Crònica de RetroBarcelona 2025: 10a Fira del Videojoc Clàssic

Un any més, i creuem els dits perquè la cosa no s'aturi, s'ha celebrat l'esdeveniment més important sobre videojocs retro, o clàssics, o com se'n vulgui dir, del nostre país. I un any més vaig poder anar-hi, encara que, malauradament, el mes de maig és un mes de compromisos familiars per a mi, i ja van dues edicions que justament se celebren en un dels dos caps de setmana que em van malament, i fins i tot podrien ser-ne tres. De fet, només el primer cop que es va celebrar al maig, el 2023, va tenir lloc en un cap de setmana en què no em coincidia amb res més.

En fi, que només hi vaig poder anar un dels dos dies, però va ser meravellós, com sempre, i és per això que, com cada any, vull compartir amb vosaltres la meva particular i modesta crònica, des del meu punt de vista específic i tal com vaig viure l'esdeveniment. 

RetroBarcelona 2025, o la 10a Fira del Videojoc Clàssic, es va celebrar els dies 3 i 4 de maig al recinte de La Farga de L'Hospitalet, a L'Hospitalet de Llobregat. Un espai prou diàfan, aquesta vegada amb més metres quadrats disponibles i, per tant, més mobilitat, però no per això va semblar, en absolut, que estigués més buit, perquè les botigues i els estands, així com les màquines recreatives disponibles, estaven a rebentar de gent i era difícil, quan fèiem alguna escapadeta del nostre estand, jugar o mirar bé els productes a la venda.

Sí, he dit "el nostre estand", perquè un cop més hi vaig poder anar gràcies a formar part de Retroscroll, que una vegada més oferia un espai amb consoles, ordinadors i les corresponents pantalles, jocs i comandaments de les nostres col·leccions particulars perquè en gaudís el públic assistent, que esperem que se n'anés content. Hi ha més associacions i grups que ofereixen el mateix, però jo puc parlar del nostre cas, és clar.

Com sempre, s'hi va acostar tota mena de públic, des del coneixedor del material exposat, tant per records d'altres èpoques com perquè hi ha continuat militant, fins al més jove, que segurament no havia vist ni tocat mai moltes d'aquestes màquines.

Hi vam tenir, entre altres, consoles com la Super Nintendo, la Mega Drive, la Nintendo 64, la GameCube, la Dreamcast, les PlayStation 1 i 2, la Saturn o la Master System, però també d'altres de menys mainstream com la PC Engine, l'Amstrad GX4000, la Jaguar, la Soundic SD-090 o la Vectrex, que criden molt l'atenció del públic a cada edició, així com la "Famitoaster", la Famicom ficada en una torradora que va fer el company Scroll fa temps. 

Enguany, com que l'esdeveniment estava dedicat al PC, hi vam tenir també un ordinador no dels 90, però sí de finals dels 2000, amb jocs de certa antiguitat com el The Sims, el Sim City 2000 o el Doom, joc emblemàtic que va protagonitzar aquesta desena edició tant perquè s'associa molt a l'ordinador -tot i que, irònicament, és famós per estar present de manera oficial o no en múltiples sistemes i aparells electrònics no necessàriament pensats per jugar- com perquè el seu creador, en John Romero, era el convidat estrella. 

Trobo divertit fixar-me en si els jocs que hem posat criden més o menys l'atenció de la gent, i canviar-los per veure si la cosa millora o, al contrari, deixa la consola lliure massa estona. És com si estigués gestionant un parc d'atraccions o un hospital de videojoc, en certa manera. Ullet, cop de colze.

Mentre no estava fent això, ni vigilant que s'estigués fent un ús correcte dels materials, ni fent alguna volteta ràpida per veure si podia jugar a alguna cosa d'altres estands o seccions, la feia petar amb els companys Scroll, Salore, Molsupo, Javi i Rokuso, i vam rebre la visita d'un membre ara inactiu de Retroscroll, en Suso, amb qui parlo de tant en tant per WhatsApp, però que feia uns quants anys que no veia en persona. Tota una agradable sorpresa mentre gravàvem, per segon any consecutiu, un pòdcast a la RetroBarcelona mateix.

