Cinema i videojocs: Rambo

Em faig creus que no hagués fet, fins ara, cap entrada dedicada als videojocs de la saga Rambo, però ara que m'hi he ficat aprofitant l'estrena de la cinquena entrega, val més tard que mai, així que ara veurem quines van ser les adaptacions en format electrònic d'aquesta franquícia d'acció tan coneguda, i tan sovint injustament menyspreada. 

Com ja sap qualsevol fan de la saga, i si no ja us ho dic ara, la primera pel·lícula, First Blood, era diferent de les posteriors, i no és una pel·lícula de guerra. En comparació té menys acció, i va sortir el 1982, de manera que no ens ha de sorprendre que els primers videojocs estiguessin basats directament en el segon film, de 1985, quan ja havien sortit diverses consoles més avançades que les que hi havia l'any que jo vaig néixer. 

Començarem amb el Rambo per a l'MSX, un joc de Pack-in-Video del mateix 1985 que, de fet, ja va tenir una entrada en aquest blog perquè hi havia jugat força de petit. 

Allà hi deia que me'l volia acabar aquell 2010 i que un altre dia parlaria del Rambo III de la Mega Drive i fins i tot que acabaria fent una entrada de Cinema i videojocs sobre la saga. Sembla que aquesta última és la primera de les promeses que compleixo, 9 anys després.  

Ja veiem que és un joc senzillet, però més o menys captura l'esperit de la pel·lícula, en què a en Rambo li proposaven anar a una missió de rescat de presoners de guerra al Vietnam a canvi de cancel·lar-li la condemna a treballs forçats que estava complint. 

I si l'MSX va tenir aquest joc, els altres grans microordinadors de l'època (Amstrad, Commodore 64 i Spectrum) en van tenir un altre de diferent, desenvolupat per Ocean, que veurem a continuació. 

La mostra és, naturalment, de la versió Commodore 64, i podem veure que la idea és força similar: vista gairebé zenital i molts trets a tort i a dret, tot i que és evident que els gràfics en aquest cas estan més treballats. Se'l va comparar, i amb raó, amb l'Ikari Warriors d'SNK.

El Rambo: First Blood Part II de la Master System, llançat el 1986 i desenvolupat per la mateixa Sega, sí que s'assembla a l'Ikari Warriors, però en tot cas sembla la millor versió en videojoc d'aquella pel·lícula que s'havia llançat fins aquell moment.

Com a curiositat, era una localització i adaptació del joc japonès Ashura, que ens posava a la pell de dos monjos budistes que havien de rescatar uns amics. Aquí ho podeu comprovar:

Aquell mateix any sortiria una altra proposta per a l'MSX, concretament l'estàndard MSX2, que tenia el títol de Super Rambo Special i el signava altre cop Pack-in-Video, amb resultats força més atractius que en l'entrega per al primer MSX. 

L'any següent sortiria, finalment, i ja era estrany que trigués tant, el Rambo de la NES, que feia així: 

Si en veure el vídeo esteu pensant que us sona d'alguna cosa us podeu reconèixer com a fans de la saga The Legend of Zelda, perquè el Rambo de la 8 bits de sobretaula de Nintendo és un clon del Zelda II: The Adventure of Link, i si no ens ho creiem només cal que mirem aquest vídeo:

Evidentment, no tot és clavat, però no hi ha cap dubte que la jugabilitat i els dissenys són exageradament inspirats en el joc de la mateixa Nintendo. Un cas similar, doncs, al de la Master System amb l'Ashura, però amb un títol de moltíssima més rellevància.

En fi, l'any 1988 s'estrenaria Rambo III, ambientada a l'Afganistan, i se'n van fer també adaptacions en forma de videojoc. La primera que veurem és la de la Master System, del mateix any:

Com podem veure, és un joc de trets i s'hi podia fer servir la Light Phaser, la pistola de la 8 bits de sobretaula de Sega. 

