Exclusius de recreativa: J. J. Squawkers

Per si no tingués ja prou problemes de temps per jugar a tots els videojocs que tinc i als que tinc intenció de comprar-me o provar d'alguna manera, les xarxes socials, en concret Twitter o Bluesky, em fan descobrir coses de les que no tenia ni idea, i me les vaig apuntant en una llista de jocs per buscar i provar algun dia.

Moltes d'elles són jocs que no van sortir mai dels salons arcade, i això em va molt bé també per nodrir aquesta secció, a la qual avui porto un plataformes simpàtic amb protagonistes aviaris. 

J. J. Squawkers és un títol de 1993 desenvolupat per Athena, una companyia que no és de les grans, però que ha fet coses interessants tot i ser més discretes que els títols coneguts per tothom, entre les quals segurament caldria destacar els Dezaemon, que són creadors de shmups. És un cas, doncs, d'aquells que m'agraden a mi, perquè em van bé per descobrir coses i gaudir-ne.

En fi, els seus protagonistes són els germans Karasukun, uns ocells antropomòrfics que volen trobar el culpable dels encanteris que han transformat la gent en éssers violents i destructius, però aviat veiem que, tot i que la primera pantalla és un bosc típic dels videojocs de plataformes, i nosaltres llancem tomàquets per acabar amb altres enemics antropomòrfics -fins aquí tot normal- aviat comencen a aparèixer personatges estranys, fins i tot delirants, i les posteriors pantalles ja són tan atípiques que, si una cosa no se'ls pot negar, és que són originals.

A mi em recorda una mica el surrealisme del Pu·li·ru·la de Taito, i em sembla igualment fascinant, a més que trobo que els seus gràfics i dissenys tenen molta vida i color. De fet, la segona pantalla pot recordar el surrealisme de Dalí, i en qualsevol cas sembla que ens traslladen a un món de malsons. Després tenim un escenari espacial i altres metxambrats d'idees, i tot plegat acaba amb un boss rush. Després dels crèdits del final, podem tornar a començar. 

És un joc esbojarrat, podem pensar fins i tot en la implicació de drogues a l'hora de dissenyar-lo, però és bonic, ple de color i amb unes animacions molt bones, bons controls, les armes que tenim són variades (a banda dels tomàquets, tenim claus, carbasses o unes sabates connectades per una molla) i el disseny dels enemics ens pot arribar a sorprendre força. A més, sembla que no és excessivament difícil, tot i que als següents loops els enemics es mouen cada cop més de pressa fins que ja és impossible avançar més.

Parlo del que he vist i llegit, però m'agradaria provar-lo personalment. Tant de bo aparegués als Arcade Archives, i no seria tan estrany, perquè hi ha jocs d'Athena a la llista d'aquest segell produït per Hamster, però malauradament només n'han sortit tres, en fa molt de temps i no sé si tenen previst llançar-ne més. Si ho fan, espero que el següent sigui aquest.

 

Descobriments: Ghox

Avui us porto un altre descobriment d'aquells que conec gràcies a Evercade, un dels motius pels quals m'agrada tant aquest sistema, i aquesta vegada no és que conegués de nom el joc i no hagués tingut l'oportunitat de jugar-hi fins ara, és que senzillament no l'havia sentit mai ni anomenar, abans de tenir-lo al corresponent cartutx, el Toaplan Arcade 3.

En una companyia coneguda per ser especialista en shmups (i quins shmups!) com és Toaplan, sorprèn una mica veure altres gèneres que no siguin de disparar, com els també emblemàtics Snow Bros. o aquesta "joia oculta" que és el Ghox.

La fórmula i la mecànica no són pas innovadores: és el que s'anomena "un Arkanoid" (o un Breakout, com vulgueu), però amb unes particularitats per les quals destaca i que el fan també divertit i addictiu, raó per la qual us en parlo avui aquí.

Llançat per a recreatives el 1991 arreu del món, aquest joc ens posa, segons la història oficial, a la pell d'un home (o dos, si hi juguem dues persones) d'un país oriental que, convocats pel rei Gitane (sí) de l'imperi d'Akuria, han de destruir amb un aparell i les boles que dispara tots els maons de cada pantalla, eliminar els obstacles i derrotar els enemics finals cada set pantalles, amb l'objectiu d'acabar amb els plans del malvat mag Jagula i rescatar la deessa Lucia.

El joc es juga com els esmentats trencamaons i tots els que els han copiat o s'hi han inspirat, però amb algunes característiques pròpies: podem moure la "nau" una mica en vertical, a banda de l'obligatori moviment horitzontal, per si ens va millor tocar abans la bola que rebota -i sí, si passa pel nostre costat sense que la toquem i va al forat perdem una vida-, comencem llançant dues boles (és fàcil perdre'n una ben de pressa si no tenim uns reflexos felins) i a cada vida tenim la possibilitat d'activar, amb el botó secundari, una bomba de boles que inunden la pantalla i ens fan la neteja més fàcil, però passarà el mateix: és fàcil que en perdem unes quantes de seguida.

A la pantalla, com podem veure, hi ha enemics i també cofres, a més dels blocs que s'han de destruir. Els enemics no ens ataquen activament, ni aquests ni uns de més grossos -només faltaria, amb la quantitat d'atenció que hem de dedicar a la bola-, però les boles hi reboten i ens poden fer la punyeta. Això sí: quan els toquem amb una bola desapareixen i ens donen punts.

Quan toquem els cofres ens proporcionen el seu contingut, que pot ser punts, una esfera de colors (cada cinc del mateix, obtenim una millora permanent), una vida extra, unes fades que ens provoquen un efecte temporal com ara fer més ample el nostre vehicle o donar-nos unes boles que eliminen els maons en una sola passada en comptes de rebotar i requerir-ne dues...

Tot plegat amb una ambientació fantàstica i acompanyada d'una banda sonora malrotllera que combinen molt bé amb la proposta del joc. He de dir que, com que hi vaig jugar per una competició, no vaig fer servir més d'un crèdit a cada partida, i no he vist encara cap dels seus enemics de final de zona, però em va atrapar prou per tornar-hi en un futur. Si no el coneixíeu i us agraden els Arkanoid (o Breakout, sí), us recomano que el proveu.
 

 

Exclusius de recreativa: The Shanghai Kid

Quan era petit, un dels videojocs random que em van regalar per a la Game Boy -perquè a banda dels que jo demanava amb millor o pitjor criteri també n'hi havia d'aquests- és un del qual tinc molt bons records i que em va sorprendre molt positivament en el seu moment, i de fet li vaig dedicar una entrada durant el primer any d'aquest decrèpit blog.

Molts anys després vaig descobrir que pertanyia a una saga, Hiryû no ken, amb la qual espero posar-me al més aviat possible, i que ara està arribant en versió digital a Steam, tant de bo a consoles i en físic en un futur no gaire llunyà. Però bé, tot això ho dic perquè l'exclusiu de recreativa d'avui constitueix la primera entrega del que després seria aquesta saga. 