Una de les coses que sempre faig, però que aquesta vegada no vaig tenir gaire temps de fer, és veure en persona sistemes antics que no havia vist mai o que, de vegades, ni tan sols coneixia, i que s'exposen tant a la zona de museu pròpiament dit, darrere de vitrines, com de manera oberta i jugable. 

D'altres sí que els tenia vistos, però sempre és un plaer tornar-los a veure, com és el cas de la meravellosa Vectrex del company Salore, que any rere any tenim posada a l'estand i, si puc, hi faig alguna partideta, com va ser el cas, amb el Minestorm.

No vaig jugar gaire, o si més no, menys que altres anys, però a banda de l'esmentat joc de la Vectrex (a la imatge), vaig jugar al Pac-Land de la PC Engine del company Javi, ja que és un joc que m'encanta, l'Arkanoid en versió per al Commodore 64 que vaig portar jo mateix, l'Out Run 2 de la Xbox, el Daytona USA 2001 de la Dreamcast, l'Operation Wolf per a la Master System II que també era meva, i on també vaig provar per primer cop la seva molt aconseguida versió de l'Streets of Rage, a l'Streets of Rage Remake al PC del nostre estand amb el company Molsupo, molt breument al Doom a la Jaguar del mateix company, al Prehistorik en un Amstrad d'un altre estand, i ja en recreatives, les úniques que vaig enganxar lliures, unes Egret II i 3, al Sonic Wings Limited i al Puzzle Bobble, un altre habitual meu.

Em va faltar tocar més recreatives, jugar a més jocs al nostre propi estand -on no vaig arribar ni a tocar la Neo Geo!-, i sobretot fer algun combat a algun Street Fighter amb algú, fos en consola o arcade. Bé, més que això, saludar algun conegut que vaig veure de lluny i que no vaig tornar a veure en tota la jornada, especialment en Murshus, la Simmer Valenciana o l'ànima de RetroBarcelona, en Clark. Sí que vaig poder saludar l'Oriludic i vaig presentar-me al Señor Mayor i en Javi Ortiz, i, és clar, vaig gaudir durant unes hores que es van fer curtíssimes de la companyia dels altres retroscrollers que eren a la fira.

Al final, tot i que els videojocs ens encanten i intentem jugar-hi, trobo que el millor és tornar a veure en persona aquests amics amb qui normalment parlem per WhatsApp o gravem pòdcasts a distància, i posar-nos al dia de temes més personals, a més de parlar de la nostra afició pròpiament dita.

Espero que quan les meves circumstàncies familiars canviïn amb la maduració dels nens pugui tornar a participar en altres esdeveniments retro de menys abast però, de moment, aquesta cita anual que no me la treguin!

Nascuts el 1993: Sagues que fan 30 anys

Cada any, més o menys per aquestes dates, publico una entrada repassant les sagues de videojocs més importants que fan els 30 anys. No ho he fet sempre, però: hi ha anys que no tenen gaire material per rascar. 

Afortunadament, 1993 va ser també un bon any, en què van aparèixer grans jocs, alguns dels quals van generar estimades sagues.

Un d'ells és el Samurai Spirits, conegut a Occident com a Samurai Shodown, joc per a la Neo Geo -i després convertit a diversos sistemes de la competència- que es caracteritza per l'ús d'armes blanques i una ambientació feudal japonesa.

Va generar seqüeles numerades, diverses versions de la cinquena part, versions chibi per a les Neo Geo Pocket, un RPG, altres entregues menys celebrades, jocs per a mòbils, un reboot l'any 2019 per a sistemes moderns i ha format part de diverses antologies de la saga.

També va ser l'any de l'Star Fox, durant molts anys Starwing a Europa, un joc per a la Super Nintendo que feia ús del famós xip Super FX per oferir gràfics poligonals.

Aquella aposta va meravellar el públic, va esdevenir un títol d'allò més popular i va generar una saga que associem a Nintendo des de fa 30 anys, amb entregues per a Nintendo 64, GameCube, Nintendo DS, Wii U i la recuperació de la cancel·lada segona part numerada per a la Super Nintendo a la versió mini de la consola el 2017.

Tenint només una seqüela per a la Game Boy Advance no sé si compta com a saga, però ho farem encaixar per la importància del joc i la popularitat que té dins del catàleg de la Mega Drive, i és que el 1993 va veure néixer el Gunstar Heroes, el llegendari run and gun de Treasure.

