Reflexions: La importància del "lore"

Una conya recurrent que es pot fer de mi -i, si hi participo de vegades, amb mi-, i ja us dic que es fa, és la meva obsessió amb no perdre'm referències, picades d'ullet, etc. que en molts videojocs hi ha a entregues anteriors de la mateixa saga, altres jocs de la mateixa desenvolupadora o, fins i tot, títols que no compleixen ni una condició ni l'altra, però que en són font d'inspiració, homenatge o, senzillament, els creadors del joc en qüestió han volgut referenciar breument. 

Són coses que, generalment, no incideixen en el gaudi del joc en si, però que trobo que enriqueixen l'experiència si s'hi arriba amb els deures fets, perquè el lore, o el rerefons d'una història, sempre ajuda a entomar un producte d'entreteniment -sigui un videojoc, un llibre, un còmic, una pel·lícula o una sèrie- d'una manera més conscient.

És per això que dono importància a jugar als videojocs d'una saga per ordre d'aparició (no cronològic, però això donaria per a un altre debat), i generalment intento no jugar a una segona o tercera part sense saber d'on ve tot plegat. Hi ha excepcions, és clar. El meu primer GTA va ser el San Andreas, el meu primer Street Fighter, el II -com suposo que va ser el cas de la immensa majoria de la gent, atès el brutal salt en tots els sentits que va suposar aquesta seqüela-, i el meu primer Super Mario Land també va ser la segona part de la saga.

En molts casos, com els que he exposat, és cert que no té cap rellevància, perquè la connexió entre les parts, des del punt de vista argumental, és petitíssima o directament inexistent, com per exemple entre el Quackshot i el Castle of Illusion, que hi ha qui considera de la mateixa saga, però que només tenen a veure el gènere i que els seus protagonistes són de la mateixa família de franquícies, i que estan desenvolupats per Sega. Tanmateix, m'agrada, si puc i en soc conscient, entrar a les sagues amb el xip d'arqueòleg -aficionat, no ho oblidem- dels videojocs i gaudir de l'evolució gràfica, jugable i, si n'hi ha, argumental tal com estava previst que la gent en gaudís originalment.

No em fa res tirar enrere i veure un món i uns personatges que conec en un estat més primitiu del que estic acostumat a veure. No és aquest, el problema. I ho fem i no passa res, tot i que, per posar un exemple, si es juga al primer Kirby es pot trobar a faltar la popular i utilíssima mecànica de copiar característiques d'alguns enemics quan ens els fiquem a la boca -no va ser el meu cas, ja que vaig entrar a la saga amb la primera entrega de totes, el Kirby's Dream Land (Game Boy)-. Però si jugo a un videojoc i hi té un cameo un personatge que en una entrega anterior era protagonista o secundari, per posar un exemple de cosa que pot passar, m'agrada ser conscient que ho és, que m'arrenqui un somriure o em transporti mentalment a aquella experiència anterior, o prevista per ser anterior. Vull entendre la picada d'ullet, saber que va adreçada a mi.

També m'agrada quan, per exemple, un personatge que era NPC en una saga de sobte es pugui controlar, o tingui un pes més gran dins de la història, i ser-ne testimoni coneixent-lo d'abans. Parlo de coses com poder controlar en Toad al Super Mario Bros. 2 occidental després d'haver-lo vist al final dels castells del Super Mario Bros., o xalar amb la possibilitat de portar personatges de Final Fight als Street Fighter Alpha, que en el meu cas, encara que més d'un es pugui endur les mans al cap, no va tenir cap impacte perquè no havia jugat mai al mític beat'em up quan vaig estrenar el meu estimat Street Fighter Alpha 2 a la Saturn. Parlo d'això, de no poder treure el 100% del suc a una referència, a un convidat especial, a un cameo, per manca de bagatge.

De vegades són coses més importants i que van més enllà del lore pròpiament dit, com ara una mecànica assolida en un joc anterior que en un de posterior es dona per coneguda, i que és millor haver après de manera orgànica quan tocava, o també pot passar que coneixem la mecànica d'un títol on estava més polida i, en anar cap enrere, ens frustra que ja hi sigui, però que no sigui tan completa o no funcioni tan bé. Al capdavall, és una involució, tot i que de la mateixa manera que m'agrada veure l'evolució d'una saga, també trobo "arqueològicament" interessant fer el camí invers si és així com hi he entrat jo.

Per una altra banda, des del punt de vista argumental és important, per a mi, viure un esdeveniment històric dins l'univers d'una saga en el moment en què es produeix, no en forma de referència en una entrega més avançada de la sèrie. En altres paraules, m'estimo més no spoilejar-me en jugar a un videojoc abans que a un altre que hauria d'haver tocat primer.

No és una qüestió de no poder jugar als videojocs en l'ordre que ens doni la gana, perquè en teoria estan dissenyats de manera que no passi res per fer-ho així, però sobretot en el cas dels que tenen una història que es desenvolupa en diverses parts està bé gaudir-ne en l'ordre de sortida, que és com la van pensar els seus creadors.

I vosaltres què en penseu? Li doneu importància, al lore o rerefons d'un videojoc? 

 

 

 

12è aniversari de 3 Botons i START!

Benvolgudes i benvolguts, el blog fa, avui, 12 anys, una animalada especialment en un mitjà que sembla que ja ha passat de moda, però és que tinc ganes de parlar de coses i a mi, a banda d'aquest blog, els meus altres i un en companyia dels amics de Retroscroll, em podeu trobar al podcast de l'esmentat blog col·laboratiu, però no m'he fet ni em faré youtuber, així que, després de 1.302 entrades publicades (comptant aquesta), de moment us toca continuar aguantant-me sobretot per escrit.

