Curiositats: The Adventures of Quick & Silva

Que els videojocs de vegades superen les expectatives dels seus responsables és quelcom que sabem, i també a la inversa, un cas segurament més freqüent, en què se n'espera molt més del que finalment s'aconsegueix.

Avui us porto la història d'un joc del qual s'esperava tan poc, que els seus creadors el van presentar amb un pseudònim per si de cas, i fins i tot van inventar-se una companyia per publicar-lo.

Això és la portada d'una revista, l'Amiga Fun, que en un dels seus números de 1991 dedicava la portada al joc que avui ens ocupa, The Adventures of Quik and Silva.

De fet, l'incloïa en el disquet de regal que acostumava a dur la capçalera, i aquest és un fet cabdal per entendre com va poder fer el que va fer sense conseqüències legals.

El joc és un simpàtic plataformes protagonitzat per un parell de robots als que han encarregat la tasca de salvar el país de Funnyland d'unes joguines que s'han tornat dolentes, i a la captura que he compartit sobre aquest paràgraf podem veure que un dels enemics recurrents és un eriçó blau antropomòrfic d'ulls enormes i sabatilles vermelles.

També es podien trobar lampistes italoamericans i dragonets verds rabassuts, entre altres "homenatges", atès que, pel que sembla, el sistema de distribució d'aquest títol que va aparèixer per a Amiga i també a l'Atari ST permetia esquivar conflictes de copyright.

Posteriorment, el 1992, va passar a ser de domini públic, amb la qual cosa suposo que també s'evitaven problemes perquè ja no se'n treia profit econòmic.

Però la curiositat no és que fessin això, al capdavall també veuríem referències similars al Turrican -clàssic amb què s'ha comparat-, sinó que el joc va ser desenvolupat pels alemanys Peter Thierolf i Franz Matzke (tots dos sota pseudònim) amb música de Chris Hülsbeck (aquest amb el seu reconegudíssim nom real) i el segell de New Kids on the RAM. Per què? 

Doncs perquè va ser un joc creat en qüestió d'un parell de setmanes per a la revista, que havia fet l'encàrrec, amb la idea de cobrar-ne els calés i poder continuar finançant un joc que els estava costant completar. 

I no confiaven gaire en què, en aquestes circumstàncies, el joc de la revista tingués gaire èxit, de manera que no volien que s'associés als seus noms reals ni al de l'empresa Kaiko. El nom per al qual necessitaven els diners era Apydia,  que va acabar sent considerat un dels millors shoot'em ups de l'Amiga. I el Quik and Silva (títol simplificat amb què es va conèixer quan va arribar fora del Regne Unit), per ser un joc creat per distribuir-se gratuïtament, sembla que va acabar sortint força bé.

Portades: Slider

Hi ha videojocs que no arribes a provar mai però que coneixes de nom, probablement perquè n'has vist la portada més d'un cop, especialment a l'època de les revistes de videojocs dels anys 90, amb aquells enyorats catàlegs del llavors anomenat Centre Mail.

És el que em passa amb la portada del joc d'avui, un petit clàssic de la Game Gear que espero poder tenir algun dia, atès que és econòmicament assequible, però de moment amb conformaré amb comparar la seva portada en versió japonesa i occidental:

Pel bé de l'impacte del canvi he de començar amb la portada que no coneixia, la japonesa, d'un joc que Loriciel i Victor Musical Industries van desenvolupar el 1989 per a MS-DOS, Amiga, Atari ST i Amstrad CPC, i el 1991 per a PC Engine i la portàtil de Sega, que al Japó es deia d'una manera diferent de com l'he posat al títol, Skweek.

Es tracta d'un joc de trencaclosques d'acció protagonitzat per un ésser bufó, groc i peludet que ha de superar 99 pantalles trepitjant totes les rajoles perquè siguin roses, evitant els enemics -o matant-los- i acabant dins del temps assignat. Però potser us sonarà més com a...

Ja us ho deia, això de l'impacte. L'Slider, que és com es va rebatejar a Occident, tenia aquesta portada a Europa -i no posaré l'americana perquè és igual, però amb el típic marc negre dels jocs de la Game Gear en aquell territori, i ens presenta un panorama molt més amenaçador, fins i tot per part del protagonista, que fa pensar en una mena de gremlin. 

Segurament es va apostar per una imatge més adulta, o almenys no tan infantil com la japonesa, on fins i tot els enemics eren bufons. De fet, suposo que el canvi de nom també es va deure a això, perquè "Skweek" era bufó, també, i "Slider" sona més cool. 

Els sprites del joc, però, són els mateixos que a la versió original japonesa, de manera que estem davant d'un nou cas de portada enganyosa. Un cop venut el producte, la feina ja estava feta. 

Irònicament, això passava només a la Game Gear, perquè la versió de PC Engine -que tenia la mateixa portada bufona que la de la Game Gear- es va quedar al Japó i no sabem com s'hauria gestionat a la Turbografx-16, i les dels ordinadors esmentats més amunt van tenir un redisseny dràstic però sense el toc terrorífic, i tot i així van mantenir el nom de Skweek.

Com a curiositat, l'Slider va tenir una seqüela per a Atari Lynx, Amiga, Amstrad CPC i Atari ST i es va anomenar Super Skweek.

Quina us agrada més? Totes tenen el seu atractiu, segons com es miri, i és interessant veure o intentar endevinar què passava pel cap als responsables de màrqueting de les distribuïdores responsables d'aquests llançaments. 

Portades: Joe & Mac

Hi ha molts videojocs que formen part de la meva memòria com a videojugador no necessàriament per haver-hi jugat personalment, sinó perquè en vaig veure tants cops les portades als catàlegs de les revistes o captures de pantalla a les revistes en si, que els conec, els reconeixeria de seguida i, fins i tot, m'arriben a fascinar encara que sigui tot just ara que hi estigui jugant per primer cop.

És el que em passa amb el Caveman Ninja, més conegut als sistemes domèstics com a Joe & Mac, amb el seu gegantí enemic del final de la primera pantalla, i també una portada que, pel que vaig descobrir no fa gaire, no és igual a tot arreu.

