Reflexions: Soc un tastaolletes

Diu el diccionari que un tastaolletes és una persona que comença moltes coses i no en segueix cap. Bé, potser estrictament, si es tracta de no acabar-ne cap, no se'm podria anomenar tastaolletes perquè sí que n'acabo, però sí que en matèria de videojocs començo moltes coses i un gran percentatge d'aquestes es queda eternament a la llista de pendents d'acabar.

Les causes d'aquesta situació poden ser, i són, moltes, i trobo que qualsevol s'hi pot sentir més o menys identificat, però parlaré de les meves, és clar.

Jo també pertanyo a la generació que, anant bé, tenia 2 o 3 videojocs nous en tot l'any, que corresponien més o menys a aniversari, sant i festes de Nadal, de manera que, en comparació amb ara, de petit tenia pocs jocs. I, per tant, els espremia i els dominava fins on em permetien les meves limitades capacitats, que actualment són igual de limitades o més, si se'm permet la digressió.

Però, com suposo que tants altres nens, somiava amb ser gran i comprar-me les consoles i els jocs que volgués, sense donar explicacions a ningú. El que no m'imaginava era que el somni es compliria, però a un preu inesperat: acabaria tenint massa opcions a l'hora de jugar i, oh, sorpresa, la vida adulta, especialment si decidim seguir el camí estàndard i socialment aprovat de tenir parella i engendrar descendència, implica un conjunt de responsabilitats que no acaben d'encaixar amb el concepte del temps lliure necessari per gaudir dels videojocs ni, en general, de gaires aficions.

Per comprar un munt de videojocs tampoc cal anar en Rolls-Royce ni ser client habitual de la cadena Ametller Origen, llevat que parlem de segons quins títols i sistemes retro. Només que tinguem paciència i vigilem ofertes podem estirar els calés de manera que en no gaire temps la llista de títols pendents ens amoïni, i la de jocs encara precintats anys després de comprar-los, també.

Evidentment, existeix l'opció de no comprar res més que el que ens ve de gust tocar de debò en un moment determinat, però jo no soc així. Sé que després hi ha coses que costen de trobar, que va bé anar fent fons, i a més no em vull enganyar: soc un tastaolletes. 

No em desagrada, provar jocs. Intento que la cosa no se surti de mare, però tot i així sempre tinc 3 o 4 títols en marxa, com faig amb les sèries, i haver d'alternar, per circumstàncies personals, entre consoles de sobretaula i portàtils, ho fomenta. El problema és que m'agrada molt començar un joc, però després n'hi ha un altre que em mira de manera suggerent i li faig el salt al primer, i així anem encadenant videojocs pendents.

La situació s'agreuja amb la meva ànsia per conèixer, per jugar a tots els videojocs que pugui (entre els que em criden l'atenció, "només"), la frustració que em genera ser conscient que no és possible, i la sensació d'arribar sempre tard, cosa de la qual ja vaig parlar fa temps, així com també em vaig preguntar si ens estàvem estovant com a videojugadors, en part com a conseqüència de la facilitat d'accés als videojocs que vivim des de fa anys i la dispersió que això provoca. I soc perfectament conscient de la contradicció que existeix entre la manca de temps lliure pròpia de la vida adulta i l'afició per tocar tantes coses.

Una de les pitjors crueltats que es poden cometre contra una persona com jo, a més, és llançar recopilatoris de videojocs clàssics, el meu punt feble: reculls de títols retro -on incloc les consoles i les recreatives mini- que segurament no havia provat mai i que em permeten "posar-me una mica al dia" d'allò que per un motiu o un altre em vaig perdre quan tocava... però, és clar, com que en aquests productes és tan fàcil saltar d'un videojoc a l'altre, no me'n puc estar.

Tenir l'oportunitat de provar, de manera assequible, tantes coses, és també un somni fet realitat i no és dolent en si mateix, quan ho faig amb els jocs de recreativa emulats en màquines modernes m'ho passo molt bé encara que per la dificultat o la naturalesa pròpia d'aquesta mena de jocs difícilment pugui acabar-me'ls, però per culpa d'això acabo sent un videojugador que coneix moltes coses, sí, però de manera excessivament superficial. I em sap greu.

