Ha costat una mica, més que res perquè teníem altres pel·lícules pendents de veure (de les quals ja estic parlant a Cementiri de Pneumàtics), però per fi hem vist el tercer llargmetratge basat en les aventures de la mascota de Sega, i és hora de parlar-ne, en aquest blog en comptes de l'altre, com vaig fer amb les dues primeres parts, perquè és el seu lloc.
No ens hauríem pogut imaginar, quan va sortir aquell primer tràiler amb el nefast disseny inicial d'en Sonic, que no gaires anys després n'hauríem pogut veure 3 pel·lícules, i que la quarta tindria data per a dos anys després de la tercera, però amb la broma, la proposta d'adaptació pensada per a tots els públics ha demostrat que la fórmula és tot un èxit, i nosaltres ho hem de celebrar.
Sonic 3: The Movie, dirigida per Jeff Fowler com les dues anteriors, ens porta la trama que se'ns insinuava a l'escena post-crèdits de la segona, i és que un nou eriçó extraterrestre esdevé l'enemic principal de la nova aventura d'en Sonic i els seus amics, grup que suggerix -no sense reticències del nouvingut Knuckles- el sobrenom de "Sonic Team" en una clara picada d'ullet als coneixedors de la franquícia.
La pau dels Wachowski, ara amb tres "criatures" que no sé com poden mantenir, no podia durar gaire, i és que s'escapa d'unes instal·lacions militars secretes un ésser que havia romàs en animació suspesa durant 50 anys, i que és en Shadow, aparegut per primer cop l'any 1998 al Sonic Adventure (Dreamcast), d'on sorgeixen diversos elements argumentals de la pel·lícula.
El personatge té un passat traumàtic com a subjecte experimental, però sobretot per la tragèdia que li va tocar viure després d'haver fet amistat, gairebé germanor, amb la Maria Robotnik (Ayla Browne), neta d'un científic genial del que parlarem una mica més avall, però que pel nom i si no heu tancat en una cova ja deveu saber quina relació té amb l'univers Sonic.
Estem, doncs, davant d'un nou cas de dolent amb motius, i amb la ira mal enfocada, que juntament amb els seus increïbles poders presenta el repte sense el qual una pel·lícula d'acció i aventures com aquesta no tindria sentit.
La fugida es produeix a Tòquio, amb la qual cosa tenim l'excusa argumental per mostrar algunes escenes a la capital japonesa, i de pas introduir-hi algunes picades d'ullet per a experts en la mascota de Sega, també d'algun altre videojoc i, fins i tot, alguna referència a cert llargmetratge famosíssim d'anime.
Tot plegat serveix també, per què no dir-ho, per reconèixer la importància del país com a lloc de naixement d'un dels personatges més icònics de la història dels videojocs.
El lore augmenta amb l'aparició de la Maria, presentada més amunt, però també del seu avi, en Gerald Robotnik, interpretat magníficament pel mestre de la comèdia que és en Jim Carrey, que aquí fa un paper doble que la pel·lícula no fa cap intenta d'amagar, ans al contrari, però no vull parlar massa d'això per no carregar-me el gag.
Sense aquesta reinvenció de l'arxienemic d'en Sonic de patètic a geni divertit i tocat del bolet -sense convertir-lo tampoc en un triomfador-, estic segur que la franquícia no funcionaria tan bé al cinema, amb un humor que també trobem al bàndol dels bons, i que de moment aguanta prou bé com perquè no costi gens repassar films en preparació per al nou que s'estrena, com tampoc costarà quan fem el mateix de cara al quart, el 2027.
No vull revelar gaires més detalls de la trama, que tampoc és que permeti fer una crítica literària de gaire nivell, especialment per part meva, així que només diré que Sonic 3 ens mostra molts combats d'allò més perjudicials per a l'entorn, tant urbà com natural, aliances impossibles, traïcions, malentesos, transformacions i perills d'abast planetari, si bé l'acció es divideix entre la capital japonesa i Londres, aquesta vegada.
Per sota dels mastegots, les conyetes i algun gir de guió poc versemblant, això sí, hi trobem missatges més seriosos de superació, amistat, treball en equip i relacions sanes, de manera que tenim un producte final per a tots els públics, amb la durada adequada i prou qualitat i coherència per establir encara més la saga com una de les sorpreses més agradables del cinema crispeter dels darrers anys. El que no hauria de ser, a hores d'ara, una sorpresa, és que hi ha una escena després dels crèdits.
Soc conscient que la mascota de Sega té diverses adaptacions animades, però he de reconèixer que fins ara no n'havia vist cap. Sempre les havia considerat productes per a un públic força per sota de mi en edat, i no és que jo no miri dibuixos animats, és clar, però no tinc temps de comprometre'm amb sèries llargues si no m'hi sento atret per alguna raó especial, i ser seguidor del personatge fins ara no havia estat prou motiu per fer-ho.
Va haver d'arribar la sèrie de què parlo avui, i especialment assabentar-me que Netflix l'havia traduït al català, perquè m'hi interessés, i que només tingués 8 episodis -almenys la seva primera temporada- hi ha ajudat.
Sonic Prime s'estrenava a la plataforma d'streaming el 15 de desembre de 2022 i el cert és que ja fa unes quantes setmanes que vaig acabar de veure-la amb la meva filla -és la primera sèrie que veiem junts i que ens interessa a tots dos, per cert-, però en aquest blog sempre tinc moltes coses per explicar i fins ara no li havia arribat el moment.
Aprofitant un bon moment del personatge, amb un Sonic Frontiers que ha agradat molt més a la gent que als mitjans especialitzats -també val a dir que de la saga sempre s'esperen coses dolentes i hi ha predisposició a fer sang- i dos llargmetratges cinematogràfics amb els quals ha passat el mateix, m'ha fet l'efecte que aquesta sèrie també triomfava entre els seguidors de l'eriçó blau.
