Noms: Tomonobu Itagaki

No sé si us hi havíeu fixat, suposo que no perquè, al capdavall, intercalo seccions, però fins ara la secció dedicada a repassar la trajectòria de persones que treballen a la indústria dels videojocs ha anat alternant homes i dones.

L'últim va ser un home i tocaria una dona, segons aquest patró, però l'actualitat mana i aquesta setmana s'ha conegut la prematura defunció, als 58 anys, d'un dissenyador i director de videojocs l'obra del qual és prou popular i coneguda.

Tomonobu Itagaki va néixer l'1 d'abril de 1967 a Tòquio, la capital del Japó, i es va graduar en dret a la Universitat de Waseda. Però, com sol passar amb els japonesos, la carrera que va estudiar no va tenir res a veure amb la seva professió posterior.

El mateix any que va aconseguir aquell títol, el 1992, va entrar a la mítica Tecmo com a programador gràfic i va treballar al Tecmo Super Bowl de la NES. No se'n troba -o jo no ho he aconseguit- més feina acreditada fins al primer joc el desenvolupament del qual va liderar, i el que el va catapultar a la fama: Dead or Alive, llegendari joc de lluita de 1996 que va sortir per a recreatives, un any després a la Saturn i ja el 1998 a la PlayStation. 

Fan del Virtua Fighter, el mestre Itagaki va voler crear un joc de lluita també poligonal quan l'empresa li va encarregar precisament això, però hi volia imprimir velocitat i un component polèmic que ha acompanyat la saga des de llavors, els personatges femenins atractius i amb físiques corporals que criden l'atenció i que, en alguna entrega, fins i tot han estat objecte dels paràmetres que podem decidir a les opcions dels jocs. Segons ell mateix, els videojocs eren entreteniment i havien de tenir un element provocatiu, també.

Aquest primer gran èxit -perquè, al marge de tot plegat, com a joc de lluita va sortir prou bé i és divertit de jugar, amb els seus escenaris destructibles i canvis de zona dins dels mateixos- el va fer liderant també un equip intern de Tecmo que es batejaria com a Team Ninja l'any 2001, i que encara tindria una altra bomba per llançar més endavant. 

Abans tenim el llançament del Dead or Alive 2 per a recreatives el 1999 (l'any 2000 també a la Dreamcast i la PlayStation 2), que va engrandir enormement la fama i la popularitat de la sèrie, amb un salt gràfic important, i també la del propi Itagaki.

A la Xbox, la primera consola de Microsoft, el Team Ninja hi va presentar el 2001 el Dead or Alive 3, que no va sortir per a recreatives ni en cap altre sistema domèstic, i la llegenda va continuar creixent, però si es diu Team Ninja és per alguna cosa, i aquí entra l'altra bomba que deia, perquè el 2004 es va llançar el Ninja Gaiden, que agafava la saga clàssica de Tecmo sobretot per a la NES i convertia aquells jocs d'acció i plataformes en un hack & slash tridimensional tremendament popular (i difícil) que encara va ser-ho més amb la revisió Ninja Gaiden Black de 2005. 

Amb aquell títol, considerat per molts el millor joc de la primera Xbox, el mestre Itagaki va passar a portar les dues sagues alhora, i les va continuar creuant en fer aparèixer personatges dels Ninja Gaiden als Dead or Alive, on de fet ja havia sortit, des de la primera entrega, el ninja Ryû Hayabusa dels Ninja Gaiden originals, en el que en retrospectiva era una pista de la resurreccció que viuria la seva saga a mans del Team Ninja en el futur.

Hem de tirar un pèl enrere, però, perquè el 2003 va sortir un spin-off dels Dead or Alive, un subproducte que treia tot el que els feia bons i estimats jocs de lluita i deixava només la part per a onanistes, el Dead or Alive Xtreme Beach Volleyball, un títol superficial en què observem com les noies duen a terme activitats en un resort de vacances i de tant en tant juguen a voleibol, un esport que, segons el que llegeixo, ni tan sols està representat d'una manera divertida. 

El 2006 seria director i productor executiu de la seva seqüela per a la Xbox 360, el Dead or Alive Xtreme 2, que almenys tenia més minijocs i contingut, però amb la mateixa filosofia i el mateix públic objectiu. Cap dels dos serien les obres més recordades del seu director, però sí que responien a les seves creences sobre la indústria.

Ja que he esmentat la successora de la Xbox, allà va néixer el 2005 el Dead or Alive 4, una meravella jugable i audiovisual que em va deixar amb la boca oberta quan el vaig veure en una botiga, com he explicat diverses vegades, i que em va fer decidir comprar-me una Xbox 360 quan arribés el moment, i així ho vaig fer. 

Va ser l'últim joc de la saga que va dirigir ell, tant la cinquena com la sisena entregues, així com el Dead or Alive Dimensions de la Nintendo 3DS, són responsabilitat d'altres persones. Però sobre l'altra saga encara no ho havia dit tot.

El 2008 va sortir el també aclamat Ninja Gaiden II, la continuació del joc de la primera Xbox, ara per a la 360, que també va ser un dels títols que vaig adquirir i provar una mica abans de dispersar-me de mala manera. Com explicava en aquesta entrevista, li agradava aprofitar les possibilitats de les consoles i si bé es va dedicar en exclusiva a les dues primeres Xbox per una qüestió de potència, la Nintendo DS també li agradava molt per la doble pantalla i l'ús del llapis tàctil stylus, raó per la qual hi va fer el Ninja Gaiden: Dragon Sword tot i tenir disponible la PSP, més potent. I perquè li havia dit a la seva filla que li faria un joc de la saga per a aquella consola.

Aquell any també va ser important per una altra cosa: va acabar malament amb Tecmo, perquè després que no li paguessin unes bonificacions que li havien promès, va denunciar l'empresa, va ser víctima d'assetjament per part dels de dalt i va acabar plegant del Team Ninja -d'aquí que les continuacions de les sagues que va crear o contribuir a popularitzar caiguessin en unes altres mans-.

Ja havia tingut problemes dos anys abans en ser acusat per una col·lega d'assetjament sexual, acusació de la qual va ser absolt a judici, un exemple més de la polèmica que solia envoltar aquest creador que anava a contracorrent, com hem vist també amb les seves fermes opinions sobre quines eren per a ell les millors consoles i el rebuig a fer jocs per a les respectives competències.

