Noms: Susumu Matsushita

Si em coneixeu ja deveu saber que m'agraden les portades de videojocs, com a mínim considerar-les obres d'art en el seu context i dins del seu limitat abast, i hi ha il·lustradors que m'han cridat l'atenció sempre, però ha estat ara, de gran i per al blog, que n'he buscat els noms i la trajectòria.

Avui és el torn del senyor Susumu Matsushita, un dissenyador nascut el 1950 a Fussa (Tòquio) que va fer les portades d'una popular saga de l'època dels 8 i els 16 bits, però no ens precipitem, perquè, com sempre, en repassaré la història. 

Aficionat al dibuix des que era ben petit, quan va acabar la secundària va entrar en una escola de disseny industrial, que no era ben bé el que volia, però era cap a on l'havien orientat. Tot i així, va acabar aquells estudis, però tot seguit es va posar a treballar en una petita empresa de disseny, que li va permetre dedicar-se, ara sí, al disseny gràfic, i va començar amb portades per a la revista de moda Popeye, que és el que va cridar l'atenció de diverses companyies que van començar a contractar els seus serveis.

Va ser llavors, començant a la revista Young Jump des de 1979, que va mostrar els seus primers animals antropomòrfics, que serien els seus dissenys més característics, segons ell perquè els seus clients es van començar a interessar per aquests personatges amb l'obertura de Tokyo Disneyland el 1983. De fet, va crear la mascota de la revista, l'os Mac.

Això dels animals antropomòrfics va acabar d'explotar quan l'any 1986, ja amb el seu propi estudi de disseny, va rebre l'encàrrec de dibuixar portades per a la revista Famicom Tsûshin, l'actual Famitsû, per a la qual va crear també la mascota, la guineu Necky, i a partir de llavors li van ploure feines de disseny de personatges per a portades de videojocs i de mascotes per a empreses, bandes musicals o associacions esportives.

Al món dels videojocs, que és el que ens interessa més aquí, sense perjudici de conèixer altres interessos i feines de les persones de les quals parlem, sembla que va debutar amb la portada del Backgammon, per a l'MSX, de 1984.

Però el principal motiu pel qual m'ha interessat aquest artista és que va ser el responsable d'una portada que m'agrada especialment, i que és la d'un videojoc emblemàtic dels anys 80, cosa que vaig descobrir no fa gaire tot buscant informació d'un altre joc del qual vaig parlar al blog.

Era l'any 1986 i la Famicom rebia, desenvolupat per Hudson Soft, el Takahashi Meijin no bôken jima, que en la seva localització per a la NES es va anomenar Adventure Island, i que va tenir seqüeles i versions per altres consoles de 8 i 16 bits, amb dissenys seus, segons la consola i el mercat.

Hi podem veure el característic ús de l'aerògraf amb influències estilístiques del còmic nord-americà -reconegudes per ell mateix en aquesta entrevista, i fruit d'haver tingut un oncle estatunidenc- que permeten identificar clarament el mestre Matsushita, si bé s'assembla, trobo, a un altre dels meus artistes de portada preferits, l'Osamu Muto. I el veuríem al llarg de la saga, l'última entrega de la qual va ser el Super Adventure Island II per a la Super Nintendo, a l'octubre de 1994, uns mesos després de l'última entrega per a la Famicom, en aquest cas exclusiva del Japó, anomenada Takahashi Meijin no bôken jima IV.

És fàcil associar-lo a aquella saga, però evidentment va fer més coses, entre les quals la il·lustració de portada de la versió japonesa del joc de Turbografx J.J. & Jeff, que es diu Kato-chan Ken-chan o les portades de Derby Stallion, des de 1991 fins al 1994, perquè la saga va presentar unes portades d'un altre estil, amb molta menys personalitat, durant la resta de la seva dilatada existència... fins a l'entrega de la Switch, de 2020, que recuperava la il·lustració que veiem més amunt. 

Precisament el 1991 també va ser responsable de la portada d'un títol molt popular de la Super Nintendo, tot i que només de la versió japonesa. Estem parlant del Super Ghouls 'n Ghosts, és a dir que en realitat ell va fer la portada del...

