Reflexions personals: arribar tard

Trobo que una de les claus de la longevitat d'un blog és l'entossudiment en mantenir un format que ja no s'estila, i una altra la possibilitat d'oferir coses noves. 

Estic content que al llarg d'aquests anys se m'hagin anat acudint seccions noves que han mantingut vives les meves ganes d'escriure, que per molt que sempre diguem que ho fem per nosaltres mateixos, atès que no hi guanyem diners, ens agrada veure que tenim visites i comentaris, que hi ha una reacció per part del públic, i com que en el meu cas no passa gaires vegades, això de tenir visites que vagin més enllà de les 50 o 60 per entrada, i un comentari de tant en tant ja m'alegra el dia, almenys m'ho vull passar bé, i la frescor és essencial.

Avui, doncs, inauguro secció, i és la de les Reflexions personals. Anticipo que no tindrà la regularitat habitual de les altres seccions, i que seran entrades menys lleugeres, però trobo que ja és hora de deixar de donar la tabarra sobre aquestes coses a la web de Retroscroll i fer-ho a títol personal aquí. 

El tema amb què comença la secció no és pas que no l'hagi manifestat alguna vegada, però no ho havia fet aquí, al meu blog. I ara que ha sortit l'esperadíssima tercera part "real" de la saga Monkey Island i ha omplert les xarxes de mostres d'alegria motivada per la nostàlgia, m'ha revifat també una reflexió que, com dic, he fet més vegades, encara que normalment ha estat en cercles privats o, fins i tot, en converses mentals amb mi mateix.

El cas és que fa molts anys que vaig tornar als videojocs després d'una llarga pausa en què em vaig dedicar a altres coses pròpies de la postadolescència i la primera joventut, bàsicament tenir la meva primera parella i pensar que li havia de dedicar tota la meva atenció. Quan hi vaig tornar m'havia saltat una generació, però vaig començar a comprar com un boig i, de retop, em vaig interessar pel retro, en comprar-me aquells videojocs que de petit i adolescent m'havia saltat, i també algunes consoles que no havia tingut. La tasca era titànica, però econòmicament encara s'hi podia fer alguna cosa, perquè l'especulació desbocada encara era un embrió del que és ara. 

Això ho vaig compaginar amb anar-me comprant sistemes i videojocs contemporanis, de manera que poc després ja tenia una acumulació de jocs pendents, el famós backlog, considerable. Més d'una dècada després, la cosa és insostenible, però bé, aquest tema potser és l'objectiu d'una futura entrada de la secció. Avui vull parlar, a partir del context exposat, d'una desagradable sensació que tinc, i és que sempre arribo tard a la festa. 

I no només parlo de consoles i jocs que tothom coneix i que jo toco fora del seu moment, ni de remakes i remasters, que també, sinó sobretot d'aquells videojocs que, en llançar-se en el moment en què ho fan, tenen una rellevància i provoquen una reacció que no puc viure de la mateixa manera que els meus companys veterans d'aquesta, la nostra afició.

Per exemple, el celebrat Streets of Rage 4 arribava 26 anys després de la tercera entrega. Per a un fan de la saga això és una autèntica crida a files i una fiblada de nostàlgia, però jo... només he jugat, a hores d'ara, al primer joc. I força anys més tard del seu temps. Evidentment, tinc els altres i també el quart, que em vaig comprar en edició col·leccionista i tot. Hi vull jugar quan ja hagi jugat als altres, que és com s'hauria de fer per copsar millor les referències. El que no podré sentir mai, però, és la sensació de reprendre una saga després de molts anys, amb aquest. Perquè no serà així. Perquè hi jugaré potser setmanes o mesos després d'haver acabat el tercer. 

L'any 2008, 11 anys després de la sortida del Mega Man 8, sortia el Mega Man 9. La saga, en realitat, no s'havia aturat mai, però el seu protagonista era un altre. A més, l'estil gràfic s'havia modernitzat. I, de fet, les entregues 7 i 8 ja no tenien el pixel art típic dels orígens de la saga a la NES, perquè no eren per a aquella consola. El novè joc (i el desè, que va arribar poc després) tornava a l'estil de la 8 bits de Nintendo i passaria perfectament per un títol d'aquella llegendària màquina, música i tot, i he de dir que va ser el primer Mega Man que vaig tocar -tot i que el vaig abandonar perquè em va semblar, en aquell moment, massa difícil-, però no podia tenir la sensació que tornava a una saga que havia enyorat. Perquè no l'havia enyorat, en no haver-la arribat a estimar.

Suposo que s'entén el que estic mirant d'exposar. Si cregués que als videojocs s'hi ha de jugar quan són nous i, si no, no val la pena jugar-hi, no m'agradaria el retro, els recopilatoris de clàssics no serien els meus llançaments preferits ni existiria aquest blog. Jugar a jocs retro és vàlid tant per tornar a experiències de fa anys com per descobrir coses que et vas perdre. El que estic dient és que m'ho puc passar molt bé amb una nova entrega d'una saga que semblava que s'havia acabat i que ha tornat en temps moderns, al capdavall és una tendència també del cinema i està pensada perquè en gaudeixin també els nouvinguts, però que sense el lapse de temps que altres persones han hagut de "patir" no és el mateix. 

La lògica ens diu que estalviar-se un "patiment" és quelcom desitjable, però en aquest cas la il·lusió no és la mateixa si hem estat pregant per una nova entrega de la nostra saga preferida durant 25 anys que si hem pogut jugar de manera seguida a totes les seves entregues.

I per això penso que sempre arribo tard. Gaudeixo d'aquests retorns, però no puc replicar la sensació que deu tenir algú que coneix aquestes franquícies, hi va jugar a la seva època -sense descartar que hi hagi estat jugant al llarg dels anys repetidament- i ara, de manera esperada o no, li planten una continuació. 

Suposo que és el preu que he de pagar per les decisions preses en el passat (com en tot en aquesta vida), fos a l'hora d'escollir els jocs que em comprava -o demanava que em regalessin- o el simple fet de deixar de jugar a videojocs durant una llarga temporada. Ara intento posar-me al dia, sense remei, i participar en les converses nostàlgiques d'aquest petit món dels videojocs, però no ho puc fer amb una perspectiva nostàlgica real.