10è aniversari de 3 Botons i START

Poc m'ho pensava, quan vaig començar a escriure el blog, en aquell ja llunyà 2009, que 10 anys després ho continuaria fent. Senzillament no hi pensava, anava fent (escrivint cada dia, una animalada inútil), però van anar passant els anys i llavors sí que em vaig anar plantejant que un dia potser arribaria a la dècada.

No les tenia totes, però. De vegades penso que se m'acabaran les idees, i ho continuo pensant, però també penso que sempre puc inventar noves seccions o canviar una mica de tipus de continguts sense perdre l'essència. El cas és que al final sí, 3 Botons i START ha arribat als 10 anys, i encara que em llegeixi poca gent i el format blog per a molts estigui passat de moda, m'agrada i continuaré tirant-lo endavant mentre em quedin ganes de fer-ho. 

Amb 1.188 entrades publicades (comptant aquesta), i unes quantes idees per a futurs posts, continuo tenint ganes de parlar de videojocs, encara que no en sigui cap expert, i és que moltíssimes coses de les que escric les aprenc mentre les investigo per tal de fer-ne entrades, de manera que la documentació forma part de la diversió. Després oblido gran part del que he llegit, però, també ho he de dir.

Els 10 anys del blog m'agafen en una temporada en què dedico la immensa majoria del reduït temps lliure que tinc a jugar a videojocs (i parlar-ne, i llegir-ne coses, i aprendre molt de la gent que sí que en sap), en detriment d'altres aficions, cosa que em sap greu, és clar.

Però el cas és que és un mitjà d'entreteniment que ha format part de la meva vida des d'abans de tenir ús de raó, quan vaig començar amb l'MSX que hi havia a casa, i m'ha proporcionat moltíssimes hores de diversió, a més de permetre'm fer amistats tan destacables com els amics de Retroscroll, i també m'han provocat la malaltia de la mà foradada i l'ànsia per tenir coses que no tinc. Però bé, em porten molts records, i és per això -i perquè tampoc no se m'acudeix cap llistat temàtic com he fet altres vegades que el blog ha estat d'aniversari- que aquesta vegada parlaré de 10 anècdotes de la meva vida relacionades amb els videojocs, sense cap ordre.

1. La meva germana, més petita, es va passar la primera pantalla del Circus Charlie abans que jo

Precisament a l'MSX, que era l'ordinador de casa, la meva germana va aconseguir, amb 4 o 5 anys (jo, llavors, en tenia 6 o 7, depèn) passar-se la primera pantalla del mític Circus Charlie i deixar-me amb un pam de nas, perquè jo no ho havia aconseguit encara.



De l'alegria va tirar l'esquena enrere amb força i va tombar la cadira on era asseguda, tot i que per sort no es va fer mal, perquè el sofà va aturar la caiguda.

2. Un DuckTales que va arribar en dos temps

Quan era petit tenia la Game Boy, i els jocs me'ls compraven a les famoses "botigues del port" de Barcelona, on eren més barats. Potser estem parlant de 3.500-4.000 pessetes en comptes de 5.000-6.000, però no em feu gaire cas en aquest sentit, perquè potser em falla la memòria.

Sovint era també perquè es tractava de versions japoneses, i recordo que, per exemple, el meu Teenage Mutant Ninja Turtles 2: Back from the Sewers era aquest cas. Alguna cosa tèrbola hi havia en aquells preus i aquelles botigues, però el cas és que un cop em van regalar el DuckTales i, en posar-lo a la consola, no hi va haver manera que arrenqués. El rectangle fosc en comptes del logo de Nintendo que no va canviar ni tan sols amb la clàssica tècnica de bufar. I era nou.

Vaig encarregar als meus pares que l'anessin a canviar, i en comptes de portar-me el DuckTales correcte, com que no en quedaven exemplars, em van portar el Prince Valiant. El joc de l'Scrooge McDuck no el vaig tenir fins molts anys més tard, comprat per mi de ben ganàpia.

3. Super Mario Bros., amb gust de Conguitos

Ja ho he explicat en d'altres ocasions, però el primer cop que vaig anar a casa d'un company de classe va ser a quart d'EGB (primària per als més joves). Sí, vaig trigar, però aquestes coses llavors les decidien i aprovaven (o denegaven) els pares.

En fi, tal com vaig explicar fins i tot en una entrada fa uns anys, el company en qüestió, en Frederic -salut, company!-, des que s'havia decidit aquella playdate fins que es va fer realitat, em va estar parlant del Super Mario Bros., en el que jo ara recordo com setmanes d'anticipació, però dubto que fos tant.