Però el videojoc que jo coneixia era de 1989 i s'havia desenvolupat per a la Mega Drive. El vaig conèixer a la consola del meu cosí gran i va ser un dels que em van fer voler aquell sistema, tot i que el joc no me'l vaig acabar comprant.

En aquest cas es combinaven fases de visió aèria amb combats contra enemics finals en què la càmera es col·locava darrere de l'amic John, cosa que quan era petit em fascinava. Algun dia m'hi hauré de posar.

Sobre aquella pel·lícula es van fer també jocs per a microordinadors, concretament Amiga, Commodore 64, Amstrad, Spectrum i Atari ST.



He decidit posar, aquest cop, la versió per a Spectrum, que fins ara no havia representat en les entregues esmentades que sí que havien sortit per a l'ordinador de Sinclair. I, per acabar amb el tercer film, la versió de Taito per a recreatives:



En aquest cas és un rail shooter com el de la Master System, i per tant la màquina ens feia jugar-hi agafant una arma. A més, convertia per primer cop el coronel Trautman en personatge jugable.

I ara fem un salt d'uns quants anys, perquè durant els anys 90 no va sortir cap joc basat en aquesta popular saga cinematogràfica, i hauríem d'esperar fins a l'any 2004 per veure'n de nous, tot i que en un format diferent:



Aquí vèiem el Rambo Forever, un joc per a mòbils llançat el 2004 que, queda ben clar, és un altre rail shooter, però l'any següent sortia una altra proposta cel·lular en Java:



Aquest Rambo On Fire recuperava l'estil dels clàssics amb vista superior, que sembla que és el que més li esqueia a la saga en forma de videojoc.

Però la recuperació de l'estil clàssic no s'acabava aquí, sinó que el 2008 va sortir per a PC un títol anomenat simplement Rambo que era un remake de la proposta d'Ocean per a microordinadors que hem vist al principi.



Aquell va ser l'any d'estrena de Rambo, la quarta pel·lícula de la saga, també coneguda com a John Rambo, i per això és natural que s'aprofités que tornava a estar de moda per llançar-ne més videojocs com és el cas d'aquest, també per a PC:



No es veu que hagi de tenir gaire qualitat, aquest Rambo: The Fight Continues, i tot i que no ho puc assegurar perquè no n'he trobat més material, sembla que se centra en l'escena final de la quarta pel·lícula -que, per cert, només té presència al món dels videojocs amb aquest títol-, en què el protagonista es fa amb el control d'una metralladora i massacra l'enemic, però l'escenari no era així, ni de bon tros.

En tot cas, també va ser aquell any que el personatge va tornar a les recreatives, i ho va fer amb aquesta màquina:



Era el Rambo (ja veieu quants videojocs es deien així a seques) de Sega, un joc de light gun que es basa en les pel·lícules Rambo: First Blood Part II i Rambo III.

Similar, perquè també era de trets en primera persona, arribaria uns anys més tard -per motius que desconec-, concretament el 2014, aquest altre videojoc:



Es tracta del Rambo: The Video Game, llançat per a PC, Xbox 360 i PlayStation 3, un altre rail shooter que en aquest cas té QTE (quick time events) i que, per primer cop, inclou la primera cinta de la saga.

Va tenir força mala acollida, però em crida l'atenció i m'agradaria provar-lo algun dia, sobretot perquè el company Molsupo de Retroscroll el defensa, ell que també és fan de la saga cinematogràfica.



I si us estàveu preguntant com era que no hi havia cap joc de la saga que fos un first person shooter (FPS) o joc de disparar en primera persona, que és una pregunta legítima tot i que els gèneres triats per als videojocs que hem vist no eren gens desencertats, la vostra pregunta no quedarà resposta, però sí que en veiem un exemple amb aquest Rambo: The Mobile Game que va sortir el 2015 per a dispositius iOS.

