Reflexions: La importància del "lore"

Una conya recurrent que es pot fer de mi -i, si hi participo de vegades, amb mi-, i ja us dic que es fa, és la meva obsessió amb no perdre'm referències, picades d'ullet, etc. que en molts videojocs hi ha a entregues anteriors de la mateixa saga, altres jocs de la mateixa desenvolupadora o, fins i tot, títols que no compleixen ni una condició ni l'altra, però que en són font d'inspiració, homenatge o, senzillament, els creadors del joc en qüestió han volgut referenciar breument. 

Són coses que, generalment, no incideixen en el gaudi del joc en si, però que trobo que enriqueixen l'experiència si s'hi arriba amb els deures fets, perquè el lore, o el rerefons d'una història, sempre ajuda a entomar un producte d'entreteniment -sigui un videojoc, un llibre, un còmic, una pel·lícula o una sèrie- d'una manera més conscient.

És per això que dono importància a jugar als videojocs d'una saga per ordre d'aparició (no cronològic, però això donaria per a un altre debat), i generalment intento no jugar a una segona o tercera part sense saber d'on ve tot plegat. Hi ha excepcions, és clar. El meu primer GTA va ser el San Andreas, el meu primer Street Fighter, el II -com suposo que va ser el cas de la immensa majoria de la gent, atès el brutal salt en tots els sentits que va suposar aquesta seqüela-, i el meu primer Super Mario Land també va ser la segona part de la saga.

En molts casos, com els que he exposat, és cert que no té cap rellevància, perquè la connexió entre les parts, des del punt de vista argumental, és petitíssima o directament inexistent, com per exemple entre el Quackshot i el Castle of Illusion, que hi ha qui considera de la mateixa saga, però que només tenen a veure el gènere i que els seus protagonistes són de la mateixa família de franquícies, i que estan desenvolupats per Sega. Tanmateix, m'agrada, si puc i en soc conscient, entrar a les sagues amb el xip d'arqueòleg -aficionat, no ho oblidem- dels videojocs i gaudir de l'evolució gràfica, jugable i, si n'hi ha, argumental tal com estava previst que la gent en gaudís originalment.

No em fa res tirar enrere i veure un món i uns personatges que conec en un estat més primitiu del que estic acostumat a veure. No és aquest, el problema. I ho fem i no passa res, tot i que, per posar un exemple, si es juga al primer Kirby es pot trobar a faltar la popular i utilíssima mecànica de copiar característiques d'alguns enemics quan ens els fiquem a la boca -no va ser el meu cas, ja que vaig entrar a la saga amb la primera entrega de totes, el Kirby's Dream Land (Game Boy)-. Però si jugo a un videojoc i hi té un cameo un personatge que en una entrega anterior era protagonista o secundari, per posar un exemple de cosa que pot passar, m'agrada ser conscient que ho és, que m'arrenqui un somriure o em transporti mentalment a aquella experiència anterior, o prevista per ser anterior. Vull entendre la picada d'ullet, saber que va adreçada a mi.

També m'agrada quan, per exemple, un personatge que era NPC en una saga de sobte es pugui controlar, o tingui un pes més gran dins de la història, i ser-ne testimoni coneixent-lo d'abans. Parlo de coses com poder controlar en Toad al Super Mario Bros. 2 occidental després d'haver-lo vist al final dels castells del Super Mario Bros., o xalar amb la possibilitat de portar personatges de Final Fight als Street Fighter Alpha, que en el meu cas, encara que més d'un es pugui endur les mans al cap, no va tenir cap impacte perquè no havia jugat mai al mític beat'em up quan vaig estrenar el meu estimat Street Fighter Alpha 2 a la Saturn. Parlo d'això, de no poder treure el 100% del suc a una referència, a un convidat especial, a un cameo, per manca de bagatge.

De vegades són coses més importants i que van més enllà del lore pròpiament dit, com ara una mecànica assolida en un joc anterior que en un de posterior es dona per coneguda, i que és millor haver après de manera orgànica quan tocava, o també pot passar que coneixem la mecànica d'un títol on estava més polida i, en anar cap enrere, ens frustra que ja hi sigui, però que no sigui tan completa o no funcioni tan bé. Al capdavall, és una involució, tot i que de la mateixa manera que m'agrada veure l'evolució d'una saga, també trobo "arqueològicament" interessant fer el camí invers si és així com hi he entrat jo.

Per una altra banda, des del punt de vista argumental és important, per a mi, viure un esdeveniment històric dins l'univers d'una saga en el moment en què es produeix, no en forma de referència en una entrega més avançada de la sèrie. En altres paraules, m'estimo més no spoilejar-me en jugar a un videojoc abans que a un altre que hauria d'haver tocat primer.

No és una qüestió de no poder jugar als videojocs en l'ordre que ens doni la gana, perquè en teoria estan dissenyats de manera que no passi res per fer-ho així, però sobretot en el cas dels que tenen una història que es desenvolupa en diverses parts està bé gaudir-ne en l'ordre de sortida, que és com la van pensar els seus creadors.

I vosaltres què en penseu? Li doneu importància, al lore o rerefons d'un videojoc? 

 

 

 

Malalts dels videojocs: Tatuatges de recreatives

En aquesta veterana secció del blog hem vist tatuatges de tota mena, perquè hi ha força gent que duu representada a la pell aquesta tan bonica afició que compartim, i són entrades que escric després de preguntar-me a mi mateix si hi deu haver exemples de videojocs concrets que han estat protagonistes de dissenys permanents com aquests.

Avui, però, no parlaré de tatuatges de cap videojoc ni de cap saga, sinó del concepte de les recreatives en si mateixes. No sé com no se m'havia acudit abans, però veurem alguns tatuatges així.

Comencem amb una imatge múltiple amb tres tatuatges de mobles de recreativa, ignoro si de la mateixa persona.