L'origen de tot plegat és al Japó, que és on Data East va presentar per a recreatives l'any 1991 aquest Joe & Mac: Tatakae Genshijin, amb el flyer que estem veient i que no és la imatge que jo en tenia quan era petit.

El seu port més conegut, que és el que jo coneixia i durant molts anys em pensava que era l'únic, va ser el mateix 1991 per a la Super Famicom, i com podem veure la portada respectava el flyer de la recreativa. Fins aquí, bé, però per trobar la il·lustració més estesa hem d'anar-nos-en a Europa.

Amb els anys vaig descobrir que era una versió una mica lliure, amb diverses diferències respecte a la recreativa, però tot i així popular. Sens dubte, aquesta portada és mítica, i es faria servir en altres versions que jo en aquell moment no m'havia assabentat que existien.

Com ara la de la NES, que ja em disculpareu que mostri d'aquesta manera, però els únics escaneigs que n'he trobat s'han fet a partir de portades molt deteriorades.

O la de la Game Boy, que ja forma part de la meva col·lecció, tot i que sense capsa. I pensar que de petit desitjava tenir el joc, però no sabia que estava disponible per a una consola que sí que tenia...!

Finalment, es podia comprar també per a MS-DOS i per a Amiga, però això em quedava lluny. Sigui com sigui, la portada era la mateixa.

Hi havia un port per a una consola que sí que tenia, però aquella versió no va sortir en territori europeu, així que tampoc és que fos una oportunitat que deixés escapar. Sí que me l'hauria comprat anys després, per internet, quan els preus encara eren raonables, però vaig badar i ja és massa tard:

Sí, aquell joc que tenia tan associat a Nintendo estava disponible per a la Mega Drive, i a sobre és una versió més fidel a la recreativa, de les poques vegades que hi ha hagut força consens en què la versió per a la 16 bits de Sega és superior a la del Cervell de la Bèstia. 

Potser us pregunteu per què us ensenyo tants cops la mateixa portada en diferents sistemes. Bé, doncs perquè hem saltat als Estats Units, on es repetia la portada europea, que és la que havia sortit primer, i és que el joc va trigar en aparèixer per a la Mega Drive al mercat d'aquell país: finals de 1993, i el 1994 a Brasil gràcies a TecToy. 

La cosa es posa interessant quan mirem què van fer, als Estats Units, els de Data East, que van publicar el joc ells mateixos, mentre que a Europa havia estat Elite. Bé, la versió de la Genesis era de Takara, però les de NES, Game Boy i SNES eren responsabilitat de la mateixa companyia que havia desenvolupat el joc.

Si ens hi fixem, la il·lustració de la versió per a la 8 bits de sobretaula de Nintendo és diferent. Es repeteix per a la versió de Game Boy:

No és un canvi radical: hi ha dinosaures, un cavernícola i una noia amb problemes, o si més no espantada. La idea s'entén. Per què es va encarregar la il·lustració a algú altre, en comptes d'aprofitar l'europea, molt similar pel que fa a concepte, ja no s'entén tant.

El que és absurd, el que fa que aquest joc sigui tractat en aquesta secció -i espero poder-ne tornar a parlar un altre dia per analitzar el títol en si-, és el que es va fer, incomprensiblement, amb la versió estatunidenca de la Super Nintendo:

Des del meu característic respecte a un tema tan important per a mi com el dret a tenir diferents gustos, quina merda és aquesta?

Aquesta portada sembla ben bé una feina amateur, i amb un logo encara menys professional. Em sap greu, eh? Jo no ho sabria fer millor, però és que no és la meva feina. Si no fos pel nom, passant ràpidament la mirada per les prestatgeries d'una botiga de videojocs, mai em cridaria l'atenció positivament, ni pensaria que és la versió domèstica d'un arcade popular.

Malauradament, aquest cop no tinc, tot i que l'he buscat, informació sobre per què hi va haver aquest canvi, qui va pensar que seria bona idea ni quin és el nom de qui fos que el va perpetrar. Si vosaltres en sabeu alguna cosa més, us estaria molt agraït si ho compartíssiu amb mi. Quina de les quatre variants us agrada més?

Petits clàssics: Oscar

El gènere de les plataformes està tan saturat, fins i tot actualment, que és fàcil que més d'un videojoc passi desapercebut i que sigui desenterrat al cap dels anys per descobrir-hi una petita joia. De vegades no és tant, però sí quelcom que val la pena provar encara que sigui per conèixer més d'aquesta, la nostra afició. 

Avui porto un títol que desconeixia totalment, del qual no havia vist ni la portada ni l'havia sentit anomenar, i ha hagut de ser buscant vídeos del mític i enyorat programa de TV3 Videoxoc que en conegués l'existència. A més, trobo que és interessant, així que s'ha guanyat l'entrada. I si de pas puc sorprendre algú de vosaltres, millor.

Es tracta de l'Oscar, un títol de plataformes de Flair Software que va sortir el 1993 per a Amiga, Amiga CD32 -de fet, va ser un dels seus títols de llançament-, MS-DOS 1994) i, distribuït per Titus, a la Super Nintendo el 1996. Sembla que la Mega Drive també n'havia de rebre un port, però per l'època és previsible que es deixés córrer pel moment de transició que vivia Sega.

De què va? Doncs hi controlem una llúdriga antropomòrfica que es diu, com es podia preveure, Oscar. El seu objectiu, i de retop el nostre, és recórrer 7 mons ambientats en gèneres clàssics de Hollywood (ai!), cadascun dividit en 3 pantalles, per tal d'aplegar estatuetes dels Premis de l'Acadèmia, és a dir... Oscars.

Aquests mons, que pot afrontar en l'ordre que vulgui, són de ciència-ficció, western, terror, dibuixos animats, dinosaures, detectius i un programa de televisió, i l'Oscar haurà de trobar prou estatuetes per poder completar cada pantalla.

Per fer-ho haurà d'esquivar enemics, com és d'esperar en un videojoc d'aquest gènere, o bé matar-los saltant-los a sobre (tremendament innovador), cosa que pot donar-li col·leccionables i també millores com invulnerabilitat temporal, supersalt o un io-io que pot trencar parets. 

