16è aniversari de 3 Botons i START!

Ha arribat el dia, l'esperadíssim moment de l'any en què internet es paralitza perquè està pendent que jo anunciï públicament que aquest blog fa anys, i sí, és 15 de febrer (en el moment de publicació d'aquesta entrada) i, per tant, l'aniversari del blog.

L'any passat, en fer els 15, vaig pensar que podia ser un bon moment per plegar, així, amb un número a mitja dècada exacta, però no en tenia ganes, volia continuar escrivint, perdent part del poc temps lliure que tinc en el blog. I això continua sent així, i a més ara ja em veig obligat a continuar, si l'espai d'emmagatzematge m'ho permet, almenys fins als 20. Però bé, el cas és que 3 Botons i START ha fet 16 anys.

16 anys amb 1.522 entrades publicades, comptant aquesta, seccions clàssiques, seccions inactives, seccions noves, algunes de més aprofitades que altres, segons l'època i els meus interessos, però sobretot ganes de continuar, no em pregunteu per què, potser perquè espero que el que escric sigui útil i interessant per a algú, de la mateixa manera que per a mi ho són les coses que fan els molts creadors de contingut que segueixo, especialment amb la paraula escrita, que és el meu format preferit.

I mentre pensava com celebrar-ho vaig estar pensant diverses opcions, fins que la cosa va quedar en un sorteig de 16 milions d'euros o una llista de 16 videojocs de 16 bits que m'agraden. Ha guanyat la segona opció, perquè he pensat que estava ben trobada i us faria més gràcia que els diners, més impersonals.

No són necessàriament els meus jocs preferits d'aquella generació -tot i que alguns sí-, i sé que n'hi deu haver de millors, com per exemple seqüeles que els superen, però són els que a mi en el seu moment, per una raó o una altra, em van impressionar més i em van fer enamorar dels 16 bits. Ah, i aviso que no hi ha cap ordre.

De Nintendo jo només vaig tenir la Game Boy, a l'època. Havia tocat una mica la NES, però vaig lluitar molt perquè em compressin la portàtil, i el dia que la vam anar a comprar vaig veure exposada, allà a les botigues del port de Barcelona, una flamant Super Nintendo amb un preu que em va fer descartar la simple insinuació que potser podíem canviar els plans (no fos cas que em quedés sense res per avariciós), i un joc en attract mode del que em vaig enamorar a l'instant.

El Super Mario World lluïa una bellesa d'sprites, uns colors, una nitidesa, que em van continuar impressionant quan anys després hi vaig jugar en emulador al PC i que encara ara sé que m'agradaran el dia que em posi seriosament a jugar-hi a la Super Nintendo, que ara ja tinc.

Perquè, un cop passat un període prudencial en què em vaig veure prou valent com per demanar una consola de sobretaula, alguna cosa va passar que em va desviar del camí de Nintendo, i aquesta cosa que va passar es deia Mega Drive, on vaig conèixer la velocitat i una mascota d'allò més atractiva.

El Sonic the Hedgehog és un dels meus videojocs preferits de 16 bits i de qualsevol generació, i aquell amor a primera vista, tant pel personatge com per la jugabilitat, els escenaris i una banda sonora que encara és de les meves preferides, va tenir bona part de la culpa que al cap d'un any i escaig de conèixer la màquina -el temps prudencial que deia- me'n demanés una per a mi, oblidant del tot els somnis de posseir una Super Nintendo. 

Va ser un enamorament prou poderós com per superar l'enveja infinita que em feien els usuaris de la 16 bits de Nintendo, que podien tenir el que en aquell moment semblava un port perfecte de la recreativa que al seu torn m'havia al·lucinat veient-la des del carrer, anècdota que he explicat mil vegades.

Ells tenien l'Street Fighter II: The World Warrior i jo no, i abans d'imaginar que algun dia podia arribar a la competència em considerava afortunat de tenir un amic malalt dels videojocs que em convidava sovint a casa seva, on podia provar aquest i altres jocs de la màquina. En aquella època ni ens semblava més lent, ni gràficament inferior. Era el puto Street Fighter II a casa.

Un cop ja vaig tenir la Mega Drive, gràcies a l'intercanvi de jocs amb l'únic company de classe que també la tenia vaig descobrir diversos títols, i un d'ells va ser el Fatal Fury, que no era l'Street Fighter, però molava prou. 

En aquells temps, si sabia que originalment era de Neo Geo devia ser per les revistes, perquè jo no anava a les recreatives ni, encara menys, tenia la versió domèstica de la màquina d'SNK. Per a mi el port de la 16 bits de Sega era fantàstic, i sé que està considerat com a tal. Va ser un dels jocs que em vaig comprar quan vaig començar a endinsar-me en el retro i, entre altres coses, ampliar el catàleg de les consoles que ja tenia, cosa que no he parat de fer gairebé 20 anys després.