La saga que té més entregues de totes les que veurem en aquesta entrada és la dels FIFA, que s'iniciava pels pèls el 1993, concretament el 15 de desembre, amb aquest FIFA International Soccer per a la Mega Drive que després va rebre ports per a diversos sistemes i que, popularment, també es coneix com a "FIFA 94", tot i que els jocs no van començar a dur l'any al títol fins a la segona part, el FIFA Soccer 95. 

Com a curiositat, se celebren els 30 anys del primer FIFA precisament l'any que l'emblemàtica saga de videojocs de futbol ha deixat de dir-se així, perquè l'acord de la federació internacional de futbol amb Electronic Arts ha expirat.

Força més curta és l'altra saga esportiva, si bé una miiica més allunyada de la simulació, que veurem avui, i és que el 1993 va ser l'any d'estrena a les recreatives del mític NBA Jam, que després va passar per diversos sistemes domèstics de l'època i va tenir algunes noves entregues, no tan recordades, actualitzant la fórmula i les plantilles dels equips d'aquesta divertida proposta de bàsquet purament arcade.

No deixem els videojocs de caràcter arcade ni els esports, perquè també va sortir el primer Daytona USA, un dels grans èxits del gènere de les curses de cotxes de Sega a les recreatives i també a les conversions domèstiques.

No ha estat una saga gaire prolífica, tot s'ha de dir, però va tenir una segona part el 1998 i... una tercera, feta per Sega Xina, el 2017!

De cotxes és també un joc mític de Namco, el Ridge Racer, que es va estrenar als salons arcade japonesos i americans a finals de 1993, i que després va ser un gran èxit a la PlayStation. Té l'honor de ser el primer videojoc de recreativa amb gràfics 3D amb mapeig de textures, i a banda d'estar considerat el rival del Daytona USA va generar una pila de seqüeles.

Es van poder veure a les mateixes recreatives, a la PlayStation, la Nintendo 64, la PlayStation 2, la Xbox, la GameCube, la Nintendo DS, la PSP, la Xbox 360, la PlayStation 3, mòbils, la Nintendo 3DS, la PS Vita, Windows i telèfons intel·ligents. Poca broma.
 

Tornant a Sega, no podem passar per alt que aquell any va néixer el primer videojoc de lluita poligonal, el Virtua Fighter, una proposta antiquada per als estàndards actuals, però que va ser revolucionària, va impulsar els videojocs de lluita en 3D -que des de llavors competeixen amb els 2D, cosa que ja passava aquell any amb la coexistència amb l'esmentat Samurai Shodown- i va generar diverses seqüeles i ports per a recreatives i consoles.

Actualment, però, no passa pel seu millor moment pel que fa a popularitat, probablement perquè té complex d'Street Fighter II i des de l'aparició del Virtua Fighter 5 l'any 2006 només han sortit actualitzacions d'aquesta mateixa entrega, l'última el 2021.

I ara tornem cap a casa, que va fent fresqueta, i tancarem el repàs de les sagues que van néixer el 1993 amb aquest títol per a MS-DOS que és el llegendari Doom, no el primer first person shooter però, sens dubte, el que va impulsar la popularitat del gènere.

La saga encara belluga, amb noves entregues a més del rellançament millorat de les clàssiques, però la primera versió del joc per a ordinadors -i per a un fotimer de sistemes durant els anys següents- va ser també revolucionària.

Què us ha semblat? No va ser pas un mal any, oi?

I si us fa gràcia veure els d'anys anteriors, aquí els teniu: 1986, 1987, 1989, 1990, 1991 i 1992.

Visionats: High Score

No hi ha gaires documentals sobre videojocs a les plataformes de streaming -sí a YouTube, però són fets per aficionats, independentment de la seva qualitat de producció i la seva rigorositat-, però quan n'hi ha algun m'agrada veure'l, i fa uns anys és el que vaig fer amb Atari: Game Over, del qual vaig parlar en aquesta entrada.

Ha arribat el moment de parlar d'un altre, en aquest cas en forma de sèrie documental produïda per Netflix, que ja fa temps que està disponible (des d'agost de 2020), però del qual m'havia saltat un capítol (no passa res, són força autoconclusius) sense voler, error que per coses de la vida no havia solucionat fins ara. 