La premissa de la sèrie és el desastre que provoca el seu protagonista en trencar, sense voler, el Prisma Paradoxal, un artefacte d'aquest tan típics de la saga, durant un combat contra el Dr. Eggman, als nostres cors sempre Dr. Robotnik.
Això dona lloc a la creació d'un multivers en què en Sonic es trobarà amb versions molt diferents del món i els amics que coneix, però que no l'inclouen a ell, que sol ser rebut per aquests companys alternatius (Tails, Knuckles, Amy, Big i Rouge) amb diferents graus d'hostilitat davant del desconegut.
Aquest truc dona vida a una trama que, per altra banda, trobo que no té tant de suc com caldria, i és que en Sonic ha de trobar els diferents trossos del Prisma -que en cadascun d'aquests llocs és un element important per algun motiu i causa d'un conflicte- per recompondre'l i tornar al seu món original, però hi ha un dels universos que apareix amb insistència i penso que no és excessivament interessant.
Es tracta del primer on va a parar, un món distòpic i robotitzat que podria ser perfectament la zona final d'algun dels videojocs de la saga, i en què coneixem el Consell del Caos, una associació de diferents versions del Dr. Eggman que, naturalment, volen conquerir el multivers.
Escrit així, la idea que una colla de Robotniks -permeteu-me novament la llicència- persegueixin en Sonic i els seus amics, que aquests apareguin en diverses versions i en alguns casos fins i tot convertits en dolents, a més dels combats i la velocitat pròpies de la franquícia, no sembla que hagi de ser dolenta. Fins i tot fa molt bona pinta.
Personalment, però, no m'ha acabat de fer el pes. No és que no m'hagi agradat, tampoc és això, senzillament és que per alguna raó he trobat a faltar més diversitat en els universos visitats -al final en són tres- i un guió una mica menys complex, tenint en compte el públic al qual va adreçada la sèrie.
Sembla que tot vagi molt ràpid, d'acord amb els poders del propi protagonista, però alhora que no estigui passant gran cosa i s'estigui girant tota l'estona al voltant del mateix. He d'insistir, això sí, en què no he consumit altres productes d'en Sonic fora dels videojocs i les pel·lícules del cinema, així que no descarto que les coses hagin estat així en sèries animades i còmics anteriors.
Tot i així, aplaudeixo la importància que es dona als amics d'en Sonic i les caracteritzacions especials que el tema del multivers permet -menció especial a la Rose Rovellada-, la qualitat de l'animació CGI, el bon doblatge al català -on fins i tot tenim la veu de la il·lustre Marta Barbarà- i la colla de picades d'ullet dedicades als experts i no tan experts en la saga Sonic the Hedgehog.
Veurem què ens té preparada la propera temporada de la sèrie. Espero que, com a mínim, una mica d'ordre en aquest caos -i no és per fer el joc de paraules, però posats a fer, també-, i que aconsegueixi que m'hi impliqui més.
Just abans que, per culpa de la pandèmia, els cines tanquessin durant força temps, al llunyà març de 2020, l'última pel·lícula que vam anar a veure en pantalla gran fins que es va poder tornar a fer tímidament va ser la delicada adaptació a cinema de les aventures de la mascota de Sega.
Un producte que, quan se'n van veure les primeres imatges, pintava malament, i que podria haver sortit fatal, sobretot tenint en compte els tradicionals fracassos pel que fa a adaptacions de videojocs a pel·lícules, però que per una vegada va agradar al públic de manera pràcticament unànime.
No és cap obra mestra, ni de bon tros. És una poca-soltada que s'ha de veure com la poca-soltada que és, i així ho va entendre el públic, que en parla molt millor que la crítica. Encara ara. Doncs bé, el cas és que va tenir prou èxit com perquè se'n rodés la seqüela que ja es prometia a l'escena post-crèdits en què feia aparició en Tails, i ara ha arribat l'hora de Sonic the Hedgehog 2, que vam anar a veure, per cert, tant amb la nena -que el 2020 era massa petita per anar al cinema- com amb els nostres nebots, amb els quals no havíem estat mai al cine.
Dirigida altre cop per Jeff Fowler, i sense que fos cap sorpresa havent-ne vist tràilers i els pòsters pertot arreu, aquesta segona entrega suposava l'arribada a la gran pantalla d'en Tails però també d'en Knuckles i, si ens hi fixàvem bé, també un element clàssic dels videojocs d'en Sonic que es pot veure a la part inferior del pòster.
Igual que als videojocs, en Knuckles és enemic d'en Sonic perquè en Robotnik s'alia amb ell i, lligant amb esdeveniments explicats al principi de la primera pel·li, pertanyen a races enfrontades des de fa generacions.
Ens trobem, doncs, amb la premissa que el protagonista, acomodat a casa dels Wachowski i pràcticament com a fill adoptiu de la parella, viu la gran vida ara ja de manera oberta i amb el crèdit adquirit per haver salvat el món, però se li presenta aquest rival que el supera clarament i que, a sobre, l'agafa per sorpresa.
Afortunadament no ho haurà de fer sol, sinó que comptarà amb l'ajuda d'un fan que també ve d'un altre planeta i que posarà a la seva disposició tota mena de ginys que ha creat ell mateix. Un company vulpí que pilota un avió vermell que els seguidors dels videojocs coneixem, i que és només una de les múltiples referències a la saga Sonic the Hedgehog que veurem escampades per la cinta, si és que les cacem totes, que em temo que jo, com és habitual, en dec haver deixat escapar alguna.
Pel que fa a la resta, novament ens trobem davant d'una història original, que no pretén reflectir l'argument de cap dels videojocs de la franquícia -i ens n'adonarem de seguida, tant per les localitzacions reals de la Terra com per les situacions que viuen els seus personatges-, però que n'agafa cosetes d'aquí i d'allà, i en aquest cas la inspiració d'aquestes referències són el segon i el tercer joc.