No ens movem de la lluita, però tornem a casa del meu amic i a la Super Nintendo, perquè un dia em va ensenyar un cartutx japonès que era el Dragon Ball Z: Super Butôden, el primer de la saga, que actualment es veu de manera indiscutible inferior a les seves continuacions, però aquell dia jo vaig al·lucinar molt amb aquella mena d'Street Fighter de Bola de Drac i els seus personatges secrets. 

Tant és així que ara, coneixent-ne les mancances, encara sento un gran afecte per aquest joc, i és per això que apareix en aquesta llista.

Tornem a la consola de Sega, perquè quan la vaig conèixer i me'n vaig enamorar no va ser només pel Sonic, sinó que hi va haver altres cartutxos que em van robar el cor, i tot i que quan vaig tenir la màquina no els vaig buscar activament, perquè altres coses em van cridar més l'atenció, no els vaig oblidar del tot i vaig acabar comprant-los molt després de la seva època.

És el cas del Ghouls 'n Ghosts, meravellosa versió que també és llegendària per la seva dificultat. Com tota la saga, de fet. Però bé, aquella entrega per a Mega Drive em va impressionar amb les diferents armes, els espectaculars enemics de final de pantalla de disseny orgànic com el de la imatge, la banda sonora i la seva capacitat d'enganxar tot i que hi moria un cop rere l'altre. Ara, però, he perdut molt la pràctica i no hi jugo, ni de bon tros, com llavors, que juraria que havia arribat gairebé al final de tot -de la primera volta, això sí-.

Un altre joc de la Mega Drive que vaig conèixer juntament amb la consola va ser el Super Hang-On, el meu primer arcade de conducció, i llavors no sabia que venia d'una recreativa, però he de dir que a aquella edat això em passava amb molts jocs.

Sigui com sigui, flipava amb aquella sensació de velocitat, el turbo de la moto millorada, la fluïdesa amb què s'hi jugava i, és clar, la música, així com els efectes sonors que, lluny de resultar-me molestos i repetitius, m'encantaven, i encara tinc ficats al cap.

També de velocitat, i probablement descobert de nou a casa d'aquell amic meu, tenim el Super Mario Kart, l'entrega inaugural d'una de les sagues més populars de la història i un imprescindible de la Super Nintendo.

En termes de velocitat no tenia res a fer contra el Super Hang-On, però la proposta de curses humorístiques de combat va crear escola, i encara que a l'actualitat es vegi una mica primitiu, i probablement ho és en comparació amb les seves millorades seqüeles, el seu encant és innegable i m'agrada jugar-hi de tant en tant. Però el lloc on més canya li vaig fotre va ser en un emulador de PC.

El mateix em va passar amb aquest Windjammers, que no sé com vaig conèixer, probablement em sonava d'algun saló recreatiu i alguna màquina de bar vista des de lluny, o n'havia sentit a parlar, o n'havia llegit alguna cosa en alguna revista. No ho sé, diuen que als anys 90 no era especialment popular i que la febre va venir després.

Però la veritat és que va ser un dels pocs títols que em vaig esforçar per emular en MAME quan en vaig tenir l'oportunitat, i segurament és el meu preferit de la Neo Geo. Ara, per sort, el tinc emulat legalment a la Switch. Acció frenètica, un esport inusual i partides rapidíssimes el converteixen en un joc tremendament addictiu, per a mi.

Un dels jocs de la meva vida va ser el FIFA International Soccer de la Mega Drive, juntament amb el FIFA 95 que va arribar l'any següent i va incorporar els clubs, però tenia vist el Super Sidekicks de Neo Geo a les recreatives -que, hi insisteixo, no hi anava, però si passava per algun lloc on hi havia màquines no perdia l'oportunitat de fer-hi alguna ullada-. 

Dic això perquè qualsevol dels títols que he dit podria aparèixer en aquesta llista, però el més proper a aquesta jugabilitat arcade futbolística de la proposta d'SNK que vaig tocar en el seu moment va ser l'International Superstar Soccer Deluxe, un clàssic de la Super Nintendo que després va sortir després també en Mega Drive, versió que vaig comprar de saldo en un videoclub. Encara ara és recordat amb afecte, i no m'estranya. Ràpid, àgil, espectacular i amb una modalitat de desafiaments molt addictiva. 

Suposo que també us passava que teníeu molt vist un joc de les captures de les revistes i que vau desitjar durant molt de temps poder-lo provar personalment. A mi em passava, en alguns casos no ho vaig fer mai, en d'altres no ha estat fins fa poc, però sí que alguna vegada havia pogut gaudir d'aquells jocs que m'havien cridat l'atenció quan encara eren de relativa actualitat.

