Exclusius de recreativa: Top Skater

Tot i que el monopatí de carrer (com en diu la Viquipèdia en català) no és un esport que m'hagi despertat mai gaire interès, ni hi entenc, ni he jugat seriosament a cap videojoc que s'hi basi, em sorprèn que el joc de què us parlaré avui tot just el descobrís fa uns dies, mentre repassava una mica la història de les plaques de recreativa de Sega.

És a dir, que no hi hagi jugat és normal, que no l'hagi vist mai també, però que no l'hagués sentit esmentar fins fa pocs dies quan escric aquestes línies, la veritat és que em costa més de creure. Però és així, i en bona part és, precisament, perquè no va sortir en cap consola domèstica, raó per la qual arriba a aquesta secció.

Top Skater és el nom d'aquest arcade de Sega, desenvolupat per l'estudi intern AM3 (Sega Rally, Virtua Tennis, Crazy Taxi... poca broma) i llançat per a recreatives el 1997, concretament per a la placa Model 2 de la companyia, que a més dels esmentats títols havia acollit altres clàssics com Virtua Cop, Daytona USA o, de fora de Sega, Dead or Alive.

La gràcia de la història és que el moble del joc és especial perquè per jugar-hi ens hem de posar al damunt d'un monopatí, ajudats per unes barres laterals per si no tenim la destresa real requerida per practicar aquest esport, i que els personatges que surten en pantalla facin el que esperem. 

Considerat el pare espiritual de la saga Tony Hawk, ja de consola, el joc ens convida a fer els típics trucs dels patinadors per rampes, baranes i els llocs habituals en què es demostra la destresa d'aquests cracs, i l'objectiu és aconseguir el màxim de punts dins del temps que se'ns dona. 

Com ens explica en Marcade, el protagonista del vídeo i gran fan de la màquina -he de dir que vaig trobar-ne primer una foto i ja em va semblar que podia ser ell, i resulta que ho era!-, com més arrisquem i aguantem a la taula abans de saltar, més punts aconseguim.

És possible que el disseny del joc i dels personatges, l'estètica en general, a més de la banda sonora -en aquest cas, totalment feta de cançons de la banda de punk rock Pennywise- us recordi el Crazy Taxi, ja esmentat, i si és així és normal, perquè el director del Top Skater és en Kenji Kanno, que va dirigir després el joc de l'esbojarrat transport privat. 

El llegat del Top Skater és enorme: va inspirar, com dèiem, els Tony Hawk de PlayStation, ja que els seus creadors hi estaven enganxats, i un altre títol d'skateaboarding, l'Ollie King, que va sortir el 2004 i havien signat els responsables del Jet Set Radio, mític joc de la Dreamcast que en aquell cas ens posava als peus dos patins en línia, tenia una jugabilitat i un moble arcade molt similars. 

L'any 2001 havia sortit una seqüela pròpiament dita del joc protagonista d'avui, anomenada Air Trix, per a la placa Hikaru de Sega, que tampoc va tenir versió domèstica. I és una llàstima que tant l'un com l'altre es quedessin als salons recreatius, perquè encara que bona part de la gràcia, el control en forma de monopatí, no es pogués traslladar fidelment a un comandament tradicional, el gran èxit que havia tingut aquell títol arcade potser s'hauria reflectit, encara que fos en menor mesura, en una Dreamcast, tal com va passar amb altres arcades de Sega de finals dels 90 i principis dels 2000. Mai ho sabrem.

  

 

Crònica de Retrobarcelona - 2a Fira del Videojoc Clàssic

És la primera vegada que vaig a una fira relacionada amb els videojocs, no hi compto pas els Salons del Manga, ni tan sols els que incloïen aquest mitjà d'entreteniment al seu nom per tal d'atraure més públic. Conec les reunions d'usuaris de l'MSX, però no hi he anat mai (encara), i quan vaig saber de la celebració de la 2a Retrobarcelona o Fira del Videojoc Clàssic, al Disseny Hub de Glòries, em van venir ganes d'estrenar-me i vèncer la por. 