L'enemic principal, evidentment, és altre cop un Robotnik retornat de l'exili forçat, amb més poder que mai i un desenvolupat intel·lecte al seu servei, així com té al seu servei la particular capacitat còmica d'en Jim Carrey per donar-li vida, ara també acompanyat d'una caracterització més propera a la dels videojocs, però que ja s'havia ensenyat al final de la primera part.
És una llàstima que hagi anunciat que es retira de l'actuació, i probablement la tercera pel·li, que se'ns insinua altre cop després de la part dels crèdits feta amb estil videojoc retro, no el tindrà com a dolent principal ni secundari, però si es fan les coses ben fetes, com ha estat el cas dels dos primers films, suposo que tot i trobar-lo a faltar -ha convertit un enemic clàssic de la història dels videojocs en un paio carismàtic sense que als jocs ho fos- no hem de patir en excés pel resultat final.
Sonic the Hedgehog 2 és un producte en la línia de la primera entrega: quelcom que ha sabut connectar amb els seguidors i no seguidors dels videojocs de l'eriçó blau tot presentant una proposta per a tots els públics, tant en el sentit de grau de vinculació emocional amb el personatge com en el de l'edat de l'audiència, amb acció, humor, picades d'ullet i també gags que es podrien haver fet en qualsevol film estàndard de comèdia.
En aquest sentit, si li he de trobar una pega que, de moment -i potser amb el pas del temps canvio d'opinió-, fa que m'hagi agradat, però menys que la primera, és que té una durada per a mi una mica excessiva (122 minuts pels 99 del primer film) que es nota en algunes escenes allargassades, entre les quals algunes d'un casament a Hawaii que podrien passar perfectament, com deia, per les d'una comèdia romàntica qualsevol.
Tanmateix, Sonic 2 no decep: ens dona el que esperàvem, ja que aquest cop no ens podia sorprendre com la primera, ni positiva ni negativament, i si ens va agradar l'arriscada proposta de 2020 ens hauria d'agradar també aquesta. Esperem que a taquilla funcioni prou bé com perquè en un parell d'anys veiem si s'aprofita el potencial de l'enemic que ja ens han promès.
Benvingudes i benvinguts a una nova secció del blog, un naixement que com sempre dic va molt bé per mantenir viu aquest lloc on parlo de les coses que m'interessen sobre els videojocs sobretot retro, i que després de 12 anys i escaig necessita anar-se renovant perquè si no, a més d'a vosaltres, també m'avorrirà a mi.
En fi, aquest nou tipus d'entrada estarà dedicat a comparar portades de videojocs segons la regió. Sempre hi ha diferències, encara que sigui amb els logos o els marcs emprats per segur un estil regional, però aquí el que veurem seran aquelles portades en què la il·lustració en si canvia més.
Com no podia ser d'una altra manera, ja que ahir -respecte a la publicació d'aquesta entrada- se celebraven els 30 anys del llançament del Sonic the Hedgehog als Estats Units, un 23 de juny de 1991, inauguro la secció amb una comparativa de les portades d'un dels jocs més emblemàtics de la Mega Drive, i sens dubte revolucionari, a més d'un dels meus preferits.
Aquesta portada, però, és l'europea, que és la que vam conèixer tots nosaltres, i ja n'havia parlat quan li vaig dedicar una entrada al senyor que va fer-ne el disseny, l'Akira Watanabe. M'encanta la imatge d'en Sonic feta amb aerògraf, i també aquest fons amb el Dr. Robotnik, la Flicky i el conill Pocky, que tot i així no treuen gens de protagonisme a la mascota de Sega.
No és, però, la que es va veure primer al món, ja que als territoris de l'estàndard PAL va sortir al juliol de 1991.
La primera de totes, la que podien tocar per primer cop els usuaris estatunidencs de la Mega Drive, allà Genesis, al dia de la revetlla de Sant Joan de 1991, va ser aquesta altra, també icònica perquè, com a mínim, l'hem vist en pòsters, enganxina i tota mena de material promocional com a mínim una vegada.
Amb un posat més trapella i propi de la imatge que Sega of America volia donar a la nova mascota de la companyia, i elements de Green Hill Zone al fons, aquest disseny també té el seu encant i és obra de l'il·lustrador Greg Martin, que va morir fa uns anys, i que potser tindrà una entrada dedicada a la secció corresponent.
Acabem amb la portada japonesa, per a un mercat on el joc va sortir el 26 de juliol de 1991, i on podem veure que la imatge d'en Sonic és la mateixa que l'europea, per tant obra d'Akira Watanabe, tot i que està desplaçat a la dreta i dona força protagonisme als rètols, en el que es coneix com a "estil MTV", molt cridaner i impactant.
Hi afegia, curiosament, text com "The most famous hedgehog in the world" (eren uns visionaris), i a la part de sota, al costat del logo de Sega, un interessant missatge: "Don't just sit there and waste your precious time. When you want to do
something, do it right away. Do it when you can. It's the only way to
live a life without regrets". Què té a veure això amb el tema del videojoc o les seves mecàniques? Ves a saber.
Quina és la vostra preferida? Sigui quina sigui, és d'aquelles portades que commouen, almenys a mi, pel que va representar i encara representa aquesta llegenda indiscutible dels videojocs.
Aquesta secció del blog ha estat tradicional el lloc on repassar diverses adaptacions cinematogràfiques (o directament en format domèstic) sobre productes d'aquest sector, generalment fracassats i ridículs. I m'alegro de poder fer, per una vegada, una crítica -perquè aquest cop sí que he vist el film en qüestió- i que sigui per dir-ne coses bones.