Són dibuixos força atractius tant en disseny com en colors, i representen clàssics arcade com l'Asteroids, l'Out Run i, al mig, el Grand Theft Auto: Vice City? No ho recordava pas, que venia d'una recreativa. Potser perquè no és veritat. Es devia tractar d'un desig?

El que tampoc ve d'una recreativa és el Super Mario Bros., però sí que en té una, que és el Vs. Super Mario Bros., de manera que tampoc no podem impugnar aquest tatuatge. Se'l va fer amb aquesta intenció, però, la persona que el porta?

No ens hauria de sorprendre que l'Street Fighter estigui representat en forma de tatuatge. En aquest cas és en blanc i negre, però sembla que el shôryûken d'en Ryû surti de la pantalla. 

La pregunta és, però, si de debò volien homenatjar el primer Street Fighter o la molt superior segona part, una seqüela tan superior que sovint ens hi referim sense esmentar el número dos que l'acompanya. 

Aquí en tenim un altre, aquest cop en color, que em provoca el mateix dubte, perquè el "II" no surt enlloc, i el logo és ben bé el del primer títol, amb la font del joc de 1987. El Ryû que apareix al costat de l'aparell, però, és clarament el de la segona part, tot i que amb cara de malvat. 

A la pantalla, per altra banda, hi veiem un zoom in que faria empal·lidir els de la saga Art of Fighting, però bé, considerarem un altre cop que es tracta d'un disseny conceptual. 

Passa el mateix amb aquest tatuatge del Metal Slug, un joc publicat en màquines Neo Geo que, per tant, eren multicartutx i no tenien una marquesina dedicada a un sol joc. 

Ho entendrem, però, com una mostra d'amor a aquest clàssic noranter de les recreatives que, com ja sabem, també es podia jugar a casa sense perdre ni un píxel gràcies a la compatibilitat entre les Neo Geo MVS i les AES domèstiques.

El Puzzle Bobble va sortir en recreatives de Taito i també d'SNK, però en cap cas va tenir un aspecte com el del tatuatge.

Tanmateix, és espectacular i representa una de les meves sagues preferides, com a mínim de les que més em fan viciar, o sigui que té el meu aplaudiment.

Recordeu aquells rellotges de sorra que apareixien a les pantalles de les recreatives en els temps de càrrega? Jo tampoc, però no només perquè no hi anava gairebé mai, sinó perquè no passava.

És un misteri el motiu pel qual aquesta persona va demanar aquest disseny al seu tatuador o la seva tatuadora, però intentarem pensar que volia representar el temps que volava en aquells enyorats salons de felicitat pixelada i més endavant poligonal. 

Ja anem acabant. M'ha agradat aquest que afegeix unes flors a la base del moble, probablement al·lucinògenes, que es devia menjar per veure els objectes de la pantalla com si sobresortissin de debò. És maco, també, el detall dels invasors espacials (?) pixelats al darrere.

Els psicotròpics també devien estar involucrats en la concepció d'aquest exemple, una màquina que destaca l'any 1998, probablement no l'apogeu d'aquesta mena d'aparells, amb grafitis al costat, el que sembla un altaveu a la part frontal inferior, un esprai integrat a la palanca (?) i, el més inquietant de tot, un tren de Renfe a les imatges. Intrigant.

Deixo per al final un que em sembla molt bonic, però que no acaba de ser del tot arcade. Sí, hi apareix la paraula, i una màquina decorada amb els personatges del Donkey Kong, però també hi veiem representats el Super Mario Kart, el Power Glove de la NES, un ordinador amb el logo antic de Windows i fins i tot una Pantera Rosa... Increïble.

En fi, què us han semblat? Us en faríeu algun? Tant si sou de tatuatges com si no, si haguéssiu de fer-vos-en algun de recreatives quin joc triaríeu?

12è aniversari de 3 Botons i START!

Benvolgudes i benvolguts, el blog fa, avui, 12 anys, una animalada especialment en un mitjà que sembla que ja ha passat de moda, però és que tinc ganes de parlar de coses i a mi, a banda d'aquest blog, els meus altres i un en companyia dels amics de Retroscroll, em podeu trobar al podcast de l'esmentat blog col·laboratiu, però no m'he fet ni em faré youtuber, així que, després de 1.302 entrades publicades (comptant aquesta), de moment us toca continuar aguantant-me sobretot per escrit.

Cada any, quan celebro l'aniversari del blog, a més de dir que em sorprèn positivament que encara aguanti i em quedin ganes i idees per mantenir-lo més o menys fresc per als 14 que el seguiu -sí, normalment també hi ha una broma respecte als poquíssims, però estimats lectors (i estimades lectores)-, faig una entrada especial perquè això no sigui simplement celebrar l'efemèride, i solen ser llistes.

Aquesta vegada he pensat que podia fer-ne una, no necessàriament per ordre de més a menys ni de menys a més, sobre les 12 sagues de videojocs que més m'agraden. Encara que tinguin entregues que no siguin tan bones, i sent plenament conscient que en el futur potser (ho espero, vaja) en coneixeré d'altres que podrien ser a la llista perfectament. Som-hi!

Sens dubte, la saga Batman: Arkham, de la qual estic en procés d'acabar la quarta entrega (la tercera, Origins, és l'ovella negra de la família, però estic convençut que també m'agradarà), havia de ser en aquesta llista, amb els estàndards de producció que té i tractant-se d'una saga basada en el meu superheroi de còmic preferit, que no és que fos nou en això dels videojocs, i en tenia ja de molt bons, però el que ha fet la gent de Rocksteady, sobretot coincidint amb el rellançament cinematogràfic del Cavaller Fosc de la mà de Christopher Nolan, ha contribuït a tornar a situar el personatge allà on es mereix en termes de popularitat.