Sí, por, perquè en aquest bloc parlo molt de videojocs retro, però en realitat em baso més en la recerca que en les pròpies experiències: no tinc ni de lluny els coneixements, els videojocs ni les consoles que tenen (i dominen) altres amants de l'entreteniment electrònic retro. Al seu costat sóc un no ningú, vaja.

Per diverses circumstàncies, tot i aquest pas endavant que volia fer, no m'era possible anar-hi, però al final es va obrir la possibilitat i vaig decidir fer-hi una ullada. Una ullada i participar en un parell de tornejos i cap a casa. El resultat: l'any vinent m'enduré un entrepà i m'hi estaré més estona, perquè les 6 hores aproximades que hi vaig estar van ser insuficients.

Una de les coses més interessants que hi havia era l'exposició de consoles des dels inicis de la seva història fins la primera generació de 128 bits, en què encertadament s'incloïen microordinadors (MSX, Spectrum, Amstrad i companyia). M'ha agradat poder veure en viu i en directe la inaugural Magnavox Odyssey (a la cantonada inferior dreta a la foto)...

 

Les primeres consoles de Nintendo...

La SG-1000, la primera de Sega...

El mític R.O.B. de la NES... 

O coses estranyes com aquesta, una andròmina que venia preparada per a, com a mínim, dos tipus de videojocs. Increïble.

El nombre d'estands era molt inferior al dels —posats a comparar amb una fira que conec bé— salons del Manga i del Còmic, i evidentment el nombre d'assistents també, però hi havia molta més gent que no em pensava, sobretot perquè m'havien comentat que la primera edició va ser una mica fluixa en aquest sentit. 

Entre els estands n'hi havia que eren botigues, on no vaig comprar res perquè ni vaig trobar cap imprescindible dels que busco, ni els preus eren gaire raonables en alguns casos (he de dir que també hi havia llocs on les etiquetes mostraven preus més terrenals), a més que un percentatge molt important de l'oferta disponible era de títols japonesos que, és clar, requereixen adaptadors que no tinc i que allà tampoc no em va semblar que venguessin.

De botigues és normal que n'hi hagi i independentment de la política de preus estic segur que molta gent hi va poder aconseguir el que volia, però trobo més interessants aquells estands en què es permet provar videojocs i consoles de fa dècades, en alguns casos per tal de recordar velles experiències i en d'altres pel simple plaer de tenir a les mans el comandament d'una consola amb què mai no havíem jugat. També hi havia recreatives d'ús gratuït, però en aquest cas no eren originals, sinó mobles moderns muntats per professionals del tema.

És aquesta la part que, si hi hagués estat més hores, hauria espremut més. És l'única recança que m'ha quedat. Però m'havia apuntat a un parell de tornejos que em van consumir ben bé la meitat del temps, no perquè arribés gaire lluny, sinó pel nombre de participants, que segur que va superar les expectatives dels organitzadors i per això hi va haver alguns moments de caos.

El primer, el de Mario Kart 64, en què volia participar perquè, ja que és una de les poques sagues on no sóc un paquet, em feia gràcia conèixer els meus límits. El sistema era de curses de 4 jugadors amb classificació per als dos primers, i vaig arribar a la tercera ronda, que era l'anterior a les semifinals, però vaig perdre claríssimament en demostrar-se que el tercer circuit no el tenia gens dominat. Ara bé, vaig gaudir, que era el que volia. Ni tan sols sé què s'enduia el guanyador. 

L'altre era el del Windjammers, mític títol de la Neo Geo MVS (recreativa) que sempre m'ha fascinat però que només he provat una mica a l'ordinador, amb el MAME, i sempre amb teclat. Ni tan sols amb la palanca i els botons d'una recreativa vaig entendre com llançar el frisbee —o disc volador— amb efecte, però vaig guanyar el primer enfrontament, contra un rival que semblava que tenia encara menys experiència que jo, i no ho dic per modèstia. El segon enfrontament el vaig perdre fent un paper relativament bo i, al torneig de perdedors, vaig perdre a la primera i de pallissa. 