Cada any, quan celebro l'aniversari del blog, a més de dir que em sorprèn positivament que encara aguanti i em quedin ganes i idees per mantenir-lo més o menys fresc per als 14 que el seguiu -sí, normalment també hi ha una broma respecte als poquíssims, però estimats lectors (i estimades lectores)-, faig una entrada especial perquè això no sigui simplement celebrar l'efemèride, i solen ser llistes.

Aquesta vegada he pensat que podia fer-ne una, no necessàriament per ordre de més a menys ni de menys a més, sobre les 12 sagues de videojocs que més m'agraden. Encara que tinguin entregues que no siguin tan bones, i sent plenament conscient que en el futur potser (ho espero, vaja) en coneixeré d'altres que podrien ser a la llista perfectament. Som-hi!

Sens dubte, la saga Batman: Arkham, de la qual estic en procés d'acabar la quarta entrega (la tercera, Origins, és l'ovella negra de la família, però estic convençut que també m'agradarà), havia de ser en aquesta llista, amb els estàndards de producció que té i tractant-se d'una saga basada en el meu superheroi de còmic preferit, que no és que fos nou en això dels videojocs, i en tenia ja de molt bons, però el que ha fet la gent de Rocksteady, sobretot coincidint amb el rellançament cinematogràfic del Cavaller Fosc de la mà de Christopher Nolan, ha contribuït a tornar a situar el personatge allà on es mereix en termes de popularitat.

Si voleu saber què penso dels seus jocs, de moment només tenim l'anàlisi de la celebrada segona entrega, Batman: Arkham City, que podeu llegir aquí. 

No soc un gran expert en videojocs del gènere RPG. De fet, no soc un gran expert en res. Tanmateix, puc dir que la meva saga preferida d'aquest tipus de jocs -tot i que amb prou feines dec haver tocat un parell d'RPG que no formin part de la saga- és Dragon Quest, de la línia principal de la qual he jugat a molts jocs.

N'he parlat diverses vegades, de la saga i dels títols que he anat acabant. Si voleu aguantar-me parlant de les bondats d'aquest meravellós univers pseudomedieval amb il·lustracions d'Akira Toriyama teniu l'entrada general, i per a les dels jocs que m'he acabat us convido a buscar a la lletra D a la llista d'anàlisis del blog. Els Dragon Quest V i VII, de moment, són els que més m'han agradat.

Una de les sagues amb què més m'he divertit a la vida, i que encara m'ha de proporcionar grans estones, no només perquè tard o d'hora acabarà sortint la seva sisena part numerada, sinó també perquè em falta jugar a alguns dels videojocs més antics, és Grand Theft Auto.

Amb carismàtics personatges, escenaris realistes, bandes sonores brutals i una llibertat enorme per fer el brètol -o no-, sens dubte és una de les meves preferides. Fa temps vaig parlar més concretament del GTA IV i del darrer, el GTA V. 

Com es podria aplicar a totes les sagues de les que parlaré en aquesta entrada, no he jugat a tots els videojocs de The Legend of Zelda, però cada any puc sumar-ne un a la llista i, de moment, m'han agradat molt tots.

El pla és continuar descobrint-la, tot i que no la conegui tant com els autèntics experts, però de moment he parlat d'alguns dels seus jocs, i ho trobareu a la llista d'anàlisis a la lletra T. 

Una altra franquícia que sembla obvi que havia de ser aquí, perquè també agrada a pràcticament tothom, és Tetris, de la qual em vaig enamorar, com tantíssima gent, amb la versió que venia amb la Game Boy quan me la van comprar de petit. 

Se n'han escrit rius de tinta, com se sol dir, i és que la seva simplicitat conceptual, sumada a l'estratègia i els reflexos que demana a mesura que avança la dificultat, el converteixen en una proposta tremendament addictiva.

No he jugat a totes les seves versions ni variants, però a algunes sí, i sempre m'han agradat molt, tot i que reconec que no els he dedicat tant de temps com per considerar que hi jugo realment bé. Em defenso i prou. Darrerament he estat provant el Tetris Effect Connected a la Xbox One, ja veurem si en parlaré algun dia, però destaco que els meus preferits fins ara són l'esmentat de la Game Boy i el Tetris DS.

Si voleu parlar amb un autèntic coneixedor de la saga Street Fighter millor que no em mireu a mi. Ni tan sols si en busqueu un que sigui català. No soc d'estratègies ni domino les mecàniques més modernes. Però m'agrada molt, moltíssim, gràcies a uns personatges ben diferenciats i definits, una banda sonora inoblidable i una jugabilitat exquisida. M'agrada tant que em fa vergonya tenir-la força abandonada. 

He de dir que part de la culpa la té el fet que l'Street Fighter V no estigui disponible en cap de les plataformes que tinc, però sí que en tinc les altres entregues en diverses versions i, tot i així, els fumo menys canya del que voldria. M'agrada fins i tot la primera entrega, de la qual vaig parlar a Retroscroll i abans, sense haver-hi jugat encara, aquí. Les meves preferides són aquelles a les que he dedicat més hores: Super Street Fighter II de Mega Drive i Street Fighter Alpha 2 de Saturn.

Vaig conèixer, com tanta gent, les aventures de la Lara Croft amb aquella primera entrega de 1996 que vaig poder gaudir a la meva Saturn. Tomb Raider, però, no va tornar a aquella consola i va continuar a la PlayStation, raó per la qual li vaig perdre la pista.