Si voleu saber què penso dels seus jocs, de moment només tenim l'anàlisi de la celebrada segona entrega, Batman: Arkham City, que podeu llegir aquí. 

No soc un gran expert en videojocs del gènere RPG. De fet, no soc un gran expert en res. Tanmateix, puc dir que la meva saga preferida d'aquest tipus de jocs -tot i que amb prou feines dec haver tocat un parell d'RPG que no formin part de la saga- és Dragon Quest, de la línia principal de la qual he jugat a molts jocs.

N'he parlat diverses vegades, de la saga i dels títols que he anat acabant. Si voleu aguantar-me parlant de les bondats d'aquest meravellós univers pseudomedieval amb il·lustracions d'Akira Toriyama teniu l'entrada general, i per a les dels jocs que m'he acabat us convido a buscar a la lletra D a la llista d'anàlisis del blog. Els Dragon Quest V i VII, de moment, són els que més m'han agradat.

Una de les sagues amb què més m'he divertit a la vida, i que encara m'ha de proporcionar grans estones, no només perquè tard o d'hora acabarà sortint la seva sisena part numerada, sinó també perquè em falta jugar a alguns dels videojocs més antics, és Grand Theft Auto.

Amb carismàtics personatges, escenaris realistes, bandes sonores brutals i una llibertat enorme per fer el brètol -o no-, sens dubte és una de les meves preferides. Fa temps vaig parlar més concretament del GTA IV i del darrer, el GTA V. 

Com es podria aplicar a totes les sagues de les que parlaré en aquesta entrada, no he jugat a tots els videojocs de The Legend of Zelda, però cada any puc sumar-ne un a la llista i, de moment, m'han agradat molt tots.

El pla és continuar descobrint-la, tot i que no la conegui tant com els autèntics experts, però de moment he parlat d'alguns dels seus jocs, i ho trobareu a la llista d'anàlisis a la lletra T. 

Una altra franquícia que sembla obvi que havia de ser aquí, perquè també agrada a pràcticament tothom, és Tetris, de la qual em vaig enamorar, com tantíssima gent, amb la versió que venia amb la Game Boy quan me la van comprar de petit. 

Se n'han escrit rius de tinta, com se sol dir, i és que la seva simplicitat conceptual, sumada a l'estratègia i els reflexos que demana a mesura que avança la dificultat, el converteixen en una proposta tremendament addictiva.

No he jugat a totes les seves versions ni variants, però a algunes sí, i sempre m'han agradat molt, tot i que reconec que no els he dedicat tant de temps com per considerar que hi jugo realment bé. Em defenso i prou. Darrerament he estat provant el Tetris Effect Connected a la Xbox One, ja veurem si en parlaré algun dia, però destaco que els meus preferits fins ara són l'esmentat de la Game Boy i el Tetris DS.

Si voleu parlar amb un autèntic coneixedor de la saga Street Fighter millor que no em mireu a mi. Ni tan sols si en busqueu un que sigui català. No soc d'estratègies ni domino les mecàniques més modernes. Però m'agrada molt, moltíssim, gràcies a uns personatges ben diferenciats i definits, una banda sonora inoblidable i una jugabilitat exquisida. M'agrada tant que em fa vergonya tenir-la força abandonada. 

He de dir que part de la culpa la té el fet que l'Street Fighter V no estigui disponible en cap de les plataformes que tinc, però sí que en tinc les altres entregues en diverses versions i, tot i així, els fumo menys canya del que voldria. M'agrada fins i tot la primera entrega, de la qual vaig parlar a Retroscroll i abans, sense haver-hi jugat encara, aquí. Les meves preferides són aquelles a les que he dedicat més hores: Super Street Fighter II de Mega Drive i Street Fighter Alpha 2 de Saturn.

Vaig conèixer, com tanta gent, les aventures de la Lara Croft amb aquella primera entrega de 1996 que vaig poder gaudir a la meva Saturn. Tomb Raider, però, no va tornar a aquella consola i va continuar a la PlayStation, raó per la qual li vaig perdre la pista.

Amb la Xbox 360 podria haver gaudit de títols més moderns i celebrats, però els tinc pendents. El joc que em va fer tornar a la saga va ser el Tomb Raider de 2013, l'aclamat reboot de la franquícia, i em va encantar gràcies a la seva proposta més realista i cinematogràfica. També ha estat així amb el segon d'aquesta trilogia modernitzada, el Rise of the Tomb Raider, i quan el trobi a bon preu també jugaré a la tercera entrega moderna, Shadow of the Tomb Raider. Així, doncs, el que entra en aquesta llista de 12 és la nova trilogia. En tot cas, m'encanten les aventures d'acció en tercera persona de l'arqueòloga més famosa de la història dels videojocs.

Digueu-me infantil, si voleu, però m'agraden molt, també, en Kirby i els seus jocs. N'hi ha tants que en aquest cas no em fa vergonya no haver jugat a tots. Ni la meitat, de fet, però els que he pogut provar fins ara m'han agradat molt, així que considero la seva saga una de les meves preferides.

No hi ha cap mal en gaudir d'una aventura menys complicada, i amb un univers tan ric i bufó com les d'en Kirby, de què ens podem queixar? Fa uns mesos parlava del títol amb què va començar tot, i on  jo vaig conèixer la boleta rosa. També havia parlat del Kirby Triple Deluxe. En futures entrades del blog estic segur que en tornaré a parlar.

Ho he dit moltes vegades: si hi ha una franquícia que fa que em compri una consola és Mario Kart, l'spin-off de velocitat humorística de les aventures d'en Super Mario, i de la qual gairebé tots els sistemes de Nintendo han tingut alguna entrega.

