Pel·lícules de videojocs: Sonic the Hedgehog 3

Ha costat una mica, més que res perquè teníem altres pel·lícules pendents de veure (de les quals ja estic parlant a Cementiri de Pneumàtics), però per fi hem vist el tercer llargmetratge basat en les aventures de la mascota de Sega, i és hora de parlar-ne, en aquest blog en comptes de l'altre, com vaig fer amb les dues primeres parts, perquè és el seu lloc.

No ens hauríem pogut imaginar, quan va sortir aquell primer tràiler amb el nefast disseny inicial d'en Sonic, que no gaires anys després n'hauríem pogut veure 3 pel·lícules, i que la quarta tindria data per a dos anys després de la tercera, però amb la broma, la proposta d'adaptació pensada per a tots els públics ha demostrat que la fórmula és tot un èxit, i nosaltres ho hem de celebrar.

Sonic 3: The Movie, dirigida per Jeff Fowler com les dues anteriors, ens porta la trama que se'ns insinuava a l'escena post-crèdits de la segona, i és que un nou eriçó extraterrestre esdevé l'enemic principal de la nova aventura d'en Sonic i els seus amics, grup que suggerix -no sense reticències del nouvingut Knuckles- el sobrenom de "Sonic Team" en una clara picada d'ullet als coneixedors de la franquícia.

La pau dels Wachowski, ara amb tres "criatures" que no sé com poden mantenir, no podia durar gaire, i és que s'escapa d'unes instal·lacions militars secretes un ésser que havia romàs en animació suspesa durant 50 anys, i que és en Shadow, aparegut per primer cop l'any 1998 al Sonic Adventure (Dreamcast), d'on sorgeixen diversos elements argumentals de la pel·lícula.

El personatge té un passat traumàtic com a subjecte experimental, però sobretot per la tragèdia que li va tocar viure després d'haver fet amistat, gairebé germanor, amb la Maria Robotnik (Ayla Browne), neta d'un científic genial del que parlarem una mica més avall, però que pel nom i si no heu tancat en una cova ja deveu saber quina relació té amb l'univers Sonic.

Estem, doncs, davant d'un nou cas de dolent amb motius, i amb la ira mal enfocada, que juntament amb els seus increïbles poders presenta el repte sense el qual una pel·lícula d'acció i aventures com aquesta no tindria sentit.

La fugida es produeix a Tòquio, amb la qual cosa tenim l'excusa argumental per mostrar algunes escenes a la capital japonesa, i de pas introduir-hi algunes picades d'ullet per a experts en la mascota de Sega, també d'algun altre videojoc i, fins i tot, alguna referència a cert llargmetratge famosíssim d'anime.

Tot plegat serveix també, per què no dir-ho, per reconèixer la importància del país com a lloc de naixement d'un dels personatges més icònics de la història dels videojocs.

El lore augmenta amb l'aparició de la Maria, presentada més amunt, però també del seu avi, en Gerald Robotnik, interpretat magníficament pel mestre de la comèdia que és en Jim Carrey, que aquí fa un paper doble que la pel·lícula no fa cap intenta d'amagar, ans al contrari, però no vull parlar massa d'això per no carregar-me el gag.

Sense aquesta reinvenció de l'arxienemic d'en Sonic de patètic a geni divertit i tocat del bolet -sense convertir-lo tampoc en un triomfador-, estic segur que la franquícia no funcionaria tan bé al cinema, amb un humor que també trobem al bàndol dels bons, i que de moment aguanta prou bé com perquè no costi gens repassar films en preparació per al nou que s'estrena, com tampoc costarà quan fem el mateix de cara al quart, el 2027.

No vull revelar gaires més detalls de la trama, que tampoc és que permeti fer una crítica literària de gaire nivell, especialment per part meva, així que només diré que Sonic 3 ens mostra molts combats d'allò més perjudicials per a l'entorn, tant urbà com natural, aliances impossibles, traïcions, malentesos, transformacions i perills d'abast planetari, si bé l'acció es divideix entre la capital japonesa i Londres, aquesta vegada.