M'anava dibuixant elements del joc, recordo clarament com va dibuixar la flor de foc damunt d'un bloc amb interrogant, i m'explicava coses que al cap de pocs dies veuria a casa seva en directe. A casa seva vaig descobrir la famosa consola Creation, una NES pirata amb desenes i desenes de jocs, i m'ho vaig passar d'allò més bé.

Però un record inesborrable que me'n va quedar va ser de caire gustatiu: la seva mare ens va posar Conguitos en un bol i n'anàvem picant mentre jugàvem asseguts al peu del llit dels seus pares, i les -poques- vegades que menjo aquests cacauets banyats en xocolata recordo les sensacions d'aquella tarda amb un dels jocs més llegendaris de la història dels videojocs.

4. Intercanvi obligatori

Quan em van regalar la Game Boy de vegades me l'enduia a l'escola per jugar-hi a l'hora del pati, com segurament feien tants altres milions de nens, no sé si les escoles encara ho permeten. En fi, recordo que un cop va venir un noi de dos cursos per sobre, un tal Marc Montroig, que era especialment alt i corpulent, amb un esbirro -en Genís, que és qui em va inspirar per aprendre a tirar-me rots expressament, coses de l'edat-, i em va dir que volia fer un intercanvi, que li deixés el joc al que estava jugant i ell me'n deixaria un altre.

M'hi vaig negar, perquè em veia venir que no me'l tornaria, i aquell noi era el que ara es consideraria un abusador -perquè també s'han rebaixat els requisits per parlar d'abús (ara bully), tot s'ha de dir-. Però no tenia la força per oposar-m'hi. Tot i així, la cosa no va sortir malament: em va plantar el seu joc (no recordo quin, sincerament), va agafar el meu i al cap d'una setmana, com havia promès, vam fer l'intercanvi a la inversa i cadascú va recuperar el seu joc.

5. Petit home de negocis

Amb la mateixa Game Boy, quan anava a sisè o setè, no ho recordo exactament, se'm va acudir una manera perfecta de fer diners per comprar-me més jocs, i va ser fer un llistat de jocs de la Game Boy i preus per lloguer als meus companys de classe. També oferia llogar la consola en si.

Hi havia diverses tarifes, segons si s'incloïa la consola o no, quants jocs, quants dies, etc. I resulta que un company que no tenia la portàtil de Nintendo s'hi va interessar, em va pagar les no sé si 1.000 pessetes per la consola i algun joc durant una setmana -ridícul, però per a mi llavors una quantitat gens menyspreable-, i quan me la va tornar em va dir que el seus pares trobaven que el proper cop que l'hi deixés hauria de ser sense cobrar. No sé si em vaig espantar o què, però no recordo haver continuat amb el "servei" després d'allò.

6. Fantasies de col·leccionista

No crec que allò del lloguer es pugui considerar una bretolada, ni res d'immoral, però sí que em sap greu -i confesso aquí amb certa vergonya, com vaig haver de confessar en el seu moment- que vaig arribar a dir que tenia consoles que en realitat no tenia, només per fer-me l'interessant.

Vaig dir, per exemple, que tenia la Master System, poc ambiciós perquè la Mega Drive ja duia anys al mercat, però també, en un altre moment, que tenia la Neo Geo. Sí, la caríssima Neo Geo, aquella consola inabastable que tenia uns jocs també caríssims ja en aquella època, i molt més ara. Per fer-ho creïble vaig dir que no tenia jocs i que els llogava. Ximpleries infantils.

7. Sony fent consoles? Què és, això?

Quan anava a l'escola hi havia un Centre Mail literalment creuant la vorera, que després va passar al carrer de Sants i que des de fa anys pertany a la cadena Game. Doncs bé, allà anàvem a mirar, més que comprar, i provar jocs a les consoles que hi havia posades amb aquest objectiu.

Un dia, sense esperar-m'ho, vaig trobar una consola grisa, per a mi lletja, i amb un comandament que no em va agradar gens i els botons del qual, a sobre, no tenien ni lletres: eren símbols de quadrat, creu, rodona i triangle. Quina bajanada. A més, segurament em sonava el fracàs de Panasonic amb la 3DO o la Philips CD-i, i vaig pensar "Sony fent consoles? Se la fotrà".

Això ja és prou anècdota, però segurament la meva poca estimació per aquesta companyia i la marca PlayStation ve no només de considerar-la en bona part responsable de la desaparició de Sega com a fabricant de consoles i de veure els fanboys que hi ha des que va sortir la primera consola de la línia, sinó també del fet que un dia, mentre provava segurament el Ridge Racer a la botiga, va venir en Marc Montroig i em va fer marxar per jugar-hi ell, clavant-me una puntada a la cama després que jo m'hi negués. Ja ho he dit, que era un bully.