Perfeccionista amb els videojocs que feia, el mestre Itagaki tenia una personalitat directa amb la que també s'havia buscat merders com els atacs a la saga Tekken perquè s'havien mofat dels Dead or Alive en un anunci, i va mantenir aquesta enemistat durant anys, tot i que fa poc es va saber que s'havia disculpat amb els seus responsables en privat i que tot plegat era un tema de màrqueting. 

Es diu que apreciava les crítiques -no les dirigides a Dead or Alive, pel que sembla- i que el feien esforçar-se per ser millor, que se sobreposava a les dificultats i per això, també, feia jocs tan difícils com els Ninja Gaiden. 

Després de marxar del Team Ninja va fundar, amb alguns dels seus exmembres, Valhalla Game Studios, que només va arribar a fer un joc, el Devil's Third, un hack & slash per a la Wii U -una altra consola que l'havia atret per la innovació que representava- que va tenir molt mala acollida, tot sigui dit. El desembre de 2021 la companyia va tancar, gairebé un any després que Itagaki fundés Itagaki Games, que no va arribar a desenvolupar cap títol. 

Finalment, el passat 16 d'octubre, pocs dies abans de publicar-se aquesta entrada, es va saber, per un comunicat dictat per ell mateix, que era conscient que li quedava molt poc temps de vida, que el mestre Tomonobu Itagaki ens ha deixat a causa d'una malaltia. Ens queda, però, el seu llegat, una quantitat de videojocs no excessivament gran, però sí molt popular i perfectament rejugable encara ara.

 

Fonts: Wikipedia, Moby Games, Game Developer

 

Reptes per a 2022

Des de fa uns anys, amb cada canvi d'any, tinc la tradició de fer un repàs videojoquístic, però també, en una entrada immediatament posterior, un seguit de propòsits o reptes per al nou any en aquest àmbit.

Dins d'aquesta tradició, el que acostumo a fer és tornar-me a mirar aquella entrada, per veure, al cap d'un any, si he recordat el que m'havia proposat (i ho he seguit) o no. Aquest cop no serà diferent, i avui el que faré serà veure què em vaig proposar fa un any i, com sempre, fer nous propòsits/reptes per al que acabem d'estrenar.

He decidit que aquest cop començo amb les "males notícies": m'havia proposat una sèrie de coses i la majoria no les he aconseguit. Per exemple, continuar amb la saga Metroid, que passa per acabar-me el primer joc, molt dens i dur actualment, i anar jugant als posteriors. Doncs bé, resulta que aquella primera entrega de NES la vaig posar només un dia, per això no apareix al meu resum anual de videojocs jugats.

Queda prorrogat, perquè no ho penso deixar estar. També prorrogo el de jugar a més jocs d'en Mario, cosa que no he fet. Concretament volia posar-me amb el Super Mario Bros. 2 japonès, però ni vaig fer això, ni vaig acabar el Super Mario 64 (tot i que vaig avançar una mica), ni tan sols vaig fer més llunes del Super Mario Odyssey. Sí que li vaig acabar fument força canya al Mario Kart 8 Deluxe a finals d'any, aconseguint diversos objectius. 

Després de no estrenar-lo el 2019, quan va sortir, i d'haver-lo tocat molt poques hores el 2020, l'any passat havia de ser l'any en què em posaria seriosament amb el Dragon Quest IX, però no el vaig engegar ni una vegada. I això que era el joc més esperat per mi d'aquell ja llunyà 2019! Soc un cas. A veure si el 2022 és, per fi, el moment.

Per enèsima vegada em proposava acabar 3 jocs de la Wii U, però no en vaig acabar cap, i diria que només la vaig engegar perquè la meva filla jugués un parell de cops al Super Mario Maker. Veurem si el 2022 la cosa s'anima.

I el Donkey Kong Country, que sembla que no vulgui acabar mai, ni tan sols el vaig tocar. Queda prorrogat, això sí, perquè és un deute pendent amb mi mateix, aquest i tota la saga. Igual que queda prorrogat, perquè realment em ve de gust, i més ara que m'ha agafat fort amb els beat'em ups, continuar la saga Streets of Rage, que no vaig tocar el 2021.

I ara anem amb les bones notícies: volia jugar a més jocs de la saga Mega Man i a principis d'any em vaig acabar la seva cinquena entrega de la NES. No és gaire, però el cas és que la cosa ha tirat endavant, i ja sento el cuquet de jugar a dos o tres jocs més enguany.

També m'havia proposat continuar la saga Castlevania, de la qual vaig acabar la segona entrega fa un temps. Espero jugar al III i al Super Castlevania IV durant 2022. 

Normalment vull jugar a almenys un joc de la saga The Legend of Zelda cada any, i el 2020 vaig posposar l'Ocarina of Time 3D perquè amb els companys de Retroscroll vam jugar a l'A Link to the Past per al podcast corresponent, però el 2021 va ser l'any en què, per fi, em vaig posar a jugar seriosament a aquest clàssic entre clàssics, i tot i que no me'l vaig acabar, ja va quedant menys i espero poder fer-ho properament.

Un propòsit relativament aconseguit: volia jugar a diversos jocs d'en Sonic, atès que 2021 va marcar el seu 30è aniversari, però al final només vaig acabar jugant al primer de tots, precisament el que feia les tres dècades. El mateix puc dir de continuar amb la saga Kirby: vaig jugar a l'entrega de la NES, però a cap més. I sobre fer el mateix amb la d'en Kunio-kun, bé, vaig tornar a jugar al River City Ransom (hi havia jugat en la versió japonesa) i vaig jugar per primer cop a l'esbojarrat títol d'hoquei sobre gel Ike Ike! Nekketsu Hockey Bu: Subette Koronde Dairantô. Aconseguit, doncs. I en tots dos casos espero jugar a més jocs durant l'any en curs.

I ara ve un moment de reflexió. 2021 va ser un any en què em vaig adonar que havia canviat com a videojugador, que hi havia coses aparentment immutables en les quals em basava per prendre decisions que ja representaven més un llast que una altra cosa. En parlava no fa gaire a Retroscroll. 

El 2020 em vaig fer una llista de videojocs als que volia jugar per anar reduint la "feina pendent", l'anomenat backlog, i això em va ajudar a centrar-me. Vaig cometre l'error de, sense haver pogut guixar tots els seus elements, sumar-ne de cara al 2021. Això ha fet la bola encara més grossa, i el que és pitjor, m'ha fet estressar i encarar els videojocs com si fossin deures. I això no pot ser. Hi jugo per passar-m'ho bé, i com que de tota manera en gaudeixo siguin de l'època que siguin, quin sentit té que tingui pressa per jugar a tal o qual joc? No hi fa res que jugui a un títol de 2014 l'any 2022, oi? Arriba un punt que ja no ve d'aquí.

