Especial: Pantalles aquàtiques

Ja m'imagino el que esteu pensant. No us agraden gaire les pantalles d'aigua, oi? És normal. Tenen mala fama, i amb motiu.

Ens agrada molt que els videojocs tinguin ambientacions d'allò més diverses, i als plataformes concretament gairebé esperem que n'hi hagi de foc, gel, bosc... i aigua. Tant als exemples 2D del gènere com als poligonals. Ara bé, a l'hora de moure'ns per aquestes pantalles les experiències poden ser satisfactòries, és clar, però molt sovint, per dir-ho finament, demanen certa adaptació.

Ara que és estiu i fa calor ve de gust pensar en l'aigua, així que se m'ha acudit fer una entrada repassant alguns casos de nivells aquàtics als videojocs. Evidentment, n'existeixen molts, d'exemples, i m'agradaria que me'n parléssiu als comentaris, però jo he trobat aquests i, encara que en general siguin prou coneguts, espero que us resulti una entrada interessant.

Vull especificar que en aquest cas no parlo de pantalles o escenaris en què aparegui aigua, sinó de quan controlem el nostre personatge o vehicle per dins de l'aigua en alguna pantalla (no en tot el joc, com seria el cas de l'Ecco the Dolphin, o gran part del joc, com el James Pond: Underwater Agent), com passa amb la meva odiada Labyrinth Zone del Sonic the Hedgehog de la Mega Drive.

No és que la pantalla en si no la trobi deliciosament dissenyada, com la resta d'un dels meus videojocs preferits, sinó que ho passo malament. Molt malament. I em consta que no soc l'únic. En Sonic va més lent, però les físiques encara són lògiques i no frustren. El que no s'entén és que un ésser incapaç de nedar i de respirar sota l'aigua s'hi endinsi durant tanta estona, i serà inevitable sentir la musiqueta del compte enrere de l'oxigen i com s'acceleren els batecs del nostre cor quan això passa i ens posem a buscar bombolles com desesperats.

Als videojocs del seu antic rival també en surten moltes, de pantalles subaquàtiques, començant pel món 2-2 del Super Mario Bros., en què és recomanable entrar amb en Mario en forma de Super Mario o Fire Mario, ja que és força probable que ens enduguem algun toc. 

Si podem disparar boles de foc per derrotar els enemics, és a dir els peixos Cheep Cheep i els calamars Blooper, millor, altrament tindrem un toc de marge (amb l'aspecte Super Mario) o cap ni un, i és que els moviments del protagonista sota l'aigua tenen una inèrcia punyetera, a més que els hem de fer amb tocs al botó de saltar perquè no s'enfonsi i hagi de caminar pel sòl marí. 

Això es continuaria veient a tota la saga, i tinc entès -perquè reconec que mai hi he jugat seriosament per passar-me'l- que al Super Mario Bros. 3 hi ha la infame pantalla 7-3, coneguda per la seva extrema dificultat.

Unes físiques i uns problemes similars als de les pantalles aquàtiques d'en Mario els trobem també a l'Alex Kidd in Miracle World, que ja a la primera pantalla ens sorprèn amb unes plataformes verticals dissenyades per baixar, cosa gens habitual, i al final caiem a l'aigua, on per sort podem nedar sense ofegar-nos, però val més que fem un ús molt intel·ligent del puny del protagonista o que ens dediquem a esquivar els enemics i trobar el final de la pantalla. 

A la saga Mega Man ens trobem també amb múltiples escenaris que ens conviden a anar per sota de l'aigua, com per exemple aquesta pantalla d'en Dive Man al Mega Man 4. 

A banda dels enemics, les punxes i els pous sense fons que ens hi trobem, la particularitat d'aquestes pantalles és que en Mega Man salta massa amunt quan està submergit, i el canvi de gravetat es nota quan surt a la superfície, cosa que és clau per superar segons quins obstacles, però que també ens posa en greu perill quan hem de mesurar la força del nostre salt perquè el sostre és ple de punxes. Per a gent pacient.

Al Downtown Nekketsu kôshinkyoku: Soreyuke daiundôkai, localitzat no fa gaire per a Occident amb el nom de Downtown Nekketsu March Super-Awesome Field Day!, una bogeria de gimcana que sotmet en Kunio-kun, amics i enemics a tota mena de proves en què hem de molestar els rivals tant com sigui possible (si no, no guanyarem), hi ha una secció en què toca nedar pel clavegueram, i també hem d'enfrontar-nos als corrents d'aigua, que ens dificulten els moviments. És lògic, però empipa igualment.

És molt possible que aquest sigui un d'aquells casos d'"imatge sonora", i és que la música de la pantalla Coral Capers del Donkey Kong Country, amb el nom d'Aquatic Ambiance, és una de les més populars de la història dels videojocs, i molt apta per a sessions de relax. 