8. Mario Kart 64 amb gust de paté de salmó

Igual que els Conguitos els associo a aquella nostàlgica primera partida al Super Mario Bros., recordo que, quan anava a l'institut, un company tenia la Nintendo 64, que li envejava moltíssim -i ja veieu quina imatge té actualment la consola-, i sovint anàvem a casa seva uns quants per fer-hi partides al Mario Kart 64 a 4 jugadors, un autèntic vici, com sap tothom que l'ha provat.

Doncs bé, associo aquelles partides, també als peus del llit dels seus pares -curiós-, al gust i l'olor dels sandvitxos de paté de salmó que ens preparava la seva mare i que eren en un plat perquè els anéssim agafant. Com que després d'allò diria que no n'he tornat a menjar, ja tenim una altra associació sensorial videojoquística.

9. Resident Eric

Quan ja tenia la Saturn, l'última consola que vaig tenir a la meva adolescència, justament abans de deixar els videojocs durant una llarga temporada en reconèixer la derrota davant la marca PlayStation que deia abans, un dels títols que més em van agradar i impressionar va ser el Resident Evil, aquell que tanta gent associa només a la consola de Sony, però que també tenia un port per a la 32 bits de Sega.

M'agradava tant que, de la mateixa manera que vaig voler ensenyar al meu cosí Sergi les escenes més malparlades de Pulp Fiction quan ell no tenia ni 10 anys, a un altre cosí, l'Eric, amb 5 anys li vaig ensenyar el Resident Evil, i després em van renyar perquè li va costar dormir.

10. Street Fighter del futur

Aquesta anècdota ja compto que molta gent -si és que l'arriba a llegir gaire gent- no se la creurà, i jo mateix m'he tornat més aviat escèptic pel que fa a fenòmens inexplicables o "paranormals", mentre que de jove hi creia i tenia moltes ganes de ser testimoni d'algun.

Les coses d'aquest àmbit que he experimentat no han estat gaires ni d'un nivell espectacular, però recordo haver somiat un combat d'Street Fighter en un escenari que era un restaurant, i alguns anys després em vaig trobar això:

És un escenari al vaixell d'en Ken a l'Street Fighter Alpha 2 en què hi ha un restaurant improvisat, i quan vaig somiar-hi -no va ser amb exactitud, però sí el concepte de restaurant i de nit- no existia o, si més no, jo no en sabia res. Que s'ho cregui qui vulgui, però era una anècdota que havia d'explicar.

I fins aquí aquest repàs a 10 anècdotes relacionades amb els videojocs, que espero que us hagin agradat, i que serveixen per celebrar aquest 10è aniversari que em fa adonar-me del temps que fa que m'agrada parlar de videojocs i aprendre coses d'aquest àmbit, i que la gent, per poca que sigui -i és molt poca-, és allà, llegint-se les entrades encara que pràcticament mai les comenti.

Gràcies a tothom i espero continuar donant-vos la tabarra durant força temps!












-

Grans sagues de la història dels videojocs: Mario Kart

Ho he dit moltes vegades i suposo que al blog ho dec haver esmentat, també: els Mario Kart són els meus videojocs preferits. No me'n canso mai, hi tinc força traça -sempre hi ha gent millor que jo, és clar, perquè tampoc no es pot dir que conegui totes les dreceres i no falli mai, altrament m'avorriria- i els tinc i els he provat tots, si no comptem els de recreativa, és clar, dels quals només he pogut provar el primer i una sola vegada, a Madrid, perquè la segona, al mateix lloc, les monedes no funcionaven. 

El cas és que després de més de 6 anys de 3 Botons i START, i aprofitant la feliç avinentesa de l'entrada número 1.000, he pensat que era el moment de dedicar una extensa entrada a la meva saga preferida de la història dels videojocs.

Naturalment és una entrada que en repassa la història i les característiques, i per tal de fer-ho hem d'anar al 27 d'agost de 1992, en què el primer joc de la saga, el Super Mario Kart (l'únic que duu "Super" al nom, per cert), va sortir per a la Super Nintendo. A Europa ens hauríem d'esperar al 21 de gener de 1993, però als Estats Units l'1 de setembre, només 5 dies després de l'estrena japonesa, ja el podien comprar. Res que, per desgràcia, ens sorprengui.