La foto va quedar borrosa, però aquí em teniu provant la Turbografx, consola que sempre he desitjat i que pertany a la generació dels 16 bits però va ser eclipsada per la Mega Drive i la Super Nintendo. En aquest cas anava per Everdrive, una Flash Card, per tant era emulació i no videojocs originals com a mi m'agrada, però per fi vaig poder provar la màquina, cosa que agraeixo a en Molsupo, el seu propietari. Tanmateix, ja que hi duia centenars de jocs, en vaig demanar un d'en Doraemon que sabia que existia per una imatge que vaig veure fa anys a no sé quina revista.

Això va ser una de les coses que més em van agradar de Retrobarcelona: poder conèixer en persona —i posar cares als nicks que coneixia de posts i comentaris allà i aquí— els responsables del bloc amic Retroscroll (que a través d'un concurs em va regalar, fa temps, la Super Nintendo que tinc), alguns dels quals segueixen 3 Botons i START. A continuació, una foto del seu estand que han pujat ells mateixos a Twitter.

Sembla que també tenien ganes de veure'm la cara, em van dir que el bloc els agradava molt, cosa que em va fer molt feliç, i vam estar parlant de videojocs, màquines i filosofies. Trobo que representen l'essència d'aquesta fira: hi eren per tal de donar-se a conèixer, sí, però també per a compartir consoles clàssiques de col·lecció pròpia amb els assistents. Fins i tot hi havia un concurs del Crazy Taxi de la Dreamcast, on vaig fer un paper més aviat modest per manca d'experiència. Hi eren, en fi, per ajudar la gent a passar-s'ho bé. I a mi em van fer sentir valorat per la meva tasca a 3 Botons i START, segurament més del que em mereixo, però això compensa una mica el fet que, en d'altres àmbits, no se'm tingui en compte.

També vaig aprofitar per saludar en Jordi de Makers and Bits (impressió 3D) i en Clark de Vicioplanet, un dels organitzadors de l'esdeveniment. M'ha agradat molt, Retrobarcelona. En vaig sortir no humiliat pels meus pobres coneixements i aptituds, que també, sinó sobretot conscient que som moltíssims, els que gaudim dels videojocs retro, i que no tots ens dediquem a especular-hi. També vaig ser més conscient que mai que aquesta afició demana temps i molts calés, i que val la pena no deixar-la perquè, en realitat, per molt que l'aparquem durant temporades llargues, sempre acaba tornant. 

Història de les videoconsoles: la Dreamcast

Fa uns dies, el 27 de novembre, l'última videoconsola de Sega i la primera de la història dels videojocs amb una potència de 128 bits va fer 15 anys, concretament des que es va posar a la venda al Japó. Allò passava el mateix dia però de 1998, mentre que als Estats Units arribaria el 9 de setembre de 1999 i a Europa el 14 d'octubre d'aquell últim any de la dècada dels 90.

Estem parlant de la Dreamcast, el primer sistema del que es coneix com la sisena generació de videoconsoles (ara la Xbox One i la Playstation 4 han inaugurat la vuitena, encara que sovint s'hi inclou la Wii U), amb el qual Sega esdevenia una vegada més pionera, cosa que històricament s'ha demostrat que només l'ha perjudicat, perquè llançar consoles posteriorment, amb accés a tecnologia més avançada i aprenent dels errors de la competència, és molt fàcil, mentre que ser el primer comporta uns riscs.

Això és el que li va passar a la Dreamcast —entre molts altres problemes dels quals parlaré més avall—, però malgrat ser la primera i tenir una vida inusualment curta per a una consola (no va arribar als 3 anys que ja l'havien descontinuat als Estats Units, mentre que a Europa va ser el 2002 i al Japó el 2007) va ser una màquina magnífica, molt estimada i que encara ara gaudeix de l'admiració dels nostàlgics i d'una important escena d'afeccionats que li dediquen molt de temps.

