Què estàs buscant?

dissabte, 6 de gener de 2018

Repàs videojoquístic de 2017

Aviat el blog farà 9 anys, i no se m'havia acudit fins ara fer una entrada d'aquesta mena. Si tot va bé, intentaré que sigui una tradició i la primera entrada de cada any. Per cert, bon any 2018 a tothom!

El que volia fer, doncs, era repassar l'any 2017 pel que fa a videojocs, sempre des del meu punt de vista i de les meves experiències, i concretament dels jocs que em vaig acabar i als quals vaig jugar sense necessàriament acabar-los. Vegem els que vaig acabar:


Veurem com en molts casos això d'"acabar" és relatiu, però el primer que em vaig acabar el 2017 va ser el magnífic Shovel Knight, en versió Nintendo 3DS, que no sé per què he anat jugant a temporades tot i que m'agrada moltíssim.

Dic que és un acabar relatiu perquè aquesta gent de Yacht Club Games ens ha estat regalant sucosos DLCs i he acabat la història amb el protagonista inicial, però falten les campanyes que han regalat després, i no només això, sinó que me'l vull tornar a passar amb el Cavaller de la Pala aconseguint tots els pergamins. 


Un altre que m'agrada molt, amb un apartat artístic meravellós, i que vaig tenir abandonat molt de temps fins que el 2017 vaig decidir fer un cop de cap, és el Rayman Origins, en aquest cas per a la Xbox 360.

Em vaig dedicar força a fer-ho tot per obtenir tots els assoliments, i encara és el meu objectiu, perquè després d'acabar la història vull completar els medallons i també passar-me la pantalla extra que es desbloqueja al final, i amb una dificultat diabòlica. El fet que em falti aquesta pantalla és el que fa, en aquest cas, que sigui un joc relativament acabat per part meva.


La saga Mega Man sempre m'ha atret, i descartada la possibilitat de comprar els videojocs de la NES en format físic, vaig adquirir el recopilatori Mega Man Legacy Collection, que em va permetre per fi conèixer bé la sèrie i acabar-me el primer títol.


També el segon, el Mega Man II, i en aquest cas, tot i la famosa dificultat de la saga, em vaig permetre desar partida només quan estava previst pels jocs originals, és a dir a les pantalles de password. Per cert, el recopilatori el tinc en Xbox One.


Entre un i l'altre em vaig acabar el Dragon Quest VII: Fragments of the Forgotten Past en versió Nintendo 3DS. 

Ja en vaig parlar, però dels quatre que he jugat és el que més m'agrada juntament amb el Dragon Quest V, amb el seu format de desbloquejar illes i viure-hi una aventura diferent a cadascuna, a més d'uns gràfics sensacionals amb les 3D magníficament implementades. En aquest cas vaig acabar també el post-joc, però només els més malalts ho fan absolutament tot, que jo no considero acabar perquè no forma part de la història, sinó de completar objectes, monstres i escenaris. 


El Kirby Triple Deluxe, de la Nintendo 3DS, va ser una agradable sorpresa. No és que pensés que no m'agradaria, però em va agradar més que no em pensava, també amb unes 3D genials i un ús excel·lent de les possibilitats de la consola, amb giroscopi inclòs, i un joc tirant a fàcil, però preciós i divertit. 

Les modalitats extra i l'opció d'aconseguir tots els col·leccionables tornant-hi a jugar fan que tampoc no me l'hagi acabat al 100%, però la història sí que la vaig completar.


Un joc que no pensava comprar ni jugar quan va sortir, ni mesos més tard, però al final em va sortir molt barat i com que s'apropava la segona part, per a la Switch, vaig decidir donar-li una oportunitat.

L'Splatoon, de la Wii U, és un videojoc divertidíssim, original i amb un joc en línia que fins i tot a mi em va atreure. Hi vaig jugar poc, sí, perquè sortia el de la Switch, però vaig acabar la campanya individual -que és més aviat curta- i vaig poder provar l'online unes quantes vegades.