L'origen de la sèrie, que va inaugurar no només el subgènere de la velocitat humorística (com jo l'anomeno), sinó també el dels karts al món dels videojocs (ho certifiquen els Rècords Guinness), el trobem en dos elements: per una banda els seus responsables, que són en Shigeru Miyamoto, en Tadashi Sugiyama i en Hideki Konno, volien fer un títol de curses com el famós F-Zero però per a dos jugadors simultanis, i quan ja duien un temps desenvolupant-lo, com ens explica la Wikipedia, van decidir que seria temàtic, perquè l'altre element que va fer possible la saga va ser el gran èxit de la franquícia Super Mario Bros., amb les 3 entregues de la NES, la de la Gameboy en el Super Mario Land (el 2 estava a punt de sortir) i el gran salt endavant que significava el Super Mario World, un dels títols de llançament de la Super Nintendo.



Amb la genial idea de fer que els pilots fossin personatges de l'entorn d'en Mario i la tècnica de gràfics coneguda com a Mode 7, vista precisament a l'F-Zero i pensada per a crear una impressió de profunditat tot movent els fons, Nintendo presentava aquest addictiu videojoc amb 8 personatges i 20 circuits que tenia el seu principal interès en les esbojarrades curses que s'hi podien dur a terme, amb objectes que ens conferien poders absurds d'atac i/o defensa, i en què el guanyador no era el pilot més ràpid, sinó el que tot i fer-ho bé tenia la sort de part seva.

Tot això, a banda del sistema de puntuacions, copes i la modalitat batalla, va fer del Super Mario Kart un èxit instantani i un dels videojocs més estimats de tots els temps. Però la vida continua i quan una cosa funciona s'esprem tant com es pot. Sovint això fa que una idea degeneri, però en el cas de la sèrie Mario Kart els hereus d'aquell gran invent han estat tots magnífics, cadascun a la seva manera, amb una barreja d'innovació i respecte per la fórmula original, amb nous gràfics, personatges, circuits i objectes a cada nova entrega.



La primera seqüela, de 1996, va ser el popular Mario Kart 64, que comparat amb els de sobretaula que va venir després gosaria dir -i espero que m'ho permeteu com a fan veterà de la saga- que no ha envellit tan bé, però té un lloc especial al cor dels jugadors perquè va ser el primer que va permetre la participació de 4 jugadors alhora, possibilitat facilitada al màxim amb els 4 ports per a comandaments que la Nintendo 64 té de sèrie, i ja us podeu imaginar com n'arriba a ser, de divertit, jugar amb 3 persones més tant a la modalitat Grand Prix com a la batalla.

Del primer joc tornaven -i encara ara són els únics 6 personatges presents a tota la saga- en Mario, en Luigi, la Princesa Peach, en Toad, en Bowser i en Yoshi, i s'hi afegien en Wario i en Donkey Kong (de la primera entrega queien en Koopa Troopa -el meu preferit- i en Donkey Kong Jr.), altre cop només 8 personatges, però no cal dir que els gràfics tridimensionals poligonals suposaven un gran pas endavant tant en l'aspecte del videojoc com en la sensació de velocitat. Aquí es va estrenar també, per cert, la temuda closca blava que persegueix aquell que va primer.



El 2001 arribaria el Mario Kart: Super Circuit, de la Gameboy Advance, un joc que jo vaig adquirir quan ja tenia el de la DS, de 2005, i que per tant potser jutjo des del punt de vista de la comparació injusta, però segurament és el que menys m'agrada perquè el retorn al Mode 7 em recorda massa la tecnologia del primer... cosa que, en portàtil, està prou bé. El que no m'acaba d'agradar són els controls, però tot i així és un dels Mario Kart més ben valorats de la història.

Amb els mateixos personatges que el Mario Kart 64, a banda dels seus circuits presenta una novetat a la saga, i és la recuperació d'alguns circuits clàssics, cosa que és una constant des de llavors i trobo que tot un encert. En qualsevol cas, és el primer títol portàtil de la sèrie i establiria un importantíssim precedent. Per cert, allò de derrapar i fer miniturbos, el malson del joc en línia contra japonesos en entregues futures, va néixer en aquesta entrega.



De la mateixa manera que vaig comprar i provar el Mario Kart Super Circuit després del Mario Kart DS, el que acabem de veure, el Mario Kart: Double Dash!!, llançat per a la Gamecube el 2003, el vaig aconseguir després del Mario Kart Wii, al capdavall vaig comprar la Gamecube després de la Wii. En aquest cas la diferència gràfica no la vaig notar gaire -si és que existeix-, però el Double Dash és el més diferent de tota la saga.