Per sota dels mastegots, les conyetes i algun gir de guió poc versemblant, això sí, hi trobem missatges més seriosos de superació, amistat, treball en equip i relacions sanes, de manera que tenim un producte final per a tots els públics, amb la durada adequada i prou qualitat i coherència per establir encara més la saga com una de les sorpreses més agradables del cinema crispeter dels darrers anys. El que no hauria de ser, a hores d'ara, una sorpresa, és que hi ha una escena després dels crèdits.

Pel·lícules de videojocs: Sonic the Hedgehog 2

Just abans que, per culpa de la pandèmia, els cines tanquessin durant força temps, al llunyà març de 2020, l'última pel·lícula que vam anar a veure en pantalla gran fins que es va poder tornar a fer tímidament va ser la delicada adaptació a cinema de les aventures de la mascota de Sega.

Un producte que, quan se'n van veure les primeres imatges, pintava malament, i que podria haver sortit fatal, sobretot tenint en compte els tradicionals fracassos pel que fa a adaptacions de videojocs a pel·lícules, però que per una vegada va agradar al públic de manera pràcticament unànime.

No és cap obra mestra, ni de bon tros. És una poca-soltada que s'ha de veure com la poca-soltada que és, i així ho va entendre el públic, que en parla molt millor que la crítica. Encara ara. Doncs bé, el cas és que va tenir prou èxit com perquè se'n rodés la seqüela que ja es prometia a l'escena post-crèdits en què feia aparició en Tails, i ara ha arribat l'hora de Sonic the Hedgehog 2, que vam anar a veure, per cert, tant amb la nena -que el 2020 era massa petita per anar al cinema- com amb els nostres nebots, amb els quals no havíem estat mai al cine.

Dirigida altre cop per Jeff Fowler, i sense que fos cap sorpresa havent-ne vist tràilers i els pòsters pertot arreu, aquesta segona entrega suposava l'arribada a la gran pantalla d'en Tails però també d'en Knuckles i, si ens hi fixàvem bé, també un element clàssic dels videojocs d'en Sonic que es pot veure a la part inferior del pòster.

Igual que als videojocs, en Knuckles és enemic d'en Sonic perquè en Robotnik s'alia amb ell i, lligant amb esdeveniments explicats al principi de la primera pel·li, pertanyen a races enfrontades des de fa generacions.

Ens trobem, doncs, amb la premissa que el protagonista, acomodat a casa dels Wachowski i pràcticament com a fill adoptiu de la parella, viu la gran vida ara ja de manera oberta i amb el crèdit adquirit per haver salvat el món, però se li presenta aquest rival que el supera clarament i que, a sobre, l'agafa per sorpresa.

Afortunadament no ho haurà de fer sol, sinó que comptarà amb l'ajuda d'un fan que també ve d'un altre planeta i que posarà a la seva disposició tota mena de ginys que ha creat ell mateix. Un company vulpí que pilota un avió vermell que els seguidors dels videojocs coneixem, i que és només una de les múltiples referències a la saga Sonic the Hedgehog que veurem escampades per la cinta, si és que les cacem totes, que em temo que jo, com és habitual, en dec haver deixat escapar alguna. 

Pel que fa a la resta, novament ens trobem davant d'una història original, que no pretén reflectir l'argument de cap dels videojocs de la franquícia -i ens n'adonarem de seguida, tant per les localitzacions reals de la Terra com per les situacions que viuen els seus personatges-, però que n'agafa cosetes d'aquí i d'allà, i en aquest cas la inspiració d'aquestes referències són el segon i el tercer joc. 

L'enemic principal, evidentment, és altre cop un Robotnik retornat de l'exili forçat, amb més poder que mai i un desenvolupat intel·lecte al seu servei, així com té al seu servei la particular capacitat còmica d'en Jim Carrey per donar-li vida, ara també acompanyat d'una caracterització més propera a la dels videojocs, però que ja s'havia ensenyat al final de la primera part. 

És una llàstima que hagi anunciat que es retira de l'actuació, i probablement la tercera pel·li, que se'ns insinua altre cop després de la part dels crèdits feta amb estil videojoc retro, no el tindrà com a dolent principal ni secundari, però si es fan les coses ben fetes, com ha estat el cas dels dos primers films, suposo que tot i trobar-lo a faltar -ha convertit un enemic clàssic de la història dels videojocs en un paio carismàtic sense que als jocs ho fos- no hem de patir en excés pel resultat final.

