Portades: Joe & Mac

Hi ha molts videojocs que formen part de la meva memòria com a videojugador no necessàriament per haver-hi jugat personalment, sinó perquè en vaig veure tants cops les portades als catàlegs de les revistes o captures de pantalla a les revistes en si, que els conec, els reconeixeria de seguida i, fins i tot, m'arriben a fascinar encara que sigui tot just ara que hi estigui jugant per primer cop.

És el que em passa amb el Caveman Ninja, més conegut als sistemes domèstics com a Joe & Mac, amb el seu gegantí enemic del final de la primera pantalla, i també una portada que, pel que vaig descobrir no fa gaire, no és igual a tot arreu.

L'origen de tot plegat és al Japó, que és on Data East va presentar per a recreatives l'any 1991 aquest Joe & Mac: Tatakae Genshijin, amb el flyer que estem veient i que no és la imatge que jo en tenia quan era petit.

El seu port més conegut, que és el que jo coneixia i durant molts anys em pensava que era l'únic, va ser el mateix 1991 per a la Super Famicom, i com podem veure la portada respectava el flyer de la recreativa. Fins aquí, bé, però per trobar la il·lustració més estesa hem d'anar-nos-en a Europa.

Amb els anys vaig descobrir que era una versió una mica lliure, amb diverses diferències respecte a la recreativa, però tot i així popular. Sens dubte, aquesta portada és mítica, i es faria servir en altres versions que jo en aquell moment no m'havia assabentat que existien.

Com ara la de la NES, que ja em disculpareu que mostri d'aquesta manera, però els únics escaneigs que n'he trobat s'han fet a partir de portades molt deteriorades.

O la de la Game Boy, que ja forma part de la meva col·lecció, tot i que sense capsa. I pensar que de petit desitjava tenir el joc, però no sabia que estava disponible per a una consola que sí que tenia...!

Finalment, es podia comprar també per a MS-DOS i per a Amiga, però això em quedava lluny. Sigui com sigui, la portada era la mateixa.

Hi havia un port per a una consola que sí que tenia, però aquella versió no va sortir en territori europeu, així que tampoc és que fos una oportunitat que deixés escapar. Sí que me l'hauria comprat anys després, per internet, quan els preus encara eren raonables, però vaig badar i ja és massa tard:

Sí, aquell joc que tenia tan associat a Nintendo estava disponible per a la Mega Drive, i a sobre és una versió més fidel a la recreativa, de les poques vegades que hi ha hagut força consens en què la versió per a la 16 bits de Sega és superior a la del Cervell de la Bèstia. 

Potser us pregunteu per què us ensenyo tants cops la mateixa portada en diferents sistemes. Bé, doncs perquè hem saltat als Estats Units, on es repetia la portada europea, que és la que havia sortit primer, i és que el joc va trigar en aparèixer per a la Mega Drive al mercat d'aquell país: finals de 1993, i el 1994 a Brasil gràcies a TecToy. 

La cosa es posa interessant quan mirem què van fer, als Estats Units, els de Data East, que van publicar el joc ells mateixos, mentre que a Europa havia estat Elite. Bé, la versió de la Genesis era de Takara, però les de NES, Game Boy i SNES eren responsabilitat de la mateixa companyia que havia desenvolupat el joc.

Si ens hi fixem, la il·lustració de la versió per a la 8 bits de sobretaula de Nintendo és diferent. Es repeteix per a la versió de Game Boy:

No és un canvi radical: hi ha dinosaures, un cavernícola i una noia amb problemes, o si més no espantada. La idea s'entén. Per què es va encarregar la il·lustració a algú altre, en comptes d'aprofitar l'europea, molt similar pel que fa a concepte, ja no s'entén tant.

El que és absurd, el que fa que aquest joc sigui tractat en aquesta secció -i espero poder-ne tornar a parlar un altre dia per analitzar el títol en si-, és el que es va fer, incomprensiblement, amb la versió estatunidenca de la Super Nintendo:

Des del meu característic respecte a un tema tan important per a mi com el dret a tenir diferents gustos, quina merda és aquesta?

Aquesta portada sembla ben bé una feina amateur, i amb un logo encara menys professional. Em sap greu, eh? Jo no ho sabria fer millor, però és que no és la meva feina. Si no fos pel nom, passant ràpidament la mirada per les prestatgeries d'una botiga de videojocs, mai em cridaria l'atenció positivament, ni pensaria que és la versió domèstica d'un arcade popular.

Malauradament, aquest cop no tinc, tot i que l'he buscat, informació sobre per què hi va haver aquest canvi, qui va pensar que seria bona idea ni quin és el nom de qui fos que el va perpetrar. Si vosaltres en sabeu alguna cosa més, us estaria molt agraït si ho compartíssiu amb mi. Quina de les quatre variants us agrada més?