High Score, amb 6 episodis d'entre 37 i 47 minuts, i amb direcció de William Acks, Sam LaCroix, France Costrel (que figura com a creador de la sèrie) i Melissa Wood, fa un repàs dels inicis dels videojocs -almenys pel que fa a la seva explosió, no als seus orígens- tot entrevistant figures clau que van fer aportacions revolucionàries per a aquest mitjà d'entreteniment.

Als més entesos en la matèria probablement és una sèrie que probablement no els ensenyarà res de nou, però encara que coneguem, perquè som uns frikis que a més de jugar a videojocs ens encanta llegir o sentir parlar sobre ells, moltes de les coses que la sèrie ens explica, sempre hi haurà algun detall nou, o com a mínim ens agradarà veure-ho en format audiovisual, raó per la qual ja val la pena.

Al primer episodi, per exemple, se'ns parla de quan les recreatives van començar a ser un èxit brutal, i tenim testimonis del nivell d'en Tomohiro Nishikaido, creador de l'Space Invaders, o en Tôru Iwatani, el pare d'en Pac-man -amb qui, per cert, em vaig fer una foto a la RetroBarcelona de 2017-, el cofundador d'Atari Nolan Bushnell o la Rebecca Heineman, guanyadora del primer torneig estatunidenc de l'Space Invaders en versió Atari 2600 i respectada programadora.

Però també tenim la tendra història d'en Jerry Lawson, creador dels cartutxos de videojocs per a la consola Fairchild Channel F, de 1976, molt probablement invisibilitzada pel fet que era afro-americà. A la foto tenim el seu fill i el seu net.   

El segon gira al voltant de la revolucionària arribada de Nintendo a la indústria dels videojocs, o més ben dit del seu primer gran èxit, el Donkey Kong, com va ressuscitar el mercat estatunidenc després del crash de 1983 amb la NES i, a partir d'aquí, moments tan destacats com el Nintendo World Championship de 1990, amb el seu guanyador, en Jeff Hansen (a la foto), el funcionament de les oficines de Nintendo of America, amb el servei d'atenció als videojugadors, també la creació de la revista Nintendo Power i el cas d'Universal contra Nintendo per en Donkey Kong, que s'assemblava sospitosament a en King Kong. 

Al tercer, amb testimonis com el matrimoni de la Roberta i en Ken Williams, creadors del Mystery House -primera aventura gràfica de la història-, el dissenyador dels Final Fantasy Yoshitaka Amano o en Ryan Best, creador d'un dels primers videojocs LGBT, el GayBlade, es repassa l'evolució de les aventures de text cap a les gràfiques i els RPG. 

El quart gira al voltant de l'anomenada Console Wars, de la qual ja vaig parlar en ressenyar-ne el llibre i en tornaré a parlar quan hagi vist el documental que se'n va estrenar fa uns mesos, tot i que no ha arribat, quan escric això, a cap plataforma d'streaming de l'estat espanyol. 

Així, doncs, explica de manera sintètica i -potser perquè coneixia més el tema ho vaig detectar fàcilment- ometent els temes més polèmics, com la Sega of America liderada per en Tom Kalinske va clavar un cop de puny a la taula amb la Mega Drive per competir amb Nintendo i les seves NES i Super Nintendo, així com la creació i l'èxit d'en Sonic amb en Hirokazu Yasuhara i en Naoto Ohshima, la importància d'Electronic Arts en l'auge de la Mega Drive, i altre cop -a la sèrie sembla és un tema recurrent- un torneig de videojocs, en aquest cas el Sega World Championships de 1994, amb el seu guanyador Chris Tang (a la foto).

Al cinquè el tema són els videojocs de lluita, bàsicament Street Fighter II i Mortal Kombat, les circumstàncies de la creació dels quals es repassen amb els testimonis de l'Akira Nishitani (a la foto) i l'Akira Yasuda, responsables dels dissenys del primer, i d'en John Tobias, cocreador del segon. 

Un altre tema important que s'explica és com la violència als videojocs, sobretot a causa dels fatalities del Mortal Kombat però també del polèmic Night Trap, dirigit per John Riley, que dona la seva interessant versió de la històra al documental, va desembocar en una campanya antivideojocs al Congrés dels Estats Units el 1993 que va acabar amb la creació del sistema de qualificació per edats d'aquell territori, l'anomenat ESRB. 

