Malalts dels videojocs: Tatuatges de Star Fox

Ara que la mítica saga de Nintendo Star Fox torna a estar de moda per l'arribada de l'enèsim remake del celebrat Star Fox 64, i en absolut després d'adonar-me que ja havia cremat el cartutx d'altres franquícies i temes en aquesta secció, ha arribat el moment de veure alguns exemples de la popularitat de les aventures de la guineu antropomòrfica més famosa de la història dels videojocs, sempre després d'en Tails, és clar.

Perquè avui veurem i comentarem algunes imatges de tatuatges que la gent s'ha fet amb la imatge d'en Fox McCloud i els seus amics, i que llueix amb orgull quan el clima ho permet.

Comencem amb un de discret, en què veiem el protagonista de la saga en un avantbraç preparat per a l'acció amb la pistola a la mà, però ni rastre de la seva emblemàtica nau. Al cap i a la fi, en alguns jocs de la franquícia se'l pot controlar a peu. 

Si trobàvem a faltar el llegendari vehicle, aquí tenim l'Arwing en una composició en què separa els dos personatges que hi apareixen, que són el mateix Fox i el seu millor amic, el particular Falco Lombardi.

El mateix personatge, també força popular, fins al punt que s'ha pogut controlar en diverses entregues de la saga Smash Bros., protagonitza en solitari un altre tatuatge, en aquest cas sense color, en què veiem dues curiositats.

Per una banda, tenim el 64 del logo de l'Star Fox 64, el capítol més estimat de la saga o, com a mínim -potser per això- rellançat i reinterpretat múltiples vegades. Per l'altra, tenim un altre company, l'Slippy Toad, dins d'una finestra de diàleg de les que caracteritzen la saga i són la manera de mostrar-nos les converses entre els seus personatges. 

En una història de batalles espacials èpiques no hi podia faltar un arxienemic, que en aquest cas és en Wolf O'Donnell, també conegut com a Star Wolf, un llop negre que veiem a la part de baix de l'espectacular tatuatge que aquesta persona duu a la cama.

A dalt hi tenim, això sí, el nostre protagonista, però certament és una composició que pretén mostrar al món l'autèntic amor del seu propietari o la seva propietària per la saga.

Gairebé a l'altre extrem de l'escala que va de la discreció a l'ostentació, tenim aquest logo de l'Star Fox Team, normalment vermell, però que aquest home (?) s'ha volgut posar per sempre a la cara interna de l'avantbraç amb un acabat de trencadís.

Si voleu veure'n el que seria la versió "oficial" i immediatament recognoscible, és clar que hi ha hagut força gent que se l'ha fet, i aquí en tenim un exemple:

Aquesta mena de tatuatges estan molt bé per a qui no vol fer-se res exagerat, no fan girar cares però per als entesos és un senyal, una picada d'ullet, i per als que no... potser no s'entén ni que ve d'uns videojocs, així que aquí la discreció és força elevada. 

Evidentment, no podia deixar passar l'ocasió de buscar si hi havia tatuatges de tot l'equip, i sí, n'hi ha i un és aquest, on podem veure, a més d'en Fox i en Falco, el gripau Slippy i la llebre Peppy.  

A banda d'això, l'equip té un lema que és "Never give up, trust your instincts", ideat per l'esmentat Peppy i el pare d'en Fox, en James McCloud, i l'he vist en alguns tatuatges també. En poso un exemple:

No es pot dir que sigui precisament petit, però no li cal ensenyar cap personatge perquè entenguem d'on ve. Al lema que he citat abans se li suma l'emblemàtica Arwing. Com deia aquell, no cal dir res més. 

Potser el que més m'ha agradat dels que he vist i compartit aquí és aquest en què veiem en Fox amb el disseny que va estrenar a l'Star Fox Zero, a la Wii U, que ja és més detallat aprofitant la primera aparició en un sistema amb gràfics d'alta definició.