Petits clàssics: Street Racer

Em passa sovint, que la portada d'un videojoc ha entrat al meu camp visual i ha quedat a la meva memòria durant anys, sobretot a l'època en què comprava revistes de videojocs d'actualitat, als anys 90, i em quedava amb el seu nom i/o la seva imatge al fons del meu cervell, fins que amb el pas del temps vaig acabar creant aquest blog i vaig descobrir que podien servir per tirar endavant aquesta secció de petits clàssics.

En molts casos ni tan sols els he provat, aquests videojocs de què parlo, i el d'avui n'és un exemple extrem: ni tan sols n'havia vist vídeos. Un videojoc la portada del qual he vist moltes vegades, també perquè amb el nom que té sol aparèixer quan cerques "Street Fighter" als mercats de segona mà, però que per alguna raó havia considerat que no valia la pena, i he volgut informar-me'n, conèixer-lo millor i dedicar-li una entrada.

Street Racer és un títol de Vivid Image que va ser publicat per Ubisoft l'any 1994, al novembre a Europa i al desembre als Estats Units, i que posteriorment tindria ports a Mega Drive (1995, només en territori PAL), Saturn (al Japó i Europa), PlayStation i Game Boy (1996, només als Estats Units) i PC i Amiga (1997, a Europa la versió d'Amiga i als Estats Units la de PC).

Com podem veure, hi va haver diverses versions i no totes van arribar a tot arreu, però el que és comú en totes elles és que es tracta d'un videojoc de curses de karts en què la violència juga un paper important:

A banda d'haver de guanyar les curses i els campionats en qüestió (24 pistes repartides en 4 copes, tot i que també podem configurar-nos un campionat a mida) quedant primers, o més ben dit, per aconseguir-ho, els pilots que triem (entre els 8 disponibles) han de fer ús dels seus punys per perjudicar els seus oponents, a més d'esquivar les bombes que es troben als circuits, i també tenen a la seva disposició una sèrie d'atacs especials proporcionats per les característiques i les habilitats de cadascun d'ells, no pas per objectes que agafem de la pista. 

A més, hi ha les modalitats Rumble, que ens convida a expulsar els nostres rivals d'una arena, i Soccer, que és un predecessor del Rocket League en fer que juguem a futbol conduint la pilota gegant a la porteria dels contraris amb el cotxe.

He aprofitat l'avinentesa d'haver de mostrar-ne un vídeo per triar-ne un d'una comparativa entre les versions de Super Nintendo, la primigènia, i la de la seva rival de l'època, la Mega Drive. Així tampoc no cal que mirem els vídeos un per un. I en aquesta primera comparativa veiem com la versió de la SNES recorda el Super Mario Kart i l'F-Zero pel que fa a l'ús del famós Mode 7 del Cervell de la Bèstia per recrear la sensació de curses en 3D, i té uns gràfics netament superiors (i més detallats) als de la versió de la 16 bits de Sega, que tot i així fa la impressió que podria haver mogut un joc tipus Mario Kart amb personatges de l'univers Sonic prou competent. Un Sonic Drift de 16 bits, vaja.

Malgrat que sovint se'l titlla de clon del Super Mario Kart, i la inspiració és òbvia, l'Street Racer és un joc diferent i en alguns aspectes va voler anar més enllà, com per exemple en la modalitat multijugador, que permet fins a 4 participants alhora (també 3), cosa que soluciona, tanmateix, amb una decisió allunyada del que es faria després en qualsevol títol que funcioni amb la pantalla partida: col·locar els segments en horitzontal. 

Les versions per a Saturn i PlayStation, que ara veurem comparades, feien ús de la molt superior potència de les màquines en qüestió i, a banda d'altres salts tecnològics, permetien que hi juguessin fins a 8 jugadors, gràcies als corresponents adaptadors multijugador.

Com podem veure, per una vegada la versió de la Saturn és superior, amb uns gràfics més detallats i, tot i que no s'aprecia al vídeo, una imatge de més alta resolució que no pas la de la PlayStation. Sembla, doncs, que la versió per a la 32 bits de Sega seria la millor de totes, pel que fa a aquest videojoc.

Però no marxeu encara, perquè ja que hi som, veurem també com quedava a la Game Boy: 

Segurament penseu el mateix que jo: la pista es veu molt fosca, i deu ser difícil de jugar. No ho sé, però per altra banda es veu prou fluid i fa pensar, altre cop, que un Mario Kart hauria estat possible a la portàtil de Nintendo, encara que amb les lògiques retallades respecte a l'original de SNES.

Per no posar més vídeos, només afegiré que la versió d'Amiga es veu millor que la de la Mega Drive, mentre que la de PC s'acosta prou a les superiors de Saturn i PlayStation.

En investigar aquest joc, com m'acostuma a passar, m'han agafat moltes ganes de tenir-lo, naturalment en Saturn, perquè és una mena de videojoc que m'agrada, i lamento haver-lo ignorat deliberadament fins ara. Espero haver-me redimit una mica en dedicar-li una entrada com a petit clàssic que és.

Cinema i videojocs: Rambo

Em faig creus que no hagués fet, fins ara, cap entrada dedicada als videojocs de la saga Rambo, però ara que m'hi he ficat aprofitant l'estrena de la cinquena entrega, val més tard que mai, així que ara veurem quines van ser les adaptacions en format electrònic d'aquesta franquícia d'acció tan coneguda, i tan sovint injustament menyspreada. 