A la seva època va tenir una acollida relativament bona, amb crítiques adreçades als controls, que veient el vídeo ja semblen una mica complicats pel que fa als salts, però lloances pels gràfics i els colors en pantalla. 

Lluny de ser una aventura efímera, tot i que podem suposar que dins la seva relativa obscuritat el joc original és el més conegut amb diferència, l'any 2009 va tenir una seqüela exclusivament digital per al servei DSiWare de la Nintendo DS amb el nom d'Oscar in Toyland, aquest cop amb temàtica de joguines. El 2010 sortia l'Oscar in Movieland, que tornava als orígens, i el 2011 apareixia l'Oscar in Toyland 2, que s'ho tornava a repensar. Abans que acabés el 2011 llúdriga més famosa de la història dels videojocs va tenir una quarta i última aventura, anomenada Oscar's World Tour, en què les ambientacions són diversos escenaris del món.

Què me'n dieu? Hi heu jugat mai, a cap d'aquests videojocs, sigui l'original o les seqüeles, tot plegat força de nínxol? 

Petits clàssics: Street Racer

Em passa sovint, que la portada d'un videojoc ha entrat al meu camp visual i ha quedat a la meva memòria durant anys, sobretot a l'època en què comprava revistes de videojocs d'actualitat, als anys 90, i em quedava amb el seu nom i/o la seva imatge al fons del meu cervell, fins que amb el pas del temps vaig acabar creant aquest blog i vaig descobrir que podien servir per tirar endavant aquesta secció de petits clàssics.

En molts casos ni tan sols els he provat, aquests videojocs de què parlo, i el d'avui n'és un exemple extrem: ni tan sols n'havia vist vídeos. Un videojoc la portada del qual he vist moltes vegades, també perquè amb el nom que té sol aparèixer quan cerques "Street Fighter" als mercats de segona mà, però que per alguna raó havia considerat que no valia la pena, i he volgut informar-me'n, conèixer-lo millor i dedicar-li una entrada.

Street Racer és un títol de Vivid Image que va ser publicat per Ubisoft l'any 1994, al novembre a Europa i al desembre als Estats Units, i que posteriorment tindria ports a Mega Drive (1995, només en territori PAL), Saturn (al Japó i Europa), PlayStation i Game Boy (1996, només als Estats Units) i PC i Amiga (1997, a Europa la versió d'Amiga i als Estats Units la de PC).

Com podem veure, hi va haver diverses versions i no totes van arribar a tot arreu, però el que és comú en totes elles és que es tracta d'un videojoc de curses de karts en què la violència juga un paper important:

A banda d'haver de guanyar les curses i els campionats en qüestió (24 pistes repartides en 4 copes, tot i que també podem configurar-nos un campionat a mida) quedant primers, o més ben dit, per aconseguir-ho, els pilots que triem (entre els 8 disponibles) han de fer ús dels seus punys per perjudicar els seus oponents, a més d'esquivar les bombes que es troben als circuits, i també tenen a la seva disposició una sèrie d'atacs especials proporcionats per les característiques i les habilitats de cadascun d'ells, no pas per objectes que agafem de la pista. 

A més, hi ha les modalitats Rumble, que ens convida a expulsar els nostres rivals d'una arena, i Soccer, que és un predecessor del Rocket League en fer que juguem a futbol conduint la pilota gegant a la porteria dels contraris amb el cotxe.

He aprofitat l'avinentesa d'haver de mostrar-ne un vídeo per triar-ne un d'una comparativa entre les versions de Super Nintendo, la primigènia, i la de la seva rival de l'època, la Mega Drive. Així tampoc no cal que mirem els vídeos un per un. I en aquesta primera comparativa veiem com la versió de la SNES recorda el Super Mario Kart i l'F-Zero pel que fa a l'ús del famós Mode 7 del Cervell de la Bèstia per recrear la sensació de curses en 3D, i té uns gràfics netament superiors (i més detallats) als de la versió de la 16 bits de Sega, que tot i així fa la impressió que podria haver mogut un joc tipus Mario Kart amb personatges de l'univers Sonic prou competent. Un Sonic Drift de 16 bits, vaja.

Malgrat que sovint se'l titlla de clon del Super Mario Kart, i la inspiració és òbvia, l'Street Racer és un joc diferent i en alguns aspectes va voler anar més enllà, com per exemple en la modalitat multijugador, que permet fins a 4 participants alhora (també 3), cosa que soluciona, tanmateix, amb una decisió allunyada del que es faria després en qualsevol títol que funcioni amb la pantalla partida: col·locar els segments en horitzontal. 

Les versions per a Saturn i PlayStation, que ara veurem comparades, feien ús de la molt superior potència de les màquines en qüestió i, a banda d'altres salts tecnològics, permetien que hi juguessin fins a 8 jugadors, gràcies als corresponents adaptadors multijugador.

Com podem veure, per una vegada la versió de la Saturn és superior, amb uns gràfics més detallats i, tot i que no s'aprecia al vídeo, una imatge de més alta resolució que no pas la de la PlayStation. Sembla, doncs, que la versió per a la 32 bits de Sega seria la millor de totes, pel que fa a aquest videojoc.

Però no marxeu encara, perquè ja que hi som, veurem també com quedava a la Game Boy: 

Segurament penseu el mateix que jo: la pista es veu molt fosca, i deu ser difícil de jugar. No ho sé, però per altra banda es veu prou fluid i fa pensar, altre cop, que un Mario Kart hauria estat possible a la portàtil de Nintendo, encara que amb les lògiques retallades respecte a l'original de SNES.

Per no posar més vídeos, només afegiré que la versió d'Amiga es veu millor que la de la Mega Drive, mentre que la de PC s'acosta prou a les superiors de Saturn i PlayStation.

En investigar aquest joc, com m'acostuma a passar, m'han agafat moltes ganes de tenir-lo, naturalment en Saturn, perquè és una mena de videojoc que m'agrada, i lamento haver-lo ignorat deliberadament fins ara. Espero haver-me redimit una mica en dedicar-li una entrada com a petit clàssic que és.