Però no vull acabar sense una altra curiositat, i és que hem dit que en Fox McCloud és una guineu antropomòrfica, però què passaria si preparéssim per al combat una guineu de debò?

Doncs algú es va fer aquesta pregunta i va anar a un estudi de tatuatges per fer-la realitat i dur-la amb orgull a la pell, prova de la qual cosa és aquesta foto que tenim aquí al damunt.

He de reconèixer que jo encara he de posar-me a jugar a la saga, malgrat que en tinc totes les entregues llevat d'Star Fox Assault -i només perquè és massa cara-, però què en penseu, vosaltres? Us agrada? L'estimeu tant com per portar-la a la pell per tota la vida?

 

 

Nascuts el 1993: Sagues que fan 30 anys

Cada any, més o menys per aquestes dates, publico una entrada repassant les sagues de videojocs més importants que fan els 30 anys. No ho he fet sempre, però: hi ha anys que no tenen gaire material per rascar. 

Afortunadament, 1993 va ser també un bon any, en què van aparèixer grans jocs, alguns dels quals van generar estimades sagues.

Un d'ells és el Samurai Spirits, conegut a Occident com a Samurai Shodown, joc per a la Neo Geo -i després convertit a diversos sistemes de la competència- que es caracteritza per l'ús d'armes blanques i una ambientació feudal japonesa.

Va generar seqüeles numerades, diverses versions de la cinquena part, versions chibi per a les Neo Geo Pocket, un RPG, altres entregues menys celebrades, jocs per a mòbils, un reboot l'any 2019 per a sistemes moderns i ha format part de diverses antologies de la saga.

També va ser l'any de l'Star Fox, durant molts anys Starwing a Europa, un joc per a la Super Nintendo que feia ús del famós xip Super FX per oferir gràfics poligonals.

Aquella aposta va meravellar el públic, va esdevenir un títol d'allò més popular i va generar una saga que associem a Nintendo des de fa 30 anys, amb entregues per a Nintendo 64, GameCube, Nintendo DS, Wii U i la recuperació de la cancel·lada segona part numerada per a la Super Nintendo a la versió mini de la consola el 2017.

Tenint només una seqüela per a la Game Boy Advance no sé si compta com a saga, però ho farem encaixar per la importància del joc i la popularitat que té dins del catàleg de la Mega Drive, i és que el 1993 va veure néixer el Gunstar Heroes, el llegendari run and gun de Treasure.

La saga que té més entregues de totes les que veurem en aquesta entrada és la dels FIFA, que s'iniciava pels pèls el 1993, concretament el 15 de desembre, amb aquest FIFA International Soccer per a la Mega Drive que després va rebre ports per a diversos sistemes i que, popularment, també es coneix com a "FIFA 94", tot i que els jocs no van començar a dur l'any al títol fins a la segona part, el FIFA Soccer 95. 

Com a curiositat, se celebren els 30 anys del primer FIFA precisament l'any que l'emblemàtica saga de videojocs de futbol ha deixat de dir-se així, perquè l'acord de la federació internacional de futbol amb Electronic Arts ha expirat.

Força més curta és l'altra saga esportiva, si bé una miiica més allunyada de la simulació, que veurem avui, i és que el 1993 va ser l'any d'estrena a les recreatives del mític NBA Jam, que després va passar per diversos sistemes domèstics de l'època i va tenir algunes noves entregues, no tan recordades, actualitzant la fórmula i les plantilles dels equips d'aquesta divertida proposta de bàsquet purament arcade.

No deixem els videojocs de caràcter arcade ni els esports, perquè també va sortir el primer Daytona USA, un dels grans èxits del gènere de les curses de cotxes de Sega a les recreatives i també a les conversions domèstiques.

No ha estat una saga gaire prolífica, tot s'ha de dir, però va tenir una segona part el 1998 i... una tercera, feta per Sega Xina, el 2017!