No menys important és el testimoni d'en Takahiro Nakano, un altre cop un guanyador de torneig, en aquest cas del de l'Street Fighter II Turbo que va tenir lloc al Japó el 1993, i com després d'allò es va passar anys i panys avorrit com a oficinista fins que li van oferir la possibilitat d'entrar als e-sports. Qui diu que els videojocs no ens poden donar una feina?

L'últim episodi -i em sembla que no hi haurà una segona temporada, per desgràcia- parla de l'arribada de les 3D als videojocs, agafant com a títols clau l'Star Fox de la Super Nintendo per una banda -el dibuix que il·lustra el capítol, captura d'un dels molts moments de la sèrie que es representen amb animació pixel art, pertany a aquesta història, amb els creadors Dylan Cuthbert i Giles Goddard al davant i en Shigeru Miyamoto al fons- i el Doom, per a PC, per l'altra, amb el testimoni del seu llegendari creador, en John Romero. 

Acaba així una minisèrie, podríem dir, de gran qualitat audiovisual -menció especial a la música electrònica de Power Glove, nom efectivament basat en l'infame perifèric de la NES i amb què s'identifica el grup responsable de l'aclamada banda sonora del Far Cry 3: Blood Dragon-, una narrativa clara que es permet breument viatjar al futur -el nostre present- quan cal per relacionar fets, com en el cas dels e-sports i un objectiu clar, que és explicar de manera amena i per a tots els públics l'auge dels videojocs des de finals dels anys 70 fins a mitjan dècada dels 90.  

El gran atractiu, per a mi, de High Score és que, a més d'explicar-nos coses que potser sabíem -o no- en un format més fàcil de digerir, ens acosta històries humanes, de persones més o menys conegudes de la indústria, que és un plaer sentir parlar amb la seva veu i explicant-nos batalletes. 

Se li ha criticat que passa de llarg per alguns videojocs i algunes qüestions molt importants de la història del mitjà, i és veritat, però trobo que l'enfocament era un altre: donar el punt de vista de persones concretes sobre aspectes concrets, i de pas mostrar-nos històries personals i fins i tot commovedores, que ajuden a visibilitzar noms que havien caigut injustament en l'oblit. 

Per a mi, que no es parli del Tetris, per exemple, és un preu que val la pena pagar, si el que obtenim a canvi és el que ens ofereix aquesta sèrie documental. Ja hi ha molts altres fòrums on podem entrar en detalls, reivindicar coses o fer bullir l'olla en general.

 

Els pitjors: Daikatana

Quan parlem de videojocs dolents és obvi que alguna cosa ha anat malament durant el seu desenvolupament. No crec que cap companyia desenvolupadora dugui a terme un projecte videojoquístic amb la intenció que sigui una porqueria, ni tan sols que aspiri a fer un títol mediocre, si bé quan s'acosta el final de la seva creació ha de ser evident que no s'han aconseguit els resultats que s'esperaven. Hi deu haver fases de prova abans de la posada a la venda dels videojocs, vaja.

En alguns casos passa que, en aprofitar el renom de segons quina franquícia —de fora del món dels videojocs, és clar, no parlo d'un Mario—, els mateixos programadors deuen saber que, si el joc no surt gaire bé, no passarà res perquè les vendes estan assegurades, i si a sobre es treballa amb dates d'entrega impossibles i amb presses el resultat no pot ser bo. Però què passa quan s'espera molt d'un videojoc i al final és una porqueria?

Doncs que aquell videojoc no només és dolent, sinó que se'n té una percepció encara pitjor perquè és inevitable comparar-lo amb les esperances que hi havia posades, com va passar amb el Daikatana, que va sortir l'any 2000 per a PC, Gameboy Color i Nintendo 64.

No és que el joc en si fos un desastre, encara que només la versió de la Gameboy Color va aprovar amb nota, però és clar, era la nova creació d'en John Romero, un dels dissenyadors responsables de l'inici de sagues com Wolfenstein 3D, Doom o Quake, i havia de ser un espectacular first-person shooter (FPS) amb 24 nivells dividits entre el Japó futurista, l'Antiga Grècia, els anys obscurs abans de l'Alta Edat Mitjana a Noruega i la San Francisco del futur proper. Amb aquests ingredients us podeu imaginar el hype que hi havia.