Petits clàssics: Vigilante

Un dels motius pels que vaig crear aquesta secció, una de les més veteranes, era poder investigar i veure com eren realment aquells videojocs que durant la infantesa i l'adolescència tenia vistos per la portada o me'n sonava el nom.

El d'avui és un videojoc que sabia que era dels més esmentats de la Turbografx-16, i encara que també hi era en Master System no hi vaig arribar a jugar mai, i tampoc ho he fet ara que tinc la consola.

En aquell moment no em vaig aturar a pensar en la curiositat del nom Vigilante, al meu cervell encara inexpert -més que ara, almenys- no li va passar pel cap que aquell títol fos l'original i el va assumir com a traduït al castellà.

Amb els anys, i gràcies a sèries, pel·lícules i còmics, vaig saber que els justiciers reben el sobrenom de "vigilante" també en anglès, així com actualment sé que aquest joc estava disponible per a més sistemes dels que em pensava.

Amb aquests curiosos gràfics que recorden la posterior tècnica del cel shading i que ens mostren un protagonista que sembla que vagi disfressat de Son Gohan debutava a les recreatives aquest beat'em up el 1988, i es va considerar un hereu espiritual del Kung-Fu, desenvolupat igualment per Irem i conegut per la seva conversió a la NES, a més de ser un dels primers beat'em up de la història.

El Vigilante ens convida a controlar un expert en lluita que decideix protegir el seu territori al centre de Nova York dels skinheads, que a més han segrestat la seva xicota, la Madonna, que no crec que sigui la reina del pop. 

Ho fa amb l'ajuda dels seus cops de puny i de peu i, de tant en tant, nunchakus que es va trobant, i al llarg de 5 escenaris: el carrer, un abocador, el pont de Brooklyn, un carreró i el terrat d'un edifici en construcció.

La conversió domèstica més coneguda segurament és la de la Turbografx-16, que gràficament no té res a envejar a l'arcade. De fet, durant molt de temps, de les poquíssimes coses que sabia d'aquella misteriosa consola de 16 bits que no es va distribuir amb normalitat a l'estat espanyol una era l'existència d'aquest títol.

Pel que fa a la versió de la Master System, la Madonna passava a anomenar-se Maria -culturalment té certa relació, doncs, però així no s'especulava amb l'esmentada cantant- i els skinheads passaven a ser "Rogues", potser per tal d'evitar polèmiques amb aquest terme les connotacions polítiques del qual han canviat al llarg dels anys.

Sembla que cap de les versions es considera gaire bona -tot i que hi ha opinions contradictòries-, per problemes amb la resposta i l'efectivitat d'uns cops que, en realitat, són opcions massa pobres per a un joc d'aquest gènere, a més d'altres queixes com ara que és curt i que es considera massa "còpia" del Kung Fu.

En aquest vídeo tenim una comparativa de les versions que existeixen d'aquest joc, que a més de les esmentades inclouen les de Commodore 64, ZX Spectrum, Amstrad CPC, Atari ST, Amiga, MSX i un remake per a Windows. 

Tot i que en general, com deia, no es considera un joc essencial perquè no és que li sobri qualitat, el 2007 va passar a formar part de la Consola Virtual de la Wii en la seva versió per a Turbografx-16, cosa que va fer debutar el Vigilante en una consola de Nintendo. El 2015 hi tornaria, en aquest cas a la Wii U, però només al Japó.

Crònica d'Explora Commodore 2017

Fa una mica més d'un any vaig anar a la meva primera edició d'Explora Commodore, un esdeveniment pensat per a reunir, tal com es fa a les Reunions d'Usuaris de l'MSX, els amants dels microordinadors de la companyia canadenca, i en vaig fer una crònica.

No me'n considero digne perquè, tot i comprar-me un Commodore 64 la mateixa nit de l'última Explora Commodore, no l'he tocat gens -més enllà de les proves-, i com ja vaig dir no l'havia tingut quan era petit, però a la tercera edició d'aquesta petita gran festa -com sempre, a l'Espai Jove Fontana de Barcelona-, la gran novetat per a mi era la participació des de l'altra banda de l'estand de Retroscroll, blog col·lectiu amb què ja he estat com a expositor en dues RUMSX i una RetroBarcelona. 

Me'n sento indigne per la meva ignorància, més profunda encara que en el cas de l'MSX, però també m'omple d'orgull i satisfacció, com deia aquell, poder formar-ne part. No com a organitzador, d'això se n'ha encarregat gent com en Sikus o en Xuxo, però sí permetent que la gent mirés i toqués el meu Commodore 64, vell en termes absoluts però relativament nou per a mi.

Aquí el teniu, amb el Pac-mania, un dels pocs jocs que aconsegueixo carregar amb l'emulador de datasette que vaig comprar. Com ja vaig explicar, és un sistema força frustrant de carregar jocs, per diverses causes: no tots els fitxers estan ben muntats, però també és cert que l'aparell de reproducció utilitzat (en aquest cas el meu smartphone) i el tipus de cable hi influeixen.

Bona part de la jornada la vaig perdre fent proves, amb l'Abel i en Molsupo ajudant-me, però he d'estudiar-ho millor a casa perquè, de moment, no estic gaudint gaire del meu Commodore 64. Almenys algunes persones hi van jugar, però.

El més destacable, però, va ser que gràcies al fitxer en mp3 que em va passar en Molsupo vaig poder carregar, per fi, el mític The Great Giana Sisters al meu ordinador!

D'altra banda, com sempre, la planta 3 de l'Espai Jove Fontana estava envoltada de taules amb els sistemes de la gent que els posava a disposició dels visitants i altres expositors, a més de zones de venda de productes, un espai de reparació d'aparells i, és clar, l'escenari.

Allà s'hi presentaven projectes que encara ara es duen a terme a sistemes com els ordinadors Amiga, la línia més potent de Commodore, concretament el Brus Lii d'Amiga Wave, o el mític Errazking explicava com fer videojocs senzills, però no tant, per al Commodore 64.

