El personatge: Dr. DePlayne

No és la primera ni la segona vegada que en aquesta secció parlo de personatges de Data East, i ara ho tornaré a fer, perquè era una companyia desenvolupadora de videojocs a la qual li agradava fer autorreferències i reaparicions, entre breus i estel·lars segons el cas, dels seus personatges. 

Després de veure les d'en Karnov i en Chelnov, avui és el torn d'un dolent, un que surt en diversos videojocs de l'enyorada desenvolupadora, i que dona joc per dedicar-li una entrada.

Avui el protagonista és el doctor DePlayne, un personatge malvat que va debutar el 1991 al popular Tumblepop, joc de plataformes de pantalla estàtica que ens posava a la pell d'uns caçadors de fantasmes (i monstres en general) que els absorbien amb una mena d'aspiradora des d'on es llançaven als altres enemics com a manera alternativa de matar-los. 

El doctor, un científic boig que ens pot recordar una mica, més pel concepte que pel disseny, un tal Dr. Wil* de la saga Megam*n, fa servir, com aquell, un mecha de l'estil dels d'en Pilaf de Bola de Drac per atacar el jugador, i és que a banda de la seva ment de geni no és un enemic imponent des del punt de vista físic.

L'any següent, el 1992, l'home tornava a aparèixer en un joc que sovint es considera una seqüela espiritual d'aquest, perquè les mecàniques són molt similars i també pertany al gènere de les plataformes estàtiques:

Es tracta del Diet Go Go, un joc que canvia de protagonistes però que és un evident clon intencionat d'un altre títol de la mateixa companyia. Aquest cop, el Dr. DePlayne vol acabar amb la humanitat escampant l'obesitat i nosaltres ho hem d'evitar fent que siguin els enemics els que s'inflin i reventin, i això l'inclou a ell, l'enemic final altre cop, que aquest cop lluita sense artilugis.

L'home, però, tornava i tornava i es va poder veure en un joc d'un altre tipus l'any següent, el 1993, per a un sistema diferent:

És l'Spinmaster, un títol per a Neo Geo que va suposar el primer desenvolupament de Data East per a la recreativa d'SNK, que va tenir també versió domèstica per a la Neo Geo AES. 

Aquesta vegada estem davant d'un plataformes d'acció més convencional i el doctor surt dues vegades: com a enemic final de la primera pantalla i també com a last boss del joc. Com podem veure, el seu disseny es manté.

Havent provat, sense èxit, les plataformes estàtiques i les que tenen scroll, el doctor DePlayne va decidir tornar, el 1994, a les que coneixia millor, i el podem veure al Joe & Mac Returns, un altre clon del Tumblepop que aquesta vegada tenia com a protagonistes els cavernícoles del Joe & Mac, però canviant el tipus de joc. 

Encara que els escenaris i els enemics es basaven en les aventures anteriors dels ninges de les cavernes, hi va haver lloc per a diversos cameos de Data East i, en aquest context, no ha de sorprendre que l'enemic final del joc fos el nostre científic. 

I això va ser tot. No el vam tornar a veure més, que jo hagi estat capaç de trobar. Quatre aparicions en quatre anys consecutius i fent funcions molt similars, però va passar a formar part de la història de Data East com un dels seus personatges més emblemàtics.

El personatge: Chelnov

Fa un temps vaig dedicar una entrada al personatge d'en Karnov, que es pot veure en diversos jocs de la companyia Data East. 

Amb un grapat de títols emblemàtics els drets dels quals es van repartir després del tancament de la desenvolupadora i distribuïdora, Data East també té una mena de petit univers amb força autorreferències (potser els dedico una entrada algun dia, qui sap) i alguns personatges que surten en jocs que no són el seu o el principal pel qual se'ls coneix. Va ser el cas d'en Karnov, i també ho és de l'homenatjat d'avui.

Efectivament, estem parlant d'en Chelnov, el corredor atòmic, que va debutar a la història dels videojocs amb un títol anomenat Atomic Runner Chelnov i un característic disseny de portada de còmic de superherois al flyer de la recreativa, que va ser llançada l'any 1988.

Amb una exquisida sensibilitat cap als afectats pel desastre nuclear de Txernòbil de tot just dos anys abans, la premissa és que un miner, afectat per la radiació d'una explosió en una central nuclear, en comptes d'agafar càncer i morir-se ha adquirit uns poders sobrehumans que una organització secreta vol aprofitar, i s'ha d'enfrontar a aquesta organització, l'enemiga al videojoc que protagonitza.