Però un cúmul de factors van convertir el Daikatana en un despropòsit. Com podeu veure al vídeo, a partir del minut 1:25 aproximadament, hi havia molts problemes d'intel·ligència artificial, tant dels enemics com dels aliats, sense els quals no podíem acabar les pantalles però que, tot i estar controlats per la màquina, feien més nosa que servei.

A més, els càlculs erronis del senyor Romero van fer retardar el llançament del joc un munt de vegades (va començar el 1997 i pensava que el tindria enllestit en 7 mesos, però van ser 3 anys) i passar d'un motor gràfic, el del Quake, al següent, el del Quake II, cosa que va implicar haver de començar de zero. El pitjor és que a l'època en què va sortir el Daikatana fins i tot el motor gràfic del Quake II havia quedat obsolet, i si a això hi sumem uns gràfics mediocres i una intel·ligència artificial pobra el resultat és un fracàs.

De fet, abans de sortir la imatge del joc va començar a decaure quan va aparèixer aquest anunci a les revistes. No va caure bé aquesta broma, segurament feta sense mala intenció, i es veu que el mateix John Romero se n'ha penedit sempre. La mala publicitat va augmentar quan es van saber que l'empresa desenvolupadora, Ion Storm, fundada pel mateix Romero, era can seixanta perquè amb prou feines s'estava establint com a companyia i se'n van conèixer diversos draps bruts.  

Els retards en la data de llançament, les presentacions decebedores en diverses fires E3 i els problemes que he esmentat més amunt (agreujats a la versió de la Nintendo 64 perquè amb les presses es va fer una conversió molt descafeïnada) van contribuir a que se'l consideri un dels fracassos més sonats de la història dels videojocs. Més que per les notes en sí, que van ser dolentes però n'hem vist de molt pitjors, per les esperances que els fans del gènere hi tenien posades.

Jocs revolucionaris: Doom (1993)

Ja que l'altre dia parlàvem de la pel·lícula d'imatge real de Doom, he pensat que era un bon moment per a recuperar la secció dels Jocs revolucionaris i fer-ho precisament amb aquell videojoc, un clàssic dels anys 90 que va revolucionar (no inventar) el gènere dels FPS i que qui més qui menys ha provat o, com a mínim, vist alguna vegada.

La companyia iD Software, que el 1992 havia llançat amb èxit el Wolfenstein 3D, tornaria a meravellar el món amb el Doom el 1993, aportant un títol del matèix gènere, el first-person shooter, també en 3D, però assolint un grau de violència i detall gràfic que no s'havia vist encara als ordinadors.

Al Doom controlem un marine espacial que s'ha d'enfrontar a una horda de monstres a Phobos, una lluna de Mart, després d'haver estat destinat allà com a càstig per desobeir un superior quan aquest havia ordenat disparar civils. 

En un entorn futurista i armats inicialment amb una simple pistola haurem de recórrer passadissos i vèncer tots els enemics que se'ns plantin al davant, veient sempre les nostres mans i, en un requadre de la interfície de la part inferior de la pantalla, les nostres dades i la cara, que canviarà d'estat segons el nivell de salut que tinguem.

El joc va sortir originalment per a PC i Mac el 1993, però després va passar per una pila de sistemes en forma de conversió, com la de la Gameboy Advance de 2001 que acabem de veure. També tenim les de 32X (1994), Jaguar (1994), Super Nintendo (1995), Playstation (1995), 3DO (1996), Saturn (1997) i Xbox Live Arcade (una versió de 2006 i una altra de 2012). 

L'èxit del Doom va generar milers de modificacions per part dels usuaris, conegudes com a Doom WAD, però la primera seqüela oficial del joc va sortir el 1994 per a PC i 1995 per a Mac i es va anomenar Doom II: Hell on Earth. 

Alguns d'aquests nivells WAD no creats pels programadors d'iD Software, sinó per altres programadors contractats per la companyia, van originar les expansions del segon Doom, anomenades Master Levels for Doom II, Final Doom (que va sortir el 1996 i va arribar fins i tot a la Playstation) i No Rest for the Living (creada per a la versió Xbox Live Arcade del Doom II, però també present al pack Doom Classic Complete de Playstation Network). Per la seva banda, la Gameboy Advance va rebre el Doom II el 2002.