Les novetats eren unes quantes: 20 personatges (un dels nous, la Toadette, s'estrenava al món dels videojocs en aquest disc), cadascun amb un objecte especial a més dels comuns, possibilitat de connectar 8 consoles i, el més important de tot, els karts són de dos personatges alhora, que es poden combinar com es vulgui i durant la cursa poden canviar les posicions. Això també fa que puguem dur dos objectes alhora, i l'ordre amb què els deixarem anar dependrà del botó que emprem. A més, dos jugadors poden controlar cadascun un dels dos personatges, l'un conduint i l'altre concentrant-se en atacar els rivals.



Dos anys després, el 2005, la franquícia s'estrenava en recreatives, amb aquest Mario Kart Arcade GP que, com podeu veure, té alguns personatges que no són de la "família". En aquest cas són en Pac-man, la senyora Pac-man i en Blinky, un dels fantasmes dels Pac-man. Per què, aquests personatges? Doncs perquè el joc va ser una col·laboració de Nintendo i Namco.

Jo el vaig poder provar en un saló recreatiu de la plaça del Sol de Madrid l'any 2010, i vaig fer-hi un paper lamentable -en la meva defensa he de dir que em sembla que el volant no responia gaire bé-. Al gener de 2014 hi vaig tornar i encara hi era, però no acceptava cap moneda. Sembla que ja no funcionava. Una llàstima.



El mateix any sortia també el que probablement és el meu Mario Kart preferit, el Mario Kart DS, i ho és tant per l'excel·lència del conjunt com per les hores que hi he dedicat. Sens dubte és l'entrega a la qual he jugat més vegades i la tinc molt dominada. A més, el multijugador local via wifi, combinat amb el fet que la Nintendo DS la té gairebé tothom -no és debades que va arribar a superar, durant uns mesos, la Playstation 2 com la consola més venuda de la història- m'han permès fer partides divertidíssimes amb els meus cosins en un munt de reunions familiars.

L'online no anava tan bé -quan hi era, actualment ja no s'hi pot jugar-, perquè la diferència en la velocitat de connexió dels usuaris i els trucs que feien servir molts feien l'experiència més frustrant del que correspon a la saga. A banda d'això, només hi vaig trobar a faltar una cosa: el retorn d'en Koopa Troopa, fins llavors present només al Super Mario Kart i al Mario Kart: Double Dash!!, però el substituïa honorablement en Dry Bones, la versió esquelètica de l'adorable tortuga.



El 2007 arribava el Mario Kart Arcade GP 2, continuista respecte l'anterior, amb els 11 personatges més dos de nous, que són en Waluigi i un de fora, en Mametchi, de la saga Tamagotchi.  



Tornem a les consoles i al tema d'en Koopa Troopa, perquè reapareixia al Mario Kart Wii (2008), un altre dels que més m'agraden i més conec (i el videojoc de curses més venut de la història). Amb 24 personatges un cop els teníem tots desbloquejats, i un d'ells el Mii -per tant per primera vegada "nosaltres mateixos" podíem fer de pilots-, aprofitava les possibilitats de la Wii i permetia, entre altres opcions més clàssiques, controlar els personatges fent ús de la detecció de moviment. El joc venia en una capsa especial que contenia el famós volant on es podia introduir el wiimote per tal de donar "realisme" a la història, tot i que s'aconseguia un efecte similar posant el comandament senzillament en posició horitzontal.

Però hi havia més novetats: podíem fer trucs a l'aire, que ens donaven un miniturbo en aterrar, jugar contra un màxim d'11 rivals per internet (i en aquest cas fins a 2 persones per consola, mentre que en local el límit eren les 4 habituals) i, per primera vegada, podíem triar també motos en comptes de karts. Arribats a aquest punt del meu amor per la saga, des de llavors em passa que quan surt un Mario Kart és quan decideixo que m'he de comprar aquella consola de Nintendo sí o sí, i ho faig de seguida que puc. 



És el que em va passar amb el Mario Kart 7, llançat per a la Nintendo 3DS el 2011, el mateix any que es va posar a la venda la consola. Per sort o per desgràcia la nova portàtil no s'estava venent tan bé com s'esperava i va patir una reducció de preu molt important al cap de pocs mesos de sortir, així que al meu següent aniversari ja la vaig poder tenir i un dels jocs que pràcticament vaig exigir que m'havien de regalar era aquest.

Gràficament, com ja deveu saber, la consola no té res a envejar a la Wii, i aquesta setena entrega domèstica és també una passada: les 3D estereoscòpiques eren només la més estètica de les novetats: fins a 17 personatges (per fi en Koopa Troopa en portàtil), ala delta, personalització dels vehicles, possibilitat de ficar-se a l'aigua i una curiosa opció de perspectiva en primera persona i control per moviment de la consola. Imprescindible.