Reconec que m'influeix molt veure gent del món del retro parlant de jocs imprescindibles amb els quals va passar incomptables hores a la seva infantesa o en què va gastar infinites monedes de la seva setmanada, i llavors m'agafa l'ànsia i penso que m'he de "posar al dia" per no quedar fora de les converses. Doncs no, el retro m'encanta, però no tinc temps, diners ni logística per transformar-me en un expert de manera accelerada i compensar tots els anys en què per una raó o una altra no vaig jugar a tal joc ni vaig tenir tal consola. El temps passat és perdut. 

Així que he decidit que jugaré al que em vingui de gust en cada moment, deixant de banda aquella llista que m'havia d'ajudar a centrar-me (m'hi puc continuar inspirant i ja he dit més amunt que prorrogava algun repte, però sense obligacions), perquè el que vull ara és passar-m'ho bé, no jugar pensant en terminis ni en si un joc va abans que un altre. Això, creieu-me, és un gran canvi en mi. De vegades em vindria de gust jugar a un títol, però llavors penso que no, perquè abans he de jugar a un grapat més per saber d'on ve tot plegat. Em continua agradant fer aquesta arqueologia, però puc fer alguna excepció i gaudir d'entregues anteriors com si fossin preqüeles. Per què no? 

No crec que la dispersió sigui bona, i és un mal que jo patia i que encara no he resolt del tot, però he volgut exigir-me a mi mateix una disciplina massa fèrria i al final ha acabat sent contraproduent, de manera que m'ho prendré tot amb més calma, i jugaré per divertir-me, perquè passi el que passi sé que sempre em quedaré fora de determinades converses, o sigui que val més no lluitar a cops de puny contra les onades i seure a la vora del mar tranquil·lament. 

I això sovint vol dir poder fer unes partides, o dedicar les hores que calguin, a algun títol arcade que gràcies als sistemes actuals puc esprémer sense haver-me de gastar monedes reals, però que no tenen final -o jo no seré capaç d'arribar-hi- i, per tant, no són d'una llista on els pugui guixar un cop acabats. M'agraden, m'ho passo bé jugant-hi i ho continuaré fent, independentment de l'any de llançament o de si representa que tothom se'ls va poder passar quan tenia 10 anys i jo, amb gairebé 40, no passo de la tercera pantalla. Tant se val. I el mateix amb els títols més moderns: si hi jugo al cap de 5 o 6 anys del seu llançament m'ho passaré tan bé com si ho hagués fet quan "tocava", i fins i tot és possible que deixant-los reposar, alguns jocs que no van ser ben rebuts en aquell moment ara siguin més apreciats per la gent. No seria el primer cop.

Un altre repte, perquè coneixent-me és més un repte que un propòsit, i no és pas nou i hi ha marge de millora, és el de comprar menys i jugar més. Vaig gastar més en videojocs el 2021 que el 2020, tot i que de manera més eficient, més intel·ligent. Però això no ajuda a reduir la despesa ni a solucionar problemes logístics ni d'angoixa pel que fa al consum d'aquestes adquisicions, sobretot quan es té poc temps, i enguany en tindré menys, a partir de maig, quan arribi el meu fill i passi a ser pare de dues criatures.

Anàlisi: Shantae - Risky's Revenge (Director's Cut)

Fa temps vaig publicar l'anàlisi d'un joc que en el seu dia va passar força desapercebut, per les circumstàncies del moment, i que era l'iniciador d'una saga que ha anat tenint entregues al llarg dels prop de 20 anys que fa que existeix. Una joia indie de la qual em vaig enamorar, com va quedar reflectit en aquella entrada.

Avui, però, parlo de la seva segona entrega aquí, al meu blog particular, perquè hi vaig jugar fa uns quants mesos, però per l'acumulació d'idees d'entrades, una disponibilitat irregular de temps lliure i l'alternança autoimposada de seccions no ha estat fins ara que m'ha vingut de gust analitzar-la. Però bé, si voleu saber d'on ve tot plegat, podeu llegir l'anàlisi del primer Shantae a Retroscroll. 

Shantae: Risky's Revenge és la primera seqüela d'aquella "joia oculta" de la Game Boy Color desenvolupada per WayForward Technologies, i va sortir per a la Nintendo DSi, és a dir via DSiWare, l'any 2010 als Estats Units i el 2011 a Europa. Posteriorment va aparèixer rellançat com a Director's Cut per a PC el 2014, PlayStation 4 el 2015, Wii U el 2016 -versió que tinc i a la qual he jugat- i, ja el 2020, per a Switch i Xbox One.

Doncs bé, aquesta vegada el poble de Scuttle Town torna a ser atacat per la pirata Risky Boots, que com a venjança per la derrota a la primera part altre cop roba un objecte, en aquest cas una llàntia màgica, i la nostra protagonista, la mig geni Shantae, és acomiadada del seu càrrec de protectora del poble per haver estat incapaç d'evitar-ho.

Tot i així, decideix reparar el mal que ha fet la seva presumpta incompetència recuperant la llàntia robada, i per tal de fer-ho haurà de recórrer el món del joc i aplegar uns segells ocults màgics, que són els que activen la màgia de la llàntia, abans que no ho faci la Risky.

El primer que crida l'atenció del joc és el salt gràfic respecte a la primera part, com és natural. Els dibuixos són més bonics, amb més detalls i amb més colors que al primer Shantae, un salt lògic si la primera entrega era per a la Game Boy Color i la segona per a la Nintendo DSi. Però el que ens trobem aquí, a la Director's Cut, és una versió reescalada per a pantalles amb alta definició, amb píxels més que notables, i poca cosa pel que fa a la jugabilitat, sens dubte no com per anomenar aquesta versió "Director's Cut".

Representa que el canvi més destacat respecte a la versió original és un sistema de teletransport ràpid, o un warp system en anglès, millorat, però sense haver provat el joc a la Nintendo DSi, que no tinc -la meva DS és la Lite-, trobo que si bé és útil per no haver de recórrer tot el mapa amunt i avall cada cop que necessitem un objecte que és a l'altra punta, tampoc no ens estalvia tants viatges i, al capdavall, el mapa del joc és una mica confús. Però bé, almenys existeix, no com al primer títol de la saga, on havíem de suposar que era un món circular. 