Com ja sap qualsevol fan de la saga, i si no ja us ho dic ara, la primera pel·lícula, First Blood, era diferent de les posteriors, i no és una pel·lícula de guerra. En comparació té menys acció, i va sortir el 1982, de manera que no ens ha de sorprendre que els primers videojocs estiguessin basats directament en el segon film, de 1985, quan ja havien sortit diverses consoles més avançades que les que hi havia l'any que jo vaig néixer. 

Començarem amb el Rambo per a l'MSX, un joc de Pack-in-Video del mateix 1985 que, de fet, ja va tenir una entrada en aquest blog perquè hi havia jugat força de petit. 

Allà hi deia que me'l volia acabar aquell 2010 i que un altre dia parlaria del Rambo III de la Mega Drive i fins i tot que acabaria fent una entrada de Cinema i videojocs sobre la saga. Sembla que aquesta última és la primera de les promeses que compleixo, 9 anys després.  

Ja veiem que és un joc senzillet, però més o menys captura l'esperit de la pel·lícula, en què a en Rambo li proposaven anar a una missió de rescat de presoners de guerra al Vietnam a canvi de cancel·lar-li la condemna a treballs forçats que estava complint. 

I si l'MSX va tenir aquest joc, els altres grans microordinadors de l'època (Amstrad, Commodore 64 i Spectrum) en van tenir un altre de diferent, desenvolupat per Ocean, que veurem a continuació. 

La mostra és, naturalment, de la versió Commodore 64, i podem veure que la idea és força similar: vista gairebé zenital i molts trets a tort i a dret, tot i que és evident que els gràfics en aquest cas estan més treballats. Se'l va comparar, i amb raó, amb l'Ikari Warriors d'SNK.

El Rambo: First Blood Part II de la Master System, llançat el 1986 i desenvolupat per la mateixa Sega, sí que s'assembla a l'Ikari Warriors, però en tot cas sembla la millor versió en videojoc d'aquella pel·lícula que s'havia llançat fins aquell moment.

Com a curiositat, era una localització i adaptació del joc japonès Ashura, que ens posava a la pell de dos monjos budistes que havien de rescatar uns amics. Aquí ho podeu comprovar:

Aquell mateix any sortiria una altra proposta per a l'MSX, concretament l'estàndard MSX2, que tenia el títol de Super Rambo Special i el signava altre cop Pack-in-Video, amb resultats força més atractius que en l'entrega per al primer MSX. 

L'any següent sortiria, finalment, i ja era estrany que trigués tant, el Rambo de la NES, que feia així: 

Si en veure el vídeo esteu pensant que us sona d'alguna cosa us podeu reconèixer com a fans de la saga The Legend of Zelda, perquè el Rambo de la 8 bits de sobretaula de Nintendo és un clon del Zelda II: The Adventure of Link, i si no ens ho creiem només cal que mirem aquest vídeo:

Evidentment, no tot és clavat, però no hi ha cap dubte que la jugabilitat i els dissenys són exageradament inspirats en el joc de la mateixa Nintendo. Un cas similar, doncs, al de la Master System amb l'Ashura, però amb un títol de moltíssima més rellevància.

En fi, l'any 1988 s'estrenaria Rambo III, ambientada a l'Afganistan, i se'n van fer també adaptacions en forma de videojoc. La primera que veurem és la de la Master System, del mateix any:

Com podem veure, és un joc de trets i s'hi podia fer servir la Light Phaser, la pistola de la 8 bits de sobretaula de Sega. 

Però el videojoc que jo coneixia era de 1989 i s'havia desenvolupat per a la Mega Drive. El vaig conèixer a la consola del meu cosí gran i va ser un dels que em van fer voler aquell sistema, tot i que el joc no me'l vaig acabar comprant.

En aquest cas es combinaven fases de visió aèria amb combats contra enemics finals en què la càmera es col·locava darrere de l'amic John, cosa que quan era petit em fascinava. Algun dia m'hi hauré de posar.

Sobre aquella pel·lícula es van fer també jocs per a microordinadors, concretament Amiga, Commodore 64, Amstrad, Spectrum i Atari ST.



He decidit posar, aquest cop, la versió per a Spectrum, que fins ara no havia representat en les entregues esmentades que sí que havien sortit per a l'ordinador de Sinclair. I, per acabar amb el tercer film, la versió de Taito per a recreatives:



En aquest cas és un rail shooter com el de la Master System, i per tant la màquina ens feia jugar-hi agafant una arma. A més, convertia per primer cop el coronel Trautman en personatge jugable.

I ara fem un salt d'uns quants anys, perquè durant els anys 90 no va sortir cap joc basat en aquesta popular saga cinematogràfica, i hauríem d'esperar fins a l'any 2004 per veure'n de nous, tot i que en un format diferent:



Aquí vèiem el Rambo Forever, un joc per a mòbils llançat el 2004 que, queda ben clar, és un altre rail shooter, però l'any següent sortia una altra proposta cel·lular en Java:



Aquest Rambo On Fire recuperava l'estil dels clàssics amb vista superior, que sembla que és el que més li esqueia a la saga en forma de videojoc.