De cotxes és també un joc mític de Namco, el Ridge Racer, que es va estrenar als salons arcade japonesos i americans a finals de 1993, i que després va ser un gran èxit a la PlayStation. Té l'honor de ser el primer videojoc de recreativa amb gràfics 3D amb mapeig de textures, i a banda d'estar considerat el rival del Daytona USA va generar una pila de seqüeles.

Es van poder veure a les mateixes recreatives, a la PlayStation, la Nintendo 64, la PlayStation 2, la Xbox, la GameCube, la Nintendo DS, la PSP, la Xbox 360, la PlayStation 3, mòbils, la Nintendo 3DS, la PS Vita, Windows i telèfons intel·ligents. Poca broma.
 

Tornant a Sega, no podem passar per alt que aquell any va néixer el primer videojoc de lluita poligonal, el Virtua Fighter, una proposta antiquada per als estàndards actuals, però que va ser revolucionària, va impulsar els videojocs de lluita en 3D -que des de llavors competeixen amb els 2D, cosa que ja passava aquell any amb la coexistència amb l'esmentat Samurai Shodown- i va generar diverses seqüeles i ports per a recreatives i consoles.

Actualment, però, no passa pel seu millor moment pel que fa a popularitat, probablement perquè té complex d'Street Fighter II i des de l'aparició del Virtua Fighter 5 l'any 2006 només han sortit actualitzacions d'aquesta mateixa entrega, l'última el 2021.

I ara tornem cap a casa, que va fent fresqueta, i tancarem el repàs de les sagues que van néixer el 1993 amb aquest títol per a MS-DOS que és el llegendari Doom, no el primer first person shooter però, sens dubte, el que va impulsar la popularitat del gènere.

La saga encara belluga, amb noves entregues a més del rellançament millorat de les clàssiques, però la primera versió del joc per a ordinadors -i per a un fotimer de sistemes durant els anys següents- va ser també revolucionària.

Què us ha semblat? No va ser pas un mal any, oi?

I si us fa gràcia veure els d'anys anteriors, aquí els teniu: 1986, 1987, 1989, 1990, 1991 i 1992.

Compres: juliol de 2019

Acaba el mes de juliol i, com de costum, faré un repàs de les adquisicions del mes, un setè mes de l'any que semblava que havia de ser una mica més tranquil -que no és que hagi estat de bogeria, però més tranquil sí que l'esperava-, però que al final ha tingut alguna sorpresa o algun imprevist.

No esperava, per exemple, comprar cap joc per a PC, concretament Steam. Però mira, ara que m'ha agafat la dèria de la saga Kunio-kun, vaig fer-hi una ullada i hi vaig veure un joc que només podia tenir així o en PS3, consola que no tinc. I, com que el van posar rebaixadíssim al cap de poc, no calia dir res més.

És el River City Super Sports Challenge All Stars Special, de 2015, que es basa en el River City Super Sports Challenge (Nintendo DS, 2010, però no llançat a Europa) i en el Downtown Nekketsu Kôshinkyoku: Soreyuke Daiundôkai! (Famicom, 1990).

També estava d'oferta aquells dies el Day of The Tentacle Remastered, una versió amb els gràfics polits, no tan pixelats, d'aquest clàssic de les aventures gràfiques de PC que és de les poques coses que conec i he jugat en aquest sistema i d'aquest gènere. 

Doncs bé, tant l'un com l'altre, afortunadament, estan associats al meu compte de Steam, però el meu ordinador no compleix els requisits tècnics per fer-los anar, ni tan sols el DOTT, així que de moment em quedo amb les ganes de jugar-hi.

Una altra cosa inesperada va ser una incorporació a la col·lecció de franc, perquè es tracta d'un regal o una donació. Sempre sento històries de gent que rep donacions per part d'altres persones que fa anys jugaven a videojocs, però ja no, o per la raó que sigui. 

Doncs bé, m'ha tocat a mi, per una vegada, perquè un company de feina tenia per casa l'Stunt Race FX de la Super Nintendo complet, i com que ja no tenia la consola va decidir donar-me'l. Gràcies, José Luís!