El 1997 arribaria el Doom 64, que pel títol ja us podeu imaginar que va aparèixer per a la Nintendo 64, i a més de manera exclusiva. No era, però, un port del primer Doom, sinó una entrega nova per mèrits propis, amb totes les millores tècniques que iD Software hi va poder afegir. 

El salt qualitatiu, però, el trobem al Doom 3, la tercera entrega numerada tradicionalment (el 64 també és un número, és clar) però la quarta en total, que va sortir el 2004 per a PC, el 2005 per a Mac i Xbox, i el 2012 per a Playstation 3, Xbox 360 i altre cop PC en el que es coneix com a BFG Edition, que incloïa unes quantes millores. 

Tornem al 2005, perquè es va llançar per a mòbils el Doom RPG, que és un títol de rol per torns però amb l'aspecte i l'essència del primer joc de la franquícia.

El 2009 els sistemes amb iOS, com ara l'iPhone, van rebre aquest Doom Resurrection que té lloc durant els esdeveniments del Doom 3 i n'agafa bona part dels dissenys.

El 2009 per a mòbils i el 2010 per a iPhone (que també són mòbils, però en fi) va sortir el Doom II RPG, que cronològicament se situa abans del primer Doom RPG, que és l'últim videojoc de la franquícia que ha vist la llum.

Hi ha un Doom 4 en preparació des de llavors, però sembla que les coses no acaben d'anar bé i que el 2011 el seu desenvolupament es va aturar i es va reiniciar des de zero, malgrat que hi ha qui diu que els resultats no són tan bons com haurien de ser i, sigui com sigui, no té data prevista de sortida. 

Els primers first-person shooters (FPS)

L'última entrada que vaig escriure la vaig dedicar a la pel·lícula d'imatge real de Doom, un dels first-person shooters o FPS més emblemàtics de la història dels videojocs, per no dir que és el primer nom que a molts ens surt de la boca quan ens esmenten el gènere.

Sens dubte la història dels jocs de disparar en primera persona i sensació tridimensional no seria la mateixa sense aquell títol de 1993 i les seves seqüeles, ja que més d'una franquícia es va inspirar en la seva estètica i abans de conèixer-se com a "first-person shooters" els anomenaven "clons del Doom", però no és ni de bon tros el primer FPS de la història, i aquí és on volia arribar amb l'entrada d'avui.

De fet, l'any anterior al llançament del Doom, el 1992, sortia el Wolfenstein 3D, que també té força renom i que alguns consideraven el fundador del gènere (un subgènere dels videojocs d'acció, en realitat), però no, la cosa va molt més enrere i ara veurem per què.

Diuen que el primer FPS va ser el Maze War, de 1974, creat pel senyor Steve Colley per a l'ordinador Imlac PSD-1, a la NASA. Al vídeo hem pogut veure que es connectaven dos ordinadors, amb els seus jugadors respectius que s'havien de buscar pels laberints i matar-se l'un a l'altre.

Segons la Wikipedia, aquest pioner del gènere va influir clarament en els RPG amb la seva fins llavors inèdita perspectiva en primera persona en un entorn 3D, i entre altres fites cal destacar que va ser la primera vegada, si no una de les primeres vegades, que els jugadors tenien un avatar o personatge que els representava i no una nau o un simple punt. 

Però el senyor James Bowery, creador de l'Spasim, del mateix any i per a la xarxa PLATO, assegura que el seu videojoc va ser l'autèntic primer títol del gènere dels first-person shooters multijugador (fins a 32 jugadors, diuen) en 3D. La diferència, però, és que en aquest cas es tracta de naus i els personatges no són representats per éssers orgànics com en el cas del Maze War.

Per tant podem dir que tots dos són, a la seva manera i amb les seves aportacions, els pioners d'aquest estil de videojocs on anem per passadissos disparant altres éssers. Ara, si voleu la meva opinió, el Maze War té molt més aspecte de FPS tal com els coneixem que no pas l'Spasim, on és difícil detectar l'entorn 3D quan se suposa que anem per l'espai, però que no s'enfadi ningú.  

Pel·lícules de videojocs: Doom

Potser no hi heu jugat mai (m'estranyaria), però com a mínim heu sentit a parlar del mític Doom i seríeu capaços, en el pitjor dels casos, de reconèixer-lo en alguna captura de pantalla. 

