Noms: Manami Matsumae

La secció dedicada a reivindicar noms de la història dels videojocs que no són -en general- els típics que coneix tothom torna amb una de les feines que més hi han estat representades, i que és la composició musical.

Aquest cop parlaré d'una dona que és la responsable o coresponsable d'algunes bandes sonores mítiques, encara que se l'associï sobretot a la d'un títol llegendari que va originar una saga que encara viu. 

Es tracta de la Manami Matsumae, nascuda amb el cognom Gotoh (que va canviar en casar-se) a Tòquio el dia de Nadal de 1964, i una de les compositores principals de la també llegendària Capcom durant la segona meitat dels anys 80 i principis dels 90.

De petita ja va mostrar interès per la música i va iniciar una carrera com a pianista, i com que li agradaven el Super Mario Bros. i els Dragon Quest es va acabar interessant per la composició en videojocs, i per això va entrar a Capcom. Allà, la seva primera assignació va ser una col·laboració amb Harumi Fujita per al joc de mahjong Ide Yôsuke Meijin no jissen mahjong, de 1987 i per a la Famicom, la NES japonesa. Escoltem-ne una mica la música:

És clar, potser ara se'm podrà acusar de comptar amb l'avantatge del coneixement, però aquí hi veig algun moment de to nostàlgic que caracteritzaria algunes de les peces del títol que la faria coneguda i que m'encanta des del punt de vista tant jugable com sonor:

Doncs sí, és el Mega Man, o Rockman en la seva versió original, i aquesta peça concretament m'encanta i la trobo una mica trista. Un altre dia en parlaré, però per motius diferents. 

El joc sortia el mateix 1987, és el que deia abans que va originar una popular saga que encara belluga i la senyora Matsumae, en aquella època encara Gotô però que va sortir acreditada, típic d'aquells temps, com a Chanchacorin Manami, es va encarregar de la composició musical, però també dels efectes sonors i de la programació del so dins del joc.

De cara a la continuació de la saga, al Mega Man 2 (1988) va fer la programació del so, però de la composició -llevat de la introducció i una part d'una sola cançó- se'n va encarregar en Takashi Tateishi. Sigui com sigui, començant per la musiqueta de la pantalla d'inici del primer Mega Man, és evident que ella va posar les bases de l'apartat musical i sonor d'aquesta estimada saga. 

El 1988 també participaria en la creació de la música de dos títols per a recreativa, un dels quals aquest F-1 Dream, on no està acreditada, i l'altre el 1943 Kai: Midway Kaisen, en què hi va treballar en col·laboració amb diverses altres persones.

El 1989 tindria força feina en recreatives, en títols com U.N. Squadron, Dynasty Wars, SonSonII o el que veurem ara, un altre de llegendari i amb una banda sonora molt recordada, com a conseqüència: 

Es tracta del Final Fight, on la compositora faria bona part de la banda sonora, encara que no se'n va encarregar en solitari. I tampoc la van acreditar!

El 1990 "només" va fer les bandes sonores dels arcade Mercs, Magic Sword i Carrier Air Wing, i l'any següent va néixer la saga de curses de cavalls Derby Stallion, la música de moltes entregues de la qual duu la seva signatura.

Ja fora de Capcom, encara que això no excloïa alguna col·laboració ocasional, la senyora Matsumae va començar a fer composicions per a videojocs de Sunsoft per a la Game Boy, com el que veurem a continuació:

És el Batman: Return of the Joker, de 1992, i la primera mostra de la seva feina per a Sunsoft, tot i que no formava part de la seva plantilla, atès que era freelance. Es va encarregar de la música de diversos altres títols, com el Trip World, el mateix any, per a la mateixa companyia i també per a la Game Boy, dos títols basats en Bola de Dan, el Honô no dôkyûji: Dodge Danpei i el Honô no dôkyûji: Dodge Danpei 2 (1993), també de Sunsoft -però no he pogut aclarir en quines versions va treballar- o el Daffy Duck: The Marvin Missions, en versió Game Boy, o el mític Adventures of Lolo de la NES, tots dos de 1994.

