Els primers jocs de la Gamecube

No us hauria de sorprendre, tenint en compte que l'última entrada va ser sobre la història de la Gamecube, que avui vulgui fer un repàs dels títols que la van acompanyar tant al Japó com als Estats Units i, naturalment, a Europa, on la tenim des de fa 10 anys i gairebé una setmana.

Al Japó es va estrenar el 14 de setembre de 2001 amb només tres títols, un dels quals el Luigi's Mansion, relativament infravalorat perquè la gent, naturalment, volia una altra entrega de les aventures protagonitzades pel seu germà. 

També hi havia des del dia de sortida el Wave Race: Blue Storm, la seqüela millorada en tots els aspectes del Wave Race 64. 

I finalment el Super Monkey Ball, una franquícia que Sega estrenava a la primera consola de 128 bits de Nintendo i que donaria lloc a unes quantes entregues tant en aquella com en d'altres consoles, la més recent de les quals el Super Monkey Ball 3D de la Nintendo 3DS. Als Estats Units la plataforma va sortir el 18 de novembre de 2001, i a banda dels tres jocs esmentats venia amb uns quants més:

L'All-star Baseball 2002, que es va quedar als Estats Units i que també va sortir per a la Playstation 2, però curiosament no per a la Xbox...

No hi havia cap vídeo acceptable del Batman: Vengeance, de manera que he triat el tràiler. Malauradament no va ser un bon joc del Cavaller Fosc, però, en cap de les seves plataformes.

Aquí teníem el Crazy Taxi, el clàssic de Sega per a la Dreamcast (i abans les recreatives) que com veiem també va tenir conversió per a la Gamecube.

El Dave Mirra Freestyle BMX 2, que sembla que va tenir una acollida relativament bona o força bona, segons el mitjà que consultem. 

El Disney's Tarzan Untamed (que a Europa es deia Disney's Tarzan Free Ride) era en realitat el segon joc basat en aquesta pel·lícula de Disney, i no va acabar de convèncer.

El Madden 2002, que en versió Gamecube només va sortir als Estats Units, país on curiosament també en va rebre una versió la Nintendo 64. L'anunci fa una mica de vergonya aliena, amb aquest rap que va explicant les característiques del joc, però hem de reconèixer que en castellà o català seria molt més patètic, i és una pràctica que s'acostuma a fer. 

Un altre d'un esport típicament americà, l'NHL Hitz 20-02, d'hoquei sobre gel, que en aquest cas no era d'EA Sports, sinó de Midway. 

L'Star Wars Rogue Squadron II: Rogue Leader és un dels més aclamats de la consola, i la seqüela de l'Star Wars Rogue Squadron de la Nintendo 64. Aquest va ser exclusiu de la Gamecube. 

Acabem amb el Tony Hawk's Pro Skater 3, que també va agradar força i fins i tot va rebre premis per part de la crítica. I ens falta Europa, oi? Aquí va sortir el 3 de maig de 2002, i va tenir els seus propis títols de llançament, entre els quals els esmentats Luigi's Mansion, Star Wars Rogue Squadron II: Rogue Leader, Crazy Taxi, Wave Race: Blue Storm, Batman: Vengeance, Dave Mirra Freestyle BMX 2, Disney's Tarzan Free Ride, Super Monkey Ball i Tony Hawk's Pro Skater 3, però volem saber quins eren els altres:

Un d'ells va ser el 2002 FIFA World Cup, el joc oficial d'EA Sports del mundial de Japó i Corea del Sud. 

El Bloody Roar: Primal Fury, un títol de lluita de notable baix, segons Gamerankings i Metacritic, que també es podia adquirir en Xbox.

El Burnout, el títol inaugural de la franquícia Burnout, que va agradar força i que ja es caracteritzava per curses temeràries per entorns urbans.

El Cel Damage, també de curses però totalment diferent, presentava un espectacular aspecte de dibuixos animats, però sembla que era mediocre en tots els altres aspectes.

El Donald Duck: Quack Attack, que es deia Donald Duck: Goin' Quackers als Estats Units com ja vaig dir en parlar dels videojocs d'aquest popular personatge de Disney.

Aquesta porqueria de vídeo és l'únic disponible del Driven, el videojoc basat en la pel·lícula del mateix nom, d'en Sylvester Stallone. 

L'ESPN International Winter Sports 2002 ens duia això, més esports, però mentre als EUA els que triomfen són el futbol americà i l'hoquei sobre gel, a Europa hi ha coses com aquesta i especialment el futbol, esport del que ja hem vist un joc però que el dia del naixement europeu de la consola en va dur un altre:

L'International Superstar Soccer 2, o ISS 2, que només va sortir a Europa i també per a la Xbox i la Playstation 2.