Com sol passar amb els jocs de recreativa, no tenim una portada d'una versió domèstica, sinó un flyer, i he decidit posar-ne la versió americana perquè almenys és més atractiva que la japonesa, per una vegada. Doncs bé, el joc en qüestió és el The Shanghai Kid, vist de vegades sense l'article, i que al Japó s'anomenava Hokuha Syourin Hiryū no Ken, un títol de Nihon Game sota el nom de Taiyo System (i després rebatejada com a  a Culture Brain) que Taito va distribuir el 1985 al seu país d'origen i Memetron als Estats Units.

Segur que no és un dels jocs més recordats ni tan sols pels fans del gènere, i certament avui dia pot semblar antiquat i probablement ho està, però va aportar coses molt importants als jocs de lluita, concretament els combos i els atacs especials.

Us deveu haver adonat, també, que no va aportar la possibilitat d'escollir personatge, però l'altra característica definitòria, no només del joc sinó de tota la saga, és que apareixen uns indicadors visuals, en aquest cas cercles, als cossos dels personatges.

Serveixen perquè, combinant les direccions del joystick i el botó de cop de puny o cop de peu, ataquem aquests punts febles temporals, i quan ens apareixen a nosaltres hem de prémer les direccions per esquivar-los. Això fa que, a la pràctica, el sistema de joc sigui un combat per torns. 

Com hem dit, The Shanghai Kid és la primera aparició dels atacs especials i dels combos, però de vegades ser pioner també implica fer una cosa d'una manera una mica primitiva, i en aquest cas també és així: els atacs especials es fan quan s'omple una barra de KO, i els combos són una successió d'atacs normals que hem de fer quan apareix la paraula "rush" en pantalla.

Pel que fa als rivals, ens enfrontem segons la versió a uns combats de pràctica en un temple Shaolin (versió japonesa) o en un terrat (versió americana), i després tenim una fase final, New York Arena, en què haurem de derrotar enemics de diferents disciplines marcials amb el nostre practicant de kungfu. 

En qualsevol cas, aquesta primera entrega ja té la versió primigènia de la melodia clàssica de la saga, que em té obsessionat perquè barreja èpica i malenconia d'una manera que em toca especialment el cor. Ja només per això val la pena.

 

 

Crònica de RetroBarcelona 2026: 11a Fira del Videojoc Clàssic

Un any més us porto les meves impressions i experiències relacionades amb el nostre esdeveniment retro preferit, RetroBarcelona, que enguany ha celebrat l'onzena edició, la primera en uns quants anys en què tinc l'oportunitat d'anar-hi tots dos dies, en aquest cas el 16 i el 17 de maig, atès que no coincidia, per fi, amb cap compromís familiar ineludible, si bé m'he perdut algunes coses a les quals en circumstàncies normals hauria assistit.

Però per una vegada que vaig a alguna cosa pel meu compte, trobo que ho havia de fer com cal, i estic content d'haver pogut compartir aquests dos dies amb els companys a l'estand de Retroscroll, un cop més, en una de les poques ocasions en què ens veiem en persona, amb inevitables absències, això sí. 

RetroBarcelona 2026 és el nom d'aquest esdeveniment que, un cop més, s'ha celebrat a La Farga de L'Hospitalet de Llobregat, i he de dir que l'aventura va començar amb mal peu per part meva, perquè a diferència d'altres anys, vaig tenir molts problemes per aparcar el cotxe, i vaig estar fent voltes ben bé una hora i mitja.

Després d'estar a punt d'abandonar, tornar a Mataró i tornar-ho a intentar al migdia, ja amb les zones verdes i blaves desactivades, al final vaig trobar un lloc una mica lluny el recinte i vaig carregar les pesades bosses amb les meves humils aportacions per a l'estand i em vaig retrobar amb els meus estimats companys Dani "Salore", Javi, Vicky i Jaume "Molsupo".  

A l'estand, com cada any, hi teníem un munt de sistemes de les nostres col·leccions particulars, a disposició del públic visitant per tal que hi jugui i rememori títols de la seva infantesa, en descobreixi de nous o posi a prova el seu domini d'uns altres.

És una de les zones on poden asseure's i gaudir d'aquesta afició que tots plegats compartim, i nosaltres anem solucionant incidències, canviant els jocs quan veiem que no estan acabant de triomfar o substituint màquines perquè, al capdavall, són aparells amb unes quantes dècades a l'esquena i no volem que s'escalfin en excés, i sempre n'hi ha alguna que tot i provar-la a casa un cop allà ha deixat de funcionar, com m'ha passat alguna altra vegada i aquest cop no ha estat l'excepció, per desgràcia.

Parlant de consoles que no funcionen, fa unes quantes edicions de RetroBarcelona hi vaig comprar una Game Gear amb els condensadors suposadament canviats, una operació que se'ls ha de fer a totes tard o d'hora, però fa un temps va deixar de funcionar i vaig descobrir, gràcies al company Suso, que m'havien entabanat: no estaven tots substituïts. 

Per sort, la Vicky és una manetes i ha estudiat electrònica i va arreglar, almenys parcialment, el desastre que vaig fer jo fa uns mesos intentant canviar-li els condensadors per mi mateix. Mentre escric aquestes línies no sé si la podrem salvar, però com a mínim s'engega i es manté engegada, que ja és més del que feia quan l'hi vaig portar. Passi el que passi, molt agraït per les hores que li va dedicar.  

Una altra cosa que m'agrada fer en aquest esdeveniment és saludar en persona gent del sector que ens seguim a les xarxes i interactuem, però que no ens havíem "desvirtualitzat" encara, i evidentment tornar a saludar aquelles persones que en algun moment sí que ens hem acabat veient. 

He aprofitat un Ràdio Baku Baku en directe per presentar-me al Xavi PSX i al Patrick Urbano -els Víctors els he conegut per fi en aquesta edició però un parell d'hores abans del pòdcast-, i malauradament, com que estava ocupada, al final no he pogut parlar amb la Simmer Valenciana. També he tornat a saludar en Javi "Spectrumero" Ortiz i en Víctor "Sr. Mayor", amb qui compartim canal de Telegram de l'Everpocast SP i que un any més portaven l'estand d'Evercade, s'han acostat a l'estand els companys de Pixelats.cat i en Paul Lager, i en Parufito, també hi he vist per primer cop en molts anys, però molts, en Josep Maria i en Jalabop del Multivers, al torneig del Windjammers vaig coincidir amb -i vaig desvirtualitzar- en Joe Beltza i, com no podia ser d'una altra manera, hem compartit una estona amb en Renner, en Murshus i en Sikus de Game Museum. Menció especial a la visita sorpresa i breu, un any més, de l'esmentat company Suso, i també l'habitual de l'Altaïr.

