Què estàs buscant?

dimarts, 6 de setembre de 2016

M'he acabat el Dragon Quest V!

Dragon Quest és la meva saga de RPG preferida. Ho dic sense cap mena de dubte i sense haver jugat, però, a Final Fantasy. Ni a gaires jocs de la mateixa Dragon Quest. Però ho és. Ho sé. 

Després d'acabar el Dragon Quest IV, el primer que va arribar a Europa (als EUA ja havia arribat la versió de la NES), en forma de remake per a la Nintendo DS, ara he pogut gaudir de la cinquena part -en realitat no té cap importància l'ordre en què s'hi jugui, perquè cada videojoc és independent dels altres i només coincideixen l'ambientació medieval, la màgia i els monstres- i n'estic encara més convençut. I m'alegro d'haver-lo comprat a bon preu fa tants anys, perquè actualment, no sé per què, va caríssim.



L'anterior em va costar, em vaig quedar estancat a l'episodi extra i el vaig deixar abandonat durant anys, fins que el vaig reprendre i me'l vaig acabar. En aquest cas m'havia proposat jugar-hi tot seguit, sense perdre el ritme, i ho he aconseguit.

Ho he fet amb ànim de completar-lo tant com fos possible, i crec que en general ho he acomplert, però sempre hi ha diferències amb altres persones molt més dedicades que jo, com per exemple amb les armes aconseguides, els monstres que s'han unit al grup (novetat d'aquest joc, després en parlo) o el nivell que han assolit els personatges. 

 
A més, l'enemic extra, que surt després del final de la història, sí que l'he derrotat, després de molts intents i esforços, però se suposa que l'objectiu és fer-ho en un màxim de 15 torns per tal d'aconseguir un últim objecte que formarà part d'un museu que surt al joc. Jo tinc tots els altres objectes, però he liquidat el monstre amb moltíssim esforç en 40 torns, de manera que per mi ja s'ha acabat.

De fet, això de voler aconseguir tots els objectes, aquest completisme tan comú actualment en forma d'assoliments, és quelcom en què el Dragon Quest V, originalment llançat per a la Super Famicom, només al Japó, el 1992, va ser pioner. Però no només en això, sinó també en la possibilitat de reclutar monstres (us sona una franquícia iniciada el 1995 que es diu Pokémon?) i en l'aparició d'un embaràs, que ve després d'un casament en què hem de triar entre 3 possibles núvies, cosa que no sé si també era pionera, i que influeix en l'aspecte dels futurs fills.


Pel que fa a la història, la del Dragon Quest V: Hand of the Heavenly Bride (2008-2009 en DS, i que a Europa, igual que el IV, no duu el número romà suposo que per "fer veure" que els I a III no existien, perquè no els pensen portar), dels dos jocs que he acabat és la que més m'ha agradat, i sospito que continuarà sent la meva preferida quan jugui als propers, tot i que evidentment em puc equivocar. De tota manera, sembla que també és el preferit del creador i guionista de la saga, el senyor Yuji Horii.

A diferència del Chapters of the Chosen, en què controlàvem un personatge a cada part i després s'unien, aquí el protagonista és un nen que acompanya el seu pare sense conèixer els seus orígens i es va fent gran. El joc abraça des de la infantesa del protagonista fins a la dels seus fills i narra una aventura potser farcida de tòpics del gènere, però igualment interessant, ben trenada -amb algun viatge temporal i tot, dels que ens faran desitjar haver parat més atenció al principi del relat, no us dic res més- i emotiva, amb moments lacrimògens en què la banda sonora del senyor Koichi Sugiyama llueix.

Els personatges principals i secundaris, per la seva banda, m'han caigut molt simpàtics, i la possibilitat de reclutar monstres és d'allò més interessant, perquè ofereix als jugadors moltíssimes possibilitats de personalització del seu equip: podem tenir una formació amb més o menys mostres, en podem descartar quan en trobem de nous... i a més no sempre se'ns ofereixen quan els derrotem, crec que és força aleatori, perquè hi ha gent que afirma que en té uns que a mi mai no m'han demanat entrar a la colla, per exemple.


La mecànica del joc és la mateixa que als altres títols de la saga: anem seguint la història explorant zones, desbloquejables a mesura que avança la trama, disputem combats per torns que se'ns presenten amb la insistència típica de Dragon Quest i, en guanyar experiència, aprenem noves tècniques o senzillament milloren les nostres característiques. I ho agrairem, tot i que se'ns faci pesat que cada pocs segons ens surtin monstres al pas. 

La nostra experiència com a jugadors, per altra banda, ens ajuda a trobar la millor estratègia contra cada enemic sense que ens l'hagin d'explicar, però de vegades ens trobarem que tenim massa poc nivell per derrotar segons quin gran enemic i llavors ens haurem de fer més forts abans de reintentar aquell combat.

Els diners que aconseguim ens permeten comprar objectes i armes molt necessaris i, per primer cop -no sé si això torna a sortir després-, podem dipositar diners al banc per si volem tenir-ne quan morim i, en ressuscitar, hem perdut la meitat dels que dúiem. No ens donen interessos, però això ara ja passa també a la vida real.


Una de les coses que m'han fet gràcia és l'aparició, per fi, del català entre les llengües amb què la localització intenta traslladar les varietats dialectals dels originals japonesos. En d'altres jocs, no només Dragon Quest, havia vist el típic recurs de personatge andalús, francès, italià... tot barrejant expressions o paraules prou conegudes d'aquell idioma o dialecte amb l'idioma estàndard de la traducció del joc en qüestió, però el català encara no l'havia vist. 

El resultat és estrany, la gent que barreja català i castellà, que no és poca ni fa cap favor a l'idioma, no ho fa ben bé així, però em va agradar i em va provocar un somriure. 


Tot i que, com sempre em passa amb el videojocs RPG, m'he trobat alguns moments en què no tenia ni idea de què havia de fer, i com que explorar el món per anar a fer preguntes pot ser tan inútil com pesat per culpa dels monstres he hagut de consultar alguna guia en algun moment puntual, en aquest cas estic orgullós d'haver fet ús d'aquest recurs menys vegades que en d'altres ocasions.

I malgrat aquests moments de desorientació, la història m'ha atrapat, m'ha semblat entranyable i els seus personatges ja formen part dels meus dolços records d'una saga que ara continuaré coneixent amb la sisena entrega, Dragon Quest VI: Realms of Reverie -i que per fi va introduir el número també a Europa, m'imagino que per connectar la saga amb les entregues VIII i IX, respectivament per a PlayStation 2 i Nintendo DS, que sí que havien conservat el nom sencer-, i de la qual ja tinc la setena encarregada, ara que arriba per primer cop a Europa en un remake per a la Nintendo 3DS.


Per cert, igual que altres entregues de la franquícia, Dragon Quest V va tenir una adaptació a manga, Dragon Quest: Tenkû Monogatari, d'11 volums i signat per la Chiko Yukimiya, centrat en la infantesa dels fills del protagonista, que al videojoc no es veu perquè salta de quan són bebès a quan tenen 10 anys.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...