Sonic the Hedgehog 2 és un producte en la línia de la primera entrega: quelcom que ha sabut connectar amb els seguidors i no seguidors dels videojocs de l'eriçó blau tot presentant una proposta per a tots els públics, tant en el sentit de grau de vinculació emocional amb el personatge com en el de l'edat de l'audiència, amb acció, humor, picades d'ullet i també gags que es podrien haver fet en qualsevol film estàndard de comèdia. 

En aquest sentit, si li he de trobar una pega que, de moment -i potser amb el pas del temps canvio d'opinió-, fa que m'hagi agradat, però menys que la primera, és que té una durada per a mi una mica excessiva (122 minuts pels 99 del primer film) que es nota en algunes escenes allargassades, entre les quals algunes d'un casament a Hawaii que podrien passar perfectament, com deia, per les d'una comèdia romàntica qualsevol.

Tanmateix, Sonic 2 no decep: ens dona el que esperàvem, ja que aquest cop no ens podia sorprendre com la primera, ni positiva ni negativament, i si ens va agradar l'arriscada proposta de 2020 ens hauria d'agradar també aquesta. Esperem que a taquilla funcioni prou bé com perquè en un parell d'anys veiem si s'aprofita el potencial de l'enemic que ja ens han promès.

Pel·lícules de videojocs: Rampage

Malgrat que no tinc un passat de nano que anava a les recreatives, i me n'he lamentat un munt de vegades perquè veig la nostàlgia amb què la gent recorda aquella època ja irrecuperable i em sap greu no haver-m'hi interessat llavors, hi ha molts clàssics dels videojocs de saló que conec de nom, o que ja llavors em sonaven, encara que fos per les seves conversions domèstiques.

Tanmateix, n'hi ha que realment no coneixia fins fa poc, i un d'ells és el Rampage, un títol de Bally Midway de 1986 que presentava l'original premissa de permetre'ns destruir ciutats i, en definitiva, provocar el caos i la destrucció generalitzats, tot controlant uns monstres. Doncs bé, a més de ser un clàssic de les recreatives i tenir conversions domèstiques per a múltiples sistemes, i seqüeles, també va tenir una adaptació cinematogràfica.

Amb el títol de Rampage als Estats Units i Proyecto Rampage a l'estat espanyol (per si la voleu buscar per veure-la), el més sorprenent és que això es dugués a terme l'any 2018. No recordo haver-ne vist publicitat i reconec que pel títol -encara que hagués arribat tal qual- dubto que l'hagués associat a un videojoc, però el cas és que neix d'aquell clàssic.

Dirigida per Brad Peyton i amb un repartiment encapçalat per en Dwayne "The Rock" Johnson, el seu protagonista és un primatòleg que fa equip amb en George, una mena de floquet de neu que s'ha fet gegant per culpa d'un experiment que ha sortit malament, per tal de fer front a dos altres animals gegantins que estan destruint Chicago.

La resposta a per què es va fer tan tard, aquesta pel·lícula, la trobem en què Warner Bros. va comprar Midway Games l'any 2009, i el desenvolupament del film va començar el 2011. Com de costum, mentre l'estudi valorava les propostes de guió i es decidia per una o l'altra i feia tot el casting i es preparava per filmar, van passar els anys i el rodatge va començar el 2017, amb l'equip Brad Peyton-Dwayne Johnson repetint després d'haver fet junts Journey 2 (2012) i San Andreas (2015). 

Amb la idea de ser tant un homenatge al videojoc original com a les pel·lícules de monstres -que al seu torn havien inspirat el videojoc de 1986-, l'acollida que va tenir no va ser, sorprenentment, desastrosa, sinó que hi va haver força divisió. Al capdavall, és una pel·lícula per veure al cinema mentre es mengen crispetes, i no intenta ser res més. 

A més, es van fer tres videojocs per promoure el film: un joc de navegador anomenat Rampage: City Smash, un de realitat virtual conegut com a Project Rampage VR i un beat'em up per a recreativa simplement anomenat Rampage que es va poder provar a la cadena de restaurants Dave & Buster's, que es caracteritzen perquè tenen un racó arcade. 

Tot i que argumentalment la pel·lícula va per una altra banda -i és normal, perquè amb alguna cosa s'havia d'omplir, la base purament arcade del videojoc-, hi ha força referències al material original, començant pels tres monstres que hi apareixen, que són el goril·la George, el llop Ralph -del qual va sorgir el nom del protagonista d'En Ralph el destructor- i la Lizzie, la cocodrila (una mena de llangardaix al videojoc). 

També hi ha diversos "ous de Pasqua" repartits per la pel·lícula, cosa que trobo que és un detall d'amor pel producte que va inspirar aquesta superproducció, un reflex de l'afició que tenien pel Rampage un dels productors, John Rickard, i el mateix protagonista, i que segur que els fans del videojoc sabran apreciar. El cert és que ara, a mi, m'han agafat ganes de provar tant una cosa com l'altra. 

Pel·lícules de videojocs: Sonic the Hedgehog

Aquesta secció del blog ha estat tradicional el lloc on repassar diverses adaptacions cinematogràfiques (o directament en format domèstic) sobre productes d'aquest sector, generalment fracassats i ridículs. I m'alegro de poder fer, per una vegada, una crítica -perquè aquest cop sí que he vist el film en qüestió- i que sigui per dir-ne coses bones.

Quan es va saber que es faria una pel·lícula de la mascota de Sega, i sobretot quan es va veure el primer disseny del personatge en CGI, la cosa tenia força mala pinta, però quan s'ha entregat el producte acabat i s'ha pogut veure a les sales de cinema d'arreu del món la reacció del públic ha estat molt diferent de la que tenen, per exemple, els lectors de còmics quan van a veure adaptacions de les seves històries preferides, que sembla que mai els agraden (especialment si són de DC). I superades les meves reticències inicials -al capdavall es tracta d'un personatge que va marcar la meva vida com a jugador, i que no descarto tatuar-me algun dia- hi vaig anar, i aquestes són les meves impressions.

Després d'anys, fins i tot dècades, de negociacions i projectes transformats, l'any 2017 Paramount Pictures va adquirir els drets de Sonic the Hedgehog, el tràiler de la qual va rebre una resposta força negativa el 2019 davant d'un disseny del protagonista que no s'assemblava gaire al que teníem al cap després de gairebé 30 anys de veure'l als videojocs, però va rectificar, va redissenyar el protagonista i ja fa unes setmanes que tenim la seva primera aventura cinematogràfica a les cartelleres d'arreu del món.

El que també mostrava aquell tràiler era que la premissa no tindria res a veure amb la que podem veure als videojocs de l'eriçó blau, sinó que ens el situarien en un món normal, amb humans, i ell seria l'únic element creat per ordinador. Semblava, doncs, la típica pel·lícula de mascota -peluix o animal- que parla i interactua amb una o més persones.

I, de fet, és una mica així. Se'ns parla dels seus orígens extraterrestres -la primera llicència que es pren el film, però res a dir- i de com va a parar a la Terra fugint d'una amenaça. El nostre planeta li agrada i viu més o menys amagat a Green Hills, Montana (Estats Units), nom que ens planta la primera picada d'ullet -no hi comptaria el logo modificat de Paramount, ja que encara no és metratge pròpiament dit-, i somia que és part de la família formada pel xèrif del poble i la seva parella (Tika Sumpter).

En un desenvolupament d'una previsibilitat innegable, en Sonic (amb veu de Ben Schwartz, per cert) i en Tom Wachowski (James Marsden) esdevenen una mena de parella policial en el sentit que, bé, un d'ells és policia, i es fica en un embolic per culpa de l'altre i la necessitat els obliga a col·laborar, cosa que durant el procés crea i reforça els seus lligams. És, en part, una buddy movie.

En aquest sentit, simplificacions i to infantil a banda, és una dinàmica que funciona i proporciona uns quants moments divertits en un rerefons més aviat dramàtic: des que es detecta l'existència d'en Sonic, si bé el món no té gaire idea de com és, se'l persegueix i no precisament per fer-li carícies, i això ho lidera cert científic genial però tocat de l'ala que té la cara més coneguda del repartiment.