Tampoc és qüestió de veure, aquí, tot el que va dissenyar, encara que des del punt de vista artístic val la pena, però vull esmentar que també va fer les portades del Motor Toon Grand Prix (PlayStation, 1996), el Willy Wombat (Saturn, 1997), el Shadows of the Tusk (Saturn, 1998, on també va col·laborar en la història), el Monkey Magic (PlayStation, 1999, amb disseny de personatges), o ja a la dècada dels 2000, concretament el 2001, i per a la generació següent, aquesta altra: 

El Maximo, de Capcom, per a la PlayStation 2, té portada d'ell (també als Estats Units i no tan clarament a Europa, on la portada és pitjor i sembla més aviat una imitació del seu estil) i també es va encarregar del disseny dels personatges.

Després d'allò li veiem una important desaparició del sector, però el 2017 es va encarregar d'almenys una variant de la portada del Tiny Barbarian DX per a la Switch, que si veiem en versió simplificada clarament no és d'ell, però a la bona el seu estil és perfectament recognoscible:

Buscant informació sobre el seu currículum, i amb això acabo el repàs de la seva obra, he trobat un joc que m'ha sorprès molt veure associat a ell, però el motiu és ben curiós i sorprenent.

Es tracta del Death Stranding, joc que va sortir originalment per a la PlayStation 4 l'any 2019, i no és que ell en fes la portada, sinó que hi ha un punt de l'escenari en què s'hi pot veure una il·lustració seva:

La imatge no és gaire clara, però heu de mirar per sobre de l'ombra per reconèixer-hi sense cap mena de dubte un animal antropomòrfic en el seu estil inconfusible, tota una picada d'ullet degudament acreditada. 

Com he dit més amunt, el mestre Matsushita no s'ha dedicat només als videojocs, sinó que és un especialista en mascotes, com les que va crear per als Jocs Asiàtics de Hiroshima de 1994, la mascota de l'equip de futbol Gamba Osaka o, fins i tot, els personatges del parc temàtic Space World de Kitakyûshû, a la prefectura japonesa de Fukuoka.

Amb tot aquest material, Susumu Matsushita ha fet fins i tot algunes exposicions, i també en podem trobar llibres que recopilen la seva obra, com ara un que celebra els 50 primers anys de carrera de l'artista. 

A banda de tot això, ja des de ben jovenet una altra de les seves passions ha estat la música -en la qual també es va formar-, i precisament després d'anar a una exposició de lletres il·lustrades dels Beatles es va enamorar de l'aerògraf que caracteritzaria els seus dissenys més endavant.

A més, es va acabar casant amb una cantant de jazz, Naomi Grace, i amb una aproximació no professional forma part d'una banda anomenada Honda Fujio & His Gang, que veiem a la imatge de sobre d'aquestes línies.

Una biografia ben curiosa, la d'aquest senyor, que potser, com jo, no coneixíeu de nom, però ara que n'heu vist unes quantes portades sabreu identificar més fàcilment, i m'agradaria pensar que, quan en veieu alguna, recordeu que aquí en vaig parlar, i que torneu a llegir aquesta entrada si us ve de gust repassar-ne els detalls.

Fonts: Japan Today, Moby Games, Wikipedia

 

Noms: Greg Martin

A l'entrada inaugural d'aquesta secció dedicada a noms rellevants a la història dels videojocs vaig parlar de l'Akira Watanabe, el responsable, entre altres coses, de les portades dels primers Sonics, però no va ser l'únic, perquè si mirem les d'Occident la cosa es complica una mica més. 

Si que és cert que la del Sonic the Hedgehog tal com la vam conèixer a Europa estava basada en la del senyor Watanabe, però als Estats Units van veure una altra cosa, i si ens n'anem a la versió Game Gear ens trobem una imatge més familiar que va arribar a Amèrica i Europa, desmarcant-se de la il·lustració triada al Japó, i que va signar aquest senyor del que, per desgràcia, no hi ha fotografies (llevat d'una de molt baixa qualitat o resolució) i que, a més, es va morir ja fa 10 anys.   