El Sonic Adventure 2: Battle era una conversió del joc de la Dreamcast que havia sortit menys d'un any abans, amb algunes millores, però que va tenir pitjor acollida. Era el primer títol d'en Sonic per a una consola de Nintendo. 

Un altre vídeo que no té gaire qualitat, però com a mínim no té comentaris en àudio del seu autor. És el de l'Universal Studios Theme Parks Adventure, ple de minijocs relacionats amb el parc temàtic Universal Studios.

I acabem amb l'XG3: Extreme-G Racing, un títol de velocitat futurista que també va sortir per a la Playstation 2. 

Com hem pogut veure, a Europa la consola va arribar força tard, però ho va fer carregada de més títols que no pas al Japó o als Estats Units, i coincidien els més importants i destacables, de manera que no ens podem queixar gaire.

 

Història de les videoconsoles: Gamecube

Ja fa temps que tenia previst fer una entrada sobre la Gamecube, però l'havia anat deixant i tenint en compte que dijous va fer 10 anys de la seva aparició a Europa trobo que és un bon moment per a escriure aquest article tan temps ajornat, encara que ha passat poc temps des de l'última entrada d'aquesta secció, dedicada al ZX Spectrum. 

Coneguda en el seu període de creació amb el nom provisional de Dolphin, la successora de la Nintendo 64 va arribar al mercat japonès el setembre de 2001 i al nord-americà l'octubre del mateix any, però al Vell Continent no va arribar fins el 3 de maig de 2002, data que acaba de fer 10 anys com la consola que ens ocupa.

La primera plataforma de 128 bits de Nintendo arribava amb la intenció de no quedar-se enrere respecte a la competència, però era la quarta de la seva generació i aquesta competència era massa forta i tenia un nom, Playstation 2, que com he dit diverses vegades no era la millor de la seva generació, però sí la que es va vendre més. El cas és que la Dreamcast, la Xbox i la Gamecube es van quedar molt enrere en vendes (la Gamecube concretament va col·locar 21 milions i escaig de consoles a tot el món), fenomen que no s'ha repetit a la generació actual, però això no vol dir que no fossin magnífiques consoles. 

Fixem-nos en aquest anunci, que fuig de la imatge infantil que des de fa generacions té Nintendo i que fins i tot el Mario que ens mostra és el que lluita al Super Smash Bros. Melee i no el del seu propi títol de plataformes. Naturalment, també va tenir anuncis més "convencionals", com aquest:

El cas és que sí, la consola va arribar tard, tenia massa competència, el seu format eren uns mini DVD que impedien fer servir la consola com a reproductor de DVD i es podria dir que va ser la màquina de menys èxit comercial de la Gran N, però té un catàleg farcit de títols imprescindibles, els més venuts dels quals van protagonitzar una entrada fa poc.

Aquest vídeo era un repàs dels jocs que l'autor considera com els millors 10 del catàleg de la consola, que són de baix a dalt el Soul Calibur II, que a la versió GC tenia com a convidat en Link dels Zelda, el Mario Kart Double Dash, únic títol de la saga en què els vehicles duen dos personatges alhora, el Metroid Prime, que canviava la mítica franquícia i la convertia al gènere dels first person shooters, el Metal Gear Solid: The Twin Snakes, disposat a demostrar que Nintendo no era només per a nens.

Agafem aire i continuem amb el Paper Mario: The Thousand-Year Door, el més ben valorat de la saga al mercat de segona mà, el Resident Evil 4, que va ser una exclusiva temporal encara que els que pensen que "Playstation 2" és sinònim de "consola" no ho sàpiguen, el Pikmin 2, segona part d'una nova franquícia que es va inaugurar precisament a la Gamecube, el Super Smash Bros. Melee, segon de la —de moment— trilogia, i el The Legend of Zelda: The Wind Waker, visualment innovador i també dels més buscats de la consola.

També és la màquina on es va fer famós el primer Animal Crossing, que va debutar al final de la vida de la Nintendo 64 al Japó però que va ser convertit a la Gamecube de seguida i, aquest cop sí, exportat a Occident. 

El repàs es deixa diversos jocs remarcables com l'infravalorat Luigi's Mansion, que per primer cop tenia el germà d'en Mario com a protagonista, el curiós i també buscadíssim Killer 7, de què ja vaig parlar, el Wave Race: Blue Storm, seqüela del Wave Race 64, el debut de la saga Super Monkey Ball, que a partir de llavors aniria de mal en pitjor, els Viewtiful Joe, l'F-Zero GX, l'Star Fox Adventure i l'Star Fox Assault o un dels últims, la seva famosa versió emmirallada del The Legend of Zelda: Twilight Princess, que va sortir simultàniament per a aquesta i per a la Wii.