Quan es va saber que es faria una pel·lícula de la mascota de Sega, i sobretot quan es va veure el primer disseny del personatge en CGI, la cosa tenia força mala pinta, però quan s'ha entregat el producte acabat i s'ha pogut veure a les sales de cinema d'arreu del món la reacció del públic ha estat molt diferent de la que tenen, per exemple, els lectors de còmics quan van a veure adaptacions de les seves històries preferides, que sembla que mai els agraden (especialment si són de DC). I superades les meves reticències inicials -al capdavall es tracta d'un personatge que va marcar la meva vida com a jugador, i que no descarto tatuar-me algun dia- hi vaig anar, i aquestes són les meves impressions.
Després d'anys, fins i tot dècades, de negociacions i projectes transformats, l'any 2017 Paramount Pictures va adquirir els drets de Sonic the Hedgehog, el tràiler de la qual va rebre una resposta força negativa el 2019 davant d'un disseny del protagonista que no s'assemblava gaire al que teníem al cap després de gairebé 30 anys de veure'l als videojocs, però va rectificar, va redissenyar el protagonista i ja fa unes setmanes que tenim la seva primera aventura cinematogràfica a les cartelleres d'arreu del món.
El que també mostrava aquell tràiler era que la premissa no tindria res a veure amb la que podem veure als videojocs de l'eriçó blau, sinó que ens el situarien en un món normal, amb humans, i ell seria l'únic element creat per ordinador. Semblava, doncs, la típica pel·lícula de mascota -peluix o animal- que parla i interactua amb una o més persones.
I, de fet, és una mica així. Se'ns parla dels seus orígens extraterrestres -la primera llicència que es pren el film, però res a dir- i de com va a parar a la Terra fugint d'una amenaça. El nostre planeta li agrada i viu més o menys amagat a Green Hills, Montana (Estats Units), nom que ens planta la primera picada d'ullet -no hi comptaria el logo modificat de Paramount, ja que encara no és metratge pròpiament dit-, i somia que és part de la família formada pel xèrif del poble i la seva parella (Tika Sumpter).
En un desenvolupament d'una previsibilitat innegable, en Sonic (amb veu de Ben Schwartz, per cert) i en Tom Wachowski (James Marsden) esdevenen una mena de parella policial en el sentit que, bé, un d'ells és policia, i es fica en un embolic per culpa de l'altre i la necessitat els obliga a col·laborar, cosa que durant el procés crea i reforça els seus lligams. És, en part, una buddy movie.
En aquest sentit, simplificacions i to infantil a banda, és una dinàmica que funciona i proporciona uns quants moments divertits en un rerefons més aviat dramàtic: des que es detecta l'existència d'en Sonic, si bé el món no té gaire idea de com és, se'l persegueix i no precisament per fer-li carícies, i això ho lidera cert científic genial però tocat de l'ala que té la cara més coneguda del repartiment.
Parlem del doctor Robotnik, interpretat per un Jim Carrey que a mi m'agrada molt quan fa papers dramàtics, però que aquí fa la seva habitual -i més popular- actuació histriònica, sospito que amb força màniga ampla per part de la direcció, signada per Jeff Fowler.
No és que no m'agradi, però. No li queda malament, a aquesta intepretació de l'enemic clàssic de la mascota de Sega, i tampoc aquest aspecte allunyat del que li coneixem. Sí que es veu, però, força més eficaç i menys babau del que recordem dels videojocs.
És una història senzilla, fàcil de seguir i pensada per a tots els públics, que diverteix la canalla i que als adults, especialment si som fans del personatge o el coneixem més o menys bé, ens regala picades d'ullet i "ous de Pasqua" de tota mena, des de referències visuals fins a noms de llocs, passant per alguns acords musicals i la referència a un conegudíssim meme.
No adapta cap videojoc de la franquícia, ni de bon tros, sinó que es pren una gran llicència en treure en Sonic del seu ambient habitual, però funciona, diverteix i toca la fibra nostàlgica dels que veiem el film amb coneixements previs, i aquesta manera d'arribar a tota mena d'espectadors és digna d'aplaudir.
Tampoc no cal exagerar: no és una pel·lícula imprescindible, ni és necessari plorar de nostàlgia ni anar-la a veure diverses vegades en pantalla gegant, que és el que veig a Twitter que fan alguns, però està molt millor del que semblava, val la pena si s'estima mínimament el personatge -com és el meu cas- i de moment ha fet prou benefici econòmic, incloent-hi el rècord de l'estrena amb més èxit a les taquilles d'una pel·lícula basada en un videojoc, com per més o menys garantir-ne una seqüela, que s'insinua amb intensitat en els darrers moments del film, incloent-hi una escena durant els d'altra banda meravellosos crèdits.
M'alegro que, encara que sigui quelcom excepcional, una adaptació tan delicada hagi funcionat, malgrat la predisposició a trobar-la dolenta que imperava -l'habitual en les adaptacions, però reforçada per una mala primera impressió- fins que es va poder veure. N'he quedat molt satisfet.
Avui en repassar els orígens de diversos elements de la història dels videojocs parlaré dels enemics finals, aquells oponents que ens trobem als jocs que ens agafen habitualment per sorpresa la primera vegada que ens els trobem i que ens maten encara que hi hàgim arribat "nets".
Els enemics finals tenen més força i resistència que els normals i els seus atacs són més difícils d'evitar, i amb la seva pròpia música marquen el final del joc, però també n'hi ha que ens els trobem al final d'una pantalla o un grup de pantalles i que no és res comparat amb el del final del videojoc. Però d'on ve tot això?
Doncs ve de tan enrere que no n'he pogut trobar cap vídeo. Segons la Wikipedia el primer enemic de final de joc es trobava al dnd, un joc d'exploració de masmorres ("dnd" ve de "Dungeons & Dragons", que és el títol original de Dracs i Masmorres) per al sistema informàtic PLATO el 1975.