Normalment posaria el primer anunci que va sortir al Japó, però a banda de no trobar-lo també és cert que aquests espanyols de 1999 amb la veu de doblatge d'en Bruce Willis estaven força bé (no els vaig veure en aquella època, però). 

La Dreamcast, a banda de ser la primera consola de 128 bits i la primera de la seva generació, va ser la primera amb una resolució de 640x480 píxels, la primera amb un mòdem integrat i connexió a Internet (a Europa de 33 k i als EUA i el Japó de 56, encara que es podia treure i substituir, més endavant, per l'adaptador de banda ampla), cosa que va fer que popularitzés el joc en línia en consoles (un altre aspecte en què va ser pionera), i també va ser la primera amb un sistema operatiu (el Windows CE, de fet).

Nostàlgies i amors a banda reconec que el comandament de la Dreamcast no és el més còmode amb què m'he hagut d'enfrontar. Potser rivalitzaria en disseny antiergonòmic amb el de la Nintendo 64, de fet. Entre altres coses per als videojocs de lluita (que en té molts) no és pràctic tenir només 4 botons frontals i dos gallets a la part del darrere, i tampoc no va ser gaire encertat col·locar el cable a la part de baix.

A la part esquerra de la foto tenim la Visual Memory, o VM (Visual Memory  Unit o VMU als EUA i Visual Memory System o VMS al Japó), que era el dispositiu on s'emmagatzemaven les dades, sobretot les partides. I com podeu veure té una pantalla LCD i botons que fan que sembli una miniconsola portàtil, perquè de fet podia interactuar amb alguns títols i a banda de fer de pantalla auxiliar s'hi podien descarregar minijocs.

Per desgràcia, com passa amb tots els sistemes de desar partides que no són en memòria interna, en estar organitzada en blocs aviat la teníem plena, de manera que no és estrany tenir unes quantes VMU, així com tampoc no ho era prendre la decisió de comprar algunes targetes de memòria no oficials. Tanmateix Sega va llançar, cap al final de la vida de la consola, la 4x Memory Card, amb 800 blocs de memòria en comptes de 200 però perdent pel camí totes les funcions de "miniconsola" que tenia la VM.

En aquest vídeo podem veure els 50 títols que qui els ha pujat considera més representatius de la Dreamcast, els més coneguts i populars dels quals trobarem cap al final del mateix, ja que va del 50 al que l'autor considera el número 1. En molts casos eren videojocs amb uns gràfics espaterrants pel que s'havia vist fins llavors, com és natural i com va passar també, en el seu moment i a la seva generació, amb la Xbox 360. De fet, la Dreamcast era la contrapartida domèstica de la placa Sega NAOMI de les recreatives, cosa que permetia traslladar pràcticament tal qual els jocs arcade a la consola de 128 bits de la companyia.

Hi ha de tot, des d'exclusius que inauguraven sagues fins a multiplataformes que també hi eren per a la Dreamcast (o s'hi van estrenar) encara que per desgràcia molta gent ignori aquest fet, i és que m'he trobat amb casos de persones que ni tan sols sabien que compartia generació amb la Playstation 2, la Xbox i la Gamecube. 

Els més destacats podríem dir que són els dos Shenmue, els dos Sonic Adventure (els primers Sonic en 3D de qualitat tot i la seva criticada càmera, que després van sortir en remake per a la Gamecube i Windows), l'Skies of Arcadia, el Grandia 2, l'Street Fighter III, els Marvel vs. Capcom, el Resident Evil 2 i el Resident Evil: Code Veronica, el Sega Rally 2, el Metropolis Street Racer, el Virtua Fighter 3, els Crazy Taxi, el Jet Set Radio, el Soul Calibur (exclusiu que inaugurava una saga de lluita amb espases que encara dura), el Dead or Alive 2, l'Space Channel 5, el Samba de Amigo, els Power Stone, el Phantasy Star Online i molts més.

