Crònica de RetroBarcelona 2023: 8a Fira del Videojoc Clàssic

Semblava que el dia no havia d'arribar mai, però després que certs esdeveniments d'abast mundial posessin en pausa algunes de les coses que donàvem per segures, n'hi ha que van tornar de seguida i a d'altres els va costar més, però han tornat, i aquest ha estat el cas de la vuitena Fira del Videojoc Clàssic, subtítol descriptiu amb el qual, de fet, em sembla que ja no s'anomena l'esperadíssim esdeveniment del qual vull parlar en aquesta entrada. 

RetroBarcelona 2023 va ser una realitat des que se'n va saber la data fins que es va fer efectiva, a la Farga de L'Hospitalet, els dies 13 i 14 de maig, i als nostres cors i el nostre cervell encara és una realitat en marxa. Suposo que és un efecte que anirà passant amb el temps, tant de bo se'n facin moltes més i aquesta passi a ser només una de les edicions, però segurament la recordarem sempre com la primera després de la pandèmia, la que es va fer esperar, i l'hem agafat amb tantes ganes tots plegats, expositors i visitants, i aficionats al retro en general, que la marca que ens ha deixat trigarà a diluir-se. 

No, us prometo que no m'he fumat res. És l'emoció, que encara dura. Tenia ganes d'esdeveniment retro, i que fos el gran, perquè havent estat pare per segon cop fa un any he hagut de dosificar les meves escapades, i hi ha hagut trobades com les Reunions d'Usuaris de l'MSX, a les quals no he assistit, perquè em reservava per a aquesta. La que em permetia retrobar-me amb els companys de Retroscroll, amb els quals ha fet, des que vam coincidir a l'edició de 2019, diversos podcasts i milers de missatges de WhatsApp i centenars d'àudios de la mateixa plataforma, però tenia ganes de fer-los una abraçada, i xerrar-hi de videojocs i de qualsevol cosa compartint amb ells l'estand que altre cop hi posàvem, ple de sistemes més o menys antics i televisors o monitors, tot plegat a disposició (temporal, és clar) del públic assistent. 

Pot semblar mentida, si no s'ha experimentat, que la idea de deixar que potencialment desenes i desenes de persones toquin les teves consoles -al capdavall, tot el que nosaltres portem als esdeveniments pertany a les nostres col·leccions particulars- sigui agradable, però és la veritat: ens agrada veure que la gent s'acosta a jugar a una màquina que recorden, que tenien fa anys o que directament no coneixien. Que el joc que hem triat perquè es distreguin una estona està triomfant i no el deixen sol ni un minut. Que pares i fills juguin junts a algun joc, que nens petits s'enamorin de màquines que ni tan sols els seus pares van arribar a veure, perquè els clàssics ho són per això, perquè la seva qualitat perdura en el temps. Envelleixen bé, com se sol dir.

Quan hi ha una mica menys de gent, és clar, aprofitem nosaltres mateixos per jugar a algunes coses, generalment competint entre nosaltres en algun videojoc de lluita o esportiu, però també cooperant en algun beat'em up o un run and gun, i també és una ocasió de veure de prop i tocar consoles que tenen els companys però que nosaltres, a casa, no tenim pas, especialment les curioses Vectrex i Famitoaster (una Famicom dins d'una torradora feta pel company Scroll), que van triomfar entre els assistents, com va reflectir Twitter posteriorment.

Personalment, em vaig estrenar amb el Duck Hunt, amb la Zapper de la NES, vaig poder jugar per primer i potser últim cop al Paprium en versió Mega Drive gràcies al company Molsupo, amb qui vam fer un cooperatiu del Wild Guns a la SNES, vaig fer uns combats de dues versions diferents de l'Street Fighter II amb l'Scroll -en consola i en recreativa-, amb el qual també vam atacar el Pocky & Rocky, vaig jugar al meu estimat Windjammers i al Super Dodge Ball de Neo Geo -i el de NES!-, i al Puzzle Bobble de Super Famicom, contra en Javi, amb qui ens vèiem en persona per primer cop després de múltiples podcasts, vaig xerrar de shmups amb la meva experta de referència, la Rokuso, mentre jugàvem al Darius Gaiden o m'ensenyava el Black Bird i el Judgement Silversword de PC, i amb en Salore no hi vaig arribar a jugar, però evidentment va ser un plaer tornar-lo a veure i escoltar-lo parlar.   