Pel que fa a les coses bones del Shantae: Risky's Revenge en general, es manté una banda sonora molt animada i encomanadissa, obra altre cop de Jake Kaufman (Contra 4, Mighty Switch Force!, Retro City Rampage, Double Dragon Neon o Shovel Knight, poca broma, ja parlarem d'aquest compositor), i els escenaris són, com deia, colorits, i també variats, així com els enemics. En definitiva, és un joc agradable visualment, encara que no sembli que se li hagin polit gaire els píxels i es notin tant, fins i tot si ja ens agrada el pixel art tenint en compte l'època a què vam començar a jugar a videojocs.

L'humor és una característica de la saga, amb uns diàlegs divertits -cosa de la qual, per desgràcia, ens distreu una traducció al castellà dolenta- i també situacions còmiques, a més de trencar de tant en tant la quarta paret. Ara bé, l'element més representatiu d'aquesta sèrie són les habilitats de la protagonista, que lluita fent cops de cua, emprant ítems especials i fent ús de les habilitats que li proporcionen les seves transformacions. 

Aquí tornen l'elefant i el mico de la primera part, cauen altres formes i n'apareix una de nova, la de la sirena, que ens permet desplaçar-nos sota l'aigua. Són transformacions bufones, útils i que ens permetran, una o altra, superar obstacles que altrament ens farien encallar. Ara bé, primer les hem d'aconseguir tot complint unes condicions. 

Malauradament, al contrari que al primer Shantae, aquí no hem d'introduir uns inputs per fer que la Shantae es transformi, sinó que amb un botó n'hi haurà prou perquè executi el ball corresponent a cada forma. Suposo que els responsables del joc volien simplificar el procés, però no eren combinacions complicades, i també ens donaven l'oportunitat de "perdre el temps" mirant com la noia feia la dansa del ventre, si no premíem el botó adequat al moment correcte. Ara ja no es pot fer pas, això.  

Explorar els escenaris a la recerca de personatges amb qui parlar, tasques per dur a terme i objectes que necessitem, a més d'aconseguir diners per comprar ítems (pocions de recuperació de vida i de màgia, productes per als cabells perquè facin més mal als enemics...) i armes (boles de punxes, boles de foc, núvols de llamps...) és un plaer audiovisual, però hi ha enemics molt torracollons que lamentarem haver de trobar cada cop que passem per aquella zona tot fent el backtracking necessari per avançar en l'aventura, una cosa que ens alleujarà només parcialment el sistema warp de què parlava abans.

Es mereixen una menció especial les coves, laberíntiques i punyeteres moltes vegades, però sempre amb alguna recompensa molt interessant i necessària, com ara dues de les tres transformacions. Hi ha, també, uns recipients màgics que s'han d'entregar a les botigues com a complement dels diners per adquirir determinats articles especials, i això és opcional, però les transformacions sí que les necessitarem sí o sí.

Ajudar l'Squid Baron, que al principi és un dels enemics del joc, a trobar els seus fillets, dona també una important recompensa en el que és una reformulació de la funció que tenien unes bestioles similars al primer títol de la saga. 

Les transformacions i les armes màgiques seran necessàries en molts moments del joc, però si no podem maximitzar les segones, tampoc no passa res. En aquest sentit és un títol que dona una certa llibertat. 

També ofereix rejugabilitat i reptes per a diversos nivells del jugador: després dels crèdits veurem una il·lustració o una altra segons el temps que hàgim trigat a acabar-nos el joc i la quantitat d'ítems que hàgim aconseguit -ja he dit que alguns eren opcionals-, però si volem veure totes les imatges per curiositat podem provar de jugar al joc quatre vegades complint les diferents condicions. Acabem com acabem, però, se'ns desbloqueja una modalitat màgica, amb vestit diferent per a la Shantae, que permet consumir menys màgia quan fem ús de les armes, a canvi de gastar més vida quan ens fan mal.

Shantae: Risky's Revenge Director's Cut és un videojoc divertit, la primera seqüela d'un gran de la Game Boy Color, que avança en alguns aspectes, com el gràfic, però retrocedeix en d'altres: no entenc, per exemple, per què es van eliminar els minijocs que hi havia al primer, que permetien guanyar diners i alhora descansar una mica de l'exploració del món. 

Tampoc que s'hagi tingut tan poca cura amb algun detall que revela que originalment el joc era per a un sistema diferent. Concretament, un espai anomenat import room en què es podien obtenir diners, només començar el joc, si a la DSi de l'usuari hi havia dades d'haver aconseguit certes coses als jocs Mighty Flip Champs! i Mighty Milky Way, també de WayForward. Doncs bé, aquesta habitació encara hi és, a la Director's Cut, però no serveix de res. 

La simplificació de la qüestió dels balls, aquest detall de deixadesa i -això ja no és culpa del joc- l'absència de l'efecte sorpresa en conèixer la primera part, respecte a la qual aquesta és força continuista, fan que en general m'hagi agradat, sí, però no tant com el Shantae. Tanmateix, la tercera part, que argumentalment també és continuació directa d'aquesta, i que s'anomena Shantae and the Pirate's Curse, està considerada la millor de la saga, i hi jugaré properament a la Nintendo 3DS. Ja en parlaré quan l'hagi acabat.

Reptes per a 2020

L'any passat (i l'altre) dedicava una entrada a veure quins plans tenia, pel que fa a videojocs, per a tot l'any, i si havia fet realitat els anteriors o no. Ja vam veure que més aviat no, però això no em va impedir fer-me nous propòsits d'Any Nou videojoquístics. 

Ara és el torn de veure si aquells nous reptes i la recuperació d'alguns dels anteriors s'han complert (ho miro mentre escric l'entrada, per tant és una mica sorpresa, perquè no me'n recordo), i al final exposaré el que vull fer aquest 2020.

Em vaig proposar veure aquesta pantalla, la del final del Super Mario Bros., i el repte venia de 2018, però continuo sense fer-ho. Ni a la NES Mini ni enlloc. Directament no vaig jugar a aquest classiquíssim en tot 2019. I em toca tornar-lo a prorrogar.

També m'havia proposat acabar el Metroid, que el 2018 havia avançat força, però va passar tot 2019 i no me'l vaig posar ni una vegada. El mateix que amb el Super Mario Bros., i el mateix propòsit: acabar-lo d'una vegada.

Continuem amb la NES, perquè el 2018 m'havia proposat acabar el primer Castlevania i no el vaig tocar en tot aquell any. El 2019 vaig decidir no prorrogar-ho i deixar-ho per a més endavant, i ara que és 2020 em torno a marcar l'objectiu d'aconseguir-ho, i d'endinsar-me més en aquesta saga en què soc tan ignorant. A més, ara tinc el recopilatori digital Castlevania Anniversary Collection, que conté diverses entregues de 8 i 16 bits de la sèrie.

