Els primers first-person shooters (FPS)

L'última entrada que vaig escriure la vaig dedicar a la pel·lícula d'imatge real de Doom, un dels first-person shooters o FPS més emblemàtics de la història dels videojocs, per no dir que és el primer nom que a molts ens surt de la boca quan ens esmenten el gènere.

Sens dubte la història dels jocs de disparar en primera persona i sensació tridimensional no seria la mateixa sense aquell títol de 1993 i les seves seqüeles, ja que més d'una franquícia es va inspirar en la seva estètica i abans de conèixer-se com a "first-person shooters" els anomenaven "clons del Doom", però no és ni de bon tros el primer FPS de la història, i aquí és on volia arribar amb l'entrada d'avui.

De fet, l'any anterior al llançament del Doom, el 1992, sortia el Wolfenstein 3D, que també té força renom i que alguns consideraven el fundador del gènere (un subgènere dels videojocs d'acció, en realitat), però no, la cosa va molt més enrere i ara veurem per què.

Diuen que el primer FPS va ser el Maze War, de 1974, creat pel senyor Steve Colley per a l'ordinador Imlac PSD-1, a la NASA. Al vídeo hem pogut veure que es connectaven dos ordinadors, amb els seus jugadors respectius que s'havien de buscar pels laberints i matar-se l'un a l'altre.

Segons la Wikipedia, aquest pioner del gènere va influir clarament en els RPG amb la seva fins llavors inèdita perspectiva en primera persona en un entorn 3D, i entre altres fites cal destacar que va ser la primera vegada, si no una de les primeres vegades, que els jugadors tenien un avatar o personatge que els representava i no una nau o un simple punt. 

Però el senyor James Bowery, creador de l'Spasim, del mateix any i per a la xarxa PLATO, assegura que el seu videojoc va ser l'autèntic primer títol del gènere dels first-person shooters multijugador (fins a 32 jugadors, diuen) en 3D. La diferència, però, és que en aquest cas es tracta de naus i els personatges no són representats per éssers orgànics com en el cas del Maze War.

Per tant podem dir que tots dos són, a la seva manera i amb les seves aportacions, els pioners d'aquest estil de videojocs on anem per passadissos disparant altres éssers. Ara, si voleu la meva opinió, el Maze War té molt més aspecte de FPS tal com els coneixem que no pas l'Spasim, on és difícil detectar l'entorn 3D quan se suposa que anem per l'espai, però que no s'enfadi ningú.  

Pel·lícules de videojocs: Doom

Potser no hi heu jugat mai (m'estranyaria), però com a mínim heu sentit a parlar del mític Doom i seríeu capaços, en el pitjor dels casos, de reconèixer-lo en alguna captura de pantalla. 

Estem parlant d'una de les sagues més emblemàtiques del gènere dels first-person shooters, o FPS, o videojocs de disparar en primera persona, una franquícia que ha donat per a diverses entregues per a diverses plataformes (incloent-hi conversions o ports) des que es va iniciar a DOS i Mac el 1993 i que ja porta uns anys posposant l'aparició de la seva quarta entrega numerada. 

Com ja anunciava al titular de l'entrada avui es tracta de parlar, però, de la pel·lícula d'imatge real que se'n va fer, 12 anys després del llançament del primer joc de la saga.

Va ser, doncs, el 2005 quan va veure la llum l'esperada adaptació cinematogràfica d'aquesta llegenda dels videojocs, i feia així:

Aquest era el tràiler d'un film del gènere d'acció i terror que s'anomenava Doom però que es basava d'una manera tangencial en l'argument del videojoc que l'originava: en comptes d'una invasió de l'infern, els protagonistes s'havien d'enfrontar a un virus. Comencem malament.

El repartiment, on l'actor més famós era en Dwayne Johnson, més conegut com a The Rock, no va fer gaire bona feina, i tant la crítica com el públic van quedar decebuts amb el resultat final, amb escenes d'acció difícils de seguir, violència gratuïta i sobretot el fracàs a l'hora de reproduir les sensacions que oferia el mític videojoc, si recollim algunes de les queixes que es troben a la xarxa. L'escena següent és el més semblant al joc que trobarem en aquest film dirigit per Andrzej Bartkowiak, responsable d'una altra "meravella" com és Street Fighter: The Legend of Chun-Li (2009).

El cas és que dels 60 milions de dòlars que va costar se'n van recollir aproximadament 55, i per acabar-ho d'adobar es considera una de les pitjors adaptacions cinematogràfics d'un videojoc. L'heu vist? Què en penseu?