Evidentment, també m'agrada aprofitar qualsevol ocasió per jugar jo també, i a banda de fer-ho al nostre mateix estand, intento arreplegar alguna recreativa per gaudir del sentir màxim, i he de dir que aquest any, sobretot el segon dia, hi he pogut jugar força, entenent-se que com que no soc gaire bo i a sobre acostumo a triar jocs als que no he jugat mai perquè prefereixo la novetat, sempre han estat partides curtes, així que he provat molts videojocs, però en cap m'hi he estat gaire estona. 

Passo a llistar-los, com ja he fet alguna vegada (me'ls vaig apuntant al mòbil), i ja aviso que no tots són de recreativa, també n'hi ha del nostre estand, però aquest cop la proporció d'arcades ha pujat:

• Super C
• Windjammers
• 19XX
• Pang
• Scud Race
• Mushihimesama
• Dariusburst Chronicle Saviours
• Ketsui
• Guwange
• Battle Garegga
• Pulstar
• Esp.ra.de
• Ninja Warriors (Commodore 64)
• Bomb Jack
• Batsugun Special Version
• Dodonpachi
• Super Mario Strikers
• Dodonpachi Saidaioujou
• Double Dragon (Master System)

No els comentaré un per un, ja veieu que hi ha molts shoot'em ups, però sí que vull destacar alguns casos: tenia ganes especialment de l'Scud Race, arcade mític de Sega que té una aura de llegenda en part perquè mai es va portar a cap consola ni s'ha emulat oficialment, i ha estat bé, molt tipus Daytona USA. 

El Dariusburst Chronicle Saviours és un dels videojocs preferits de la Vicky, i la màquina és espectacular, amb una pantalla allargada, un banc per a quatre jugadors i una marquesina, i ens hi hem assegut ella, en Dani, en Javi i jo a fer-hi una partida on la Vicky ens ha guiat a cada pas amb els coneixements adquirits després d'haver-hi dedicat centenars d'hores. Tota una experiència.

I el Windjammers és un joc que m'encanta, encara que no soc gaire bo. El cas és que em vaig apuntar al torneig que hi organitzava l'Associació A.R.C.A.D.E. i, per practicar, a banda d'entrenar a casa amb l'Evercade Alpha i el cartutx on ve aquest joc, a RetroBarcelona he fet partides esporàdiques amb gent que no coneixia, i les he perdut totes. 

A l'hora del torneig em conformava amb guanyar un partit i marxar amb aquest record, però els astres s'han alineat i he arribat a les punyeteres semifinals! He perdut el partit pel tercer i quart lloc, però quedar quart amb el nivell que he vist em fa sentir molt content.  

Em sembla que no em queda res més per explicar. Una passada un any més, i sobretot, i no és per fer la pilota, tornar a veure en persona els amics de Retroscroll, encara que aquest any el seu fundador, en Roger, no hi ha pogut ser. 

Moltes gràcies a tots per fer-ho possible, aportant màquines, televisors, coneixements, el que fos, i també per la seva generositat amb mi, en alguns casos material i tot, perquè he tornat a casa amb fundes per a jocs de Famicom, un còmic i un Earthworm Jim de Mega Drive. No m'ho mereixo.

 

 

   

Descobriments: Gate of Doom

De vegades tens un videojoc en diverses plataformes perquè forma part d'alguns recopilatoris que repeteixen parcialment el seu contingut, però no tens pressa per jugar-hi.

I llavors hi ha una competició com aquesta que esmento sempre a la secció, la del canal de Telegram de l'Everpodcast SP, que "t'obliga" a jugar-hi, i descobreixes que t'agrada molt més que no t'imaginaves, i és el que m'ha passat amb aquest títol que tenia comprat digital a la Switch (a la línia Johnny Turbo's Arcade), està inclòs en una de les expansions de l'Egret II Mini i també apareix en un dels cartutxos de l'Evercade. 

Gate of Doom és el nom occidental del joc arcade que Data East va llançar al Japó el 1990 com a Dark Seal, i es tracta d'un joc complex d'etiquetar: potser és discutible, perquè hi ha qui l'anomena beat'em up i d'altres el consideren un hack and slash, però el cas és que té una perspectiva isomètrica i alguns elements propis dels RPG hi tenen un pes important.

De fet, l'ambientació és molt llaminera per als fans de Dracs i Masmorres i de tot l'àmbit de la fantasia heroica que aquell llegendari joc de rol va fer tan popular. Estem parlant de personatges i monstres de l'imaginari fantàstic occidental, i és que aquest títol ens proposa triar entre un cavaller, una fetillera, un bard i un ninja (suposo que era el toc japonès que se li volia donar, atès el seu origen nipó), que per encàrrec del rei d'Etrulia comencen una aventura per segellar la porta del títol i que parin d'aparèixer monstres al regne.

Cadascun dels personatges té una arma diferent, i també unes fortaleses i febleses, i és divertit provar quin ens va millor. Alguns tenen una arma que arriba més lluny, d'altres en fan servir una que obliga a arriscar-se per acostar-se als enemics però potser es mouen més de pressa o són més resistents al verí, i n'hi ha que fan ús de la màgia, com la fetillera.

Això no vol dir que els altres personatges només puguin lluitar com es feia a l'Edat Mitjana. A mesura que derrotem tota mena de monstres i enemics com ara esquelets, orcs, fantasmes o zombis, entre altres, se'ns va omplint una barra d'atac especial, i quan la tenim plena podem prémer el botó secundari per provocar un efecte que dependrà del que ens mostri el llibre que hi ha al capdamunt, i que va canviant automàticament cada pocs segons, mecànica que trobo molt interessant.

No tots aquests atacs especials són igual d'útils, per exemple n'hi ha un que ens converteix en una roca gegant que pot esclafar els enemics, sí, però que es salta molt lentament. Aquí hem de tenir una mica de visió estratègica, també amb el moment en què l'activem, ja que dura uns quants segons i prou. Ah, i no som pas invulnerables quan els fem servir. Simplement, la nostra capacitat destructiva puja molt.

Parlant de paràmetres, i aquí entra la qüestió dels elements d'RPG, no és que hi hagi experiència i pugem de nivell com en un RPG pròpiament dit, però entre els ítems que anem trobant en derrotar alguns enemics i obrir cofres hi ha objectes que milloren la nostra velocitat o la força, també antídots per al verí o armadures que ens fan augmentar la defensa. 

Una acció especial de les que hi ha ajuda molt en aquest sentit: ens transformem en un cofre i anem llançant a l'escenari tota mena d'ítems, que després hem d'agafar, i que ens faran més poderosos per afrontar l'aventura... mentre no perdem aquella vida.

Al final de cada pantalla ens espera un enemic molt més poderós i espectacular, com aquest drac que és l'enemic final de la primera. Aquí estem en una posició de clara inferioritat i hem d'intentar esquivar les seves envestides i anar drenant-li la vida a mesura que puguem, però solen tenir alguna capacitat injusta, com l'anul·lació dels atacs especials en el cas d'aquest drac o projectils molt difícils d'esquivar en el cas del mid-boss de la segona, que és el punt màxim on he arribat jo amb un sol crèdit.

