14è aniversari de 3 Botons i START!

Quan un blog arriba a l'edat que té el meu, després de 14 anys i 1.413 entrades publicades -comptant aquesta-, i amb un compte d'Instagram i, des de fa gairebé un any, un de Twitter dedicat exclusivament al blog, sempre és un moment de reflexionar, mirar enrere i també endavant.

Cal veure si queden coses per dir, si la feina feta fins ara ha estat satisfactòria, i sigui quin sigui el resultat d'aquestes reflexions cal arribar a la conclusió, de vegades, que la mort és una cosa que pot venir de moltes maneres, algunes millors que altres. 

Com tot en aquest món, hem d'encarar el final, acceptar-lo, i trobo que el fet que un blog arribi als 14 anys és un bon moment per repassar algunes maneres de morir que ens podem trobar als videojocs. Concretament en veurem

Si us estàveu fregant les mans pensant que havia decidit plegar, em sap greu avisar-vos que continuo tenint ganes de tirar endavant el blog i les idees, per ara, no se m'han acabat, així que espero poder arribar a celebrar el 15è aniversari amb la mateixa regularitat que fins ara.

Però tornem al tema que ens ocupa, que és el d'alguns dels nostres personatges preferits de la història dels videojocs rebent la visita de la Parca, cosa que per a ells, afortunadament, és només temporal.

Comencem amb la que, probablement, la més emblemàtica de totes. La del Super Mario Bros., amb el protagonista quedant-se paralitzat breument amb un efecte de so que segur que ens ve al cap quan veiem aquestes imatges i, just després, elevant-se una mica en l'aire per acabar caient "per davant" del terra, com si en realitat hagués estat corrent per una bastida, recordant els seus orígens. 

És una animació de mort típica als videojocs, que té una pàgina dedicada i tot, i que podem veure tant a la saga -no a les entregues 3D- com en molts altres títols que no tenen res a veure amb la mascota de Nintendo.

Repetim protagonista, perquè hem esmentat els seus videojocs 3D i el primer de tots ells, el llegendari Super Mario 64, va ser una explosió tan bèstia de possibilitats que també van augmentar les maneres de morir, i a banda de quedar-se sense energia en rebre cops, caure per un precipici o ofegar-se nedant, també hi ha el perill que morim asfixiats, com podem veure en aquesta pertorbadora escena.

Si hi ha una manera de morir pertorbadora, almenys per a mi, i ho he dit més d'una vegada, és la d'en Sonic quan s'ofega sota l'aigua, cosa que es va poder veure per primer cop al Sonic the Hedgehog, concretament a la Labyrinth Zone. 

Aquestes imatges també tenen una banda sonora inesborrable, i és, sens dubte, el que ens fa passar més tensió de tot el joc, molt més que als no gaire difícils combats contra en Robotnik. Per descomptat, la manera estàndard de morir d'en Sonic és com la d'en Mario, amb la curiositat que també "salta" quan cau directament en un buit i hi rebota abans de desaparèixer del tot. 

La defunció de l'Alex Kidd, vista per primer cop a l'Alex Kidd in Miracle World, és més esperançadora: passi el que passi, fins i tot si perdem un combat de pedra-paper-tisores com és el cas de l'animació que he compartit, el protagonista es torna transparent i se'n va al Cel.

No sabem si és el que li passa a la Samus quan mor al Metroid, on esclata en trossets, cosa força violenta per ser un joc de Nintendo, ara que hi penso. I no ho sabem perquè, com que va per l'espai, no queda clar quina deïtat té jurisdicció sobre aquest més aviat extens territori.

Segurament en Mega Man sí que hi va, tot i que es transformi en partícules d'energia quan el pelen (també quan cau sobre punxes), perquè suposem que viu a la Terra, encara que en un llunyaníssim any 200X. I és una animació que ens farem un tip de veure, jugant a aquesta saga.

El Crash Bandicoot no era un Super Mario 64, però també tenia -i encara té- molt d'encant com a joc de plataformes tridimensional, si bé mancat de llibertat gairebé absoluta per moure's com la proposta de Nintendo. 

El que sí que té són moltes maneres de morir i animacions d'acord amb aquestes, i una de les més curioses és aquesta que té lloc quan morim per una explosió, en què el personatge surt volant i en cauen alguns trossets, amb els ulls com a element destacat.

Al The Legend of Zelda original, i en algunes de les seves continuacions, el protagonista moria quan se li acabava l'energia, i llavors es posava a giravoltar sobre si mateix. No és pas una de les maneres més desagradables de morir que hem vist, oi? 

La saga Kirby és una de les coses més bufones amb què ens podem trobar a la història dels videojocs, però el seu protagonista no està exempt de passar comptes amb la mort, i al llarg de l'extensa llista de títols en què ha aparegut ha mostrat força coherència a l'hora de finar: es queda un moment paralitzat, salta una mica i cau com en Mario als jocs bidimensionals, però a més desprèn estrelles, cosa que recorda vagament el que fa en Mega Man.

Hem vist diversos exemples de jocs, en general, més aviat plataformers, però n'hi ha alguns en què no veiem morir el personatge perquè la vista és en primera persona, que és el que passa als first person shooters o FPS.

Això passa, per exemple, al Doom i tots els seus parents, un d'ells el Goldeneye, que en una referència també a la mítica intro de la saga cinematogràfica basada en els llibres d'Ian Fleming ens mostra una cortina de sang que llisca per la nostra visió.

També en jocs d'acció més seriosa podem trobar moltes maneres de morir, com per exemple li passa a la Lara Croft en aquest salt imprudent al buit en una de les seves aventures de la saga Tomb Raider. Com podem veure, es trenca la crisma perquè, de tan amunt que salta, el personatge adopta la posició de capbussar-se en un lloc que no és precisament líquid.