Com no podia ser d'una altra manera, tenint en compte que parlem d'una consola de Sega, la Dreamcast també tenia tota mena d'accessoris, des de les pistoles per als jocs de disparar o els joysticks d'estil arcade fins al ratolí i el teclat imprescindibles per a connectar-se a internet, però també d'altres de curiosos com el Fishing Rod Controller (la canya de pescar de la foto, per als títols de pesca), les maraques per al Samba de Amigo o la càmera digital Dreameye, entre altres com el curiós cable que permetia que la Dreamcast i la Neo Geo Pocket Color interactuessin.

Els problemes de la Dreamcast

No es pot dir que a la consola en si se li pugui retreure res, però els problemes se li van acumular i van provocar-ne la prematuríssima defunció de què parlava més amunt. Per una banda, molta gent desconfiava de Sega després del fracàs de la Saturn (jo mateix, que havia triat la Saturn per sobre de la Playstation, em vaig empipar quan la de 32 bits de Sega va ser abandonada i vaig deixar de comprar consoles i videojocs durant uns quants anys, cosa que per cert va significar que em saltés la primera generació de 128 bits i no m'hi interessés fins que no era ja pràcticament retro) i les vendes de la màquina no van ser gaire bones (10,6 milions a tot el món), tot i que curiosament on es va vendre millor va ser a Occident.

Tanmateix, el gran problema que va tenir es deia Playstation 2: la segona consola més venuda de la història (fa uns mesos va ser avançada finalment per la Nintendo DS) va sortir el 2000 i encara que les vendes de la Dreamcast fins llavors no anaven del tot malament, la gent es va llançar de cap a comprar la segona màquina de Sony, que es va beneficiar en grandíssima mesura de l'èxit de la primera, encara que si l'analitzéssim tècnicament, deixant de banda els fanatismes que costa tant dissociar de la PS2 (i de la PSX, i de la PS3, i ara de la PS4...), veuríem com no va ser la millor de la seva generació. 

Però sí que era la millor en quantitat de seguidors i en suport per part dels desenvolupadors (Sega n'havia perdut molts amb el fracàs de la Saturn) i va enfonsar la competència: primer va acabar amb la Dreamcast (que fins i tot va patir la popularitat de la primera Playstation, d'una generació anterior, amb la qual va coincidir temporalment), i després va fer que les vendes de la Xbox i la Gamecube fossin molt inferiors al que es mereixien per virtuts pròpies. Sí, ho he dit diverses vegades: les circumstàncies de tot plegat em van fer agafar mania a aquesta consola, perquè va tenir un èxit desmesurat en relació amb les seves característiques, i el que és pitjor, fent fracassar altres sistemes de gran (i en alguns casos superior) qualitat.

Un altre dels problemes greus que va tenir va ser el format dels seus videojocs, el GD-ROM, que era un disc creat per Sega amb capacitat d'1,2 GB que li donava el nom, Giga Byte Disc. Perquè poc després la Playstation 2 es llançava amb format DVD, que permetia molta més capacitat (característica no aprofitada realment ni en aquella generació ni després amb la PS3 i el seu Blu-ray, però que atrau el públic) i la reproducció de pel·lícules a un preu inferior al dels reproductors de l'època. Sega tenia plans de llançar un reproductor de DVD extern per a la Dreamcast, però al final el projecte es va cancel·lar.

A més, la Dreamcast també llegia un altre format creat per Sega, el MIL-CD, pensat per a funcions multimèdia però que a la llarga va acabar d'enfonsar una companyia que ja tenia uns deutes enormes per culpa del fracàs comercial de la màquina al Japó: aquesta capacitat de lectura de la consola va permetre no només que qualsevol amb els coneixements adequats pogués crear títols per a la màquina, sinó també que es pogués piratejar sense gaires dificultats, fins al punt que va arribar un moment que només posant un joc gravat en un CD (jo mateix ho havia pogut fer, sense ni tan sols inserir-hi el famós boot CD anomenat Utopia) ja s'hi podia jugar al preu, això sí, d'anar castigant la lent, que treballava més en llegir aquests discs que els originals.