Fa temps que haurien d'haver llançat un capítol nou per a la Switch, però de moment s'aguanta amb el port de l'entrega de la Wii U, i cal reconèixer que és la perfecció de la saga, així que suposo que cal pensar molt bé cap a on pot anar a partir d'ara i és per això que triga tant en avançar. Què puc dir dels Mario Kart? Divertidíssims, excitants, ideals per jugar contra altres persones... Al capdavall, és la meva saga preferida dels videojocs en general.

Una saga clàssica de la qual havia vist poca cosa, però en què m'he endinsat seriosament en els darrers anys, és Mega Man, i sense gairebé adonar-me'n ja només me'n falta un dels clàssics, el sisè de la NES. 

Famosa per l'exigència de les seves plataformes i algunes seccions -en algunes entregues més que en d'altres-, m'ha acabat fascinant amb les seves propostes i uns enemics de final de pantalla tan fumuts com simpàtics en el seu disseny. Vaig parlar dels Mega Man 3 i 4 a Retroscroll no fa gaire.

Conscient que he dit sagues molt típiques i que no us en descobriré cap, aquesta és més "de nínxol", i és que tota la franquícia ja ho és, una mica, en haver arribat a la seva època només parcialment a Occident i localitzada d'una manera que va trencar el seu univers compartit. Es tracta de la saga d'en Kunio-kun, formada per molts jocs i iniciada a les recreatives amb el Renegade o Nekketsu Kôha Kunio-kun, popularitzada amb el River City Ransom o Downtown Nekketsu Monogatari i encara ara viva i reinventada. 

La conformen moltíssims jocs que pertanyen a gèneres diferents, des del beat'em up fins a les competicions esportives esbojarrades (d'altres només en la seva execució), passant per títols de trencaclosques. Gràcies a un recopilatori que va sortir fa un temps per a la Switch estic gaudint de les seves aventures clàssiques, però em queda molt per descobrir, i tot i així sé que m'encanta gràcies a un lore molt particular.

Acabo amb una afirmació agosarada: Streets of Rage també és una de les meves sagues preferides. I és agosarada perquè tot just fa uns mesos que em vaig acabar l'entrega inaugural de la saga per primer cop.

Tot i així, sé que les parts 2, 3 i 4 també m'agradaran molt, i és que no només m'he aficionat molt als beat'em ups darrerament -encara que no sigui bo jugant-hi, com he dit moltíssimes vegades-, sinó que l'ambientació dels SOR encaixa perfectament amb els meus gustos, sent com soc amant de les trames policials de corrupció i rebel·lia i dels escenaris urbans nocturns. De moment, el que tinc clar és que el primer Streets of Rage és el meu videojoc preferit de la Mega Drive.

Aquestes serien, doncs, les meves 12 sagues preferides dels videojocs. Com a mínim, ara, en el 12è aniversari del blog. Segur que si aguanto uns anys més i torno a fer una llista com aquesta hi veurem canvis, però. He deixat fora alguna saga que m'agrada, com Resident Evil, perquè trobo que em falta repassar-la i veure-la amb els ulls actuals, a més de jugar a alguna entrega que no tinc. 

I hem de comptar també amb totes aquelles que encara he de descobrir com a jugador, encara que les conegui de nom, o de les quals només he provat un o dos videojocs i és aviat per lloar-les senceres -el que he fet excepcionalment amb SOR-. Parlo de sagues com Castlevania, Wonder Boy, Metal Slug i tantes altres amb potencial per agradar-me. No he esmentat tampoc la saga d'en Super Mario, per massa òbvia, ni la d'en Sonic, per massa irregular. Sigui com sigui, per ara amb aquestes que hem vist tinc la diversió assegurada.

Malalts dels videojocs: tatuatges de Grand Theft Auto

He parlat moltes vegades d'aquesta saga al blog, una saga amb vendes multimilionàries i segurament la sèrie de videojocs més semblant a una franquícia cinematogràfica que ens puguem tirar a la cara. I encara tinc títols per jugar, però ja en soc un malalt.

No tant com la gent que se n'ha fet tatuatges, que és al que dedico l'entrada d'avui. Gent valenta, sense por del dolor i amb diners a la butxaca, que queda representada pels exemples que veurem ara.

No hi ha dubte que el més ambiciós, per lògica tecnològica, de tota la saga, és el GTA V, un videojoc espectacular que no té un protagonista, sinó 3. Destaca, però, sense cap mena de dubte -encara que no és el meu preferit-, el malparit entranyable d'en Trevor, que algú ha volgut dur a la cuixa per sempre.

Hi ha qui s'ha estimat més fer un homenatge a tot el joc, que és una autèntica animalada divertidíssima i amb estàndards de producció altíssims, i ho entenc, perquè a mi també em va agradar moltíssim. No és casualitat que sigui el tercer videojoc més venut de la història, només per darrere del Minecraft i el Tetris.

Curiosament, del GTA IV no he trobat cap tatuatge, potser perquè el salt a la llavors nova generació va ser espectacular, sí, però va quedar eclipsat per la cinquena entrega numerada. L'anterior títol de la saga, però, és immensament estimat pel salt tecnològic, el grandíssim mapa, la història i l'ambició de tot plegat, i tenim, per exemple, aquesta referència a la banda de Grove Street del Grand Theft Auto: San Andreas.

O aquest altre, que a banda de mostrar-nos una part del hud del joc, mostra la paraula que es pot introduir com a truc a la versió per a PC per tal d'obtenir diners infinits.

Del conjunt d'icones, números i barres de vida i companyia també tenim aquest tatuatge a la mà, que encaixa perfectament amb "l'arma" seleccionada pel seu propietari. I, en aquest cas, sembla que ja ha fet el truc dels diners infinits.

Parlant de trucs, aquest jugador de l'NBA, en Devonte Green, duu tatuat un truc de la versió PlayStation 2 del joc que proporciona munició infinita. 