L'exemple més modern que trobarem avui és aquest del Grand Theft Auto V, l'última entrega (tot i que enguany farà 10 anys) d'una saga on, des que va adoptar els gràfics tridimensionals amb la tercera part numerada, ofereix moltíssimes maneres de matar i també de morir, com aquesta accidental -o que normalment ho seria- en xocar amb un avió supersònic mentre anem en moto, per més estrany que soni.

Ens n'anem a l'altra banda de l'espectre, perquè es diu que el primer personatge dels videojocs va ser en Pac-man, que al seu videojoc original, de 1980, es moria d'aquesta estranya manera, com si es pansís, cada cop que el tocava un dels fantasmes que el persegueixen pels llegendaris laberints que són les seves pantalles.

La mascota de Namco potser sí que va ser el primer personatge de la història dels videojocs... amb nom. Sense tenir-ne podem trobar, de 1975, el protagonista del Gun Fight (originalment Western Gun), un joc que mostra per primera vegada la mort d'un personatge, en aquest cas per ferida d'arma de foc, tot i que podem suposar que les explosions dels jocs de naus anteriors impliquen la defunció d'algú. 

Què us ha semblat, aquest repàs? En recordeu altres exemples? Hi ha cap animació de mort o manera de morir que us agradi? Expliqueu-m'ho als comentaris!

 

Recomanació personal: Rise of the Tomb Raider

Fa uns anys vaig comprar i acabar el que segurament és l'únic reboot pel qual m'he interessat i que trobo més encertat de tots els que s'han fet, com a mínim als videojocs.

El Tomb Raider arribava el 2013, desenvolupat per Crystal Dynamics i publicat per Square Enix, a la Xbox 360, la PlayStation 3 i ordinadors (l'any següent arribaria remasteritzat per a Xbox One i PlayStation 4) per refrescar una saga que ja el 2008 havia vist un rellançament amb el Tomb Raider Legend (que tinc i que encara he d'estrenar), però que malgrat uns inicis prometedors havia tingut entregues menys aplaudides i estava notant un desgast també pels anys que havien passat des d'aquell revolucionari llançament del Tomb Raider de 1996.

La Lara Croft poligonal i tan popular com comentada per motius que no l'haurien d'haver fet mai protagonista tornava el 2013 amb un aspecte més realista i la veu de l'actriu Camilla Luddington (Grey's Anatomy), i una aventura espectacular en tots els sentits, també en el del control, infinitament millor que el que ens trobàvem als anys 90.

Després d'aquell reeixit retorn, el 2015 sortia la seva seqüela, el Rise of the Tomb Raider, exclusiva temporal de les consoles de Microsoft -cosa que no va agradar, però quan ho fa la competència no genera tantes respostes de ràbia, i aquesta sol fer-ho amb exclusives no temporals-, i el 2016 va arribar a la PS4.

Disponible per a la Xbox 360 i, pel que sembla, duent la veterana consola als seus límits tècnics, jo no me'l vaig comprar de seguida i a finals de 2016 vaig adquirir la Xbox One, per a la qual posteriorment em van regalar el joc, i és allà que n'he pogut gaudir.

En aquesta entrega, que va ser un dels videojocs que em van motivar a fer el cop de cap i passar a la "nova generació" quan aquesta ja duia 3 anys al mercat, la Lara s'embarca en una aventura pel món amb l'objectiu de satisfer la seva curiositat d'exploradora, sí, però també de descobrir si les teories del seu difunt pare eren correctes, malgrat que va patir el rebuig de la comunitat científica en considerar-les esbojarrades.

I és que l'objecte de la recerca és la Font Divina, que se suposa que proporciona la immortalitat i s'amaga a la ciutat perduda de Kitezh.

L'aventura, que és d'acció en tercera persona, barreja exploració, resolució de trencaclosques, combats i obtenció d'objectes col·leccionables que enriqueixen l'experiència i ens expliquen la història amb força detall, ens permet passejar per escenaris d'una bellesa increïble, i és que el Rise of the Tomb Raider és un videojoc excel·lent en tots els sentits, entre els quals l'audiovisual.

Argumentalment estem davant del que podria passar per una pel·lícula, amb un guió treballat i trepidant i algunes sorpreses, que no té res a envejar a algunes de les que s'estrenen als cinemes. Són els estàndards actuals de la indústria dels videojocs, els que aspiren a la categoria coneguda com a AAA, i aquest és un títol que hi entra sense cap mena de dubte.

La protagonista compta amb un arsenal d'arcs i fletxes, pistoles, escopetes i fusells que es va ampliant a mesura que en descobrim nous models i perfeccionant amb les millores que desbloquegem en adquirir experiència i ingredients diversos, i també amb estris que no són armes, com el piolet, que li permeten escalar per parets de gel i fer unes passejades que gairebé provoquen vertigen. No oblidem, tampoc, les habilitats de supervivent, lluitadora i tiradora que anem aconseguint.

A més, a banda de la història principal, que no té pèrdua perquè al mateix mapa se'ns indica on hem d'anar en cada moment, podem acceptar missions secundàries dels NPC que, a més d'allargar el joc d'una manera gens artificial, computen de cara al 100%, si és que és un dels nostres objectius.

Ho era en el meu cas, perquè tot i que no em dedico a intentar obtenir tots els assoliments d'aquesta mena de jocs -en són massa, i la fita requereix una habilitat que jo no tinc-, sí que vaig voler fer tot el que es pot fer a l'aventura, i col·leccionar-ho tot encara que no fos obligatori i requerís revisitar zones tant durant la història com quan ja l'havia acabat, i sí, després d'una seixantena d'hores (en bona part dedicades a aquesta cerca) no em va fer vergonya buscar els col·leccionables més punyeters en guies per internet, amb un criteri cada cop més generós a l'hora de catalogar-los com a tals.

El joc m'agradava tant que no em feia res quedar-m'hi, i obtenir assoliments específics dels que no surten de manera natural amb l'aventura, i també em va venir de gust jugar al DLC Baba Yaga: The Temple of the Witch, molt ben integrat a la trama i alhora opcional, així com també a Blood Ties, que ens convida a explorar la decadent i abandonada Mansió Croft per conèixer la història dels pares de la Lara i també d'ella mateixa quan era petita. Una delícia.

