Aquesta secció podria donar molt més de si, o com a mínim una mica més, si jugués més. M'explico: valorar els meus videojocs preferits d'una consola quan encara no ha acabat la seva vida, com és el cas de la Xbox 360, per exemple, no acaba de ser just, però si a sobre tinc un fotimer de sistemes sense explotar la cosa es complica. Ja ho vaig dir quan la vaig inaugurar.
Ara bé, encara que no m'hagi acabat gaires títols de la Nintendo DS, i encara que tingui alguns videojocs més a la llista de desitjos i molts dels que ja posseeixo per explorar amb profunditat, crec que puc valorar quins són els meus preferits d'entre els que tinc, perquè de vegades ni tan sols cal haver-se acabat un joc per a saber que és un dels que et fan i et faran gaudir més. Aquesta és, doncs, la llista dels meus 5 videojocs preferits d'aquesta portàtil trenca-rècords de la Gran N.
No em costa gaire dir que el Mario Kart DS, de 2005, és el meu videojoc preferit de la Nintendo DS, i segurament el meu preferit de la meva saga preferida, o sigui que és un dels meus videojocs preferits històricament parlant. Com que hi tinc pràctica (en algunes entregues més que en d'altres) puc dir que em defenso força, però és que el de la Nintendo DS, una autèntica meravella amb un munt de personatges i pistes, el tinc totalment dominat.
L'únic problema que té és que no podem triar en Koopa Troopa, que m'encanta, perquè per alguna raó inexplicable, tot i formar part de la plantilla del primer Super Mario Kart (Super Nintendo, 1992), ha estat absent en moltes entregues de la franquícia. Ara bé, al Mario Kart DS en tenim un succedani, la versió esquelètica coneguda com a Dry Bones, que és el personatge que escullo gairebé sempre.
El Mario Kart 7 (Nintendo 3DS, 2011) el supera en termes tècnics, nombre de personatges (torna en Koopa Troopa!) i pistes, però les hores que he passat amb el de la DS no les he passat amb cap altre títol de la saga.
Un imprescindible de la Nintendo DS que vaig trigar a aconseguir original és el New Super Mario Bros., de 2006, que és sense cap mena de dubte el Mario d'aquesta consola, tenint en compte que el Super Mario 64 DS és un remake.
La imprescindible línia de 4 videojocs que recuperen l'essència 2D dels Mario dels 80 i principis dels 90, a la qual també pertanyen el New Super Mario Bros. Wii (Wii, 2009), el New Super Mario Bros 2 (Nintendo 3DS, 2012) i el New Super Mario Bros. U (Wii U, 2012), va començar en aquesta proposta aclamada per crítica i públic.
Divertit com pocs, cal reconèixer que el nivell de dificultat és molt inferior al dels frustrants títols de la NES, perquè en aquest New Super Mario Bros. podem aconseguir fàcilment un fotimer de vides i cada poques pantalles podem desar el progrés. Tanmateix no es tracta d'un remake basat en una actualització gràfica i jugable, sinó que les pantalles són totalment originals i fa aportacions que esdevindrien part de l'Univers Mario en general i la saga NSMB en particular.
Parlant de remakes, un altre que trobo que val molt la pena és el Tetris DS, de 2006, que és l'únic de la llista que no tinc, però hi vaig jugar força amb una "còpia de seguretat" i encara el busco a bon preu per tal d'adquirir-lo i que formi part de la meva col·lecció.
De Tetris n'hi ha moltíssims, alguns de més propers a la fórmula original i d'altres més innovadors, i reconec que pràcticament no n'he provat cap, però el de la Nintendo DS és increïblement addictiu, divertit i amb interessants modalitats de joc.
En termes de presentació també és una passada. Com podem veure al vídeo, a la pantalla de dalt de la consola ens intenten distreure, i sovint ho aconsegueixen, amb imatges dels videojocs clàssics de Nintendo les músiques dels quals també sentim remesclades.
Per a acabar-ho d'adobar, amb un sol cartutx (i també amb una sola "còpia de seguretat") hi poden jugar fins a 10 jugadors. El joc en línia, actualment discontinuat, vaig trobar que funcionava prou bé i era entretingut.
El Dragon Quest: The Chapters of the Chosen, o Dragon Quest IV, de 2008, és un altre remake, però en aquest cas d'un títol de la NES de 1990 que no va arribar mai a Europa, per tant, i igual que ha passat amb les parts cinquena i sisena de la saga, vaig fer una excepció en la meva norma habitual de passar dels remakes.
No sóc gaire bo amb els RPG, ni tan sols amb els d'acció com és el cas del que ens ocupa, però la franquícia sempre m'havia cridat l'atenció —en part pels dissenys de personatges i monstres del mestre Akira Toriyama i en part també per la sèrie animada, no basada en cap videojoc concret, que va arribar al nostre país en forma de dibuixos animats com a Fly— i me'ls he anat comprant quan he pogut.