Amb la Xbox 360 podria haver gaudit de títols més moderns i celebrats, però els tinc pendents. El joc que em va fer tornar a la saga va ser el Tomb Raider de 2013, l'aclamat reboot de la franquícia, i em va encantar gràcies a la seva proposta més realista i cinematogràfica. També ha estat així amb el segon d'aquesta trilogia modernitzada, el Rise of the Tomb Raider, i quan el trobi a bon preu també jugaré a la tercera entrega moderna, Shadow of the Tomb Raider. Així, doncs, el que entra en aquesta llista de 12 és la nova trilogia. En tot cas, m'encanten les aventures d'acció en tercera persona de l'arqueòloga més famosa de la història dels videojocs.

Digueu-me infantil, si voleu, però m'agraden molt, també, en Kirby i els seus jocs. N'hi ha tants que en aquest cas no em fa vergonya no haver jugat a tots. Ni la meitat, de fet, però els que he pogut provar fins ara m'han agradat molt, així que considero la seva saga una de les meves preferides.

No hi ha cap mal en gaudir d'una aventura menys complicada, i amb un univers tan ric i bufó com les d'en Kirby, de què ens podem queixar? Fa uns mesos parlava del títol amb què va començar tot, i on  jo vaig conèixer la boleta rosa. També havia parlat del Kirby Triple Deluxe. En futures entrades del blog estic segur que en tornaré a parlar.

Ho he dit moltes vegades: si hi ha una franquícia que fa que em compri una consola és Mario Kart, l'spin-off de velocitat humorística de les aventures d'en Super Mario, i de la qual gairebé tots els sistemes de Nintendo han tingut alguna entrega.

Fa temps que haurien d'haver llançat un capítol nou per a la Switch, però de moment s'aguanta amb el port de l'entrega de la Wii U, i cal reconèixer que és la perfecció de la saga, així que suposo que cal pensar molt bé cap a on pot anar a partir d'ara i és per això que triga tant en avançar. Què puc dir dels Mario Kart? Divertidíssims, excitants, ideals per jugar contra altres persones... Al capdavall, és la meva saga preferida dels videojocs en general.

Una saga clàssica de la qual havia vist poca cosa, però en què m'he endinsat seriosament en els darrers anys, és Mega Man, i sense gairebé adonar-me'n ja només me'n falta un dels clàssics, el sisè de la NES. 

Famosa per l'exigència de les seves plataformes i algunes seccions -en algunes entregues més que en d'altres-, m'ha acabat fascinant amb les seves propostes i uns enemics de final de pantalla tan fumuts com simpàtics en el seu disseny. Vaig parlar dels Mega Man 3 i 4 a Retroscroll no fa gaire.

Conscient que he dit sagues molt típiques i que no us en descobriré cap, aquesta és més "de nínxol", i és que tota la franquícia ja ho és, una mica, en haver arribat a la seva època només parcialment a Occident i localitzada d'una manera que va trencar el seu univers compartit. Es tracta de la saga d'en Kunio-kun, formada per molts jocs i iniciada a les recreatives amb el Renegade o Nekketsu Kôha Kunio-kun, popularitzada amb el River City Ransom o Downtown Nekketsu Monogatari i encara ara viva i reinventada. 

La conformen moltíssims jocs que pertanyen a gèneres diferents, des del beat'em up fins a les competicions esportives esbojarrades (d'altres només en la seva execució), passant per títols de trencaclosques. Gràcies a un recopilatori que va sortir fa un temps per a la Switch estic gaudint de les seves aventures clàssiques, però em queda molt per descobrir, i tot i així sé que m'encanta gràcies a un lore molt particular.

Acabo amb una afirmació agosarada: Streets of Rage també és una de les meves sagues preferides. I és agosarada perquè tot just fa uns mesos que em vaig acabar l'entrega inaugural de la saga per primer cop.

Tot i així, sé que les parts 2, 3 i 4 també m'agradaran molt, i és que no només m'he aficionat molt als beat'em ups darrerament -encara que no sigui bo jugant-hi, com he dit moltíssimes vegades-, sinó que l'ambientació dels SOR encaixa perfectament amb els meus gustos, sent com soc amant de les trames policials de corrupció i rebel·lia i dels escenaris urbans nocturns. De moment, el que tinc clar és que el primer Streets of Rage és el meu videojoc preferit de la Mega Drive.

Aquestes serien, doncs, les meves 12 sagues preferides dels videojocs. Com a mínim, ara, en el 12è aniversari del blog. Segur que si aguanto uns anys més i torno a fer una llista com aquesta hi veurem canvis, però. He deixat fora alguna saga que m'agrada, com Resident Evil, perquè trobo que em falta repassar-la i veure-la amb els ulls actuals, a més de jugar a alguna entrega que no tinc. 

I hem de comptar també amb totes aquelles que encara he de descobrir com a jugador, encara que les conegui de nom, o de les quals només he provat un o dos videojocs i és aviat per lloar-les senceres -el que he fet excepcionalment amb SOR-. Parlo de sagues com Castlevania, Wonder Boy, Metal Slug i tantes altres amb potencial per agradar-me. No he esmentat tampoc la saga d'en Super Mario, per massa òbvia, ni la d'en Sonic, per massa irregular. Sigui com sigui, per ara amb aquestes que hem vist tinc la diversió assegurada.

Malalts dels videojocs: tatuatges de Grand Theft Auto

He parlat moltes vegades d'aquesta saga al blog, una saga amb vendes multimilionàries i segurament la sèrie de videojocs més semblant a una franquícia cinematogràfica que ens puguem tirar a la cara. I encara tinc títols per jugar, però ja en soc un malalt.

No tant com la gent que se n'ha fet tatuatges, que és al que dedico l'entrada d'avui. Gent valenta, sense por del dolor i amb diners a la butxaca, que queda representada pels exemples que veurem ara.