N'hi ha més, de continguts descarregables, però m'interessen menys i ho deixaré aquí, perquè tenen a veure amb l'obtenció de puntuació, directament relacionada amb la punteria i la capacitat d'evitar les ferides en tornar a jugar a episodis del joc. És força contingut i celebro que hi sigui, però com he dit més amunt no soc gaire hàbil, i si he pogut acabar l'aventura amb la segona dificultat més elevada ha estat gràcies a les medicines que permeten a la protagonista recuperar-se de les ferides en qüestió de segons i al generós sistema de desat automàtic.

Considero el Rise of the Tomb Raider prou espremut per part meva, m'ha encantat i només lamento haver-lo tingut molt de temps abandonat per culpa de la meva llegendària dispersió, amb represes esporàdiques als estius, fins que recentment em vaig proposar concentrar-m'hi i acabar-lo. Tot un encert.

Quan la tercera part de la que ja és trilogia, Shadow of the Tomb Raider, baixi de preu en la seva edició completa amb tots els DLC, no trigarà gaire a venir a casa.

Els meus videojocs preferits: Xbox 360

Fa poc que m'he comprat la Xbox One, però com sempre que em compro una nova consola tinc la ferma intenció de no abandonar les altres. La intenció no sempre s'acaba fent realitat, i de fet el més habitual en qüestió de videojocs és que hi hagi consoles que, efectivament, gairebé no torno a tocar mai quan n'arriben de noves. 

Però la Xbox 360 és especial, és la consola per a la qual tinc més jocs i podria dir que la que més temps he fet servir en tota la meva vida, de manera que crec que en aquest cas hi ha esperança. Encara que sigui obligant-me a acabar aquells jocs que tinc començats, molts d'ells amb dues o tres partides fetes a tot estirar, alguns fins i tot amb una.

No m'allargo més: com que és una consola tan especial per a mi, avui el que faré és repassar quins són els meus preferits entre els videojocs que tinc del seu catàleg, en una secció que té molt poques entrades perquè, en realitat, tinc molt poques de les meves consoles ben explotades, i encara que sempre hi ha jocs que no he provat i que potser en el futur em deixaran meravellat, puc dir que em penso que els de la segona consola de Microsoft serien aquests 5, límit que ja em vaig imposar per a anteriors entrades de la secció i que en aquest cas, precisament perquè hi he jugat tant, em costa molt reduir a aquest nombre tan petit.

No els poso pas per ordre, però el primer que em passa pel cap és el Grand Theft Auto V (2013), que arribava uns anys després del IV, que ja m'havia agradat moltíssim, però aquest anava més enllà i oferia més i millor.



Per no posar dos jocs de la mateixa saga en aquest llistat tan curt he hagut de deixar fora dels 5, amb molta recança, el Grand Theft Auto IV, que també em va deixar bocabadat, però és que la cinquena entrega numerada era més gran en tot: mapa, gràfics i la innovadora proposta de controlar tres personatges en una història més cinematogràfica que mai.

Em passa una cosa molt similar amb el Batman: Arkham City (2011), la segona part de l'aclamada saga de Rocksteady, perquè l'Arkham: Asylum m'havia semblat -i coincidia amb l'opinió majoritària- el millor videojoc que s'havia fet mai sobre en Batman i potser fins i tot sobre els superherois en general. Però l'Arkham City encara em va agradar més.



I pels mateixos motius: agafava tot allò que havia funcionat a la primera part i ho millorava, ampliant pel camí el mapa, millorant els gràfics i permetent controlar altres personatges, aquí de manera més limitada i temporal. No he arribat a tenir (encara) el tercer joc, l'Arkham: Origins, però és preqüela i no va agradar tant (val a dir que el llistó estava massa alt). El final de la història, però, el veuré al Batman: Arkham Knight a la Xbox One.

Canviem totalment de gènere i estil per veure el Sonic & Sega All-Stars Racing with Banjo-Kazooie (2010), un "clon" dels Mario Kart amb títol diferent per a la Xbox 360 perquè era l'única versió on sortien en Banjo i en Kazooie que, a diferència dels altres videojocs de velocitat humorística, s'acostava moltíssim a l'experiència de la proposta de Nintendo i, abans que sortís el Mario Kart 8 de la Wii U, era el millor que hi havia en aquest sentit en alta definició.



Autèntica sensació de velocitat, tensió a les curses, moments divertits, objectes genials, música canyera, gràfics d'alt nivell i un gran autohomenatge de Sega, amb personatges més o menys coneguts i convidats especials, a més de moltes picades d'ullet als fans de la companyia, feien que el joc fos rodó. La segona part, Sonic & All-Stars Racing Transformed, també és excel·lent, però no aporta gaires coses noves, i per tant en aquest cas em quedo amb el primer dels dos.

Notareu que jo també sóc fan de la companyia perquè un altre autohomenatge que es va fer va ser aquest Sonic Generations (2011), que proposava passar per noves versions de les pantalles més emblemàtiques de la història d'en Sonic amb l'encert de fer-ho un cop en forma d'scroll lateral en 2D i un altre amb mons més oberts en 3D, tant si la pantalla en qüestió pertanyia originalment a un joc d'un estil com de l'altre.



El tràiler ja fa venir salivera, però com que a aquesta saga no li'n perdonen ni una des que va entrar en decadència en el moment que Sega va deixar de fabricar consoles i va començar a fer el seus jocs per a les màquines de l'antiga competència i els resultats, amb algunes excepcions, reflectien deixadesa, encara hi va haver fans que el van rebre amb fredor.

Per a mi és un joc boníssim, una meravella d'homenatge a la mascota de la companyia amb un plantejament magníficament pensat i executat, i per això es mereix ser aquí. I no repeteix saga respecte l'últim joc que he destacat, perquè ni tan sols comparteixen gènere.