Ara bé, la jugabilitat de la pantalla, com de costum a les aquàtiques de la saga Donkey Kong Country, potser té l'opinió més dividida. A mi m'agraden els seus moviments suaus i àgils, però de vegades precisament per això no veiem venir els perills i acaba sent contraproduent.

Sense sortir dels plataformes bidimensionals, tenim les pantalles d'aigua del Rayman Origins, amb aquest preciós UbiArt i múltiples perills tant en forma d'enemics com de punxes instal·lades pertot arreu. 

Afortunadament el control és excel·lent, i "només" se'ns demana que siguem precisos movent els personatges per tal de sobreviure. Poden ser pantalles molt desafiants, però no trobo que siguin injustes.

Aquest no l'he provat personalment, i ho podria fer perquè fa anys que el tinc, però hi acabaré jugant quan surti el Cowabunga Collection. Es tracta de la pantalla Water Dam del Teenage Mutant Ninja Turtles de la NES, el primer, el que no es basa en la recreativa, conegut també com un dels més difícils del seu catàleg.

He llegit que aquesta pantalla és especialment odiada per la seva dificultat. Veient-ne vídeos a YouTube no sembla que n'hi hagi per a tant, però és veritat que s'ha de conèixer molt bé per poder desactivar les bombes que amenacen amb destruir la presa en l'escàs temps que se'ns dona.

Al Keio Flying Squadron 2, seqüela per a Saturn encara més difícil d'aconseguir que l'original Keio Flying Squadron per a Mega-CD que tinc la sort de posseir, també hi ha una pantalla d'aigua, però com que aquesta entrega és un joc de plataformes amb seccions de shoot'em up, no podem considerar-lo un shmup sota l'aigua. Sí que és el cas, però, de l'In the Hunt, però perquè en aquell cas controlem un submarí. 

En canvi, al Super Mario Land tenim el cas contrari: és un plataformes però en un parell de pantalles esdevé un shooter, i és el cas de la pantalla aquàtica en què en Mario dispara amb el seu vehicle submarí.

He buscat si existia cap beat'em up amb almenys alguna pantalla sota l'aigua. Potser existeix, però jo només he trobat aquest escenari submarí del Captain America and the Avengers, la recreativa de Data East. Passa que, en entrar-hi, es tracta d'una secció de shooter, però bé, com a mínim ens serveix com a exemple d'aquesta entrada.

Potser us estàveu preguntant com és que no he tocat les plataformes 3D. Doncs bé, no patiu, que ara és el seu torn en aquesta recta final d'entrada. 

En aquest cas no m'agraden gens. Personalment em costa molt moure, per exemple, en Mario pels mons aquàtics del per altra banda excel·lent Super Mario 64. Trobo difícil calcular l'alçada d'alguns objectes i fer que el protagonista vagi exactament on vull. Ara bé, he de dir que al Super Mario Odyssey la cosa ha millorat de manera notable, sobretot podent "posseir" els Cheep Cheep.

Fa moltíssims anys que no hi jugo, però al primer Tomb Raider diria que tampoc no m'agradava gaire submergir la Lara. 

Em sona que tenia força dificultats a l'hora de fer que pugés o baixés, però per sort tot això ha millorat moltíssim a la trilogia reboot de la darrera dècada.

Al Banjo-Kazooie hi vaig jugar fa un any i mig per primer cop, però és també un exemple de joc de plataformes 3D en què les seccions subaquàtiques em resulten pesades per la qüestió dels controls. Fa l'efecte que no arribes mai allà on vols anar, sobretot quan, efectivament, l'espai que s'ha de cobrir és gran.

La mateixa màquina que va acollir per primer cop el Super Mario 64 i el Banjo-Kazooie també va ser la primera casa de l'Star Fox 64, i en aquest cas sí que és un shoot'em up que, en un dels planetes que visita, Aquas, ens obliga a moure'ns pel medi aquàtic, aquest cop sense que canviï el gènere momentàniament.

I tornem a la Nintendo 64, perquè tot i que la captura és de la versió per a la Nintendo 3DS, va ser allà que es va poder jugar per primera vegada a un dels grans de la història dels videojocs, The Legend of Zelda: Ocarina of Time, molt estimat, però amb un temple que no va ser i no és, encara, gens popular.

El Temple de l'Aigua no només ens fa literalment caminar per dins de l'aigua, cosa feixuga (de manera intencionada, perquè es fa amb unes botes metàl·liques), sinó que té una sèrie de trencaclosques que consisteixen a anar jugant amb els diferents nivells de l'aigua, i és un temple que s'allarga bastant i en què sovint hem de desfer les nostres passes i tornar-les a fer.

Hem vist uns quants exemples de pantalles aquàtiques, més aviat subaquàtiques, submarines, sota l'aigua, com les vulgueu anomenar. Algunes són més amables que altres, però el nostre instint, marcat per algunes experiències, ens fa com a mínim desconfiar d'elles a primer cop d'ull. De vegades, però, els nostres prejudicis es trenquen en veure que, algunes, valen la pena. Quines són les vostres preferides i les que no us agraden, tant si les he esmentat com si no?