El 1992 havia treballat a l'Othello World (Super Nintendo), on va fer duet creatiu amb el senyor Kimitaka Matsumae, que va ser el que li va fer canviar el cognom. Tampoc és qüestió de repassar absolutament tot el que va fer, ja he dit més o menys el més destacat amb la informació de què disposo, però saltem a 2001 perquè va ser quan, deixant de banda el Vegas Stakes de la Super Nintendo, de 1993,  va crear una altra banda sonora amb el seu marit:

Era el Jade Cocoon 2, un RPG exclusiu de la PlayStation 2, i com veiem així abandonava el chiptune. L'any 2007 li arribaria l'oportunitat de treballar en una saga que l'havia motivat per introduir-se a la composició de videojocs com a professional, tot i que va ser en una entrega spin-off:

Era el Dragon Quest Swords: The Masked Queen and the Tower of Mirrors, per a la Wii, de 2007. La tornada als orígens, però, no es va acabar amb allò, perquè l'any 2010 col·laboraria amb una nova entrega d'una saga clàssica, llavors recentment ressuscitada, amb el tema de la pantalla de títol i amb un altre, que és aquest:

En aquest cas sí que tornava al chiptune, de la mateixa manera que la saga Mega Man tornava als orígens vuitbiters. 

El joc va ser desenvolupat per Capcom i també Inti Creates, companyia fundada per exmembres de Capcom i centrada en títols d'aspecte (i so retro), cosa que a Matsumae li devia agradar, perquè després va fer tàndem amb en Jake Kaufman en algunes de les cançons del Shovel Knight (2014) i unes quantes peces per al Mighty No. 9 (2016), aquest últim un hereu espiritual dels Mega Man. 

Actualment continua composant música, per exemple per al Derby Stallion de 2020 per a la Switch, i té altres projectes en marxa, a més que també ha col·laborat en discs de tribut a algunes sagues, però no hi ha dubte que, encara que no sigui un dels noms més coneguts de la història dels creadors de videojocs, la Manami Matsumae (o Gotoh, o la ChaCha, o la M.Gotoh, o la Manami letel, segons el joc -i això quan l'acreditaven-) és una música molt influent i va participar en algunes de les bandes sonores més importants de la Capcom dels 80, però també es va saber moure i buscar un camí propi després de deixar la companyia.

Fonts: Atomix

           Capcom Fandom

           Wikipedia  

Especial: Convidats als videojocs indie

D'un temps ençà, i cada cop amb més força, els videojocs indie, independents, de baix pressupost -o si més no amb un pressupost molt inferior al de les grans produccions- i sense la intervenció de grans companyies, s'han anat guanyant el cor dels videojugadors amb propostes més que meritòries. 

Fins i tot s'han produït grans èxits que han acabat veient la publicació d'edicions físiques de títols que inicialment només es distribuïen en format digital per tal de reduir costos -perquè, encara que algunes companyies tinguin la barra que tenen, no costa el mateix distribuir digitalment un videojoc que fabricar-ne i distribuir-ne còpies físiques-. El cas és que els seus personatges han passat a formar part de la història dels videojocs, cosa que es demostra, per exemple, amb els tatuatges que vaig mostrar fa un temps.

I la seva popularitat es demostra també, i alhora augmenta precisament per això, quan surten com a convidats en d'altres videojocs, paraula que he triat després de pensar-hi força per no haver de decidir entre cameo i crossover, ja que la importància del seu pas per altres títols és diferent en cada cas.

Per exemple, al Blaster Master Zero (Nintendo 3DS i Switch, 2017), remake del clàssic de la NES, s'hi van poder descarregar gratuïtament durant un temps, i pagant després, els personatges Gunvolt d'Azure Striker Gunvolt, Ekoro de Gal*Gun, Shovel Knight del joc del mateix nom i Shantae, de la saga que també té es diu com el personatge.