Dels meus preferits aquest és el més recent que he adquirit. El Tomb Raider de 2013, un reinici de la franquícia, ha fet tornar la Lara Croft al lloc que es mereix, dessexualitzant-la i presentant una aventura trepidant i que es beneficia d'aquell moment en què, quan els programadors ja coneixen bé una consola després de molts anys al mercat, li saben treure tot el suc.



La campanya té una durada adequada, tot i que lluny de les històries d'un mínim de 60 hores que sembla que siguin les úniques que aproven els jugadors actuals, i en acabar podem dedicar-nos a completar tasques opcionals que ens permeten tornar pels escenaris coneguts. Jo no ho he fet, volia dedicar-me a d'altres videojocs, però amb la primera passada completa ja n'he tingut prou per enamorar-em del joc i ja friso per tenir la segona part, Rise of the Tomb Raider, a la Xbox One. També està disponible per a la Xbox 360, diuen que, aquest cop sí, duent la consola als seus límits, però com que ja tinc la One faré el salt a la nova generació.

Aquests han estat, doncs, els meus 5 videojocs preferits de la Xbox 360. M'ha costat triar-los, o més ben dit m'ha costat deixar-ne alguns fora, però com que ho he hagut de fer aprofito per esmentar títols com el Red Dead Redemption, el Rayman Origins, l'Injustice: Gods Among Us, el Ninja Gaiden II, el Bayonetta o els dos Soul Calibur (IV i V).

7 anys de 3 Botons i START!

Avui, 15 de febrer de 2016, el blog ha fet 7 anys. Déu n'hi do. No és que sigui gaire bo ni tingui gaire influència, però em sembla que 7 anys són molts per a un blog. 

Cementiri de Pneumàtics és més antic, però al principi el vaig tenir abandonat moltíssim temps. En canvi, 3 Botons i START va començar amb una entrada diària -és una bogeria i a més no permet que els articles "respirin", però era jove i més inexpert que ara-, després va reduir la freqüència i actualment es renova cada 6 dies, però el cas és que no l'he abandonat en cap moment. I l'altre dia, buscant un enllaç que necessitava, vaig veure que havia escrit, dins una entrada, que el 2016 el blog segurament ja no existiria. Doncs bé, m'equivocava. I n'estic content.

No sé si aguantarà gaire més, suposo que continuarà mentre tingui temps, ganes i idees, però de moment ha començat el setè any de 3 Botons i START. Aquest cop, per celebrar-ho, no he intentat una marató de videojocs de 7 hores (l'any passat vaig intentar, no aconseguir, fer-ne una de 8 que va acabar sent de gairebé 6), en part perquè les circumstàncies han canviat i ja no ho puc fer, sinó que faig una altra cosa que a la gent també li importa 3 pebrots i que, sincerament, és més factible: una entrada sobre 7 jocs als que estic jugant actualment.

I quan dic "jugant" no vull dir que els tinc començats, perquè llavors estaríem parlant de desenes de títols, sinó de videojocs que realment, quan tinc temps, vaig tirant endavant amb una certa regularitat.



Començo per un videojoc que tinc des de fa molts anys, atès que la saga sempre m'ha cridat l'atenció, però que havia abandonat després d'encallar-me. Es tracta del Dragon Quest IV: Chapters of the Chosen, versió de 2007 (al Japó) per a la Nintendo DS, que és un remake del clàssic de NES de 1990 i la primera versió que arribava a Occident.

Aquest remake té un capítol extra després del final i em resultava excessivament pesat, perquè cal lluitar diverses vegades contra uns enemics complicadets per tal d'obtenir peces d'una superarmadura, i difícil, però era qüestió de lluitar amb molts monstres en una zona concreta, augmentar el nivell i fer una bona estratègia. Sí, dit així sona fàcil, o lògic per a un RPG, però em vaig frustrar fa temps i el vaig abandonar. Ara, quan l'acabi, podré jugar, per fi, als altres videojocs que tinc d'aquesta llegendària saga amb monstres i personatges dissenyats per l'Akira Toriyama.

Sense canviar de gènere, també estic jugant al Mario & Luigi: Dream Team Bros. de la Nintendo 3DS, llançat el 2013. Dels RPG d'en Mario i companyia només en coneixia l'existència, no havia jugat mai a cap d'ells, però he començat per aquesta quarta entrega perquè la vaig trobar a bon preu no fa gaire. Com acostuma a passar amb els videojocs de rol, no cal jugar-hi en ordre cronològic.

De fet, me'l vaig comprar casualment quan faltava molt poc perquè em regalessin per Nadal el Mario & Luigi: Paper Jam Bros., i com que són tan semblants, fins que no acabi el que tinc ara en marxa no podré estrenar el nou. Bé, sí que puc, però els jocs que requereixen tanta dedicació és millor no barrejar-los, especialment quan tenen un argument, per més absurd que sigui.

Canviem una mica el to perquè un altre que em té enganxat actualment és el Tomb Raider, el famós reboot de 2013 que va posar fi a anys de decadència en una saga iniciada el 1996 amb aquella primera entrega, primer per a la Saturn i després per a PC i PlayStation. Vaig trigar a comprar-me'l (en Xbox 360) perquè esperava el moment que l'edició "Game of the Year" baixés de preu, però després resulta que el que portava no m'interessava: bàsicament coses per al multijugador, així que un cop decidit que volia l'edició senzilla va ser cosa de setmanes fins que el vaig trobar de segona mà a un preu raonable.

M'ho estic passant molt bé amb aquest joc, hi ajuda el fet que sigui fàcil saber què s'ha de fer en cada moment, a diferència d'aquell primer joc que és l'únic que havia provat fins ara, i els seus estàndards de producció espectaculars, gairebé cinematogràfics, em tenen meravellat. 