L'acumulació de situacions adverses i la incapacitat d'enfrontar-se a la competència amb campanyes publicitàries que ja no es podia permetre van fer que Sega prengués la duríssima decisió d'abandonar la Dreamcast i deixar de fabricar consoles, cosa que va provocar un fet molt curiós als Estats Units: un dels títols més ben valorats i estimats de la consola, el Shenmue II, no va aparèixer per a les Dreamcasts d'aquell país, sinó que Sega ja havia acordat amb Microsoft que allà sortiria en exclusiva per a la llavors nova Xbox, el 2002. Aquesta versió arribaria a Europa el 2003, i va ser un dels fruits de les contínues col·laboracions entre Sega i Microsoft (recordem el Windows CE), de les quals fins i tot podria haver nascut, si les negociacions haguessin prosperat, la "retrocompatibilitat" de la Xbox amb els videojocs de la Dreamcast.

La trista història de l'última consola de Sega arribava a la seva fi, i paradoxalment el país on va tenir la pitjor sort, el Japó, va ser també on es van continuar produint videojocs per al seu catàleg oficialment fins ben bé el 2007, i després d'aquella data encara en surt algun, de tant en tant, de manera legal però per part d'estudis independents, ja sense la llicència de Sega.



És el cas, per exemple, del Rush Rush Rally Racing, que es va llançar només a Europa el 2009 (i després per a WiiWare el 2012), però n'hi ha molts més.

Pel camí hi va haver projectes que es van quedar sense veure la llum, com ara el The House of the Dead III, el Virtua Fighter 4, el Propeller Arena o el Half-Life. Alguns es van acabar distribuint per internet perquè estaven pràcticament completats i d'altres van sortir per a d'altres sistemes, però cal que se sàpiga que si no hagués estat per la sobtada defunció de la consola haurien tingut versions, com a mínim, per a la Dreamcast. El que va fer més mal, però, va ser que no arribés a sortir la tercera i última part de la saga Shenmue, que tot i així podria haver sortit posteriorment per a d'altres sistemes i encara ara se'n parla. L'últim que se'n sap és que el seu creador, el llegendari Yû Suzuki, vol dur-lo a terme finançat pel micromecenatge.

Com acostuma a passar amb tot allò que acaba tràgicament i abans d'hora, tant per mèrits propis com pel simple fet de morir prematurament (i en el cas que avui ens ocupa podem dir que és per ambdues coses), la Dreamcast va esdevenir una consola de culte i jo, que me la vaig comprar de segona mà a principis de 2006, en recomano l'adquisició, perquè té títols que valen molt la pena i que, com ja he dit més amunt, encara que no tothom ho sàpiga es van estrenar en aquesta consola i no en els remakes o seqüeles que després rebrien els sistemes supervivents. Si a més som fans de Sega, com és el meu cas, és una màquina d'obligada compra.

I si us ha interessat el que us he explicat o ja coneixíeu i estimàveu (o no) la consola, potser us agradarà llegir també les entrades que vaig dedicar als seus models, una curiosa campanya publicitària, els seus videojocs més venuts, els seus títols de llançament o l'últim que va entrar al seu catàleg.



Si aneu al minut 3 d'aquest vídeo, que pertany al Sonic & All-Stars Racing Transformed (2012), podreu veure com el "personatge" de l'AGES, que és una Visual Memory, adopta la forma de comandament de la Dreamcast quan ha d'anar per l'aigua.