No hi ha dubte que el més ambiciós, per lògica tecnològica, de tota la saga, és el GTA V, un videojoc espectacular que no té un protagonista, sinó 3. Destaca, però, sense cap mena de dubte -encara que no és el meu preferit-, el malparit entranyable d'en Trevor, que algú ha volgut dur a la cuixa per sempre.

Hi ha qui s'ha estimat més fer un homenatge a tot el joc, que és una autèntica animalada divertidíssima i amb estàndards de producció altíssims, i ho entenc, perquè a mi també em va agradar moltíssim. No és casualitat que sigui el tercer videojoc més venut de la història, només per darrere del Minecraft i el Tetris.

Curiosament, del GTA IV no he trobat cap tatuatge, potser perquè el salt a la llavors nova generació va ser espectacular, sí, però va quedar eclipsat per la cinquena entrega numerada. L'anterior títol de la saga, però, és immensament estimat pel salt tecnològic, el grandíssim mapa, la història i l'ambició de tot plegat, i tenim, per exemple, aquesta referència a la banda de Grove Street del Grand Theft Auto: San Andreas.

O aquest altre, que a banda de mostrar-nos una part del hud del joc, mostra la paraula que es pot introduir com a truc a la versió per a PC per tal d'obtenir diners infinits.

Del conjunt d'icones, números i barres de vida i companyia també tenim aquest tatuatge a la mà, que encaixa perfectament amb "l'arma" seleccionada pel seu propietari. I, en aquest cas, sembla que ja ha fet el truc dels diners infinits.

Parlant de trucs, aquest jugador de l'NBA, en Devonte Green, duu tatuat un truc de la versió PlayStation 2 del joc que proporciona munició infinita. 

Aquell joc el tinc començat i en eterna llista d'espera, cosa que pretenc solucionar, i el mateix em passa amb l'anterior, el Grand Theft Auto: Vice City, ambientat en una fictícia Miami dels anys 80 i carregat de música insuperable, una delícia per als nostàlgics d'aquella dècada.

Al mateix joc pertany aquest bonic i acolorit tatuatge, que sense necessitat de logo evoca perfectament el títol que aconsegueix homenatjar.

El primer GTA poligonal va ser el Grand Theft Auto III, ara potser primitiu i senzill comparat amb tot el que va venir després, però sens dubte revolucionari en el seu moment, i aquesta persona va voler mostrar el seu amor pel joc duent-lo a la cama.

Acabo amb una altra cama, que homenatja tant la saga sencera com els seus responsables, la gent de Rockstar.

No em sorprèn gens que hi hagi tatuatges d'aquesta magnífica franquícia que ens ha donat tantes alegries i ens ha fet descarregar tanta adrenalina. El que em sorprèn, en tot cas, és que no hi hagi moltíssima més gent que la porti a la pell.

Malalts dels videojocs: cotxes pintats

Anava a fer una nova entrada sobre tatuatges del món dels videojocs, però he decidit deixar-la per a més endavant perquè he tingut una altra idea: i si pintéssim els nostres cotxes amb motius dels títols, els universos i els personatges amb què gaudim quan juguem?

Doncs hi ha hagut gent que ho ha fet, de manera que passem a veure'n alguns exemples. Ja avanço que per molt bonics que siguin per a un amant dels videojocs, jo no ho faria mai. No gosaria treure'l del pàrquing per por que algun "graciós" li passés alguna clau, cosa que segur que passaria. 

Era previsible que un clàssic entre clàssics, el Pac-man, seria el protagonista d'almenys una proposta artística per al xassís d'un cotxe, en aquest cas un Mini. 

Al capdavall, el personatge, els seus enemics i el laberint per on es mouen tots plegats és una imatge tan icònica que reconeixem tant els que juguem a videojocs -és clar- com el públic que no hi té res a veure. 

No tan polit ni professional tenim aquesta altra versió, precisament amb encant perquè és més casolana -o ho sembla en comparació amb l'altra-, però segur que fa girar colls igualment i provoca més d'una distracció al volant.

Si jo aparqués al pàrquing d'un centre comercial i veiés això també li faria fotos, i segurament m'haurien de cridar perquè ho deixés córrer i anés per feina.

Un altre clàssic, però en aquest cas una saga, la d'en Mario, havia d'estar indiscutiblement en algun cotxe, i aquestes imatges són també de les que podria reconèixer qualsevol persona, sigui quin sigui el seu nivell de coneixement dels videojocs.

Potser no es veu de seguida, perquè és una interpretació i tot plegat és més modern, tant el cotxe com el disseny, però aquí en tenim un Lamborghini que sembla cobert per fitxes del Tetris, tot i que està fet d'una manera més dissimulada, que no vol dir que no cridi moltíssim l'atenció quan circula pel carrer, a banda de pertànyer a la marca a la qual pertany.

Menys espectacular en l'execució, però més interessant per l'originalitat de la idea, tenim aquest cotxe decorat amb mapes del The Legend of Zelda, el clàssic de la NES. Una passada, també.

Hi ha qui va més al personatge concret, i no protagonista, i amb una bona idea al cap, com qui va decidir pintar aquest Smart de negre i convertir-lo en un Bill Bala de la saga Super Mario amb rodes. Subtil per a qui no sàpiga de què va, però per a qui sí... motiu de somriure i foto.

Aquest és un fanàtic d'en Donkey Kong, i concretament de la saga Donkey Kong Country, com queda ben clar en veure la meitat posterior del cotxe. 

Fins i tot hi podem apreciar en Mario, escanyat per la Dixie Kong, així que no hi ha dubtes sobre el posicionament del propietari en la particular rivalitat entre el lampista italoamericà i el simi més popular de la història dels videojocs.