Aquell joc el tinc començat i en eterna llista d'espera, cosa que pretenc solucionar, i el mateix em passa amb l'anterior, el Grand Theft Auto: Vice City, ambientat en una fictícia Miami dels anys 80 i carregat de música insuperable, una delícia per als nostàlgics d'aquella dècada.

Al mateix joc pertany aquest bonic i acolorit tatuatge, que sense necessitat de logo evoca perfectament el títol que aconsegueix homenatjar.

El primer GTA poligonal va ser el Grand Theft Auto III, ara potser primitiu i senzill comparat amb tot el que va venir després, però sens dubte revolucionari en el seu moment, i aquesta persona va voler mostrar el seu amor pel joc duent-lo a la cama.

Acabo amb una altra cama, que homenatja tant la saga sencera com els seus responsables, la gent de Rockstar.

No em sorprèn gens que hi hagi tatuatges d'aquesta magnífica franquícia que ens ha donat tantes alegries i ens ha fet descarregar tanta adrenalina. El que em sorprèn, en tot cas, és que no hi hagi moltíssima més gent que la porti a la pell.

Malalts dels videojocs: cotxes pintats

Anava a fer una nova entrada sobre tatuatges del món dels videojocs, però he decidit deixar-la per a més endavant perquè he tingut una altra idea: i si pintéssim els nostres cotxes amb motius dels títols, els universos i els personatges amb què gaudim quan juguem?

Doncs hi ha hagut gent que ho ha fet, de manera que passem a veure'n alguns exemples. Ja avanço que per molt bonics que siguin per a un amant dels videojocs, jo no ho faria mai. No gosaria treure'l del pàrquing per por que algun "graciós" li passés alguna clau, cosa que segur que passaria. 

Era previsible que un clàssic entre clàssics, el Pac-man, seria el protagonista d'almenys una proposta artística per al xassís d'un cotxe, en aquest cas un Mini. 

Al capdavall, el personatge, els seus enemics i el laberint per on es mouen tots plegats és una imatge tan icònica que reconeixem tant els que juguem a videojocs -és clar- com el públic que no hi té res a veure. 

No tan polit ni professional tenim aquesta altra versió, precisament amb encant perquè és més casolana -o ho sembla en comparació amb l'altra-, però segur que fa girar colls igualment i provoca més d'una distracció al volant.

Si jo aparqués al pàrquing d'un centre comercial i veiés això també li faria fotos, i segurament m'haurien de cridar perquè ho deixés córrer i anés per feina.

Un altre clàssic, però en aquest cas una saga, la d'en Mario, havia d'estar indiscutiblement en algun cotxe, i aquestes imatges són també de les que podria reconèixer qualsevol persona, sigui quin sigui el seu nivell de coneixement dels videojocs.

Potser no es veu de seguida, perquè és una interpretació i tot plegat és més modern, tant el cotxe com el disseny, però aquí en tenim un Lamborghini que sembla cobert per fitxes del Tetris, tot i que està fet d'una manera més dissimulada, que no vol dir que no cridi moltíssim l'atenció quan circula pel carrer, a banda de pertànyer a la marca a la qual pertany.

Menys espectacular en l'execució, però més interessant per l'originalitat de la idea, tenim aquest cotxe decorat amb mapes del The Legend of Zelda, el clàssic de la NES. Una passada, també.

Hi ha qui va més al personatge concret, i no protagonista, i amb una bona idea al cap, com qui va decidir pintar aquest Smart de negre i convertir-lo en un Bill Bala de la saga Super Mario amb rodes. Subtil per a qui no sàpiga de què va, però per a qui sí... motiu de somriure i foto.

Aquest és un fanàtic d'en Donkey Kong, i concretament de la saga Donkey Kong Country, com queda ben clar en veure la meitat posterior del cotxe. 

Fins i tot hi podem apreciar en Mario, escanyat per la Dixie Kong, així que no hi ha dubtes sobre el posicionament del propietari en la particular rivalitat entre el lampista italoamericà i el simi més popular de la història dels videojocs.

No es pot pintar el cotxe amb qualsevol cosa, per això hem vist exemples de grans clàssics dels videojocs representats en pintura de xassís, cosa que significa que la saga Grand Theft Auto forma part del panteó, cosa que ja sabíem, però aquest propietari d'un Porsche duu a l'extrem la seva passió per la saga, o almenys pel Grand Theft Auto San Andreas.

Ho deixem aquí, però queda clar que l'amor pels videojocs no es porta només en samarretes o directament a la pell, sinó que també es pot lluir pel carrer, amb molta valentia, si anem motoritzats i no ens fa por que algun brètol es carregui aquestes obres d'art.

M'he acabat el Grand Theft Auto V!

No és gaire habitual que jo m'acabi un videojoc, sóc massa dispers i aficionat a començar-los, però com que no tinc constància és, per desgràcia, una fita que me n'acabi un. Però com que de tant en tant passa, m'agrada parlar-ne al blog, i avui el protagonista és el més recent dels GTA, que va sortir el 2013 i jo he superat ara.

El 17 de setembre de 2013 sortia el Grand Theft Auto V per a PlayStation 3 i Xbox 360 (la versió que jo tinc), i aproximadament un any després apareixia la versió milorada per a les consoles de la següent generació, la Xbox One i la PlayStation 4. A l'abril de 2015 sortiria finalment per a Windows. Però la meva és la d'una de les consoles a les quals he fet més cas de totes les que tinc, i que després de més de 10 anys d'haver sortit a la venda encara em fa sentir orgullós de tenir-la. 

Uns mesos abans que sortís, la gent de Rockstar va començar a excitar el personal amb tràilers com aquest, que prometien coses molt grans per a la nova entrega de la franquícia. Si el Grand Theft Auto IV ja m'havia semblat una passada, amb el V es feia un salt endavant: al IV es notava que el mapa, sense arribar ni de bon tros a l'extensió del San Andreas, era prou gran com perquè els gràfics se'n ressentissin una mica. 