Greg Martin (1956-2013) és el responsable de bona part de l'art occidental oficial per als videojocs d'en Sonic -no pas la portada del Sonic the Hedgehog de la Genesis, la Mega Drive estatunidenca, pel que sembla-, on veiem la mascota de Sega amb un somriure més trapella, i uns angles més durs que el més bufó japonès del mestre Watanabe. 

Però probablement la primera portada realment icònica que va dibuixar el senyor Martin va ser la següent:

Suposo que no passa res perquè no hagi triat una imatge amb els marcs i els logos habituals per saber de quin joc (i per a quina consola) estem parlant, oi? 

Ara, però, anem enrere i repassem una mica la vida del desaparegut artista, tot i que no se'n troba una excessiva quantitat d'informació a la xarxa: en videojocs el podem trobar fent portades per a jocs de l'ordinador VIC-20 el 1981 i el 1982, com ara l'Amok, però resulta que abans, durant i després de fer portades per a videojocs va treballar per a companyies com Disney o Hanna-Barbera, poca broma, on va fer sobretot de dissenyador d'escenaris en obres com El show de Scooby-do i Scrappy-do, Superamics, la sèrie d'en Pac-man, Els barrufets i, de manera més recent, el 2008, va ser modelador al llargmetratge de Disney Bolt. Però si hi ha una feina que destaca en aquest sentit va ser el de la cocreació i el disseny de les versions de les Tortugues Ninja per a la famosa sèrie de 1987, i també va dissenyar les portades d'alguns VHS que es van editar amb material de la sèrie.

No ho va fer directament ell, però una de les sèries animades d'en Sonic, Adventures of Sonic the Hedgehog, de 1993, va basar els seus dissenys en els de Greg Martin, així com també l'anomenada senzillament Sonic the Hedgehog, que hi va coexistir però que va ser un producte curiosament rival de l'altre per disputes corporatives en les quals ara tampoc cal entrar. 

Sembla que també es van inspirar en els seus dissenys per a la sèrie de 40 episodis de 1999 Sonic Underground, i anteriorment per al còmic d'Archie Comics sobre l'eriçó blau, cosa que té sentit perquè bevia força de les sèries animades que he esmentat més amunt, però això va durar fins al número 10.

Tornant a les coses que va dissenyar directament més que inspirar, tenim portades com la del Pac-Man de la Game Boy (1991), el Pac-Attack, de 1994 per a la Mega Drive, la Super Nintendo, la Game Gear i la Game Boy (a la imatge), la del Ms. Pac-Man per Game Boy, NES i Game Gear (1993) o la del Woody Pop (Game Gear, 1991) però, com sol passar en aquests casos, hi ha un fotimer de treballs que no se sap segur si són d'ell, perquè no està documentat de manera concloent, però que se sospita, per l'estil, que sí, com per exemple la portada americana de l'Aladdin de la Game Gear, la del The Flintstones de Mega Drive o la del Taz in Escape from Mars. Una que sembla clara, però, és l'occidental del Pocky & Rocky 2 (Super Nintendo, 1994):

Sí que se sap que corresponen a ell les portades del Sonic Chaos (almenys el de Game Gear, 1993), l'americana del Sonic CD (Mega CD, 1993), el Sonic Spinball de Mega Drive (1993) i de les consoles de 8 bits de Sega però en aquest cas només les americanes, el Sonic 3 als Estats Units (1994), el Sonic Triple Trouble (Game Gear, 1994) americà, i la portada del Knuckles's Chaotix (32X, 1995) a tot arreu. 

L'últim disseny de portades que es coneix de l'autor va ser per a la Game Boy Advance, i va ser per a l'adaptació d'una pel·lícula de Disney. Era el 2002 i el joc, el Lilo & Stitch, que tinc entès que és força bo, per cert.