Vaig dedicar una entrada a Dragon Quest com una de les grans sagues de la història dels videojocs, però confesso que per diversos motius encara tinc videojocs per provar i fins i tot un parell per desprecintar. El Chapters of the Chosen, però, el vaig "acabar". Només em falta el capítol extra afegit en aquesta versió, que al seu torn ve del remake per a la Playstation, exclusivament japonès i de 2001, que és complicadet i repetitiu i requereix una dedicació immensa.
En qualsevol cas amb aquest joc vaig poder confirmar el meu amor per una saga que m'havia entrat per la vista i m'ho vaig passar molt bé, encara que en molts moments també em vaig arribar a desesperar perquè, com m'acostuma a passar amb aquest gènere, de vegades no és que no sàpiga com vèncer un enemic o com resoldre un trencaclosques, sinó que no sé què coi he de fer en general, on anar, etc. Ja tinc ganes de completar aquesta entrega al 100% i posar-me amb la següent, que en teoria seria el V.
Acabo amb un videojoc que sempre recomano de la Nintendo DS, el Grand Theft Auto: Chinatown Wars, de 2009, que mesos després va ser convertit a la PSP i, ja a partir de 2010, a dispositius iOS, a més dels Android el 2014.
Com a fan de la saga l'havia de provar, i trobo encertat que sigui un dels títols més ben puntuats de la portàtil més venuda de la història. A causa de les limitacions tècniques de la màquina presenta un aspecte diferent del dels videojocs que ha fet gran aquesta saga, però no ens hem de refiar de les aparences.
Ja veureu que en principi no s'assembla gens a, per exemple, el Grand Theft Auto IV, llançat el 2008, però té lloc a la mateixa ciutat, Liberty City, de la qual s'afirma que s'han respectat absolutament tots els carrers i indrets, llevat d'una illa sencera.
Hi podem fer el mateix que en qualsevol GTA modern: robar vehicles, matar, perseguir, dur a terme encàrrecs i missions, fer les coses amb força llibertat d'ordre, provocar el caos per diversió i en aquest cas fins i tot traficar amb drogues per tal de guanyar més diners.
D'acord, la ràdio dels vehicles té música instrumental i no hi ha diàlegs amb veus gravades ni escenes cinemàtiques (en aquest cas són estàtiques amb textos a sota), però manté de manera magistral l'esperit de la franquícia, el seu estil, el seu humor, i alhora aprofita al màxim les possibilitats tàctils de la consola a l'hora de dur a terme determinades accions. Després diuen que Nintendo és una companyia per a nens. No és del tot cert, i jocs com aquest ho demostren.
Acaba d'aquesta manera el repàs dels meus 5 videojocs preferits de la Nintendo DS. Són tots d'allò més comercials, no faig cap descobriment, i tot pot ser que un cop jugui de debò als The Legend of Zelda del seu catàleg o exploti més el Trauma Center: Under the Knife —que no ha entrat al Top 5 per molt poc— canviï d'opinió, però de moment aquesta seria la idea.
No em costa gaire dir que el Mario Kart DS, de 2005, és el meu videojoc preferit de la Nintendo DS, i segurament el meu preferit de la meva saga preferida, o sigui que és un dels meus videojocs preferits històricament parlant. Com que hi tinc pràctica (en algunes entregues més que en d'altres) puc dir que em defenso força, però és que el de la Nintendo DS, una autèntica meravella amb un munt de personatges i pistes, el tinc totalment dominat.
L'únic problema que té és que no podem triar en Koopa Troopa, que m'encanta, perquè per alguna raó inexplicable, tot i formar part de la plantilla del primer Super Mario Kart (Super Nintendo, 1992), ha estat absent en moltes entregues de la franquícia. Ara bé, al Mario Kart DS en tenim un succedani, la versió esquelètica coneguda com a Dry Bones, que és el personatge que escullo gairebé sempre.
El Mario Kart 7 (Nintendo 3DS, 2011) el supera en termes tècnics, nombre de personatges (torna en Koopa Troopa!) i pistes, però les hores que he passat amb el de la DS no les he passat amb cap altre títol de la saga.
Un imprescindible de la Nintendo DS que vaig trigar a aconseguir original és el New Super Mario Bros., de 2006, que és sense cap mena de dubte el Mario d'aquesta consola, tenint en compte que el Super Mario 64 DS és un remake.
La imprescindible línia de 4 videojocs que recuperen l'essència 2D dels Mario dels 80 i principis dels 90, a la qual també pertanyen el New Super Mario Bros. Wii (Wii, 2009), el New Super Mario Bros 2 (Nintendo 3DS, 2012) i el New Super Mario Bros. U (Wii U, 2012), va començar en aquesta proposta aclamada per crítica i públic.
Divertit com pocs, cal reconèixer que el nivell de dificultat és molt inferior al dels frustrants títols de la NES, perquè en aquest New Super Mario Bros. podem aconseguir fàcilment un fotimer de vides i cada poques pantalles podem desar el progrés. Tanmateix no es tracta d'un remake basat en una actualització gràfica i jugable, sinó que les pantalles són totalment originals i fa aportacions que esdevindrien part de l'Univers Mario en general i la saga NSMB en particular.