Precisament l'Amiga era el protagonista d'un dels torneigs que s'hi celebraven, el del FIFA International Soccer, mal anomenat també FIFA 94, on vaig fer el ridícul com es pot veure a la part superior esquerra del quadre, en part perquè estava desentrenat (no tocava la saga en 16 bits des de l'edició de 1995!) i en part perquè aquest port és força dolent, amb els controls i l'scroll demencials.

Però bé, els que en saben van demostrar igualment les seves habilitats, de manera que no tinc gaire excusa. A l'altre concurs, el del Super Off-Road, no hi vaig participar, perquè directament no hi havia jugat mai. En canvi, sí que vaig dedicar una bona estona a un altre joc de futbol, per al Commodore 64: l'International Soccer, força curiós i ben analitzat per l'esmentat Molsupo aquí.

A banda de tot això, per la meva limitadíssima experiència en la marca Commodore i tot el que ja he explicat, no vaig treure tant de suc de la gran festa dels microordinadors amb el permís de les RUMSX com la majoria dels altres expositors i visitants, però m'ho vaig passar bé i sobretot vaig poder tornar a veure gent maca tant de Retroscroll com d'altres mitjans afins, entre els quals en Salore, en Sikus i la Íngrid, en Murshus, en Xuxo, en Rafa, en Renner, en Raúl, l'Ivan i, l'esmento altre cop, en Molsupo...

...Que em va fer obsequi d'un FIFA International Soccer de la Mega Drive perquè un dia vaig comentar que, tot i ser un dels meus primers videojocs de la 16 bits de Sega (de fet, el primer sense comptar el Sonic), quan era petit el vaig canviar amb un amic pel Mega Games I perquè em volia comprar el FIFA Soccer 95 i ja no pensava jugar al primer.

Doncs bé, ja el torno a tenir a la meva col·lecció, així que per això i per tot el dia de l'Explora, gràcies, Molsupo! I gràcies a tots els altres per la seva paciència i la companyia! Em sap greu haver marxat una estona abans del tancament a causa d'un mal de cap creixent, i creieu-me que m'hauria agradat veure en directe la tradicional cantada i ballada del True Survivor de Kung Fury!

Ahir i avui: Alien Syndrome

No sé si hi ha res previst enguany per a aquest clàssic de les recreatives de Sega, que fa 30 anys. Potser no, perquè tampoc no és que sigui un dels títols que han marcat la història dels videojocs. Però sí que l'any 2007, quan feia els 20 anys, hi va haver una seqüela. 

Alien Syndrome és un videojoc que va sortir en versió arcade el 1987, desenvolupat i distribuït per Sega, i que pertany al gènere dels anomenats run and gun, és a dir els de córrer i disparar, o literalment "córrer i arma". 

En aquest títol de tall futurista, i clarament inspirat en certa saga cinematogràfica, podem controlar els soldats Ricky o Mary, i si som dos jugadors podem agafar-ne un cadascun i cooperar, amb el senzill objectiu de rescatar els nostres companys de les urpes d'uns alienígenes que els tenen segrestats mitjançant les nostres armes, que a més de poder-se millorar poden disparar en 8 direccions.

Com podem veure, els gràfics són senzills, no era cap desplegament tecnològic, però fa l'efecte que deu ser força addictiu. En total hi ha 8 nivells, on hem de rescatar un nombre determinat de companys i vèncer un enemic de final de pantalla. 

No va trigar gaire a ser convertit a diverses plataformes domèstiques, com la Master System (al vídeo), l'MSX (tot i que sospito amb una certesa del 100% que és un port de la versió Spectrum), l'Amiga, l'Atari ST, l'Amstrad CPC, el Commodore 64, l'esmentat ZX Spectrum i la NES:

Més endavant, el 1992, arribaria també a la Game Gear i al Sharp X68000, aquesta versió considerada l'única del tot fidel a la recreativa. Fins a l'arribada del Sega Mega Drive Ultimate Collection (Xbox 360 i PlayStation 3, 2009), on es pot desbloquejar, i el tercer recopilatori Sega 3D Classics Collection de la Nintendo 3DS, de 2016 i de moment exclusiu del Japó. Preguem perquè això canviï.

Naturalment cada versió va ser una adaptació a les possibilitats de la màquina en qüestió, amb més o menys fortuna i millor o pitjor acollida. 

Curiosament, les versions per a Master System i NES, les úniques que no eren microordinadors ni portàtils, sembla que tenen unes mitjanes inferiors, especialment la de la Master System, que entre altres coses per les quals es considera una mala conversió no permet un scroll suau, sinó que quan sortim de la pantalla es carrega el nou segment, com passa al The Legend of Zelda original.

L'any 2004 l'Alien Syndrome va rebre un remake poligonal, un "rentat de cara", per a la PlayStation 2, en el volum 14 de la línia Sega Ages 2500, que incloïa tant conversions fidels de jocs clàssics com reinterpretacions com aquesta. Per cert, a la versió PAL d'aquest recopilatori es va eliminar precisament l'Alien Syndrome, perquè volien aconseguir una qualificació per edats més favorable.

Ara bé, com deia al principi va ser el 2007, al 20è aniversari del joc, que va arribar la seqüela, per ara l'única, d'aquest petit clàssic. 

Situat un segle després del primer títol, el també anomenat Alien Syndrome va sortir per a la Wii (vídeo) i la PSP afegint elements d'RPG a la trama, però mantenint l'essència del producte original. 

Aquest cop controlem l'Aileen Harding, que ha d'anar a investigar què ha passat en una estació al planeta Kronos amb què s'ha perdut la comunicació, i ho fa al llarg de 40 pantalles acompanyada pel robot SCARAB, que li fa d'ajudant i magatzem portàtil. 

Malauradament, tant la versió de la Wii com la de la PSP van tenir males crítiques, a causa d'un frame rate baix, gràfics poc polits -especialment a la Wii, en què ens trobem amb gràfics pràcticament de PSP- i monotonia en general, però se'n va aplaudir el multijugador, que permet la cooperació de 4 jugadors en pantalla a la Wii i, a la PSP, per wifi. 

Cinema i videojocs: Bill & Ted's Excellent Adventure

Hi ha obres que ens queden a la memòria no perquè les haguem vist o llegit, sinó perquè ens en va fer gràcia el nom o, simplement, sabíem que existien. És el cas de la pel·lícula a partir de la qual van sorgir els videojocs de què parlo avui.