És una llàstima que els noms dels il·lustradors de portades de videojocs no siguin més coneguts ni estiguin excessivament ben documentats. En el cas del senyor Gregory James Martin, a més, sembla que va començar a generar interès a partir de la seva defunció. Per part meva, aprofitant la secció, m'agrada anar-los donant a conèixer, tant a ells com la seva obra, i espero haver fet el que era a les meves mans en el cas de l'autor d'algunes imatges icòniques de la nostra vida com a videojugadors que fins ara no sabíem a qui agrair. Una d'elles, el pòster d'en Sonic que regalaven amb alguns videojocs fa molts anys. El recordeu?

Fonts: Sonic Wiki Zone, Sega Retro, Legacy.com, Megabites Blog, IMDB, Original Video Game Art

Portades: Mega Man 3

Benvingudes i benvinguts a una nova entrega d'aquesta secció dedicada a comparar portades d'un mateix videojoc segons el mercat on es llancés, per tal de veure quines ens agraden més però també, si disposo d'informació, quines van ser les decisions al darrere de cada versió.

Avui podria haver parlat -de fet, m'ho he estat plantejant- de la controvertida portada del primer Mega Man, però com que és un tema prou suat, almenys de moment l'aparco i em centro en una altra entrega de la mateixa saga, perquè la cosa és més difícil de decidir.

El 28 de setembre de 1990 sortia a les botigues japoneses el Rockman 3, títol de la Famicom que a Occident es coneixeria com a Mega Man 3 i sortiria per a la NES -més endavant també per a la Mega Drive, però en un recopilatori dels tres primers títols de la saga, i ara no ve al cas-, però podem veure que el disseny de la portada original japonesa és continuista, si en som coneixedors, respecte a les dues primeres entregues. I, si no, ja us ho dic jo.

No he estat capaç de trobar qui va ser el dissenyador japonès d'aquesta portada, però continuem amb la comparativa perquè el 16 de novembre de 1990 va sortir el Mega Man 3 al mercat estatunidenc, i aquesta va ser la seva carta de presentació:

No hi ha dubte que si mirem el protagonista té una cara que recorda la de la mascota de la revista humorística MAD, i certament tot plegat té un aire occidental i fins i tot de literatura pulp de ciència-ficció que l'allunya del concepte original, però cal admetre que està força millor, deixant de banda la poc estètica promoció de la part inferior esquerra, que la infame primera portada americana de la saga i respecta més l'esperit del joc en si.

Al territori PAL, com era costum a l'època, el joc ens va arribar molt més tard, concretament el 23 de juny de 1992, amb la Super Nintendo ja al mercat. Vegem-ne la portada:

Com podem veure, s'inspira força en la japonesa, sobretot pel que fa a la figura del protagonista i la d'en Rush, el gos robòtic que l'acompanya, que tenen la mateixa postura que a l'original. Els enemics, amb dissenys respectuosos amb els que ens trobem dins del joc, es col·loquen, però, d'una altra manera donada la verticalitat de les caixes occidentals dels videojocs de la NES -curiosament, a la inversa del que passaria amb els de la SNES-, i s'aprofitaria per afegir, de fons, la cara, aquest cop de marcat disseny occidental, del malvat Dr. Wily. 

He de dir que és la meva preferida, perquè com vaig comentar en un especial sobre portades que vaig fer pel 9è aniversari del blog és una caràtula que veia molt a les revistes de l'època i, com que no tenia la NES, només podia somiar amb tenir aquell joc algun dia, que ja detectava que devia ser bo i popular. 

Així doncs, havent avisat de la meva parcialitat per l'efecte nostàlgia, quina de les tres versions us agrada més, a vosaltres? 

Portades: Sonic the Hedgehog

Benvingudes i benvinguts a una nova secció del blog, un naixement que com sempre dic va molt bé per mantenir viu aquest lloc on parlo de les coses que m'interessen sobre els videojocs sobretot retro, i que després de 12 anys i escaig necessita anar-se renovant perquè si no, a més d'a vosaltres, també m'avorrirà a mi. 