 

13è aniversari de 3 Botons i START!

Benvolgudes i benvolguts, ha arribat l'hora de plegar. No, és broma. Algun dia arribarà, i no puc saber si serà aviat, d'aquí molt de temps, amb previsió o de manera sobtada. De moment sé que hi ha un reduït nombre de persones que se solen mirar les meves entrades i que jo continuo tenint ganes d'escriure-les. 

 

Per ara, el blog ha fet 13 anys i té 1.358 entrades publicades comptant aquesta. No està malament, oi? M'agrada continuar sentint-me motivat per buscar informació sobretot relacionada amb els videojocs clàssics (el que jo anomeno "arqueologia dels videojocs"), que se m'acudeixin noves seccions sense les quals el blog ja hauria mort fa temps, i que de tant en tant algú deixi un comentari a l'entrada en qüestió. Als que ho fan, i també als que no, però se les llegeixen i tenen el detall de no dir-me que el blog és lamentable, moltes gràcies per tot aquest temps i el que encara li quedi.

Pensant quina mena de llista podia fer en aquesta tretzena celebració de l'efemèride de l'estrena del blog un 15 de febrer de 2009, se m'ha acudit que podia parlar de 13 pantalles que m'agraden, pel seu aspecte o per alguna altra raó, d'entre tots els videojocs que almenys he provat. Ni tan sols diré que són les meves preferides, perquè segur que n'hi ha moltes que no recordo i d'altres que deixo fora, a  més que poden canviar amb el temps. Simplement, m'agraden.

Comencem amb la sisena pantalla del mític Knightmare, de l'MSX. De petit havia jugat molt a aquest joc i arribava força lluny, cosa que es demostra amb el fet que recordi haver arribat almenys a aquesta pantalla, l'avantpenúltima.

En realitat m'agradaven més o menys totes, però en aquesta el terra vermell i les -per a l'època i el sistema- detallades muntanyes que s'hi veuen em semblaven fascinants, a més de l'efecte de novetat que tenia el fet d'arribar per primer cop a una pantalla que no havies vist mai.

Triar una de les pantalles de l'Out Run no m'ha resultat fàcil. D'acord, n'hi ha unes quantes que s'assemblen molt entre si, i també n'hi ha que són una mica insulses, però el que m'ha costat ha estat triar entre la segona del Course A, amb aquells pòrtics (?) que ajuden a crear l'aspecte tridimensional amb la tècnica de l'scaling, i que a la versió 3DS té tan bona pinta perquè passen a ser 3D reals, i aquesta que he triat finalment, que és la quarta pantalla de camí a la meta B i que es diu Old Capital. 

M'agrada perquè els colors del cel, amb el sol ponent-se, són preciosos, i pels arbres nus que hi ha al primer tram. A més, de cop arribem a un tram de la carretera que va per dins d'un antic poble amb cases de pedra. Per a mi, doncs, és la millor etapa de tot el joc. Cosa que no vol dir que hi tingui traça, perquè no la tinc i, ara per ara, és una de les últimes que veig abans d'arribar al missatge de "game over".

 

Encara més difícil em resulta decidir quina és la pantalla que m'agrada més de l'Street Fighter II. En realitat, pels records que em porten, pel que signifiquen per a mi i encara que sigui per la immensa quantitat de vegades que les he vist, totes m'agraden molt. 

Per tant, he hagut de decidir-ne una per un motiu curiós que la fa especial, i és la pantalla d'en Sagat a la versió recreativa original del joc, abans de les revisions, abans de qualsevol altra cosa, l'Street Fighter II: World Warrior, perquè té una palmera en primer pla que suposo que va desaparèixer en encarnacions posteriors perquè tapava l'acció. A mi em va fascinar.

 

De manera molt similar al que deia sobre el Knightmare, al Road Fighter de l'MSX hi vaig jugar moltíssim, de petit, i arribava a passar-me les pantalles com a mínim un cop, però la primera vegada que vaig veure el tram nevat, amb aquells avets, vaig al·lucinar, i ara que estic tan rovellat torna a ser una mena de fita poder-la veure.

Les pantalles anteriors tenen detalls força interessants i el joc, en si, uns bons gràfics, però la de la neu és, sens dubte, la que més m'agrada.

 

No he jugat al Sonic the Hedgehog 2 tant com ho hauria d'haver fet, però si hi ha una pantalla que em ve al cap sempre que penso en la saga aquesta és Aquatic Ruin Zone. Bé, és una zona, dividida en actes, però m'encanta.

Per una banda, hi ha un desplegament de colors al·lucinant, amb una vegetació frondosa i interessants efectes aquàtics. Des del punt de vista jugable, com a detall que em porta a la meva infantesa, també tenim uns troncs on ens podem endinsar, que almenys a mi em recorden la cançó d'entrada d'Els Barrufets, en què en Gargamel es quedava encallat dins d'un tronc, i la música... ai, la música. De les meves preferides de tota la franquícia, per no dir la número u.