El 2013 (2014 a Occident) es llançava la tercera entrega de recreativa, el Mario Kart Arcade GP DX, que incorporava elements del Mario Kart 7 i afegia dues modalitats de joc exclusives: una que permetia jugar contra fantasmes establerts per altres jugadors i una altra que ens convidava a col·laborar amb un altre jugador per tal d'enfrontar-nos a un tàndem controlat per la màquina.

Amb un total de 18 personatges, hi debutava en Don de la saga de percussió de Namco Taiko no Tatsujin i hi apareixia el Mario daurat, que es va estrenar al New Super Mario Bros. 2 i, de moment, no hem vist en cap altre Mario Kart.



Amb el Mario Kart 8 (2014), des que es va anunciar, em va agafar la impaciència per tenir la Wii U, però no vaig tenir tanta sort com amb la 3DS i els preus no van baixar. Vaig esperar, doncs, un pack satisfactori i naturalment incloïa aquesta vuitena entrega domèstica, que sembla que ara la cosa va per números.

És el primer Mario Kart en alta definició, incorpora vehicles que poden anar per les parets i el sostre, permet que fins a 4 jugadors juguin les copes, desar repeticions i pujar-les a Youtube, participar a la categoria de 200cc -brutal i humiliant- i després que Nintendo hagi abraçat també els polèmics continguts descarregables de pagament, els DLC, també va incrementant pistes, personatges (amb els que ja venien a la versió inicial del joc són, de moment, 36 pilots) i vehicles. Val a dir, però, que en aquest cas són diners ben gastats, perquè cadascun dels packs inclou 3 personatges, 4 vehicles i 8 circuits. Amb tot plegat aquest joc té una vida potencialment infinita, tot i que és evident que un dia Nintendo passarà pàgina, com ha fet sempre, i es concentrarà en el següent.



I fem un salt molt gran enrere en el temps, perquè cal esmentar també el Mario Kart que no va existir. No, no parlo del de la Gameboy ni la NES, que haurien estat molt bé des del punt de vista històric (però, si som realistes, haurien estat tan limitats que la saga no hauria arrencat amb gaire força), sinó del Mario Kart Virtual Cup, que havia de ser la segona entrega de la franquícia, el 1995, per a l'única consola de Nintendo que va fracassar de debò, la Virtual Boy.

Es veu que es va conèixer el projecte l'any 2000, però evidentment no va veure mai la llum i, ateses les circumstàncies, no cal que hi comptem gaire ni tan sols de manera no oficial. Ara bé, aquest fragment que es veu tan malament perquè no hi ha cap manera de veure bé els jocs d'un sistema que era de realitat virtual en una pantalla normal d'ordinador o de mòbil, ens permet veure -més o menys- que s'hauria assemblat força al de la Nintendo 64 i la Gameboy Advance. I ara, que ja anem acabant, mirem aquest vídeo d'homenatge a la sèrie:



Els personatges dels videojocs de plataformes d'en Mario, els que es coneixen com la sèrie principal, han passat per un munt de títols d'altres gèneres: esportius, de minijocs, de lluita... Però el primer spin-off dels jocs del lampista italoamericà (acompanyat dels altres, perquè a ell sol ja l'havíem vist, per exemple, fent de metge al Dr. Mario) va ser el Super Mario Kart, i la saga que ha generat, sens dubte, és la de més èxit a banda del Super Mario Bros. i les seves continuacions.

I no és estrany: els Mario Kart són divertidíssims, ofereixen desenes de circuits d'allò més diversos que ocupen un lloc dels nostres cors amb els anys -i tornen actualitzats en entregues posteriors-, de vegades perquè ens encanten i de vegades perquè els odiem si no ens van bé, melodies inoblidables i enganxadisses, i els seus personatges, cadascun amb les seves característiques (els més robustos són més resistents i ràpids pero acceleren més lentament, mentre que els més petits i adorables són àgils i acceleren ràpid però tenen una velocitat punta inferior i són febles, mentre que els mitjans són més equilibrats en tots els sentits), fan que triar el pilot preferit sigui, cada cop més, un problema. El meu és en Koopa Troopa, ja ho he dit, però també m'agrada agafar en Yoshi, en Toad i en Luigi, a més dels més rars, els que apareixen en una o poques entregues.



La influència d'aquests títols és innegable, ja que el gènere que van crear ha estat imitat amb més o menys èxit per diverses companyies de la competència, amb els intents més reeixits en els Sonic & Sega All-Stars Racing i Sonic & All-Stars Racing Transformed, excel·lents títols que, en la meva opinió, només tenen el problema de l'ombra tan allargada que fan els Mario Kart.

