És la primera vegada que vaig a una fira relacionada amb els videojocs, no hi compto pas els Salons del Manga, ni tan sols els que incloïen aquest mitjà d'entreteniment al seu nom per tal d'atraure més públic. Conec les reunions d'usuaris de l'MSX, però no hi he anat mai (encara), i quan vaig saber de la celebració de la 2a Retrobarcelona o Fira del Videojoc Clàssic, al Disseny Hub de Glòries, em van venir ganes d'estrenar-me i vèncer la por.
Sí, por, perquè en aquest bloc parlo molt de videojocs retro, però en realitat em baso més en la recerca que en les pròpies experiències: no tinc ni de lluny els coneixements, els videojocs ni les consoles que tenen (i dominen) altres amants de l'entreteniment electrònic retro. Al seu costat sóc un no ningú, vaja.
Per diverses circumstàncies, tot i aquest pas endavant que volia fer, no m'era possible anar-hi, però al final es va obrir la possibilitat i vaig decidir fer-hi una ullada. Una ullada i participar en un parell de tornejos i cap a casa. El resultat: l'any vinent m'enduré un entrepà i m'hi estaré més estona, perquè les 6 hores aproximades que hi vaig estar van ser insuficients.
Una de les coses més interessants que hi havia era l'exposició de consoles des dels inicis de la seva història fins la primera generació de 128 bits, en què encertadament s'incloïen microordinadors (MSX, Spectrum, Amstrad i companyia). M'ha agradat poder veure en viu i en directe la inaugural Magnavox Odyssey (a la cantonada inferior dreta a la foto)...
La SG-1000, la primera de Sega...
El mític R.O.B. de la NES...
O coses estranyes com aquesta, una andròmina que venia preparada per a, com a mínim, dos tipus de videojocs. Increïble.
El nombre d'estands era molt inferior al dels —posats a comparar amb una fira que conec bé— salons del Manga i del Còmic, i evidentment el nombre d'assistents també, però hi havia molta més gent que no em pensava, sobretot perquè m'havien comentat que la primera edició va ser una mica fluixa en aquest sentit.
Entre els estands n'hi havia que eren botigues, on no vaig comprar res perquè ni vaig trobar cap imprescindible dels que busco, ni els preus eren gaire raonables en alguns casos (he de dir que també hi havia llocs on les etiquetes mostraven preus més terrenals), a més que un percentatge molt important de l'oferta disponible era de títols japonesos que, és clar, requereixen adaptadors que no tinc i que allà tampoc no em va semblar que venguessin.
De botigues és normal que n'hi hagi i independentment de la política de preus estic segur que molta gent hi va poder aconseguir el que volia, però trobo més interessants aquells estands en què es permet provar videojocs i consoles de fa dècades, en alguns casos per tal de recordar velles experiències i en d'altres pel simple plaer de tenir a les mans el comandament d'una consola amb què mai no havíem jugat. També hi havia recreatives d'ús gratuït, però en aquest cas no eren originals, sinó mobles moderns muntats per professionals del tema.
És aquesta la part que, si hi hagués estat més hores, hauria espremut més. És l'única recança que m'ha quedat. Però m'havia apuntat a un parell de tornejos que em van consumir ben bé la meitat del temps, no perquè arribés gaire lluny, sinó pel nombre de participants, que segur que va superar les expectatives dels organitzadors i per això hi va haver alguns moments de caos.
El primer, el de Mario Kart 64, en què volia participar perquè, ja que és una de les poques sagues on no sóc un paquet, em feia gràcia conèixer els meus límits. El sistema era de curses de 4 jugadors amb classificació per als dos primers, i vaig arribar a la tercera ronda, que era l'anterior a les semifinals, però vaig perdre claríssimament en demostrar-se que el tercer circuit no el tenia gens dominat. Ara bé, vaig gaudir, que era el que volia. Ni tan sols sé què s'enduia el guanyador.
L'altre era el del Windjammers, mític títol de la Neo Geo MVS (recreativa) que sempre m'ha fascinat però que només he provat una mica a l'ordinador, amb el MAME, i sempre amb teclat. Ni tan sols amb la palanca i els botons d'una recreativa vaig entendre com llançar el frisbee —o disc volador— amb efecte, però vaig guanyar el primer enfrontament, contra un rival que semblava que tenia encara menys experiència que jo, i no ho dic per modèstia. El segon enfrontament el vaig perdre fent un paper relativament bo i, al torneig de perdedors, vaig perdre a la primera i de pallissa.
La foto va quedar borrosa, però aquí em teniu provant la Turbografx, consola que sempre he desitjat i que pertany a la generació dels 16 bits però va ser eclipsada per la Mega Drive i la Super Nintendo. En aquest cas anava per Everdrive, una Flash Card, per tant era emulació i no videojocs originals com a mi m'agrada, però per fi vaig poder provar la màquina, cosa que agraeixo a en Molsupo, el seu propietari. Tanmateix, ja que hi duia centenars de jocs, en vaig demanar un d'en Doraemon que sabia que existia per una imatge que vaig veure fa anys a no sé quina revista.
Això va ser una de les coses que més em van agradar de Retrobarcelona: poder conèixer en persona —i posar cares als nicks que coneixia de posts i comentaris allà i aquí— els responsables del bloc amic Retroscroll (que a través d'un concurs em va regalar, fa temps, la Super Nintendo que tinc), alguns dels quals segueixen 3 Botons i START. A continuació, una foto del seu estand que han pujat ells mateixos a Twitter.
Sembla que també tenien ganes de veure'm la cara, em van dir que el bloc els agradava molt, cosa que em va fer molt feliç, i vam estar parlant de videojocs, màquines i filosofies. Trobo que representen l'essència d'aquesta fira: hi eren per tal de donar-se a conèixer, sí, però també per a compartir consoles clàssiques de col·lecció pròpia amb els assistents. Fins i tot hi havia un concurs del Crazy Taxi de la Dreamcast, on vaig fer un paper més aviat modest per manca d'experiència. Hi eren, en fi, per ajudar la gent a passar-s'ho bé. I a mi em van fer sentir valorat per la meva tasca a 3 Botons i START, segurament més del que em mereixo, però això compensa una mica el fet que, en d'altres àmbits, no se'm tingui en compte.
També vaig aprofitar per saludar en Jordi de Makers and Bits (impressió 3D) i en Clark de Vicioplanet, un dels organitzadors de l'esdeveniment. M'ha agradat molt, Retrobarcelona. En vaig sortir no humiliat pels meus pobres coneixements i aptituds, que també, sinó sobretot conscient que som moltíssims, els que gaudim dels videojocs retro, i que no tots ens dediquem a especular-hi. També vaig ser més conscient que mai que aquesta afició demana temps i molts calés, i que val la pena no deixar-la perquè, en realitat, per molt que l'aparquem durant temporades llargues, sempre acaba tornant.