Un dels molts petits homenatges que ha rebut aquesta malaurada consola que, amb la seva mort, va provocar quelcom que llavors ens semblava impensable: que en Sonic (i altres franquícies de Sega) debutés en sistemes de la competència i fins i tot compartís alguns videojocs amb el seu antic rival, en Mario. Per molts rumors que hi hagi encara ara, segurament no veurem mai una Dreamcast 2 —tampoc no sembla que el mercat estigui obert a més de 2 o 3 consoles de sobretaula—, però la seva herència és ben viva i almenys la companyia que la va crear, Sega, sobreviu tot creant videojocs.

 

Els primers jocs de la Gamecube

No us hauria de sorprendre, tenint en compte que l'última entrada va ser sobre la història de la Gamecube, que avui vulgui fer un repàs dels títols que la van acompanyar tant al Japó com als Estats Units i, naturalment, a Europa, on la tenim des de fa 10 anys i gairebé una setmana.

Al Japó es va estrenar el 14 de setembre de 2001 amb només tres títols, un dels quals el Luigi's Mansion, relativament infravalorat perquè la gent, naturalment, volia una altra entrega de les aventures protagonitzades pel seu germà. 

També hi havia des del dia de sortida el Wave Race: Blue Storm, la seqüela millorada en tots els aspectes del Wave Race 64. 

I finalment el Super Monkey Ball, una franquícia que Sega estrenava a la primera consola de 128 bits de Nintendo i que donaria lloc a unes quantes entregues tant en aquella com en d'altres consoles, la més recent de les quals el Super Monkey Ball 3D de la Nintendo 3DS. Als Estats Units la plataforma va sortir el 18 de novembre de 2001, i a banda dels tres jocs esmentats venia amb uns quants més:

L'All-star Baseball 2002, que es va quedar als Estats Units i que també va sortir per a la Playstation 2, però curiosament no per a la Xbox...

No hi havia cap vídeo acceptable del Batman: Vengeance, de manera que he triat el tràiler. Malauradament no va ser un bon joc del Cavaller Fosc, però, en cap de les seves plataformes.

Aquí teníem el Crazy Taxi, el clàssic de Sega per a la Dreamcast (i abans les recreatives) que com veiem també va tenir conversió per a la Gamecube.

El Dave Mirra Freestyle BMX 2, que sembla que va tenir una acollida relativament bona o força bona, segons el mitjà que consultem. 

El Disney's Tarzan Untamed (que a Europa es deia Disney's Tarzan Free Ride) era en realitat el segon joc basat en aquesta pel·lícula de Disney, i no va acabar de convèncer.

El Madden 2002, que en versió Gamecube només va sortir als Estats Units, país on curiosament també en va rebre una versió la Nintendo 64. L'anunci fa una mica de vergonya aliena, amb aquest rap que va explicant les característiques del joc, però hem de reconèixer que en castellà o català seria molt més patètic, i és una pràctica que s'acostuma a fer. 

Un altre d'un esport típicament americà, l'NHL Hitz 20-02, d'hoquei sobre gel, que en aquest cas no era d'EA Sports, sinó de Midway. 

L'Star Wars Rogue Squadron II: Rogue Leader és un dels més aclamats de la consola, i la seqüela de l'Star Wars Rogue Squadron de la Nintendo 64. Aquest va ser exclusiu de la Gamecube. 

Acabem amb el Tony Hawk's Pro Skater 3, que també va agradar força i fins i tot va rebre premis per part de la crítica. I ens falta Europa, oi? Aquí va sortir el 3 de maig de 2002, i va tenir els seus propis títols de llançament, entre els quals els esmentats Luigi's Mansion, Star Wars Rogue Squadron II: Rogue Leader, Crazy Taxi, Wave Race: Blue Storm, Batman: Vengeance, Dave Mirra Freestyle BMX 2, Disney's Tarzan Free Ride, Super Monkey Ball i Tony Hawk's Pro Skater 3, però volem saber quins eren els altres:

Un d'ells va ser el 2002 FIFA World Cup, el joc oficial d'EA Sports del mundial de Japó i Corea del Sud. 