Estem parlant d'una de les sagues més emblemàtiques del gènere dels first-person shooters, o FPS, o videojocs de disparar en primera persona, una franquícia que ha donat per a diverses entregues per a diverses plataformes (incloent-hi conversions o ports) des que es va iniciar a DOS i Mac el 1993 i que ja porta uns anys posposant l'aparició de la seva quarta entrega numerada. 

Com ja anunciava al titular de l'entrada avui es tracta de parlar, però, de la pel·lícula d'imatge real que se'n va fer, 12 anys després del llançament del primer joc de la saga.

Va ser, doncs, el 2005 quan va veure la llum l'esperada adaptació cinematogràfica d'aquesta llegenda dels videojocs, i feia així:

Aquest era el tràiler d'un film del gènere d'acció i terror que s'anomenava Doom però que es basava d'una manera tangencial en l'argument del videojoc que l'originava: en comptes d'una invasió de l'infern, els protagonistes s'havien d'enfrontar a un virus. Comencem malament.

El repartiment, on l'actor més famós era en Dwayne Johnson, més conegut com a The Rock, no va fer gaire bona feina, i tant la crítica com el públic van quedar decebuts amb el resultat final, amb escenes d'acció difícils de seguir, violència gratuïta i sobretot el fracàs a l'hora de reproduir les sensacions que oferia el mític videojoc, si recollim algunes de les queixes que es troben a la xarxa. L'escena següent és el més semblant al joc que trobarem en aquest film dirigit per Andrzej Bartkowiak, responsable d'una altra "meravella" com és Street Fighter: The Legend of Chun-Li (2009).

El cas és que dels 60 milions de dòlars que va costar se'n van recollir aproximadament 55, i per acabar-ho d'adobar es considera una de les pitjors adaptacions cinematogràfics d'un videojoc. L'heu vist? Què en penseu?

Els primers jocs del 32X

El 32X va ser un dels dos perifèrics-consola de la Mega Drive, com ja sabeu, i va ser un dels fracassos més sonats d'una companyia que m'estimo molt però que, pobreta, no va tenir gens de sort després de la Mega Drive. Només 40 títols formen el catàleg del 32X, i per repassar-ne els primers hem de retrocedir al 1994, any en què es va posar a la venda l'aparell, primer a Europa (el 14 de novembre), després als Estats Units (21 de novembre) i finalment al Japó (el 3 de desembre), com si fos el món a l'inrevés. 

No especifiquen dates, a la Wikipedia, però amb el que quedava d'any podem assumir que els 7 títols que van sortir el 1994 devien ser títols de llançament, o poc els va faltar, però sigui com sigui no deixen de ser els primers del reduït catàleg del 32X, i aquest que vèiem era el Cosmic Carnage, un joc de lluita. 

També hi havia la conversió al 32X de l'Space Harrier, un clàssic de les recreatives de Sega que va visitar diverses consoles. I ara en vindrà un que és dels pocs que van agradar força del pobre "bolet" de la Mega Drive:

Era l'Star Wars Arcade, un joc d'aviació amb vista subjectiva com es pot veure al vídeo i que, de fet, havia sortir per a recreatives l'any anterior i només va ser convertit al 32X. Un dels preferits, però, és el que veurem ara:

El Virtua Racing Deluxe, que uns mesos abans havia tingut una molt meritòria versió per a la Mega Drive i que al seu torn venia d'una recreativa de 1992, era un dels jocs que duia la consola, amb 32X (que era més propera a l'arcade original) o no, als seus límits tècnics amb unes rudimentàries però treballades 3D.

Aquest no necessita presentació, perquè el Doom és un dels pares del gènere first person shooter, i també va tenir una ben rebuda versió per al 32X. Finalment tenim dos dels 6 únics títols (5, si no comptem amb el Surgical Strike, exclusiu del Brasil) que van fer ús de la combinació Mega-CD + 32X:

El Night Trap, del que ja vaig parlar, i en aquest vídeo podem veure la comparativa entre la versió del Mega-CD a seques i la del 32X combinat amb el Mega-CD. I ens en queda un altre, també:

És el Corpse Killer, que també va sortir per al Mega-CD (sense combinar amb el 32X), la 3DO, la Saturn i ordinadors). I aquests són, doncs, els jocs que van sortir amb el 32X en el seu llançament, 7 d'un total de 40. Una breu i trista història però que, com totes, té un començament, i del final ja en vam parlar.