Aquell enemic es deia Gold Dragon i era l'últim que ens trobàvem i que tenia al seu poder l'objecte que buscàvem des del principi, un concepte que després es trobaria en més videojocs. Però el primer joc de recreativa, o dit d'una altra manera el primer que no era d'ordinador, en tenir un enemic final va ser aquest:
El Galaxian, de 1979, i em direu "al vídeo no hi ha cap enemic important". Amb tota la raó, però és que no n'he trobat cap exemple. En canvi es veu que va ser el primer joc que incloïa un enemic gros de tant en tant. També se sol citar aquest altre:
El Phoenix, de 1980, que per a molts fins i tot és el primer que els va incloure. Sigui com sigui dels dos jocs és l'únic que té vídeo penjat on es demostra que hi ha aquest tipus d'enemic. Ara veurem un repàs de diversos combats finals molt populars:
Són els enemics finals de Super Mario Bros. (1985), Super Mario Bros. 2 (l'autèntic, de 1986), Super Mario Bros. 3 (1988) i Super Mario World (1990), exemples de l'Univers Mario, on habitualment el gran enemic és en Bowser i ens el trobem després d'haver combatut els seus fills o bé, en casos com el Super Mario 64 o el Super Mario Galaxy, després d'haver-lo trobat diverses vegades durant el joc.
Una batalla èpica, la d'en Sonic contra el doctorRobotnik (ara Dr. Eggman) al primer Sonic the Hedgehog (1991). En aquest cas ens l'anàvem trobant cada tres pantalles i al final un altre cop, en un combat lleugerament més difícil però que, no ens enganyem, tampoc no tenia gaires complicacions. S'ha de reconèixer que la saga Super Mario és més difícil en aquest sentit.
També tenim els enemics finals dels jocs de lluita, un dels més famosos l'Street Fighter, que popularment té com a últim contrincant l'M. Bison, però el primer títol, de 1987, ens obligava a vèncer en Sagat, penúltim enemic a l'Street Fighter II, per tal d'acabar el joc. Compte que ara en vindrà un de més modern que podria ferir la sensibilitat dels que odien els spoilers:
Era l'Albert Wesker, que és el gran enemic del Resident Evil 5 (2009) i que em va donar força feina, a mi. No era cap sorpresa, que seria l'enemic final, però ens el trobem un altre cop abans del final del joc.
Com podem veure el concepte d'enemic final, sigui de joc, part del joc o pantalla, és quelcom que ha sobreviscut al pas del temps i que ha evolucionat en dificultat i profunditat (de salvar la princesa o rescatar algú ha passat a grans actes com ara salvar el món), i no en donaré tots els exemples però sí que volia veure d'on venia tot això i unes quantes mostres.
L'article número 100 del meu bloc sobre videojocs, que vaig inaugurar al febrer i que he actualitzat cada dia llevat de 4 o 5 vegades per causes de força major, el volia dedicar a un personatge que ahir ja vaig insinuar. Els lectors més observadors us deveu haver adonat que fins ara havia evitat parlar, a la secció "El personatge", de les mascotes de les dues grans companyies de videojocs de tota la vida, en Mario i en Sonic. Doncs bé, per celebrar el centenari serà en Sonic l'homenatjat a l'entrega d'avui.
Com ja vaig explicar ahir en parlar del primer títol que va protagonitzar, en Sonic va ser creat per guanyar-se el públic americà, absolutament rendit a en Mario, i la seva aposta era un caràcter més aviat rebel, valent, fresc i unes habilitats diferents de les de la mascota de Nintendo. En Sonic corre com un dimoni, salta, es fa una bola i s'empipa si el deixem gaire estona sense córrer. Anteriorment Sega havia confiat en l'Alex Kidd com a emblema de la companyia, però no tenia prou caràcter i no va assolir, ni de lluny, la fama i la influència que aconseguiria després l'eriçó blau més conegut del món.
Abans que Service Games es decidís per en Sonic hi va haver altres propostes, algunes de les quals es van reciclar en jocs posteriors, però la que va triomfar va ser la del porc espí que ens ocupa, proposat per Naoto Ôshima com a Mr. Needlemouse.
Aquí veiem el creador tot orgullós, i no és per a menys.
Pel que fa a l'aspecte d'en Sonic, sembla ser que és blau perquè havia de coincidir amb el color del logo de Sega i les seves sabatilles estan inspirades en les d'en Michael Jackson. I quan ja el tenien dissenyat, els nois de Sega van invertir molts esforços en publicitar el primer joc que va protagonitzar, el Sonic the Hedgehog de la Mega Drive.
L'hem vist sortir en desenes de jocs, principalment de plataformes però també de minijocs, de velocitat, de lluita, de rol i d'esports, i l'hem vist evolucionar amb el temps, tant pel que fa a l'aspecte com en les seves habilitats (a partir del Sonic 2 podia rodolar sense necessitat d'anar corrent i al Sonic Adventure va aprendre a atacar des de l'aire). També n'hem sentit la veu quan els jocs de la saga van començar a incorporar actors de doblatge.
El SegaSonic the Hedgehog, de 1993, l'únic joc que no ha sortit en cap consola i que es va quedar a les recreatives. Allà la mascota de Sega feia sentir la seva veu per primera vegada.
També li sentíem la veu a les sèries d'animació que es van basar en el seu univers: Adventures of Sonic the Hedgehog va ser la primera de les sèries, amb 65 capítols, i qui li posava la veu era en Jaleel White, el mític Urkel de Family Matters.
Aquí veiem una mostra d'aquells primers dibuixos animats. Posteriorment es va fer una altra sèrie, Sonic the Hedgehog, amb 26 episodis i novament amb la veu de Jaleel White, però amb un to força més seriós. Després va venir Sonic Underground, amb 40 entregues i el mateix doblador, i llavors va arribar el primer OVA (episodi especial directament per a la venda, típic al Japó) produït al País del Sol Naixent.