Pel que fa al propòsit que fa temps que arrossego d'acabar-me un shoot'em up o videojoc de naus, ja no l'R-Type (a la foto), sinó qualsevol, de moment el deixo córrer sine die, i és que he anat sent conscient que això és una tasca per als més dedicats, els experts que s'hi passen hores i els dominen.

Això no vol dir, però, que deixi de jugar-hi, perquè ho continuaré fent i en voldré conèixer més.

Millors notícies tinc pel que fa a la saga Dragon Quest: vaig dir que em volia acabar el Dragon Quest III d'una vegada i després jugar al VIII. Doncs bé, la primera part la vaig complir, però la segona... no m'he acabat la vuitena entrega, però sí que vaig jugar al Dragon Quest IX, i me'l vaig acabar pel que fa la història (queden algunes missions secundàries i ja el deixaré).

Sobre la saga en si, el pla per a 2020 és jugar al Dragon Quest XI, de la Switch, i l'entrega més recent, i al Dragon Quest Builders 2, però el Dragon Quest VIII se'n va a 2021, suposo.

També m'havia proposat jugar a un altre títol de la saga The Legend of Zelda, i concretament havia parlat de l'Ocarina of Time 3D, el magnífic remake per a la Nintendo 3DS, però finalment un cop em vaig acabar el Breath of the Wild al gener ja no vaig tornar a tocar la saga.

Ho vull fer, tinc diverses entregues per estrenar o reprendre, però només puc dir que intentaré que sigui aquest 2020.

Torna a ser un objectiu fallit i prorrogat acabar-me 3 jocs de la Wii U, però en el fons era una excusa per tocar més la consola, que m'estimo i que té jocs que m'agraden molt. I el que prorrogo és això, jugar més a la Wii U, perquè el 2019 només vaig jugar al NES Remix, i tampoc me'l vaig acabar.

També m'havia proposat acabar el mod de la Super Nintendo, que se'm complicava... i en realitat és feina d'unes hores, però costa trobar moments. Les complicacions que he tingut han fet que no hagi acabat encara, però em queda molt poquet i espero poder-ne fer una entrada aviat. De moment, però, ha estat un infern.

En el mateix àmbit volia modificar una Saturn i restaurar una Game Boy. Doncs bé, la Saturn res, però vaig restaurar amb èxit la Game Boy de la meva germana, i m'hi vaig animar i vaig fer també la meva i una per encàrrec. Content d'aquesta part.

Un repte de 2019 pròpiament era continuar amb la saga Mega Man, reenganxant-la des de la tercera entrega i fins on arribés. Bé, no ho vaig fer, però sí que amb l'arribada de la Mega Drive Mini i la presència del Mega Man: The Wily Wars, que conté la versió Mega Drive dels tres primers títols de la saga, vaig estar jugant al primer, i el tenia força avançat. Em proposo acabar aquesta versió del primer i, després, ja veurem.

També volia acabar el Donkey Kong Country, a la SNES Mini, però tot i que a l'estiu vaig avançar no el vaig acabar, així que queda prorrogat.

Acomplert l'objectiu de jugar més amb les meves portàtils més antigues, tot i que una mica agafat pels pèls perquè només va ser la Nintendo DS amb l'excusa del Dragon Quest IX, un de més genèric que era jugar més i comprar menys ha estat un fracàs en la segona part del propòsit: he comprat encara més.

Així que com que pel que fa a jugar a videojocs ja he hagut de prorrogar prou coses, no en sumo més, però em proposo -i ja ho he començat a fer- comprar moltíssim menys, ara sí, perquè és una situació insostenible per calés, però sobretot per espai i temps per gaudir-ne. Això és una realitat des de fa temps, i no soc l'únic que té aquest problema, ni l'únic que es proposa això mateix, però de debò: ara m'hi esforçaré moltíssim.

Compres: Maig de 2019

Ha passat un altre mes, i de fet quan es publica aquesta entrada ja és juny, i toca fer repàs de les adquisicions videojoquístiques d'aquests dies, en aquest cas de l'1 al 31 de maig de 2019, i a l'entrada del mes passat vaig avançar que hi havia un parell de coses que arribarien... i al final no ha estat així.

Això és bo per a la meva intenció de reduir les compres, però n'hi ha hagut de digitals, encara que en un nombre no gaire elevat. Comencem.

No acostumen a posar en oferta els títols de Neo Geo de la línia ACA Neo Geo, i les poques vegades que ho fan acostumen a ser jocs que no són els més recomanats i populars, però jo me'ls miro cada cop, per si tenen res que em cridi l'atenció, i com que sempre hi ha jocs que no poso a la meva llista de desitjos, però que si són molt barats em poden fer gràcia, aquestes ocasions són el moment perfecte per descarregar-los, i aquest cop n'han caigut 4 per a la Xbox One, començant per aquest Baseball Stars Professional

A la Switch ja hi tinc el Baseball Stars 2, considerat molt superior en tots els sentits, però ja que tenia el preu reduït, volia també l'entrega anterior. Li he pogut dedicar un parell de partides, i m'està costant molt aconseguir coses, però ja veurem qui guanya.

Un altre ha estat el The King of Fighters 96, el tercer seguit d'aquesta saga que compro de la mateixa manera: quan estan d'oferta. Segur que ja fa temps que tinc massa videojocs en general i de lluita en particular, però si mai tinc temps per dedicar-los potser en prodré apreciar els matisos, jo que només volia el 98, que tinc a la Switch, i poca cosa més.

Sovint em diuen que els beat'em ups de la Neo Geo no són res de l'altre món, però com que ja fa un temps que el gènere m'interessa molt i hi havia aquesta oferta, em vaig comprar el Robo Army, un títol d'aquest estil protagonitzat per robots en comptes de brètols de roba cenyida i punk. 

El Metal Slug 2 és un joc que no pensava que em compraria mai, perquè tinc entès que el Metal Slug X n'és la versió millorada, però el mateix: estava d'oferta. I després de llegir que hi havia diferències entre les dues versions, a més que hi havia en marxa una competició amistosa al fòrum de Nintendo Life, al final el vaig comprar, i he de dir que de moment m'està agradant molt, amb un humor molt característic que ja havia vist al primer Metal Slug, però que aquí, per a mi, millora.

Passem a consoles de Nintendo, i concretament a l'oblidada Wii U, perquè finalment he completat la -de moment- tetralogia Shantae, amb l'adquisició del Shantae: Risky's Revenge - Director's Cut, la versió definitiva d'un títol originalment per a Nintendo DSi i segon joc de la saga.