Però la recuperació de l'estil clàssic no s'acabava aquí, sinó que el 2008 va sortir per a PC un títol anomenat simplement Rambo que era un remake de la proposta d'Ocean per a microordinadors que hem vist al principi.



Aquell va ser l'any d'estrena de Rambo, la quarta pel·lícula de la saga, també coneguda com a John Rambo, i per això és natural que s'aprofités que tornava a estar de moda per llançar-ne més videojocs com és el cas d'aquest, també per a PC:



No es veu que hagi de tenir gaire qualitat, aquest Rambo: The Fight Continues, i tot i que no ho puc assegurar perquè no n'he trobat més material, sembla que se centra en l'escena final de la quarta pel·lícula -que, per cert, només té presència al món dels videojocs amb aquest títol-, en què el protagonista es fa amb el control d'una metralladora i massacra l'enemic, però l'escenari no era així, ni de bon tros.

En tot cas, també va ser aquell any que el personatge va tornar a les recreatives, i ho va fer amb aquesta màquina:



Era el Rambo (ja veieu quants videojocs es deien així a seques) de Sega, un joc de light gun que es basa en les pel·lícules Rambo: First Blood Part II i Rambo III.

Similar, perquè també era de trets en primera persona, arribaria uns anys més tard -per motius que desconec-, concretament el 2014, aquest altre videojoc:



Es tracta del Rambo: The Video Game, llançat per a PC, Xbox 360 i PlayStation 3, un altre rail shooter que en aquest cas té QTE (quick time events) i que, per primer cop, inclou la primera cinta de la saga.

Va tenir força mala acollida, però em crida l'atenció i m'agradaria provar-lo algun dia, sobretot perquè el company Molsupo de Retroscroll el defensa, ell que també és fan de la saga cinematogràfica.



I si us estàveu preguntant com era que no hi havia cap joc de la saga que fos un first person shooter (FPS) o joc de disparar en primera persona, que és una pregunta legítima tot i que els gèneres triats per als videojocs que hem vist no eren gens desencertats, la vostra pregunta no quedarà resposta, però sí que en veiem un exemple amb aquest Rambo: The Mobile Game que va sortir el 2015 per a dispositius iOS.

Hem vist que realment se'n van fer bastants, de jocs d'en Rambo, més dels que jo coneixia, com a mínim. Una prova que la saga, diguin el que diguin, és immensament popular.

Els més difícils: Super Meat Boy

Feia ben bé quatre anys que no escrivia en aquesta secció, i de videojocs difícils n'hi ha molts. És evident que cadascú té els seus punts febles i el que és un títol assequible per a la majoria pot ser impossible per a algunes persones, perquè tot depèn de l'habilitat de cadascú.

Per a mi, per exemple, hi ha molts videojocs molt difícils que un altre superarà sense grans problemes. Aquesta secció, però, és per veure alguns dels que es consideren dificilíssims amb consens general. 

Ha estat en aquests anys que he comprat un joc indie del que contínuament sentia a parlar, un d'aquells clàssics moderns que criden l'atenció i que tard o d'hora s'han de provar. 

Es tracta del Super Meat Boy, de 2010, que va debutar a la Xbox 360 (consola on el tinc), va sortir poc després per a PC, el 2015 per a PS4 i PS Vita, el 2016 per a Wii U i aquest 2018 per a Switch.

En aquest tràiler del mateix 2010 podem fer-nos una idea de com és aquest joc que també està farcit de referències a d'altres títols -al principi, per exemple, la famosa escena d'en Max i l'Scott-, també en forma de cameos en pantalles extra, objectes col·leccionables que ens faran repetir les pantalles per intentar passar-nos el joc al 100% i moments de molta diversió.

Doncs bé, és considerat un videojoc molt difícil perquè, malgrat el seu aspecte bufó, el que ens trobarem és que morim constantment i hem de repetir la pantalla, cosa que per sort es pot fer de manera infinita, sense limitacions. 

També és afortunat el fet que cada pantalla superada queda gravada i no s'ha de repetir, però si no anem amb molt de compte, si no dominem el moment i l'alçada exactes en què hem de fer els salts, ens farem un tip de veure com el nostre protagonista, un tros de carn, queda destrossat cada pocs segons pels múltiples paranys que hi ha a les pantalles i pels nostres mals càlculs en el seu camí per trobar-se amb la Bandage Girl. 

En aquest vídeo veiem la repetició, que ens mostra de manera simultània els diversos intents que hem fet de superar la pantalla, i hi podem veure les morts que hem patit, juntament amb la vegada que ens ha sortit bé.

Una característica curiosa i que fa ben palès que el Super Meat Boy espera que morim, i que morim molt. 