Sembla mentida com les captures d'imatges de les revistes de videojocs dels anys 90 ens podien generar una sensació, unes ganes de jugar a un joc, que es manté dècades després. No havia tocat el Joe and Mac, o Caveman Ninja com es diu originalment, fins que vaig estrenar-ne una versió digital a la Switch, però de tota la vida m'havia fascinat l'enorme sprite del dinosaure que veiem a la imatge.

La pantalla és ben senzilla: avancem una mica tot desempallegant-nos de cavernícoles enemics, pugem al llom del dinosaure que dorm, com si fos un turó, i quan en baixem ens hi hem d'enfrontar, perquè s'ha despertat. Confesso que no he avançat gaire en el joc i que hi ha moltes pantalles que no he vist, però aquesta m'encanta sense cap mena de dubte.

El beat'em up és un gènere que ens podria proporcionar moltíssimes pantalles memorables, de fet potser fins i tot podria haver escrit aquesta entrada basant-me únicament en títols d'aquest tipus, perquè malgrat els tòpics més que suats que hi trobem, hi ha escenaris que destaquen, però m'he reprimit i n'he triat només una.

Es tracta de la del pàrquing del Rival Turf, de la Super Nintendo, que més que una pantalla és una secció dins d'un conjunt que m'agrada força i que inclou un estadi per a mi més atractiu a la vista que no pas el de l'Streets of Rage 2, que he de dir que igualment m'agrada molt i ha estat a punt d'aparèixer aquí. El pàrquing d'un estadi em sembla un lloc molt lògic i versemblant perquè hi tinguin lloc unes baralles com aquestes, i m'agrada molt lluitar-hi cada cop que intento passar-me el joc.

Encara que no he estat mai bon jugador de shoot'em ups, fa temps que m'hi vull posar seriosament i, tot reflexionant sobre les meves pantalles preferides, m'adono que, sense que sigui una en concret, un estil que em va encantar de les del Rayman Origins va ser el que ens donava les regnes (?) d'un mosquit i ens permetia afrontar reptes en forma de shmup, tot oferint un descans de les plataformes a les quals pertany el gruix del joc.

Això també passa en títols com Cuphead, Dragon Ball Advanced Adventure o Batman (Game Boy), però havia de posar un exemple i he triat aquest. 

 

En tenim un altre al Super Mario Land, que no només acaba amb una pantalla d'aquest estil en què en Mario demostra les seves habilitats com a pilot d'avioneta fins que s'enfronta al malvat Tatanga, sinó que a la tercera pantalla del segon món ens en fa una anticipació en forma de pantalla aquàtica.

 

En aquest cas, portem una mena de submarí unipersonal amb el qual disparem projectils, i gràcies a això trenquem la monotonia plataformera (si és que es pot parlar d'això en un joc no especialment llarg) i, de pas, aconseguim gaudir, per una vegada, d'una pantalla d'aigua. 

 

L'Eternal Champions és un joc que ha fet vessar molta tinta, generalment per parlar-ne malament, però jo recordo que quan hi jugava a la seva època m'agradava molt. Encara he de repassar-lo amb el punt de vista actual i pot ser que la meva opinió canviï, però el que no canviarà és que dos dels seus punts forts eren els anomenats Overkills, que eren la versió de Sega dels fatalities dels Mortal Kombat, i els escenaris.

M'agradaven molt, i si he de fer l'esforç de triar-ne un em quedo amb el d'en Larcen Tyler, la de Chicago dels anys 20, perquè ja és una ambientació que m'agrada per defecte en totes les seves representacions. A la imatge veiem, precisament, l'Overkill d'aquesta pantalla. 

"Overkill" en anglès significa quelcom excessiu o exagerat, com diuen que és la dificultat del Battletoads de la NES. I en bona part és per culpa d'aquesta pantalla, la de l'infame turbo tunnel que requereix uns grans reflexos i molta paciència.

Doncs bé, jo en versió sobretaula no me l'he passat mai, només ho havia fet a la Game Boy, al Battletoads in Ragnarok's World (recordem que el Battletoads a seques de la portàtil és un joc diferent), però resulta que m'agrada intentar-ho, i malgrat que soc un jugador impacient i em frustro fàcilment, és una pantalla que em diverteix molt. Digueu-me masoquista.

Després d'un debat intern entre els membres de 3 Botons i START, que soc només jo, trobo que la pantalla de l'Snake Man del Megaman 3 de la NES (o de la Mega Drive, tant me fot) havia de sortir en aquesta llista. 

Encara me'n falten molts, però havent acabat els 5 primers de la NES i el Megaman X de la SNES, i només una mica per sobre de la de l'Skull Man del Megaman 4, guanya aquesta. Trobo preciosos els dissenys basats en el tema de les serps, que trenquen la monotonia en unes pantalles que, no ens enganyem, acostumen a repetir patrons en tota la saga i en molts casos no tenen res d'especial pel que fa al disseny. No és el cas d'aquesta.