No soc especialment fan de Dracs i Masmorres ni dels productes que s'hi han inspirat al llarg de les dècades, tampoc em generen rebuig, ho dic perquè us feu una idea dels meus gustos i, tenint-los en compte, he de dir que aquest videojoc m'ha semblat molt divertit i m'ha enganxat, encara que veig la seva creixent dificultat i les injustícies que es produeixen de vegades en aquests combats contra els enemics més grossos, a més de la dificultat de posicionar-se, de tant en tant, en un escenari en diagonal.

Però estic content d'haver provat aquest clàssic i en alguna màquina o altra hi aniré fent partides. També té una segona part, Dark Seal II al Japó i Wizard Fire, de 1992, que algun dia s'haurà de provar.

 

Malalts dels videojocs: Tatuatges de Double Dragon

Ara feia força temps que no publicava una entrada sobre tatuatges, i com que últimament estic una mica obsessionat amb la llegendària saga Double Dragon, cabdal per entendre la història del meu estimat gènere dels beat'em ups, i se n'ha tornat a parlar perquè fa poc va morir prematurament el seu creador, en Yoshihisa Kishimoto, he pensat que estaria bé veure exemples de com s'ha plasmat la influència d'aquesta franquícia a la pell de la gent.

Si hi ha un tret argumental característic de la saga és el protagonisme dels germans Billy i Jimmy Lee, i a la foto que veurem a continuació hi ha dues persones que no podem saber si tenen relació de germans, o potser són "com germans", però es veu que es van fer tatuatges a joc dels germans Lee.

Ara en veurem un altre que mostra en Billy, el personatge per defecte del jugador 1 i, per tant, també del jugador solitari, en una altra puntada de peu en salt, però irònicament s'ha tatuat en un bíceps: 

Si sou observadors i coneixeu bé la saga i els seus dissenys, a la primera imatge els sprites estan trets del primer Double Dragon per a la NES, i a la segona l'origen és la seva celebrada seqüela.

Més difícil em resulta identificar el següent tatuatge, perquè la postura i el disseny són del Double Dragon II, però el color d'un dels personatges no coincideix amb el que després ens trobem al joc:

No hi ha un germà Lee que vagi de groc... o sí? En Sonny, que apareix al Double Dragon III. Però allà el disseny era diferent. Què és això, doncs? Misteri resolt: és un sprite basat en el Double Dragon IV, on també apareix i que imita l'estil NES tot i ser un joc de 2017.

Aquest altre ja l'havíem vist en una entrada sobre tatuatges de beat'em ups, però és que la imatge d'en Billy saltant per fer un cop de peu és molt icònica. Trobo a faltar, però, algun tatuatge del també icònic cop de colze amb què el joc se'ns facilita molt, com a mínim a la versió original de recreativa.

En aquest altre els germans Lee no estan sols, sinó que formen part d'una petita representació de sagues third-party de la NES, i és que sens dubte, els Double Dragon van tenir a la consola de 8 bits les seves versions més populars.

Aquest tatuatge potser no estaria tan clar que pertany a la saga, més enllà que hi ha un drac blau i un altre de vermell, els colors habituals d'en Billy i en Jimmy respectivament.

Però el duu a la pell en Johnny Alicea, extra d'acció en pel·lícules que el va ensenyar a Twitter quan es va conèixer la defunció del mestre Kishimoto, tot explicant que Double Dragon va ser el que el va motivar a practicar arts marcials i, al capdavall, dedicar-se al que es dedica.

M'ha costat trobar tatuatges d'aquesta mítica saga, em sorprèn precisament perquè és molt coneguda i estimada, i he hagut de tenir paciència perquè els termes de cerca coincideixen massa amb possibilitats que no tenen res a veure amb els videojocs, però un dels resultats m'ha fet gràcia, i és aquesta paròdia del llibre The Girl with the Dragon Tattoo.

M'ha decebut força, això sí, que no hi hagi cap tatuatge de l'entranyable i alhora temut enemic Abobo, però pensaré que senzillament no s'ha compartit a les xarxes socials.

 

 

Exclusius de recreativa: Top Skater

Tot i que el monopatí de carrer (com en diu la Viquipèdia en català) no és un esport que m'hagi despertat mai gaire interès, ni hi entenc, ni he jugat seriosament a cap videojoc que s'hi basi, em sorprèn que el joc de què us parlaré avui tot just el descobrís fa uns dies, mentre repassava una mica la història de les plaques de recreativa de Sega.

És a dir, que no hi hagi jugat és normal, que no l'hagi vist mai també, però que no l'hagués sentit esmentar fins fa pocs dies quan escric aquestes línies, la veritat és que em costa més de creure. Però és així, i en bona part és, precisament, perquè no va sortir en cap consola domèstica, raó per la qual arriba a aquesta secció.

Top Skater és el nom d'aquest arcade de Sega, desenvolupat per l'estudi intern AM3 (Sega Rally, Virtua Tennis, Crazy Taxi... poca broma) i llançat per a recreatives el 1997, concretament per a la placa Model 2 de la companyia, que a més dels esmentats títols havia acollit altres clàssics com Virtua Cop, Daytona USA o, de fora de Sega, Dead or Alive.

La gràcia de la història és que el moble del joc és especial perquè per jugar-hi ens hem de posar al damunt d'un monopatí, ajudats per unes barres laterals per si no tenim la destresa real requerida per practicar aquest esport, i que els personatges que surten en pantalla facin el que esperem. 

Considerat el pare espiritual de la saga Tony Hawk, ja de consola, el joc ens convida a fer els típics trucs dels patinadors per rampes, baranes i els llocs habituals en què es demostra la destresa d'aquests cracs, i l'objectiu és aconseguir el màxim de punts dins del temps que se'ns dona. 

Com ens explica en Marcade, el protagonista del vídeo i gran fan de la màquina -he de dir que vaig trobar-ne primer una foto i ja em va semblar que podia ser ell, i resulta que ho era!-, com més arrisquem i aguantem a la taula abans de saltar, més punts aconseguim.

És possible que el disseny del joc i dels personatges, l'estètica en general, a més de la banda sonora -en aquest cas, totalment feta de cançons de la banda de punk rock Pennywise- us recordi el Crazy Taxi, ja esmentat, i si és així és normal, perquè el director del Top Skater és en Kenji Kanno, que va dirigir després el joc de l'esbojarrat transport privat. 

El llegat del Top Skater és enorme: va inspirar, com dèiem, els Tony Hawk de PlayStation, ja que els seus creadors hi estaven enganxats, i un altre títol d'skateaboarding, l'Ollie King, que va sortir el 2004 i havien signat els responsables del Jet Set Radio, mític joc de la Dreamcast que en aquell cas ens posava als peus dos patins en línia, tenia una jugabilitat i un moble arcade molt similars. 