Tot i així, malgrat diversos moments de frustració i de paraulotes per no haver aconseguit l'objectiu per un pèl, és un títol divertidíssim, addictiu, i per això té la bona fama que té i un lloc d'honor entre els clàssics indie moderns.

Sèries i videojocs: Hill Street Blues

La vida és massa curta, fins i tot vivint els 119 anys que jo penso viure -per poder posar un peu al segle XXII- com per fer tot allò que ens proposem. Les meves aficions, a més, demanen massa temps, i que m'agradin els videojocs, els còmics, els llibres, el cinema i les sèries de televisió, tot junt, és una mena de maledicció. 

Ho dic, per exemple, perquè hi ha sèries que m'agradaria veure però sé que segurament no tindré temps per fer-ho. Una d'elles és un clàssic emès originalment entre 1981 i 1987, amb 146 episodis, que duu el nom de Hill Street Blues (a l'estat espanyol es va poder veure com a Canción triste de Hill Street, lamentable traducció, tenint en compte que la gràcia de "blues" era que es referia als policies, uniformats de blau).

Aquest drama policial va tenir un èxit brutal de crítica, però les audiències no van ser bones, i malgrat això en aquella època els directius de televisió no tenien tantes ganes de carregar-se allò que no funcionava bé i va durar força. A més, la sèrie va ser pionera en molts elements que després es veurien en desenes i desenes de sèries: actors i actrius afroamericans entre els protagonistes, trames i subtrames relacionades i que duraven diversos episodis, ús de càmeres a l'espatlla i temes com la corrupció o el racisme, entre altres coses. 

Per què explico tot això? Doncs perquè l'altre dia, que no sé com vaig anar a parar a la pàgina de la Wikipedia que en parla, vaig descobrir que se n'havia fet un videojoc.

Va sortir el 1991, amb la sèrie ja acabada, i el signava Krisalis Software per a PC (al vídeo), Amiga i Atari ST. Però en comptes de pertànyer al gènere de les plataformes d'acció, com podríem esperar d'una manera natural i comprensible, resulta que no té res a veure amb això.

Al vídeo veiem com va la cosa: nosaltres som a la centraleta i després controlem els agents de policia assignant-los accions segons uns botons, com en una aventura gràfica, però en aquest cas sense haver de parlar ni resoldre trencaclosques. Un títol més aviat d'estratègia que no pas d'acció.

L'objectiu és manteir els índexs de criminalitat de cadascuna de les zones al mínim possible, però sembla un sistema poc àgil des del punt de vista jugable. I es complica quan hem de controlar diversos policies i zones alhora. Tanmateix, sembla que va agradar força.

Els pitjors: Afro Samurai 2 - Revenge of Kuma

El d'avui és un joc d'aquells que em fan dubtar sobre en quina secció parlar-ne. En aquest cas podria ser a la de Còmics i videojocs, perquè es basa en un manga, però com que va sortir tan i tan malament es guanya un lloc a la dels Pitjors, si us sembla bé.

És una història amb curiositats, cosa que sempre fa que sigui més interessant parlar-ne, però el seu origen no té gaire misteri: ve d'un manga de 1999-2000, Afro Samurai, que va ser publicat en castellà per part de Panini Cómics l'any 2010, i situat en un Japó futurista però d'ambientació feudal i amb elements de hip-hop va tenir una adaptació en forma de videojoc d'acció i hack and slash l'any 2009 per a Xbox 360 i PlayStation 3, amb resultats moderadament bons.   

L'any 2015 s'anunciava -i efectivament sortia- la segona part, Afro Samurai 2: Revenge of Kuma, aquesta vegada només en format digital i per a PlayStation 4, Xbox One i PC. La idea era treure'n diversos capítols, tendència a l'alça últimament, i el primer feia així:

El cas és que la crítica va ser unànime amb aquest joc: era absolutament lamentable, molt possiblement la pitjor aberració videojoquística de l'últim any, i és que els problemes que tenia eren molts i molt greus.

Podem començar amb el guió, que pel que diuen és estúpid i avorrit -i amb una història que dura un parell d'hores i prou-, i a sobre amb escenes tan masclistes que són polèmiques i tot, però també hi ha un nombre considerable d'errors: volum inadequadament alt del so en alguns moments, un sistema de combat i habilitats confús i mal dissenyat, brusques transicions entre les escenes animades -que són excessives- i el motor gràfic del joc, controls que responen malament, un frame rate molt baix, combats finals sense cap profunditat, doblatge dolent, escenaris inacabats, i un munt de glitches. Sembla que només se'n salva la banda sonora, i les notes mitjanes ronden el 20 sobre 100, per tant podem dir que estem davant d'una autèntica porqueria.

Tant és així que, com es pot llegir aquí, la gent de The Versus Evil va fer un comunicat demanant disculpes i anunciant que es tornarien els diners a tots els que haguessin comprat aquest primer episodi i es cancel·laria el projecte de fer els altres dos que estaven previstos. No és quelcom que acostumi a passar, i han sortit merdes molt grosses al món dels videojocs, per tant podem aplaudir la reacció (no la creació del joc).