Precisament al Mighty Gunvolt, de 2014, per a la Nintendo 3DS i posteriorment PS4, PS Vita i PC, hi surten com a convidats en Beck del fallit Mighty No. 9 i l'esmentada Ekoro d'aquest Gal*Gun que és dels rars exclusius japonesos de la Xbox 360.

A la seqüela, de 2017, l'Ekoro torna a estar disponible, però com a contingut descarregable inicialment gratuït i després de pagament.

Un clàssic indie de 2010, Super Meat Boy, reuneix un munt de personatges convidats que apareixen en pantalles concretes o que es poden fer servir a l'aventura principal a partir d'un moment determinat.

Entre ells, i segons la plataforma, hi ha en Commander Video de la saga BIT.Trip, en Tim de Braid, l'Spelunky del joc del mateix nom o el Captain Viridian del VVVVV.

El 2017 sortia en exclusiva per a la Switch el joc de lluita Brawlout, d'estil similar al dels Smash Bros., però que faig aparèixer aquí perquè dos dels seus personatges són convidats d'altres títols indie.

Concretament es tracta d'en Juan de Guacamelee i en The Drifter de Hyper Light Drifter. Com que el joc només té 8 lluitadors, en realitat els convidats són el 25% de la plantilla.

Al Runbow, aparegut originalment el 2015 per a la Wii U, i llançat posteriorment en Nintendo 3DS, PC, Xbox One i aviat en PlayStation 4 i Switch, el que tenim en realitat sí que és un crossover, perquè hi apareixen moltíssims personatges d'altres videojocs.

Hi ha, per exemple, l'omnipresent Shovel Knight, els esmentats Juan Aguacate, Commander Video, The Drifter i Gunvolt, i hi podem sumar en Max de Mutant Mudds, en Teslamancer de Teslagrad, o en Rusty de SteamWorld Dig, entre altres.

També és un crossover el Blade Strangers, un videojoc de lluita que sortirà aquest any per a Switch, Xbox One, PS4 i PC. 

En aquest cas no és que hi hagi molts convidats especials, sinó que la seva plantilla està formada principalment per personatges d'altres videojocs i sagues. Hi tenim en... sí, Shovel Knight -que algun dia potser rebrà una entrada pròpia, perquè el conviden a tot arreu-, l'Isaac d'The Binding of Isaac, la Solange de Code of Princess o la Curly i en Quote de Cave Story, per exemple.

Són només algunes mostres de les moltes trobades que es produeixen entre personatges de videojocs fets per estudis independents, de vegades perquè són del mateix estudi però la majoria no, i és que sembla que hi ha un sentiment de germanor entre aquestes empreses que fan meravelles amb pressupostos baixos en el món dels videojocs.

Malalts dels videojocs: tatuatges de jocs indie

L'etiqueta indie, que es va popularitzar al cinema fa molts anys, ja en fa uns quants que també s'aplica a aquells videjocs fets amb poc pressupost, per part d'equips petits i generalment de distribució digital.

És una etiqueta difosa, ja que sovint les grans distribuïdores es fan càrrec de fer-nos arribar aquests títols, i quan tenen molt d'èxit i esdevenen supervendes es fa difícil mirar-los de manera diferent dels títols que són produccions multimilionàries. Però aquests videojocs d'origen independent tenen cada cop més seguidors, i hi ha qui fins i tot se'n fa tatuatges.

Un dels jocs indie més populars, el Super Meat Boy, per força havia de protagonitzar un dels exemples que veurem, i més amb aquest mural, podríem dir, tan espectacular.

Més recent, però amb un èxit similar, és el cas del Shovel Knight, que veiem homenatjat en aquesta meitat inferior de cama, amb el seu inconfusible estil pixel art.

Sens dubte, l'última sensació en videojocs indie va arribar, el 2017 i després de fer-se esperar molt, en la forma d'aquest Cuphead, multipremiat i tot un clàssic instantani.

Un clàssic modern, el Limbo, demostrava que es podien fer videojocs en blanc i negre i que fossin autèntiques obres d'art, i no és estrany que algú el volgués dur al braç, sense escatimar centímetres de pell.