I la popularitat d'aquests videojocs és encara més difícil de passar per alt: qui pot dir que no ha provat mai un videojoc de la sèrie, encara que només sigui un? I la gent que els recrea al món real? I els que se'n fan tatuatges? No m'estranya. Almenys a mi no hi ha cap saga que em posi tan nerviós, tens i frustrat i alhora em proporcioni tantíssimes hores de diversió. No hi ha dubte que és una cosa especial, això dels Mario Kart.

  

Crònica de Retrobarcelona - 2a Fira del Videojoc Clàssic

És la primera vegada que vaig a una fira relacionada amb els videojocs, no hi compto pas els Salons del Manga, ni tan sols els que incloïen aquest mitjà d'entreteniment al seu nom per tal d'atraure més públic. Conec les reunions d'usuaris de l'MSX, però no hi he anat mai (encara), i quan vaig saber de la celebració de la 2a Retrobarcelona o Fira del Videojoc Clàssic, al Disseny Hub de Glòries, em van venir ganes d'estrenar-me i vèncer la por. 

Sí, por, perquè en aquest bloc parlo molt de videojocs retro, però en realitat em baso més en la recerca que en les pròpies experiències: no tinc ni de lluny els coneixements, els videojocs ni les consoles que tenen (i dominen) altres amants de l'entreteniment electrònic retro. Al seu costat sóc un no ningú, vaja.

Per diverses circumstàncies, tot i aquest pas endavant que volia fer, no m'era possible anar-hi, però al final es va obrir la possibilitat i vaig decidir fer-hi una ullada. Una ullada i participar en un parell de tornejos i cap a casa. El resultat: l'any vinent m'enduré un entrepà i m'hi estaré més estona, perquè les 6 hores aproximades que hi vaig estar van ser insuficients.

Una de les coses més interessants que hi havia era l'exposició de consoles des dels inicis de la seva història fins la primera generació de 128 bits, en què encertadament s'incloïen microordinadors (MSX, Spectrum, Amstrad i companyia). M'ha agradat poder veure en viu i en directe la inaugural Magnavox Odyssey (a la cantonada inferior dreta a la foto)...

 

Les primeres consoles de Nintendo...

La SG-1000, la primera de Sega...

El mític R.O.B. de la NES... 

O coses estranyes com aquesta, una andròmina que venia preparada per a, com a mínim, dos tipus de videojocs. Increïble.

El nombre d'estands era molt inferior al dels —posats a comparar amb una fira que conec bé— salons del Manga i del Còmic, i evidentment el nombre d'assistents també, però hi havia molta més gent que no em pensava, sobretot perquè m'havien comentat que la primera edició va ser una mica fluixa en aquest sentit. 

Entre els estands n'hi havia que eren botigues, on no vaig comprar res perquè ni vaig trobar cap imprescindible dels que busco, ni els preus eren gaire raonables en alguns casos (he de dir que també hi havia llocs on les etiquetes mostraven preus més terrenals), a més que un percentatge molt important de l'oferta disponible era de títols japonesos que, és clar, requereixen adaptadors que no tinc i que allà tampoc no em va semblar que venguessin.

De botigues és normal que n'hi hagi i independentment de la política de preus estic segur que molta gent hi va poder aconseguir el que volia, però trobo més interessants aquells estands en què es permet provar videojocs i consoles de fa dècades, en alguns casos per tal de recordar velles experiències i en d'altres pel simple plaer de tenir a les mans el comandament d'una consola amb què mai no havíem jugat. També hi havia recreatives d'ús gratuït, però en aquest cas no eren originals, sinó mobles moderns muntats per professionals del tema.

És aquesta la part que, si hi hagués estat més hores, hauria espremut més. És l'única recança que m'ha quedat. Però m'havia apuntat a un parell de tornejos que em van consumir ben bé la meitat del temps, no perquè arribés gaire lluny, sinó pel nombre de participants, que segur que va superar les expectatives dels organitzadors i per això hi va haver alguns moments de caos.

El primer, el de Mario Kart 64, en què volia participar perquè, ja que és una de les poques sagues on no sóc un paquet, em feia gràcia conèixer els meus límits. El sistema era de curses de 4 jugadors amb classificació per als dos primers, i vaig arribar a la tercera ronda, que era l'anterior a les semifinals, però vaig perdre claríssimament en demostrar-se que el tercer circuit no el tenia gens dominat. Ara bé, vaig gaudir, que era el que volia. Ni tan sols sé què s'enduia el guanyador. 