Literatura i videojocs: Pippi Calcesllargues

Confesso que he tingut la temptació de recuperar la secció anomenada Però d'això també hi ha videojocs?, el que passa és que intento fer honor a la veritat i el videojoc que veurem avui correspon, més aviat, a la de Literatura i videojocs, que al cap i a la fi també feia temps que no tocava.

I sí, hem de fer un esforç per a classificar aquesta entrada en aquesta secció, perquè per més que associem el personatge i el seu món a la mítica sèrie de televisió de 1969, que no és més que una de les moltes adaptacions que va tenir (i alguna de frustrada i tot, com vaig explicar fa temps), la Pippi Långstrump o Pippi Calcesllargues (Pippi Longstocking en anglès, Pippi Langstrumpf en alemany, etc.), la nena més forta del món, que viu amb un mico i un cavall, va néixer com la protagonista d'una sèrie de novel·les infantils de l'autora sueca Astrid Lindgren. 

A banda de 12 llibres escampats entre els períodes 1945-1949, 1969-1975, 1979 i 2000, el llargmetrage de 1949, l'esmentada sèrie de 1969, una pel·lícula soviètica de 1984, l'especial nord-americà de 1985, el film també estatunidenc de 1985 i un llargmetratge animat de 1997 que s'adaptaria a sèrie de televisió el 1998, la Pippi va decidir provar sort al món dels videojocs el 1995 amb el títol Pippi Långstrump, que va sortir per a PC. 

Com podem veure, la proposta d'ahead media AB estava concebuda per al públic infantil, que convidava a explorar els elements de la pantalla sense més complicacions, resoldre trencaclosques i llegir en pantalla alguns dels llibres de la col·lecció.

Però la portada que hem vist no és de la versió de PC, que no he trobat, sinó del títol que arribaria el 2012 per a les portàtils de Nintendo, la DS i la 3DS.

Aquest vídeo, pujat pels mateixos responsables del joc, Pan Vision, correspon a la Nintendo DS, i queda clar que es tracta d'un videojoc completament diferent, tal com els seus programadors van ser uns altres. 

Podem veure que és un videojoc de perspectiva isomètrica i que pertany més aviat al gènere de les plataformes, i si voleu saber quina fila feia per a la 3DS, on el joc s'anomena Pippi Långstrump 3D, endavant el següent vídeo promocional.

Naturalment, per tal de gaudir de l'efecte de les 3D estereoscòpiques cal provar-lo en viu i en directe, però al vídeo ens podem fer una idea del salt gràfic i dels punts en què s'ha jugat amb aquest avenç tècnic que tanta gent tancada de mires s'estima més apagar, fins al punt que Nintendo va treure una versió d'aquesta consola sense la característica més atractiva de l'aparell. 

El cert és que no se'n troben gaires ressenyes, de fet jo n'he trobat una de la versió sueca d'Eurogamer, i gràcies al Google Traductor he llegit que el 3 sobre 10 que li posen a la versió 3DS (els números sí que els sé llegir, és clar) té a veure amb uns gràfics i un apartat sonor que no van convèncer l'analista, a qui també va molestar que el multijugador exigís que tots els participants tinguessin el joc físicament. 

 

L'ovella negra: Tomb Raider - The Angel of Darkness

Una de les sagues més importants i revolucionàries de la història dels videojocs, Tomb Raider, sens dubte és com a mínim coneguda per qualsevol que hagi sentit a parlar dels videojocs mateixos, amb una protagonista tremendament popular, la Lara Croft, encara que no sempre pels motius més honorables.

No es pot dir que la saga, que va començar el 1996 a la Saturn, la Playstation i PC i que de llavors ençà ha passat ja per un bon grapat de sistemes, estigui formada exclusivament per joies, obres mestres o ni tan sols obres de notable alt. Hi ha una mica de tot, però probablement el pitjor títol de la franquícia, que juntament amb algun altre pas en fals va embrutar una etapa de la saga, és el que veiem avui.

Tomb Raider. The Angel of Darkness va sortir el 2003 per a Playstation 2 i ordinadors, i proposava el mateix que havia estat proposant la saga fins aleshores: aventures, exploració i acció de l'estil que els seus fans ja coneixien, però amb algun afegitó en termes d'habilitats de la protagonista i, més visiblement, la possibilitat de controlar durant alguns moments un altre personatge, de nom Kurtis Trent. 

Una de les noves habilitats que va rebre en aquest joc va ser la d'atacar amb sigil, encara que és poc realista que els enemics facin pampallugues abans d'anar-se'n a l'altre barri. És tan de 8 bits...

Però aquest no era el seu principal defecte: va rebre males crítiques (sense arribar a suspendre, però aprovant pels pèls) pels problemes amb els controls que, com sap qualsevol que hagi provat mai un Tomb Raider clàssic, són gairebé una característica de la franquícia, però que en el que era el primer títol de la saga en aquella generació (sense comptar les conversions de Playstation a Dreamcast) s'esperava que s'haguessin solucionat. 

