Especial: Cameos de Sega

Hi ha companyies a les quals els agrada fer-se autohomenatges, i una d'elles, no se n'amaga pas, és Sega. Hem pogut veure els seus personatges més emblemàtics trobant-se en jocs de la "saga" coneguda com a Sega All-Stars, que inclouen els magnífics jocs de conducció que són alhora una celebració de la seva història i magnífics clons dels Mario Kart, per exemple. 

També s'ha pogut veure la companyia fent un joc sobre si mateixa, malauradament només al Japó, anomenat SeGaGaGa, i participar als RPG crossover per a Nintendo 3DS Project X Zone, a més dels múltiples recopilatoris de clàssics seus que s'han publicat al llarg dels anys.

El que vull tocar avui, però, és un altre tema: el de les aparicions estel·lars de personatges de Sega en d'altres jocs de la companyia, com a convidats especials o, com també se sol dir, cameos.

Un dels més coneguts és el que va fer en Sonic al Soleil, aventura que Sega fins ara, curiosament, havia deixat fora de les col·leccions que exploten el seu llegat, però que ara formarà part de la imminent Mega Drive Mini 2. Doncs bé, la mascota de la companyia es pren un descans merescut de les seves aventures en una platja.

Es podria dir que en Sonic fa un cameo en forma de figura decorativa al retrovisor central del joc arcade Rad Mobile, però com que en realitat va sortir una mica abans que el Sonic the Hedgehog, i per tant va debutar al joc de velocitat en comptes d'aquell que protagonitzava, no acabaria de ser l'aparició d'una estrella coneguda, pel moment cronològic. Més conegut era a la versió per a Saturn del mateix joc, anomenat Gale Racer, on cada 100 voltes l'ornament canvia pel d'altres amics i enemics de la mascota de Sega.

En té moltíssims més, però seria massa llarg tractar-los aquí, de manera que us emplaço a repassar-los en aquesta llista. Alguns són sense permís i a la competència, però són curiosos igualment, com el que he compartit del Turrican, on també hi apareix un altre personatge emblemàtic de la història dels videojocs.

Es diu que abans que fos en Sonic, la mascota de Sega, la companyia havia tingut de prova en aquella posició, per començar, la bufona nau Opa-opa del Fantasy Zone. Com a tal, se l'ha pogut veure fent aparicions en diversos jocs, i una de les més curioses és la que fa a l'Arnold Palmer Tournament Golf, en què si colpegem la pilota 100 vegades sense arribar al green ens surt una pantalla de game over... i a continuació juguem a una versió simplificada i sense scroll del Fantasy Zone! Com a curiositat, això només passava a les versions occidentals.

A banda d'això, el seu sprite s'havia pogut veure el mateix any del seu llançament, 1986, a l'Alex Kidd and the Lost Stars, quan aconseguim la bola assignada al signe d'Aries; també la podem veure a les boles gachapon del Shenmue, havia de sortir a l'inèdit Space Fantasy Zone i va acabar sortint en un altre crossover dels dos jocs al Planet Harriers, que sí que va ser llançat, però només per a recreatives. 

Tornant al joc de golf, tenim una interessant aparició estel·lar del que es va postular com la mascota de Sega amb més força abans de l'arribada de l'eriçó blau, i és que l'Alex Kidd hi apareix jugant a golf en una escena animada.

A la Flicky i els seus cameos ja els vaig dedicar una entrada sencera, així que no m'hi estendré gaire, però aquesta simpàtica ocelleta forma part de la història de Sega, tant amb el seu senzill títol com amb la presència a l'univers d'en Sonic de la seva raça, i la podem veure també en una pancarta del Super Monaco G.P. de recreativa, al Flash Point, un títol tipus Tetris, així com també a la versió arcade del Teddy Boy i al Global Defense de la Master System.

Un cameo que tenia mal entès, jo, és el de l'entranyable cocatriu dels Golden Axe, aquella muntura tan útil, que resulta que en aquests jocs hi feien un cameo, perquè en realitat la bèstia ve de l'Altered Beast, que és de 1988, un any abans de la sortida del primer Golden Axe. 

Val a dir, però, que al seu debut era un enemic més, mentre que als beat'em ups d'estil medieval de Sega és, com deia més amunt, una muntura, i a la saga hi va tenir força presència, de manera que és normal associar-la a aquesta franquícia, suposo.