El motiu pel qual vaig començar a sentir la urgència de tenir la Wii U, com ja vaig explicar quan vaig fer un homenatge a la saga, és el Mario Kart 8, l'únic (domèstic) que em faltava, i és el joc que més poso quan engego la consola de sobretaula més recent de Nintendo.

Els videojocs d'aquesta franquícia no em cansen mai, però a més en aquest cas encara tinc fites per assolir i recentment he adquirit el contingut descarregable de pagament, que inclou personatges, escenaris i vehicles nous.



En sentia parlar tan bé, del Shovel Knight (2014), que li tenia moltes ganes i em plantejava comprar-lo per a Nintendo 3DS -per a molts la millor versió-, tot i ser només digital, quan hi hagués alguna oferta. Amb el temps, però, es va anunciar que se'n faria una versió física, amb un senyor manual d'instruccions, i com que això ja era el súmmum de l'estètica retro que en part defineix aquest videojoc em vaig esperar una mica més i així el vaig comprar. També venia amb la banda sonora, llàstima que trenqués la filosofia retro en ser digital i no en un CD, però bé, no el comprava per això.

Estil gràfic i sonor de 8 bits, un protagonista bufó, un homenatge jugable a la saga Megaman amb tocs de Duck Tales i, sobretot, divertit per mèrits propis, hi estic jugant menys del que es mereix, però és un dels títols que poso sovint.

Estic intentant també tirar endavant el The Legend of Zelda: Phantom Hourglass, llançat per a la Nintendo DS el 2007, perquè era d'aquells que havia provat el primer dia però no m'hi havia posat de debò.

Ara que vaig tenint més títols d'aquesta emblemàtica saga de Nintendo i n'he acabat un parell, he volgut posar-me amb aquest i he de dir que, després d'un breu període d'adaptació, m'agrada que els controls siguin totalment tàctils, tot fent ús de la característica principal de la portàtil.

És cert que en el que portem d'any no l'he tocat gens, i dels 7 de la llista és el que més pels pèls es pot considerar que hi jugo actualment, però poso el Super Mario 64 (Nintendo 64, 1996) perquè cap al final de l'any passat el vaig fer avançar força i així també m'obligo a continuar en aquest 2016 i, per fi, passar a altres jocs d'en Mario que tinc per acabar.

En fi, ja veieu que aquest cop no he fet res d'extraordinari ni especialment interessant, però ja que el blog ha fet 7 anys ho volia celebrar d'alguna manera. A quins videojocs esteu jugant vosaltres?

L'ovella negra: Tomb Raider - The Angel of Darkness

Una de les sagues més importants i revolucionàries de la història dels videojocs, Tomb Raider, sens dubte és com a mínim coneguda per qualsevol que hagi sentit a parlar dels videojocs mateixos, amb una protagonista tremendament popular, la Lara Croft, encara que no sempre pels motius més honorables.

No es pot dir que la saga, que va començar el 1996 a la Saturn, la Playstation i PC i que de llavors ençà ha passat ja per un bon grapat de sistemes, estigui formada exclusivament per joies, obres mestres o ni tan sols obres de notable alt. Hi ha una mica de tot, però probablement el pitjor títol de la franquícia, que juntament amb algun altre pas en fals va embrutar una etapa de la saga, és el que veiem avui.

Tomb Raider. The Angel of Darkness va sortir el 2003 per a Playstation 2 i ordinadors, i proposava el mateix que havia estat proposant la saga fins aleshores: aventures, exploració i acció de l'estil que els seus fans ja coneixien, però amb algun afegitó en termes d'habilitats de la protagonista i, més visiblement, la possibilitat de controlar durant alguns moments un altre personatge, de nom Kurtis Trent. 

Una de les noves habilitats que va rebre en aquest joc va ser la d'atacar amb sigil, encara que és poc realista que els enemics facin pampallugues abans d'anar-se'n a l'altre barri. És tan de 8 bits...

Però aquest no era el seu principal defecte: va rebre males crítiques (sense arribar a suspendre, però aprovant pels pèls) pels problemes amb els controls que, com sap qualsevol que hagi provat mai un Tomb Raider clàssic, són gairebé una característica de la franquícia, però que en el que era el primer títol de la saga en aquella generació (sense comptar les conversions de Playstation a Dreamcast) s'esperava que s'haguessin solucionat. 

Això per una banda, però també patia amb el frame rate, la càmera, els bugs i una durada excessivament curta del que actualment es diu "campanya", però que llavors era l'única modalitat que tenia aquesta mena de videojoc. Ara bé, els gràfics van agradar força, així com la història, i en destaca la banda sonora, gravada per l'Orquestra Simfònica de Londres. 

En qualsevol cas s'esperava molt més d'un videojoc el desenvolupament del qual s'havia allargat més del compte, però ja se sap que quan la creació d'un joc s'estén en el temps no acostuma a donar bons resultats.

Curiositats de la història dels videojocs: rècords

Fa molt que no toco aquesta secció, però avui se m'ha acudit fer-ho per parlar-vos de rècords (o primeres vegades) relacionats amb el món dels videojocs, animalades que tenen a veure amb aquest mitjà d'entreteniment tan estimat per nosaltres. 

No ens sorprèn saber, però sí que calia esmentar-ho en una entrada com aquesta, que els videojocs en què apareix en Mario, la mascota de Nintendo i el personatge més conegut de la història d'aquest àmbit, són els més venuts amb més de 450 milions de còpies, entre el seu debut al Donkey Kong (1981), la sèrie principal de plataformes i els spin-offs de velocitat humorística, esports i altres gèneres que ha explorat el lampista italoamericà.

En canvi, el videojoc més venut de la història és el Wii Sports, que ja és a 80 milions de llars. Evidentment això és així perquè fins fa poc venia en tots els packs d'una consola que han comprat més de 90 milions de persones, no pas pels seus propis mèrits, que van poc més enllà de ser una demostració del llavors innovador control per detecció de moviment de la consola. I ara un de paraulotes, tema que m'encanta:

És el The House of the Dead: Overkill, que va sortir el 2009 per a la Wii i el 2011 va tenir una versió estesa per a la Playstation 3, d'on surt aquest vídeo. Sembla que és el joc amb més usos de la paraula "fuck" en totes les seves formes, i ja era així a la versió de la Wii, consola acusada sovint de tenir només jocs per a nens petits. 