Bill & Ted's Excellent Adventure és un film de 1989 protagonitzat per un joveníssim Keanu Reeves i el desconegut i pràcticament retirat de la interpretació Alex Winter. 

En una premissa que de per si incloïa una paradoxa -un viatger del temps anava al passat a assegurar-se que el futur seria com toca-, la pel·lícula presentava dos estudiants babaus i metalheads, en Bill Preston i en Ted Logan, que al seu torn també viatjaven al passat per tal d'informar-se dels esdeveniments històrics que els havien de permetre aprovar un treball d'Història i evitar que els enviessin a una acadèmia militar.

El 1991 hi va haver una seqüela, Bill & Ted's Bogus Journey, i de la tercera part se'n va començar a parlar el 2010 però encara no hi ha res de concret. Tanmateix, si a mi em va cridar l'atenció va ser per això:

La sèrie animada, de 1990, que a la versió original tenia les veus dels mateixos intèrprets de la pel·lícula. Va tenir un total de dues temporades amb només 21 episodis repartits entre les dues, i tot i que no en recordo res específic sí que crec que la mirava, de vegades, quan l'enganxava.

Però bé, ens interessa per un altre tema, i és que va tenir prou impacte cultural com perquè se'n fessin alguns videojocs.

El primer va ser el Bill & Ted's Excellent Adventure de 1990, una aventura gràfica que va sortir per a PC -al vídeo-, però també Amiga i Commodore 64. El creava Off the Wall Productions. 

L'any 1991 ja s'havia estrenat la segona pel·lícula, i per a la Game Boy va sortir el Bill & Ted's Excellent Game Boy Adventure: A Bogus Journey. En realitat, però, s'inspirava en el concepte, però no seguia fil per randa la trama, i encara menys la de la segona pel·lícula. Però... temes de màrqueting.

Com podem veure, aquest cop era un títol de plataformes de l'estil del Jumpman, (no el Mario del Donkey Kong original, tot i que aquell mític joc tampoc no era tan diferent d'aquest Bill & Ted).

El mateix any, però només als Estats Units, sortia el Bill & Ted's Excellent Video Game Adventure de la NES, una aventura de perspectiva isomètrica en què, després dels esdeveniments de la primera pel·lícula, en Bill i en Ted (que es controlen per separat) han de retornar personatges històrics al període correcte.  

Finalment, per a la Lynx i creat per la mateixa Atari tenim el Bill & Ted's Excellent Aventure, un videojoc també d'aventures, però amb càmera zenital, que se situa cronològicament després de la segona pel·lícula, i que ens convida a rescatar les xicotes dels protagonistes mentre busquem també notes musicals.

Com podem veure, hi va haver una petita febre per aquests dos films que, francament, no ha tingut gaire transcendència, cosa que ja es va veure poc després malgrat adaptacions a còmic, musical i sèrie d'imatge real de curta durada. Però són propostes jugablement molt diferents, cadascuna amb un grau de fidelitat diferent respecte a l'argument de les pel·lícules i amb acollida diversa per part de la crítica. 

Petits clàssics: Best of the Best - Championship Karate

El petit clàssic d'avui és un títol de lluita diferent del que estem acostumats a considerar quan parlem del gènere. No em refereixo a l'aspecte dels personatges, ni als gràfics, ni a la violència, sinó a una sèrie de característiques específiques que el fan destacar, encara que no hagi passat a la història com un dels videojocs de lluita més populars.

Si us fixeu en aquesta portada segurament pensareu que m'he equivocat, però no. Aquest Panza Kick Boxing és el títol que protagonitza l'entrada d'avui, el que passa és que quan va sortir el 1990 per a Amiga, Amstrad CPC i MS-DOS es deia així, i quan va passar a les consoles (excepte la Turbografx-16, per a la qual també va sortir el 1990 i amb el títol com l'hem vist) va canviar radicalment de nom, i se'l coneix -o a tots plegats ens sona més- pel nou títol.

Es tractava d'un videojoc de kick-boxing desenvolupat per la companyia francesa Loriciel, i és que es basava en el 6 vegades campió del món d'aquesta disciplina André Panza, també francès. 

Segons el que es podia llegir a la contraportada del joc a la versió de l'Amstrad CPC, almenys, l'empresa va seguir el lluitador durant mesos i va presentar aquest títol de lluita que es volia desmarcar de la llavors incipient moda del gènere amb una proposta diferent: buscava el realisme, la simulació del kick-boxing amb desenes de moviments (55, però se n'havien de triar 20 -o 16, segons la font- abans de cada combat) i ens posava a la pell d'un lluitador que s'havia d'enfrontar a rivals cada cop més forts, amb un sistema de paràmetres que milloraven a través dels combats i d'una modalitat entrenament pràcticament obligatòria, però que empitjoraven amb les derrotes.

Després de l'èxit als microordinadors se'n va fer una versió per a consoles (sí, ja existia la de la Turbografx-16, però em refereixo a consoles més implementades a les llars), concretament la Game Boy (al vídeo), la NES, la SNES i la Mega Drive.

El primer despropòsit va ser amb el títol: per tal de fer-lo més atractiu es va pensar que era més encertat canviar la disciplina i va passar a ser el Best of the Best: Championship Karate, tot i que no era un joc de karate i que el contingut romania inalterat. Com a curiositat, als mercats asiàtics es va dir The Kick Boxing. Potser es volia enganyar el públic fent referència a la pel·lícula d'arts marcials de 1989 Best of the Best?

Aquí el veiem en Super Nintendo. És fascinant la fluïdesa de les animacions, tot i que els gràfics són tan colorits com pixelats, molt similars a les versions de 1990. Poc va canviar en aquest sentit. 

El problema és que aquestes versions de consola o bé es van convertir malament o bé van posar de manifest tots els defectes del joc en arribar a molta més gent, però no tinc clar què va ser exactament per la diversitat d'opinions que hi ha sobre la seva qualitat.