Això per una banda, però també patia amb el frame rate, la càmera, els bugs i una durada excessivament curta del que actualment es diu "campanya", però que llavors era l'única modalitat que tenia aquesta mena de videojoc. Ara bé, els gràfics van agradar força, així com la història, i en destaca la banda sonora, gravada per l'Orquestra Simfònica de Londres. 

En qualsevol cas s'esperava molt més d'un videojoc el desenvolupament del qual s'havia allargat més del compte, però ja se sap que quan la creació d'un joc s'estén en el temps no acostuma a donar bons resultats.

Literatura i videojocs: Jumanji

Fa unes setmanes vaig tornar a veure un clàssic del cinema d'aventures dels anys 90, d'aquells que de tant en tant ve de gust repassar, i vaig pensar que segurament se n'havia fet algun videojoc. 

Naturalment, si n'estic parlant al bloc és que la resposta és sí, però si va a parar a aquesta secció és perquè el seu origen no és a la coneguda pel·lícula de 1995 protagonitzada per en Robin Williams i amb la presència de la Kirsten Dunst encara nena, sinó en un llibre de 1981.

El cas és que el 1996, un any després del llançament de la pel·lícula —m'hauria estranyat que se'n fes un videojoc directament del llibre—, va sortir el Jumanji per a ordinador, que tenia aquest aspecte:

I ens haurem de conformar amb això, perquè no n'he trobat cap vídeo. No us penseu que se'n troben gaires captures, tampoc, i és per això que he hagut de posar aquesta de Moby Games amb la marca d'aigua i tot.

En fi, el Jumanji de PC, fidel a la pel·lícula, és un joc de taula que, com sol passar amb aquest gènere quan es tradueix en un videojoc, esdevé un conjunt de minijocs.

Sí que podem veure en moviment, però, el Jumanji de la Playstation 2, que va sortir 10 anys després, el 2006, només per a les consoles europees. 

També és evident que es tracta d'un seguit de minijocs basats en l'univers de la pel·lícula (recordem, al seu torn basada en un llibre), i encara que no és cap meravella —va sortir directament a preu reduït, i si hagués estat un imprescindible hauria rebut molta més atenció— les poques persones que en parlen el deixen bastant bé, per una vegada.

Fem un salt d'un any enrere, però, perquè el 2005 va sortir per a Playstation 2 (al vídeo) i Xbox el Zathura, un plataformes tridimensional basat en la pel·lícula del mateix nom que es va estrenar aquell any. Tant el film com el videojoc van tenir, per cert, bones crítiques.

Què hi té a veure, amb Jumanji? Doncs que el llibre original en què la pel·lícula i de retruc el videojoc es basen, editat el 2002 per primera vegada, resulta que és del mateix autor que Jumanji i va ser concebut com a seqüela. Tanmateix, per alguna raó que no té gaire lògica comercial —de vegades passa tot el contrari: es busquen lligams entre obres que no tenen res a veure—, les referències a la primera part que sí que es troben al llibre es van esborrar tant de la pel·lícula com del videojoc. 

Jocs de la meva infantesa: Day of the Tentacle (PC)

Per diverses circumstàncies no he fet pràcticament mai ús dels ordinadors per jugar a videojocs (no compto l'MSX), però sí que hi ha un joc de la meva infantesa que estava pensat per a PC, i és el llegendari Day of the Tentacle, considerat com una de les millors aventures gràfiques i fins i tot un dels millors títols en general que existeixen.

Aquesta era la portada del també conegut com a DOTT. Com sol passar amb els jocs d'ordinador, molt poca gent el tenia original, i circulaven fotocòpies del llibret d'instruccions amb els codis per superar un punt del principi on es demana una combinació d'elements que fa les funcions de codi de seguretat antipirateria.

No és cap novetat això que diré, però alguns dels jocs de la meva infantesa que he comentat no els he tingut personalment i els recordo d'haver-hi fet unes quantes partides a les consoles d'amics o familiars meus, com és el cas d'aquest títol que recupero avui. Hi jugava a casa d'un amic, i en recuperar-lo ara per fi al meu ordinador (ara explicaré aquest "per fi") he pogut avançar bastant gràcies a que recordava com solucionar algun dels obstacles. Però abans de continuar vegem una mica com es movia.

A la versió en castellà tot el text és en la llengua de Cervantes, però les veus es mantenen afortunadament en anglès, la versió original. Això sí, estem parlant del format CD. Els primers jocs venien en disquets i només tenien text. Doncs bé, aquest joc, que en realitat es diu Maniac Mansion 2: Day of the Tentacle, és una producció de 1993 de LucasArts, segell de videojocs de George Lucas, el creador de Star Wars, vaja.

Es tracta d'una aventura gràfica que fa ús del motor Scumm, inaugurat al Maniac Mansion, que consisteix en una sèrie de verbs i objectes que combinem amb clicks del ratolí, instrument que també ens serveix per apuntar allà on volem que vagin els personatges. Això que sembla tan obvi va néixer amb el Maniac Mansion (que, per cert, tenia versió en NES, Atari ST, Amiga i Commodore 64) i es va veure en molts jocs, posteriorment.