I acabo la llista amb Sunset Shore, la pantalla del crepuscle que és la quarta del primer món del Donkey Kong Country Returns, de la Wii i la Nintendo 3DS, que em va semblar preciosa quan vaig estar intentant passar-me el joc abans d'abandonar-lo per la meva clàssica dispersió. 

Que tots els elements en primer pla siguin ombres, siluetes, amb els colors ataronjats del paisatge de fons, i que això sigui una dificultat afegida, però mai un impediment barroer, em sembla un gran encert, i és digne de contemplar... si és que els enemics ens ho permeten. 

Fins aquí, doncs, la meva celebració anual de l'aniversari del blog. Què us semblen aquestes propostes? Quines serien les vostres? No cal que siguin les vostres preferidíssimes, sinó senzillament pantalles que us agradin molt, fins i tot encara que us facin patir. 

 

 

 

 

.

Recomanació personal: Ori and the Blind Forest

Per alguna raó, els videojocs indie o que per les seves característiques ho semblen, com el cas que avui ens ocupa -que és del petit equip Moon Studios però publicat per Microsoft Studios i, per tant, d'aquells casos dubtosos com el del Life is Strange-, tendeixen a tocar la patata al públic amb propostes belles des del punt de vista visual, musical i argumental. El cas de l'Unravel, per exemple.

Segurament ho fan per contrarestar el fet que no són grans produccions amb la tecnologia més avançada, i com que estan tan ben dissenyats en tots els sentits, al públic li és igual i els acaba lloant, amb raó. Qui ho diu, que en els nostres temps tot han de ser videojocs fotorrealistes, en entorns tridimensionals o amb els efectes especials més espectaculars?

De l'Ori and the Blind Forest n'havia sentit parlar molt bé, i quan feia poc que havia estrenat la Xbox One vaig comprar-ne l'edició definitiva digital, que tenia algunes millores respecte a l'estàndard que va sortir l'11 de març de 2015 per a Windows i Xbox One.

Ens convida a controlar un esperit guardià que sembla un animaló indeterminat, de color blanc brillant. És l'Ori, i l'acompanya una mena d'orb de llum anomenat Sein, que és el que li serveix per a atacar i dur a terme altres accions que anirem aprenent a mesura que avanci l'acció.

L'Ori va caure d'un arbre, l'Arbre de l'Esperit, el nucli de la vida del bosc Nibel, quan va néixer, i el va criar un altre ésser, la Naru.

Ara, un cataclisme ha fet que les plantes del bosc es panseixin i la vida en desaparegui pràcticament del tot, de manera que, guiat per l'esmentat Sein, l'Ori ha d'explorar Nibel i restaurar tres elements, l'Aigua, el Vent i l'Escalfor, per retornar l'equilibri i la vida al bosc.

Pel camí es trobarà tota mena d'enemics monstruosos i s'hi haurà d'enfrontar amb les habilitats i la força que vagi adquirint, perquè mentre explora anirà trobant cèl·lules de vida i d'energia, que li permetran emmagatzemar més unitats d'aquests paràmetres, a més de descobrir secrets, desbloquejar habilitats en punts determinats i anar descobrint, mitjançant flashbacks o explicacions per part d'en Sein, què és el que va passar amb el bosc.

Les habilitats que desbloquejarem i millorarem (amb punts d'habilitat) ens permetran accedir a llocs on abans no hi havia manera d'entrar, de manera que estem davant d'un "Metroidvania" de manual. Els dissenys ens recorden indubtablement els nous Rayman, inspiració reconeguda per la gent de Moon Studios, així com també la pel·lícula de l'Studio Ghibli Nausicaä de la Vall del Vent, una de les meves preferides.

El joc és molt bonic, molt, i els seus gràfics amb dissenys com pintats a mà, amb un ús excel·lent de la llum i l'ombra, tenen un nivell artístic elevadíssim, i estan acompanyats per una banda sonora tremendament emotiva. Tot plegat ens pot fer pensar que és un títol per a relaxar-se explorant el bosc, però aviat veurem que no és així.

Ori and the Blind Forest és un videojoc de plataformes i exploració ple de perills, que en molts moments requereix la màxima precisió per tal de superar obstacles, a més de resoldre trencaclosques -encara que aquest punt no sigui el més important-, i hi morirem moltíssimes vegades -les estadístiques diuen que jo ho he fet 1.109- mentre aprenem com hem de fer les coses o enfrontar-nos als enemics i als paranys ambientals. Però afortunadament tenim punts de desat de partida gairebé tan sovint com volem, perquè els podem crear nosaltres. Gastant energia, això sí.