Un altre que vull destacar és l'Eternal Darkness: Sanity's Requiem, un títol de terror que fa putadetes com ara dir al jugador que el comandament s'ha desconnectat en el pitjor moment possible, encara que no sigui cert. Fa temps que el tinc però encara hi he de jugar de debò, igual que passa amb el Resident Evil Zero, aquest sí exclusiu tot i que posteriorment també disponible per a la Wii i que és un dels seus títols més cars al mercat de segona mà. I si voleu saber quin va ser l'últim joc de la Gamecube només heu de fer clic aquí.

Entre els accessoris de la Gamecube destaquen els bongos que es feien servir als dos Donkey Kong Jungle Beat, però també hi ha el comandament sense fils WaveBird, amb un nom que feia referència als dofins (i de dofins tornem a "Dolphin", el seu nom en clau, que també va derivar en Flipper com a nom de la seva GPU), i el Gameboy Player, que col·locat sota la consola permetia jugar amb els títols de la Gameboy, la Gameboy Color i la Gameboy Advance. 

I si parlem de la Gamecube també hem de parlar de la versió que en va fer només per al mercat japonès Panasonic, la Panasonic Q, que lluny de ser un producte no oficial o una lletja disputa entre companyies es tracta d'una versió totalment llicenciada que era un reproductor de DVD i una Gamecube en un sol aparell, però les seves baixes vendes, perquè al cap i a la fi sortia més cara que comprar la consola i un reproductor per separat, van fer que només es fabriqués de 2001 a 2003. 

Actualment val la pena comprar-se una Gamecube, malgrat que els seus jocs es puguin fer anar perfectament a la Wii (que per cert té entrades per als comandaments de la seva predecessora), perquè si anem a les botigues de segona mà en trobarem a carretades i a bon preu. Allà me la vaig comprar jo quan ja feia un any que tenia la Wii i n'estic molt content. Ho recomano als que, com jo, preferiu jugar als jocs a la seva consola original encara que les posteriors siguin compatibles amb aquests títols, i si teniu la darrera versió de la Wii, la Family Edition, llançada a finals de 2011, aquesta retrocompatibilitat es perd, de manera que no ho dubteu, si teniu el més mínim interès en aquesta consola injustament oblidada. 

 

Els jocs més venuts de la Gamecube

La Gamecube va ser, potser, la consola de sobretaula de menys èxit de Nintendo, i ja en parlarem un altre dia, però les causes les podem trobar en la manca de recolzament de les third parties. Això no vol dir que no fos una gran consola, tècnicament per sobre de les altres de la seva generació i tot (Dreamcast, Playstation 2 i Xbox), però produïda només de 2001 a 2007. 

En aquest temps va vendre, naturalment, milions de jocs, però els 5 que es van instal·lar a més cases són els que repassarem ara en una nova entrada d'aquesta secció. 

I el primer és el Super Smash Bros. Melee, que segons la Wikipedia va vendre 7,09 milions de discos i que és la segona part d'una popular franquícia de lluita amb personatges de l'Univers Nintendo que ha tingut, fins ara, només tres entregues. 

El segueix de molt a prop el Mario Kart Double Dash!!, amb 7 milions, una entrega de la llegendària saga que incorporava la característica (que no tornaria) dels karts amb dos personatges al damunt.

No és fins la tercera posició que veiem el joc d'en Mario que va tenir la Gamecube, el Super Mario Sunshine, potser una mica estrany pel que fa a la seva mecànica però igualment aplaudit per la crítica. Va vendre 5,5 milions de còpies, que són poques comparades amb entregues anteriors i posteriors de les aventures del lampista italoamericà.

Amb 3,07 milions tenim el The Legend of Zelda: The Wind Waker, l'únic de la saga exclusiu d'aquesta consola (també van sortir remakes, conversions i The Legend of Zelda: Twilight Princess, que tenim igualment per a la Wii), i també un dels meus títols desitjats que no hi ha manera d'aconseguir perquè va força caret.

Aproximadament 2,64 milions de còpies va vendre el Luigi's Mansion, un dels títols de llançament de la consola, que va ser criticat perquè no compensava la manca d'un joc del seu germà entre els que acompanyaven la consola en el seu primer dia (el Super Mario Sunshine va sortir després) i també perquè no durava gaire i se'l va comparar massa amb els Mario, tot i que és una proposta diferent. Malauradament també va car, i tinc ganes de tenir-lo per tal d'anar-me preparant per a la seva seqüela, que sortirà per a la Nintendo 3DS enguany.