Del tema de la publicitat dins els videojocs ja n'havia parlat, però val la pena esmentar que el primer anunci d'una campanya política es va produir el 2008 al Burnout Paradise, on veiem anuncis del que uns mesos després esdevindria President dels Estats Units, en Barack Obama. 

Un altre curiós rècord: el personatge dels videojocs que ha tingut més versions de carn i ossos és la Lara Croft, amb un total de 10 models que l'han "interpretat". No és gens estrany, ja que és el personatge femení més popular dels videojocs i el que ha venut més títols, es veu que uns 28 milions.

El Gauntlet, recreativa de 1985 que després va passar per consoles domèstiques i va tenir seqüeles, va marcar una fita: va ser el primer títol amb joc cooperatiu de 4 jugadors. 

La gent que sap que tinc 20 o 21 consoles, segons si comptem el Mega-CD com a consola o no, diu que les tinc "totes", però no en tenen ni idea. Aquest paio, el senyor Richard Leece, dels Estats Units, té 483 sistemes entre consoles, microordinadors i maquinetes d'aquelles LCD. Impressionant. 

Als anuncis de videojocs ja fa temps que hi veiem famosos, que ajuden a vendre jocs i consoles perquè certament ens influeix la seva "opinió", però és una opinió pagada i la suma més alta pagada fins ara en aquest sentit va ser a la veterana actriu Helen Mirren, que va rebre l'octubre de 2010 el que llavors eren aproximadament 568.000 euros. 

Aquest senyor es diu Hank Chien, és novaiorquès d'origen taiwanès i és el millor jugador del món de l'esmentat Donkey Kong. Parlem de la recreativa original, on fa unes setmanes va superar el seu propi rècord i va arribar a 1.110.000 punts. 

D'aquest en vaig parlar no fa gaire perquè també s'ha produït fa poc. És el comandament de la NES més gran del món, funcional però terriblement incòmode.

A mi no m'agrada ballar ni jugaré mai a un Dance Dance Revolution, però al britànic Chris McGivern sí que li deu agradar aquesta saga de jocs de ritme i ball, perquè l'octubre de 2011 va aconseguir guanyar la marató d'aquest títol amb 20 hores, 24 minuts i 43 minuts de ball ininterromput, que trencava el seu propi rècord.

Diuen que la Wii és una consola que també agrada a la gent gran i que l'ajuda a moure's. Que l'hi diguin al senyor John Bates, de 85 anys, que a la seva casa dels Estats Units va aconseguir 2.800 partides perfectes del minijoc de bitlles del Wii Sports. Cada partida perfecta significa tot strikes, que consti. Diuen que ara va cap a les 3.200. 

I d'un extrem a l'altre, perquè aquest nano novaiorquès es fa dir Lil' Poison (en realitat es diu Víctor de León), va començar a jugar a l'NBA 2K de la Dreamcast als 2 anys, va participar en un torneig de Halo als 4 i quan en tenia 7 va esdevenir el jugador professional més jove de la història, quan va ser contractat per al Major League Gaming.

Acabem amb un altre de relacionat amb la Wii: el rècord de temps jugant en caiguda lliure, concretament 18 minuts i 52 segons. Suposo que no deu ser fàcil, encara que sigui una caiguda lliure simulada, jugar al Super Mario Galaxy en aquestes condicions, però ho va aconseguir en Jesse Moerkerk, de la revista [N] Gamer holandesa.

Sexe i publicitat de videojocs

Fa uns quants dies vaig fer una entrada sobre la publicitat retro dels videojocs a les revistes, un tema que sempre m'ha interessat perquè desprèn nostàlgia com n'hi ha pocs, però d'aquella idea en vaig treure una altra, que és la que tocaré avui: el sexe a la publicitat dels videojocs com a reclam.

Aquest s'ha de dir que està ben trobat, una manera interessant de publicitar un sistema, el 32X, que va fracassar i va posar la primera o la segona pedra per a la caiguda en picat de la imatge de Sega com a companyia. Està en la línia de la publicitat agressiva que ja havíem vist i alhora recupera en part els anuncis escandalosament sexuals que també havíem comentat al bloc i que, com que ja havíem tocat, no recuperarem ara (és a dir, seguiu l'enllaç si voleu, perquè val la pena).

I com per desgràcia no podia ser d'una altra manera, en els anuncis que fan servir el sexe com a reclam la majoria de vegades hi ha implicada una dona ensenyant més pell del que és estrictament necessari per a explicar coses del joc, com passa amb aquest anunci del Davis Cup World Tour de la Mega Drive, de 1993.

Sega va continuar fent coses així i aquí tenim un desplegable que no és de la Playboy, però gairebé: és un anunci de 1996 de la meva estimada Saturn, on podem veure unes quantes pantalles de jocs i, al fons, una dona despullada. 

El text diu així: "(Per si no te n'has adonat) hi ha una bella dona despullada en aquesta pàgina", i més avall "Quan tens una Sega Saturn amb triple processador de 32 bits tota la resta és indiferent". Lleig, però era un intent de Sega de destacar respecte a la competència, formada per Sony i Nintendo, que ja se l'havia menjat a aquestes alçades.

Aquí el tema del sexe és gratuït, però té una micona més de sentit: ens recomanen jugar al Tomb Raider en una pantalla plana, i aquí hi ha un contradictori joc amb una part de l'anatomia de la Lara Croft, que no és precisament plana, destacant en una pantalla plana. A més de lletja, la publicitat és enganyosa. 

