En aquest blog no acostumo a parlar de pel·lícules en el sentit d'analitzar-les i donar-ne la meva opinió, perquè per a això ja tinc el blog Cementiri de Pneumàtics.
Tanmateix, de vegades es tracta de produccions tan relacionades amb els videojocs que faig excepcions, com va ser el cas de Pixels, o més enrere en el temps En Ralph el Destructor.
En aquest cas el protagonista és un documental, Atari: Game Over, de 66 minuts de durada i llançat per primera vegada el 2013 a la plataforma Xbox Video, però que a partir de 2014 va passar a formar part del catàleg de Netflix, on jo el vaig descobrir i veure fa poc.
Amb el títol i la imatge, si tenim un mínim de coneixements de la història dels videojocs -com és el meu cas: mínim- deduïm de seguida que la referència és l'infame E. T.: the Extra-Terrestrial, considerat sovint el pitjor videojoc i també el causant de la fallida d'Atari i, de retop, de la gran crisi dels videojocs als Estats Units el 1983.
Doncs bé, el documental efectivament gira al voltant d'aquell videojoc, i de la llegenda urbana sobre el desert en què s'havien enterrat milers de cartutxos d'aquest títol després que no només es fotés una bona patacada a les botigues, sinó que la gent el retornés en massa, de tan dolent que se suposa que era.
El fil conductor del documental és l'excavació de l'abocador en què la llegenda diu que hi ha els cartutxos, però pel camí hi ha el que trobo més interessant: un repàs de l'ascens i la caiguda d'Atari des d'uns primers anys en què es menjava el món fins a la crisi del sector, però també un homenatge o redempció, com se'n vulgui dir, del senyor Howard Scott Warshaw.
Aquest home era un autèntic crac de la companyia, tenia la millor feina del món i havia programat els videojocs supervendes Yar's Revenge i Raiders of the Lost Ark, i com que aquest últim era una reeixida adaptació d'una pel·lícula d'èxit, amb l'arribada de la bomba que va ser E. T. li van encarregar que fes també un videojoc del nou film de l'Steven Spielberg... en 5 setmanes. A temps per a la campanya de Nadal de 1982-83. I va acceptar.
Al documental tenim diversos testimonis explicant com es va arribar a aquell desastre, però per sort l'HSW es pot esplaiar amb la seva versió i defensar-se, perquè va passar d'estrella a proscrit en molt poc temps i fins i tot va haver de deixar la seva carrera, de manera que actualment, i des de fa només 5 anys, torna a tenir una feina, la de psicoterapeuta, que li agrada de debò.
Al documental veiem també algunes cares conegudes, personatges de rellevància en el sector dels videojocs, que parlen del fracàs de l'E.T. però també de les moltes coses bones que els va aportar Atari amb la seva Atari 2600, i dona un tractament interessant a la resolució de la llegenda dels cartutxos enterrats, però principalment és la redempció d'un programador que va fer el que li demanaven com va poder i una explicació amena, i alhora veraç, de què va ser realment el que va passar amb aquell joc i la companyia.
El recomano a qualsevol persona interessada en la història dels videojocs, però he de dir -tot i que és una opinió personal que no sorgeix de cap problema intrínsec del documental- que m'hauria agradat que dediqués una mica de temps a què va passar exactament després del fiasco i esmentés, de passada, que la crisi de 1983 va afectar moltes altres companyies i que va tenir moltes més causes que les pèrdues econòmiques provocades per un videojoc destinat a fracassar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada