Visionats: Tetris

Fa uns quants mesos vaig saber que els usuaris de la Playstation 5 teníem una promoció disponible que ens permetia gaudir d'una subscripció gratuïta de prova de la plataforma d'streaming Apple TV durant 6 mesos, i la vaig activar poc després que s'hi estrenés una pel·lícula que tenia moltes ganes de veure.

La vida m'acostuma a atacar amb mil distraccions i van passar els 6 mesos sense que mirés el film, i ha hagut de ser en un altre període de prova d'una altra promoció que, per fi, l'he vist, i en vull fer aquí la crítica perquè és una pel·lícula sobre un videojoc, i no un qualsevol, precisament.

 

Tetris és un film que es va anunciar fa uns anys i que personalment no em cridava gaire l'atenció, com a concepte, perquè em pensava que aniria sobre fitxes caient del cel, com a Pixels, però la cosa no va anar així o, com a mínim, no ha estat aquest, el resultat final que es pot veure des de març d'aquest 2023.

 

Es tracta d'un biopic dirigit per Jon S. Baird i protagonitzat per Taron Egerton (Canta!, Rocketman, la saga Kingsman...) sobre la rocambolesca batalla pels drets d'un dels videojocs més coneguts, populars i revolucionaris de tots els temps, un tema sobre el qual ja havia llegit al còmic Tetris: The Games People Play, però que també ha estat la base per a aquest aplaudit film.

El seu protagonista és en Henk Rogers, un dissenyador i editor de videojocs que viu al Japó, on ha format una família, i que un bon dia descobreix un meravellós i addictiu joc a la llegendària fira Consumer Electronics Show (CES) de Las Vegas, que veu com una gran oportunitat de negoci i desitja fer-se amb els seus drets... però descobreix que la cosa no serà tan fàcil.

Resulta que el seu creador és el programador soviètic Aleksei Pàjitnov (Nikita Yefremov), que el va dissenyar en el seu temps lliure però que en el sistema comunista en què viu no pot percebre'n rèdits econòmics, ni li passa pel cap. Els drets del joc, el Tetris, però, són un autèntic merder perquè els té un tal Robert Stein (Toby Jones), que al seu torn els ha cedit a canvi de royalties a la companyia Mirrorsoft. 

No ens entretindrem ara a parlar de tecnicismes, però el cas és que la pel·lícula narra la lluita del protagonista per obtenir els drets del joc de manera neta, legal, sense equívocs, especialment quan veu una oportunitat d'or amb l'imminent llançament de la nova portàtil de Nintendo, la Game Boy, que obre un buit legal interessantíssim, i com ha de batallar amb les autoritats moscovites perquè es produeixi un acord complicat atesos els tripijocs dels candidats, les vaguetats dels contractes i el "petit detall" de la naturalesa complexa d'una negociació comercial entre capitalistes i comunistes.

Un tema apassionant si ens interessen els videojocs, com és el nostre cas, el meu i el de qui llegeixi això, i trobo que funciona molt bé al còmic esmentat més amunt, molt didàctic, i també encaixaria perfectament en forma de documental, però això és una pel·lícula dramàtica i calia posar-hi collita pròpia per apel·lar a una audiència més àmplia, que també gaudirà amb la història del naixement de l'amistat entre dos homes que van col·laborar per fer arribar el joc al món i anar-lo millorant.

És per això que a Tetris hi ha fets reals, però dramatitzats per resultar més atractius per al format, frases lapidàries, situacions d'últim minut i fins i tot moments que ja podem suposar que són cops d'efecte o directament falsos, com ara cops de puny, espionatge, corrupció i fins i tot una sonada persecució motoritzada que tenen la seva raó de ser en no permetre que el film resulti avorrit per al públic general. 

No passa res, fins i tot els protagonistes reals d'aquelles difícils negociacions van entendre que havia arribat un moment en què la pel·lícula adquiria vida pròpia, i no els va semblar malament. La cinta, a més, és una producció de la pròpia Apple TV però té uns estàndards cinematogràfics notables, bones interpretacions i un ús més aviat realista dels diferents idiomes que hi apareixen. Com a detall que particularment no m'agrada gaire, però, tenim algun efecte "pixelat" que sembla forçat per recordar-nos que és una història sobre un videojoc.

Sigui com sigui, es tracta d'un relat d'allò més interessant i, si som amants dels videojocs no ens l'hem de perdre. 

 

Visionats: Console Wars, el documental

Fa un temps vaig parlar de la lectura del llibre Console Wars, tota una referència, ben popular a més, pel que fa a la bibliografia relacionada amb els videojocs. 