Parlem del doctor Robotnik, interpretat per un Jim Carrey que a mi m'agrada molt quan fa papers dramàtics, però que aquí fa la seva habitual -i més popular- actuació histriònica, sospito que amb força màniga ampla per part de la direcció, signada per Jeff Fowler.

No és que no m'agradi, però. No li queda malament, a aquesta intepretació de l'enemic clàssic de la mascota de Sega, i tampoc aquest aspecte allunyat del que li coneixem. Sí que es veu, però, força més eficaç i menys babau del que recordem dels videojocs.

És una història senzilla, fàcil de seguir i pensada per a tots els públics, que diverteix la canalla i que als adults, especialment si som fans del personatge o el coneixem més o menys bé, ens regala picades d'ullet i "ous de Pasqua" de tota mena, des de referències visuals fins a noms de llocs, passant per alguns acords musicals i la referència a un conegudíssim meme.

No adapta cap videojoc de la franquícia, ni de bon tros, sinó que es pren una gran llicència en treure en Sonic del seu ambient habitual, però funciona, diverteix i toca la fibra nostàlgica dels que veiem el film amb coneixements previs, i aquesta manera d'arribar a tota mena d'espectadors és digna d'aplaudir.

Tampoc no cal exagerar: no és una pel·lícula imprescindible, ni és necessari plorar de nostàlgia ni anar-la a veure diverses vegades en pantalla gegant, que és el que veig a Twitter que fan alguns, però està molt millor del que semblava, val la pena si s'estima mínimament el personatge -com és el meu cas- i de moment ha fet prou benefici econòmic, incloent-hi el rècord de l'estrena amb més èxit a les taquilles d'una pel·lícula basada en un videojoc, com per més o menys garantir-ne una seqüela, que s'insinua amb intensitat en els darrers moments del film, incloent-hi una escena durant els d'altra banda meravellosos crèdits.

M'alegro que, encara que sigui quelcom excepcional, una adaptació tan delicada hagi funcionat, malgrat la predisposició a trobar-la dolenta que imperava -l'habitual en les adaptacions, però reforçada per una mala primera impressió- fins que es va poder veure. N'he quedat molt satisfet.

Pel·lícules de videojocs: Last Bronx

Quan vaig ser al Japó em vaig comprar diversos videojocs, ja en vaig parlar, i un d'ells va ser el Last Bronx, un dels moltíssims títols de lluita de la Saturn, que no vaig tenir en versió PAL en el seu moment. 

Doncs bé, quan vaig obrir aquella capsa, que només en l'edició japonesa té un disc d'extres, hi vaig descobrir també un pòster i un llibret d'instruccions força gruixut i amb dissenys de personatges molt d'estil manga, cosa que em va dur a consultar si se n'havia fet mai cap adaptació animada i, resulta que no, però sí una d'imatge real.

De fet, s'havia fet un documental sobre la tècnica de captura de moviment que s'havia fet per aquest títol inicialment desenvolupat per AM3 per a recreativa, però el més interessant, almenys des del punt de vista històric, és la pel·lícula d'imatge real.

Perquè des del punt de vista artístic ja podem veure amb aquesta mostra que no val gaire la pena. La pel·lícula, llançada directament en VHS el 1996 -al Japó això es diu V-Cinema-, era de molt baix pressupost, i tot i els esforços per disfressar els personatges d'una manera més realista el resultat final era francament ridícul, cosa que no era suavitzada per un disseny de producció no gaire millor. 

És una llàstima, perquè aquest videojoc de lluita situat en una Tòquio alternativa després de l'esclat de la bombolla econòmica va tenir diverses adaptacions a mitjans com el manga, però cinematogràficament només hi ha aquest producte mediocre, per no donar-li un adjectiu pitjor. 

Ara bé, queda com a curiositat, i també el fet que la pel·lícula va ser dirigida per en Takashi Shimizu, conegut internacionalment per la saga de terror Ju-on, convertida en remake americà amb The Grudge, també dirigida per ell, tasca que va repetir al videojoc de la Wii.