En fi, aquest nou tipus d'entrada estarà dedicat a comparar portades de videojocs segons la regió. Sempre hi ha diferències, encara que sigui amb els logos o els marcs emprats per segur un estil regional, però aquí el que veurem seran aquelles portades en què la il·lustració en si canvia més. 

Com no podia ser d'una altra manera, ja que ahir -respecte a la publicació d'aquesta entrada- se celebraven els 30 anys del llançament del Sonic the Hedgehog als Estats Units, un 23 de juny de 1991, inauguro la secció amb una comparativa de les portades d'un dels jocs més emblemàtics de la Mega Drive, i sens dubte revolucionari, a més d'un dels meus preferits.

Aquesta portada, però, és l'europea, que és la que vam conèixer tots nosaltres, i ja n'havia parlat quan li vaig dedicar una entrada al senyor que va fer-ne el disseny, l'Akira Watanabe. M'encanta la imatge d'en Sonic feta amb aerògraf, i també aquest fons amb el Dr. Robotnik, la Flicky i el conill Pocky, que tot i així no treuen gens de protagonisme a la mascota de Sega. 

No és, però, la que es va veure primer al món, ja que als territoris de l'estàndard PAL va sortir al juliol de 1991. 

La primera de totes, la que podien tocar per primer cop els usuaris estatunidencs de la Mega Drive, allà Genesis, al dia de la revetlla de Sant Joan de 1991, va ser aquesta altra, també icònica perquè, com a mínim, l'hem vist en pòsters, enganxina i tota mena de material promocional com a mínim una vegada.

Amb un posat més trapella i propi de la imatge que Sega of America volia donar a la nova mascota de la companyia, i elements de Green Hill Zone al fons, aquest disseny també té el seu encant i és obra de l'il·lustrador Greg Martin, que va morir fa uns anys, i que potser tindrà una entrada dedicada a la secció corresponent. 

Acabem amb la portada japonesa, per a un mercat on el joc va sortir el 26 de juliol de 1991, i on podem veure que la imatge d'en Sonic és la mateixa que l'europea, per tant obra d'Akira Watanabe, tot i que està desplaçat a la dreta i dona força protagonisme als rètols, en el que es coneix com a "estil MTV", molt cridaner i impactant.

Hi afegia, curiosament, text com "The most famous hedgehog in the world" (eren uns visionaris), i a la part de sota, al costat del logo de Sega, un interessant missatge: "Don't just sit there and waste your precious time. When you want to do something, do it right away. Do it when you can. It's the only way to live a life without regrets". Què té a veure això amb el tema del videojoc o les seves mecàniques? Ves a saber.

Quina és la vostra preferida? Sigui quina sigui, és d'aquelles portades que commouen, almenys a mi, pel que va representar i encara representa aquesta llegenda indiscutible dels videojocs.

Noms: Osamu Muto

Aquesta secció del blog és una de les més joves que té, tot i que ja fa temps que va fer els dos anys. I per les seves característiques té el futur a curt i mitjà termini més o menys assegurat, perquè vaig descobrint noms de persones que han fet importants aportacions a la història dels videojocs des de diverses especialitzacions.

El nom d'avui torna una mica als orígens de la secció, perquè abandonem la música -protagonista habitual d'aquestes entrades- i tornem a la il·lustració, i per acabar-ho d'adobar, de la vida de la persona homenatjada tampoc n'he trobat res més, com em va passar amb l'entrada inaugural sobre l'Akira Watanabe, il·lustrador de portades de Sega i creador de la imatge icònica d'en Sonic a la portada del seu primer videojoc.

Si amb el senyor Watanabe vaig tenir el problema que només en vaig trobar una foto, amb l'Osamu Muto he de donar gràcies a que l'home sigui força actiu a Twitter, d'on he tret aquesta imatge que és evident que és recent. Ens falta la meitat inferior de la cara, o alguna foto de la seva joventut, però.

És un d'aquells casos que més m'agraden, perquè no és un nom gens conegut, així que aprofito l'avinentesa per dedicar-li aquesta entrada, on vull recopilar l'escassa informació que n'he trobat, però és evident que hi haurà exemples de la seva obra.