Feia gairebé un any i mig que, setmana rere setmana, vigilava si el posaven d'oferta, atès que això havia passat al desembre de 2017 i se m'havia escapat, però no ha estat així i al final l'he comprat al preu complet. La veritat és que el primer títol em va deixar una impressió tan bona (en vaig parlar a Retroscroll) que volia continuar jugant a la sèrie i, és clar, estrenar després d'això les entregues 3 i 4, que tinc des de fa temps.

Ara un altre joc de la Neo Geo, però no de la línia ACA de Hamster, perquè els drets d'aquest clàssic de la consola d'SNK els tenia una altra companyia, DotEmu, i és així com l'he adquirit a la Switch.

El Windjammers és un videojoc que sempre m'ha fascinat per l'agilitat dels seus partits i la senzillesa del seu concepte però alhora l'habilitat que requereix del jugador per tal d'aprofitar-lo al màxim. Doncs bé, jo d'això no en tinc, però ara que posseeixo la versió digital d'aquest clàssic de frisbees que en realitat és una modernització del Pong, vull practicar tant com pugui.

Acabo amb un de digital per a la Xbox One, el Yoku's Island Express, que era un nom que tenia molt vist des que va sortir per a la Switch, i no li havia fet gaire cas, però quan va estar d'oferta per a la consola de Microsoft m'hi vaig interessar més i em va agradar el que vaig veure. 

I això ha estat tot, senyores i senyors. No ha estat un mes en blanc, però m'hi he gastat pocs diners i, en ser format digital, l'espai que ocupen aquests videojocs no és perceptible per a l'ull humà.

Els més difícils: Super Meat Boy

Feia ben bé quatre anys que no escrivia en aquesta secció, i de videojocs difícils n'hi ha molts. És evident que cadascú té els seus punts febles i el que és un títol assequible per a la majoria pot ser impossible per a algunes persones, perquè tot depèn de l'habilitat de cadascú.

Per a mi, per exemple, hi ha molts videojocs molt difícils que un altre superarà sense grans problemes. Aquesta secció, però, és per veure alguns dels que es consideren dificilíssims amb consens general. 

Ha estat en aquests anys que he comprat un joc indie del que contínuament sentia a parlar, un d'aquells clàssics moderns que criden l'atenció i que tard o d'hora s'han de provar. 

Es tracta del Super Meat Boy, de 2010, que va debutar a la Xbox 360 (consola on el tinc), va sortir poc després per a PC, el 2015 per a PS4 i PS Vita, el 2016 per a Wii U i aquest 2018 per a Switch.

En aquest tràiler del mateix 2010 podem fer-nos una idea de com és aquest joc que també està farcit de referències a d'altres títols -al principi, per exemple, la famosa escena d'en Max i l'Scott-, també en forma de cameos en pantalles extra, objectes col·leccionables que ens faran repetir les pantalles per intentar passar-nos el joc al 100% i moments de molta diversió.

Doncs bé, és considerat un videojoc molt difícil perquè, malgrat el seu aspecte bufó, el que ens trobarem és que morim constantment i hem de repetir la pantalla, cosa que per sort es pot fer de manera infinita, sense limitacions. 

També és afortunat el fet que cada pantalla superada queda gravada i no s'ha de repetir, però si no anem amb molt de compte, si no dominem el moment i l'alçada exactes en què hem de fer els salts, ens farem un tip de veure com el nostre protagonista, un tros de carn, queda destrossat cada pocs segons pels múltiples paranys que hi ha a les pantalles i pels nostres mals càlculs en el seu camí per trobar-se amb la Bandage Girl. 

En aquest vídeo veiem la repetició, que ens mostra de manera simultània els diversos intents que hem fet de superar la pantalla, i hi podem veure les morts que hem patit, juntament amb la vegada que ens ha sortit bé.

Una característica curiosa i que fa ben palès que el Super Meat Boy espera que morim, i que morim molt. 

Tot i així, malgrat diversos moments de frustració i de paraulotes per no haver aconseguit l'objectiu per un pèl, és un títol divertidíssim, addictiu, i per això té la bona fama que té i un lloc d'honor entre els clàssics indie moderns.

Història de les videoconsoles: Wii U

Nintendo és una companyia que té un indiscutible pedigrí en el món dels videojocs, és la més tradicional de les empreses que actualment encara fabriquen i llancen consoles i, per a mi, que vaig tirar per la via Sega després de la Game Boy, un cop desapareguda la companyia de l'eriçó blau representa el sentiment nostàlgic i alhora la modernitat, encara que la Gran N aposti per presentar consoles més innovadores en el concepte que en la tecnologia.

La seva història és una història d'encerts, de grans èxits, però també ha tingut un parell de relliscades, d'apostes equivocades o que no van funcionar per una sèrie de factors, i el cas més recent ha estat la Wii U, una consola que en menys de 5 anys d'existència va ser discontinuada amb només 13,56 milions d'unitats venudes, un fracàs comercial que és més evident en veure que la xifra ha estat superada per la seva successora, la Switch, en només 9 mesos.

Abans de passar a analitzar les causes de la fallida -amb arguments oficials però també la meva visió personal-, parlem dels fets i dels punts forts del sistema, que tampoc no cal fer aquest inici d'entrada encara més depriment. 

La Wii U va sortir als Estats Units i Canadà el 18 de novembre de 2012, el 30 del mateix mes sortiria a Europa i al Japó debutaria més tard, el 8 de desembre. Arribava, és evident, amb la intenció de repetir l'èxit de la Wii, una consola que va vendre més de 101 milions d'unitats amb la seva proposta casual, un control molt basat en el moviment -però opcional, atès que no tots els jocs en feien ús- i una campanya de màrqueting com cal, que va captar gent que no era jugadora habitual de videojocs, fins i tot gent gran i públic femení. 

Magnífica consola, la Wii, amb un catàleg excel·lent, tot i que en ser una consola de masses, com ho va ser la PlayStation 2, i també la Nintendo DS, tenia també una bona part de morralla, però això ja és desviar-se del tema. El cas és que va vendre molt més que la competència, la PlayStation 3 i la Xbox 360, amb un nivell tecnològic clarament inferior. Nintendo, com amb la DS i anteriorment la Game Boy, triomfava amb el concepte, no amb tecnologia punta, que arribat un moment perd la gràcia, com defensava ja des de principis dels 2000 el senyor Gen'yô Takeda, un dels impulsors de la Wii. 