L'any 2001 havia sortit una seqüela pròpiament dita del joc protagonista d'avui, anomenada Air Trix, per a la placa Hikaru de Sega, que tampoc va tenir versió domèstica. I és una llàstima que tant l'un com l'altre es quedessin als salons recreatius, perquè encara que bona part de la gràcia, el control en forma de monopatí, no es pogués traslladar fidelment a un comandament tradicional, el gran èxit que havia tingut aquell títol arcade potser s'hauria reflectit, encara que fos en menor mesura, en una Dreamcast, tal com va passar amb altres arcades de Sega de finals dels 90 i principis dels 2000. Mai ho sabrem.

  

 

Exclusius de recreativa: Karate Blazers

Sempre dic que els beat'em ups poc polits, toscs, tenen un encant especial. M'agrada provar-los, encara que tinguin un desenvolupament avorrit, animacions rudimentàries o una dificultat artificialment alta. Vaig descobrir per casualitat l'existència del que us porto avui, perquè va resultar que era l'origen d'un equip de personatges que es poden triar al shoot'em up Aero Fighters 3, i a sobre, just després de descobrir-lo, el van afegir als Arcade Archives de la Switch i la PS4. 

Amb l'escalfada del moment me'l vaig comprar, i a diferència d'altres vegades que us he parlat d'exclusius de recreativa només buscant-ne informació, aquest cop en podré parlar amb una mica de coneixement de causa i serà, a la pràctica, una anàlisi.  

És curiós, perquè Video System és una companyia que tampoc té tantíssims videojocs al seu currículum, però a banda de la saga Aero Fighters, que ja he esmentat, destaca pels Power Spikes de voleibol o l'F-1 World Grand Prix com a títol més recent i important, ja a finals dels 90 i principis dels 2000, segons la versió.

Però el 1991 presentava en recreatives aquest Karate Blazers que, com deia, pertany al gènere dels mastegots de carrer. El problema és que aquell any ja s'havien vist coses força millors, però aquesta mena de joc era prou popular perquè tothom hi fes almenys una incursió, de més o menys èxit. I aquest cas no en va tenir prou com perquè es portés a cap consola domèstica. Però no avancem esdeveniments.  

Com no podia ser d'una altra manera, el joc ens proposa rescatar una noia que ha estat segrestada per una banda, i ho haurem de fer controlant un dels quatre personatges especialitzats en diferents disciplines marcials. 

Tot i que són quatre, cap d'ells és una noia, però val a dir que permetia quatre jugadors simultanis, que no era una cosa innovadora, però el 1991 tampoc hi havia tants jocs que ho oferissin, així que això sí que l'hi podem reconèixer.

Com tampoc ens hauria de sorprendre en excés, sobretot d'un videojoc poc conegut del gènere, Karate Blazers està farcit de tòpics dels beat'em ups, amb tipus d'escenaris suats -també val a dir que no és que hi hagi infinites menes de paisatges plausibles en un joc així- i enemics arquetípics que ens recorden molt, en alguns casos, tipus de contrincants que havíem vist al Final Fight o a l'Streets of Rage (aquest del mateix 1991), com el típic panxut o el saltimbanqui.

Al final no veiem gaires enemics diferents, hi ha poca diversitat en aquest sentit, i són més aviat variants de colors. Tampoc són especialment agressius, però el que fa el joc, i això se li pot criticar tranquil·lament, és llançar-nos-els en grans quantitats i obligar-nos a fer servir més sovint del que voldríem l'atac especial, que com correspon a un altre tòpic del gènere, ens pot salvar de més d'una situació en què estem abassegadorament superats, però també ens treu un tros de vida, i no és que en tinguem gaire. De fet, amb quatre o cinc cleques acabem morts.

Cadascun dels quatre protagonistes té un atac especial diferent, força espectaculars en alguns casos. La particularitat d'aquest joc, però, és que podem evitar el preu que hem de pagar per aquests atacs especials si tenim al nostre inventari uns rotlles que anem trobant per l'escenari de tant en tant. És com un ús gratuït d'aquest atac especial.

A banda de l'excessiu nombre d'enemics que ens ataquen, una altra motivació per fer servir aquests atacs és que el repertori de moviments dels nostres lluitadors tampoc és gaire ampli: tenim el cop de puny i una puntada en salt que és, de fet, l'única manera de saltar. I sí, també podem agafar els enemics si ens hi acostem prou. Un altre detall important és que podem pegar els oponents quan són a terra, i segons com ja ens els carreguem i no es tornen a aixecar, també en el cas dels bosses.

Les pantalles no són gaire llargues, però són parts d'una de més gran. Al final de la tercera de cada zona ens hi trobarem un enemic de final de pantalla, amb una barra de vida ben visible i que, curiosament, es presenta diferent de la nostra vida, que està representada per un cercle a la cantonada superior esquerra de la pantalla.

Aquests enemics finals no són excessivament difícils de derrotar a causa de les seves habilitats, però fan servir el truc barat d'enviar-nos esbirros sense parar, cosa que ens dificulta molt la tasca. I un temporitzador ens pressiona perquè acabem de pressa amb aquell combat.

Al Karate Blazers hi ha, és clar, ítems de recuperació de vida, i elements destructibles amb objectes dins -de vegades també enemics-, però una cosa que crida força l'atenció, sobretot perquè a l'època ja era estàndard des del primer Double Dragon, és que no tinguem la possibilitat de fer servir cap arma, així que ens podem oblidar d'estomacar els enemics amb canonades, pedres ni cap element de l'escenari. 

A causa de la dificultat artificial de què he parlat abans, al final el joc convida a passar-se'l alimentant-lo de crèdits, tot i que sempre podem convertir-nos en autèntics mestres i no necessitar-ho, però a mi em venia de gust veure'l tot per poder-ne parlar, i he de dir que cap al final trobem el típic boss rush i, això sí, un decebedor enfrontament final amb un boss reciclat, més ben acompanyat que mai.  

Fa la sensació que la idea tenia potencial, encara que hagués estat un beat'em up més i malgrat les "fortes inspiracions" que ens hi trobem, però que els enemics estan poc treballats, sobretot els de final de pantalla. 

Pel que fa a la resta, com he dit al principi a mi m'agraden els beat'em ups fins i tot quan estan lluny de l'excel·lència, i aquest té el seu encant amb uns protagonistes que ataquen amb postures més aviat estranyes i que esdevenen tan de pa sucat amb oli, tan genèrics, que em cauen bé i tot.

I probablement no hauria descobert aquest joc -bé, sí, quan va sortir als Arcade Archives- si no hagués estat perquè em vaig assabentar que hi sortien dos dels personatges que formen l'equip Blazers de l'Aero Fighters 3, com he dit en començar, l'any 1995. 