El tenia claríssim, aquest: ja vaig recomanar, quan me'l vaig acabar, el Dragon Quest Builders, llançat per a la Switch a principis de 2018 però que no m'he acabat fins fa poc més d'un mes. I, com estava previst, la segona part sortia aquest juliol, i evidentment també me l'he comprat. El Dragon Quest Builders 2, però, no tenia la portada japonesa, a diferència del que passava amb el primer, i per tant es perdia la il·lustració del mestre Akira Toriyama...

...Fins que el vaig desprecintar i vaig descobrir que la portada era reversible, de manera que la vaig canviar de seguida i ara ja tinc la capsa del joc tal com desitjava. 

No hi jugaré de seguida, però. Potser ni tan sols aviat. Fa massa poc que em vaig acabar l'altre, estic embolicat amb un altre Dragon Quest, concretament el Dragon Quest IX, i també vull variar. Però l'havia de tenir tant sí com no.

Aquest no ha estat una sorpresa, però tampoc tenia data concreta: l'Starlink: Battle for Atlas és una proposta d'Ubisoft que es va fúmer una patacada comercial de la qual parlaran els llibres d'Història durant generacions.

Tot perquè l'era dels toys-to-life, és a dir els videojocs en què es fan servir ninotets i peces físiques reals per reflectir-los a la pantalla a través d'un dispositiu, ja ha passat, i perquè en aquest cas concret no es va explicar gaire bé, de manera que es percebia com un sistema complicat i poc atractiu. 

Però de sentir-ne parlar la gent, i de llegir coses molt bones sobre el joc per part dels que sí que se l'havien comprat, vaig decidir que algun dia me'l compraria, i ho havia de fer en versió Switch, que té en exclusiva el ninot d'en Fox McCloud de la saga Star Fox i la seva nau Arwing. El vaig adquirir quan va estar a un preu irresistible, i aquí el tenim.

I aquesta última compra, l'R-Type Dimensions EX (que conté l'R-Type i l'R-Type II de recreativa en versió original i també remasteritzada) no sabia ben bé quan la tindria, perquè es tracta d'una edició limitada feta per Strictly Limited Games d'un títol digital, i tot i que la vaig pagar al febrer, estava prevista per al maig i s'ha anat retardant, de manera que fins ara no l'he tingut. 

Aquí m'heu pogut veure fent el meu tradicional unboxing quan es tracta d'una edició col·leccionista, com és el cas. Perquè aquesta edició física limitada també es podia comprar en versió estàndard (la capsa amb el joc dins i prou), però ja que l'R-Type Dimensions el tenia per a la Xbox 360 en format digital, si me'l tornava a comprar en Switch per aprofitar la portabilitat de la consola havia de ser per tenir-ne l'edició física, disponible per primer cop i, posats a fer, l'edició col·leccionista.

I això ha estat tot, amigues i amics. El mes que ve... auguro alguna compreta digital i, de físiques, ben poques, però ja ho veurem.

Història de les videoconsoles: Wii U

Nintendo és una companyia que té un indiscutible pedigrí en el món dels videojocs, és la més tradicional de les empreses que actualment encara fabriquen i llancen consoles i, per a mi, que vaig tirar per la via Sega després de la Game Boy, un cop desapareguda la companyia de l'eriçó blau representa el sentiment nostàlgic i alhora la modernitat, encara que la Gran N aposti per presentar consoles més innovadores en el concepte que en la tecnologia.

La seva història és una història d'encerts, de grans èxits, però també ha tingut un parell de relliscades, d'apostes equivocades o que no van funcionar per una sèrie de factors, i el cas més recent ha estat la Wii U, una consola que en menys de 5 anys d'existència va ser discontinuada amb només 13,56 milions d'unitats venudes, un fracàs comercial que és més evident en veure que la xifra ha estat superada per la seva successora, la Switch, en només 9 mesos.