Tot va començar precisament a Twitter, on vaig comentar que aquest, el Psycho Fox, era (i de moment és) el meu joc preferit de la Master System (he jugat a molt pocs, però aquest m'encanta i me l'he acabat, com vaig explicar aquí), i en jalabop va comentar que la seva portada li recordava l'estil d'una altra del catàleg de la consola.

I aquí vaig dir "ah! alerta!", em vaig preguntar qui devia ser la persona responsable d'aquests dissenys i em vaig adonar que el seu estil, en realitat, el tenia vist d'altres portades mítiques de Sega, però que fins llavors no m'havia aturat a pensar en això, i evidentment vaig voler saber-ne més, així que des d'aquí agraeixo aquella resposta a en jalabop i li dedico aquesta humil entrada.

Aquesta és la portada del Basketball Nightmare, un joc de 1989 que només va sortir a Europa i el Brasil i que està protagonitzat per un noi que, abans de participar en un campionat de bàsquet, somia que juga partits contra criatures del folklore japonès en pistes d'allò més estranyes. 

No el coneixia pas, raó per la qual també estic agraït a aquella conversa casual a la xarxa social de l'ocellet blau, i és que em van venir ganes de jugar-hi. 

El 1990 les Mega Drive japoneses (les estrangeres més endavant) rebrien el port del Wonder Boy: Monster Lair de recreativa, que en aquest cas coneixia i desitjava (ja no la versió arcade, que tinc gràcies a l'Astro City Mini) i que tinc, emulada, això sí, al Sega Mega Drive Classics de la Xbox One. 

Sigui com sigui, s'hauria de tenir un greu problema per negar que les tres il·lustracions que hem vist fins ara les signa la mateixa persona. S'hi detecta un estil comú caracteritzat per personatges baixets, amb una anatomia gairebé infantil, uns ulls grans i sortints, dissenys en general bufons i l'evident ús de l'aerografia com a tècnica. 

Un altre títol arcade de 1989 portat a la Mega Drive en aquest cas el 1990 (1992 a les europees), és el DJ Boy, beat'em up amb personatges que es desplacen patinant i que també he conegut gràcies a aquesta recerca. Doncs bé, és innegable que l'encàrrec li va ser assignat al senyor Osamu Muto.

El 1991, força tard respecte a la seva aparició en recreatives l'any 1989, el Laser Ghost va arribar a les Master System novament només europees, i a banda de destacar perquè feia ús de la pistola Light Phaser, es veu que és un joc força diferent de l'original i només cal fer una ullada a la seva portada per veure que és obra del senyor que protagonitza aquesta entrada.

Els personatges bufons no són l'únic registre del mestre Muto, però: aquí tenim per exemple, la portada de la versió per a Master System del Forgotten Worlds, de 1989.

Ho veiem també a la del port del mític Space Harrier per a la 32X (1994) en la seva versió japonesa, en aquest cas més perquè ho explica ell mateix que no pas perquè el seu estil hi sigui clarament recognoscible. 

Hem fet un salt d'alguns anys, però és que sembla que el 1994 Osamu Muto va tenir força feina d'aquesta mena, o això és el que ha ensenyat.  

Se'ns podria perdonar per no saber que aquesta portada de l'Ecco: The Tides of Time, al Japó Ecco The Dolphin II, és seva a la versió japonesa. Sembla que en aquest cas va treballar amb ordinador, digitalitzant una il·lustració que havia fet manualment i acolorint-la amb Photoshop.

La portada i la contraportada del Dynamite Headdy de la Mega Drive al Japó també són obra seva, i allà començava a fer servir l'ordinador per a les il·lustracions 3D a les quals es dedica encara ara, com podem veure tant al seu Twitter com a la seva pàgina web oficial, tot i que ja no tenen res a veure amb els videojocs.

Això no vol dir, però, que no trobem al seu currículum més il·lustracions fetes amb aerògraf, com aquesta també de 1994:

Pertany a la versió Mega Drive del títol de minijocs de recreativa Tant-R, i és evident que no està feta amb ordinador, però curiosament també recorda les obres modernes que podem trobar a la seva web. 