El Bloody Roar: Primal Fury, un títol de lluita de notable baix, segons Gamerankings i Metacritic, que també es podia adquirir en Xbox.

El Burnout, el títol inaugural de la franquícia Burnout, que va agradar força i que ja es caracteritzava per curses temeràries per entorns urbans.

El Cel Damage, també de curses però totalment diferent, presentava un espectacular aspecte de dibuixos animats, però sembla que era mediocre en tots els altres aspectes.

El Donald Duck: Quack Attack, que es deia Donald Duck: Goin' Quackers als Estats Units com ja vaig dir en parlar dels videojocs d'aquest popular personatge de Disney.

Aquesta porqueria de vídeo és l'únic disponible del Driven, el videojoc basat en la pel·lícula del mateix nom, d'en Sylvester Stallone. 

L'ESPN International Winter Sports 2002 ens duia això, més esports, però mentre als EUA els que triomfen són el futbol americà i l'hoquei sobre gel, a Europa hi ha coses com aquesta i especialment el futbol, esport del que ja hem vist un joc però que el dia del naixement europeu de la consola en va dur un altre:

L'International Superstar Soccer 2, o ISS 2, que només va sortir a Europa i també per a la Xbox i la Playstation 2.

El Sonic Adventure 2: Battle era una conversió del joc de la Dreamcast que havia sortit menys d'un any abans, amb algunes millores, però que va tenir pitjor acollida. Era el primer títol d'en Sonic per a una consola de Nintendo. 

Un altre vídeo que no té gaire qualitat, però com a mínim no té comentaris en àudio del seu autor. És el de l'Universal Studios Theme Parks Adventure, ple de minijocs relacionats amb el parc temàtic Universal Studios.

I acabem amb l'XG3: Extreme-G Racing, un títol de velocitat futurista que també va sortir per a la Playstation 2. 

Com hem pogut veure, a Europa la consola va arribar força tard, però ho va fer carregada de més títols que no pas al Japó o als Estats Units, i coincidien els més importants i destacables, de manera que no ens podem queixar gaire.

 

Els jocs més venuts de la Dreamcast

Ja sabeu que la Dreamcast, encara que incomprensiblement no hi jugo gaire, és una de les meves consoles preferides i que la seva trista i injusta història provoca la meva simpatia més absoluta. I no és que els seus títols aconseguissin gaires milions de còpies venudes, però sí que podem parlar dels 5 jocs més venuts de la 128 bits de Sega i és el que farem ara.

El més venut va ser el Sonic Adventure (1999), el primer títol en 3D reals de la mascota de Sega, que ara és discutit i absurdament comparat amb els jocs de plataformes actuals però que en aquell moment ens va meravellar perquè, senzillament, no s'havia fet mai res de tan bo en el camp de les plataformes. Va vendre 2,5 milions de còpies.

El segon, amb 1,3 milions, va ser el Soul Calibur, el primer d'una saga que encara veu aparèixer entregues però que ens va desencaixar la mandíbula el 1999 amb aquest joc que Gamerankings considera el millor joc de la Dreamcast i el 5è millor de la història. 

Amb 1,22 milions tenim el Crazy Taxi (2000), un títol divertit i purament arcade que va inaugurar una saga a la qual ja vaig dedicar una entrada fa temps. 

Gairebé l'atrapa el Shenmue (1999), amb 1,2 milions, un títol revolucionari que va tenir una seqüela i que des de fa més d'una dècada els seus fans esperen veure acabar (sembla que la història va quedar penjada al final del Shenmue II) en alguna de les consoles actuals, un projecte de moment sense concretar però que el seu creador, en Yû Suzuki, espera poder dur a terme algun dia. 

Acabem amb el Resident Evil: Code Veronica, de 2000, que després sortiria com a Resident Evil: Code Veronica X per a Gamecube i Playstation 2 amb alguns canvis. Va vendre 1,14 milions de còpies, segons la Wikipedia que és qui proporciona aquestes dades.