No es pot pintar el cotxe amb qualsevol cosa, per això hem vist exemples de grans clàssics dels videojocs representats en pintura de xassís, cosa que significa que la saga Grand Theft Auto forma part del panteó, cosa que ja sabíem, però aquest propietari d'un Porsche duu a l'extrem la seva passió per la saga, o almenys pel Grand Theft Auto San Andreas.

Ho deixem aquí, però queda clar que l'amor pels videojocs no es porta només en samarretes o directament a la pell, sinó que també es pot lluir pel carrer, amb molta valentia, si anem motoritzats i no ens fa por que algun brètol es carregui aquestes obres d'art.

Els jocs més venuts de la Xbox 360

No hi ha dubte que, de les tres consoles amb què Microsoft s'ha atrevit, de moment, a participar en el mercat dels videojocs fora dels ordinadors, la Xbox 360 ha estat la que ha tingut més èxit.

Discontinuada l'any passat, el 2016, però encara rebent jocs, culminava 11 anys de fabricació i èxits que, per primera vegada, van fer que una consola competís de tu a tu amb la totpoderosa Sony i les seves PlayStation, i amb més de 84 milions d'unitats venudes va quedar pràcticament empatada amb la PlayStation 3, la seva competència directa. 

Però com que a hores d'ara ja és impossible que cap joc canviï el Top 5 de la segona màquina de Microsoft, dedico l'entrada a repassar quins van ser aquests títols que el públic va preferir dins l'extens i riquíssim catàleg de la consola.

I el primer de la llista és el Kinect Adventures!, no precisament un dels videojocs més populars o coneguts de la consola, però venut 24 milions de vegades perquè, de fet, normalment venia al pack del Kinect, el sistema amb què Microsoft duia més enllà l'èxit dels controls per moviment de la Wii i els traslladava al cos sencer, tot i que al final no va tenir gaire èxit. 



Pensat com la manera de mostrar al públic les possibilitats del sensor de moviment de la Xbox 360, aquest títol de 2010 estava format per minijocs que requereixen moure's i saltar i que pretenen reunir la família davant del televisor. És a dir, el concepte que tan bé havia funcionat a la Wii.

Si bé no va rebre gaire bones crítiques, al final va ser el videojoc més venut de la consola, encara que fos "amb trampa". Per tant, igual que el Wii Sports.

Aquest cop sí, sense cap mena de condicionant, i per tant podríem dir que el més venut per mèrits propis, el segon títol oficialment més venut de la consola és el magnífic Grand Theft Auto V, amb 17,79 milions.



Amb uns estàndards de producció gairebé cinematogràfics, la qualitat d'aquest títol de 2013 es correspon amb la que s'atribueix a la saga des de fa molts anys i no és estrany, doncs, que la seva versió remasteritzada per a Xbox One i PlayStation 4 continuï sent dels videojocs més venuts.

Una de les sagues més importants de Microsoft s'estrenava a la Xbox 360 amb la seva tercera part, Halo 3, que havent sortit el 2007 i amb 14,5 milions de còpies venudes es pot deduir que, fins a l'arribada del Kinect Adventures!, va ser el joc més venut de la consola.



La saga ha tirat endavant amb més entregues, ara ja instal·lada a la Xbox One, però en el seu moment va correspondre amb escreix tota l'expectació que hi havia al seu voltant després de les popularíssimes dues primeres entregues de la Xbox original.

Una autèntica febre que també ha envaït el món del marxandatge, el Minecraft, amb el cognom Xbox 360 Edition, va ser el 2012 la primera versió d'aquest videojoc per a consoles -venia dels ordinadors-, i a la Xbox 360 va aconseguir vendre 13 milions de còpies.



Com els seus fans -entre els quals no em compto, senzillament perquè és una mena de joc que no em crida l'atenció- ja saben, és un títol que ofereix una llibertat immensa i permet construir qualsevol cosa, però també explorar i, en definitiva, sobreviure. El caracteritzen els seus enormes píxels, evidentment intencionats.

No podia faltar, en una consola com la Xbox 360, amb el perfil del públic que la va comprar, un títol de la popularíssima saga Call of Duty, i en aquest cas el més venut va ser el Call of Duty: Black Ops, amb 12 milions.

La proposta, situada als anys 60 durant la Guerra Freda, va provocar polèmica per l'escenificació de l'intent d'assassinat d'en Fidel Castro quan era jove, però als jocs de guerra és normal que algú sempre acabi ofès. En qualsevol cas, no sorprèn que sigui al Top 5.

I això és tot, hem vist els 5 videojocs més venuts de la Xbox 360 i són una bona representació del millor que té per oferir el seu catàleg, encara ara, tot i que caldria veure si el primer de tots sobreviuria la prova de no ser "el joc que acompanyava el Kinect" i, de fet, és evident que hi ha grans títols de la consola que se n'han quedat fora i que, igualment, són d'allò més populars.

Els meus videojocs preferits: Xbox 360

Fa poc que m'he comprat la Xbox One, però com sempre que em compro una nova consola tinc la ferma intenció de no abandonar les altres. La intenció no sempre s'acaba fent realitat, i de fet el més habitual en qüestió de videojocs és que hi hagi consoles que, efectivament, gairebé no torno a tocar mai quan n'arriben de noves. 

Però la Xbox 360 és especial, és la consola per a la qual tinc més jocs i podria dir que la que més temps he fet servir en tota la meva vida, de manera que crec que en aquest cas hi ha esperança. Encara que sigui obligant-me a acabar aquells jocs que tinc començats, molts d'ells amb dues o tres partides fetes a tot estirar, alguns fins i tot amb una.