Abans de passar a analitzar les causes de la fallida -amb arguments oficials però també la meva visió personal-, parlem dels fets i dels punts forts del sistema, que tampoc no cal fer aquest inici d'entrada encara més depriment. 

La Wii U va sortir als Estats Units i Canadà el 18 de novembre de 2012, el 30 del mateix mes sortiria a Europa i al Japó debutaria més tard, el 8 de desembre. Arribava, és evident, amb la intenció de repetir l'èxit de la Wii, una consola que va vendre més de 101 milions d'unitats amb la seva proposta casual, un control molt basat en el moviment -però opcional, atès que no tots els jocs en feien ús- i una campanya de màrqueting com cal, que va captar gent que no era jugadora habitual de videojocs, fins i tot gent gran i públic femení. 

Magnífica consola, la Wii, amb un catàleg excel·lent, tot i que en ser una consola de masses, com ho va ser la PlayStation 2, i també la Nintendo DS, tenia també una bona part de morralla, però això ja és desviar-se del tema. El cas és que va vendre molt més que la competència, la PlayStation 3 i la Xbox 360, amb un nivell tecnològic clarament inferior. Nintendo, com amb la DS i anteriorment la Game Boy, triomfava amb el concepte, no amb tecnologia punta, que arribat un moment perd la gràcia, com defensava ja des de principis dels 2000 el senyor Gen'yô Takeda, un dels impulsors de la Wii. 

De fet, amb la GameCube s'havia apostat per un nivell tecnològic equivalent al de la competència (en aquell moment, Xbox i PlayStation 2, amb la Dreamcast ja discontinuada), pràcticament empatada amb la Xbox, que era la millor en aquest sentit i, si bé no va ser un fracàs comercial tan clar com el de la Wii U, poc li va faltar, amb menys de 22 milions d'unitats venudes.

Així doncs, amb l'èxit de la Wii com a referent -recordem, consola innovadora en la jugabilitat i no pas en els gràfics-, Nintendo va voler oferir una consola tecnològicament més potent que la Wii, és clar, però al capdavall no superior a la Xbox 360 i la PlayStation 3, llançades respectivament entre 7 i 6 anys abans. A més dels gràfics en alta definició, que ja es donaven per fets de tan tard que arribaven, el punt fort de la Wii U havia de ser, altre cop, el seu concepte.



La gràcia de la Wii U és el seu comandament principal, el Wii U GamePad, que és una mena de tablet que s'aprofita com a suport per al que estem veient a la pantalla del televisor, en forma de mapes, inventari, etc., o que simplement hi reprodueix, en petit, allò que veiem a la pantalla gran.

Tant una cosa com l'altra van ser encerts i es van aplaudir, fent en la funció de pantalla auxiliar que algunes versions de videojocs multiplataforma rebessin una millor acollida a la Wii U per l'aprofitament d'aquesta pantalla auxiliar i, en el cas de la duplicació de les imatges, possibilitant una cosa tan útil com és convertir la Wii U en una consola semiportàtil i endur-se el GamePad a una altra habitació, o simplement deixar la televisió per als altres i continuar jugant en modalitat Off-TV -en els jocs que ho permeten, que són majoria però no tots- sense marxar del menjador. No ens podem allunyar gaire de la unitat principal, això sí, perquè el senyal es perd.

La pantalla del GamePad, a més, és tàctil, cosa que fa que el sistema de dues pantalles recordi encara més les portàtils Nintendo DS i 3DS -i, per acabar-ho de rematar, al GamePad s'hi amaga un llapis Stylus, també-, i hi ha alguns jocs que en fan un ús ben curiós i reeixit, com és el cas del New Super Mario Bros. U, que permet que hi juguin fins a 5 jugadors, el cinquè amb el GamePad tot afegint elements a la pantalla o empipant els enemics, mentre els altres 4 fan servir altres comandaments, com el Wiimote de la Wii, consola amb la qual la Wii U és totalment retrocompatible.