Aquest de la Neo Geo fa servir el sexe com a reclam, sí, però d'una manera més ben trobada, perquè teòricament reflecteix una "realitat" i ho fa d'una manera humorística. Ara, és un mite, un tòpic: ni tots els homes deixen de fer cas a la seva parella per tal de jugar als videojocs ni totes les dones els prohibeixen jugar.

Us recorda, aquest anunci del Gex 3 de 1999, cap imatge d'alguna estrella del pop germana de cert Rei del Pop ja desaparegut?

Dels anuncis polèmics del Soul Calibur V (2012) ja en vaig parlar, però ho torno a fer ara perquè aquesta tercera variant no la vaig posar llavors (no la coneixia) i aprofito per fer-ho ara i recordar que la nova entrega de la popular saga de jocs de lluita amb espases de Namco ha incidit aquest cop en la voluptuositat de les seves lluitadores i un vestuari que l'optimitza al màxim. 

Parlant de lluitadores femenines i d'optimitzar al màxim no podem deixar de banda la saga de lluita Dead or Alive, que ja va protagonitzar una entrada en aquest sentit però que ara torno a esmentar per tal de compartir aquest vídeo que deixa ben clara quina és la intenció del Dead or Alive Xtreme Beach Volleyball de la Xbox. Tal com diu l'anunci, "juga amb amics... o juga amb tu mateix". No "tu sol", no. "Amb tu mateix".

Aquest és del Guitar Hero World Tour: calia que la model Heidi Klum l'anunciés en roba interior? Segurament no, però segur que va ajudar a difondre l'existència del títol entre aquells que no eren fans de la franquícia. Ara en veurem un de totalment gratuït:

Del Mx vs. ATV Untamed, un joc de curses de muntanya de 2007 que s'anuncia amb aquest espot que esprem al màxim la idea del "versus" amb la "genial" idea que hem vist. Però el que va anar més lluny, tant en el tracte denigrant a la dona (i que consti que totes les que hem vist són models o actrius que hi van participar voluntàriament) com en les zones mostrades, va ser aquest:

Ja l'havíem vist a l'entrada sobre videojocs polèmics protagonitzat per les dues entregues del Juiced, però he trobat interessant acabar l'article d'avui amb aquest vídeo per tal de donar un exemple més del sexe com a reclam en la publicitat dels videojocs. I no hem parlat de cap videojoc que contingués sexe en si mateix, que n'hi ha uns quants, sinó d'anuncis que el fan servir de manera injustificada. 

El personatge: Lara Croft

Seguint l'ordre que de moment tinc instaurat, aquesta vegada toca parlar d'un personatge que no és ni de Sega ni de Nintendo, i un dels més importants de la història d'aquest mitjà d'entreteniment és la senyoreta Lara Croft, protagonista de la saga Tomb Raider, creada per la companyia Core Design.

Aquesta arqueòloga aventurera, clara versió femenina de l'Indiana Jones, va assolir la fama amb el seu primer joc, Tomb Raider, que va sortir per a la Saturn i la Playstation (sí, la Saturn també, dada que s'acostuma a oblidar deliberadament per part dels mitjans d'informació especialitzats, fins al punt que moltíssima gent no sap que la 32 bits de Sega també el va tenir) el 1996. També s'hi podia jugar en PC i més tard al mòbil-consola de Nokia, l'N-Gage.



En aquest llarg vídeo veiem imatges de la versió de Saturn del joc que obria la franquícia. La mecànica dels Tomb Raider ha estat sempre la mateixa, i el que ha anat canviant és la lògica evolució gràfica, fins i tot dins una mateixa generació de consoles, i l'excusa argumental de cada entrega. Però el punt feble de la saga sempre ha estat, malgrat tots els intents de millorar-ho, la seva alta dificultat, en bona part per culpa d'un control complicat de l'heroïna.

Les següents parts de la sèrie protagonitzada per la famosa Lara Croft serien les següents:

-Tomb Raider II (1997, Playstation, PC i Mac, amb l'expansió Golden Mask per als ordinadors el 1999)

-Tomb Raider III (1998, Playstation, PC i Mac, novament amb expansió, aquest cop anomenada The Lost Artefact i apareguda el 2000)

-Tomb Raider: The Last Revelation (1999, Playstation i PC; 2000, Dreamcast i Mac; amb el nivell extra Times Exlusive per a PC el 2000)

-Tomb Raider Chronicles (2000, Dreamcast, Playstation i PC, amb un disc que contenia un editor de nivells per a la versió d'ordinador). Val la pena comentar que aquest va ser el primer joc de la saga que no va aconseguir col·locar-se al número 1 de vendes en cap dels mercats.

-Tomb Raider (2000, Gameboy Color), que es diu igual que el primer però no hi té res a veure.

-Tomb Raider: Curse of the Sword (2001, Gameboy Color), que argumentalment és la continuació del primer títol de la franquícia per a la primera portàtil en color de Nintendo.



Res a veure, francament.

-Tomb Raider: The Prophecy (2002, Gameboy Advance), un altre exclusiu de portàtil.



Pinta una mica millor que el de la Gameboy Color, oi?

-Tomb Raider: The Angel of Darkness (2003, Playstation 2, PC i Mac)

-Tomb Raider: Legend (2006, Playstation 2, Xbox, Xbox 360, PSP, Gamecube i PC), que recuperaria el favor del públic potser gràcies al canvi de programadors, els Crystal Dynamics. També hi va haver versions diferents però amb el mateix nom per a la Gameboy Advance i la Nintendo DS.

-Tomb Raider: Anniversary (2008, Playstation 2, Xbox 360, Wii, PSP, PC i Mac) és un remake de la primera entrega aprofitant els avenços tecnològics i el motor gràfic del joc anterior.

-Tomb Raider: Underworld (2008, Xbox 360, Ps2, Ps3, Wii, Nintendo DS i PC. Té expansions per a la Xbox 360 sota els noms de Beneath the Ashes i Lara's Shadow) és la fins ara darrera entrega de la sèrie, que amb la broma ja ha fet 13 anys.