El que sí que és un cameo dels Golden Axe és l'aparició del nan Gilius Thunderhead com a membre del jurat que puntua els jugadors de l'Alien Storm quan s'acaba la partida. També se'l va poder veure al Shining in the Darkness, l'RPG inaugural de la saga Shining, com a venedor d'una botiga.

No tots aquests cameos s'han produït en jocs de l'època dels 16 bits. A l'Streets of Rage 4, tècnicament ja no de Sega, però sí en esperit, hi apareix un espectacular graffiti d'en Joe Musashi, el protagonista de la saga Shinobi.

 

De la mateixa manera que alguns shoot'em ups moderns, o retro però rellançats posteriorment, tenen naus convidades, al Super Monaco G.P. 2 es podia fer servir la moto (i el pilot) del Super Hang-On, cosa que, si em permeteu l'opinió, és una passada i a l'època devia provocar un bon impacte emocional als seguidors de la companyia.

Ja veureu com la cosa va de vehicles, a partir d'ara, perquè també poden ser emblemàtics i que els percebem gairebé com a personatges. El cas és que aquest cotxe de policia apareix al final del Cyber Police ESWAT, però la seva aparició més popular, com passa amb la cocatriu dels Golden Axe, és en un altre joc: efectivament, es tracta del cotxe de policia que ens treu les castanyes del foc -amb foc- a l'Streets of Rage. 

A la recreativa de l'After Burner, i també a la versió per a 32X, hi ha una pantalla en què la nau sobrevola una autopista i s'hi pot veure un Ferrari on hi ha una persona rossa al seient del copilot, que potser us sona d'alguna altra saga de la companyia. 

Podríem dir que el punt de vista des del cotxe, o la visita retornada, el tenim a la versió per a la Mega Drive de l'Outrun, on cal superar els dos primers trams sense cops perquè ens sobrevoli l'avió de l'After Burner, i també es pot fer que aparegui la nau del Galaxy Force, per cert.

 

La nau de l'After Burner apareix com a convidada al Power Drift per a 3DS, joc del que tornarem a parlar més avall. És una mica estrany en un joc de cotxes -de fet, la versió original de recreativa, de 1988, està considerada el primer joc de karts de la història-, però no ens enfadarem pas, ara.

A l'entrega més recent de la saga que he esmentat més amunt, Outrun Online Arcade -en realitat la versió HD i amb menys modalitats de l'Outrun 2-, també hi tenim cameos, com el del ja esmentat avió de l'After Burner a la Mega Drive o el del drac del Panzer Dragoon sobrevolant el cel, que no és un vehicle, però sí un mitjà de transport.

El que no és ni una cosa ni l'altra és en Jeffrey de la saga Virtua Fighter, que apareix en forma d'estàtua al Daytona USA, que sí que va de cotxes, i com a curiositat se'l pot fer canviar de postura prement el botó X repetidament.

Tornem al Power Drift, com he promès més amunt, perquè hi trobem també, com a convidat, l'Alex Kidd, que, pobret, per ser la primera mascota amb cert èxit de Sega, li he fet poc cas en aquesta entrada. 

Això passava, però, a la versió per a Nintendo 3DS del clàssic de velocitat amb escenari rotatiu. Però no a la que tenim els que ens vam comprar el d'altra banda magnífic Sega 3D Classics Collection, sinó en una edició separada que es va llançar posteriorment i que té una pila de convidats més:

Estem parlant, per ordre de dalt a baix i d'esquerra a dreta, de: en Harrier, protagonista de l'Space Harrier, un Binsbane -un dels enemics recurrents de l'Space Harrier-, la forma d'os de l'Altered Beast, el paio de la bandera de sortida de l'Outrun original, el ja esmentat Joe Musashi amb el seu aspecte del Shinobi III: Return of the Ninja Master, un Dralimflore, enemic del Fantasy Zone, l'Axel, la Blaze i l'Adam de l'Streets of Rage, en Mr. Hang-On del llegendari joc de motos, la Galaxy Lady del Galaxy Force, i l'Alex Kidd. 

Excepte l'últim cas són personatges de videojocs que van rebre el tractament 3D, igual que el mateix Power Drift, i tot un regal per als fans de Sega. Llàstima, però, que no s'incloguessin al llançament recopilat, tot i ser posterior. 