Aquí el tenim en moviment. Es tracta d'un joc de plataformes i acció o un run and gun en què el personatge que controlem corre i dispara als seus enemics amb diverses armes que va aconseguint, a més de power ups amb què millora els seus paràmetres d'atac, salt, etc., al llarg de set pantalles d'scroll automàtic. De fet, el protagonista només corre, no para mai, i ho fa automàticament. Nosaltres només podem saltar i disparar.

Al contrari del que acostumava a passar en aquella època, però, la conversió a un sistema domèstic va ser, excepcionalment, millor en tots els sentits, tot i que val a dir que va trigar 4 anys a sortir, prou temps com per fer una bona feina:

Ni punt de comparació, gairebé, oi? Quin scroll parallax, quin detall en els sprites, tot i que continuen sent petits... I l'apartat sonor és evident que millora, amb més melodies que la recreativa. Potser, per a un joc de la Mega Drive llançat el 1992, no era res de gaire espectacular, i per això tampoc no acostuma a sortir entre els grans títols de la consola. El 1993, per cert, va sortir també per a l'X68000 de Sharp, però aquell va ser fidel al màxim a la recreativa.

El de la Mega Drive era el joc arcade traslladat a casa, però enormement millorat. A banda d'això, la història aquest cop descarta els desastres nuclears i en Chelnov és el fill d'un científic que li ha deixat un uniforme atòmic que li dona els poders i amb el qual pretén derrotar una raça alienígena invasora.

Però aquesta entrada no està pensada per comparar la recreativa i els ports, ni tan sols pretenia analitzar el joc en si -potser ho faig algun dia, si hi acabo jugant-, sinó a conèixer el personatge. 

A banda del lore que ens donen al seu joc, que ja hem vist que depèn de la versió i la sensibilitat de l'època, ha fet una sèrie d'aparicions estel·lars en altres jocs de Data East, com he dit abans una companyia a la qual li agrada fer autorreferències, i el mateix 1988 vam poder veure, al Bad Dudes vs. DragonNinja, un vagó d'un tren que el transportava, presumptament.  

Igual que passava amb el seu "amic" Karnov -de fet, tots dos van fer cameos als mateixos jocs-, en tenim un pòster a l'Sly Spy, recreativa de 1989 coneguda per ser un joc de James Bond sense llicència (sí per matar, però).

El 1990 el tornaríem a veure, ara sí, en persona, en un títol de recreativa que és una autèntica i delirant bogeria i que ara que està disponible en Switch em compraré un dia d'aquests, el Trio the Punch: Never Forget Me..., on surt com a enemic del final d'una pantalla, equipat amb un martell gegant que s'ha comprat especialment per a l'ocasió.

Com a curiositat, en Chelnov apareix al Caveman Ninja (també conegut com a Joe & Mac) a la versió japonesa de la recreativa, de 1991, si es colpegen punts concrets de les dues primeres pantalles, i tocar-lo dona punts. 

A l'occidental, però, es va eliminar aquest efecte, i sembla ser que si apareix ho fa durant només un instant. Estrany.

A l'emblemàtic Tumblepop, plataformes de pantalla única també de 1991, en Chelnov tornava com a enemic (a la part superior dreta de la pantalla), aquest cop amb un aspecte més petit i bufó. 

El gènere li devia agradar, perquè el tornaríem a trobar l'any 1992 en un títol considerat la seva seqüela espiritual:

Altre cop a la pantalla de l'espai, aquesta vegada la captura correspon al Diet Go Go, un Tumblepop basat en el menjar. I, per si això fos poc...

...El 1994 tornava a fer un cameo al Joe & Mac Returns, un títol que, al contrari del que pot suggerir el seu nom, no és una continuació del mític joc de plataformes abans esmentat, sinó que és el tercer de la "trilogia Tumblepop" i, entre moltes altres aparicions estel·lars, com la d'en Karnov, que podem veure a la captura, també hi ha ítems d'en Chelnov per acumular punts.

Però, és clar, es va cansar de fer aquesta mena d'aparicions de vella glòria caiguda en desgràcia, i el que volia era tornar a l'acció, a repartir mastegots, i és el que va aconseguir el 1995:

A la tercera part de la saga Fighter's History, el Fighter's History: Mizoguchi Kiki Ippatsu!!, exclusiu de la Super Famicom malgrat que la segona entrega era de la Neo Geo, esdevenia l'enemic final del joc, tot i que amb un truc es podia seleccionar per controlar-lo. Aquí el podem veure enfrontant-se a un vell conegut en un festival de fanservice per part de Data East.