Dins els videojocs indie hi ha coses més conegudes que d'altres, i per això sorprèn una mica que hi hagi tatuatges d'Ori and the Blind Forest.

Tampoc no m'esperava trobar-ne un de l'Unravel, petita joia que precisament m'he acabat recentment, però és comprensible que el seu entranyable i mut protagonista, en Yarny, captivés el portador de la seva imatge a la cara interior de l'avantbraç.

Puc afirmar que m'ha sorprès veure aquest del Night in the Woods, un títol de molta menys rellevància que els que hem vist fins ara, però que té molt bones crítiques.

Per descomptat n'hi podria haver més, però n'he posat de videojocs que conec i acabo amb aquest del Life is Strange, joc que ara he començat i que provoca debats sobre si és indie o no. Allò que dèiem de les etiquetes difoses.

No porto cap tatuatge ni conec les motivacions de cadascú per marcar-se per sempre la pell d'aquesta manera, però podríem pensar que sempre és mes fàcil tatuar-se un element mític, una llegenda amb certa antiguitat i popularitat, com poden ser un Mario, un Sonic o un personatge de la saga Street Fighter, que després de dècades continuen sent icones dels videojocs, que no pas quelcom modern, a més "de nínxol" i probablement tatuat en calent.

O potser no, potser la gràcia és precisament aquesta, lluir l'amor etern per un producte quan encara és recent i desconegut per al públic aliè al món dels videojocs, amb el risc que acabi sent oblidat per la història. En qualsevol cas, tenen la meva admiració. 

Repàs videojoquístic de 2017

Aviat el blog farà 9 anys, i no se m'havia acudit fins ara fer una entrada d'aquesta mena. Si tot va bé, intentaré que sigui una tradició i la primera entrada de cada any. Per cert, bon any 2018 a tothom!

El que volia fer, doncs, era repassar l'any 2017 pel que fa a videojocs, sempre des del meu punt de vista i de les meves experiències, i concretament dels jocs que em vaig acabar i als quals vaig jugar sense necessàriament acabar-los. Vegem els que vaig acabar:

Veurem com en molts casos això d'"acabar" és relatiu, però el primer que em vaig acabar el 2017 va ser el magnífic Shovel Knight, en versió Nintendo 3DS, que no sé per què he anat jugant a temporades tot i que m'agrada moltíssim.

Dic que és un acabar relatiu perquè aquesta gent de Yacht Club Games ens ha estat regalant sucosos DLCs i he acabat la història amb el protagonista inicial, però falten les campanyes que han regalat després, i no només això, sinó que me'l vull tornar a passar amb el Cavaller de la Pala aconseguint tots els pergamins. 

Un altre que m'agrada molt, amb un apartat artístic meravellós, i que vaig tenir abandonat molt de temps fins que el 2017 vaig decidir fer un cop de cap, és el Rayman Origins, en aquest cas per a la Xbox 360.

Em vaig dedicar força a fer-ho tot per obtenir tots els assoliments, i encara és el meu objectiu, perquè després d'acabar la història vull completar els medallons i també passar-me la pantalla extra que es desbloqueja al final, i amb una dificultat diabòlica. El fet que em falti aquesta pantalla és el que fa, en aquest cas, que sigui un joc relativament acabat per part meva.

La saga Mega Man sempre m'ha atret, i descartada la possibilitat de comprar els videojocs de la NES en format físic, vaig adquirir el recopilatori Mega Man Legacy Collection, que em va permetre per fi conèixer bé la sèrie i acabar-me el primer títol.

També el segon, el Mega Man II, i en aquest cas, tot i la famosa dificultat de la saga, em vaig permetre desar partida només quan estava previst pels jocs originals, és a dir a les pantalles de password. Per cert, el recopilatori el tinc en Xbox One.

Entre un i l'altre em vaig acabar el Dragon Quest VII: Fragments of the Forgotten Past en versió Nintendo 3DS. 