Aquestes petites històries de les companyies de videojocs sempre em fascinen i m'agrada estirar-ne el fil, però aquest cop ha sigut amb un compromís més gran del que és habitual perquè he comprat el joc i hi he jugat. I, malgrat les mancances evidents que té, hi dedicaré més partides. Però el que és segur és que quan jugui a l'Aero Fighters 3 ja sé que sentiré simpatia cap a un grup determinat.

 

Repàs videojoquístic de 2025 i reptes per a 2026

Com faig cada any, l'última entrada està dedicada al repàs de com m'han anat aquests 12 mesos en l'àmbit dels videojocs, i recupero el nou format iniciat el 2024, que consisteix en atabalar-vos amb les meves coses un sol cop, en comptes de fer el repàs a l'última entrada de l'any i els reptes o propòsits per al nou any a la primera del següent.

Així doncs, pel que fa al que m'havia proposat, i que perquè tingui més gràcia no havia tornat a mirar fins ara, hi havia uns objectius que, com de costum, només he aconseguit parcialment.

Em vaig proposar no proposar-me comprar menys, així no m'havia d'enfadar amb mi mateix, i l'objectiu s'ha aconseguit: he continuat comprant videojocs per a les meves consoles actuals, també molts per a les antigues gràcies o per culpa de Vinted, i sistemes: el més destacat, la Switch 2, des de la seva sortida al juny, però per problemes logístics la vaig tenir un mes després.

També vaig caure en noves màquines dedicades al retro, com el The Spectrum en una rebaixa i el model Alpha de l'Evercade, que sí que era un objectiu de compra declarat l'any passat, en un al·lucinant preu erroni en què la flauta va sonar. Com si m'hagués tocat en un sorteig, pràcticament. Per explicar als nets.

Preus a banda, i la veritat és que en general he aconseguit bons preus i finançar-me les compres venent-me coses que no volia o que pensava canviar per versions millors, he comprat massa, això és cert, i m'agradaria que això canviés, però sospito que forma part de la satisfacció immediata per compensar el fet que la vida no em permet jugar gaire.

Dit això, és l'hora de repassar els jocs als que he jugat aquest 2025, amb un mínim de dues sessions i amb els acabats en negreta:

• The Last of Us Part I
• Chrono Trigger 
• Freddy Farmer
• Psycho Pinball 
• Burnin’ Rubber
• P-47: The Phantom Fighter 
• Tetris 99
• The Legend of Zelda: Link’s Awakening
• Demon’s World
• Earthworm Jim 
• 10-Yard Fight
• Earth Defence Force
• Super Mario Party Jamboree
• Kirby's Dream Land 2 
• Super Mario Odyssey 
• The Last of Us Part II 
• Mario vs. Donkey Kong 
• Flora & Fang
• Mario Kart World 
• Windjammers 
• Super Metroid
• Vapor Trail
• Crude Busters 
• Blaster Master
• Popeye 2
• Metal Slug
• The Legend of Zelda: Echoes of Wisdom
• Magician Lord 
• Silver Bullet 
• The Secret of Monkey Island 
• Double Dragon (NES)
• Teenage Mutant Ninja Turtles: Fall of the Foot Clan
• Teenage Mutant Ninja Turtles II: Back From the Sewers
• Scrapyard Dog
• Teenage Mutant Ninja Turtles III: Radical Rescue
• Block Out
• Double Dragon II (NES)
• Moon Patrol 
• Super Dodge Ball 

M'havia proposat, i crec que ho he aconseguit, jugar lliurement, sense obligar-me a seguir una llista ni un full de ruta, però sense oblidar alguns títols als que volia jugar quan fos possible. He fracassat en el propòsit de començar la saga Final Fantasy i tornar als Dragon Quest, però ha estat perquè no hi ha hagut manera de trobar d'oferta el recopilatori dels sis títols pixelats de la primera, i els remakes dels tres primers jocs de la segona han trigat tant en estar rebaixats que me'ls portaran els Reis, així que en parlarem l'any que ve. 

També volia jugar al Shenmue, però no he trobar el moment, les forces, les ganes o el temps, sempre ha estat una cosa o l'altra -o més d'una- el problema, al GTA III i al Yakuza 0, però en aquest últim cas, quan començava a veure el moment de jugar-hi es va saber que les primeres entregues de la saga rebrien unes noves versions per a PlayStation 5, cosa que m'ha fet posar en pausa els meus plans, a l'espera de veure si voldré aquests remasters/remakes o si els podré aconseguir en el format que m'agradaria.

Ha estat un any més en què no he jugat gaire a la principal consola de sobretaula de casa, la PS5, però quan ho he fet ha estat dedicant el poc temps de què disposo a una única saga: m'he acabat el The Last of Us Part I, que tenia començat de feia molt, i poc després em vaig posar amb el seu final, el The Last of Us Part II Remastered, que és més llarg i he completat no fa gaire. Una experiència boníssima, inoblidable, que ha valgut molt la pena. Però em proposo, de cara a 2025, jugar més a aquesta consola i els seus jocs (i els de la PS4), veurem en quin ordre. D'on trauré el temps, no ho sé.

He tingut abandonada la Xbox One, ni tan sols he acabat el Mega Man 7, tot i que hi vaig fer una sessió més, un altre problema que voldria esmenar, ja que encara hi tinc molts jocs per jugar, però la principal màquina a la que he pogut dedicar temps, com sempre gràcies a la seva portabilitat i al fet que tres dies a la setmana agafo el bus de línia per anar a treballar, ha estat la Switch, i després la seva successora, la Switch 2. 

Gràcies a elles he pogut completar el Super Mario Odyssey al 100%, el remake del The Legend of Zelda: Link's Awakening, el nou The Legend of Zelda: Echoes of Wisdom, el Super Metroid al servei de jocs clàssics del Nintendo Switch Online -en preparació per a un pòdcast de Retroscroll dedicat a aquest clàssic-, l'espectacular indie Silver Bullet que he tingut l'oportunitat d'analitzar i que és tremendament addictiu, i els dos primers videojocs de les Tortugues Ninja per a la Game Boy dins del recopilatori Cowabunga Collection, que m'agraden molt aquestes compilacions de jocs retro, però després no hi jugo gaire, i hi volia posar remei.

Abans d'agafar la Switch per distreure'm de camí a la feina i de tornada a casa, però, vaig voler jugar a un RPG clàssic i molt estimat, el Chrono Trigger, en versió Nintendo DS, un port al qual no havia jugat mai tot i tenir-la des de feia molts anys... i l'espera ha valgut la pena. M'ha encantat, és absolutament increïble. I no havent-hi jugat mai, trobo que he jugat a la millor versió possible.