Sigui com sigui, no tothom va rebre el GamePad amb el mateix entusiasme, i ben aviat va deixar de ser una novetat a mesura que les tauletes arribaven a cada cop més llars i el comandament de la Wii U semblava més aviat una cosa antiga i massa gruixuda. Val a dir, però, que els seus crítics tenien l'opció de jugar-hi amb el famós comandament Pro, d'estil similar al de les Xbox, com també el tenia la Wii i el tindria la Switch en el futur. Cadascú que faci el que vulgui.

En aquest vídeo vèiem una llista com qualsevol altra amb els considerats 25 millors jocs de la consola per part de qui fos que el muntés o en decidís els continguts.

Al seu catàleg hi ha de tot: grans títols de la mateixa Nintendo (New Super Mario Bros. U, Super Mario 3D World, Mario Kart 8, el retorn de la saga Star Fox, un parell de remasteritzacions de la saga Zelda i el més recent The Legend of Zelda: Breath of the Wild...), conversions de jocs third-party amb algun retoc com el Batman: Arkham City - Armored Edition, el Deus Ex: Human Revolution Director's Cut o el Mass Effect 3: Special Edition, alguns Assassin's Creed, algun exclusiu com el Bayonetta 2, uns quants indies interessantíssims, una Consola Virtual potent amb videojocs de sistemes anteriors... Però s'acostuma a considerar que és curt.

En comparació amb altres sistemes es podria dir que sí que ho és, i la culpa la té la manca de suport precisament dels desenvolupadors externs després del primer any, perquè tan aviat com van veure que la consola no acabava d'arrencar comercialment la van abandonar sense gaires escrúpols. Ara bé, mirat en el seu conjunt és un catàleg que té prou títols, i prou bons, per fer que valgui la pena tenir la Wii U. Per cert, aquí i aquí teniu la llista dels que la van acompanyar en el seu llançament, i aquí els més venuts.

És un peix que es mossega la cua, però el cas és que trobo que Nintendo no va fer bé la feina de màrqueting -ni de bon tros la va promocionar com després la Switch-, que potser no va acabar d'encertar el que podria agradar a la gent o no, i en no vendre's bé la consola li van anar arribant cada cop menys jocs que no fossin de la mateixa companyia que l'havia creat, de manera que la gent la comprava encara menys i el fracàs estava servit.

Al març de 2015 Nintendo va revelar que estava treballant en una nova consola -cosa que és normal, però no anunciar-ho tan aviat i en detriment del sistema actual-, que es va conèixer com a NX fins que a l'octubre de 2016 es va presentar oficialment la Switch, prevista per a 2017.

El poc suport que encara tenia la consola va desaparèixer pràcticament del tot, i l'esmentat Breath of the Wild, de març de 2017, seria l'últim títol de Nintendo per a la Wii U, fet que semblava més aviat la voluntat de complir una promesa després d'anys de retard de l'esperat nou Zelda, i més quan es tracta d'una versió idèntica a la de la Switch, que no aprofita tota la capacitat tècnica de la nova consola precisament perquè es tracta d'una conversió de la versió Wii U.

Detractors a banda -que en té, i molts-, és una consola amb punts positius i uns videojocs molt bons, però no va tenir sort per una combinació de mala gestió de l'interès del públic per part de Nintendo, l'ombra massa allargada de la primera Wii i unes expectatives equivocades al respecte, el ràpid abandonament de les third-parties i, en general, el fracàs a què sempre s'exposa un producte arriscat.

Ens en queda, a més del seu catàleg -una part del qual té una segona oportunitat amb rellançaments per a la Switch, consola de grandíssim èxit-, el primer intent de fer una consola híbrida per part de Nintendo, el salt a l'alta definició per primera vegada en la història de la companyia, una millorada -encara que no prou- botiga digital (eShop) i la plataforma en què es van poder fer servir per primer cop els amiibo, les figures NFC de Nintendo. A més que sempre hi podem tornar, mentre funcioni, encara que ja no se'n facin jocs.