Com deia abans, per fi el tinc, i no és que me l'hagi comprat, sinó que me l'he descarregat com a abandonware que és, i hi jugo gràcies a l'emulador de Scumm que tinc instal·lat a l'ordinador. De fet, encara que compris el joc, si el vols fer anar en un PC actual has de tenir aquest emulador o el DOSBOX, perquè el sistema operatiu de l'època i el d'ara són tan diferents que la compatibilitat no és tan fàcil com posar un joc de la Playstation a la Playstation 3, per exemple. Així que no em sento tan "pirata"...

Aquí teníem la introducció d'aquest divertit joc ple d'humor, tenint com a un dels seus grans atractius el control de tres personatges situats al present, al passat i al futur, i que és un dels grans de la història dels videojocs. Hi ha fanàtics d'altres aventures gràfiques com els Monkey Island que en reneguen, però cal ser una mica obert de mires, jo mateix no he provat els Monkey però tinc pensat fer-ho. Ara, el que forma part de la meva infantesa és el DOTT.

I ara us ensenyaré algunes mostres de l'impacte que va tenir aquest títol al món dels videojocs:

Unes Converse decorades amb motius del joc! Una frikada de la mida d'un campanar, tot i que és un producte no oficial i ignoro si es va produir en sèrie o no.

Una paròdia on tot queda a casa, però no en conec l'origen.

Uns ninotets de llana dels tentacles!

Una mica de cosplay...

Comparativa: Aladdin

Quan vaig pensar en la secció "Comparativa", el primer joc que em va venir al cap va ser l'Aladdin, l'adaptació de la pel·lícula de Disney a consola, perquè en tenim moltes versions (només parlaré del joc basat en la primera pel·lícula), però no totes creades per la mateixa companyia programadora, i això es nota, essent considerada per molts la de Mega Drive com la millor, i jo, que he jugat a quatre de les versions, hi estic d'acord.

Però val a dir que hi ha un debat encara vigent sobre el tema, l'única conclusió definitiva i acceptada del qual és que tant la de la Mega Drive com la de la Super Nintendo són molt bones.

El 1993 va ser l'any que van veure la llum les diferents versions principals del joc. Podem començar parlant de la de Super Nintendo, que em penso que és la més coneguda, com no podia ser d'una altra manera:



La proposta de la Super Nintendo era presentada per la gran Capcom, i tot i que demostra la superioritat de la 16 bits de Nintendo pel que fa als colors i és un bon joc, l'Aladdin de Mega Drive per a mi -i per a molts- és millor tant en gràfics com en animació. De tota manera després, el 2003, es va treure un port d'aquest títol per a la Game Boy Advance, que s'ha nodrit sovint de remakes de la Super Nintendo.

La raó per la qual Capcom es va encarregar de la versió de Super Nintendo és que en aquella època tenia els drets dels jocs de Disney per al Cervell de la Bèstia, però després d'Aladdin la resta de jocs de la companyia del ratolí més famós del món els va signar Virgin.



La primera diferència que notem és el disseny del personatge, però també hi ha un element jugable clau que canvia l'experiència totalment respecte a la versió de la competència: l'espasa que duu el protagonista, sovint criticada, però, perquè a la pel·lícula el personatge no en duu. De tota manera aquest joc, creat per Virgin amb la col·laboració de Sega i la implicació de treballadors de la Disney, sovint entra a la llista dels millors títols per a Mega Drive.

Malgrat que era com si la mateixa Nintendo reconegués que la de Mega Drive era millor, les versions de NES i Game Boy (i la posterior de Game Boy Color) estaven basades en aquesta, la de Virgin, tot i que amb resultats més aviat pobres, sobretot en el cas de la NES.



Es pot apreciar que és un intent d'Aladdin de Mega Drive limitat tècnicament, però el cas és que la versió de la Game Boy és igual que aquesta, amb la lògica diferència cromàtica.

Val a dir que van aparèixer dos jocs més basats en la primera pel·lícula per a la NES, però no tenien llicència oficial, encara que un d'ells es consideri molt millor que l'oficial i, aquest cop sí, un bon joc d'Aladdin.

I a banda de les versions de PC i Amiga, que eren força fidels a la de Mega Drive, també tenim les conversions a Master System i Game Gear, responsabilitat de SIMS i tècnicament per sobre de la versió de Nintendo.



Aquest vídeo, de la versió de Master System, demostra que està molt per sobre de la de NES, tot i que el protagonista perd la simitarra i recorda més el joc de la Super Nintendo que el de la Mega Drive.

En qualsevol cas, hem vist diferents versions del joc, i podem dir que diferents jocs sobre el mateix material original, però el debat sobre si és millor l'Aladdin de Mega Drive o de Super Nintendo perdura i perdurarà, perquè segons les preferències de cadascú guanyaran els gràfics -i, a més, hi ha qui fins i tot defensa que els de la Super Nintendo són millors-, el so o la jugabilitat.