Va ser el cas, per exemple, del Gunstar Heroes, emblemàtic títol de la Mega Drive que vaig obtenir dins del cartutx Classic Collection juntament amb l'Alex Kidd in the Enchanted Castle, el Flicky i l'Altered Beast. Ja m'atreien aquells gràfics colorits que podia percebre, però quan vaig poder-lo controlar amb el meu comandament de la 16 bits de Sega vaig gaudir tant, amb aquells efectes visuals que el fan llegendari... I amb la possibilitat de combinar armes, i amb la modalitat cooperativa que permetia dividir la vida que li quedava al supervivent quan un dels dos moria per tal que aquest ressuscités... Una passada de joc, merescudament recordat com a tal. 

Ara vull esmentar un cas especial, perquè el Joe & Mac era un videojoc del qual havia vist també imatges en revistes, potser també l'havia vist en moviment al programa Videoxoc, però no hi vaig jugar fins molts anys després. Ni tan sols en emulador. Vaig deixar de pensar-hi, senzillament.

Però en temps més recents, quan es va llançar la seva versió recreativa per a la Switch, me'l vaig comprar i el cert és que no em va decebre. Sempre l'havia associat a la Super Nintendo i no sabia que també la meva Mega Drive en tenia una versió -tot i que només als Estats Units-, i fins i tot la NES i la Game Boy. Ara ja tinc algunes d'aquestes, i encara que hi he jugat poc -les coses com són- em continua enamorant l'sprite del dinosaure de la primera pantalla, a la imatge. Un tros de clàssic de Data East.

Al mític Streets of Rage, de la Mega Drive, no tinc clar si hi vaig jugar de petit ni adolescent. Estic força segur que em van deixar la seva segona part pel poc que recordo dels seus personatges, però amb els anys, primer en emulació en consoles modernes i després tenint-lo a la pròpia Mega Drive, sí que he jugat força al primer.

I em té flipat, sincerament. És una mostra més del poder de la màgia dels 16 bits, que fa que tot i haver-lo descobert de debò ja de gran, s'hagi convertit en un dels meus videojocs preferits de sempre, fins al punt que el 2 m'agrada, també, però em costa considerar-lo superior com el troba la majoria de la gent. Des del punt de vista tècnic i jugable ho és, la màquina estava més explotada, però la sensació que em va deixar el primer té massa pes, en la meva valoració personal.

Ens en tornem a anar a la Super Nintendo, però per parlar d'un altre cas especial: el dels jocs que t'impressionen però sense haver-los tocat gaire personalment.

 

Jo de petit era molt fan de les Tortugues Ninja, i havia jugat al Teenage Mutant Ninja Turtles II: The Arcade Game a la NES del meu millor amic, consola i joc que ara tinc jo des que ell va decidir desfer-se'n, però tampoc tinc clar si vaig arribar a jugar al Turtles in Time a l'època. Probablement sí, a casa d'aquell amic meu que tenia la SNES, però no ho recordo amb exactitud. Ha estat després, de veure'l jugat per altres persones, que m'ha captivat amb la seva acció frenètica i uns gràfics d'allò més colorits i representatius de la franquícia. He jugat a la versió recreativa al Cowabunga Collection, però a la versió Super Nintendo, que també està inclosa en aquest magnífic recopilatori, encara li he de clavar queixalada.

 

Ara tornem una mica als orígens, perquè un altre dels primers jocs que vaig conèixer de la Mega Drive va ser l'Altered Beast, amb el cosí que me la va presentar, i va ser amb ell amb qui vaig gaudir d'una de les primeres experiències cooperatives de la meva vida videojoquística, una manera de jugar que per diferents circumstàncies ha estat força excepcional en la meva història.

 

Les transformacions en diferents bèsties antropomòrfiques no han deixat d'emocionar-me, i amb els accidents a l'hora de repartir-se els orbs que proporcionaven l'augment de poder -i la ulterior transformació- ens ho passàvem d'allò més bé, tot i que sempre intentàvem fer-ho bé. Recordo que ens el vam passar, cosa que jo en solitari no he aconseguit -la veritat és que tampoc hi he jugat gaire més- ni quan ja el vaig tenir a la meva col·lecció amb l'esmentat Classic Collection, ni a la Nintendo 3DS, ni a l'Astro City Mini. Però algun dia m'hi posaré seriosament, perquè tot i que no li he fet gaire cas amb els anys, va ser un dels títols que em van fer enamorar dels 16 bits.

M'ha costat molt decidir el 16è. Implicava deixar fora grans títols, però llavors he pensat en el tema d'aquesta llista, els jocs de 16 bits que d'una manera o una altra em van deixar amb la boca oberta, i ho he desencallat.

El Super R-Type fa molt poc que el tinc, però sí que recordo veure'n imatges a les revistes i al Videoxoc, i em va semblar al·lucinant pel seu disseny de naus i enemics. Ara sé que en retrospectiva se li critiquen les ralentitzacions, però quan el meu amic el va llogar i el vaig poder veure en persona em va caure la bava, i tot i que no hi vaig jugar gaire -els shmups no s'han fet difícils amb el temps, ja ho eren abans- em va deixar empremta. 