Pel·lícules de videojocs: Need for Speed

L'any passat, o segurament l'altre, perquè la pel·lícula es va estrenar als cinemes a l'abril, em va cridar l'atenció veure el principi d'un tràiler on apareixia el famós i meritòriament premiat Aaron Paul, un dels dos protagonistes (o el secundari que frega la categoria de protagonista) de Breaking Bad. Que, per cert, en aquella obra mestra de sèrie havia sortit més d'un cop jugant a videojocs.

Em va sorprendre, també —tot i que només des del punt de vista artístic, no pas econòmic—, que ja consolidat en l'èxit del seu paper televisiu acceptés protagonitzar un film clarament comercial i orientat a l'espectacularitat i aparentment en la línia de la saga The Fast and the Furious, que personalment no m'interessa. I en acabar vaig veure el títol del film.

Need for Speed és el nom de la franquícia de videojocs de cotxes més rendible de la història, i una de les que més beneficis han produït del sector dels videojocs en general. 

Iniciada el 1994 amb el The Need for Speed per a la 3DO de Panasonic i portat després a PC, Playstation i Saturn (la versió amb més bona acollida), la saga al principi pertanyia al gènere de les curses en circuits, però després, a partir del Need for Speed: Underground (2003), que va ser la setena entrega de la sèrie, es va especialitzar en entorns urbans i el món de la personalització dels vehicles o tuning. Amb el títol que sortirà aquest 2015 la franquícia comptarà amb 21 títols que han passat per tota mena de consoles, tant de sobretaula com portàtils, i ordinadors. 

Encara que hagués estat fan de la saga abans de veure el tràiler és normal que m'agafés per sorpresa el seu títol, perquè la pel·lícula, on també té un paper l'ara tornat a posar de moda Michael Keaton, perquè argumentalment es basa d'una manera força indirecta en la franquícia.

Hi ha cotxes, velocitat extrema, persecucions, maniobres perilloses, explosions i violència a volant, i la trama es basa en la venjança que el protagonista decideix executar després de la mort del seu millor amic en una cursa per culpa del seu rival. 

Tot i que la pel·lícula de Need for Speed va ser un èxit de taquilla en recaptar més del triple del que havia costat fer-la, les crítiques no la van tractar gaire bé. Que era espectacular no ho negaven, però van considerar el guió ridícul i no van gaudir amb les escenes fora dels cotxes. 

Pel·lícules de videojocs: Wing Commander

No he estat mai jugador d'ordinador, però hi ha algunes franquícies el nom de les quals em sona, m'ha quedat al llarg dels anys, i una d'elles és Wing Commander, una ja veterana saga que entre 1990 i 2007 ha vist aparèixer nombroses entregues i expansions, normalment primer en PC i després en microordinadors i consoles. 

La saga està formada per videojocs que pertanyen al gènere dels simuladors de combats espacials, i va començar amb aquest títol per a MS-DOS que després es va portar a l'Amiga CD-32, el Mega-CD i la Super Nintendo, entre altres sistemes que amb els anys en van anar rebent versions millorades. 

El primer títol de la franquícia va rebre una espectacular acollida per part de la crítica i el públic, i donaria lloc a les desenes de continuacions i reinterpretacions que esmentava més amunt, però també a novel·les, una sèrie animada i fins i tot una pel·lícula d'imatge real, que és la que avui ens ocupa.

Amb un pressupost de 30 milions de dòlars i la participació d'actors de cert renom com en Freddie Prinze Jr. o la Saffron Burrows, a més de l'àmplia experiència de Hollywood fent films i sèries d'aquesta temàtica, no hi havia motius per a pensar que estàvem davant d'un desastre com els que acostuma a oferir l'infame Uwe Boll, obsessionat amb fer pel·lícules basades en videojocs, però el cas és que ho va ser.

S'estrenava als cinemes el 1999 i de seguida va ser criticada per allunyar-se de l'estètica dels videojocs que havien aparegut en els darrers anys, per una banda pel que fa a les naus però sobretot en la representació dels enemics dels Wing Commander, els Kilrathi, l'aspecte dels quals no va satisfer ni el mateix director del film, Chris Roberts, que mai més no va tornar a dirigir res.