Aquella seria, però, la més interactiva de les seves aparicions posteriors al joc que el va veure debutar, perquè després l'home es va retirar per descansar i gaudir dels esports com a espectador:

No he tingut l'oportunitat de comprovar-ho ni n'he trobat cap imatge millor, però en Chelnov apareix, de vegades, entre el públic del Windjammers 2, títol multiplataforma d'aquest mateix 2022, després d'una llarguíssima absència, que també s'ha de dir que és normal tenint en compte que Data East va plegar.

Així doncs, hem repassat la trajectòria d'un personatge que en circumstàncies normals hauria estat el protagonista d'un títol més, perquè tampoc no és cap joc emblemàtic de les recreatives ni de la Mega Drive, però que gràcies al costum de Data East de celebrar-se a si mateixa hem pogut anar veient diverses vegades al llarg dels anys. Heu jugat a algun dels jocs on apareix?

Portades: Joe & Mac

Hi ha molts videojocs que formen part de la meva memòria com a videojugador no necessàriament per haver-hi jugat personalment, sinó perquè en vaig veure tants cops les portades als catàlegs de les revistes o captures de pantalla a les revistes en si, que els conec, els reconeixeria de seguida i, fins i tot, m'arriben a fascinar encara que sigui tot just ara que hi estigui jugant per primer cop.

És el que em passa amb el Caveman Ninja, més conegut als sistemes domèstics com a Joe & Mac, amb el seu gegantí enemic del final de la primera pantalla, i també una portada que, pel que vaig descobrir no fa gaire, no és igual a tot arreu.

L'origen de tot plegat és al Japó, que és on Data East va presentar per a recreatives l'any 1991 aquest Joe & Mac: Tatakae Genshijin, amb el flyer que estem veient i que no és la imatge que jo en tenia quan era petit.

El seu port més conegut, que és el que jo coneixia i durant molts anys em pensava que era l'únic, va ser el mateix 1991 per a la Super Famicom, i com podem veure la portada respectava el flyer de la recreativa. Fins aquí, bé, però per trobar la il·lustració més estesa hem d'anar-nos-en a Europa.

Amb els anys vaig descobrir que era una versió una mica lliure, amb diverses diferències respecte a la recreativa, però tot i així popular. Sens dubte, aquesta portada és mítica, i es faria servir en altres versions que jo en aquell moment no m'havia assabentat que existien.

Com ara la de la NES, que ja em disculpareu que mostri d'aquesta manera, però els únics escaneigs que n'he trobat s'han fet a partir de portades molt deteriorades.

O la de la Game Boy, que ja forma part de la meva col·lecció, tot i que sense capsa. I pensar que de petit desitjava tenir el joc, però no sabia que estava disponible per a una consola que sí que tenia...!

Finalment, es podia comprar també per a MS-DOS i per a Amiga, però això em quedava lluny. Sigui com sigui, la portada era la mateixa.

Hi havia un port per a una consola que sí que tenia, però aquella versió no va sortir en territori europeu, així que tampoc és que fos una oportunitat que deixés escapar. Sí que me l'hauria comprat anys després, per internet, quan els preus encara eren raonables, però vaig badar i ja és massa tard:

Sí, aquell joc que tenia tan associat a Nintendo estava disponible per a la Mega Drive, i a sobre és una versió més fidel a la recreativa, de les poques vegades que hi ha hagut força consens en què la versió per a la 16 bits de Sega és superior a la del Cervell de la Bèstia. 

Potser us pregunteu per què us ensenyo tants cops la mateixa portada en diferents sistemes. Bé, doncs perquè hem saltat als Estats Units, on es repetia la portada europea, que és la que havia sortit primer, i és que el joc va trigar en aparèixer per a la Mega Drive al mercat d'aquell país: finals de 1993, i el 1994 a Brasil gràcies a TecToy. 

La cosa es posa interessant quan mirem què van fer, als Estats Units, els de Data East, que van publicar el joc ells mateixos, mentre que a Europa havia estat Elite. Bé, la versió de la Genesis era de Takara, però les de NES, Game Boy i SNES eren responsabilitat de la mateixa companyia que havia desenvolupat el joc.

Si ens hi fixem, la il·lustració de la versió per a la 8 bits de sobretaula de Nintendo és diferent. Es repeteix per a la versió de Game Boy:

No és un canvi radical: hi ha dinosaures, un cavernícola i una noia amb problemes, o si més no espantada. La idea s'entén. Per què es va encarregar la il·lustració a algú altre, en comptes d'aprofitar l'europea, molt similar pel que fa a concepte, ja no s'entén tant.