Amb el V s'ha tensat la corda i l'escenari augmenta diverses vegades la seva mida, i tot i així els gràfics milloren, amb efectes que no s'havien vist a l'anterior entrega. Amb una història situada a Los Angeles (perdó, Los Santos) i rodalies, encara no assoleix l'extensió del San Andreas, on podíem visitar aquesta ciutat i també San Fierro, Las Venturas i un grapat de poblets del comtat, però és un gran pas endavant. 

El que més crida l'atenció d'aquest videojoc, però, és que per primera vegada a la franquícia no controlem un, sinó 3 personatges. Els anem alternant amb més o menys llibertat, però tenint en compte que les seves històries convergeixen aviat i que duran a terme missions junts. 

Són en Michael De Santa, un home que mira de dur una vida allunyada de la delinqüència com a testimoni protegit després d'un assalt que no va acabar bé 9 anys enrere; en Franklin Clinton, exmembre d'una banda delictiva que vol fer més diners amb feines legítimes; i en Trevor Philips, un psicòpata violentíssim i amb perillosos rampells que també va formar part d'aquell assalt fallit i no li fa cap gràcia que en Michael hagi sobreviscut amb una nova identitat.

Naturalment la trama -que reconec que m'ha costat seguir, probablement perquè no he estat constant- els obliga a treballar junts i emmerdar-se en coses que no tenen gens de ganes de fer, i com és costum a la saga hi ha moltes missions per fer: algunes d'obligatòries, d'altres també necessàries però que no tenen incidència en la trama i d'altres que són opcionals, però el fet que el GTA V tingui 3 protagonistes modifica la dinàmica fent que en alguns casos hagin de coincidir dos d'ells o tots tres, i en les missions més importants, com ara els grans atracaments o els enfrontaments amb molts enemics, hem d'anar canviant d'un personatge a l'altre per tal de dur a terme accions concretes.

No és gens difícil, de fet, tot i que el joc ens premia amb medalles de bronze, plata o or segons la perfecció amb què acomplim les tasques, de manera que per als més perfeccionistes hi ha l'al·licient de fer-ho tot com se suposa que s'ha de fer -sempre ens permeten repetir missions si ens ve de gust-, i per als que no som ni tan perfeccionistes ni tan hàbils la recompensa és senzillament superar la missió i, si hem tingut sort, potser cau alguna medalla d'or, però llevat que vulguem l'assoliment/trofeu que donen en aconseguir-ne 70, en realitat no és un requisit per a acabar el joc.

El que sí que és un requisit per a acabar el joc el 100% és no només completar les 69 missions obligatòries, sinó també les secundàries, les trobades fortuïtes, les missions opcionals que poden consistir en trobar objectes escampats per tot el mapa o acomplir les tasques que ens assignen personatges d'allò més estrafolaris, a més de treure'ns llicències de pilot, atracar botigues, robar cotxes, saltar en paracaigudes, fer salts acrobàtics amb els cotxes o fer esport (al vídeo vèiem una triatló), perquè la llibertat que ens donen els GTA no ens permet únicament començar a matar a tort i a dret i fer el cabra -com esgrimeixen un joc rere l'altre els detractors de la saga-, sinó que també podem fer coses inofensives o fins i tot bones per a la salut.

És la grandesa d'aquests jocs: la immensa quantitat de coses que s'han de fer però també les que es poden fer. Naturalment, encara queden coses per polir i de vegades el sistema té errors, com per exemple trucar un personatge per quedar i que respongui que està ocupat, malgrat que el tenim al davant i veiem que està sense fer res. De tota manera, el GTA V creix força respecte al IV -però continuo pensant que el San Andreas, de la generació anterior, era més complet en aquest sentit, amb detalls com la possibilitat d'engreixar o aprimar i muscular-se segons l'exercici que féssim-, i la personalització de personatges i vehicles, a més de la bellesa dels dissenys, amb més nivell de detall que mai i unes transicions delicioses entre les escenes animades i el joc en si, el converteixen en un dels millors títols per a les consoles que el tenen al catàleg. 

És per això que no em sap tant greu haver hagut d'instal·lar forçosament, per primera vegada, un videojoc en comptes de tirar de disc. De fet no és ben bé així, sinó una mica més molest: hi ha un disc d'instal·lació i un altre de joc. Però bé, és el que passa per tenir una consola que no llegeix Blu-ray i els jocs els ha de tenir en DVD.

En qualsevol cas, amb més de 60 milions de còpies -més del doble que el IV- és el quart videojoc més venut de la història -darrere del Tetris, el Wii Sports i el Minecraft-, i en superar els 1.000 milions de dòlars d'ingressos en els primers 3 dies a la venda va esdevenir, també, el producte d'entreteniment que més ràpidament s'ha venut mai. 

En fi, ara que he acabat la història podria dedicar-me a completar-lo al 100%, però no ho faré, perquè tinc moltíssims altres videojocs per acabar. Si hi hagués episodis extra, com amb el IV, evidentment hi jugaria, però aquest cop no els han fet. Suposo que perquè hi ha un online més gran que mai i s'hi poden dur a terme missions formant grups d'usuaris, de manera que és com si es desenvolupés una història paral·lela a la que és pròpia del joc, en comptes de limitar l'experiència a modalitats concretes com a l'entrega anterior. No és per a mi, però: ni tinc subscripció a Xbox Live Gold ni sóc gaire fan del joc en línia, especialment després de provar-lo al IV i una mica al V i patir els atacs antiesportius de tants jugadors que només es dediquen a perseguir els febles i matar-los cada cop que reapareixen. Per als que sí que en gaudeixin, és la cirereta del pastís d'un videojoc increïble i imprescindible.