No m'allargo més: com que és una consola tan especial per a mi, avui el que faré és repassar quins són els meus preferits entre els videojocs que tinc del seu catàleg, en una secció que té molt poques entrades perquè, en realitat, tinc molt poques de les meves consoles ben explotades, i encara que sempre hi ha jocs que no he provat i que potser en el futur em deixaran meravellat, puc dir que em penso que els de la segona consola de Microsoft serien aquests 5, límit que ja em vaig imposar per a anteriors entrades de la secció i que en aquest cas, precisament perquè hi he jugat tant, em costa molt reduir a aquest nombre tan petit.

No els poso pas per ordre, però el primer que em passa pel cap és el Grand Theft Auto V (2013), que arribava uns anys després del IV, que ja m'havia agradat moltíssim, però aquest anava més enllà i oferia més i millor.



Per no posar dos jocs de la mateixa saga en aquest llistat tan curt he hagut de deixar fora dels 5, amb molta recança, el Grand Theft Auto IV, que també em va deixar bocabadat, però és que la cinquena entrega numerada era més gran en tot: mapa, gràfics i la innovadora proposta de controlar tres personatges en una història més cinematogràfica que mai.

Em passa una cosa molt similar amb el Batman: Arkham City (2011), la segona part de l'aclamada saga de Rocksteady, perquè l'Arkham: Asylum m'havia semblat -i coincidia amb l'opinió majoritària- el millor videojoc que s'havia fet mai sobre en Batman i potser fins i tot sobre els superherois en general. Però l'Arkham City encara em va agradar més.



I pels mateixos motius: agafava tot allò que havia funcionat a la primera part i ho millorava, ampliant pel camí el mapa, millorant els gràfics i permetent controlar altres personatges, aquí de manera més limitada i temporal. No he arribat a tenir (encara) el tercer joc, l'Arkham: Origins, però és preqüela i no va agradar tant (val a dir que el llistó estava massa alt). El final de la història, però, el veuré al Batman: Arkham Knight a la Xbox One.

Canviem totalment de gènere i estil per veure el Sonic & Sega All-Stars Racing with Banjo-Kazooie (2010), un "clon" dels Mario Kart amb títol diferent per a la Xbox 360 perquè era l'única versió on sortien en Banjo i en Kazooie que, a diferència dels altres videojocs de velocitat humorística, s'acostava moltíssim a l'experiència de la proposta de Nintendo i, abans que sortís el Mario Kart 8 de la Wii U, era el millor que hi havia en aquest sentit en alta definició.



Autèntica sensació de velocitat, tensió a les curses, moments divertits, objectes genials, música canyera, gràfics d'alt nivell i un gran autohomenatge de Sega, amb personatges més o menys coneguts i convidats especials, a més de moltes picades d'ullet als fans de la companyia, feien que el joc fos rodó. La segona part, Sonic & All-Stars Racing Transformed, també és excel·lent, però no aporta gaires coses noves, i per tant en aquest cas em quedo amb el primer dels dos.

Notareu que jo també sóc fan de la companyia perquè un altre autohomenatge que es va fer va ser aquest Sonic Generations (2011), que proposava passar per noves versions de les pantalles més emblemàtiques de la història d'en Sonic amb l'encert de fer-ho un cop en forma d'scroll lateral en 2D i un altre amb mons més oberts en 3D, tant si la pantalla en qüestió pertanyia originalment a un joc d'un estil com de l'altre.



El tràiler ja fa venir salivera, però com que a aquesta saga no li'n perdonen ni una des que va entrar en decadència en el moment que Sega va deixar de fabricar consoles i va començar a fer el seus jocs per a les màquines de l'antiga competència i els resultats, amb algunes excepcions, reflectien deixadesa, encara hi va haver fans que el van rebre amb fredor.

Per a mi és un joc boníssim, una meravella d'homenatge a la mascota de la companyia amb un plantejament magníficament pensat i executat, i per això es mereix ser aquí. I no repeteix saga respecte l'últim joc que he destacat, perquè ni tan sols comparteixen gènere.

Dels meus preferits aquest és el més recent que he adquirit. El Tomb Raider de 2013, un reinici de la franquícia, ha fet tornar la Lara Croft al lloc que es mereix, dessexualitzant-la i presentant una aventura trepidant i que es beneficia d'aquell moment en què, quan els programadors ja coneixen bé una consola després de molts anys al mercat, li saben treure tot el suc.



La campanya té una durada adequada, tot i que lluny de les històries d'un mínim de 60 hores que sembla que siguin les úniques que aproven els jugadors actuals, i en acabar podem dedicar-nos a completar tasques opcionals que ens permeten tornar pels escenaris coneguts. Jo no ho he fet, volia dedicar-me a d'altres videojocs, però amb la primera passada completa ja n'he tingut prou per enamorar-em del joc i ja friso per tenir la segona part, Rise of the Tomb Raider, a la Xbox One. També està disponible per a la Xbox 360, diuen que, aquest cop sí, duent la consola als seus límits, però com que ja tinc la One faré el salt a la nova generació.

Aquests han estat, doncs, els meus 5 videojocs preferits de la Xbox 360. M'ha costat triar-los, o més ben dit m'ha costat deixar-ne alguns fora, però com que ho he hagut de fer aprofito per esmentar títols com el Red Dead Redemption, el Rayman Origins, l'Injustice: Gods Among Us, el Ninja Gaiden II, el Bayonetta o els dos Soul Calibur (IV i V).

Els jocs més venuts de la Playstation 2

Fa un temps vaig escriure una entrada sobre els últims jocs de la Playstation 2, la consola amb el segon catàleg més longeu de la història, i em va sortir gent dient que encara se'n fan jocs. Comercialment no, i si ens posem així, per a la Dreamcast o per a l'MSX també se'n fan, encara. 