Hem vist que realment se'n van fer bastants, de jocs d'en Rambo, més dels que jo coneixia, com a mínim. Una prova que la saga, diguin el que diguin, és immensament popular.

Petits clàssics: Skate or Die!

A la darrera edició d'Explora Commodore l'organització, en bona part formada per Game Museum, proposava un petit torneig del qual no vaig fer esment, ja em perdonareu, i més quan en recordar-lo he pensat fer aquesta entrada dedicada al petit clàssic que el va protagonitzar.

Parlo de l'Skate or Die!, un títol de skateboarding o monopatinatge que va desenvolupar Electronic Arts per a diversos microordinadors i va llançar el 1988. Posteriorment, Konami en va desenvolupar un port per a la NES, però jo fins a la fira dels Commodore només el coneixia de nom -i com a informació que devia tenir al cervell però que no m'havia tornat mai a primera línia-, i allà el vaig poder veure i tastar en un Commodore 64, com és natural. Feia així:



Al vídeo podem veure com el joc està format per diverses disciplines, algunes de les quals tenen lloc a la half-pipe que vèiem a la imatge, i d'altres en circuits en descens i amb canvi de perspectiva en què la velocitat adquireix importància, atès que són curses.

El joc permet la participació de diversos jugadors alhora, però amb condicions: les disciplines que tenen lloc a la half-pipe, com que cada jugador hi participa en el seu torn, en el fons són individuals però de manera consecutiva, i en aquest cas hi poden participar fins a 8 persones. En canvi, a les curses els enfrontaments, si es produeixen, són d'un contra un, i llavors sí, alhora. El mateix passa amb la prova de la justa de la piscina que es veu al principi del vídeo.



L'Skate or Die! el vaig provar, com deia, en un Commodore 64, i amb poca traça, tot s'ha de dir: suposo que és qüestió d'agafar el truc als controls, però em sortien moviments puntuables un cop de cada diversos intents. Tenia una sensació similar a la de quan intentava jugar a moltes conversions d'Spectrum del meu MSX, en què la pobresa gràfica no em suposava un problema, però sí la desorientació amb els controls.

Doncs bé, aquest videojoc també estava disponible per al ZX Spectrum, que és la versió d'aquest segon vídeo, com suposo que ningú dubtarà. Però va sortir per a més sistemes:



Per exemple l'Amstrad CPC, inconfusible amb els gràfics menys definits, sí, però també més acolorits.

N'existien versions també per a Atari ST, MS-DOS i Apple IIGs, i la que esmentava al principi, la de la NES, seria l'única per a videoconsola.



En aquest cas, també ho deia, el desenvolupava Konami, una companyia no precisament poc coneguda, i gosaria dir que va fer una bona feina, perquè al marge dels gràfics i sobretot la música, que eren característics de la Nintendo, sembla el mateix joc, gairebé clavat, que el de microordinadors.



L'any 1990 arribava, també d'Electronic Arts -i a la NES Konami-, l'Ski or Die, que al vídeo veiem en versió PC i que canviava l'escenari urbà skater per una muntanya nevada, però conservant el format multidisciplinari, aquest cop amb snowboarding a la half-pipe, curses de dònuts inflables, acroesquí o esquí acrobàtic, esquí de descens i guerra de boles de neu. Va sortir també per a Commodore 64 i Amiga.



Però la seqüela oficial seria aquest Skate or Die 2: The Search for Double Trouble, que va sortir també el 1990, però només per a la NES i als Estats Units i prou.

Conegut per ser un dels pocs títols de la 8 bits de sobretaula de Nintendo amb veus digitalitzades i guitarra elèctrica a la música introductòria -com en tota la saga, per cert, d'en Rob Hubbard-, canviava totalment de registre i era un videojoc d'acció i aventures, però de temàtica skater.