Diverses anàlisis coincideixen en què la idea estava molt bé, la proposta era original i es desmarcava dels altres jocs de lluita, però la implementació era un desastre: massa moviments per recordar, pèssima detecció agreujada per un lleuger retard, l'entrenament és molt repetitiu i a més s'hi podia jugar des del principi i fer que els paràmetres fossin els màxims des d'abans de disputar el primer combat, i els rivals són un grapat de models que es van repetint i cap al final comencen a fer "trampes", perquè esdevenen poderosíssims de sobte.

La versió de la Mega Drive, a més, era compatible amb l'Activator, el mític accessori que en teoria detectava els moviments de tot el cos, avançat al seu temps però amb prou feines funcional, i la combinació d'un Best of the Best amb controls pèssims i el fallit perifèric donava uns resultats encara més nefastos. 

Així, segons el sistema triat i si valorem l'originalitat o el jutgem per uns aspectes o uns altres, el Best of the Best pot ser considerat un joc dolent o un d'entranyable malgrat que sempre se li han detectat defectes, restessin o no punts a la puntuació personal.

Sèries i videojocs: Hill Street Blues

La vida és massa curta, fins i tot vivint els 119 anys que jo penso viure -per poder posar un peu al segle XXII- com per fer tot allò que ens proposem. Les meves aficions, a més, demanen massa temps, i que m'agradin els videojocs, els còmics, els llibres, el cinema i les sèries de televisió, tot junt, és una mena de maledicció. 

Ho dic, per exemple, perquè hi ha sèries que m'agradaria veure però sé que segurament no tindré temps per fer-ho. Una d'elles és un clàssic emès originalment entre 1981 i 1987, amb 146 episodis, que duu el nom de Hill Street Blues (a l'estat espanyol es va poder veure com a Canción triste de Hill Street, lamentable traducció, tenint en compte que la gràcia de "blues" era que es referia als policies, uniformats de blau).

Aquest drama policial va tenir un èxit brutal de crítica, però les audiències no van ser bones, i malgrat això en aquella època els directius de televisió no tenien tantes ganes de carregar-se allò que no funcionava bé i va durar força. A més, la sèrie va ser pionera en molts elements que després es veurien en desenes i desenes de sèries: actors i actrius afroamericans entre els protagonistes, trames i subtrames relacionades i que duraven diversos episodis, ús de càmeres a l'espatlla i temes com la corrupció o el racisme, entre altres coses. 

Per què explico tot això? Doncs perquè l'altre dia, que no sé com vaig anar a parar a la pàgina de la Wikipedia que en parla, vaig descobrir que se n'havia fet un videojoc.

Va sortir el 1991, amb la sèrie ja acabada, i el signava Krisalis Software per a PC (al vídeo), Amiga i Atari ST. Però en comptes de pertànyer al gènere de les plataformes d'acció, com podríem esperar d'una manera natural i comprensible, resulta que no té res a veure amb això.

Al vídeo veiem com va la cosa: nosaltres som a la centraleta i després controlem els agents de policia assignant-los accions segons uns botons, com en una aventura gràfica, però en aquest cas sense haver de parlar ni resoldre trencaclosques. Un títol més aviat d'estratègia que no pas d'acció.

L'objectiu és manteir els índexs de criminalitat de cadascuna de les zones al mínim possible, però sembla un sistema poc àgil des del punt de vista jugable. I es complica quan hem de controlar diversos policies i zones alhora. Tanmateix, sembla que va agradar força.

Crònica d'Explora Commodore 2016

Després d'una pausa d'aproximadament 5 anys en què vaig deixar força de banda els videojocs -i encara pago aquella absència en més d'un sentit-, fa més o menys una dècada hi vaig tornar, i llavors vaig descobrir també el concepte de retro. Perquè tot intentant recuperar aquell temps perdut, que en realitat mai no tornaria, em vaig interessar per moltíssims videojocs i sistemes, anteriors a aquells 5 anys de "pausa", dels quals a la seva època no havia fet gaire cas, coneixia pel nom o ni tan sols això.

Per tant, la sensació era aclaparadora. No donava l'abast, ni econòmicament ni pel que fa a coneixements. M'havia perdut tantíssimes coses, al llarg de la meva vida, sobre una afició tan estimada per mi, que mai no ho podria compensar. A partir de llavors i per sempre, qualsevol aproximació al món retro seria no des de la fidelitat a una manera de fer tradicional, com molts altres, ni tan sols des de la nostàlgia de recuperar quelcom que feia anys que no tocava. En la majoria de casos, el retro per a mi és el descobriment actual de coses del passat, i per tant el punt de vista és diferent i potser fresc, sí, però m'hauria agradat més tenir la visió que en tenen els autèntics irreductibles. 

És per això que esdeveniments dedicats als sistemes i els videojocs d'antany m'interessen, ja he assistit a dues edicions de RetroBarcelona, i ara també a una trobada més modesta, però igualment interessant, com és Explora Commodore, celebrada durant un dia a l'Espai Jove Fontana i amb entrada gratuïta. 

I fins i tot a això arribo tard: no vaig assistir a la primera edició de cap de les dues coses, i quan hi he anat ha estat per a adonar-me que la meva ignorància era més profunda del que em pensava i que pràcticament era un intrús en aquest món. En part els meus dubtes sobre si assistir-hi o no estaven justificats, perquè en segons quins moments m'hi sento molt ridícul, molt fora de lloc. En un punt entre els experts i les famílies que hi van una estona per curiositat, però més a prop dels segons que dels primers. 

La part positiva d'aquestes fires i trobades és que puc veure en persona gent amb qui parlo per mitjans telemàtics, gent que en sap i que alhora és agradable i acollidora, com la colla de Retroscroll, que fa un temps em va acollir a casa seva i em permet escriure-hi de tant en tant. 

En aquesta segona Explora Commodore hi tenia estand, com és natural tenint en compte que formava part de la seva organització, i com ja va passar a la segona RetroBarcelona tot xerrant amb ells em vaig adonar que el parell d'hores que m'hi pensava estar -després que originalment em fos impossible anar-hi, però que finalment se m'alliberés el dissabte- se'm feien curtes.