En fi, els considerem vàlids o no, segur que no aconseguiran un èxit comercial que alteri la llista que faré ara, que és la dels videojocs més venuts de la segona consola de sobretaula de Sony, que són aquests:

El campió és el Grand Theft Auto San Andreas (2004), un dels meus videojocs preferits, que precisament em vaig vendre en versió per a Playstation 2 perquè m'havia comprat la tècnicament superior versió per a Xbox. 

Les aventures d'en Carl "CJ" Johnson ens endinsaven en un món de bandes delinqüents afroamericanes, però amb presència d'altres ètnies, i ens oferien moments inoblidables que van fer d'aquesta entrega la millor i més completa de la saga fins aquell moment. Amb diferència. 

Amb 17,33 milions de còpies venudes, el títol de Rockstar queda com el de més èxit comercial de la llarga història de la PS2, que és un honor força gran.

El segon de la llista, amb 14,89 milions d'exemplars adquirits, és el Gran Turismo 3: A-Spec (2001), la tercera entrega de la saga de videojocs de simuladors de curses més popular de la història, i probablement la menys accessible per als conductors arcade, com per exemple jo mateix. Es disputa amb la primera entrega, de la Playstation, el primer lloc pel que fa a puntuacions dins d'aquesta franquícia. 

No va ser de les entregues amb més cotxes, més aviat al contrari, però a més de ser el títol més venut de la sèrie també és considerat un dels millors títols de la consola, que són coses que no sempre estan necessàriament relacionades. 

Ens quedem amb els cotxes, perquè el 2005 va sortir el videojoc que quedaria tercer a la llista dels més venuts de la Playstation 2, i es deia Gran Turismo 4. Des de la meva ignorància no puc valorar quines eren les grans diferències amb la tercera part -més enllà de tenir 722 vehicles en comptes de 181-, però va tenir unes notes lleugerament per sota. 

Les vendes, però, van ser espectaculars i 11,73 milions de persones van passar-lo per caixa, unes quantes més que la cinquena part, que no va entrar al Top 5 de la consola.

Canviem els negres, els anys 90 i Los Angeles pels italians, els llatins, els anys 80 i Miami i tenim un altre grandíssim GTA, concretament el Grand Theft Auto Vice City (2002), amb un motor més rudimentari que el del San Andreas però una delícia visual i auditiva per als amants de l'estètica i l'ambientació d'aquella enyorada i referenciada dècada. 9,61 milions de persones saben de què parlo.

I com veieu acabarem el Top 5 i només haurem vist dues franquícies, perquè el cinquè, amb 7,9 milions de còpies venudes, és el Grand Theft Auto III (2001), que vist ara fa mal a la vista i a les mans, però que comparat amb la primera i la segona part suposava un salt de qualitat tan gran que en aquella època es va considerar una obra mestra, i de fet va posar les bases del que serien els GTA d'aleshores ençà.

Hem vist, doncs, quins van ser els cinc videojocs més venuts de la història de la PS2, i passi el que passi estem parlant d'uns números que no seran superats, per tant aquesta llista no hauria de canviar. Tots ells grandíssims jocs i, per sort, cap inclòs aquí perquè vingués en un pack de llançament de la consola com passa en d'altres casos. Encara que fos així no tindrien per què ser videojocs dolents, però trobo que és injust a l'hora de valorar les vendes.

 

Els meus videojocs preferits: Nintendo DS

Aquesta secció podria donar molt més de si, o com a mínim una mica més, si jugués més. M'explico: valorar els meus videojocs preferits d'una consola quan encara no ha acabat la seva vida, com és el cas de la Xbox 360, per exemple, no acaba de ser just, però si a sobre tinc un fotimer de sistemes sense explotar la cosa es complica. Ja ho vaig dir quan la vaig inaugurar.

Ara bé, encara que no m'hagi acabat gaires títols de la Nintendo DS, i encara que tingui alguns videojocs més a la llista de desitjos i molts dels que ja posseeixo per explorar amb profunditat, crec que puc valorar quins són els meus preferits d'entre els que tinc, perquè de vegades ni tan sols cal haver-se acabat un joc per a saber que és un dels que et fan i et faran gaudir més. Aquesta és, doncs, la llista dels meus 5 videojocs preferits d'aquesta portàtil trenca-rècords de la Gran N.

No em costa gaire dir que el Mario Kart DS, de 2005, és el meu videojoc preferit de la Nintendo DS, i segurament el meu preferit de la meva saga preferida, o sigui que és un dels meus videojocs preferits històricament parlant. Com que hi tinc pràctica (en algunes entregues més que en d'altres) puc dir que em defenso força, però és que el de la Nintendo DS, una autèntica meravella amb un munt de personatges i pistes, el tinc totalment dominat.



L'únic problema que té és que no podem triar en Koopa Troopa, que m'encanta, perquè per alguna raó inexplicable, tot i formar part de la plantilla del primer Super Mario Kart (Super Nintendo, 1992), ha estat absent en moltes entregues de la franquícia. Ara bé, al Mario Kart DS en tenim un succedani, la versió esquelètica coneguda com a Dry Bones, que és el personatge que escullo gairebé sempre.

El Mario Kart 7 (Nintendo 3DS, 2011) el supera en termes tècnics, nombre de personatges (torna en Koopa Troopa!) i pistes, però les hores que he passat amb el de la DS no les he passat amb cap altre títol de la saga.

Un imprescindible de la Nintendo DS que vaig trigar a aconseguir original és el New Super Mario Bros., de 2006, que és sense cap mena de dubte el Mario d'aquesta consola, tenint en compte que el Super Mario 64 DS és un remake.