Parlant de remakes, un altre que trobo que val molt la pena és el Tetris DS, de 2006, que és l'únic de la llista que no tinc, però hi vaig jugar força amb una "còpia de seguretat" i encara el busco a bon preu per tal d'adquirir-lo i que formi part de la meva col·lecció.
De Tetris n'hi ha moltíssims, alguns de més propers a la fórmula original i d'altres més innovadors, i reconec que pràcticament no n'he provat cap, però el de la Nintendo DS és increïblement addictiu, divertit i amb interessants modalitats de joc.
En termes de presentació també és una passada. Com podem veure al vídeo, a la pantalla de dalt de la consola ens intenten distreure, i sovint ho aconsegueixen, amb imatges dels videojocs clàssics de Nintendo les músiques dels quals també sentim remesclades.
Per a acabar-ho d'adobar, amb un sol cartutx (i també amb una sola "còpia de seguretat") hi poden jugar fins a 10 jugadors. El joc en línia, actualment discontinuat, vaig trobar que funcionava prou bé i era entretingut.
El Dragon Quest: The Chapters of the Chosen, o Dragon Quest IV, de 2008, és un altre remake, però en aquest cas d'un títol de la NES de 1990 que no va arribar mai a Europa, per tant, i igual que ha passat amb les parts cinquena i sisena de la saga, vaig fer una excepció en la meva norma habitual de passar dels remakes.
No sóc gaire bo amb els RPG, ni tan sols amb els d'acció com és el cas del que ens ocupa, però la franquícia sempre m'havia cridat l'atenció —en part pels dissenys de personatges i monstres del mestre Akira Toriyama i en part també per la sèrie animada, no basada en cap videojoc concret, que va arribar al nostre país en forma de dibuixos animats com a Fly— i me'ls he anat comprant quan he pogut.
Vaig dedicar una entrada a Dragon Quest com una de les grans sagues de la història dels videojocs, però confesso que per diversos motius encara tinc videojocs per provar i fins i tot un parell per desprecintar. El Chapters of the Chosen, però, el vaig "acabar". Només em falta el capítol extra afegit en aquesta versió, que al seu torn ve del remake per a la Playstation, exclusivament japonès i de 2001, que és complicadet i repetitiu i requereix una dedicació immensa.
En qualsevol cas amb aquest joc vaig poder confirmar el meu amor per una saga que m'havia entrat per la vista i m'ho vaig passar molt bé, encara que en molts moments també em vaig arribar a desesperar perquè, com m'acostuma a passar amb aquest gènere, de vegades no és que no sàpiga com vèncer un enemic o com resoldre un trencaclosques, sinó que no sé què coi he de fer en general, on anar, etc. Ja tinc ganes de completar aquesta entrega al 100% i posar-me amb la següent, que en teoria seria el V.
Acabo amb un videojoc que sempre recomano de la Nintendo DS, el Grand Theft Auto: Chinatown Wars, de 2009, que mesos després va ser convertit a la PSP i, ja a partir de 2010, a dispositius iOS, a més dels Android el 2014.
Com a fan de la saga l'havia de provar, i trobo encertat que sigui un dels títols més ben puntuats de la portàtil més venuda de la història. A causa de les limitacions tècniques de la màquina presenta un aspecte diferent del dels videojocs que ha fet gran aquesta saga, però no ens hem de refiar de les aparences.
Ja veureu que en principi no s'assembla gens a, per exemple, el Grand Theft Auto IV, llançat el 2008, però té lloc a la mateixa ciutat, Liberty City, de la qual s'afirma que s'han respectat absolutament tots els carrers i indrets, llevat d'una illa sencera.
Hi podem fer el mateix que en qualsevol GTA modern: robar vehicles, matar, perseguir, dur a terme encàrrecs i missions, fer les coses amb força llibertat d'ordre, provocar el caos per diversió i en aquest cas fins i tot traficar amb drogues per tal de guanyar més diners.
D'acord, la ràdio dels vehicles té música instrumental i no hi ha diàlegs amb veus gravades ni escenes cinemàtiques (en aquest cas són estàtiques amb textos a sota), però manté de manera magistral l'esperit de la franquícia, el seu estil, el seu humor, i alhora aprofita al màxim les possibilitats tàctils de la consola a l'hora de dur a terme determinades accions. Després diuen que Nintendo és una companyia per a nens. No és del tot cert, i jocs com aquest ho demostren.
Acaba d'aquesta manera el repàs dels meus 5 videojocs preferits de la Nintendo DS. Són tots d'allò més comercials, no faig cap descobriment, i tot pot ser que un cop jugui de debò als The Legend of Zelda del seu catàleg o exploti més el Trauma Center: Under the Knife —que no ha entrat al Top 5 per molt poc— canviï d'opinió, però de moment aquesta seria la idea.