Pot ser que hi hagi algun punt particularment frustrant, que hàgim de repetir moltes vegades, però aprenem a jugar-hi, i la progressió de les habilitats i l'energia vital fa que cada cop ens costi menys avançar, de manera que és un títol gratificant per a aquells jugadors disposats a dedicar-li unes hores. Que, de fet, no és tan llarg. Per a mi té la durada justa, tenint en compte que s'allarga amb aquest aprenentatge.



Al vídeo queda encara més clara la qualitat artística d'aquest joc, però vull afegir que tècnicament també és impecable: el bosc és extens, però en navegar per les seves zones no ens trobarem ni una pantalla de càrrega. Se suposa que carrega zones, és clar, però no ens n'adonem. I de bugs no me n'he trobat ni un.

Els assoliments també són força interessants, però jo ja he fet tots els que em veia capaç d'aconseguir, i he deixat per als professionals els que em semblen massa difícils o fins i tot roçant l'impossible, sobretot el d'acabar-se el joc sense perdre ni una vida. No me'n vaig a dormir intranquil per no tenir-lo, ho admeto.

Per tot plegat, i perquè és una gran experiència, recomano a tothom que pugui que el provi, que hi jugui, vaja. Als propietaris de la Xbox One, acusada sovint de tenir pocs títols first party i exclusius en consola, segurament no cal que els el recomani, perquè saben que és un dels que hom considera que cal tenir, però per a la resta de la gent, la que podria jugar-hi en ordinador o té pensat comprar-se la consola, va aquesta recomanació. És un dels jocs audiovisualment més bonics als que he jugat mai.

Compres: setembre de 2018

Mes relativament tranquil, però que no ens enganyin les aparences: es presenta un tram final de 2018 carregadet, i tampoc és que al setembre no hagi comprat res, el que passa és que per primer cop ha estat tot digital.

No, no és que m'hagi rendit amb el format físic, però les coses que podia voler de manera tangible o no han sortit al setembre, o he sabut fer bondat, o senzillament no tinc pressa per tenir-les i m'esperaré fins que baixin de preu. Sigui com sigui, 0 físics aquest mes... que em porten a un saldo de -4 sobre el meu propòsit inicial de només un joc físic al mes de mitjana.

Comencem amb un que en realitat és un pack de jocs per a la Xbox 360. Es tracta del Capcom Arcade Cabinet All-in-One Pack, que en una estranya maniobra típicament de Capcom en realitat és un pack que permet desbloquejar els 17 jocs que formen part d'aquest recopilatori digital, però el fitxer inicial, el Capcom Arcade Cabinet, que porta només 3 jocs i és necessari per jugar a tot el conjunt, no estava d'oferta com aquest, de manera que només tinc l'ampliació, a l'espera d'una nova oferta.

Sigui com sigui, quan hi tingui accés tindré una col·lecció digital de 17 jocs de recreativa de Capcom de 8 bits, que són: Black Tiger, 1943: The Battle of Midway, Avengers (res a veure amb els de Marvel), Ghosts'n Goblins, Gun.Smoke, Section Z, Side Arms, The Speed Rumbler, Exed Exes, Commando, Legendary Wings, Trojan, 1942, SonSon, Pirate Ship Higemaru, 1943 Kai i Vulgus.

Més recopilatoris, també per a la Xbox 360, però en aquest cas de només dos títols: el Dungeons & Dragons: Chronicles of Mystara inclou Dungeons & Dragons: Tower of Doom i Dungeons & Dragons: Shadow over Mystara.

No soc seguidor de la franquícia nascuda als jocs de rol (els de veritat, els de sobretaula), però aquests videojocs són famosos i aplaudits dins el gènere dels beat'em ups, que últimament ha despertat força el meu interès.

El Toki Tori és un clàssic indie que he vist anomenar diverses vegades, i sempre per parlar-ne bé, perquè ha sortit per a diverses plataformes.

Com que volia comprar alguna coseta per a la Wii U i d'oferta tenia el preu més baix que he vist, he decidit tenir-lo per a aquella consola que tinc massa abandonada, i realment la versió de Switch no aporta res, a més que ja tinc aquella consola massa plena.

El mateix dic del Toki Tori 2+, no tan barat com l'altre però sí més barat del que va arribar a estar a la Switch en el seu moment, així que doble compra aquest mes per a la seva predecessora, que es mereix que li dediqui temps.

Tornem a la Xbox 360, perquè després de veure'l diverses vegades molt barat, però molt, i malgrat que sé que té mala fama i ja confirmo que com a joc de lluita és senzillet i cansa de seguida -tot i que els seus personatges tenen una quantitat d'atacs digna d'un Virtua Fighter-, he comprat el Sonic The Fighters.

L'havia de provar, encara que fos com a fan d'en Sonic, i a més valia la pena perquè fora de les recreatives (1996) només s'havia pogut provar al Sonic Gems Collection, però la conversió a Saturn que s'havia de fer en el seu moment es va cancel·lar.