La imprescindible línia de 4 videojocs que recuperen l'essència 2D dels Mario dels 80 i principis dels 90, a la qual també pertanyen el New Super Mario Bros. Wii (Wii, 2009), el New Super Mario Bros 2 (Nintendo 3DS, 2012) i el New Super Mario Bros. U (Wii U, 2012), va començar en aquesta proposta aclamada per crítica i públic.



Divertit com pocs, cal reconèixer que el nivell de dificultat és molt inferior al dels frustrants títols de la NES, perquè en aquest New Super Mario Bros. podem aconseguir fàcilment un fotimer de vides i cada poques pantalles podem desar el progrés. Tanmateix no es tracta d'un remake basat en una actualització gràfica i jugable, sinó que les pantalles són totalment originals i fa aportacions que esdevindrien part de l'Univers Mario en general i la saga NSMB en particular.

Parlant de remakes, un altre que trobo que val molt la pena és el Tetris DS, de 2006, que és l'únic de la llista que no tinc, però hi vaig jugar força amb una "còpia de seguretat" i encara el busco a bon preu per tal d'adquirir-lo i que formi part de la meva col·lecció.

De Tetris n'hi ha moltíssims, alguns de més propers a la fórmula original i d'altres més innovadors, i reconec que pràcticament no n'he provat cap, però el de la Nintendo DS és increïblement addictiu, divertit i amb interessants modalitats de joc.



En termes de presentació també és una passada. Com podem veure al vídeo, a la pantalla de dalt de la consola ens intenten distreure, i sovint ho aconsegueixen, amb imatges dels videojocs clàssics de Nintendo les músiques dels quals també sentim remesclades.

Per a acabar-ho d'adobar, amb un sol cartutx (i també amb una sola "còpia de seguretat") hi poden jugar fins a 10 jugadors. El joc en línia, actualment discontinuat, vaig trobar que funcionava prou bé i era entretingut.

El Dragon Quest: The Chapters of the Chosen, o Dragon Quest IV, de 2008, és un altre remake, però en aquest cas d'un títol de la NES de 1990 que no va arribar mai a Europa, per tant, i igual que ha passat amb les parts cinquena i sisena de la saga, vaig fer una excepció en la meva norma habitual de passar dels remakes.

No sóc gaire bo amb els RPG, ni tan sols amb els d'acció com és el cas del que ens ocupa, però la franquícia sempre m'havia cridat l'atenció —en part pels dissenys de personatges i monstres del mestre Akira Toriyama i en part també per la sèrie animada, no basada en cap videojoc concret, que va arribar al nostre país en forma de dibuixos animats com a Fly— i me'ls he anat comprant quan he pogut.



Vaig dedicar una entrada a Dragon Quest com una de les grans sagues de la història dels videojocs, però confesso que per diversos motius encara tinc videojocs per provar i fins i tot un parell per desprecintar. El Chapters of the Chosen, però, el vaig "acabar". Només em falta el capítol extra afegit en aquesta versió, que al seu torn ve del remake per a la Playstation, exclusivament japonès i de 2001, que és complicadet i repetitiu i requereix una dedicació immensa.

En qualsevol cas amb aquest joc vaig poder confirmar el meu amor per una saga que m'havia entrat per la vista i m'ho vaig passar molt bé, encara que en molts moments també em vaig arribar a desesperar perquè, com m'acostuma a passar amb aquest gènere, de vegades no és que no sàpiga com vèncer un enemic o com resoldre un trencaclosques, sinó que no sé què coi he de fer en general, on anar, etc. Ja tinc ganes de completar aquesta entrega al 100% i posar-me amb la següent, que en teoria seria el V.

Acabo amb un videojoc que sempre recomano de la Nintendo DS, el Grand Theft Auto: Chinatown Wars, de 2009, que mesos després va ser convertit a la PSP i, ja a partir de 2010, a dispositius iOS, a més dels Android el 2014.

Com a fan de la saga l'havia de provar, i trobo encertat que sigui un dels títols més ben puntuats de la portàtil més venuda de la història. A causa de les limitacions tècniques de la màquina presenta un aspecte diferent del dels videojocs que ha fet gran aquesta saga, però no ens hem de refiar de les aparences.

Ja veureu que en principi no s'assembla gens a, per exemple, el Grand Theft Auto IV, llançat el 2008, però té lloc a la mateixa ciutat, Liberty City, de la qual s'afirma que s'han respectat absolutament tots els carrers i indrets, llevat d'una illa sencera. 



Hi podem fer el mateix que en qualsevol GTA modern: robar vehicles, matar, perseguir, dur a terme encàrrecs i missions, fer les coses amb força llibertat d'ordre, provocar el caos per diversió i en aquest cas fins i tot traficar amb drogues per tal de guanyar més diners.

D'acord, la ràdio dels vehicles té música instrumental i no hi ha diàlegs amb veus gravades ni escenes cinemàtiques (en aquest cas són estàtiques amb textos a sota), però manté de manera magistral l'esperit de la franquícia, el seu estil, el seu humor, i alhora aprofita al màxim les possibilitats tàctils de la consola a l'hora de dur a terme determinades accions. Després diuen que Nintendo és una companyia per a nens. No és del tot cert, i jocs com aquest ho demostren.

Acaba d'aquesta manera el repàs dels meus 5 videojocs preferits de la Nintendo DS. Són tots d'allò més comercials, no faig cap descobriment, i tot pot ser que un cop jugui de debò als The Legend of Zelda del seu catàleg o exploti més el Trauma Center: Under the Knife —que no ha entrat al Top 5 per molt poc— canviï d'opinió, però de moment aquesta seria la idea.