Aquí podíem veure el primer tros d'aquell OVA.
I també al Japó es va fer la següent sèrie protagonitzada per en Sonic, Sonic X. Amb 78 episodis, s'ha emès en castellà al canal especialitzat Jetix, que té per costum traduir les sèries des de la versió americana.
Però no només s'ha dedicat a la televisió. El famós eriçó també s'ha deixat veure als còmics. Ha donat nom a diverses col·leccions: Sonic the Comic, de 223 números entre 1993 i 2002; Sonic the Hedgehog, també des de 1993 i encara tirant, havent arribat ja al número 200; Sonic X, de 2005 a 2008 amb 40 números. També se'n van fer un parell de sèries de manga, una d'elles recopilant històries curtes en dos toms i l'altra protagonitzada per un noi que es podia transformar en Sonic.
Aquesta és la portada del número 1 de la col·lecció principal dels còmics d'en Sonic. Però el que ens interessa principalment és en quins videojocs ha aparegut, de manera que enganxo aquí i modifico una mica la llista que vaig posar a l'article sobre l'etern enemic d'en Sonic, el Doctor Robotnik.
-Sonic the Hedgehog (Mega Drive, Master System, Game Gear, 1991)
-Sonic the Hedgehog 2 (Mega Drive, Master System, Game Gear, 1992)
-Sonic the Hedgehog Chaos (Master System, Game Gear, 1993)
-Sonic the Hedgehog Spinball (Mega Drive, Master System, Game Gear, 1993)
-Dr. Robotnik's Mean Bean Machine (Mega Drive, Master System, Game Gear, 1993)
-Sonic the Hedgehog CD (Mega-CD, 1993; PC, 1996)
-SegaSonic the Hedgehog (Arcade, 1993)
-Sonic the Hedgehog 3 (Mega Drive, 1994)
-Sonic & Knuckles (Mega Drive, 1994)
-Sonic Drift (Game Gear, 1994)
-Sonic Triple Trouble (Game Gear, 1994)
-Sonic Drift Racing (Sonic Drift 2 al Japó, Game Gear, 1995)
-Sonic Labyrinth (Game Gear, 1995)
-Sonic 3D (Mega Drive, 1996; Saturn i PC, 1997, subtitulat Flickie's Island o Blast segons la regió)
-Sonic the Fighters (Arcade, 1996, inclòs a Sonic Gems Collection per a Gamecube i Ps2)
-Sonic Blast (Game Gear, 1996; Master System (només Brasil), 1997)
-Sonic R (Saturn, 1997; 1998, PC)
-Sonic Jam (Saturn, 1997. A banda dels Sonics recopilats tenim el Sonic World)
-Sonic Adventure (Dreamcast, 1998-1999; Gamecube, 2003; PC, 2003-2004)
El Sonic Adventure va meravellar el sector en el seu moment, però ara se l'acostuma a infravalorar. Continuem...
El Sonic Rush de la Nintendo DS va rebre crítiques molt bones, era el primer en molts i molts anys que recuperava l'esperit dels primers títols. Però la cosa no acaba aquí...
-Sonic Riders (Gamecube, Ps2, Xbox i PC, 2006)
-Sonic the Hedgehog (Xbox 360 i Ps3, 2006)
-Sonic Rivals (PSP, 2006)
-Sonic Rush Adventure (Nintendo DS, 2007)
-Sonic Rivals 2 (PSP, 2007)
-Sonic & The Secret Rings (Wii, 2007)
-Mario & Sonic at the Olympic Games (Wii, 2007; Nintendo DS, 2008)
-Sonic Riders Zero Gravity (Ps2 i Wii, 2008)
-Sega Superstars Tennis (Ps2, Ps3, Xbox 360, Wii i Nintendo DS, 2008)
-Sonic Unleashed (P23, Ps3, Xbox 360 i Wii, 2008)
-Sonic Chronicles: The Dark Brotherhood (Nintendo DS, 2008)
-Super Smash Bros. Brawl (Wii, 2008)
-Sonic & The Black Knight (Wii, 2009)
A més, feia cameos a altres jocs del seu univers però no protagonitzats per ell, com el Dr. Robotnik's Mean Bean Machine (Mega Drive, Master System, Game Gear, 1993), el Knuckles Chaotix (32x, 1993), el Tails' Skypatrol (Game Gear, 1995), el Tails' Adventure (Game Gear, 1995) i el Shadow the Hedgehog (Gamecube, Xbox i Playstation 2, 2005).
Però també el podem veure fent cameos al Phantasy Star Universe (Ps2, PC, 2006) el dia 23 de juny, que es considera el del seu aniversari, al remake per a la Wii del Samba de Amigo (2008), al Christmas Nights into Dreams (Saturn, 1996), al Donkey Kong Country 2: Diddy's Kong Quest (al remake de la Gameboy Advance), a l'Art Alive de la Mega Drive (1991-1992), al Shining Force II (Mega Drive, 1993-1994), al Clockwork Knight 2 (Saturn, 1995), al Soleil (Mega Drive, 1993), a l'arcade Rad Mobile (només a la Saturn japonesa, en versió domèstica, 1994), al Tom & Jerry: The Movie (Game Gear, Master System, 1992-1993 ), al Beach Spikers (Gamecube, 2002), al Billy Hatcher and the Giant Egg (Gamecube, 2003), al Bug! (Saturn, 1995), al Super Monaco GP 2 (Mega Drive, Game Gear, Master System, 1992), al Daytona USA (Saturn, 1994), al Last Bronx (Saturn, 1996), al Le Mans 24 (arcade, 1998), a l'Out Runners (arcade, 1992), al Popful Mail (Mega-CD, 1994), al Sega 4-in-1 (Game Gear, 1992), al Shenmue (Dreamcast, 1999-2000), a l'Streets of Rage 3 (Mega Drive, 1994), al Toy Commander (Dreamcast, 1999), al Virtua Striker 3 (Gamecube, 2002), al Wacky Worlds (Mega Drive, 1994), a The Incredible Hulk (Nintendo DS, Ps2, Ps3, Xbox 360, Wii i PC, 2008), a The Simpsons Game (Nintendo DS, Ps2, Ps3, Xbox 360, Wii i PSP, 2007). En tots aquests títols el podem veure d'una manera o una altra, de vegades com a personatge jugable i d'altres com a pòster o estàtua que només veurem si ens hi fixem molt, però la llarguíssima llista només és una mostra de la importància del personatge.