 

Els jocs més venuts de la Playstation 2

Fa un temps vaig escriure una entrada sobre els últims jocs de la Playstation 2, la consola amb el segon catàleg més longeu de la història, i em va sortir gent dient que encara se'n fan jocs. Comercialment no, i si ens posem així, per a la Dreamcast o per a l'MSX també se'n fan, encara. 

En fi, els considerem vàlids o no, segur que no aconseguiran un èxit comercial que alteri la llista que faré ara, que és la dels videojocs més venuts de la segona consola de sobretaula de Sony, que són aquests:

El campió és el Grand Theft Auto San Andreas (2004), un dels meus videojocs preferits, que precisament em vaig vendre en versió per a Playstation 2 perquè m'havia comprat la tècnicament superior versió per a Xbox. 

Les aventures d'en Carl "CJ" Johnson ens endinsaven en un món de bandes delinqüents afroamericanes, però amb presència d'altres ètnies, i ens oferien moments inoblidables que van fer d'aquesta entrega la millor i més completa de la saga fins aquell moment. Amb diferència. 

Amb 17,33 milions de còpies venudes, el títol de Rockstar queda com el de més èxit comercial de la llarga història de la PS2, que és un honor força gran.

El segon de la llista, amb 14,89 milions d'exemplars adquirits, és el Gran Turismo 3: A-Spec (2001), la tercera entrega de la saga de videojocs de simuladors de curses més popular de la història, i probablement la menys accessible per als conductors arcade, com per exemple jo mateix. Es disputa amb la primera entrega, de la Playstation, el primer lloc pel que fa a puntuacions dins d'aquesta franquícia. 

No va ser de les entregues amb més cotxes, més aviat al contrari, però a més de ser el títol més venut de la sèrie també és considerat un dels millors títols de la consola, que són coses que no sempre estan necessàriament relacionades. 

Ens quedem amb els cotxes, perquè el 2005 va sortir el videojoc que quedaria tercer a la llista dels més venuts de la Playstation 2, i es deia Gran Turismo 4. Des de la meva ignorància no puc valorar quines eren les grans diferències amb la tercera part -més enllà de tenir 722 vehicles en comptes de 181-, però va tenir unes notes lleugerament per sota. 

Les vendes, però, van ser espectaculars i 11,73 milions de persones van passar-lo per caixa, unes quantes més que la cinquena part, que no va entrar al Top 5 de la consola.

Canviem els negres, els anys 90 i Los Angeles pels italians, els llatins, els anys 80 i Miami i tenim un altre grandíssim GTA, concretament el Grand Theft Auto Vice City (2002), amb un motor més rudimentari que el del San Andreas però una delícia visual i auditiva per als amants de l'estètica i l'ambientació d'aquella enyorada i referenciada dècada. 9,61 milions de persones saben de què parlo.

I com veieu acabarem el Top 5 i només haurem vist dues franquícies, perquè el cinquè, amb 7,9 milions de còpies venudes, és el Grand Theft Auto III (2001), que vist ara fa mal a la vista i a les mans, però que comparat amb la primera i la segona part suposava un salt de qualitat tan gran que en aquella època es va considerar una obra mestra, i de fet va posar les bases del que serien els GTA d'aleshores ençà.

Hem vist, doncs, quins van ser els cinc videojocs més venuts de la història de la PS2, i passi el que passi estem parlant d'uns números que no seran superats, per tant aquesta llista no hauria de canviar. Tots ells grandíssims jocs i, per sort, cap inclòs aquí perquè vingués en un pack de llançament de la consola com passa en d'altres casos. Encara que fos així no tindrien per què ser videojocs dolents, però trobo que és injust a l'hora de valorar les vendes.

 

Els meus videojocs preferits: Nintendo DS

Aquesta secció podria donar molt més de si, o com a mínim una mica més, si jugués més. M'explico: valorar els meus videojocs preferits d'una consola quan encara no ha acabat la seva vida, com és el cas de la Xbox 360, per exemple, no acaba de ser just, però si a sobre tinc un fotimer de sistemes sense explotar la cosa es complica. Ja ho vaig dir quan la vaig inaugurar.

Ara bé, encara que no m'hagi acabat gaires títols de la Nintendo DS, i encara que tingui alguns videojocs més a la llista de desitjos i molts dels que ja posseeixo per explorar amb profunditat, crec que puc valorar quins són els meus preferits d'entre els que tinc, perquè de vegades ni tan sols cal haver-se acabat un joc per a saber que és un dels que et fan i et faran gaudir més. Aquesta és, doncs, la llista dels meus 5 videojocs preferits d'aquesta portàtil trenca-rècords de la Gran N.

No em costa gaire dir que el Mario Kart DS, de 2005, és el meu videojoc preferit de la Nintendo DS, i segurament el meu preferit de la meva saga preferida, o sigui que és un dels meus videojocs preferits històricament parlant. Com que hi tinc pràctica (en algunes entregues més que en d'altres) puc dir que em defenso força, però és que el de la Nintendo DS, una autèntica meravella amb un munt de personatges i pistes, el tinc totalment dominat.



L'únic problema que té és que no podem triar en Koopa Troopa, que m'encanta, perquè per alguna raó inexplicable, tot i formar part de la plantilla del primer Super Mario Kart (Super Nintendo, 1992), ha estat absent en moltes entregues de la franquícia. Ara bé, al Mario Kart DS en tenim un succedani, la versió esquelètica coneguda com a Dry Bones, que és el personatge que escullo gairebé sempre.

El Mario Kart 7 (Nintendo 3DS, 2011) el supera en termes tècnics, nombre de personatges (torna en Koopa Troopa!) i pistes, però les hores que he passat amb el de la DS no les he passat amb cap altre títol de la saga.