Aquests han estat els 16 jocs de 16 bits que he triat per representar l'impacte que va causar aquest nivell tecnològic dels videojocs en el jove Moroboshi. A banda del Windjammers no hi he posat jocs de recreativa, trobo que allà és difícil determinar on comença el que entenem per 16 bits, especificacions oficials a banda, i insisteixo en què sé perfectament que no he esmentat jocs que fossin el cim d'aprofitament de les respectives màquines. He parlat d'impacte personal. 

I a vosaltres quins jocs de 16 bits us van impressionar més, a l'època o fins i tot ara?

Reptes per a 2024

Si l'última entrada de 2023 va ser per fer un repàs de l'any en qüestió de videojocs, com ja és costum en els darrers anys, la primera de 2024 segueix també la tradició de fer un petit llistat de reptes per a l'any que comença, després de rellegir el de l'any passat per primer cop i veure fins a quin punt vaig ser fidel als meus propòsits. 

Doncs bé, hi ha una mica de tot, però ja avanço que en algunes coses em vaig desviar prou de la intenció inicial com per no poder reprimir, ara, un somriure irònic amb llagrimeta. 

Per exemple, havia dit que tenia intenció de posar-me seriosament amb la saga Super Mario, i havia esmentat específicament el Super Mario Bros. 2 occidental, però no m'hi vaig posar.

Tot i així, no es pot considerar que l'objectiu sigui fallit del tot, perquè sí que vaig estar jugant al meravellós Super Mario Bros. Wonder. Per a 2024 la idea és acabar-lo al 100% i, ara sí, jugar al segon de la NES i anar fent.

Després de fallar en el propòsit de jugar a més jocs de la saga Castlevania el 2022, em vaig proposar esmenar-ho el 2023, i el cas és que ho vaig fer. L'escollit va ser el que anava a continuació de l'últim, el Castlevania III, el darrer a la NES.

Lamentablement, el que és jugar-hi hi vaig jugar, però fa mesos que el vaig posar en pausa indefinida perquè no vaig ser capaç de passar-me un punt on em vaig encallar després de desenes d'intents... No prometo res per a aquest any, però m'agradaria acabar-lo, és clar, i continuar la llegendària saga.

D'una altra llegenda, la de Zelda, havia dit que volia jugar a dos títols, i ho pretenia de debò, evidentment pensant en un parell dels curts, i ho volia fer abans d'estrenar l'esperadíssim Tears of the Kingdom perquè sabia que qualsevol cosa jugada després em faria mandra per comparació, i perquè era conscient que la seqüela del Breath of the Wild m'absorbiria.

Doncs bé, vaig continuar The Legend of Zelda, però traint el meu pla en començar el seu títol més recent. Per al 2024 no renovo la intenció de jugar a altres jocs de la saga, ni tan sols sé si m'acabaré l'actual, així que em limitaré a divertir-me amb aquest, l'acabi quan l'acabi.

Havia dit que jugaria a tants jocs de la saga Sonic com pogués, perquè igual que em passa amb els d'en Mario tinc força clàssics tocats només per sobre, i la veritat és que vaig jugar força... al primer, en la seva versió dins del recopilatori Sonic Origins. I allà m'he quedat. Propòsit renovat.

També em volia posar seriosament amb Streets of Rage, però només em vaig passar el 2 i a sobre en cooperatiu. Enguany vull aconseguir-ho jo sol i posar-me amb el 3 i el 4, que ja toca!

Pel que fa als objectius no complerts ni tan sols parcialment, 2023 no va ser tampoc l'any de reprendre el Dragon Quest XI, i no vaig jugar a cap títol de la saga Mega Man. Renovo tímidament la primera intenció, i em proposo fermament jugar com a mínim a un joc del superheroi blau de Capcom.

Vaig fracassar estrepitosament en el propòsit de comprar menys i jugar més, és una assignatura eternament pendent meva, però sempre és saludable en més d'un sentit fer-se aquesta autopromesa, així que la renovo.

2023 va ser un mal any pel que fa a la reparació de consoles o accessoris, cada cop tinc menys temps lliure i, al que em vaig dedicar, ho vaig fer de manera molt barroera i amb un resultat ben curiós, com explicava aquí. 

No és que em vingui de gust dur a terme aquestes tasques, si us he de ser sincer, però he de renovar la intenció perquè tinc diverses consoles amb algun problema o altre que m'impedeix jugar-hi, i el cas és que vull jugar-hi. 

2023 va ser un any amb una notable pèrdua del meu temps lliure, que ja era escàs, però tot i així em proposo jugar més, i a la globalitat dels meus sistemes, incloent-hi els moderns, que he tingut molt abandonats últimament, i els retro. Per això vull que tot em funcioni, encara que les màquines se'm rebel·lin i fallin quan ni tan sols les faig servir. Vull jugar més, acabar-me més videojocs tot i no voler, paradoxalment, fer-ho amb cap mena de pressió. 

Espero poder somriure, ara sí sense llagrimeta, quan rellegeixi l'entrada al final de l'any.