Us encoratjo a llegir l'entrada si no ho vau fer llavors, però de tota manera, per refrescar la memòria, diré que és un llibre de Blake J. Harris sobre l'anomenada "guerra de consoles" que es va produir entre Sega i Nintendo quan la primera va posar-se seriosament a intentar derrocar la reina del mercat dels videojocs i va lliurar una èpica batalla per aconseguir-ho, almenys als Estats Units, liderada pel senyor Tom Kalinske, president de Sega of America entre 1990 i 1996.

El llibre va ser tot un èxit, i es va parlar de la possibilitat d'adaptar-lo a una pel·lícula, amb l'actor Seth Rogen implicat en la seva producció. Finalment, el 2020 es va estrenar als Estats Units, a la cadena CBS, un documental de 69 minuts, i no està descartat que se n'acabi fent una sèrie documental.

Vaig esperar pacientment que arribés a Netflix, de la mateixa manera que s'hi han pogut veure coses com Atari: Game Over o la sèrie documental High Score, però això no va passar, així que l'he hagut de veure d'altres maneres, i m'alegro molt d'haver-ho fet.

El documental, dirigit per Jonah Tullis i el mateix autor del llibre, plasma en format audiovisual els fets que el llibre descriu en forma de novel·la, i ho fa, naturalment, emprant el llenguatge propi dels documentals.

Això significa, és clar, la participació dels protagonistes d'aquella "guerra" entre dues companyies ara amigues però llavors rivals mortals en forma de testimonis, persones que ara tenen 30 anys més a les esquenes i que recorden, amb una barreja de respecte i rancor que no s'esforcen excessivament en dissimular, com va anar tot allò.

Són fets que ja coneixem si hem llegit el llibre o ens hem informat d'altres maneres sobre aquells apassionants anys de la indústria dels videojocs, però en presentar-se en un altre format val la pena encara que sigui com a recordatori de coses com la contractació del senyor Kalinske, el llançament de la Mega Drive, les pràctiques monopolístiques de Nintendo -que sí que, igual que al llibre, es presenta una mica com la companyia "malvada"-, la creació d'en Sonic, l'obtenció temporal de la corona per part de Sega gràcies a un encertat màrqueting (a banda de la qualitat dels seus jocs, és clar) o la seva posterior i estrepitosa caiguda per culpa de la guerra interna de Sega provocada per la tossuderia de la casa mare japonesa. 

Naturalment, no es pot explicar amb tant de detall tot el que surt al llibre -potser ho farà la futura sèrie documental, si l'acaben publicant-, però a canvi tenim l'ajuda de la música, el muntatge de to dramàtic i èpic -que pot arribar a posar-nos la pell de gallina si ens agrada el tema- o algunes animacions en pixel art que donen el toc d'humor per equilibrar la narració.

No sé si acabarà arribant de manera legal a alguna de les plataformes d'streaming, però a mi m'ha agradat molt tornar a seguir la història en un altre format i veient i sentint els seus protagonistes. De debò, molt recomanat. 

Visionats: High Score

No hi ha gaires documentals sobre videojocs a les plataformes de streaming -sí a YouTube, però són fets per aficionats, independentment de la seva qualitat de producció i la seva rigorositat-, però quan n'hi ha algun m'agrada veure'l, i fa uns anys és el que vaig fer amb Atari: Game Over, del qual vaig parlar en aquesta entrada.

Ha arribat el moment de parlar d'un altre, en aquest cas en forma de sèrie documental produïda per Netflix, que ja fa temps que està disponible (des d'agost de 2020), però del qual m'havia saltat un capítol (no passa res, són força autoconclusius) sense voler, error que per coses de la vida no havia solucionat fins ara. 

High Score, amb 6 episodis d'entre 37 i 47 minuts, i amb direcció de William Acks, Sam LaCroix, France Costrel (que figura com a creador de la sèrie) i Melissa Wood, fa un repàs dels inicis dels videojocs -almenys pel que fa a la seva explosió, no als seus orígens- tot entrevistant figures clau que van fer aportacions revolucionàries per a aquest mitjà d'entreteniment.

Als més entesos en la matèria probablement és una sèrie que probablement no els ensenyarà res de nou, però encara que coneguem, perquè som uns frikis que a més de jugar a videojocs ens encanta llegir o sentir parlar sobre ells, moltes de les coses que la sèrie ens explica, sempre hi haurà algun detall nou, o com a mínim ens agradarà veure-ho en format audiovisual, raó per la qual ja val la pena.