De fet, amb la GameCube s'havia apostat per un nivell tecnològic equivalent al de la competència (en aquell moment, Xbox i PlayStation 2, amb la Dreamcast ja discontinuada), pràcticament empatada amb la Xbox, que era la millor en aquest sentit i, si bé no va ser un fracàs comercial tan clar com el de la Wii U, poc li va faltar, amb menys de 22 milions d'unitats venudes.

Així doncs, amb l'èxit de la Wii com a referent -recordem, consola innovadora en la jugabilitat i no pas en els gràfics-, Nintendo va voler oferir una consola tecnològicament més potent que la Wii, és clar, però al capdavall no superior a la Xbox 360 i la PlayStation 3, llançades respectivament entre 7 i 6 anys abans. A més dels gràfics en alta definició, que ja es donaven per fets de tan tard que arribaven, el punt fort de la Wii U havia de ser, altre cop, el seu concepte.



La gràcia de la Wii U és el seu comandament principal, el Wii U GamePad, que és una mena de tablet que s'aprofita com a suport per al que estem veient a la pantalla del televisor, en forma de mapes, inventari, etc., o que simplement hi reprodueix, en petit, allò que veiem a la pantalla gran.

Tant una cosa com l'altra van ser encerts i es van aplaudir, fent en la funció de pantalla auxiliar que algunes versions de videojocs multiplataforma rebessin una millor acollida a la Wii U per l'aprofitament d'aquesta pantalla auxiliar i, en el cas de la duplicació de les imatges, possibilitant una cosa tan útil com és convertir la Wii U en una consola semiportàtil i endur-se el GamePad a una altra habitació, o simplement deixar la televisió per als altres i continuar jugant en modalitat Off-TV -en els jocs que ho permeten, que són majoria però no tots- sense marxar del menjador. No ens podem allunyar gaire de la unitat principal, això sí, perquè el senyal es perd.

La pantalla del GamePad, a més, és tàctil, cosa que fa que el sistema de dues pantalles recordi encara més les portàtils Nintendo DS i 3DS -i, per acabar-ho de rematar, al GamePad s'hi amaga un llapis Stylus, també-, i hi ha alguns jocs que en fan un ús ben curiós i reeixit, com és el cas del New Super Mario Bros. U, que permet que hi juguin fins a 5 jugadors, el cinquè amb el GamePad tot afegint elements a la pantalla o empipant els enemics, mentre els altres 4 fan servir altres comandaments, com el Wiimote de la Wii, consola amb la qual la Wii U és totalment retrocompatible.

Sigui com sigui, no tothom va rebre el GamePad amb el mateix entusiasme, i ben aviat va deixar de ser una novetat a mesura que les tauletes arribaven a cada cop més llars i el comandament de la Wii U semblava més aviat una cosa antiga i massa gruixuda. Val a dir, però, que els seus crítics tenien l'opció de jugar-hi amb el famós comandament Pro, d'estil similar al de les Xbox, com també el tenia la Wii i el tindria la Switch en el futur. Cadascú que faci el que vulgui.

En aquest vídeo vèiem una llista com qualsevol altra amb els considerats 25 millors jocs de la consola per part de qui fos que el muntés o en decidís els continguts.

Al seu catàleg hi ha de tot: grans títols de la mateixa Nintendo (New Super Mario Bros. U, Super Mario 3D World, Mario Kart 8, el retorn de la saga Star Fox, un parell de remasteritzacions de la saga Zelda i el més recent The Legend of Zelda: Breath of the Wild...), conversions de jocs third-party amb algun retoc com el Batman: Arkham City - Armored Edition, el Deus Ex: Human Revolution Director's Cut o el Mass Effect 3: Special Edition, alguns Assassin's Creed, algun exclusiu com el Bayonetta 2, uns quants indies interessantíssims, una Consola Virtual potent amb videojocs de sistemes anteriors... Però s'acostuma a considerar que és curt.

En comparació amb altres sistemes es podria dir que sí que ho és, i la culpa la té la manca de suport precisament dels desenvolupadors externs després del primer any, perquè tan aviat com van veure que la consola no acabava d'arrencar comercialment la van abandonar sense gaires escrúpols. Ara bé, mirat en el seu conjunt és un catàleg que té prou títols, i prou bons, per fer que valgui la pena tenir la Wii U. Per cert, aquí i aquí teniu la llista dels que la van acompanyar en el seu llançament, i aquí els més venuts.

És un peix que es mossega la cua, però el cas és que trobo que Nintendo no va fer bé la feina de màrqueting -ni de bon tros la va promocionar com després la Switch-, que potser no va acabar d'encertar el que podria agradar a la gent o no, i en no vendre's bé la consola li van anar arribant cada cop menys jocs que no fossin de la mateixa companyia que l'havia creat, de manera que la gent la comprava encara menys i el fracàs estava servit.

Al març de 2015 Nintendo va revelar que estava treballant en una nova consola -cosa que és normal, però no anunciar-ho tan aviat i en detriment del sistema actual-, que es va conèixer com a NX fins que a l'octubre de 2016 es va presentar oficialment la Switch, prevista per a 2017.

El poc suport que encara tenia la consola va desaparèixer pràcticament del tot, i l'esmentat Breath of the Wild, de març de 2017, seria l'últim títol de Nintendo per a la Wii U, fet que semblava més aviat la voluntat de complir una promesa després d'anys de retard de l'esperat nou Zelda, i més quan es tracta d'una versió idèntica a la de la Switch, que no aprofita tota la capacitat tècnica de la nova consola precisament perquè es tracta d'una conversió de la versió Wii U.

Detractors a banda -que en té, i molts-, és una consola amb punts positius i uns videojocs molt bons, però no va tenir sort per una combinació de mala gestió de l'interès del públic per part de Nintendo, l'ombra massa allargada de la primera Wii i unes expectatives equivocades al respecte, el ràpid abandonament de les third-parties i, en general, el fracàs a què sempre s'exposa un producte arriscat.

Ens en queda, a més del seu catàleg -una part del qual té una segona oportunitat amb rellançaments per a la Switch, consola de grandíssim èxit-, el primer intent de fer una consola híbrida per part de Nintendo, el salt a l'alta definició per primera vegada en la història de la companyia, una millorada -encara que no prou- botiga digital (eShop) i la plataforma en què es van poder fer servir per primer cop els amiibo, les figures NFC de Nintendo. A més que sempre hi podem tornar, mentre funcioni, encara que ja no se'n facin jocs.