L'últim joc que he acabat aquest any ha estat el Super Dodge Ball, emblemàtic de la NES i un dels primers de la saga Kunio-kun, al que ja havia jugat a la Switch, però aquest cop ha estat amb el final real, desbloquejant l'equip rival extra, i al cartutx Technos Collection 1 de l'Evercade, una de es màquines que més he tocat aquest any, tant en format portàtil com amb la bartop esmentada més amunt per als jocs arcade, en part gràcies a les competicions mensuals del canal de Telegram del pòdcast Everpodcast SP, que m'han permès descobrir coses molt interessants, en el sentit de jugar-hi per primer cop tot i conèixer-les de nom, com 10-Yard Fight, el Psycho Pinball, el Magician Lord o el Moon Patrol, a més d'altres als que he jugat per iniciativa pròpia, com els dos primers Double Dragon de la NES. Continuo enamorat d'aquest ecosistema de consoles i la seva proposta de cartutxos amb una selecció de roms, i aquest any han arribat meravelles com el meu estimat Windjammers, a més de tres cartutxos de Neo Geo, amb un 2026 que prometen que serà encara més espectacular. 

Els videojocs són, per a mi, una experiència solitària, però d'una manera o d'una altra la comparteixo amb altres persones, com l'esmentat canal de Telegram o els meus companys i amics de Retroscroll, amb els quals enguany hem tornat a tenir estand a la RetroBarcelona, i hi tornarem el 2026, a més de gravar alguns pòdcasts. Sense ells, tot això tindria menys sentit.

Ja de manera presencial, amb la meva filla hem jugat a algunes coses junts, però sobretot el Super Mario Party Jamboree, que va ser un encert dels Reis de fa gairebé un any, i a més per l'aniversari li vam regalar una BatleXP G350, una consola portàtil emuladora on està descobrint moltíssims jocs clàssics i li estan agradant, cosa que em fa content perquè no li generen rebuig vinguin de la consola que vinguin, amb favorits com els esmentats Super Dodge Ball o Windjammers.   

Ha estat un any, doncs, en què no és que no hagi jugat, però sé que he deixat escapar oportunitats perquè els plans que fas i el que després et permet el dia a dia no tenen per què coincidir. També em vaig fent gran, necessito dormir una mica més, i què coi, també m'agrada llegir. De cara a 2026, però, vull continuar jugant al que em vingui de gust en cada moment, sense oblidar alguns grans títols als que vull clavar les urpes en algun moment i coses que tinc criminalment abandonades (sí, Tears of the Kingdom, tornarem a veure'ns), però m'esforçaré per no comprar tant ni obsessionar-me tant amb el meu propi bagatge videojoquístic per culpa de les xarxes socials i el maleït FOMO que em provoquen. Apa, bon any nou a tothom!

 

 

Descobriments: Magician Lord

Quan el primer cartutx de Neo Geo va arribar al catàleg de l'Evercade, estava clar que el Metal Slug seria un dels escollits per a la competició mensual del canal de Telegram de l'Everpodcast SP, que ja vaig esmentar en parlar del 10-Yard Fight.

El que no m'esperava era que l'altre títol triat de la màquina d'SNK m'agradaria tant, tot i que el tenia comprat per a la Switch -sense haver-hi jugat- i en recordava imatges de l'època i tenir-lo a la inacabable llista de pendents. 

La competició em va brindar l'oportunitat de posar-m'hi una mica seriosament, i me'n vaig enamorar prou com per dedicar-li una entrada en aquesta secció en què parlo de videojocs que m'han sorprès i als quals no havia jugat mai, tot i que en molts casos els coneixia de nom.

Magician Lord és un videojoc d'Alpha Denshi -second-party d'SNK, com vaig explicar aquí- llançat el 1990 per a les recreatives Neo Geo MVS, el 1991 per a la domèstica Neo Geo AES i el 1994 per a la Neo Geo CD, tot i que la versió que he provat jo, atès que es troba a la línia arcade d'Evercade, la primera de totes.

Un dels títols de llançament de la consola, es tracta d'un plataformes d'acció a l'estil Shinobi, per entendre'ns, que ens posa a la pell d'un jove però talentós mag que és l'última esperança del país de Cadacis per fer front a l'exèrcit de monstres del malvat bruixot Gal Agiese. Bé, més que Shinobi, el podríem comparar amb el Ghouls 'n Ghosts, perquè la seva dificultat és molt alta, si més no per al comú dels mortals. 

Hi ha qui, en retrospectiva, no valora d'una manera excessivament positiva aquest joc des del punt de vista tècnic, dient que es nota que és dels primers de la Neo Geo, però si ens posem en la pell dels jugadors de 1990, i no en la dels que anys després veurien de què era capaç aquella màquina, estarem d'acord que una sola captura d'imatge ja permet veure que això estava per sobre d'una Super Nintendo o una Mega Drive. És cert que no massa per sobre, si més no del que aquelles consoles podrien fer més endavant, però per sobre ho estava.

Jo només l'havia vist així, en fotos de revistes, i ni tan sols l'havia provat en emuladors, tot i tenir-lo, com he dit al principi, comprat per a la Switch des de feia temps. Ha estat a l'Evercade, i concretament al model Alpha, que és una recreativa bartop, quan m'hi he estrenat. I m'ha al·lucinat.

Els escenaris i els colors són ben vius, també les criatures malvades que els poblen, i l'acció és pràcticament constant. Caminarem poques passes abans que ens aparegui alguna amenaça, i a còpia d'assaig i error anirem trobant el seu punt feble o la manera més òptima d'encarregar-nos-en... si és que n'hi ha.

Perquè, per exemple, hi ha una mena de pterodàctils petits amb patró de ratpenats que són tremendament empipadors, i que tot i derrotats reapareixen per poc que moguem l'scroll sense pensar. Fins ara, per restriccions de la competició, només hi he jugat amb un crèdit, cosa que vol dir que no he arribat gaire lluny, però si la primera i la segona pantalla són tan fumudes com les he vist, ja em puc preparar per posar-hi moltes monedes virtuals de cara a la resta d'escenaris.

Com es pot veure al vídeo, i si us el voleu estalviar ja us ho explico -tot i que no us ho recomano, perquè hi podreu veure el joc en moviment i sentir-hi l'excel·lent banda sonora-, la particularitat del nostre protagonista és que, tocant uns orbs que apareixen en punts concrets de l'escenari, assoleix diverses transformacions, com ara la d'un drac que llança foc, però val a dir que algunes no donen gaire avantatge, ans al contrari, cosa que també recorda l'esmentat Ghouls 'n Ghosts. 

L'ambientació fantàstica i demoníaca, si és el nostre rotllo, és estupenda, i a mi em fa venir ganes de continuar jugant a aquest joc que ja sé que no podré completar mai amb un crèdit, però que pel que he vist fins ara m'ha agradat molt. I és per això que, més enllà d'una anàlisi o una descripció detallada del joc, el que faig en aquestes entrades de descobriments és parlar de les meves experiències inicials amb obres que, per una raó o una altra, en el seu moment no havia tocat. Sort que mai és tard, per descobrir bons jocs retro.