Què us han semblat, doncs, aquestes aparicions estel·lars? Les coneixíeu? Us n'havíeu trobat alguna per casualitat? En coneixeu més?

Fonts: SegaBits, Sonic Fandom, TV Tropes i la inestimable ajuda del company Molsupo de Retroscroll, també responsable del blog ja tristament abandonat Los cartuchos de la Mega.

Noms: Osamu Muto

Aquesta secció del blog és una de les més joves que té, tot i que ja fa temps que va fer els dos anys. I per les seves característiques té el futur a curt i mitjà termini més o menys assegurat, perquè vaig descobrint noms de persones que han fet importants aportacions a la història dels videojocs des de diverses especialitzacions.

El nom d'avui torna una mica als orígens de la secció, perquè abandonem la música -protagonista habitual d'aquestes entrades- i tornem a la il·lustració, i per acabar-ho d'adobar, de la vida de la persona homenatjada tampoc n'he trobat res més, com em va passar amb l'entrada inaugural sobre l'Akira Watanabe, il·lustrador de portades de Sega i creador de la imatge icònica d'en Sonic a la portada del seu primer videojoc.

Si amb el senyor Watanabe vaig tenir el problema que només en vaig trobar una foto, amb l'Osamu Muto he de donar gràcies a que l'home sigui força actiu a Twitter, d'on he tret aquesta imatge que és evident que és recent. Ens falta la meitat inferior de la cara, o alguna foto de la seva joventut, però.

És un d'aquells casos que més m'agraden, perquè no és un nom gens conegut, així que aprofito l'avinentesa per dedicar-li aquesta entrada, on vull recopilar l'escassa informació que n'he trobat, però és evident que hi haurà exemples de la seva obra.

Tot va començar precisament a Twitter, on vaig comentar que aquest, el Psycho Fox, era (i de moment és) el meu joc preferit de la Master System (he jugat a molt pocs, però aquest m'encanta i me l'he acabat, com vaig explicar aquí), i en jalabop va comentar que la seva portada li recordava l'estil d'una altra del catàleg de la consola.

I aquí vaig dir "ah! alerta!", em vaig preguntar qui devia ser la persona responsable d'aquests dissenys i em vaig adonar que el seu estil, en realitat, el tenia vist d'altres portades mítiques de Sega, però que fins llavors no m'havia aturat a pensar en això, i evidentment vaig voler saber-ne més, així que des d'aquí agraeixo aquella resposta a en jalabop i li dedico aquesta humil entrada.

Aquesta és la portada del Basketball Nightmare, un joc de 1989 que només va sortir a Europa i el Brasil i que està protagonitzat per un noi que, abans de participar en un campionat de bàsquet, somia que juga partits contra criatures del folklore japonès en pistes d'allò més estranyes. 

No el coneixia pas, raó per la qual també estic agraït a aquella conversa casual a la xarxa social de l'ocellet blau, i és que em van venir ganes de jugar-hi. 

El 1990 les Mega Drive japoneses (les estrangeres més endavant) rebrien el port del Wonder Boy: Monster Lair de recreativa, que en aquest cas coneixia i desitjava (ja no la versió arcade, que tinc gràcies a l'Astro City Mini) i que tinc, emulada, això sí, al Sega Mega Drive Classics de la Xbox One. 

Sigui com sigui, s'hauria de tenir un greu problema per negar que les tres il·lustracions que hem vist fins ara les signa la mateixa persona. S'hi detecta un estil comú caracteritzat per personatges baixets, amb una anatomia gairebé infantil, uns ulls grans i sortints, dissenys en general bufons i l'evident ús de l'aerografia com a tècnica. 

Un altre títol arcade de 1989 portat a la Mega Drive en aquest cas el 1990 (1992 a les europees), és el DJ Boy, beat'em up amb personatges que es desplacen patinant i que també he conegut gràcies a aquesta recerca. Doncs bé, és innegable que l'encàrrec li va ser assignat al senyor Osamu Muto.

El 1991, força tard respecte a la seva aparició en recreatives l'any 1989, el Laser Ghost va arribar a les Master System novament només europees, i a banda de destacar perquè feia ús de la pistola Light Phaser, es veu que és un joc força diferent de l'original i només cal fer una ullada a la seva portada per veure que és obra del senyor que protagonitza aquesta entrada.