Tampoc les tenia totes amb el Rayman 3 HD, n'havia llegit crítiques que deien que tot i que la remasterització estava bé, el joc en si havia envellit malament respecte del seu llançament original per a diversos sistemes el 2003.

Però després vaig pensar que com que m'agrada el personatge, i continuo tenint intenció de jugar al Rayman 2 algun dia, per què no provar el 3, també? I l'he comprat.

El mateix dia que s'anunciava el recopilatori Sega Mega Drive Classics per a Xbox One i PlayStation 4, Sega oferia als usuaris de Switch la seva versió de la línia Sega Ages, amb una quinzena de títols, no pas 50, i tots digitals i llançats de manera individual, entre els quals l'enèsima versió del Sonic the Hedgehog...

...Que he acabat comprant perquè m'encanta, és un dels jocs de la meva vida, i tot i tenir-lo ja en diverses plataformes aquesta versió ofereix l'aclamada emulació de la gent d'M2, a més de tenir extres d'allò més interessants. 

Al llançament el va acompanyar el Thunder Force IV, un clàssic dels shoot'em up i segurament l'exponent més conegut del gènere a la Mega Drive, que resulta que vaig aconseguir comprar fa anys a molt bon preu, tot i que llavors ja anava buscat -era quan al Cash Converters es podien trobar coses perquè encara no basaven els seus preus en el que veien a eBay-, però malauradament no hi he acabat jugant, com em passa amb tantíssims jocs des de fa tants anys.

Ara, doncs, el tinc a la Switch, i espero fer-li més cas i, encara que no crec que me'l passi, intentaré conèixer-lo bé i entendre per què se'n parla tant. 

I això ha estat tot, un mes purament digital per raons diverses que frena una mica l'embranzida física que portava, però només de manera temporal. Em diuen que busco excuses, que faig "trampes al solitari". Bé, al capdavall el propòsit de comprar com a màxim un joc físic al mes, o que al final de l'any n'haguessin estat 12, era gastar menys diners que fins ara, i ho estic aconseguint. Em reprimeixo més i la majoria de mesos tinc superàvit, així que n'estic content.

Repàs videojoquístic de 2017

Aviat el blog farà 9 anys, i no se m'havia acudit fins ara fer una entrada d'aquesta mena. Si tot va bé, intentaré que sigui una tradició i la primera entrada de cada any. Per cert, bon any 2018 a tothom!

El que volia fer, doncs, era repassar l'any 2017 pel que fa a videojocs, sempre des del meu punt de vista i de les meves experiències, i concretament dels jocs que em vaig acabar i als quals vaig jugar sense necessàriament acabar-los. Vegem els que vaig acabar:

Veurem com en molts casos això d'"acabar" és relatiu, però el primer que em vaig acabar el 2017 va ser el magnífic Shovel Knight, en versió Nintendo 3DS, que no sé per què he anat jugant a temporades tot i que m'agrada moltíssim.

Dic que és un acabar relatiu perquè aquesta gent de Yacht Club Games ens ha estat regalant sucosos DLCs i he acabat la història amb el protagonista inicial, però falten les campanyes que han regalat després, i no només això, sinó que me'l vull tornar a passar amb el Cavaller de la Pala aconseguint tots els pergamins. 

Un altre que m'agrada molt, amb un apartat artístic meravellós, i que vaig tenir abandonat molt de temps fins que el 2017 vaig decidir fer un cop de cap, és el Rayman Origins, en aquest cas per a la Xbox 360.

Em vaig dedicar força a fer-ho tot per obtenir tots els assoliments, i encara és el meu objectiu, perquè després d'acabar la història vull completar els medallons i també passar-me la pantalla extra que es desbloqueja al final, i amb una dificultat diabòlica. El fet que em falti aquesta pantalla és el que fa, en aquest cas, que sigui un joc relativament acabat per part meva.

La saga Mega Man sempre m'ha atret, i descartada la possibilitat de comprar els videojocs de la NES en format físic, vaig adquirir el recopilatori Mega Man Legacy Collection, que em va permetre per fi conèixer bé la sèrie i acabar-me el primer títol.

També el segon, el Mega Man II, i en aquest cas, tot i la famosa dificultat de la saga, em vaig permetre desar partida només quan estava previst pels jocs originals, és a dir a les pantalles de password. Per cert, el recopilatori el tinc en Xbox One.

Entre un i l'altre em vaig acabar el Dragon Quest VII: Fragments of the Forgotten Past en versió Nintendo 3DS. 

Ja en vaig parlar, però dels quatre que he jugat és el que més m'agrada juntament amb el Dragon Quest V, amb el seu format de desbloquejar illes i viure una aventura diferent en cadascuna, a més d'uns gràfics sensacionals amb les 3D magníficament implementades. En aquest cas vaig acabar també el post-joc, però només els més malalts ho fan absolutament tot, que jo no considero acabar perquè no forma part de la història, sinó de completar objectes, monstres i escenaris. 