Al primer episodi, per exemple, se'ns parla de quan les recreatives van començar a ser un èxit brutal, i tenim testimonis del nivell d'en Tomohiro Nishikaido, creador de l'Space Invaders, o en Tôru Iwatani, el pare d'en Pac-man -amb qui, per cert, em vaig fer una foto a la RetroBarcelona de 2017-, el cofundador d'Atari Nolan Bushnell o la Rebecca Heineman, guanyadora del primer torneig estatunidenc de l'Space Invaders en versió Atari 2600 i respectada programadora.

Però també tenim la tendra història d'en Jerry Lawson, creador dels cartutxos de videojocs per a la consola Fairchild Channel F, de 1976, molt probablement invisibilitzada pel fet que era afro-americà. A la foto tenim el seu fill i el seu net.   

El segon gira al voltant de la revolucionària arribada de Nintendo a la indústria dels videojocs, o més ben dit del seu primer gran èxit, el Donkey Kong, com va ressuscitar el mercat estatunidenc després del crash de 1983 amb la NES i, a partir d'aquí, moments tan destacats com el Nintendo World Championship de 1990, amb el seu guanyador, en Jeff Hansen (a la foto), el funcionament de les oficines de Nintendo of America, amb el servei d'atenció als videojugadors, també la creació de la revista Nintendo Power i el cas d'Universal contra Nintendo per en Donkey Kong, que s'assemblava sospitosament a en King Kong. 

Al tercer, amb testimonis com el matrimoni de la Roberta i en Ken Williams, creadors del Mystery House -primera aventura gràfica de la història-, el dissenyador dels Final Fantasy Yoshitaka Amano o en Ryan Best, creador d'un dels primers videojocs LGBT, el GayBlade, es repassa l'evolució de les aventures de text cap a les gràfiques i els RPG. 

El quart gira al voltant de l'anomenada Console Wars, de la qual ja vaig parlar en ressenyar-ne el llibre i en tornaré a parlar quan hagi vist el documental que se'n va estrenar fa uns mesos, tot i que no ha arribat, quan escric això, a cap plataforma d'streaming de l'estat espanyol. 

Així, doncs, explica de manera sintètica i -potser perquè coneixia més el tema ho vaig detectar fàcilment- ometent els temes més polèmics, com la Sega of America liderada per en Tom Kalinske va clavar un cop de puny a la taula amb la Mega Drive per competir amb Nintendo i les seves NES i Super Nintendo, així com la creació i l'èxit d'en Sonic amb en Hirokazu Yasuhara i en Naoto Ohshima, la importància d'Electronic Arts en l'auge de la Mega Drive, i altre cop -a la sèrie sembla és un tema recurrent- un torneig de videojocs, en aquest cas el Sega World Championships de 1994, amb el seu guanyador Chris Tang (a la foto).

Al cinquè el tema són els videojocs de lluita, bàsicament Street Fighter II i Mortal Kombat, les circumstàncies de la creació dels quals es repassen amb els testimonis de l'Akira Nishitani (a la foto) i l'Akira Yasuda, responsables dels dissenys del primer, i d'en John Tobias, cocreador del segon. 

Un altre tema important que s'explica és com la violència als videojocs, sobretot a causa dels fatalities del Mortal Kombat però també del polèmic Night Trap, dirigit per John Riley, que dona la seva interessant versió de la històra al documental, va desembocar en una campanya antivideojocs al Congrés dels Estats Units el 1993 que va acabar amb la creació del sistema de qualificació per edats d'aquell territori, l'anomenat ESRB. 

No menys important és el testimoni d'en Takahiro Nakano, un altre cop un guanyador de torneig, en aquest cas del de l'Street Fighter II Turbo que va tenir lloc al Japó el 1993, i com després d'allò es va passar anys i panys avorrit com a oficinista fins que li van oferir la possibilitat d'entrar als e-sports. Qui diu que els videojocs no ens poden donar una feina?

L'últim episodi -i em sembla que no hi haurà una segona temporada, per desgràcia- parla de l'arribada de les 3D als videojocs, agafant com a títols clau l'Star Fox de la Super Nintendo per una banda -el dibuix que il·lustra el capítol, captura d'un dels molts moments de la sèrie que es representen amb animació pixel art, pertany a aquesta història, amb els creadors Dylan Cuthbert i Giles Goddard al davant i en Shigeru Miyamoto al fons- i el Doom, per a PC, per l'altra, amb el testimoni del seu llegendari creador, en John Romero. 

Acaba així una minisèrie, podríem dir, de gran qualitat audiovisual -menció especial a la música electrònica de Power Glove, nom efectivament basat en l'infame perifèric de la NES i amb què s'identifica el grup responsable de l'aclamada banda sonora del Far Cry 3: Blood Dragon-, una narrativa clara que es permet breument viatjar al futur -el nostre present- quan cal per relacionar fets, com en el cas dels e-sports i un objectiu clar, que és explicar de manera amena i per a tots els públics l'auge dels videojocs des de finals dels anys 70 fins a mitjan dècada dels 90.  