Vaig poder xerrar amb en Salore, en Molsupo, en Xuxo, en Freaky8, no tant amb en Sikus, l'artífex principal de tot això, que anava de bòlit; vaig saludar en Murshus i en Suso i vaig conèixer en persona, finalment, en Syd i l'Ayate.  

Naturalment també vaig jugar una mica, no gaire, però almenys vaig provar alguns jocs del Commodore 64, un microordinador potentíssim per ser de l'any 1982, i que encara ara resulta més que atractiu. Tant, que a la nit en vaig guanyar un a eBay i ja l'espero.

Un sistema que va ser popularíssim, sembla que va ser l'ordinador més venut de la història, però que jo vaig descobrir precisament com deia: fa uns 10 anys, i va ser gràcies al fet de cercar informació sobre videojocs per a parlar-ne aquí, en aquest blog que podríeu considerar una estafa si tenim en compte que la majoria de coses de les que parlo sorgeixen d'investigacions fetes a l'actualitat, i no de l'experiència. Doncs bé, em va captivar la qualitat gràfica dels seus videojocs -repeteixo: per ser de 1982-, que no ha envellit gens malament, i també el famós xip SID, que origina el característic so d'alguns dels Commodore. 

Però a banda de fer una ullada a alguns videojocs i sistemes d'emulació de diverses menes que em van semblar d'allò més curiosos i que sobretot vaig poder veure en persona i, per tant, comprendre una mica millor -no llenceu els vostres mòbils vells, que poden servir per jugar amb aquests ordinadors que tenien els jocs en casset!-, també em va agradar veure l'exposició de sistemes d'aquesta mítica companyia, fundada al Canadà, amb tants i tants models. A la imatge de dalt tenim els populars VIC-20 i Commodore 64 en tres variants.

Una altra variant del C64 és el C64GS, la versió consolitzada del Commodore 64, de l'existència de la qual no tenia ni idea. 

També hi havia exposat el PET 2001, el primer ordinador de Commodore i, de fet, el primer ordinador personal de la història, llançat el 1977. Hi ha qui diria que el primer va ser l'Apple I de 1976, però bàsicament era una placa que l'usuari havia de completar amb totes les altres parts d'un ordinador, fins i tot els cables.

El Commodore SX64 també em va semblar molt curiós. Llançat el 1984, era una versió portàtil del Commodore 64, i tot i que es va vendre molt malament resulta que va ser el primer ordinador portàtil en color. 

Finalment, també hi havia diversos ordinadors de la línia Amiga, potents màquines que rivalitzaven en la qualitat dels seus videojocs amb els de la Mega Drive o la Super Nintendo sense gaires problemes. Com que no tenia més temps, no en puc parlar gaire, però també hi va haver tornejos i xerrades, com no podia ser d'una altra manera. Una trobada ben completa.

Com sempre, aquesta mena d'esdeveniment em fascina perquè més de 30 anys després encara hi ha gent que estima i fa servir aquestes màquines, i se'n fan jocs -vaig jugar, per exemple, a un de molt divertit protagonitzat per un porc que ha d'anar menjant fins que li ve de gust anar de ventre, i llavors cal seure damunt d'una tassa que travessa la pantalla-, i també hi ha gent que va a fer-hi un cop d'ull, i hi porta els nens, que també juguen i demostren que els videojocs, si són divertits, és igual de quina època siguin i quin sigui el seu nivell gràfic.

Repetiré, si puc, i també aniré a la propera Reunió d'Usuaris de l'MSX, la 49a, que se celebrarà al mateix espai el 18 de juny. Aquesta vegada resulta que sí que tinc un MSX, va ser el meu primer sistema, però per desgràcia el vaig abandonar quan vaig entrar al món de les consoles i es podria dir que sóc pràcticament un principiant. A veure què hi aprenc. 

Petits clàssics: Zoom!

Tot i que els petits clàssics, aquells videojocs que no van tenir saga pròpia i/o no van ser gaire coneguts, no necessàriament han de ser petites joies per tal que en parli, de vegades n'hi ha alguns que quan els investigo entenc per què no han passat a la història d'aquest mitjà d'entreteniment amb gaire renom. 

Avui és un d'aquells casos, un títol que mentre buscava material per a la nova entrada d'aquesta secció vaig pensar "ah, és cert!", i després vaig veure que no havia tingut gaire bona acollida.

El Zoom! va sortir en realitat per a Commodore 64, Amiga i MS-DOS el 1988, però la portada que és possible que us soni com em sonava a mi és aquesta, i és la que més trobem si fem una cerca per internet. Tanmateix, a la Mega Drive va arribar el 1990.

Aquí el tenim per a Commodore 64. La posició de la càmera no és la millor, però almenys l'autor no parla i ens podem fer una idea força aproximada de la mecànica del joc: nosaltres controlem en Zoomer, aquesta criatura que sembla un ou taronja amb cara i extremitats i que ha de lluitar contra uns monstres.

Per tal de fer-ho recorrem escenaris en què hem de passar pels quatre costats de totes les rajoles mentre esquivem enemics, i quan hem acabat amb tot aquell escenari els enemics desapareixen i passem al següent, amb un total de 36 dividits en 6 zones. 

A la versió de l'Amiga els gràfics milloren —però els vídeos no eren gaire bons— i a la Mega Drive assoleixen el cim, a més de permetre'ns apreciar millor l'aspecte d'en Zoomer, o potser les possibilitats tècniques de la consola van propiciar un redisseny no només dels escenaris, sinó també del personatge. El problema és que aquest joc de trencaclosques, de proposta per altra banda original, no va obtenir gaires bons resultats.

Sembla que és força repetitiu, fins al punt que no hi ha enemics de final de zona ni enemic final, i que el seu nivell de dificultat és tan baix que el fa recomanable només per als més menuts de la casa. No es tracta només d'esquivar, també apareixen objectes que ens ajuden, però això fa el joc encara més fàcil (n'hi ha un que resol la pantalla de cop i tot!) i no pas més interessant. Una llàstima, tot i que cal dir que alguns mitjans el van deixar força millor i hi ha qui el mira amb ulls més benèvols. Potser val la pena provar-lo i jutjar-lo nosaltres mateixos.