Especial: Cameos de Sega

Hi ha companyies a les quals els agrada fer-se autohomenatges, i una d'elles, no se n'amaga pas, és Sega. Hem pogut veure els seus personatges més emblemàtics trobant-se en jocs de la "saga" coneguda com a Sega All-Stars, que inclouen els magnífics jocs de conducció que són alhora una celebració de la seva història i magnífics clons dels Mario Kart, per exemple. 

També s'ha pogut veure la companyia fent un joc sobre si mateixa, malauradament només al Japó, anomenat SeGaGaGa, i participar als RPG crossover per a Nintendo 3DS Project X Zone, a més dels múltiples recopilatoris de clàssics seus que s'han publicat al llarg dels anys.

El que vull tocar avui, però, és un altre tema: el de les aparicions estel·lars de personatges de Sega en d'altres jocs de la companyia, com a convidats especials o, com també se sol dir, cameos.

Un dels més coneguts és el que va fer en Sonic al Soleil, aventura que Sega fins ara, curiosament, havia deixat fora de les col·leccions que exploten el seu llegat, però que ara formarà part de la imminent Mega Drive Mini 2. Doncs bé, la mascota de la companyia es pren un descans merescut de les seves aventures en una platja.

Es podria dir que en Sonic fa un cameo en forma de figura decorativa al retrovisor central del joc arcade Rad Mobile, però com que en realitat va sortir una mica abans que el Sonic the Hedgehog, i per tant va debutar al joc de velocitat en comptes d'aquell que protagonitzava, no acabaria de ser l'aparició d'una estrella coneguda, pel moment cronològic. Més conegut era a la versió per a Saturn del mateix joc, anomenat Gale Racer, on cada 100 voltes l'ornament canvia pel d'altres amics i enemics de la mascota de Sega.

En té moltíssims més, però seria massa llarg tractar-los aquí, de manera que us emplaço a repassar-los en aquesta llista. Alguns són sense permís i a la competència, però són curiosos igualment, com el que he compartit del Turrican, on també hi apareix un altre personatge emblemàtic de la història dels videojocs.

Es diu que abans que fos en Sonic, la mascota de Sega, la companyia havia tingut de prova en aquella posició, per començar, la bufona nau Opa-opa del Fantasy Zone. Com a tal, se l'ha pogut veure fent aparicions en diversos jocs, i una de les més curioses és la que fa a l'Arnold Palmer Tournament Golf, en què si colpegem la pilota 100 vegades sense arribar al green ens surt una pantalla de game over... i a continuació juguem a una versió simplificada i sense scroll del Fantasy Zone! Com a curiositat, això només passava a les versions occidentals.

A banda d'això, el seu sprite s'havia pogut veure el mateix any del seu llançament, 1986, a l'Alex Kidd and the Lost Stars, quan aconseguim la bola assignada al signe d'Aries; també la podem veure a les boles gachapon del Shenmue, havia de sortir a l'inèdit Space Fantasy Zone i va acabar sortint en un altre crossover dels dos jocs al Planet Harriers, que sí que va ser llançat, però només per a recreatives. 

Tornant al joc de golf, tenim una interessant aparició estel·lar del que es va postular com la mascota de Sega amb més força abans de l'arribada de l'eriçó blau, i és que l'Alex Kidd hi apareix jugant a golf en una escena animada.

A la Flicky i els seus cameos ja els vaig dedicar una entrada sencera, així que no m'hi estendré gaire, però aquesta simpàtica ocelleta forma part de la història de Sega, tant amb el seu senzill títol com amb la presència a l'univers d'en Sonic de la seva raça, i la podem veure també en una pancarta del Super Monaco G.P. de recreativa, al Flash Point, un títol tipus Tetris, així com també a la versió arcade del Teddy Boy i al Global Defense de la Master System.

Un cameo que tenia mal entès, jo, és el de l'entranyable cocatriu dels Golden Axe, aquella muntura tan útil, que resulta que en aquests jocs hi feien un cameo, perquè en realitat la bèstia ve de l'Altered Beast, que és de 1988, un any abans de la sortida del primer Golden Axe. 

Val a dir, però, que al seu debut era un enemic més, mentre que als beat'em ups d'estil medieval de Sega és, com deia més amunt, una muntura, i a la saga hi va tenir força presència, de manera que és normal associar-la a aquesta franquícia, suposo.

El que sí que és un cameo dels Golden Axe és l'aparició del nan Gilius Thunderhead com a membre del jurat que puntua els jugadors de l'Alien Storm quan s'acaba la partida. També se'l va poder veure al Shining in the Darkness, l'RPG inaugural de la saga Shining, com a venedor d'una botiga.

No tots aquests cameos s'han produït en jocs de l'època dels 16 bits. A l'Streets of Rage 4, tècnicament ja no de Sega, però sí en esperit, hi apareix un espectacular graffiti d'en Joe Musashi, el protagonista de la saga Shinobi.