Ja en vaig parlar, però dels quatre que he jugat és el que més m'agrada juntament amb el Dragon Quest V, amb el seu format de desbloquejar illes i viure una aventura diferent en cadascuna, a més d'uns gràfics sensacionals amb les 3D magníficament implementades. En aquest cas vaig acabar també el post-joc, però només els més malalts ho fan absolutament tot, que jo no considero acabar perquè no forma part de la història, sinó de completar objectes, monstres i escenaris. 

El Kirby Triple Deluxe, de la Nintendo 3DS, va ser una agradable sorpresa. No és que pensés que no m'agradaria, però em va agradar més que no em pensava, també amb unes 3D genials i un ús excel·lent de les possibilitats de la consola, amb giroscopi inclòs, i un joc tirant a fàcil, però preciós i divertit. 

Les modalitats extra i l'opció d'aconseguir tots els col·leccionables tornant-hi a jugar fan que tampoc no me l'hagi acabat al 100%, però la història sí que la vaig completar.

Un joc que no pensava comprar ni jugar quan va sortir, ni mesos més tard, però al final em va sortir molt barat i com que s'apropava la segona part, per a la Switch, vaig decidir donar-li una oportunitat.

L'Splatoon, de la Wii U, és un videojoc divertidíssim, original i amb un joc en línia que fins i tot a mi em va atreure. Hi vaig jugar poc, sí, perquè sortia el de la Switch, però vaig acabar la campanya individual -que és més aviat curta- i vaig poder provar l'online unes quantes vegades.

The Legend of Zelda és un clàssic de la NES que no necessita presentació. Per fi hi vaig poder jugar, gràcies a la NES Mini, i m'hi vaig posar seriosament fins que me'l vaig acabar.

He de confessar que en alguns moments vaig consultar a internet com fer alguna cosa, quan no sabia què havia de fer i després de provar moltes coses no avançava, però eren coses més que res de mecànica del joc que no se m'havien acudit, com ara passatges secrets i alhora obligatoris de trobar. Tinc l'oportunitat de fer-ho jo sol si mai decideixo tornar-hi i fer la Second Quest, és a dir repetir l'aventura però amb coses canviades de lloc i per tant molt més difícil.

No recordo en quin punt va ser, però tot i que el tinc en Mega-CD no va ser fins l'any passat que vaig jugar al Sonic CD, i directament a la versió refeta amb alta definició de la Xbox 360.

Un plataformes excel·lent, però com em passa amb altres jocs el vaig acabar, cosa senzilla, però no com cal, amb el final bo en aconseguir diverses coses que s'han d'aconseguir. Per tant, hi tornaré.

És un dels títols homenatjats al Sonic Mania, un dels meus preferits de l'any 2017, que vaig comprar per a la Switch. Aquesta barreja de remake i joc nou és una delícia i una experiència nostàlgica molt especial.

Ara bé, té diversos finals i de moment el 2017 vaig trobar el més senzillet, ja que no vaig aconseguir les 7 Maragdes del Caos, de manera que tenim un altre acabat relatiu, i hi continuaré jugant peti qui peti.

L'últim títol que em vaig acabar el 2017 va ser l'Assassin's Creed, de la Xbox 360. Feia molts anys que me l'havia comprat i el tenia més o menys per sota de la meitat, però vaig decidir posar-m'hi i acabar-me'l, ja que la saga m'interessa i me'n vaig comprant més jocs, que estan esperant.

Ja posats, vaig intentar fer tots els assoliments, almenys tots els possibles, i em vaig quedar a 3 assoliments del total, però els deixaré estar perquè requereixen repetir tot el joc. I dels que vaig aconseguir, els que tenien a veure amb trobar objectes ja van ser tan difícils i de consulta en guies pràcticament obligada que hi vaig dedicar un munt d'hores. Per a mi està més que acabat. 

2017 també va ser l'any que em vaig comprar la nova consola de Nintendo, la Switch, i va ser tot un encert, perquè en néixer la meva filla la meva disponibilitat per jugar a videojocs va passar a ser sobretot als trajectes en bus cap a i des de la feina, i com que és un sistema híbrid era ideal per a això. Que l'hauria comprat igualment com a nova consola de Nintendo, però vaja...