Ens diu la Wikipedia que també es van fer molts canvis en les històries dels personatges, i entre aquests canvis i els que hem vist abans devien deixar els seguidors de la saga tan decebuts que la pel·lícula va ser considerada una de les pitjors adaptacions cinematogràfiques d'un videojoc, a més d'un espectacular fracàs comercial en recaptar uns 11 milions de dòlars dels 30 que s'havien invertit en fer-la realitat.

Pel·lícules de videojocs: Far Cry

Des de 2004 han anat sortint, amb l'excepció dels anys 2009 a 2011, videojocs que han anat formant la saga Far Cry, títol força popular dins el gènere dels first person shooters o FPS. La darrera entrega, Far Cry 3, ha estat la més ben rebuda per part de la crítica, però el que avui ens interessa és la pel·lícula d'imatge real que se'n va fer.

Dirigida per l'infame Uwe Boll, que destaca per una carrera farcida de pel·lícules basades en videojocs que han obtingut terribles crítiques per part dels redactors especialitzats i el públic, com ara House of the Dead, va sortir el 2008 estrenant-se primer a Alemanya, país de producció del film.

El seu protagonista, en Jack Carver, és interpretat per l'actor alemany Til Schweiger, que és més o menys conegut després d'haver sortit en diverses pel·lícules de Hollywood, però que ha dut a terme gran part de la seva carrera en terres germàniques.

És la cara més coneguda d'un repartiment on també cal destacar en Don S. Davis, el mític general Hammond d'Stargate SG-1, però com era d'esperar amb els antecedents del director Uwe Boll la pel·lícula va ser un autèntic fracàs comercial (va costar 30 milions de dòlars i en va recaptar poc més de 750.000) i de crítica, que un cop més va considerar que el film no feia justícia als videojocs de la saga que havien sortit fins llavors, a més de tenir uns diàlegs i uns efectes especials lamentables i tot un seguit de característiques més pròpies del que es coneix com a sèrie B.

Ja passa, que amb les adaptacions cinematogràfiques de còmics i videojocs el públic és especialment primmirat i no n'acostumen a sortir ben parades, però una nota mitjana de 3,2 al respectat portal IMDB ens hauria de donar una idea de què trobarem si volem perdre 95 minuts de la nostra vida al film de Far Cry.

Pel·lícules de videojocs: Doom

Potser no hi heu jugat mai (m'estranyaria), però com a mínim heu sentit a parlar del mític Doom i seríeu capaços, en el pitjor dels casos, de reconèixer-lo en alguna captura de pantalla. 

Estem parlant d'una de les sagues més emblemàtiques del gènere dels first-person shooters, o FPS, o videojocs de disparar en primera persona, una franquícia que ha donat per a diverses entregues per a diverses plataformes (incloent-hi conversions o ports) des que es va iniciar a DOS i Mac el 1993 i que ja porta uns anys posposant l'aparició de la seva quarta entrega numerada. 

Com ja anunciava al titular de l'entrada avui es tracta de parlar, però, de la pel·lícula d'imatge real que se'n va fer, 12 anys després del llançament del primer joc de la saga.

Va ser, doncs, el 2005 quan va veure la llum l'esperada adaptació cinematogràfica d'aquesta llegenda dels videojocs, i feia així:

Aquest era el tràiler d'un film del gènere d'acció i terror que s'anomenava Doom però que es basava d'una manera tangencial en l'argument del videojoc que l'originava: en comptes d'una invasió de l'infern, els protagonistes s'havien d'enfrontar a un virus. Comencem malament.

El repartiment, on l'actor més famós era en Dwayne Johnson, més conegut com a The Rock, no va fer gaire bona feina, i tant la crítica com el públic van quedar decebuts amb el resultat final, amb escenes d'acció difícils de seguir, violència gratuïta i sobretot el fracàs a l'hora de reproduir les sensacions que oferia el mític videojoc, si recollim algunes de les queixes que es troben a la xarxa. L'escena següent és el més semblant al joc que trobarem en aquest film dirigit per Andrzej Bartkowiak, responsable d'una altra "meravella" com és Street Fighter: The Legend of Chun-Li (2009).

El cas és que dels 60 milions de dòlars que va costar se'n van recollir aproximadament 55, i per acabar-ho d'adobar es considera una de les pitjors adaptacions cinematogràfics d'un videojoc. L'heu vist? Què en penseu?