Què me'n dieu, de vosaltres? Sou tastaolletes, amb els videojocs, o gent com cal, que no deixa estar un joc fins que se l'ha acabat?

Reptes per a 2022

Des de fa uns anys, amb cada canvi d'any, tinc la tradició de fer un repàs videojoquístic, però també, en una entrada immediatament posterior, un seguit de propòsits o reptes per al nou any en aquest àmbit.

Dins d'aquesta tradició, el que acostumo a fer és tornar-me a mirar aquella entrada, per veure, al cap d'un any, si he recordat el que m'havia proposat (i ho he seguit) o no. Aquest cop no serà diferent, i avui el que faré serà veure què em vaig proposar fa un any i, com sempre, fer nous propòsits/reptes per al que acabem d'estrenar.

He decidit que aquest cop començo amb les "males notícies": m'havia proposat una sèrie de coses i la majoria no les he aconseguit. Per exemple, continuar amb la saga Metroid, que passa per acabar-me el primer joc, molt dens i dur actualment, i anar jugant als posteriors. Doncs bé, resulta que aquella primera entrega de NES la vaig posar només un dia, per això no apareix al meu resum anual de videojocs jugats.

Queda prorrogat, perquè no ho penso deixar estar. També prorrogo el de jugar a més jocs d'en Mario, cosa que no he fet. Concretament volia posar-me amb el Super Mario Bros. 2 japonès, però ni vaig fer això, ni vaig acabar el Super Mario 64 (tot i que vaig avançar una mica), ni tan sols vaig fer més llunes del Super Mario Odyssey. Sí que li vaig acabar fument força canya al Mario Kart 8 Deluxe a finals d'any, aconseguint diversos objectius. 

Després de no estrenar-lo el 2019, quan va sortir, i d'haver-lo tocat molt poques hores el 2020, l'any passat havia de ser l'any en què em posaria seriosament amb el Dragon Quest IX, però no el vaig engegar ni una vegada. I això que era el joc més esperat per mi d'aquell ja llunyà 2019! Soc un cas. A veure si el 2022 és, per fi, el moment.

Per enèsima vegada em proposava acabar 3 jocs de la Wii U, però no en vaig acabar cap, i diria que només la vaig engegar perquè la meva filla jugués un parell de cops al Super Mario Maker. Veurem si el 2022 la cosa s'anima.

I el Donkey Kong Country, que sembla que no vulgui acabar mai, ni tan sols el vaig tocar. Queda prorrogat, això sí, perquè és un deute pendent amb mi mateix, aquest i tota la saga. Igual que queda prorrogat, perquè realment em ve de gust, i més ara que m'ha agafat fort amb els beat'em ups, continuar la saga Streets of Rage, que no vaig tocar el 2021.

I ara anem amb les bones notícies: volia jugar a més jocs de la saga Mega Man i a principis d'any em vaig acabar la seva cinquena entrega de la NES. No és gaire, però el cas és que la cosa ha tirat endavant, i ja sento el cuquet de jugar a dos o tres jocs més enguany.

També m'havia proposat continuar la saga Castlevania, de la qual vaig acabar la segona entrega fa un temps. Espero jugar al III i al Super Castlevania IV durant 2022. 

Normalment vull jugar a almenys un joc de la saga The Legend of Zelda cada any, i el 2020 vaig posposar l'Ocarina of Time 3D perquè amb els companys de Retroscroll vam jugar a l'A Link to the Past per al podcast corresponent, però el 2021 va ser l'any en què, per fi, em vaig posar a jugar seriosament a aquest clàssic entre clàssics, i tot i que no me'l vaig acabar, ja va quedant menys i espero poder fer-ho properament.

Un propòsit relativament aconseguit: volia jugar a diversos jocs d'en Sonic, atès que 2021 va marcar el seu 30è aniversari, però al final només vaig acabar jugant al primer de tots, precisament el que feia les tres dècades. El mateix puc dir de continuar amb la saga Kirby: vaig jugar a l'entrega de la NES, però a cap més. I sobre fer el mateix amb la d'en Kunio-kun, bé, vaig tornar a jugar al River City Ransom (hi havia jugat en la versió japonesa) i vaig jugar per primer cop a l'esbojarrat títol d'hoquei sobre gel Ike Ike! Nekketsu Hockey Bu: Subette Koronde Dairantô. Aconseguit, doncs. I en tots dos casos espero jugar a més jocs durant l'any en curs.