El Kirby Triple Deluxe, de la Nintendo 3DS, va ser una agradable sorpresa. No és que pensés que no m'agradaria, però em va agradar més que no em pensava, també amb unes 3D genials i un ús excel·lent de les possibilitats de la consola, amb giroscopi inclòs, i un joc tirant a fàcil, però preciós i divertit. 

Les modalitats extra i l'opció d'aconseguir tots els col·leccionables tornant-hi a jugar fan que tampoc no me l'hagi acabat al 100%, però la història sí que la vaig completar.

Un joc que no pensava comprar ni jugar quan va sortir, ni mesos més tard, però al final em va sortir molt barat i com que s'apropava la segona part, per a la Switch, vaig decidir donar-li una oportunitat.

L'Splatoon, de la Wii U, és un videojoc divertidíssim, original i amb un joc en línia que fins i tot a mi em va atreure. Hi vaig jugar poc, sí, perquè sortia el de la Switch, però vaig acabar la campanya individual -que és més aviat curta- i vaig poder provar l'online unes quantes vegades.

The Legend of Zelda és un clàssic de la NES que no necessita presentació. Per fi hi vaig poder jugar, gràcies a la NES Mini, i m'hi vaig posar seriosament fins que me'l vaig acabar.

He de confessar que en alguns moments vaig consultar a internet com fer alguna cosa, quan no sabia què havia de fer i després de provar moltes coses no avançava, però eren coses més que res de mecànica del joc que no se m'havien acudit, com ara passatges secrets i alhora obligatoris de trobar. Tinc l'oportunitat de fer-ho jo sol si mai decideixo tornar-hi i fer la Second Quest, és a dir repetir l'aventura però amb coses canviades de lloc i per tant molt més difícil.

No recordo en quin punt va ser, però tot i que el tinc en Mega-CD no va ser fins l'any passat que vaig jugar al Sonic CD, i directament a la versió refeta amb alta definició de la Xbox 360.

Un plataformes excel·lent, però com em passa amb altres jocs el vaig acabar, cosa senzilla, però no com cal, amb el final bo en aconseguir diverses coses que s'han d'aconseguir. Per tant, hi tornaré.

És un dels títols homenatjats al Sonic Mania, un dels meus preferits de l'any 2017, que vaig comprar per a la Switch. Aquesta barreja de remake i joc nou és una delícia i una experiència nostàlgica molt especial.

Ara bé, té diversos finals i de moment el 2017 vaig trobar el més senzillet, ja que no vaig aconseguir les 7 Maragdes del Caos, de manera que tenim un altre acabat relatiu, i hi continuaré jugant peti qui peti.

L'últim títol que em vaig acabar el 2017 va ser l'Assassin's Creed, de la Xbox 360. Feia molts anys que me l'havia comprat i el tenia més o menys per sota de la meitat, però vaig decidir posar-m'hi i acabar-me'l, ja que la saga m'interessa i me'n vaig comprant més jocs, que estan esperant.

Ja posats, vaig intentar fer tots els assoliments, almenys tots els possibles, i em vaig quedar a 3 assoliments del total, però els deixaré estar perquè requereixen repetir tot el joc. I dels que vaig aconseguir, els que tenien a veure amb trobar objectes ja van ser tan difícils i de consulta en guies pràcticament obligada que hi vaig dedicar un munt d'hores. Per a mi està més que acabat. 

2017 també va ser l'any que em vaig comprar la nova consola de Nintendo, la Switch, i va ser tot un encert, perquè en néixer la meva filla la meva disponibilitat per jugar a videojocs va passar a ser sobretot als trajectes en bus cap a i des de la feina, i com que és un sistema híbrid era ideal per a això. Que l'hauria comprat igualment com a nova consola de Nintendo, però vaja...

A més, n'estan sortint jocs molt bons i en gaudeixo moltíssim, i el que m'espera. Tot i així, no he abandonat la Xbox One, que és la que més toco quan jugo a casa, i que em vaig comprar a finals de 2016.

Entre una cosa i l'altra el 2017 vaig jugar a força videojocs, tot i que no amb la profunditat que m'hauria agradat, i ara he fet un muntatge de vídeo on es poden veure tant els pocs que em vaig acabar com els que no, que són majoria absolutíssima.



No em puc queixar gaire del que he pogut jugar, tenint en compte les circumstàncies. De cara a aquest 2018, però, em proposo coses com a videojugador.

Una d'elles és comprar molt menys, que he de posar seny. He anat finançant-me les compres venent altres coses, però això ha de parar. A més, no tinc tant de temps. Problema que no és pas nou, però que ha empitjorat bastant.

L'altra és jugar més retro, obligar-me una mica a fer cas dels sistemes antics, o a jocs antics en consoles modernes. No serà pas cap sacrifici, però és que trobo que em falta això, i li vull donar més pes durant aquest any. I això és tot pel que fa al repàs de 2017.