Aquí el tenim, fent amics.
Quan Sega patrocinava l'equip Williams de Fórmula 1, el 1993. Mireu els cascs.
Rèplica del Williams Renault FW15C, on es veu "Sega" a l'aleró i el peu del Sonic com si fos ell qui pilotés el cotxe del que va ser campió aquella temporada 1992-93, l'Alain Prost. Gràcies al comentari de l'Enric, un altre Segòfil com jo, he pogut fer aquesta actualització.
Sempre rivalitzant en popularitat amb en Mario, al qual ha arribat a vèncer en algunes de les classificacions que s'han fet, fa un parell d'anys va començar a coincidir-hi en alguns videojocs (Mario & Sonic at the Olympic Games, Super Smash Bros. Brawl...) després de protagonitzar durant anys diversos jocs per a consoles de Nintendo en no existir ja Sega com a companyia fabricant de maquinària. I la tendència continua amb el proper Mario & Sonic at the Winter Olympics. En fi, que malgrat el trist comiat de Sega del món de la fabricació de consoles, la seva mascota ha continuat ben viva, si bé la majoria dels seus jocs han decebut, però encara n'hi ha que recuperen el gust dels clàssics. L'última notícia que tenim del porc espí blau és que serà un dels participants del Sonic & Sega Superstars Racing, previst per al 2010.
De debò, desitjo que sigui un grandíssim joc de curses com per desgràcia no ho han estat els Sonic Riders. En Sonic es mereix tornar a tenir la popularitat de la que gaudia fa tants anys, i que deixin de fer-lo servir com a reclam per a jocs mediocres. En Sonic és immortal.
Ara ja feia temps que no feia un perfil, però la secció es resisteix a morir. Avui parlaré del Dr. Robotnik (o Dr. Eggman), l'enemic del Sonic de tota la vida, un personatge pel qual és difícil sentir cap simpatia, però que roman a l'univers de la mascota de Sega des del principi i l'acompanya fins i tot en els títols de caire més lúdic, com ara els esportius o els de minijocs.
El Dr. Robotnik, així és com m'agrada anomenar-lo a mi malgrat el canvi de nom, es va crear al mateix temps que el Sonic, quan Sega volia dissenyar una mascota més potent que l'Alex Kidd, que pugués fer-li la competència de veritat al Mario, de Nintendo. Com a bon personatge carismàtic havia de tenir un enemic igual de ben dissenyat, i es va voler fer amb en Robotnik el prototip de científic súmmament intel·ligent però alhora malvat, dedicat en cos i ànima a la creació de maquinària diversa amb l'objectiu de dominar el món. Ell té relació, a l'univers Sonic, amb les màquines, l'oli, els robots, la contaminació i la resta de conseqüències mediambientals del desenvolupament tecnològic.
De tota manera, i tal com passa amb la nèmesi del Mario, en Bowser, a l'hora de derrotar-lo al final de cada món és qüestió de descobrir la mecànica dels seus moviments, encara que cada cop ens el trobem a bord d'un aparell diferent. No és especialment difícil vèncer-lo, sobretot després de superar tantes pantalles plenes de paranys.
Pel que fa a la doble nomenclatura del personatge, s'ha de dir que el seu nom autèntic és Ivo Robotnik, tot i que al Japó sempre se l'ha conegut amb el sobrenom d'Eggman a causa de la forma del seu cos, que recorda un ou. Però a partir de l'any que va sortir el Sonic Adventure, el 1998, Ivo Robotnik va desaparèixer com a manera de referir-se al personatge i Eggman va passar a ser oficial. Jo, a títol personal, tot i que afirmar això no és cap prodigi de la deducció, estic segur que va ser perquè l'altre nom, l'original, quan es va crear el personatge encara era políticament correcte. La Guerra Freda encara no havia acabat, tot i que estava a punt de fer-ho, i identificar els dolents de pel·lícules i videojocs amb els russos era habitual. Suposo que canviar-li el nom de seguida hauria estat massa evident i es va aprofitar per fer-ho més endavant, com qui no vol la cosa i de pas eliminar de la llista una tasca pendent. És la meva teoria.
En aquest vídeo podríem dir que es produeix la transició, és la primera vegada que en el mateix joc es fan servir els dos noms.
A partir d'aquell joc també van canviar una mica les coses pel que fa a la relació entre ell i el Sonic: continuaria apareixent com a enemic final d'algunes fases, però ja no com a enemic final dels jocs, paper que representarien personatges de nova creació gràcies a "girs argumentals" que també desembocarien en esporàdiques col·laboracions entre l'equip del Sonic i el personatge que avui ens ocupa, perquè fins i tot se li han arribat a rebel·lar, com va passar amb una de les seves creacions, el Metal Sonic. Alguns dels personatges, per cert, que el Dr. Robotnik ha fet servir en la seva lluita contra el Sonic, han acabat passant al bàndol de l'eriçó més famós del món, com és el cas d'en Knuckles, que a Sonic 3 (Megadrive, 1994) s'enfrontava al nostre heroi, enganyat pel científic.