Deixarem el 1994, i ja anem acabant en general, amb la portada japonesa del Soleil, que allà es va dir Shin Sôseiki Ragnacenty, una aventura clàssica de la 16 bits de Sega.

Aquí tenim la il·lustració, lliure de logos, del Tatakae! Pro yakyû Twin League, un joc de beisbol de 1995 per a la Game Gear que és més evident que mostra l'estil clàssic de Muto, després d'uns quants exemples en què ens havíem de creure que eren obres seves però no hi sortien cares humanes que ho demostressin sense discussió possible. 

El Pepenga Pengo, seqüela exclusiva per a les Mega Drive japoneses del clàssic de recreativa de 1982, va sortir al desembre de 1995 i va ser l'últim joc que Sega va llançar per a la consola al mercat japonès. No és tan fàcil reconèixer-hi l'estil d'Osamu Muto, però se l'acredita com a autor i s'explica també que hi va voler incloure un Sonic, com si fos en Wally, camuflat entre els pingüins blaus.

Ho va voler fer perquè també estava familiaritzat amb el personatge, i és que ja n'havia fet il·lustracions en uns calendaris, com a mínim el de SegaSonic the Hedgehog de 1994, en col·laboració amb Naoto Ôshima, el dissenyador original de la mascota de Sega. I dic "com a mínim" perquè ell mateix se sorprèn quan la gent li pregunta si és l'autor d'algunes il·lustracions de les quals ni se'n recordava, però que admet que va fer.

És possible que aquest estil d'il·lustració d'en Sonic us resulti familiar, i és que si bé aquí no en vam tenir calendaris pròpiament dits, sí que va aparèixer en alguns materials promocionals, com ara enganxines que s'incloïen a les revistes de l'època. Jo mateix tinc, deteriorada però enganxada en una carpeta de la meva adolescència, aquesta:

Ho anirem deixant aquí. Com he dit abans, no hi ha gaire informació sobre Osamu Muto a banda de portades que se li atribueixen o s'atribueix ell mateix. Tampoc no se li han dedicat articles en cap portal com per poder-nos fer gaire idea de la seva vida, com va arribar a treballar a Sega o què va fer entre mitjan dècada de 1990 i l'actualitat, en què com ja he dit continua fent il·lustracions, tot i que fora dels videojocs.

Com a màxim, repassant les seves intervencions a Twitter, d'incalculable valor per poder redactar aquesta entrada, amb l'ajuda del fil que li va dedicar VGDensetsu, podem deduir que li agraden els videojocs, els gats i el bon menjar, però poca cosa més. I ja em perdonareu si no m'he dedicat a traduir tots els seus tuits, que són en japonès, per extreure'n més informació. En tot cas, si mai em trobo amb alguna portada seva que no hagi esmentat aquí, espero poder-hi reconèixer el seu estil.

Noms: Yôichi Kotabe

Després d'unes quantes entregues d'aquesta secció dedicades a parlar de persones que han contribuït al món i a la història dels videojocs amb la seva música o les seves habilitats de programació, avui torno als orígens, com aquell qui diu, i el protagonista d'avui ho és pels seus dissenys, com va ser el cas de l'entrada inaugural.

Toca parlar de l'home que va dissenyar tantes portades i il·lustracions oficials de Nintendo, amb un estil que reconeixem de seguida i que ens duu tants records, però que cal que sigui reivindicat perquè no se'n parla tant.

El senyor Yôichi Kotabe (Taiwan, 1936) es va interessar per l'art perquè el seu pare era pintor a l'oli, però a ell li va agradar més l'aquarel·la, i va estudiar a la Universitat de les Arts de Tòquio, i mentre encara hi assistia es va presentar com a candidat per treballar a la mítica Toei Animation.