L'altre era el del Windjammers, mític títol de la Neo Geo MVS (recreativa) que sempre m'ha fascinat però que només he provat una mica a l'ordinador, amb el MAME, i sempre amb teclat. Ni tan sols amb la palanca i els botons d'una recreativa vaig entendre com llançar el frisbee —o disc volador— amb efecte, però vaig guanyar el primer enfrontament, contra un rival que semblava que tenia encara menys experiència que jo, i no ho dic per modèstia. El segon enfrontament el vaig perdre fent un paper relativament bo i, al torneig de perdedors, vaig perdre a la primera i de pallissa. 

La foto va quedar borrosa, però aquí em teniu provant la Turbografx, consola que sempre he desitjat i que pertany a la generació dels 16 bits però va ser eclipsada per la Mega Drive i la Super Nintendo. En aquest cas anava per Everdrive, una Flash Card, per tant era emulació i no videojocs originals com a mi m'agrada, però per fi vaig poder provar la màquina, cosa que agraeixo a en Molsupo, el seu propietari. Tanmateix, ja que hi duia centenars de jocs, en vaig demanar un d'en Doraemon que sabia que existia per una imatge que vaig veure fa anys a no sé quina revista.

Això va ser una de les coses que més em van agradar de Retrobarcelona: poder conèixer en persona —i posar cares als nicks que coneixia de posts i comentaris allà i aquí— els responsables del bloc amic Retroscroll (que a través d'un concurs em va regalar, fa temps, la Super Nintendo que tinc), alguns dels quals segueixen 3 Botons i START. A continuació, una foto del seu estand que han pujat ells mateixos a Twitter.

Sembla que també tenien ganes de veure'm la cara, em van dir que el bloc els agradava molt, cosa que em va fer molt feliç, i vam estar parlant de videojocs, màquines i filosofies. Trobo que representen l'essència d'aquesta fira: hi eren per tal de donar-se a conèixer, sí, però també per a compartir consoles clàssiques de col·lecció pròpia amb els assistents. Fins i tot hi havia un concurs del Crazy Taxi de la Dreamcast, on vaig fer un paper més aviat modest per manca d'experiència. Hi eren, en fi, per ajudar la gent a passar-s'ho bé. I a mi em van fer sentir valorat per la meva tasca a 3 Botons i START, segurament més del que em mereixo, però això compensa una mica el fet que, en d'altres àmbits, no se'm tingui en compte.

També vaig aprofitar per saludar en Jordi de Makers and Bits (impressió 3D) i en Clark de Vicioplanet, un dels organitzadors de l'esdeveniment. M'ha agradat molt, Retrobarcelona. En vaig sortir no humiliat pels meus pobres coneixements i aptituds, que també, sinó sobretot conscient que som moltíssims, els que gaudim dels videojocs retro, i que no tots ens dediquem a especular-hi. També vaig ser més conscient que mai que aquesta afició demana temps i molts calés, i que val la pena no deixar-la perquè, en realitat, per molt que l'aparquem durant temporades llargues, sempre acaba tornant. 

Els jocs més venuts de la Nintendo 64

La Nintendo 64, que va sortir el 1996 i superava la competència notablement, és paradoxalment considerada com un semifracàs de la Gran N perquè va apostar pel cartutx en comptes del CD i perquè malgrat la superioritat tècnica amagava defectes d'una manera una mica barroera (la famosa "boira"), però era i és una consola remarcable i tenia un catàleg ben farcit, els 5 títols més venuts del qual són els que veurem ara.

El mític Super Mario 64, el primer del lampista italoamericà en 3D, el primer on li sentíem la veu, el primer amb un món totalment obert. Un títol revolucionari de què ja vaig parlar i que va vendre més d'11 milions de còpies, tot i que s'ha de dir que bona part de la culpa d'això la té el fet que acompanyava la consola en el seu pack més conegut. 

En segon lloc i amb 9 milions de còpies venudes tenim el Mario Kart 64, el segon títol de la popularíssima saga, i el primer cop que permetia el multijugador amb un total de 4 jugadors simultanis, característica que el feia extremadament divertit, per si no ho era prou.

Un altre on el punt fort era el multijugador era el Goldeneye 007, que van comprar 8 milions de persones i que va sortir ja el 1997. 

El salt a les 3D d'en Link també va triomfar amb aquest The Legend of Zelda: Ocarina of Time, de 1998, que va vendre 7,6 milions de còpies i que per a molts és el millor videojoc no només de la Nintendo 64, sinó de la història. 

Acabarem amb el Super Smash Bros., de 1999, que va arribar als 5 milions de còpies i que era el primer títol d'una saga que, fins ara, només ha vist aparèixer 3 entregues. A més era innovador no només pel seu sistema de joc dins el gènere de la lluita, sinó també perquè posava els teòricament pacífics personatges de Nintendo a barallar-se entre ells.