The Legend of Zelda és un clàssic de la NES que no necessita presentació. Per fi hi vaig poder jugar, gràcies a la NES Mini, i m'hi vaig posar seriosament fins que me'l vaig acabar.

He de confessar que en alguns moments vaig consultar a internet com fer alguna cosa, quan no sabia què havia de fer i després de provar moltes coses no avançava, però eren coses més que res de mecànica del joc que no se m'havien acudit, com ara passatges secrets i alhora obligatoris de trobar. Tinc l'oportunitat de fer-ho jo sol si mai decideixo tornar-hi i fer la Second Quest, és a dir repetir l'aventura però amb coses canviades de lloc i per tant molt més difícil.


No recordo en quin punt va ser, però tot i que el tinc en Mega-CD no va ser fins l'any passat que vaig jugar al Sonic CD, i directament a la versió refeta amb alta definició de la Xbox 360.

Un plataformes excel·lent, però com em passa amb altres jocs el vaig acabar, cosa senzilla, però no com cal, amb el final bo en aconseguir diverses coses que s'han d'aconseguir. Per tant, hi tornaré.


És un dels títols homenatjats al Sonic Mania, un dels meus preferits de l'any 2017, que vaig comprar per a la Switch. Aquesta barreja de remake i joc nou és una delícia i una experiència nostàlgica molt especial.

Ara bé, té diversos finals i de moment el 2017 vaig trobar el més senzillet, ja que no vaig aconseguir les 7 Maragdes del Caos, de manera que tenim un altre acabat relatiu, i hi continuaré jugant peti qui peti.


L'últim títol que em vaig acabar el 2017 va ser l'Assassin's Creed, de la Xbox 360. Feia molts anys que me l'havia comprat i el tenia més o menys per sota de la meitat, però vaig decidir posar-m'hi i acabar-me'l, ja que la saga m'interessa i me'n vaig comprant més jocs, que estan esperant.

Ja posats, vaig intentar fer tots els assoliments, almenys tots els possibles, i em vaig quedar a 3 assoliments del total, però els deixaré estar perquè requereixen repetir tot el joc. I dels que vaig aconseguir, els que tenien a veure amb trobar objectes ja van ser tan difícils i de consulta en guies pràcticament obligada que hi vaig dedicar un munt d'hores. Per a mi està més que acabat. 


2017 també va ser l'any que em vaig comprar la nova consola de Nintendo, la Switch, i va ser tot un encert, perquè en néixer la meva filla la meva disponibilitat per jugar a videojocs va passar a ser sobretot als trajectes en bus cap a i des de la feina, i com que és un sistema híbrid era ideal per a això. Que l'hauria comprat igualment com a nova consola de Nintendo, però vaja...

A més, n'estan sortint jocs molt bons i en gaudeixo moltíssim, i el que m'espera. Tot i així, no he abandonat la Xbox One, que és la que més toco quan jugo a casa, i que em vaig comprar a finals de 2016.

Entre una cosa i l'altra el 2017 vaig jugar a força videojocs, tot i que no amb la profunditat que m'hauria agradat, i ara he fet un muntatge de vídeo on es poden veure tant els pocs que em vaig acabar com els que no, que són majoria absolutíssima.



No em puc queixar gaire del que he pogut jugar, tenint en compte les circumstàncies. De cara a aquest 2018, però, em proposo coses com a videojugador.

Una d'elles és comprar molt menys, que he de posar seny. He anat finançant-me les compres venent altres coses, però això ha de parar. A més, no tinc tant de temps. Problema que no és pas nou, però que ha empitjorat bastant.

L'altra és jugar més retro, obligar-me una mica a fer cas dels sistemes antics, o a jocs antics en consoles modernes. No serà pas cap sacrifici, però és que trobo que em falta això, i li vull donar més pes durant aquest any. I això és tot pel que fa al repàs de 2017 i la previsió de 2018.


 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...