A més, n'estan sortint jocs molt bons i en gaudeixo moltíssim, i el que m'espera. Tot i així, no he abandonat la Xbox One, que és la que més toco quan jugo a casa, i que em vaig comprar a finals de 2016.

Entre una cosa i l'altra el 2017 vaig jugar a força videojocs, tot i que no amb la profunditat que m'hauria agradat, i ara he fet un muntatge de vídeo on es poden veure tant els pocs que em vaig acabar com els que no, que són majoria absolutíssima.



No em puc queixar gaire del que he pogut jugar, tenint en compte les circumstàncies. De cara a aquest 2018, però, em proposo coses com a videojugador.

Una d'elles és comprar molt menys, que he de posar seny. He anat finançant-me les compres venent altres coses, però això ha de parar. A més, no tinc tant de temps. Problema que no és pas nou, però que ha empitjorat bastant.

L'altra és jugar més retro, obligar-me una mica a fer cas dels sistemes antics, o a jocs antics en consoles modernes. No serà pas cap sacrifici, però és que trobo que em falta això, i li vull donar més pes durant aquest any. I això és tot pel que fa al repàs de 2017.

7 anys de 3 Botons i START!

Avui, 15 de febrer de 2016, el blog ha fet 7 anys. Déu n'hi do. No és que sigui gaire bo ni tingui gaire influència, però em sembla que 7 anys són molts per a un blog. 

Cementiri de Pneumàtics és més antic, però al principi el vaig tenir abandonat moltíssim temps. En canvi, 3 Botons i START va començar amb una entrada diària -és una bogeria i a més no permet que els articles "respirin", però era jove i més inexpert que ara-, després va reduir la freqüència i actualment es renova cada 6 dies, però el cas és que no l'he abandonat en cap moment. I l'altre dia, buscant un enllaç que necessitava, vaig veure que havia escrit, dins una entrada, que el 2016 el blog segurament ja no existiria. Doncs bé, m'equivocava. I n'estic content.

No sé si aguantarà gaire més, suposo que continuarà mentre tingui temps, ganes i idees, però de moment ha començat el setè any de 3 Botons i START. Aquest cop, per celebrar-ho, no he intentat una marató de videojocs de 7 hores (l'any passat vaig intentar, no aconseguir, fer-ne una de 8 que va acabar sent de gairebé 6), en part perquè les circumstàncies han canviat i ja no ho puc fer, sinó que faig una altra cosa que a la gent també li importa 3 pebrots i que, sincerament, és més factible: una entrada sobre 7 jocs als que estic jugant actualment.

I quan dic "jugant" no vull dir que els tinc començats, perquè llavors estaríem parlant de desenes de títols, sinó de videojocs que realment, quan tinc temps, vaig tirant endavant amb una certa regularitat.



Començo per un videojoc que tinc des de fa molts anys, atès que la saga sempre m'ha cridat l'atenció, però que havia abandonat després d'encallar-me. Es tracta del Dragon Quest IV: Chapters of the Chosen, versió de 2007 (al Japó) per a la Nintendo DS, que és un remake del clàssic de NES de 1990 i la primera versió que arribava a Occident.

Aquest remake té un capítol extra després del final i em resultava excessivament pesat, perquè cal lluitar diverses vegades contra uns enemics complicadets per tal d'obtenir peces d'una superarmadura, i difícil, però era qüestió de lluitar amb molts monstres en una zona concreta, augmentar el nivell i fer una bona estratègia. Sí, dit així sona fàcil, o lògic per a un RPG, però em vaig frustrar fa temps i el vaig abandonar. Ara, quan l'acabi, podré jugar, per fi, als altres videojocs que tinc d'aquesta llegendària saga amb monstres i personatges dissenyats per l'Akira Toriyama.

Sense canviar de gènere, també estic jugant al Mario & Luigi: Dream Team Bros. de la Nintendo 3DS, llançat el 2013. Dels RPG d'en Mario i companyia només en coneixia l'existència, no havia jugat mai a cap d'ells, però he començat per aquesta quarta entrega perquè la vaig trobar a bon preu no fa gaire. Com acostuma a passar amb els videojocs de rol, no cal jugar-hi en ordre cronològic.