Un imprescindible de la Nintendo DS que vaig trigar a aconseguir original és el New Super Mario Bros., de 2006, que és sense cap mena de dubte el Mario d'aquesta consola, tenint en compte que el Super Mario 64 DS és un remake.

La imprescindible línia de 4 videojocs que recuperen l'essència 2D dels Mario dels 80 i principis dels 90, a la qual també pertanyen el New Super Mario Bros. Wii (Wii, 2009), el New Super Mario Bros 2 (Nintendo 3DS, 2012) i el New Super Mario Bros. U (Wii U, 2012), va començar en aquesta proposta aclamada per crítica i públic.



Divertit com pocs, cal reconèixer que el nivell de dificultat és molt inferior al dels frustrants títols de la NES, perquè en aquest New Super Mario Bros. podem aconseguir fàcilment un fotimer de vides i cada poques pantalles podem desar el progrés. Tanmateix no es tracta d'un remake basat en una actualització gràfica i jugable, sinó que les pantalles són totalment originals i fa aportacions que esdevindrien part de l'Univers Mario en general i la saga NSMB en particular.

Parlant de remakes, un altre que trobo que val molt la pena és el Tetris DS, de 2006, que és l'únic de la llista que no tinc, però hi vaig jugar força amb una "còpia de seguretat" i encara el busco a bon preu per tal d'adquirir-lo i que formi part de la meva col·lecció.

De Tetris n'hi ha moltíssims, alguns de més propers a la fórmula original i d'altres més innovadors, i reconec que pràcticament no n'he provat cap, però el de la Nintendo DS és increïblement addictiu, divertit i amb interessants modalitats de joc.



En termes de presentació també és una passada. Com podem veure al vídeo, a la pantalla de dalt de la consola ens intenten distreure, i sovint ho aconsegueixen, amb imatges dels videojocs clàssics de Nintendo les músiques dels quals també sentim remesclades.

Per a acabar-ho d'adobar, amb un sol cartutx (i també amb una sola "còpia de seguretat") hi poden jugar fins a 10 jugadors. El joc en línia, actualment discontinuat, vaig trobar que funcionava prou bé i era entretingut.

El Dragon Quest: The Chapters of the Chosen, o Dragon Quest IV, de 2008, és un altre remake, però en aquest cas d'un títol de la NES de 1990 que no va arribar mai a Europa, per tant, i igual que ha passat amb les parts cinquena i sisena de la saga, vaig fer una excepció en la meva norma habitual de passar dels remakes.

No sóc gaire bo amb els RPG, ni tan sols amb els d'acció com és el cas del que ens ocupa, però la franquícia sempre m'havia cridat l'atenció —en part pels dissenys de personatges i monstres del mestre Akira Toriyama i en part també per la sèrie animada, no basada en cap videojoc concret, que va arribar al nostre país en forma de dibuixos animats com a Fly— i me'ls he anat comprant quan he pogut.



Vaig dedicar una entrada a Dragon Quest com una de les grans sagues de la història dels videojocs, però confesso que per diversos motius encara tinc videojocs per provar i fins i tot un parell per desprecintar. El Chapters of the Chosen, però, el vaig "acabar". Només em falta el capítol extra afegit en aquesta versió, que al seu torn ve del remake per a la Playstation, exclusivament japonès i de 2001, que és complicadet i repetitiu i requereix una dedicació immensa.

En qualsevol cas amb aquest joc vaig poder confirmar el meu amor per una saga que m'havia entrat per la vista i m'ho vaig passar molt bé, encara que en molts moments també em vaig arribar a desesperar perquè, com m'acostuma a passar amb aquest gènere, de vegades no és que no sàpiga com vèncer un enemic o com resoldre un trencaclosques, sinó que no sé què coi he de fer en general, on anar, etc. Ja tinc ganes de completar aquesta entrega al 100% i posar-me amb la següent, que en teoria seria el V.

Acabo amb un videojoc que sempre recomano de la Nintendo DS, el Grand Theft Auto: Chinatown Wars, de 2009, que mesos després va ser convertit a la PSP i, ja a partir de 2010, a dispositius iOS, a més dels Android el 2014.

Com a fan de la saga l'havia de provar, i trobo encertat que sigui un dels títols més ben puntuats de la portàtil més venuda de la història. A causa de les limitacions tècniques de la màquina presenta un aspecte diferent del dels videojocs que ha fet gran aquesta saga, però no ens hem de refiar de les aparences.

Ja veureu que en principi no s'assembla gens a, per exemple, el Grand Theft Auto IV, llançat el 2008, però té lloc a la mateixa ciutat, Liberty City, de la qual s'afirma que s'han respectat absolutament tots els carrers i indrets, llevat d'una illa sencera. 



Hi podem fer el mateix que en qualsevol GTA modern: robar vehicles, matar, perseguir, dur a terme encàrrecs i missions, fer les coses amb força llibertat d'ordre, provocar el caos per diversió i en aquest cas fins i tot traficar amb drogues per tal de guanyar més diners.

D'acord, la ràdio dels vehicles té música instrumental i no hi ha diàlegs amb veus gravades ni escenes cinemàtiques (en aquest cas són estàtiques amb textos a sota), però manté de manera magistral l'esperit de la franquícia, el seu estil, el seu humor, i alhora aprofita al màxim les possibilitats tàctils de la consola a l'hora de dur a terme determinades accions. Després diuen que Nintendo és una companyia per a nens. No és del tot cert, i jocs com aquest ho demostren.

Acaba d'aquesta manera el repàs dels meus 5 videojocs preferits de la Nintendo DS. Són tots d'allò més comercials, no faig cap descobriment, i tot pot ser que un cop jugui de debò als The Legend of Zelda del seu catàleg o exploti més el Trauma Center: Under the Knife —que no ha entrat al Top 5 per molt poc— canviï d'opinió, però de moment aquesta seria la idea.