En aquest tràiler ja es pot veure que la cosa ha canviat relativament poc, fins i tot en qüestió de gràfics, que podrien haver arribat més lluny en una consola com la Xbox 360.

A banda dels títols esmentats, també hi ha versions exclusives però prescindibles per a mòbils, amb els subtítols següents després de Tomb Raider: The Osiris Codex (2003), Quest for Cinnabar (2004), Elixir of Life (2004), Puzzle Paradox (2006) i Legend (2006).



De Tomb Raider: The Osiris Codex. Em puc imaginar com augmenta la llegendària dificultat de control de la saga amb els botons d'un mòbil.

Bé, pel camí que vaig el que he fet ha estat un repàs de la franquícia, més que del personatge, però això només si hem llegit fins aquí. Tomb Raider és certament una sèrie de videojocs molt prolífica i que va arribar el 1996 per quedar-se, però ha estat sempre més valorada pel públic que per la crítica, perquè els seus vicis sembla que no s'acaben de corregir mai. Per què és, doncs, tan popular? A banda del fet que malgrat tot és un joc molt interessant i divertit, el carisma de la seva heroïna, i és aquí on es justifica que en parli a la secció "El personatge", n'ha tingut bona part de la culpa.

Per una banda, especialment per part de les noies, la Lara Croft és admirada perquè és el primer personatge femení protagonista absolut d'un videojoc d'aquesta mena, però per l'altra hi ha el sector masculí, fan de l'arqueòloga britànica sobretot pel seu aspecte extern, diguem-ne més aviat agradable, tot i que amb unes proporcions poc realistes, exagerades, que en una dona real suposarien problemes de mobilitat i de salut en general, cosa que s'ha anat solucionant des dels primers dissenys de l'heroïna, massa punxeguts.


Aquesta faceta sovint ha fet ombra a la vessant aventurera, i s'ha arribat a explotar bastant fins i tot per part dels creadors de la saga, com es pot veure al següent vídeo:



Al final del Tomb Raider II, la Lara, que per cert s'havia de dir inicialment Laura Cruz i havia de ser peruana, ens pregunta, a punt de dutxar-se, si no creiem que ja hem vist prou. El següent muntatge amb il·lustracions que provenen dels mateixos programadors demostra que saben el potencial que té el personatge en aquest sentit:



Però sí que és cert que la gent de Core, i la de Crystal Dynamics posteriorment, no han anat més lluny del que es veu al vídeo, si bé van aparèixer en el seu moment uns pedaços que permetien jugar als jocs amb l'heroïna nua en les versions de PC, cosa que des de Core es va combatre amb vehemència.

Un altre exponent del seu atractiu femení el veiem en les models que l'han representat, perquè jo no diria "interpretat", en diversos actes promocionals. Per ordre: l'exestrella del porno Katie "Jordan" Price, Nathalie Cook, l'actriu Rhona Mitra (Nip/Tuck), Nell McAndrew (acomiadada per posar nua a la Playboy), Lara Weller, Lucy Clarkson, Jill de Jong, Karima Adebibe i actualment Alison Carroll.

La Rhona Mitra fent de Lara Croft.

Entre l'aspecte sensual i l'aventurer cal emmarcar les produccions cinematogràfiques basades en la franquícia, pel·lícules d'acció frenètica protagonitzades per la per a molts espectacular Angelina Jolie.



Aquest és el tràiler de Lara Croft: Tomb Raider (2001), que va tenir una seqüela anomenada Lara Croft Tomb Raider: The Cradle of Life (2003). No han passat a la història dins el Top 10 de les pel·lícules d'acció, però és tota una senyal que la protagonista de Tomb Raider és prou estimada com perquè se'n facin pel·lícules amb pressupost.

També la podem veure en una minisèrie animada de 10 episodis de títol Re/Visioned: Tomb Raider Animated Series.



La importància de la Lara Croft es fa fins i tot més evident tenint en compte que ha estat protagonista també de diversos còmics, alguns d'ells publicats testimonialment per Planeta DeAgostini en castellà. Sempre de la mà de l'editorial Top Cow, va tenir una sèrie regular que va arribar als 53 números entre 1999 i 2005, Tomb Raider, una limitada de 12 entregues entre 2001 i 2003 anomenada Journeys, tres crossovers amb la sèrie Witchblade (Tomb Raider/Witchblade, Tomb Raider/Witchblade Revisted i Tomb Raider/Witchblade Special), la història de tres entregues entre els números 12 i 14 de Fathom, i aparicions úniques a Tomb Raider: Epiphany (2000), Tomb Raider: Origins (2000), Tomb Raider Gallery (2000), Tomb Raider: The Greatest Treasure of All (2002), Tomb Raider: Scarface's Treasure (2003), Tomb Raider: Take Over (2004), Tomb Raider: Arabian Nights (2004), Darkness/Tomb Raider (2005), i al número 2 de Monster War.


En definitiva, la Lara Croft és un dels personatges més importants i influents de la història relativament curta dels videojocs, protagonista de molts títols interessants tot i que no imprescindibles, i no deixa indiferent ningú, sigui pel motiu que sigui. I és que es diu fins i tot que és el personatge més popular del mitjà només per sota del Mario i del Sonic... Si més no, és la protagonista femenina més coneguda. Les seves aparicions en la ficció fora dels videojocs, la promoció que s'ha fet sempre del personatge i la seva presència a les consoles i ordinadors des de pràcticament l'inici de l'era de les 3D encara fan més evident aquest fet.

Edito més de dos anys després perquè s'acaba de fer públic el primer tràiler del nou Tomb Raider, per a PC, Xbox 360 i Playstation 3, que serà un rellançament de la franquícia situat als primers anys d'aventurera de la Lara. I té molt bona pinta, ara que s'ha deixat una mica de banda el tema del seu físic i s'han concentrat més en fer una superproducció:



Què us sembla? A mi em comença a atraure força el projecte i té pinta de poder ser un dels jocs de 2012. Ens haurem d'esperar força, però.