El que és absurd, el que fa que aquest joc sigui tractat en aquesta secció -i espero poder-ne tornar a parlar un altre dia per analitzar el títol en si-, és el que es va fer, incomprensiblement, amb la versió estatunidenca de la Super Nintendo:

Des del meu característic respecte a un tema tan important per a mi com el dret a tenir diferents gustos, quina merda és aquesta?

Aquesta portada sembla ben bé una feina amateur, i amb un logo encara menys professional. Em sap greu, eh? Jo no ho sabria fer millor, però és que no és la meva feina. Si no fos pel nom, passant ràpidament la mirada per les prestatgeries d'una botiga de videojocs, mai em cridaria l'atenció positivament, ni pensaria que és la versió domèstica d'un arcade popular.

Malauradament, aquest cop no tinc, tot i que l'he buscat, informació sobre per què hi va haver aquest canvi, qui va pensar que seria bona idea ni quin és el nom de qui fos que el va perpetrar. Si vosaltres en sabeu alguna cosa més, us estaria molt agraït si ho compartíssiu amb mi. Quina de les quatre variants us agrada més?

13è aniversari de 3 Botons i START!

Benvolgudes i benvolguts, ha arribat l'hora de plegar. No, és broma. Algun dia arribarà, i no puc saber si serà aviat, d'aquí molt de temps, amb previsió o de manera sobtada. De moment sé que hi ha un reduït nombre de persones que se solen mirar les meves entrades i que jo continuo tenint ganes d'escriure-les. 

 

Per ara, el blog ha fet 13 anys i té 1.358 entrades publicades comptant aquesta. No està malament, oi? M'agrada continuar sentint-me motivat per buscar informació sobretot relacionada amb els videojocs clàssics (el que jo anomeno "arqueologia dels videojocs"), que se m'acudeixin noves seccions sense les quals el blog ja hauria mort fa temps, i que de tant en tant algú deixi un comentari a l'entrada en qüestió. Als que ho fan, i també als que no, però se les llegeixen i tenen el detall de no dir-me que el blog és lamentable, moltes gràcies per tot aquest temps i el que encara li quedi.

Pensant quina mena de llista podia fer en aquesta tretzena celebració de l'efemèride de l'estrena del blog un 15 de febrer de 2009, se m'ha acudit que podia parlar de 13 pantalles que m'agraden, pel seu aspecte o per alguna altra raó, d'entre tots els videojocs que almenys he provat. Ni tan sols diré que són les meves preferides, perquè segur que n'hi ha moltes que no recordo i d'altres que deixo fora, a  més que poden canviar amb el temps. Simplement, m'agraden.

Comencem amb la sisena pantalla del mític Knightmare, de l'MSX. De petit havia jugat molt a aquest joc i arribava força lluny, cosa que es demostra amb el fet que recordi haver arribat almenys a aquesta pantalla, l'avantpenúltima.

En realitat m'agradaven més o menys totes, però en aquesta el terra vermell i les -per a l'època i el sistema- detallades muntanyes que s'hi veuen em semblaven fascinants, a més de l'efecte de novetat que tenia el fet d'arribar per primer cop a una pantalla que no havies vist mai.

Triar una de les pantalles de l'Out Run no m'ha resultat fàcil. D'acord, n'hi ha unes quantes que s'assemblen molt entre si, i també n'hi ha que són una mica insulses, però el que m'ha costat ha estat triar entre la segona del Course A, amb aquells pòrtics (?) que ajuden a crear l'aspecte tridimensional amb la tècnica de l'scaling, i que a la versió 3DS té tan bona pinta perquè passen a ser 3D reals, i aquesta que he triat finalment, que és la quarta pantalla de camí a la meta B i que es diu Old Capital. 

M'agrada perquè els colors del cel, amb el sol ponent-se, són preciosos, i pels arbres nus que hi ha al primer tram. A més, de cop arribem a un tram de la carretera que va per dins d'un antic poble amb cases de pedra. Per a mi, doncs, és la millor etapa de tot el joc. Cosa que no vol dir que hi tingui traça, perquè no la tinc i, ara per ara, és una de les últimes que veig abans d'arribar al missatge de "game over".

 

Encara més difícil em resulta decidir quina és la pantalla que m'agrada més de l'Street Fighter II. En realitat, pels records que em porten, pel que signifiquen per a mi i encara que sigui per la immensa quantitat de vegades que les he vist, totes m'agraden molt. 

Per tant, he hagut de decidir-ne una per un motiu curiós que la fa especial, i és la pantalla d'en Sagat a la versió recreativa original del joc, abans de les revisions, abans de qualsevol altra cosa, l'Street Fighter II: World Warrior, perquè té una palmera en primer pla que suposo que va desaparèixer en encarnacions posteriors perquè tapava l'acció. A mi em va fascinar.

 

De manera molt similar al que deia sobre el Knightmare, al Road Fighter de l'MSX hi vaig jugar moltíssim, de petit, i arribava a passar-me les pantalles com a mínim un cop, però la primera vegada que vaig veure el tram nevat, amb aquells avets, vaig al·lucinar, i ara que estic tan rovellat torna a ser una mena de fita poder-la veure.

Les pantalles anteriors tenen detalls força interessants i el joc, en si, uns bons gràfics, però la de la neu és, sens dubte, la que més m'agrada.

 

No he jugat al Sonic the Hedgehog 2 tant com ho hauria d'haver fet, però si hi ha una pantalla que em ve al cap sempre que penso en la saga aquesta és Aquatic Ruin Zone. Bé, és una zona, dividida en actes, però m'encanta.

Per una banda, hi ha un desplegament de colors al·lucinant, amb una vegetació frondosa i interessants efectes aquàtics. Des del punt de vista jugable, com a detall que em porta a la meva infantesa, també tenim uns troncs on ens podem endinsar, que almenys a mi em recorden la cançó d'entrada d'Els Barrufets, en què en Gargamel es quedava encallat dins d'un tronc, i la música... ai, la música. De les meves preferides de tota la franquícia, per no dir la número u.

Sembla mentida com les captures d'imatges de les revistes de videojocs dels anys 90 ens podien generar una sensació, unes ganes de jugar a un joc, que es manté dècades després. No havia tocat el Joe and Mac, o Caveman Ninja com es diu originalment, fins que vaig estrenar-ne una versió digital a la Switch, però de tota la vida m'havia fascinat l'enorme sprite del dinosaure que veiem a la imatge.

La pantalla és ben senzilla: avancem una mica tot desempallegant-nos de cavernícoles enemics, pugem al llom del dinosaure que dorm, com si fos un turó, i quan en baixem ens hi hem d'enfrontar, perquè s'ha despertat. Confesso que no he avançat gaire en el joc i que hi ha moltes pantalles que no he vist, però aquesta m'encanta sense cap mena de dubte.

El beat'em up és un gènere que ens podria proporcionar moltíssimes pantalles memorables, de fet potser fins i tot podria haver escrit aquesta entrada basant-me únicament en títols d'aquest tipus, perquè malgrat els tòpics més que suats que hi trobem, hi ha escenaris que destaquen, però m'he reprimit i n'he triat només una.

Es tracta de la del pàrquing del Rival Turf, de la Super Nintendo, que més que una pantalla és una secció dins d'un conjunt que m'agrada força i que inclou un estadi per a mi més atractiu a la vista que no pas el de l'Streets of Rage 2, que he de dir que igualment m'agrada molt i ha estat a punt d'aparèixer aquí. El pàrquing d'un estadi em sembla un lloc molt lògic i versemblant perquè hi tinguin lloc unes baralles com aquestes, i m'agrada molt lluitar-hi cada cop que intento passar-me el joc.

Encara que no he estat mai bon jugador de shoot'em ups, fa temps que m'hi vull posar seriosament i, tot reflexionant sobre les meves pantalles preferides, m'adono que, sense que sigui una en concret, un estil que em va encantar de les del Rayman Origins va ser el que ens donava les regnes (?) d'un mosquit i ens permetia afrontar reptes en forma de shmup, tot oferint un descans de les plataformes a les quals pertany el gruix del joc.

Això també passa en títols com Cuphead, Dragon Ball Advanced Adventure o Batman (Game Boy), però havia de posar un exemple i he triat aquest. 

 

En tenim un altre al Super Mario Land, que no només acaba amb una pantalla d'aquest estil en què en Mario demostra les seves habilitats com a pilot d'avioneta fins que s'enfronta al malvat Tatanga, sinó que a la tercera pantalla del segon món ens en fa una anticipació en forma de pantalla aquàtica.

 

En aquest cas, portem una mena de submarí unipersonal amb el qual disparem projectils, i gràcies a això trenquem la monotonia plataformera (si és que es pot parlar d'això en un joc no especialment llarg) i, de pas, aconseguim gaudir, per una vegada, d'una pantalla d'aigua. 

 

L'Eternal Champions és un joc que ha fet vessar molta tinta, generalment per parlar-ne malament, però jo recordo que quan hi jugava a la seva època m'agradava molt. Encara he de repassar-lo amb el punt de vista actual i pot ser que la meva opinió canviï, però el que no canviarà és que dos dels seus punts forts eren els anomenats Overkills, que eren la versió de Sega dels fatalities dels Mortal Kombat, i els escenaris.

M'agradaven molt, i si he de fer l'esforç de triar-ne un em quedo amb el d'en Larcen Tyler, la de Chicago dels anys 20, perquè ja és una ambientació que m'agrada per defecte en totes les seves representacions. A la imatge veiem, precisament, l'Overkill d'aquesta pantalla. 

"Overkill" en anglès significa quelcom excessiu o exagerat, com diuen que és la dificultat del Battletoads de la NES. I en bona part és per culpa d'aquesta pantalla, la de l'infame turbo tunnel que requereix uns grans reflexos i molta paciència.

Doncs bé, jo en versió sobretaula no me l'he passat mai, només ho havia fet a la Game Boy, al Battletoads in Ragnarok's World (recordem que el Battletoads a seques de la portàtil és un joc diferent), però resulta que m'agrada intentar-ho, i malgrat que soc un jugador impacient i em frustro fàcilment, és una pantalla que em diverteix molt. Digueu-me masoquista.

Després d'un debat intern entre els membres de 3 Botons i START, que soc només jo, trobo que la pantalla de l'Snake Man del Megaman 3 de la NES (o de la Mega Drive, tant me fot) havia de sortir en aquesta llista. 

Encara me'n falten molts, però havent acabat els 5 primers de la NES i el Megaman X de la SNES, i només una mica per sobre de la de l'Skull Man del Megaman 4, guanya aquesta. Trobo preciosos els dissenys basats en el tema de les serps, que trenquen la monotonia en unes pantalles que, no ens enganyem, acostumen a repetir patrons en tota la saga i en molts casos no tenen res d'especial pel que fa al disseny. No és el cas d'aquesta.

I acabo la llista amb Sunset Shore, la pantalla del crepuscle que és la quarta del primer món del Donkey Kong Country Returns, de la Wii i la Nintendo 3DS, que em va semblar preciosa quan vaig estar intentant passar-me el joc abans d'abandonar-lo per la meva clàssica dispersió. 

Que tots els elements en primer pla siguin ombres, siluetes, amb els colors ataronjats del paisatge de fons, i que això sigui una dificultat afegida, però mai un impediment barroer, em sembla un gran encert, i és digne de contemplar... si és que els enemics ens ho permeten. 

Fins aquí, doncs, la meva celebració anual de l'aniversari del blog. Què us semblen aquestes propostes? Quines serien les vostres? No cal que siguin les vostres preferidíssimes, sinó senzillament pantalles que us agradin molt, fins i tot encara que us facin patir. 

 

 

 

 

.

El personatge: Karnov

Hi ha personatges de videojocs que són coneguts per tothom, encara que siguin secundaris i no els dugui ningú tatuats a la pell, i també n'hi ha que no tenen, ni de bon tros, la mateixa importància que un secundari d'un videojoc o una saga d'èxit, però que per alguna raó tenen un cert carisma i, com a tals, es mereixen una entrada en aquesta secció.

En el cas d'avui parlem d'un personatge que dubto que hagi tingut la transcendència que la seva companyia esperava en fer-lo aparèixer en diversos videojocs d'una manera o una altra, però Data East com a mínim se l'estimava fins al punt d'intentar que el veiéssim aquí i allà. 

És en Karnov, de nom sencer Jinborov Karnovski, un forçut d'aquells dels circs antics, amb el cap enfonsat en un coll curt i musculat com la resta del cos i un bigoti Fu Manchu, que representa que ve d'alguna república centreasiàtica pertanyent a la URSS -almenys a l'època de la seva primera aparició- i que va protagonitzar un videojoc, però va aparèixer en diverses formes, algunes jugables i altres no, en uns quants títols de l'esmentada mítica companyia desenvolupadora.

Al vídeo veiem la seva primera aparició en moviment, el títol arcade Karnov, de 1987. Es tracta d'un plataformes d'acció en què controlem el personatge que dona nom al joc en diversos escenaris en què ha de fer front a tota mena d'enemics gràcies als projectils de foc que dispara amb la boca, i que es poden anar millorant amb uns ítems que trobem, tot plegat amb l'objectiu de trobar un tresor.

A partir de finals d'any i durant el següent, el Karnov sortia per a la NES, però també el Commodore 64, l'Spectrum, l'Amstrad CPC, el PC i el Mac. Malgrat l'èxit del joc, sobretot a les recreatives, no va tenir una continuació, però, com deia al principi de l'entrada, el seu protagonista es va convertir en una mena de mascota de Data East, que el va fer servir en més videojocs.

Per exemple el mateix 1987, al Garyo Retsuden, un shooter vertical (però no de naus) en què el veiem aparèixer repetidament com a enemic comú, a partir del minut i escaig del vídeo. 

El 1988 apareixia com a enemic final de la primera pantalla del Bad Dudes vs. DragonNinja, un beat'em up del que vaig parlar aquí i en què després el veiem tornar en algun altre color:

Aquí és on l'he conegut jo, en jugar a aquest joc tant en versió arcade com en el seu port de NES, i ha refinat la tècnica del foc, que ara dispara en una flama ben llarga. 

El 1989 sortia un pòster seu a l'Sly Spy, un altre joc de Data East amb profusió de referències a la pròpia companyia.

Un any més tard, al Trio the Punch: Never Forget Me... el veiem també fer una aparició estel·lar. Bé, diverses. I no sé si estel·lars, però sí ben curioses:

El veiem com a enemic comú, però de diverses mides, també com a estàtua... L'havien de ficar com fos en aquest joc estranyíssim (i que quan escric això encara espero que es llanci en Switch, com es va anunciar fa tant de temps), i es van quedar a gust.

Un dels títols més populars de Data East, que ara veurem, també el té com a convidat: 

Sí, és el Tumblepop, el plataformes de 1991 de pantalla fixa que encara ara és recordat amb tant d'afecte, i que també conté cameos d'altres jocs de la companyia, com Atomic Runner Chelnov o Caveman Ninja (també conegut com a Joe & Mac). 

Un gènere que li faltava era el de la lluita 1 contra 1, i hi va debutar com a enemic final del Fighter's History, famós joc de 1993 (a la SNES el 1994) que es considera una còpia descarada de l'Street Fighter II però que no està gens malament. El joc originaria una trilogia, completada amb el Karnov's Revenge (Neo Geo, 1994; Saturn, 1997; Zeebo, 2010) i el Fighter's History: Mizoguchi Kiki Ippatsu!! (Super Famicom, 1995), però a la primera part només el podem controlar amb un truc.

El 1994 sortia el Joe & Mac Returns, que lluny de ser una seqüela de plataformes convencionals per a una nova aventura dels germans cavernícoles (això passaria al Joe & Mac 2 de la SNES), era un títol amb una jugabilitat estil Tumblepop, i aquí en Karnov s'hi tornaria a presentar, en escenes com la que veiem a la captura de dalt. 

També de 1994, veieu aquest senyor calb i amb bigoti de manillar (sembla que s'ha deixat créixer el pèl també sota el nas) amb una K a la samarreta? Doncs bé, això és un cameo d'en Karnov. Al capdavall, és l'Street Hoop, joc de bàsquet 3 contra 3 per a la Neo Geo i desenvolupat per... exacte, Data East.

Com hem pogut veure, en Karnov és un personatge estimat per Data East, però com que la companyia ja no existeix, per tornar-lo a veure haurem d'esperar que algú altre en ressusciti alguna IP o considerar que l'ombra del pare de la Shantae al Shantae and the Pirate's Curse és, com es diu, ell mateix. En tot cas, a mi m'ha caigut molt simpàtic, i per això li volia dedicar aquesta entrada.

Compres: setembre de 2019

Fa temps que aviso, i passa cada any: setembre és un mes boig pel que fa a compres de videojocs, però no en soc l'únic culpable. Per alguna raó, les distribuïdores decideixen que en tornar a l'escola o a la feina tenim diners de sobres i fan coincidir molts llançaments importants.

He de dir que veurem força coses, o almenys coses que costen força calés, però m'he reprimit en altres casos, que posposo o descarto, per tal de minimitzar l'impacte econòmic. Som-hi:

Comencem amb la 3DS, consola que encara he d'esprémer i per a la qual encara m'interessen alguns jocs. No era el cas, però, del recopilatori digital Ace Attorney Trilogy, perquè la saga la coneixia tot i que no em cridava l'atenció.

Tot i així, van posar-lo d'oferta i a un preu molt interessant com per fer-ne un tast, així que ja tinc els ports per a la portàtil dels títols originalment de la Game Boy Advance Phoenix Wright: Ace Attorney, Phoenix Wright: Ace Attorney - Justice for All i Phoenix Wright: Ace Attorney - Trials and Tribulations.