No posaré aquesta vegada vídeos de tots els jocs on ha aparegut, perquè han estat massa títols, però sí que faré un llistat de totes les seves aparicions. Avanço, però, que en tots els títols de l'univers Sonic ha faltat poquíssimes vegades a la cita: el Sonic and the Black Knight de la Wii (2009), els dos exclusius de la Game Gear Tails Adventures (1995) i Tails Skypatrol (1995, només al Japó) i el Sonic Eraser (1991), una raresa de la qual ja parlarem en el seu moment. Som-hi:
-Sonic the Hedgehog (Megadrive, Master System, Game Gear, 1991)
-Sonic the Hedgehog 2 (Megadrive, Master System, Game Gear, 1992)
-Sonic the Hedgehog Chaos (Master System, Game Gear, 1993)
-Sonic the Hedgehog Spinball (Megadrive, Master System, Game Gear, 1993)
-Dr. Robotnik's Mean Bean Machine (Megadrive, Master System, Game Gear, 1993)
-Sonic the Hedgehog CD (Mega-CD, 1993; PC, 1996)
-SegaSonic the Hedgehog (Arcade, 1993)
-Sonic the Hedgehog 3 (Megadrive, 1994)
-Sonic & Knuckles (Megadrive, 1994)
-Sonic Drift (Game Gear, 1994)
-Sonic Triple Trouble (Game Gear, 1994)
-Sonic Drift Racing (Sonic Drift 2 al Japó, Game Gear, 1995)
-Sonic Labyrinth (Game Gear, 1995)
-Knuckles' Chaotix (32x, 1995)
-Sonic 3D (Megadrive, 1996; Saturn i PC, 1997, subtitulat Flickie's Island o Blast segons la regió)
-Sonic the Fighters (Arcade, 1996, inclòs a Sonic Gems Collection per a Gamecube i Ps2)
-Sonic Blast (Game Gear, 1996; Master System (només Brasil), 1997)
-Sonic R (Saturn, 1997; 1998, PC)
-Sonic Adventure (Dreamcast, 1998-1999; Gamecube, 2003; PC, 2003-2004)
-Sonic the Hedgehog Pocket Adventure (Neo Geo Pocket Color, 1999-2000)
-Sonic Shuffle (Dreamcast, 2000-2001)
-Sonic Adventure 2 (Dreamcast, 2001; Gamecube, 2001-2002)
-Sonic Advance (Gameboy Advance, 2001-2002; N-Gage (com a Sonic N), 2003)
-Sonic Advance 2 (Gameboy Advance, 2002-2003)
-Sonic Pinball Party (Gameboy Advance, 2003)
-Sonic Advance 3 (Gameboy Advance, 2004)
-Sonic Heroes (Gamecube, Ps2, Xbox i PC, 2003-2004)
-Sonic Battle (Gameboy Advance, 2003-2004)
-Shadow the Hedgehog (Gamecube, Ps2, Xbox, 2005)
-Sonic Rush (Nintendo DS, 2005)
-Sonic Riders (Gamecube, Ps2, Xbox i PC, 2006)
-Sonic the Hedgehog (Xbox 360 i Ps3, 2006)
-Sonic Rivals (PSP, 2006)
-Sonic Rush Adventure (Nintendo DS, 2007)
-Sonic Rivals 2 (PSP, 2007)
-Sonic & The Secret Rings (Wii, 2007)
-Mario & Sonic at the Olympic Games (Wii, 2007; Nintendo DS, 2008)
-Sonic Riders Zero Gravity (Ps2 i Wii, 2008)
-Sega Superstars Tennis (Ps2, Ps3, Xbox 360, Wii i Nintendo DS, 2008)
-Sonic Unleashed (P23, Ps3, Xbox 360 i Wii, 2008)
-Sonic Chronicles: The Dark Brotherhood (Nintendo DS, 2008)
-Super Smash Bros. Brawl (Wii, 2008)
D'aquesta llarga llista s'han de comentar algunes coses interessants. Una d'elles és que l'únic joc protagonitzat pel Dr. Robotnik és Dr. Robotnik's Mean Bean Machine, un clon de la saga Puyo Puyo, que dius... lleig! Però tenint en compte que és una de les franquícies de la companyia, ells s'ho faran. També és destacable que podem controlar el personatge per primer cop al Sonic Drift, i després a Sonic Drift 2, Sonic R, Sonic Adventure 2,Sonic Riders, Sonic Riders Zero Gravity, Sega Superstars Tennis, Mario & Sonic at the Olympic Games i Sonic Chronicles: The Dark Brotherhood. A més, al Super Smash Bros. Brawl apareix com a personatge de fons, no controlable, a l'escenari basat en Sonic the Hedgehog, i a finals d'aquest any en principi ha de tornar a ser un dels participants al Mario & Sonic at the Olympic Winter Games.
Una de les imatges més curioses del doctor, participant amistosament en uns jocs olímpics amb els personatges de l'univers Sonic... i els de l'univers Mario!
A Sonic R continua al damunt de la seva entranyable nau, però és tan lent que fer-lo quedar primer és una tasca molt i molt complicada.
No podia faltar un vídeo d'homenatge a un dels enemics de videojocs més carismàtics de tots els temps, i és que la seva presència a la franquícia és pràcticament absoluta, com també als dibuixos animats basats en aquest univers, Adventures of Sonic the Hedgehog, Sonic Underground, Sonic the Hedgehog: The Movie o Sonic X; i al còmic Sonic the Hedgehog, que ja ha arribat a les 200 entregues.
Per acabar, sabeu qui és aquest? Theodore D. Roosevelt, 26è President dels Estats Units d'Amèrica, i inspiració per al disseny del Dr. Robotnik.
.jpg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
%20(Peque%C3%B1o).jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpg)
.jpg)