 

Anàlisi: Silver Bullet

Ja fa un temps que estic tenint la sort i l'honor de rebre codis per analitzar videojocs indie, la gran majoria de la distribuïdora Flynn's Arcade, que s'especialitza -però no únicament- en jocs d'estil recreativa vuitantera, de jugabilitat directa i no excessivament complexa, i estic content de tenir aquesta oportunitat.

No sempre disposo de temps i n'he hagut de deixar escapar algun, però quan vaig descobrir aquest vaig veure de seguida que valia la pena trobar temps com fos, i ara que l'he provat a fons ha arribat el moment de compartir amb vosaltres les meves impressions. 

Silver Bullet, que surt el dia 30 d'octubre de 2025 per a Steam i Switch (la versió analitzada), és el nom d'aquest títol d'1CC Games que es presenta com un videojoc de galeria de tir, o un gallery shooter (pensem en un Wild Guns, un Cabal...) amb gràfics estil 16 bits i de tema gòtic en què nosaltres controlem una simpàtica versió del llegendari Van Helsing, que surt a enfrontar-se a tota mena d'enemics basats en els tòpics del terror per tal d'enfrontar-se, si hi arriba, al vampir Reggie, que ha segrestat uns innocents cadells.

El nostre protagonista dispara contra tota mena d'enemics (fantasmes, zombis, pallassos paracaigudistes, bruixes, aranyes i fins i tot meteorits) en escenaris com una casa encantada, l'interior d'una piràmide, un museu prehistòric, una fira o un cementiri, cadascuna amb els seus perills però també els seus objectius de bonificació, i lluita contra bosses i midbosses d'allò més espectaculars, variats i satisfactoris de vèncer. 

La pantalla és plena d'elements amb els quals haurem de tenir molt de compte, perquè a banda de la punteria per derrotar els perills haurem de ser prou àgils per esquivar tot allò que se'ns acosti, cosa que dona lloc a partides frenètiques i divertidíssimes que al principi ens semblaran aclaparadores, però que a còpia de tornar-ho a intentar veurem com acabem dominant i, al cap de no gaire temps, començarem a somiar amb passar-nos el joc.

Hi ha moltes coses per comentar i m'agradaria fer-ho d'una manera que fluís al millor possible, de manera que en aquest punt he de dir que el joc proposa que te l'acabis amb un màxim de tres crèdits, sembla que la quantitat comunament acceptada per considerar un arcade superat, i així és com jo ho he aconseguit, però evidentment també premia la compleció amb una sola "moneda" amb el corresponent assoliment. Perquè sí, una de les moltes coses que té aquest títol és una petita llista d'assoliments interns en el cas de la Switch (i "ensenyables" en el de Steam), que sempre és un al·licient per intentar arribar una mica més lluny.

La taula de puntuacions online n'és un altre. Aquí em veieu quan, fa uns dies, era el quart a tot el món, que és un orgull relatiu perquè quan hi entri més gent que els que n'hem rebut el codi baixaré un munt, no cal dubtar-ho, però picar-se amb un mateix i amb els altres per figurar en aquesta llista en el lloc més destacat possible ens porta a una manera de jugar i una actitud de superació personal pròpies dels 80 i els 90, època que el Silver Bullet evoca amb la seva proposta, tant jugable com gràfica i fins i tot sonora, amb una música que fa ús de les limitacions del xip de la Mega Drive, el YM2612 de Yamaha.

Parlant de puntuacions, aquí ve un altre punt molt important, i és el de les mecàniques del joc. Perquè no es tracta només de derrotar tants enemics com puguis, també l'enemic de final de pantalla i passar al següent repte. El joc té un sistema de recompenses molt ben trobat i que convida a buscar la perfecció.

Si ens fixem en la imatge, hi ha una apartat que és "accuracy", que és la punteria. En què consisteix? Doncs és un marcador que va pujant a mesura que encertem els trets. Si disparem al no res, va baixant. Si sempre toquem algun enemic, va pujant. Si morim, ens baixa força. A sobre d'això hi ha un aliment destacat, que és la recompensa que ens donen si disparem el gosset que ens acompanya, que és l'atac especial que tenim, i que podem fer servir de tant en tant, quan se'ns ha omplert la corresponent barra, tan fàcil com anar disparant.

Aquests aliments que apareixen de qualsevol enemic derrotat pel nostre atac especial de gosset sumen punts, i a mesura que anem desbloquejant aquests aliments cada cop ens en donen més. Per tant, més punts per a nosaltres. 

A sobre, hi ha unes dianes i altres elements de les pantalles que proporcionen monedes d'or, que ens serviran per comprar coses a les botigues que hi ha entre pantalla i pantalla, com ara escuts d'un sol ús, un segon gosset per a atacs especials o un imant d'ítems, però personalment sempre he preferit comprar una vida extra i tenir, per tant, una oportunitat més de puntuar o passar-me el joc.

Més temes de puntuació, ja veieu que tot va lligat: entre pantalles, a més de la botiga, tenim fases de bonus, que són diferents cada cop, molt variades i molt divertides, i on la mort no ens resta cap vida, sinó que fa que s'acabin i punt, però no és sobrer intentar fer-les perfectes per obtenir punts i monedes d'or.

Si us agraden, heu de saber que arribat un moment s'hi pot jugar a la modalitat score attack, sense passar per l'aventura, així que fins i tot modalitats extra, té aquest completíssim joc.

Pel que fa a opcions, Silver Bullet en té un fotimer: podem tocar diversos paràmetres de visualització (scanlines, filtres, curvatura de la pantalla per emular una CRT...) i també triar el sistema de control, cosa important perquè és un joc on hem de moure el nostre personatge però alhora la mira amb què disparem. Es pot fer amb un sistema de doble stick, amb un altre en què disparem alhora que movem el cursor -i és més benèvol, per aquest motiu, a l'hora de comptar els trets encertats en objectiu-, i també es pot personalitzar. 

A més, hem de comptar amb el botó d'atac especial i amb el dash que pot fer en Van Helsing, així que hi ha moltes coses per controlar alhora, però no cal patir, perquè us asseguro que aviat se li agafa el truc. 

Tampoc cal patir si veieu imatges com aquesta: sí, el Silver Bullet té enfrontaments dignes del subgènere bullet hell dels shoot'em ups, al capdavall la gent d'1CC Games havia fet docs jocs d'aquest estil, l'Star Hunter DX i l'Space Moth: Lunar Edition, però aprenem a superar-los sense ser experts en els jocs de naus, i em podeu creure, perquè és el que he experimentat. 

Això, de per si, és una mena de picada d'ullet a un gènere dels videojocs, però també en veiem d'altres, com als Pang i el Tetris, però ho anireu descobrint a mesura que hi jugueu. De debò, és una meravella de joc. Divertidíssim, variadíssim i addictiu com pocs. No tinc cap dubte que és un dels millors videojocs als que he jugat aquest any. De debò, no se m'acut res dolent per dir-ne.

 

Aquesta anàlisi ha estat possible gràcies a un codi proporcionat per Flynn's Arcade