 

De la mateixa manera que alguns shoot'em ups moderns, o retro però rellançats posteriorment, tenen naus convidades, al Super Monaco G.P. 2 es podia fer servir la moto (i el pilot) del Super Hang-On, cosa que, si em permeteu l'opinió, és una passada i a l'època devia provocar un bon impacte emocional als seguidors de la companyia.

Ja veureu com la cosa va de vehicles, a partir d'ara, perquè també poden ser emblemàtics i que els percebem gairebé com a personatges. El cas és que aquest cotxe de policia apareix al final del Cyber Police ESWAT, però la seva aparició més popular, com passa amb la cocatriu dels Golden Axe, és en un altre joc: efectivament, es tracta del cotxe de policia que ens treu les castanyes del foc -amb foc- a l'Streets of Rage. 

A la recreativa de l'After Burner, i també a la versió per a 32X, hi ha una pantalla en què la nau sobrevola una autopista i s'hi pot veure un Ferrari on hi ha una persona rossa al seient del copilot, que potser us sona d'alguna altra saga de la companyia. 

Podríem dir que el punt de vista des del cotxe, o la visita retornada, el tenim a la versió per a la Mega Drive de l'Outrun, on cal superar els dos primers trams sense cops perquè ens sobrevoli l'avió de l'After Burner, i també es pot fer que aparegui la nau del Galaxy Force, per cert.

 

La nau de l'After Burner apareix com a convidada al Power Drift per a 3DS, joc del que tornarem a parlar més avall. És una mica estrany en un joc de cotxes -de fet, la versió original de recreativa, de 1988, està considerada el primer joc de karts de la història-, però no ens enfadarem pas, ara.

A l'entrega més recent de la saga que he esmentat més amunt, Outrun Online Arcade -en realitat la versió HD i amb menys modalitats de l'Outrun 2-, també hi tenim cameos, com el del ja esmentat avió de l'After Burner a la Mega Drive o el del drac del Panzer Dragoon sobrevolant el cel, que no és un vehicle, però sí un mitjà de transport.

El que no és ni una cosa ni l'altra és en Jeffrey de la saga Virtua Fighter, que apareix en forma d'estàtua al Daytona USA, que sí que va de cotxes, i com a curiositat se'l pot fer canviar de postura prement el botó X repetidament.

Tornem al Power Drift, com he promès més amunt, perquè hi trobem també, com a convidat, l'Alex Kidd, que, pobret, per ser la primera mascota amb cert èxit de Sega, li he fet poc cas en aquesta entrada. 

Això passava, però, a la versió per a Nintendo 3DS del clàssic de velocitat amb escenari rotatiu. Però no a la que tenim els que ens vam comprar el d'altra banda magnífic Sega 3D Classics Collection, sinó en una edició separada que es va llançar posteriorment i que té una pila de convidats més:

Estem parlant, per ordre de dalt a baix i d'esquerra a dreta, de: en Harrier, protagonista de l'Space Harrier, un Binsbane -un dels enemics recurrents de l'Space Harrier-, la forma d'os de l'Altered Beast, el paio de la bandera de sortida de l'Outrun original, el ja esmentat Joe Musashi amb el seu aspecte del Shinobi III: Return of the Ninja Master, un Dralimflore, enemic del Fantasy Zone, l'Axel, la Blaze i l'Adam de l'Streets of Rage, en Mr. Hang-On del llegendari joc de motos, la Galaxy Lady del Galaxy Force, i l'Alex Kidd. 

Excepte l'últim cas són personatges de videojocs que van rebre el tractament 3D, igual que el mateix Power Drift, i tot un regal per als fans de Sega. Llàstima, però, que no s'incloguessin al llançament recopilat, tot i ser posterior. 

Què us han semblat, doncs, aquestes aparicions estel·lars? Les coneixíeu? Us n'havíeu trobat alguna per casualitat? En coneixeu més?

Fonts: SegaBits, Sonic Fandom, TV Tropes i la inestimable ajuda del company Molsupo de Retroscroll, també responsable del blog ja tristament abandonat Los cartuchos de la Mega.

Reflexions personals: arribar tard

Trobo que una de les claus de la longevitat d'un blog és l'entossudiment en mantenir un format que ja no s'estila, i una altra la possibilitat d'oferir coses noves. 

Estic content que al llarg d'aquests anys se m'hagin anat acudint seccions noves que han mantingut vives les meves ganes d'escriure, que per molt que sempre diguem que ho fem per nosaltres mateixos, atès que no hi guanyem diners, ens agrada veure que tenim visites i comentaris, que hi ha una reacció per part del públic, i com que en el meu cas no passa gaires vegades, això de tenir visites que vagin més enllà de les 50 o 60 per entrada, i un comentari de tant en tant ja m'alegra el dia, almenys m'ho vull passar bé, i la frescor és essencial.