Pel meu compte, sobretot en els darrers moments de diumenge, a banda de coses de consola breument -incloent-hi partides al Sega Rally de la Saturn, un joc que tinc i que dominava d'adolescent, però en què ara no faig gaire bon paper-, vaig poder provar algunes recreatives, amb especial menció a la de l'Out Run original en versió deluxe, una experiència genial malgrat el meu ridícul en no estar gens acostumat al control amb volant, els esmentats combats del Super Street Fighter II X amb l'Scroll, un parell de partits al Windjammers contra un desconegut, i partides a l'Smash TV, el Cotton Rock 'n' Roll, el Dead or Alive 6, el Battle Garegga i el Batsugun.

A banda de retrobar-me amb els companys, amb els quals vaig constatar un cop més que el bon rotllo que hi ha dins de Retroscroll és genial -i observava que tots ens enteníem bé amb tots, cosa que és una meravella-, també vaig aprofitar per saludar els companys Sikus, Murshus i Renner de Game Museum, l'Ivan de Tentáculo Púrpura, l'Ori-Ludic, en JamQue, i per descomptat -tot i que molt breument- en Carles "Clark" Garcia, l'artífex de tot plegat, l'home que ha liderat l'equip que ha fet possible RetroBarcelona en d'altres ocasions i també ara.

A més, vaig desvirtualitzar, com se sol dir, en Nau dels Frikis, en Hiulit, creador de l'indie Murtop, i en Parufito, que conec a través de les xarxes des de fa molts anys però fins ara no havíem coincidit en persona. I bé, vaig veure alguna cara coneguda més que no em vaig atrevir, per vergonya, a saludar, com el cas de l'Evil Ryu o en Retro Cabeza, i vaig tenir la mala sort de no topar-me amb algunes persones que sé que hi van anar i amb qui ens va quedar pendent posar-nos cara.

Dos dies intensos, d'acabar rebentat sense fer gaire res -excepte el muntatge i el desmuntatge i algun tomb per mirar què hi ha o anar a saludar algú-, perquè són moltes hores, però és aquell cansament feliç, el de quan tornàvem de les colònies/convivències, encara que la meva inusual cara en aquesta foto sembli indicar el contrari. 

L'última crònica de RetroBarcelona acabava amb un desig de tornar a veure aviat els meus companys, però el 2020 ens tenia preparada una sorpresa. Aquesta vegada espero que es faci realitat. Fins aviat!

 

Compres: Maig de 2019

Ha passat un altre mes, i de fet quan es publica aquesta entrada ja és juny, i toca fer repàs de les adquisicions videojoquístiques d'aquests dies, en aquest cas de l'1 al 31 de maig de 2019, i a l'entrada del mes passat vaig avançar que hi havia un parell de coses que arribarien... i al final no ha estat així.

Això és bo per a la meva intenció de reduir les compres, però n'hi ha hagut de digitals, encara que en un nombre no gaire elevat. Comencem.

No acostumen a posar en oferta els títols de Neo Geo de la línia ACA Neo Geo, i les poques vegades que ho fan acostumen a ser jocs que no són els més recomanats i populars, però jo me'ls miro cada cop, per si tenen res que em cridi l'atenció, i com que sempre hi ha jocs que no poso a la meva llista de desitjos, però que si són molt barats em poden fer gràcia, aquestes ocasions són el moment perfecte per descarregar-los, i aquest cop n'han caigut 4 per a la Xbox One, començant per aquest Baseball Stars Professional

A la Switch ja hi tinc el Baseball Stars 2, considerat molt superior en tots els sentits, però ja que tenia el preu reduït, volia també l'entrega anterior. Li he pogut dedicar un parell de partides, i m'està costant molt aconseguir coses, però ja veurem qui guanya.