I ara ve un moment de reflexió. 2021 va ser un any en què em vaig adonar que havia canviat com a videojugador, que hi havia coses aparentment immutables en les quals em basava per prendre decisions que ja representaven més un llast que una altra cosa. En parlava no fa gaire a Retroscroll. 

El 2020 em vaig fer una llista de videojocs als que volia jugar per anar reduint la "feina pendent", l'anomenat backlog, i això em va ajudar a centrar-me. Vaig cometre l'error de, sense haver pogut guixar tots els seus elements, sumar-ne de cara al 2021. Això ha fet la bola encara més grossa, i el que és pitjor, m'ha fet estressar i encarar els videojocs com si fossin deures. I això no pot ser. Hi jugo per passar-m'ho bé, i com que de tota manera en gaudeixo siguin de l'època que siguin, quin sentit té que tingui pressa per jugar a tal o qual joc? No hi fa res que jugui a un títol de 2014 l'any 2022, oi? Arriba un punt que ja no ve d'aquí.

Reconec que m'influeix molt veure gent del món del retro parlant de jocs imprescindibles amb els quals va passar incomptables hores a la seva infantesa o en què va gastar infinites monedes de la seva setmanada, i llavors m'agafa l'ànsia i penso que m'he de "posar al dia" per no quedar fora de les converses. Doncs no, el retro m'encanta, però no tinc temps, diners ni logística per transformar-me en un expert de manera accelerada i compensar tots els anys en què per una raó o una altra no vaig jugar a tal joc ni vaig tenir tal consola. El temps passat és perdut. 

Així que he decidit que jugaré al que em vingui de gust en cada moment, deixant de banda aquella llista que m'havia d'ajudar a centrar-me (m'hi puc continuar inspirant i ja he dit més amunt que prorrogava algun repte, però sense obligacions), perquè el que vull ara és passar-m'ho bé, no jugar pensant en terminis ni en si un joc va abans que un altre. Això, creieu-me, és un gran canvi en mi. De vegades em vindria de gust jugar a un títol, però llavors penso que no, perquè abans he de jugar a un grapat més per saber d'on ve tot plegat. Em continua agradant fer aquesta arqueologia, però puc fer alguna excepció i gaudir d'entregues anteriors com si fossin preqüeles. Per què no? 

No crec que la dispersió sigui bona, i és un mal que jo patia i que encara no he resolt del tot, però he volgut exigir-me a mi mateix una disciplina massa fèrria i al final ha acabat sent contraproduent, de manera que m'ho prendré tot amb més calma, i jugaré per divertir-me, perquè passi el que passi sé que sempre em quedaré fora de determinades converses, o sigui que val més no lluitar a cops de puny contra les onades i seure a la vora del mar tranquil·lament. 

I això sovint vol dir poder fer unes partides, o dedicar les hores que calguin, a algun títol arcade que gràcies als sistemes actuals puc esprémer sense haver-me de gastar monedes reals, però que no tenen final -o jo no seré capaç d'arribar-hi- i, per tant, no són d'una llista on els pugui guixar un cop acabats. M'agraden, m'ho passo bé jugant-hi i ho continuaré fent, independentment de l'any de llançament o de si representa que tothom se'ls va poder passar quan tenia 10 anys i jo, amb gairebé 40, no passo de la tercera pantalla. Tant se val. I el mateix amb els títols més moderns: si hi jugo al cap de 5 o 6 anys del seu llançament m'ho passaré tan bé com si ho hagués fet quan "tocava", i fins i tot és possible que deixant-los reposar, alguns jocs que no van ser ben rebuts en aquell moment ara siguin més apreciats per la gent. No seria el primer cop.

Un altre repte, perquè coneixent-me és més un repte que un propòsit, i no és pas nou i hi ha marge de millora, és el de comprar menys i jugar més. Vaig gastar més en videojocs el 2021 que el 2020, tot i que de manera més eficient, més intel·ligent. Però això no ajuda a reduir la despesa ni a solucionar problemes logístics ni d'angoixa pel que fa al consum d'aquestes adquisicions, sobretot quan es té poc temps, i enguany en tindré menys, a partir de maig, quan arribi el meu fill i passi a ser pare de dues criatures.