Pel·lícules de videojocs: Max Payne

Hem parlat de pel·lícules de videojocs moltes vegades, i pràcticament sempre hem vist com esdevenien productes destrossats per la crítica i generalment també pel públic.

Sovint el problema és que es tracta de films que volen aprofitar la força d'un nom però estan fets de qualsevol manera, sense tenir cura dels detalls, i fins i tot es podrien adscriure a la sèrie B (o C, o D...), però què passa quan un llargmetratge basat en un videojoc compta amb actors de renom (deixant de banda el cas Street Fighter)?

El 2008 la Fox va estrenar als cinemes l'adaptació cinematogràfica de Max Payne, videojoc de 2001 que pertany al gènere de l'acció en tercera persona i que ha tingut dues seqüeles, la més recent de l'any passat, 2012.

Doncs bé, com podeu veure el pòster té força bona pinta, i el seu repartiment no està malament, perquè l'encapçalen en Mark Wahlberg i la Mila Kunis, a més del raper Ludacris, tots prou coneguts. 

Si mirem el tràiler també pensem que aquesta vegada serà una bona pel·lícula d'un videojoc, encara que ens hagin dit (ignoro si en aquella època es va dir gaire) que el film s'hi basa relativament, però quelcom no va anar bé.

Sembla que van ser les enormes llicències que es va prendre respecte a la història del videojoc el que va fer que la crítica i sobretot el públic li donessin una acollida més aviat freda, encara que també es van criticar l'argument en si mateix (independentment de les "traïcions" a la història oficial del joc) i les interpretacions dels actors.

Això sí, comercialment parlant va ser un èxit moderat (amb un pressupost de 35 milions de dòlars en va ingressar 85), tot i que no s'ha parlat de fer-ne cap seqüela. 

Pel·lícules de videojocs: Super Mario Bros. (1993)

Si l'Street Fighter tenia una versió (i dues) en pel·lícula, el llegendari Super Mario Bros. no podia quedar-se endarrerit, i de fet l'any anterior, el 1993, feia el salt a la gran pantalla amb un film protagonitzat per Bob Hoskins, John Leguizamo i Dennis Hopper, la primera gran producció basada en un videojoc.

Malauradament, tot i el bon repartiment i les possibilitats que oferia el material original, es va fer una cinta dolenta fins a límits difícils d'imaginar. A nivell argumental es mantenen els personatges que coneixem, però se'ls dóna un nou aspecte i unes noves característiques per tal d'adaptar-los a un context més urbà. Així tenim, per exemple, el personatge de la Daisy, l'enamorada d'en Luigi, com a universitària. I l'excusa de la pel·lícula és que els germans Mario i Luigi van a parar a un món força diferent del que coneixen, i és allà on hauran de viure (o sobreviure) l'aventura que justifica el projecte.



Aquest és un dels fragments del film, que també es va estrenar als cinemes d'aquí, tot i que només en castellà. Ja es veu que no té gaire bona pinta, i va ser un rotund fracàs comercial, de crítica i de públic. Per què? Doncs per diversos motius: no tenia gaire a veure amb la història dels videojocs de la saga, retratava l'Univers Mario d'una manera molt més sinistra del que és habitual (és a dir, més aviat infantil), hi apareixien personatges massa canviats respecte a la seva història oficial, l'argument era tirant a absurd, i tot plegat va avergonyir la mateixa gent de Nintendo, el protagonista principal de la pel·lícula i el món dels videojocs en general.



Aquest és el tràiler d'aquella aberració de film, que fa algunes referències als videojocs, però no n'hi ha prou com per fer contents els seguidors de les aventures del lampista italoamericà. I a sobre se'n va fer una novel·la. L'única curiositat digna de ser recordada és que a la pel·lícula s'esmenta el cognom dels germans: Mario. És a dir, Mario Mario i Luigi Mario. Pot semblar absurd, però per alguna cosa són els Super Mario Brothers. Els germans Mario... es diuen "Mario" de cognom, evidentment. Fins llavors, oficialment Nintendo deia que no tenien cognom, però sembla que el film va donar més oficialitat a aquest tema, seguint la línia del que s'havia vist als dibuixos animats d'en Mario.