Avui, doncs, inauguro secció, i és la de les Reflexions personals. Anticipo que no tindrà la regularitat habitual de les altres seccions, i que seran entrades menys lleugeres, però trobo que ja és hora de deixar de donar la tabarra sobre aquestes coses a la web de Retroscroll i fer-ho a títol personal aquí. 

El tema amb què comença la secció no és pas que no l'hagi manifestat alguna vegada, però no ho havia fet aquí, al meu blog. I ara que ha sortit l'esperadíssima tercera part "real" de la saga Monkey Island i ha omplert les xarxes de mostres d'alegria motivada per la nostàlgia, m'ha revifat també una reflexió que, com dic, he fet més vegades, encara que normalment ha estat en cercles privats o, fins i tot, en converses mentals amb mi mateix.

El cas és que fa molts anys que vaig tornar als videojocs després d'una llarga pausa en què em vaig dedicar a altres coses pròpies de la postadolescència i la primera joventut, bàsicament tenir la meva primera parella i pensar que li havia de dedicar tota la meva atenció. Quan hi vaig tornar m'havia saltat una generació, però vaig començar a comprar com un boig i, de retop, em vaig interessar pel retro, en comprar-me aquells videojocs que de petit i adolescent m'havia saltat, i també algunes consoles que no havia tingut. La tasca era titànica, però econòmicament encara s'hi podia fer alguna cosa, perquè l'especulació desbocada encara era un embrió del que és ara. 

Això ho vaig compaginar amb anar-me comprant sistemes i videojocs contemporanis, de manera que poc després ja tenia una acumulació de jocs pendents, el famós backlog, considerable. Més d'una dècada després, la cosa és insostenible, però bé, aquest tema potser és l'objectiu d'una futura entrada de la secció. Avui vull parlar, a partir del context exposat, d'una desagradable sensació que tinc, i és que sempre arribo tard a la festa. 

I no només parlo de consoles i jocs que tothom coneix i que jo toco fora del seu moment, ni de remakes i remasters, que també, sinó sobretot d'aquells videojocs que, en llançar-se en el moment en què ho fan, tenen una rellevància i provoquen una reacció que no puc viure de la mateixa manera que els meus companys veterans d'aquesta, la nostra afició.

Per exemple, el celebrat Streets of Rage 4 arribava 26 anys després de la tercera entrega. Per a un fan de la saga això és una autèntica crida a files i una fiblada de nostàlgia, però jo... només he jugat, a hores d'ara, al primer joc. I força anys més tard del seu temps. Evidentment, tinc els altres i també el quart, que em vaig comprar en edició col·leccionista i tot. Hi vull jugar quan ja hagi jugat als altres, que és com s'hauria de fer per copsar millor les referències. El que no podré sentir mai, però, és la sensació de reprendre una saga després de molts anys, amb aquest. Perquè no serà així. Perquè hi jugaré potser setmanes o mesos després d'haver acabat el tercer. 

L'any 2008, 11 anys després de la sortida del Mega Man 8, sortia el Mega Man 9. La saga, en realitat, no s'havia aturat mai, però el seu protagonista era un altre. A més, l'estil gràfic s'havia modernitzat. I, de fet, les entregues 7 i 8 ja no tenien el pixel art típic dels orígens de la saga a la NES, perquè no eren per a aquella consola. El novè joc (i el desè, que va arribar poc després) tornava a l'estil de la 8 bits de Nintendo i passaria perfectament per un títol d'aquella llegendària màquina, música i tot, i he de dir que va ser el primer Mega Man que vaig tocar -tot i que el vaig abandonar perquè em va semblar, en aquell moment, massa difícil-, però no podia tenir la sensació que tornava a una saga que havia enyorat. Perquè no l'havia enyorat, en no haver-la arribat a estimar.

Suposo que s'entén el que estic mirant d'exposar. Si cregués que als videojocs s'hi ha de jugar quan són nous i, si no, no val la pena jugar-hi, no m'agradaria el retro, els recopilatoris de clàssics no serien els meus llançaments preferits ni existiria aquest blog. Jugar a jocs retro és vàlid tant per tornar a experiències de fa anys com per descobrir coses que et vas perdre. El que estic dient és que m'ho puc passar molt bé amb una nova entrega d'una saga que semblava que s'havia acabat i que ha tornat en temps moderns, al capdavall és una tendència també del cinema i està pensada perquè en gaudeixin també els nouvinguts, però que sense el lapse de temps que altres persones han hagut de "patir" no és el mateix. 

La lògica ens diu que estalviar-se un "patiment" és quelcom desitjable, però en aquest cas la il·lusió no és la mateixa si hem estat pregant per una nova entrega de la nostra saga preferida durant 25 anys que si hem pogut jugar de manera seguida a totes les seves entregues.

I per això penso que sempre arribo tard. Gaudeixo d'aquests retorns, però no puc replicar la sensació que deu tenir algú que coneix aquestes franquícies, hi va jugar a la seva època -sense descartar que hi hagi estat jugant al llarg dels anys repetidament- i ara, de manera esperada o no, li planten una continuació. 