De fet, me'l vaig comprar casualment quan faltava molt poc perquè em regalessin per Nadal el Mario & Luigi: Paper Jam Bros., i com que són tan semblants, fins que no acabi el que tinc ara en marxa no podré estrenar el nou. Bé, sí que puc, però els jocs que requereixen tanta dedicació és millor no barrejar-los, especialment quan tenen un argument, per més absurd que sigui.

Canviem una mica el to perquè un altre que em té enganxat actualment és el Tomb Raider, el famós reboot de 2013 que va posar fi a anys de decadència en una saga iniciada el 1996 amb aquella primera entrega, primer per a la Saturn i després per a PC i PlayStation. Vaig trigar a comprar-me'l (en Xbox 360) perquè esperava el moment que l'edició "Game of the Year" baixés de preu, però després resulta que el que portava no m'interessava: bàsicament coses per al multijugador, així que un cop decidit que volia l'edició senzilla va ser cosa de setmanes fins que el vaig trobar de segona mà a un preu raonable.

M'ho estic passant molt bé amb aquest joc, hi ajuda el fet que sigui fàcil saber què s'ha de fer en cada moment, a diferència d'aquell primer joc que és l'únic que havia provat fins ara, i els seus estàndards de producció espectaculars, gairebé cinematogràfics, em tenen meravellat. 

El motiu pel qual vaig començar a sentir la urgència de tenir la Wii U, com ja vaig explicar quan vaig fer un homenatge a la saga, és el Mario Kart 8, l'únic (domèstic) que em faltava, i és el joc que més poso quan engego la consola de sobretaula més recent de Nintendo.

Els videojocs d'aquesta franquícia no em cansen mai, però a més en aquest cas encara tinc fites per assolir i recentment he adquirit el contingut descarregable de pagament, que inclou personatges, escenaris i vehicles nous.



En sentia parlar tan bé, del Shovel Knight (2014), que li tenia moltes ganes i em plantejava comprar-lo per a Nintendo 3DS -per a molts la millor versió-, tot i ser només digital, quan hi hagués alguna oferta. Amb el temps, però, es va anunciar que se'n faria una versió física, amb un senyor manual d'instruccions, i com que això ja era el súmmum de l'estètica retro que en part defineix aquest videojoc em vaig esperar una mica més i així el vaig comprar. També venia amb la banda sonora, llàstima que trenqués la filosofia retro en ser digital i no en un CD, però bé, no el comprava per això.

Estil gràfic i sonor de 8 bits, un protagonista bufó, un homenatge jugable a la saga Megaman amb tocs de Duck Tales i, sobretot, divertit per mèrits propis, hi estic jugant menys del que es mereix, però és un dels títols que poso sovint.

Estic intentant també tirar endavant el The Legend of Zelda: Phantom Hourglass, llançat per a la Nintendo DS el 2007, perquè era d'aquells que havia provat el primer dia però no m'hi havia posat de debò.

Ara que vaig tenint més títols d'aquesta emblemàtica saga de Nintendo i n'he acabat un parell, he volgut posar-me amb aquest i he de dir que, després d'un breu període d'adaptació, m'agrada que els controls siguin totalment tàctils, tot fent ús de la característica principal de la portàtil.

És cert que en el que portem d'any no l'he tocat gens, i dels 7 de la llista és el que més pels pèls es pot considerar que hi jugo actualment, però poso el Super Mario 64 (Nintendo 64, 1996) perquè cap al final de l'any passat el vaig fer avançar força i així també m'obligo a continuar en aquest 2016 i, per fi, passar a altres jocs d'en Mario que tinc per acabar.

En fi, ja veieu que aquest cop no he fet res d'extraordinari ni especialment interessant, però ja que el blog ha fet 7 anys ho volia celebrar d'alguna manera. A quins videojocs esteu jugant vosaltres?