Pel·lícules de videojocs: Sonic the Hedgehog 3

Ha costat una mica, més que res perquè teníem altres pel·lícules pendents de veure (de les quals ja estic parlant a Cementiri de Pneumàtics), però per fi hem vist el tercer llargmetratge basat en les aventures de la mascota de Sega, i és hora de parlar-ne, en aquest blog en comptes de l'altre, com vaig fer amb les dues primeres parts, perquè és el seu lloc.

No ens hauríem pogut imaginar, quan va sortir aquell primer tràiler amb el nefast disseny inicial d'en Sonic, que no gaires anys després n'hauríem pogut veure 3 pel·lícules, i que la quarta tindria data per a dos anys després de la tercera, però amb la broma, la proposta d'adaptació pensada per a tots els públics ha demostrat que la fórmula és tot un èxit, i nosaltres ho hem de celebrar.

Sonic 3: The Movie, dirigida per Jeff Fowler com les dues anteriors, ens porta la trama que se'ns insinuava a l'escena post-crèdits de la segona, i és que un nou eriçó extraterrestre esdevé l'enemic principal de la nova aventura d'en Sonic i els seus amics, grup que suggerix -no sense reticències del nouvingut Knuckles- el sobrenom de "Sonic Team" en una clara picada d'ullet als coneixedors de la franquícia.

La pau dels Wachowski, ara amb tres "criatures" que no sé com poden mantenir, no podia durar gaire, i és que s'escapa d'unes instal·lacions militars secretes un ésser que havia romàs en animació suspesa durant 50 anys, i que és en Shadow, aparegut per primer cop l'any 1998 al Sonic Adventure (Dreamcast), d'on sorgeixen diversos elements argumentals de la pel·lícula.

El personatge té un passat traumàtic com a subjecte experimental, però sobretot per la tragèdia que li va tocar viure després d'haver fet amistat, gairebé germanor, amb la Maria Robotnik (Ayla Browne), neta d'un científic genial del que parlarem una mica més avall, però que pel nom i si no heu tancat en una cova ja deveu saber quina relació té amb l'univers Sonic.

Estem, doncs, davant d'un nou cas de dolent amb motius, i amb la ira mal enfocada, que juntament amb els seus increïbles poders presenta el repte sense el qual una pel·lícula d'acció i aventures com aquesta no tindria sentit.

La fugida es produeix a Tòquio, amb la qual cosa tenim l'excusa argumental per mostrar algunes escenes a la capital japonesa, i de pas introduir-hi algunes picades d'ullet per a experts en la mascota de Sega, també d'algun altre videojoc i, fins i tot, alguna referència a cert llargmetratge famosíssim d'anime.

Tot plegat serveix també, per què no dir-ho, per reconèixer la importància del país com a lloc de naixement d'un dels personatges més icònics de la història dels videojocs.

El lore augmenta amb l'aparició de la Maria, presentada més amunt, però també del seu avi, en Gerald Robotnik, interpretat magníficament pel mestre de la comèdia que és en Jim Carrey, que aquí fa un paper doble que la pel·lícula no fa cap intenta d'amagar, ans al contrari, però no vull parlar massa d'això per no carregar-me el gag.

Sense aquesta reinvenció de l'arxienemic d'en Sonic de patètic a geni divertit i tocat del bolet -sense convertir-lo tampoc en un triomfador-, estic segur que la franquícia no funcionaria tan bé al cinema, amb un humor que també trobem al bàndol dels bons, i que de moment aguanta prou bé com perquè no costi gens repassar films en preparació per al nou que s'estrena, com tampoc costarà quan fem el mateix de cara al quart, el 2027.

No vull revelar gaires més detalls de la trama, que tampoc és que permeti fer una crítica literària de gaire nivell, especialment per part meva, així que només diré que Sonic 3 ens mostra molts combats d'allò més perjudicials per a l'entorn, tant urbà com natural, aliances impossibles, traïcions, malentesos, transformacions i perills d'abast planetari, si bé l'acció es divideix entre la capital japonesa i Londres, aquesta vegada.

Per sota dels mastegots, les conyetes i algun gir de guió poc versemblant, això sí, hi trobem missatges més seriosos de superació, amistat, treball en equip i relacions sanes, de manera que tenim un producte final per a tots els públics, amb la durada adequada i prou qualitat i coherència per establir encara més la saga com una de les sorpreses més agradables del cinema crispeter dels darrers anys. El que no hauria de ser, a hores d'ara, una sorpresa, és que hi ha una escena després dels crèdits.