Els personatges bufons no són l'únic registre del mestre Muto, però: aquí tenim per exemple, la portada de la versió per a Master System del Forgotten Worlds, de 1989.

Ho veiem també a la del port del mític Space Harrier per a la 32X (1994) en la seva versió japonesa, en aquest cas més perquè ho explica ell mateix que no pas perquè el seu estil hi sigui clarament recognoscible. 

Hem fet un salt d'alguns anys, però és que sembla que el 1994 Osamu Muto va tenir força feina d'aquesta mena, o això és el que ha ensenyat.  

Se'ns podria perdonar per no saber que aquesta portada de l'Ecco: The Tides of Time, al Japó Ecco The Dolphin II, és seva a la versió japonesa. Sembla que en aquest cas va treballar amb ordinador, digitalitzant una il·lustració que havia fet manualment i acolorint-la amb Photoshop.

La portada i la contraportada del Dynamite Headdy de la Mega Drive al Japó també són obra seva, i allà començava a fer servir l'ordinador per a les il·lustracions 3D a les quals es dedica encara ara, com podem veure tant al seu Twitter com a la seva pàgina web oficial, tot i que ja no tenen res a veure amb els videojocs.

Això no vol dir, però, que no trobem al seu currículum més il·lustracions fetes amb aerògraf, com aquesta també de 1994:

Pertany a la versió Mega Drive del títol de minijocs de recreativa Tant-R, i és evident que no està feta amb ordinador, però curiosament també recorda les obres modernes que podem trobar a la seva web. 

Deixarem el 1994, i ja anem acabant en general, amb la portada japonesa del Soleil, que allà es va dir Shin Sôseiki Ragnacenty, una aventura clàssica de la 16 bits de Sega.

Aquí tenim la il·lustració, lliure de logos, del Tatakae! Pro yakyû Twin League, un joc de beisbol de 1995 per a la Game Gear que és més evident que mostra l'estil clàssic de Muto, després d'uns quants exemples en què ens havíem de creure que eren obres seves però no hi sortien cares humanes que ho demostressin sense discussió possible. 

El Pepenga Pengo, seqüela exclusiva per a les Mega Drive japoneses del clàssic de recreativa de 1982, va sortir al desembre de 1995 i va ser l'últim joc que Sega va llançar per a la consola al mercat japonès. No és tan fàcil reconèixer-hi l'estil d'Osamu Muto, però se l'acredita com a autor i s'explica també que hi va voler incloure un Sonic, com si fos en Wally, camuflat entre els pingüins blaus.

Ho va voler fer perquè també estava familiaritzat amb el personatge, i és que ja n'havia fet il·lustracions en uns calendaris, com a mínim el de SegaSonic the Hedgehog de 1994, en col·laboració amb Naoto Ôshima, el dissenyador original de la mascota de Sega. I dic "com a mínim" perquè ell mateix se sorprèn quan la gent li pregunta si és l'autor d'algunes il·lustracions de les quals ni se'n recordava, però que admet que va fer.

És possible que aquest estil d'il·lustració d'en Sonic us resulti familiar, i és que si bé aquí no en vam tenir calendaris pròpiament dits, sí que va aparèixer en alguns materials promocionals, com ara enganxines que s'incloïen a les revistes de l'època. Jo mateix tinc, deteriorada però enganxada en una carpeta de la meva adolescència, aquesta:

Ho anirem deixant aquí. Com he dit abans, no hi ha gaire informació sobre Osamu Muto a banda de portades que se li atribueixen o s'atribueix ell mateix. Tampoc no se li han dedicat articles en cap portal com per poder-nos fer gaire idea de la seva vida, com va arribar a treballar a Sega o què va fer entre mitjan dècada de 1990 i l'actualitat, en què com ja he dit continua fent il·lustracions, tot i que fora dels videojocs.

Com a màxim, repassant les seves intervencions a Twitter, d'incalculable valor per poder redactar aquesta entrada, amb l'ajuda del fil que li va dedicar VGDensetsu, podem deduir que li agraden els videojocs, els gats i el bon menjar, però poca cosa més. I ja em perdonareu si no m'he dedicat a traduir tots els seus tuits, que són en japonès, per extreure'n més informació. En tot cas, si mai em trobo amb alguna portada seva que no hagi esmentat aquí, espero poder-hi reconèixer el seu estil.