Un altre ha estat el The King of Fighters 96, el tercer seguit d'aquesta saga que compro de la mateixa manera: quan estan d'oferta. Segur que ja fa temps que tinc massa videojocs en general i de lluita en particular, però si mai tinc temps per dedicar-los potser en prodré apreciar els matisos, jo que només volia el 98, que tinc a la Switch, i poca cosa més.

Sovint em diuen que els beat'em ups de la Neo Geo no són res de l'altre món, però com que ja fa un temps que el gènere m'interessa molt i hi havia aquesta oferta, em vaig comprar el Robo Army, un títol d'aquest estil protagonitzat per robots en comptes de brètols de roba cenyida i punk. 

El Metal Slug 2 és un joc que no pensava que em compraria mai, perquè tinc entès que el Metal Slug X n'és la versió millorada, però el mateix: estava d'oferta. I després de llegir que hi havia diferències entre les dues versions, a més que hi havia en marxa una competició amistosa al fòrum de Nintendo Life, al final el vaig comprar, i he de dir que de moment m'està agradant molt, amb un humor molt característic que ja havia vist al primer Metal Slug, però que aquí, per a mi, millora.

Passem a consoles de Nintendo, i concretament a l'oblidada Wii U, perquè finalment he completat la -de moment- tetralogia Shantae, amb l'adquisició del Shantae: Risky's Revenge - Director's Cut, la versió definitiva d'un títol originalment per a Nintendo DSi i segon joc de la saga.

Feia gairebé un any i mig que, setmana rere setmana, vigilava si el posaven d'oferta, atès que això havia passat al desembre de 2017 i se m'havia escapat, però no ha estat així i al final l'he comprat al preu complet. La veritat és que el primer títol em va deixar una impressió tan bona (en vaig parlar a Retroscroll) que volia continuar jugant a la sèrie i, és clar, estrenar després d'això les entregues 3 i 4, que tinc des de fa temps.

Ara un altre joc de la Neo Geo, però no de la línia ACA de Hamster, perquè els drets d'aquest clàssic de la consola d'SNK els tenia una altra companyia, DotEmu, i és així com l'he adquirit a la Switch.

El Windjammers és un videojoc que sempre m'ha fascinat per l'agilitat dels seus partits i la senzillesa del seu concepte però alhora l'habilitat que requereix del jugador per tal d'aprofitar-lo al màxim. Doncs bé, jo d'això no en tinc, però ara que posseeixo la versió digital d'aquest clàssic de frisbees que en realitat és una modernització del Pong, vull practicar tant com pugui.

Acabo amb un de digital per a la Xbox One, el Yoku's Island Express, que era un nom que tenia molt vist des que va sortir per a la Switch, i no li havia fet gaire cas, però quan va estar d'oferta per a la consola de Microsoft m'hi vaig interessar més i em va agradar el que vaig veure. 

I això ha estat tot, senyores i senyors. No ha estat un mes en blanc, però m'hi he gastat pocs diners i, en ser format digital, l'espai que ocupen aquests videojocs no és perceptible per a l'ull humà.

Crònica de Retrobarcelona - 2a Fira del Videojoc Clàssic

És la primera vegada que vaig a una fira relacionada amb els videojocs, no hi compto pas els Salons del Manga, ni tan sols els que incloïen aquest mitjà d'entreteniment al seu nom per tal d'atraure més públic. Conec les reunions d'usuaris de l'MSX, però no hi he anat mai (encara), i quan vaig saber de la celebració de la 2a Retrobarcelona o Fira del Videojoc Clàssic, al Disseny Hub de Glòries, em van venir ganes d'estrenar-me i vèncer la por. 