Reptes per a 2018

Fa molt poc vaig publicar una entrada en què repassava l'any 2017 pel que fa a videojocs, i també deia que em proposava, per al 2018, comprar molt menys i jugar més retro. 

Després se'm va acudir que també podia proposar-me reptes concrets com a jugador, coses que tinc pendents de fer, espines clavades, o que vull fer sense més ni més. Aquesta és una entrada, doncs, de caràcter similar a l'altra, però l'he de fer ja perquè encara és gener.

El primer repte, que no serà necessàriament el primer que assoleixi, que tenia clar era el d'acabar el Super Mario Bros., un clàssic entre clàssics de la història dels videojocs al que no he jugat prou, però que sens dubte no he acabat, i vull que això canviï. No és l'únic joc del lampista italoamericà que tinc per acabar, però es mereix ser el proper que completi.

No he decidit, però, si serà a la versió de la NES o a la de recreativa, diferent i més difícil i anomenada Vs. Super Mario Bros., ara que la tinc a la Switch.

Hi ha jocs que m'agraden molt, però en els quals no soc gaire bo. De fet, això de no ser gaire bo em passa amb moltíssims jocs. Però alguns dels que se'm resisteixen continuen agradant-me molt, i un d'ells és l'Out Run, que tinc en diverses versions però en el qual mai he aconseguit arribar a cap meta, a diferència de l'Out Run 2 i les seves petites variants, en què la jugabilitat canvia molt gràcies a la tècnica de la derrapada.

Per a aquest 2018 em proposo aconseguir-ho, sigui a la versió de la Nintendo 3DS -la que he tocat més-, la de la Saturn -la més propera a la recreativa original-, la de la Mega Drive o la de la Master System. I si aconsegueixo una meta potser m'animo a acabar també les altres, però no prometo res.

Això dels videojocs que m'agraden molt però en què no soc bo es pot aplicar al gènere dels shoot'em up o shmup sencer, però aquest any em proposo acabar-ne algun. Trobo que aquest repte serà més difícil que el de l'Out Run, però ho intentaré igualment.

Segurament serà l'R-Type, títol que em cridava l'atenció des que fa uns 25 anys el vaig provar una tarda a casa d'un amic que tenia la Super Nintendo i el va llogar. Ara jo el tinc en Game Boy, Master System i Xbox 360, i segurament serà aquesta versió la que formarà part del repte, ja que conté la primera entrega en versió recreativa.

Hi ha reptes que tenen a veure amb la necessitat d'endinsar-me en sagues mítiques. Jocs que em vull passar per poder continuar gaudint d'aquestes franquícies.

És el cas del Metroid, de la NES, que vaig començar l'any passat, però que encara he d'acabar, i la feina que em queda. Després tinc ganes de jugar al II de la Game Boy, al remake d'aquest per a la Nintendo 3DS i al Super Metroid de la SNES. Ja veurem fins on aconsegueixo arribar. Potser no m'acabo ni el primer, encara.

Una altra saga que tinc moltes ganes de conèixer bé és la que s'iniciava amb el Castlevania, joc de la NES que també vaig provar en tenir la NES Mini, però al principi, i després no el vaig tornar a posar.

Tinc ganes de fer-ho i anar jugant a més entregues, concretament les parts 2 i 3, la de la Super Nintendo i el Castlevania: Symphony of the Night que tinc a la Xbox 360.

Conec una mica més la saga The Legend of Zelda, l'any passat em vaig acabar el primer joc a la NES Mini, i ara vull continuar amb el Zelda II: The Adventure of Link, un títol molt diferent del primer, només cal veure'n la imatge, però que vull jugar i acabar abans de ficar-me amb el The Legend of Zelda: A Link to the Past de la Super Nintendo.

Tot plegat mentre tiro endavant el Breath of the Wild de la Switch, que no considero repte perquè no m'he ni de plantejar que l'acabaré aquest 2018.

Veurem a quants d'aquests videojocs puc acabar jugant al final, però un altre dels reptes que tinc és el d'acabar 5 títols retro/clàssics/antics, i aquests poden incloure els que ja he esmentat o no, ja ho veurem.

L'any passat vaig acabar el Dragon Quest VII en versió Nintendo 3DS, i vaig decidir deixar reposar aquell joc i les sensacions que m'havia provocat, en comptes de passar al següent títol de la saga com havia estat fent fins llavors, que els encadenava.

Ara toca jugar, per fi, al Dragon Quest VIII, també en remake per a la Nintendo 3DS, ara que fa un any que el tinc. Això té a veure, també, amb el repte, o més aviat propòsit, de tornar a jugar a la Nintendo 3DS, la Nintendo DS i la Game Boy, directament afectades en la seva categoria de portàtils per l'arribada de la Switch a la meva col·lecció, malgrat que hi tinc molts jocs començats i per començar. Tocarà deixar la Switch a casa unes quantes vegades i recuperar aquestes tres magnífiques portàtils pures.

Una altra consola afectada per l'arribada tant de la Switch com, en aquest cas, la Xbox One ha estat la Wii U. I em sap greu, perquè ja ha tingut prou mala sort comercialment, i jo en soc defensor i m'agrada molt, però no puc estar per tot.

Em proposo, per a aquest any, jugar a 3 dels seus jocs, encara que no els acabi tots (però si puc, sí). El Super Mario 3D World sí que el vull acabar tant sí com no, però en general el que vull és dedicar força temps a almenys 3 dels seus jocs i consideraré el repte aconseguit.

Sense posar números, també em proposo jugar a l'MSX fora de les Reunions d'Usuaris. És el meu primer sistema de videojocs i vull tornar a jugar, ara més seriosament, als títols que m'encantaven de petit, però també jugar als que no tocava gaire, i continuar gravant jocs desconeguts per a mi en disquet, projecte que tinc abandonat per pura deixadesa.

Finalment, una altra cosa que he anat deixant, i que fa que després d'un any i mig no hagi pogut jugar als jocs japonesos que em vaig comprar al país del Sol Naixent l'estiu de 2016, és la modificació de la Super Nintendo per tal que se li pugui canviar la freqüència de refresc de la imatge dels 50 hertzs de la regió PAL als 60 de la japonesa i la nord-americana.

Són uns quants reptes, no tots sobre videojocs concrets, i crec que són assumibles, tot i que no m'estranyarà gens que algun o alguns no es facin realitat -hauré d'establir prioritats-, com tampoc passarà res si els supero més enllà del que m'he proposat aquí -per exemple, acabant 10 títols retro- o sobre la marxa se me n'acudeixen més. Quan acabi l'any veurem com ha quedat tot plegat.