Sí que volia des de feia anys el 80's Overdrive, un títol d'estil retro que recorda una mica l'Out Run i jocs similars, però estava esperant si la insinuació dels desenvolupadors que el durien a d'altres sistemes es materialitzava.

No ha estat així, per ara, i com que sovint està d'oferta al final he decidit que el vull per a l'única consola per a la qual existeix, que és per a la Nintendo 3DS.

El que no havia estat mai d'oferta, i per tant havia d'aprofitar l'únic cop que ha vist rebaixat el seu preu, era el contingut addicional descarregable o DLC Donkey Kong Adventure del Mario Rabbids: Kingdom Battle, de la Switch.

Encara no he començat el joc, que vaig comprar fa molt de temps, però segur que m'agradarà i que voldré tenir aquest episodi extra.

Passem momentàniament al format físic, perquè encara queden coses digitals per dir, però he preferit seguir un ordre cronològic.

El 20 de setembre sortia l'esperat remake del The Legend of Zelda: Link's Awakening, el clàssic de la Game Boy que va ser, per cert, el primer Zelda que vaig acabar, ara per a la Switch.



En aquest unboxing, que sempre en faig quan m'arriben edicions de col·leccionista, es pot veure com a banda d'una caixa gran (no tant com sembla a la foto, però), el conjunt inclou un llibre d'il·lustracions de tapa dura, una caixa metàl·lica amb disseny de Game Boy i, naturalment, la caixa normal del joc.

Hi va haver molts problemes per reservar aquesta edició, com és habitual amb les col·leccionistes de Nintendo, molt limitades i gairebé impossibles de trobar un cop passada la data de llançament -llevat que en paguem preus d'especulador, és clar-, però per sort en vaig poder reservar una i ja forma part de la meva col·lecció particular.

El mateix dia sortia a la venda l'edició física del Tetris 99, joc al qual es pot jugar gratuïtament amb la subscripció al servei online de la Switch, però el físic inclou els DLC de pagament, em permetrà jugar-hi sempre, i em va sortir pràcticament de franc en partir d'un preu baix i vendre'm el cupó de 12 mesos de subscripció que no necessitava.

Tornem als jocs digitals, però no deixem la Switch: els clàssics de recreativa del segell Johnny Turbo's Arcade tenen molt menys prestigi que els de Hamster, perquè no tenen tantes opcions de configuració, però en canvi els han posat d'oferta i és així com n'he adquirit uns quants que em cridaven l'atenció, sempre i quan els pogués aconseguir barats, com ha estat el cas. I tenia clar aquest Night Slashers, un beat'em up barrejat amb el gènere del terror.

Un altre d'aquests títols és el Two Crude, també conegut com a Two Crude Dudes, en aquest cas un beat'em up futurista en una Nova York decadent.

El tercer és el Joe & Mac Returns, que no és una continuació argumental del Joe & Mac o Caveman Ninja, sinó que transporta els personatges a un títol de plataformes o puzzle d'acció.

Tornem al físic amb el joc més esperat per part meva, i de tot l'any, de fet. El Dragon Quest XI ja havia sortit en PlayStation 4, i al Japó en 3DS, però ara per fi ha arribat a una consola que tinc i traduït i localitzat, i per sort en una edició amb millores fantàstiques.

Ara, però, no el començaré, perquè estic jugant a un altre títol de la saga, que si no vull abandonar serà millor que em mantingui ferm i compromès en comptes d'alternar.

Recuperem les compres digitals, també de Johnny Turbo's Arcade, amb el Bad Dudes, un altre joc d'acció i plantofades que potser ha quedat antiquat i superat per un munt de títols del gènere, però que sembla que té el seu encant, i el volia tenir.

Acabem amb Johnny Turbo's Arcade -i de debò, perquè ja tinc tot el que em cridava l'atenció d'aquest segell dedicat a rellançar títols de Data East i fa molt de temps que no fan res més- amb l'Sly Spy, un també popular videojoc que diuen que és un títol no oficial d'en James Bond.

I acabo aquest mes boig i econòmicament deficitari amb un amiibo que feia temps que volia, però ja se sap que cada cop costa més aconseguir-los perquè no els acostumen a reposar.

Es tracta del Link en versió toon, de la col·lecció Super Smash Bros., que al final he estat l'únic que m'he comprat perquè vaig haver de frenar, però n'havien tornat d'altres que busco i que no són fàcils de trobar que he hagut de deixar escapar fins a la propera ocasió.