L'altre Star Fox

Fa poc em va arribar una de les meves compres més recents, un Starwing complet, amb capsa i instruccions força ben conservades, de la Super Nintendo. Un petit plaer que em permetrà endinsar-me en una famosa saga que fins ara només coneixia de nom, però que ha motivat una recerca per part meva i ha donat lloc a l'entrada d'avui. 

Aquella meravella tècnica de 1993 es deia Star Fox i en la seva creació hi havia participat en Shigeru Miyamoto, pare dels Mario i dels Zelda, entre altres grans franquícies, però a Europa no es va poder anomenar així i li van canviar el nom per l'esmentat Starwing. Per què?

Per culpa d'això, l'altre Star Fox, que és un joc que va sortir el 1983 per a l'Atari 2600 només als Estats Units. Curiosament allà els seus creadors, la gent de Mythicon, no van aconseguir obtenir la marca registrada, però sí a Europa, on no es va fer servir. 

Quan el 1993 va arribar el títol de Nintendo es va poder anomenar "Star Fox" a tot arreu, però no pas a Europa, on li van haver de canviar el nom. L'any 1997 va aparèixer per a la Nintendo 64 el també aclamat Star Fox 64, que al Vell Continent es va haver de rebatejar com a Lylat Wars perquè el problema encara no s'havia resolt.   

Sí que s'havia aconseguit el 2002, de cara a l'Star Fox Adventures de la Gamecube, i a partir de llavors també els altres dos títols de la saga, Star Fox Assault per a la Gamecube i Star Fox Command per a la Nintendo DS, a més del remake del de la Nintendo 64 per a la Nintendo 3DS, Star Fox 64 3D, van tenir el mateix nom als tres mercats principals.

Pel que fa al joc que va crear tot aquest embolic, per acabar-ho d'adobar és una porqueria en tots els seus aspectes, destrossat unànimement per la crítica i el públic pel seu mal disseny jugable, concretament controls terribles per un excés de velocitat que impedeix veure correctament el que passa, un empipador soroll de fons que de cap de les maneres es podria anomenar "música", o errors tan greus com el fet que quan la nostra nau toca (no amb un tret, sinó establint-hi contacte) una nau enemiga... la que queda destruïda és l'altra! Al nivell difícil, però, tot torna a la "normalitat" i si ens toquen morim.

Ens ho expliquen en aquest vídeo, on el narrador també ens diu que un dels objectius del joc, anar recollint uns "cristalls" o unes "gemmes" que es troben a la part taronja, està mal implementat perquè quan entrem a la zona d'aquest color no ens podem moure horitzontalment, cosa que ens deixa indefensos. N'hi hauria prou amb calcular bé el punt on fem baixar la nau, però no, perquè fins i tot així de vegades les "gemmes" canvien de lloc de sobte. En resum, un autèntic desastre.

Jocs importants als que no he jugat mai

Avui vull fer una mena de confessió però alhora autodefensa: m'agraden molt, els videojocs. Els dedico tant temps com puc, però també m'agrada passar les meves hores lliures amb altres activitats com ara llegir o escriure entrades per als meus blocs.

Durant un període de la meva vida una mica llarg pràcticament no vaig jugar a videojocs, i quan després vaig voler-me posar al dia ja era massa tard i m'havia saltat una generació sencera. Assumeixo que encara que em compri títols considerats imprescindibles de l'època en què vaig estar desconnectat d'aquest món, i encara que hi jugui una mica, no es podrà dir que els conec bé, i tot i així sempre me'n faltaran d'importants que, per la raó que sigui, ni tan sols he provat. Avui en posaré alguns exemples.

Els Guitar Hero, per exemple. He de reconèixer que la idea m'atrau, però no hi he jugat mai, a cap d'ells. I comprar-me'n és una cosa que descarto, perquè m'emprenya que posin d'oferta segons quines entregues amb guitarra inclosa si després en surt una de nova. M'hi nego. I el preu d'un Guitar Hero recent + guitarra més superior a la meva curiositat. Els DJ Hero, de la mateixa família, ni tan sols m'interessen.