La primera feina que hi va fer va ser la d'animador clau (qui dissenya els fotogrames essencials) per a la pel·lícula de 1968 Les aventures de Hols, príncep del sol (no està traduïda al català), dirigida pel llegendari Isao Takahata i amb un tal Hayao Miyazaki també a l'equip. Amb ells dos va deixar Toei i se'n va anar a A Pro, on va començar a treballar en l'adaptació animada de Pippi Långstrump, que al final va ser cancel·lada.

Amb aquells dos futurs monstres de l'animació se'n va anar a Nippon Animation, i allà hi va dissenyar els personatges de Heidi (1974) i Haha o tazunete sanzenri (1976), aquesta última també coneguda popularment amb el nom de "Marco" (i al llargmetratge de 1999). I va arribar a fer animació clau també a Nausicaä de la Vall del Vent (1983), l'última pel·lícula del duet Miyazaki-Takahata abans que es decidissin a fundar l'Studio Ghibli.

Yôichi Kotabe va continuar treballant en animació, però molt menys i sobretot com a supervisor d'animació i en sèries i pel·lícules de Pokémon, perquè de 1985 a 2007 va treballar per a una companyia a la qual li havia cridat l'atenció i que el va fitxar.

Es tractava de Nintendo, que en aquell moment no tenia un dissenyador com a tal, a més que buscava algú que fos expert en animació. Kotabe hi va començar a treballar i, pel que fa a l'animació, sembla que el primer que va fer va ser el moviment de la catifa màgica del Yume kôjô: Doki doki panic! (1987), el joc conegut perquè la mateixa Nintendo el va clonar per presentar una versió més digerible a Occident del Super Mario Bros. 2. 



Però la tasca principal de Kotabe a la Gran N va ser dissenyar portades de jocs i tota mena d'il·lustracions que van establir, amb les directrius d'en Shigeru Miyamoto -que no era especialista en dibuix-, la imatge clàssica d'en Mario i els seus amics i enemics. En veiem alguns exemples:

La portada del Super Mario Kart (1992) japonès, tot i que l'occidental és molt similar, amb els personatges col·locats una mica diferent i en Donkey Kong Jr. fent una altra cara.

La del meu estimat Donkey Kong (1994) de la Game Boy, on també podem apreciar les característiques línies negres gruixudes del mestre Kotabe.

O la del Super Mario Bros. Deluxe (1999) per a la Game Boy Color, potser una manera d'arreglar el que va passar amb l'original de 1985.

A la portada japonesa del Super Mario Bros. es nota que en Shigeru Miyamoto no era un superartista, i va fer el que va poder. Poc després entrava a treballar a la companyia en Yôichi Kotabe, i com deia més amunt va fer redissenys dels personatges consensuant-los amb en Miyamoto, però destaquen sobretot la Peach i en Bowser.

A ella li va canviar el vestit i li va fer uns ulls "felins" (per petició d'en Miyamoto), però el que va passar amb en Bowser va ser més radical, i és que ni tan sols entenent que el pixel art de l'interior del joc, atesa la tecnologia de l'època, no podia reflectir la il·lustració de la caixa, s'entén gaire per què l'enemic final del joc sembla una cosa totalment diferent.

Kotabe va suggerir que en Bowser podia ser de la mateixa espècie que les tortugues Koopa Troopa, i el va redissenyar com a tortuga monstruosa, una imatge que ha passat a ser emblemàtica.

Tot i deixar Nintendo el 2007 per fer-se autònom, se'n troba alguna il·lustració, n'ignoro la motivació -però entenc que poden ser simples encàrrecs de la seva exempresa-, clarament posterior, com aquesta en què els personatges del New Super Mario Bros. U Deluxe juguen a la Switch.

No hi ha dubte que la seva feina a Nintendo va ser importantíssima, i va establir un estàndard visual per als seus personatges, però no és un nom que s'acostumi a citar, com ara el d'en Miyamoto o el del desaparegut president Satoru Iwata.

Amb aquesta entrada, doncs, volia retre-li un petit homenatge, i és que jo mateix vaig buscar expressament qui era la persona que s'havia encarregat d'aquestes característiques il·lustracions. Ara ja ho sé i creia que ho havia de difondre en la mesura de les meves possibilitats.