Suposo que és el preu que he de pagar per les decisions preses en el passat (com en tot en aquesta vida), fos a l'hora d'escollir els jocs que em comprava -o demanava que em regalessin- o el simple fet de deixar de jugar a videojocs durant una llarga temporada. Ara intento posar-me al dia, sense remei, i participar en les converses nostàlgiques d'aquest petit món dels videojocs, però no ho puc fer amb una perspectiva nostàlgica real.
 

 

 

 

Malalts dels videojocs: Tatuatges de beat'em ups

No hi ha dubte que el beat'em up va ser un gènere tremendament popular a les recreatives, i també a les cases, durant molts anys. Després va ser substituït espiritualment pels jocs de lluita 1 contra 1, i ja fa uns anys que ha revifat amb notables exemples, però sigui com sigui mai ha abandonat els cors dels videojugadors.

Són títols recordats amb nostàlgia, encara ara són divertits de jugar i algunes sagues han envellit perfectament, mentre que d'altres no tant. Sigui com sigui, trobem gent que no només les duu al cor, sinó també a la pell -quantes vegades dec haver fet servir aquesta expressió en aquesta secció?-, així que farem una ullada a alguns exemples de tatuatges de beat'em ups. 

Si hi ha un beat'em up que va revolucionar el gènere va ser el Double Dragon, el primer que va permetre que dos jugadors compartissin aventura de manera simultània i fer servir armes per colpejar els enemics, uns ingredients que van esdevenir exigència per a aquesta mena de videojocs.

Va generar una estimadíssima saga amb alts i baixos, però no hi ha dubte que en Jimmy Lee havia d'aparèixer en algun tatuatge, i en aquest cas el tenim en versió NES. 

Si el Double Dragon va néixer com a adaptació més occidental del Renegade / Nekketsu Kôha Kunio-kun amb els afegits esmentats i revolucionaris, després es va fer el camí invers per crear el Downtown Nekketsu Monogatari o River City Ransom (o Street Gangs a Europa), directament per a la NES, amb en Kunio altre cop com a protagonista (Alex a l'estranger) i aquesta vegada amb la possibilitat de jugar amb un company.

És el que devien fer aquests dos germans o amics que es devien pasar la infantesa lluitant colze a colze controlant en Kunio i en Riki i ho van voler immortalitzar duent-ho a la pell i, suposo, anant a tot arreu junts per sempre més per poder-ho ensenyar.

No podem parlar de beat'em ups tampoc sense esmentar la saga Streets of Rage, de la qual tenim un parell d'exemples molt similars amb l'Axel com a protagonista, que són del seu famós atac Grand Upper. 

Quin us agrada més? El més artístic de la primera imatge o el pixelat de la segona, encara que des del punt de vista del disseny no sembli que estigui extret de cap videojoc concret de la saga?

Però Streets of Rage no acabaria la representació en aquesta entrada sobre tatuatges amb els dos exemples que hem vist, sinó que veurem també un altre dels seus emblemàtics protagonistes.

La mítica Blaze Fielding, que acompanya la Tyris Flare, protagonista femenina de Golden Axe -joc que no he trobat en cap tatuatge d'una altra manera, per desgràcia-, en un tatuatge amb missatge feminista. 

Després d'aquesta col·laboració seguera de somni, potser us esteu preguntant si no hi ha tatuatges de l'Altered Beast, que hi ha qui no considera un beat'em up perquè és d'aquells que no tenen profunditat de moviments en l'escenari, però jo sí, així que n'he buscat i... malauradament, només he trobat aquest.

Sortint de Sega, un altre joc que és un beat'em up però amb un fort component plataformer és el Battletoads, que aquí tenim representat per un dels seus membres amb un pixel art que és tan emblemàtic de la NES.

Reconec que el Captain Commando el tinc en un recopilatori, però no l'he provat mai. De ganes no me'n falten. El que em falta és temps. Doncs bé, un dels seus personatges, en Ginzu, apareix en aquest senguinari tatuatge.

I us estareu demanant com pot ser que parli de beat'em ups, concretament de Capcom, i no hagi esmentat el seu títol més famós del gènere. Doncs bé, perquè me l'estava reservant per al final...

Sí, és un tatuatge d'en Mike Haggar del Final Fight, fent-li un piledriver a un tauró, una imatge que es podria dir que ja és un mem i que va néixer, pel que he trobat, d'un anunci per al llançament del recopilatori digital Final Fight Double Impact. 

No he trobat tatuatges de cap més personatge de la saga, cosa que em decep, així com també em decep no haver trobat més tatuatges de beat'em ups en general. Aquest cop confesso que no he hagut de fer una selecció per a l'entrada. Ho he posat tot.

En tot cas, quin us agrada més? Quin us hauria agradat veure en aquesta entrada? Quin us faríeu (si no us l'heu fet ja)?