Aquesta vegada es tracta d'aconseguir diners per a construir una half-pipe nova, perquè per culpa de l'atropellament del caniche de la dona de l'alcalde per part del protagonista es prohibeix el monopatí i s'enderroca l'original. Haurem de recórrer diverses parts en una epopeia per recuperar el nostre estil de vida enfrontant-nos a altres skaters i diversos obstacles amb l'ajuda d'armes com la pistola de paintball, petards i ous, i els trucs que ens ensenyen en Rodney i en Lester, pare i fill que ja sortien al primer Skate or Die!.



De l'Skate or Die 2 se'n va encarregar directament Electronic Arts, en comptes de Konami, que era qui havia fet les conversions dels altres dos jocs per a la NES, però almenys la companyia japonesa va poder dur a terme el desenvolupament d'aquest Skate or Die: Bad 'N Rad també de 1990 per a la Game Boy (1991 a Europa), aquest cop un títol de plataformes també etiquetat com a jump and run que es reparteix en 7 pantalles, al seu torn dividides en un segment lateral i un altre de vertical.

I aquesta és la història del petit clàssic que en el fons vaig descobrir fa poc, però hi va haver un projecte relacionat amb ell que no va veure la llum, i que em reservo per a una nova entrada de la secció corresponent.

Sèries i videojocs: Hill Street Blues

La vida és massa curta, fins i tot vivint els 119 anys que jo penso viure -per poder posar un peu al segle XXII- com per fer tot allò que ens proposem. Les meves aficions, a més, demanen massa temps, i que m'agradin els videojocs, els còmics, els llibres, el cinema i les sèries de televisió, tot junt, és una mena de maledicció. 

Ho dic, per exemple, perquè hi ha sèries que m'agradaria veure però sé que segurament no tindré temps per fer-ho. Una d'elles és un clàssic emès originalment entre 1981 i 1987, amb 146 episodis, que duu el nom de Hill Street Blues (a l'estat espanyol es va poder veure com a Canción triste de Hill Street, lamentable traducció, tenint en compte que la gràcia de "blues" era que es referia als policies, uniformats de blau).

Aquest drama policial va tenir un èxit brutal de crítica, però les audiències no van ser bones, i malgrat això en aquella època els directius de televisió no tenien tantes ganes de carregar-se allò que no funcionava bé i va durar força. A més, la sèrie va ser pionera en molts elements que després es veurien en desenes i desenes de sèries: actors i actrius afroamericans entre els protagonistes, trames i subtrames relacionades i que duraven diversos episodis, ús de càmeres a l'espatlla i temes com la corrupció o el racisme, entre altres coses. 

Per què explico tot això? Doncs perquè l'altre dia, que no sé com vaig anar a parar a la pàgina de la Wikipedia que en parla, vaig descobrir que se n'havia fet un videojoc.

Va sortir el 1991, amb la sèrie ja acabada, i el signava Krisalis Software per a PC (al vídeo), Amiga i Atari ST. Però en comptes de pertànyer al gènere de les plataformes d'acció, com podríem esperar d'una manera natural i comprensible, resulta que no té res a veure amb això.

Al vídeo veiem com va la cosa: nosaltres som a la centraleta i després controlem els agents de policia assignant-los accions segons uns botons, com en una aventura gràfica, però en aquest cas sense haver de parlar ni resoldre trencaclosques. Un títol més aviat d'estratègia que no pas d'acció.

L'objectiu és manteir els índexs de criminalitat de cadascuna de les zones al mínim possible, però sembla un sistema poc àgil des del punt de vista jugable. I es complica quan hem de controlar diversos policies i zones alhora. Tanmateix, sembla que va agradar força.

Petits clàssics: Zool

No és la primera vegada que parlo del petit clàssic d'avui. Però sí que aquest cop li dedico una entrada, perquè l'altre cop el vaig esmentar en parlar de videojocs amb publicitat integrada o product placement.

Si us fixeu en una curiositat, el darrer títol que va protagonitzar una entrega d'aquesta secció es deia gairebé igual, però no tenia res a veure amb aquest, ni tan sols pel que fa al gènere.