Els Singstar, sigui l'edició que sigui, i també els jocs que s'inspiren en aquest gènere, directament no m'interessen. És a dir, he estat en menjadors on la gent hi jugava, però jo cantar en públic? No. És el mateix concepte que el karaoke i no m'hi veureu pas.

I si cantar en públic és una cosa que no tinc intenció de fer, ballar encara menys. Per tant, la saga Dance Dance Revolution és una altra que no he provat, i en aquest cas no em sap gens de greu.

Respecto les dues últimes franquícies que he esmentat perquè donen als videojocs més diversitat de gèneres, però no m'interessen, i per molt que algú se'n pugui sorprendre no les he provat mai. Després n'hi ha d'altres que no he provat, però que algun dia m'agradaria provar, per tant ha estat un problema exclusivament de temps, de no poder (i no voler) dedicar les 24 hores del dia des que vaig néixer a jugar a tots els jocs que es desenvolupen. Què hi farem?



Els Final Fantasy (el vídeo és de l'aclamadíssima setena entrega numerada) són una saga immensament popular, però només n'he tastat uns minuts del Final Fantasy XII: Revenant Wings de la Nintendo DS. M'agradaria posar-m'hi algun dia, però són jocs molt cars actualment (i ja sabeu que passo d'emuladors i pirateria) i pertanyen a un gènere, l'RPG, que requereix moltíssimes hores de dedicació i una continuïtat respectable pel bé dels treballats arguments que tenen.

Ja en tinc prou amb els que tinc, i amb els Dragon Quest que m'agraden especialment, com per jugar ara als Final Fantasy. Un d'un altre gènere que m'agradaria provar algun dia:



Els de Phoenix Wright: Ace Attorney, de Capcom, em semblen molt curiosos perquè no es pot dir que hi hagi gaires videojocs de judicis, i suposo que algun dia provaré algun títol de la saga.

Wii Fit, que igual que els DDR s'allunya molt del control tradicional dels videojocs i obliga a moure tot el cos, em sembla curiós i m'agradaria provar-lo, però no gastar-me 80 euros en la Wii Balance Board. Hi ha molts altres jocs no només de la Wii, sinó també de totes les meves altres consoles, que m'agradaria esprémer.



Disculpeu que l'àudio estigui ocupat pel comentarista, però he pensat que seria millor això que no pas sentir les bandes sonores que havien triat tots els altres autors de vídeo. El cas és que World of Warcraft és un altre videojoc mític, però pertany a un gènere, el rol multijugador massiu en línia (MMORPG per als entesos), que requereix ara sí una continuïtat sense la qual em sembla, des de la meva ignorància admesa, que no té gaire sentit. Gràcies, però no.



Aquest sí que em faria gràcia, i no he desistit. És l'Star Fox, però em refereixo a la saga sencera. Una de tantes que no he provat pel que deia abans: perquè no tinc temps per a tots els jocs de totes les consoles que tinc o vull tenir (i si sabéssiu quins jocs mítics de debò no m'he acabat... us en faríeu creus). Tampoc no puc viatjar enrere en el temps i provar les recreatives més famoses, de les quals no vaig gaudir perquè no tenia costum d'anar als centres on n'hi havia. Ni em posaré a jugar ara a l'ordinador, perquè m'agraden més les consoles i no vull estar ampliant el meu PC constantment per tal de no perdre el tren.

I si a això hi afegim que no m'he acabat, ni moltíssim menys, els videojocs que ja tinc, no compto amb posar-me mai totalment al dia. Però també em podria fer aquestes preguntes per tal de no patir més ni envejar aquells que sembla que ho coneguin tot: qui decideix a quins jocs s'ha de jugar i a quins no? El més important no és que jo m'ho passi bé? A mi em sembla que les respostes a aquestes preguntes, almenys les que em dono jo mateix, em satisfan.