El gran atractiu, per a mi, de High Score és que, a més d'explicar-nos coses que potser sabíem -o no- en un format més fàcil de digerir, ens acosta històries humanes, de persones més o menys conegudes de la indústria, que és un plaer sentir parlar amb la seva veu i explicant-nos batalletes. 

Se li ha criticat que passa de llarg per alguns videojocs i algunes qüestions molt importants de la història del mitjà, i és veritat, però trobo que l'enfocament era un altre: donar el punt de vista de persones concretes sobre aspectes concrets, i de pas mostrar-nos històries personals i fins i tot commovedores, que ajuden a visibilitzar noms que havien caigut injustament en l'oblit. 

Per a mi, que no es parli del Tetris, per exemple, és un preu que val la pena pagar, si el que obtenim a canvi és el que ens ofereix aquesta sèrie documental. Ja hi ha molts altres fòrums on podem entrar en detalls, reivindicar coses o fer bullir l'olla en general.

 

Visionats: Atari - Game Over

En aquest blog no acostumo a parlar de pel·lícules en el sentit d'analitzar-les i donar-ne la meva opinió, perquè per a això ja tinc el blog Cementiri de Pneumàtics. 

Tanmateix, de vegades es tracta de produccions tan relacionades amb els videojocs que faig excepcions, com va ser el cas de Pixels, o més enrere en el temps En Ralph el Destructor. 

En aquest cas el protagonista és un documental, Atari: Game Over, de 66 minuts de durada i llançat per primera vegada el 2013 a la plataforma Xbox Video, però que a partir de 2014 va passar a formar part del catàleg de Netflix, on jo el vaig descobrir i veure fa poc. 

Amb el títol i la imatge, si tenim un mínim de coneixements de la història dels videojocs -com és el meu cas: mínim- deduïm de seguida que la referència és l'infame E. T.: the Extra-Terrestrial, considerat sovint el pitjor videojoc i també el causant de la fallida d'Atari i, de retop, de la gran crisi dels videojocs als Estats Units el 1983.

Doncs bé, el documental efectivament gira al voltant d'aquell videojoc, i de la llegenda urbana sobre el desert en què s'havien enterrat milers de cartutxos d'aquest títol després que no només es fotés una bona patacada a les botigues, sinó que la gent el retornés en massa, de tan dolent que se suposa que era.

El fil conductor del documental és l'excavació de l'abocador en què la llegenda diu que hi ha els cartutxos, però pel camí hi ha el que trobo més interessant: un repàs de l'ascens i la caiguda d'Atari des d'uns primers anys en què es menjava el món fins a la crisi del sector, però també un homenatge o redempció, com se'n vulgui dir, del senyor Howard Scott Warshaw.

Aquest home era un autèntic crac de la companyia, tenia la millor feina del món i havia programat els videojocs supervendes Yar's Revenge i Raiders of the Lost Ark, i com que aquest últim era una reeixida adaptació d'una pel·lícula d'èxit, amb l'arribada de la bomba que va ser E. T. li van encarregar que fes també un videojoc del nou film de l'Steven Spielberg... en 5 setmanes. A temps per a la campanya de Nadal de 1982-83. I va acceptar.

Al documental tenim diversos testimonis explicant com es va arribar a aquell desastre, però per sort l'HSW es pot esplaiar amb la seva versió i defensar-se, perquè va passar d'estrella a proscrit en molt poc temps i fins i tot va haver de deixar la seva carrera, de manera que actualment, i des de fa només 5 anys, torna a tenir una feina, la de psicoterapeuta, que li agrada de debò.

Al documental veiem també algunes cares conegudes, personatges de rellevància en el sector dels videojocs, que parlen del fracàs de l'E.T. però també de les moltes coses bones que els va aportar Atari amb la seva Atari 2600, i dona un tractament interessant a la resolució de la llegenda dels cartutxos enterrats, però principalment és la redempció d'un programador que va fer el que li demanaven com va poder i una explicació amena, i alhora veraç, de què va ser realment el que va passar amb aquell joc i la companyia.

El recomano a qualsevol persona interessada en la història dels videojocs, però he de dir -tot i que és una opinió personal que no sorgeix de cap problema intrínsec del documental- que m'hauria agradat que dediqués una mica de temps a què va passar exactament després del fiasco i esmentés, de passada, que la crisi de 1983 va afectar moltes altres companyies i que va tenir moltes més causes que les pèrdues econòmiques provocades per un videojoc destinat a fracassar.