El Zool va sortir el 1992 primer per a l'Amiga 1200 de Commodore, i segons el que podem llegir a la Wikipedia la intenció era crear un videojoc i un protagonista que rivalitzessin amb el Sonic the Hedgehog de la Mega Drive i el seu, ara ja ho sabem, molt més important i popular personatge.

Desenvolupat i distribuït per Gremlin Graphics, acompanyava el llançament de la màquina, que pertanyia a la tercera generació d'ordinadors de Commodore, i hi havia moltes esperances posades en aquest videojoc.

Amb el títol complet de Zool: Ninja of the Nth Dimension, el seu protagonista és un extraterrestre (no pas una formiga, com es deia a les anàlisis d'aquella època) que arriba a la Terra amb l'objectiu de progressar com a ninja. 

Ho fa avançant per pantalles del gènere de les plataformes, dividides en 7 mons i sovint decorades amb motius de l'empresa catalana Chupa Chups, fet que no costa gaire de veure. A banda d'això tenim una jugabilitat ràpida, colors d'allò més vius i un apartat sonor respectable. Va rebre, de fet, unes notes altíssimes en la versió original per a Amiga. El joc va ser versionat, entre 1992 i 1993, per a l'Amiga CD32, l'Acorn Archimedes, l'Atari ST i MS-DOS, però també per a recreatives i consoles.

Ara vèiem la versió de la Mega Drive, una de les moltes conversions que es van fer d'aquest videojoc. Per cert, si aneu al minut 19.15, aproximadament, veureu un dels atractius del títol, que és el canvi de gènere d'algunes pantalles, en aquest cas pertanyent al dels shooters horitzontals. 

Tanmateix la crítica no va reaccionar tan bé amb aquestes versions per a consola, que van ser, a banda de la Mega Drive, la Game Gear, la Master System, la Gameboy i la Super Nintendo. El problema que tenien, pel que sembla, és que en tenir una memòria RAM més limitada es van fer canvis en les pantalles, que a més eren curtes, i els enemics. La de la Mega Drive, a més, per exemple, presentava problemes a l'hora de controlar un personatge tan ràpid. 

Les notes que podem trobar en agregadors com Moby Games, en canvi, indiquen que els analistes tampoc no van destrossar aquestes versions, i de fet no es van posar gaire d'acord entre el bé pelat i el notable, amb molt pocs casos en què no s'arribés a l'aprovat. Ara bé, la versió de la Super Nintendo es veu que va agradar especialment poc, entre altres coses pels seus bugs i una banda sonora clarament inferior. Vegem la versió de la Game Gear:

Aprofundint una mica més en el joc, el seu protagonista, que és el que dóna nom al videojoc, és capaç de dur a terme diverses accions, a més de tenir una arma i poder executar encanteris per tal de ser temporalment invencible, tenir un doble que l'ajuda, saltar més amunt o fer desaparèixer tots els enemics visibles de la pantalla.

Sigui com sigui, es considera un plataformes molt difícil, cosa que potser ens espanta si n'aconseguim alguna versió esperonats per la dèria retro. En qualsevol cas és un clàssic dels ordinadors Amiga i un petit clàssic per a d'altres màquines.

I va ser prou popular, durant un temps, com perquè l'any següent n'arribés la seqüela, el Zool 2. Així com el primer em sonava, del segon no n'havia sentit a parlar, i potser és normal, perquè aquest cop després d'estrenar-se a l'Amiga 1200 es va convertir només a Amiga CD32, DOS i Jaguar.

Ben rebut en totes les versions, el Zool 2 presentava novetats en forma de millora dels gràfics i la presència de la Zooz, la companya d'aventures d'en Zool, que tenia un fuet d'energia i podia anar per camins diferents dels d'en Zool, cosa que convidava a passar-se el joc cada cop amb un personatge. A més, es presentava el gos Zoon. Pel que fa a la resta, tot era força semblant al primer Zool, minijocs inclosos.