Què estàs buscant?

diumenge, 11 de juny de 2017

M'he acabat el Dragon Quest VII!

Han passat més de 6 mesos des que vaig fer l'entrada sobre el Dragon Quest VI, però més o menys m'ho esperava. Sembla que la setena entrega de la llegendària saga d'RPG d'ambientació medieval té la història més llarga de totes, unes 100 hores, i si hi sumem els extres, a què he dedicat 24 hores i 50 minuts més, tenim el videojoc amb trama a què he dedicat més temps, amb diferència. 

En alguna anàlisi vaig llegir que aquesta circumstància feia que el joc ens podia durar "un mes sencer". Quina gràcia, oi? Això seria si fos estudiant, no fes els deures ni els treballs, no estudiés i dediqués tot el meu temps lliure a jugar al Dragon Quest VII, però com suposo que enteneu, no és el cas. M'ha durat mig any, m'ho he passat molt bé jugant-hi però també tocava acabar-lo, i ara parlar-ne.


El Dragon Quest VII: Fragments of the Forgotten Past (Nintendo 3DS, 2016) és en realitat el rentat de cara del primer títol poligonal de la saga, llançat per a la PlayStation -i per primer cop abandonant Nintendo- l'any 2000, amb sortida als Estats Units el 2001, però sense versió europea.

I quin rentat de cara, senyores i senyors. El remake de la portàtil de Nintendo és preciós i fa un ús magnífic de l'efecte 3D, tot i que és una qüestió estètica i no afecta la jugabilitat, com sí que ho fa en altres jocs dissenyats expressament per a la consola.



En aquest vídeo tampoc no es veu res més que els personatges movent-se pel mapa, però si fem servir la imaginació podrem calcular l'abast de la renovació, amb uns gràfics totalment poligonals i l'abandonament de l'estètica super deformed que fins llavors havia tingut sempre la saga, i que permet que els dissenys del mestre Akira Toriyama destaquin més que mai.



El Dragon Quest VII, com els altres títols de la saga, es desenvolupa en un gran món ple de zones diferents i ens permet viure mil aventures, però en aquest cas destaca per la manera de presentar la proposta: el nostre personatge protagonista es viu en un poblet de pescadors, que pertany a una illa on hi ha una ciutat una mica més gran, amb el seu castell i un rei que governa l'únic món conegut, que és aquesta illa.

Però un dia, per casualitat, descobreixen que en el passat potser hi havia més illes, i tant el protagonista com els seus amics decideixen viatjar-hi, gràcies a un santuari místic que descobreixen, i veure què passa. A mesura que van arreglant problemes en aquests llocs i moments diversos del passat, al present hi reapareixen les illes, on hem de tornar per dur a terme més tasques. I es va sabent que la desaparició de les illes ha estat culpa d'un gran enemic, com acostuma a passar, que trobarem al final del relat.


En alguns casos tornarem a illes tant del passat com del present que ja havíem visitat perquè la història ho requerirà, però en d'altres només ho farem per veure com estan les coses una vegada i no en tornarem a saber res.

To i així sempre, en completar la missió, que acostuma a implicar la lluita contra algun monstre més poderós que els que ens trobem pel camí, aconseguirem un fragment de tauleta, que ens endurem al santuari místic i col·locarem en uns pedestals. Cada cop que en completem un podrem viatjar a una illa del passat.


Aquest sistema, que alguns consideren repetitiu, per a mi és tot el contrari: permet conèixer desenes de llocs, amb els seus paisatges, els seus monstres i les seves circumstàncies, i això fa que tot plegat sigui més amè i les 100 hores aproximades del que és història principal passin no diré que ràpides, perquè no és així, però no arriben a cansar.

Com que és un joc format per tantíssimes petites trames, de vegades interconnectades, per descomptat n'hi ha que ens semblaran més interessants i emotives que d'altres, i en algunes hi coneixerem personatges que s'uniran al grup, però el conjunt és sens dubte més que notable, de manera que no cal patir en aquest sentit.


Els dissenys dels monstres, com sempre, són genials, i com també és una tònica de la saga en veurem alguns de recurrents, però també molts de nous. A diferència del que passava al Dragon Quest V, però, aquí no es poden reclutar en el sentit tradicional de la paraula, sinó que a partir de cert moment se'ls pot parlar d'el Monstrelògic, un lloc on poden anar a viure, cosa que no té cap més aplicació que el completisme. És una de les diverses possibilitats o opcions secundàries d'aquest joc.


Parlant de monstres, una de les novetats d'aquest remake és que el rentat de cara dels desplaçaments pel mapa també permet veure els monstres que hi campen i, si volem, esquivar-los. És recomanable no abusar d'aquesta possibilitat, perquè si lluitem poc augmentarem poc de nivell i guanyarem pocs diners que després necessitarem per comprar armes, armadures i objectes, però va bé per evitar els empipadors encontres aleatoris que caracteritzaven la saga fins llavors i anar més per feina.


Les vocacions, que tornaven al Dragon Quest VI però s'havien estrenat al III, fan que els personatges s'especialitzin en determinades habilitats, que són com encanteris però no acostumen a consumir punts de màgia, i que depenen sovint de la vocació que hàgim triat.

Quan n'hem dominat diverses tenim accés a altres vocacions més poderoses i/o útils, i fins i tot en podem dominar de monstres, si aconseguim cors de monstre concrets, cosa que s'assembla a la possibilitat de controlar monstres domesticats de la cinquena entrega de la franquícia, però que no és res més que el nostre personatge transformat temporalment en aquell ésser.

Per a les vocacions més avançades, les que ens permetran acabar el joc i la part extra, cal fer moltíssims combats. Per sort, a l'Abadia Vocationis, on es gestiona tot això, també ens informen del progrés per veure si val la pena anar a fer grinding -la repetició de combats per tal d'apujar nivell o vocacions- gaire lluny o en tindrem prou amb sortir de l'edifici una estoneta.


Una de les maneres menys avorrides de fer grinding té a veure amb una de les opcions secundàries del joc: a partir de cert moment podrem fer ús de la connexió internet de la Nintendo 3DS per a descarregar les anomenades tauletes de viatger, que són escenaris en què lluitarem contra monstres diferents i rebrem, en guanyar el seu líder, premis més o menys interessants.

N'hi ha 3 que són d'història i que val la pena provar perquè aprofundeixen en algunes històries personals, però les altres són simplement escenaris amb monstres. Com que se'n poden descarregar moltes, almenys hi ha diversitat mentre fem combat rere combat.


Malgrat aquest punt negatiu que m'estic trobant en tots els jocs de la meva saga preferida d'RPG, que impliquen la repetició d'accions per tal d'aconseguir el nivell i les habilitats que calen per a derrotar un o més enemics extra un cop superada la història, el Dragon Quest VII m'ha agradat moltíssim, si no com el V, segur que ben a prop.

La forma de petits relats interconnectats, la mecànica dels viatges en el temps per tal de desbloquejar zones i missions, uns personatges entranyables i un aspecte visual preciós, a més d'una altra encomanadissa banda sonora del mestre Kôichi Sugiyama -tot i que sembla que a Occident ha arribat en format midi, en comptes de l'orquestral japonès, vés a saber per què-, contribueixen a que em continuï enamorant de la llegendària saga.

Ara, però, després de dedicar-li tants mesos de la meva vida amb combats post-joc inclosos -i no faig com els autèntics fanàtics, que continuen fins que dominen totes les vocacions amb tots els personatges, els posen a nivell 99 i s'enfronten a més de 400 monstres diferents-, esperaré abans d'estrenar el Dragon Quest VIII, que també vaig comprar en forma de remake per a la Nintendo 3DS (tot i tenir el de PlayStation 2, sense tocar), i després d'encadenar Dragon Quest des del IV descansaré amb altres jocs de la consola, i d'altres consoles. Però de ganes de jugar al vuitè no me'n falten.

TRADUCCIÓ

Em veig obligat a dedicar un apartat a aquest tema, perquè és força negatiu. Si les entregues IV, V i VI ens arribaven entre 2008 i 2011, es nota que la setena es va traduir el 2016. En aquests cinc anys, i a causa de la meva professió de revisor de textos ho he vist clarament, s'ha produït un notable empitjorament de la manera d'escriure i parlar de la gent, i per desgràcia ho he vist molt en aquest joc.


Des de la clàssica patinada, com aquest cas, en què es confon una i grega amb una doble ela -no feu cas de les altres coses estranyes que hi ha, que formen part del "dialecte" dels personatges en qüestió-, a coses més greus -perquè no es perceben com a errors- i esteses com l'ús insistent d'"escuchar" per comptes d'"oír" (aquí explico quina és la diferència).


Amb aquest nivell lingüístic no és estrany que les coses se'ls escapin de les mans quan intenten florir els textos. Aquest "cuan gorrino", que hauria de ser "cual gorrino", n'és un exemple, i no és un lapsus. Passa més vegades. La prova:


A més d'això, tenim el típic leísmo en els plurals com ara "escucharles" -en singular no hi ha problema amb triar "lo" o "le", però en plural l'acusatiu ha de ser "los"-. Sense allunyar-nos gaire del tema, he detectat també -i en molts textos dels que ens envolten diàriament- molts errors de concordança de nombre com el clàssic "le dijo a los niños" en comptes de "les dijo a los niños". Però molts.

I coses d'aquestes, que empobreixen l'experiència en un joc tan llarg i amb tant de text. Però bé, és un problema de la localització i dels estàndards de qualitat actuals, no pas del joc en si, que va ser concebut en japonès.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...