Sí, por, perquè en aquest bloc parlo molt de videojocs retro, però en realitat em baso més en la recerca que en les pròpies experiències: no tinc ni de lluny els coneixements, els videojocs ni les consoles que tenen (i dominen) altres amants de l'entreteniment electrònic retro. Al seu costat sóc un no ningú, vaja.

Per diverses circumstàncies, tot i aquest pas endavant que volia fer, no m'era possible anar-hi, però al final es va obrir la possibilitat i vaig decidir fer-hi una ullada. Una ullada i participar en un parell de tornejos i cap a casa. El resultat: l'any vinent m'enduré un entrepà i m'hi estaré més estona, perquè les 6 hores aproximades que hi vaig estar van ser insuficients.

Una de les coses més interessants que hi havia era l'exposició de consoles des dels inicis de la seva història fins la primera generació de 128 bits, en què encertadament s'incloïen microordinadors (MSX, Spectrum, Amstrad i companyia). M'ha agradat poder veure en viu i en directe la inaugural Magnavox Odyssey (a la cantonada inferior dreta a la foto)...

 

Les primeres consoles de Nintendo...

La SG-1000, la primera de Sega...

El mític R.O.B. de la NES... 

O coses estranyes com aquesta, una andròmina que venia preparada per a, com a mínim, dos tipus de videojocs. Increïble.

El nombre d'estands era molt inferior al dels —posats a comparar amb una fira que conec bé— salons del Manga i del Còmic, i evidentment el nombre d'assistents també, però hi havia molta més gent que no em pensava, sobretot perquè m'havien comentat que la primera edició va ser una mica fluixa en aquest sentit. 

Entre els estands n'hi havia que eren botigues, on no vaig comprar res perquè ni vaig trobar cap imprescindible dels que busco, ni els preus eren gaire raonables en alguns casos (he de dir que també hi havia llocs on les etiquetes mostraven preus més terrenals), a més que un percentatge molt important de l'oferta disponible era de títols japonesos que, és clar, requereixen adaptadors que no tinc i que allà tampoc no em va semblar que venguessin.

De botigues és normal que n'hi hagi i independentment de la política de preus estic segur que molta gent hi va poder aconseguir el que volia, però trobo més interessants aquells estands en què es permet provar videojocs i consoles de fa dècades, en alguns casos per tal de recordar velles experiències i en d'altres pel simple plaer de tenir a les mans el comandament d'una consola amb què mai no havíem jugat. També hi havia recreatives d'ús gratuït, però en aquest cas no eren originals, sinó mobles moderns muntats per professionals del tema.

És aquesta la part que, si hi hagués estat més hores, hauria espremut més. És l'única recança que m'ha quedat. Però m'havia apuntat a un parell de tornejos que em van consumir ben bé la meitat del temps, no perquè arribés gaire lluny, sinó pel nombre de participants, que segur que va superar les expectatives dels organitzadors i per això hi va haver alguns moments de caos.

El primer, el de Mario Kart 64, en què volia participar perquè, ja que és una de les poques sagues on no sóc un paquet, em feia gràcia conèixer els meus límits. El sistema era de curses de 4 jugadors amb classificació per als dos primers, i vaig arribar a la tercera ronda, que era l'anterior a les semifinals, però vaig perdre claríssimament en demostrar-se que el tercer circuit no el tenia gens dominat. Ara bé, vaig gaudir, que era el que volia. Ni tan sols sé què s'enduia el guanyador. 

L'altre era el del Windjammers, mític títol de la Neo Geo MVS (recreativa) que sempre m'ha fascinat però que només he provat una mica a l'ordinador, amb el MAME, i sempre amb teclat. Ni tan sols amb la palanca i els botons d'una recreativa vaig entendre com llançar el frisbee —o disc volador— amb efecte, però vaig guanyar el primer enfrontament, contra un rival que semblava que tenia encara menys experiència que jo, i no ho dic per modèstia. El segon enfrontament el vaig perdre fent un paper relativament bo i, al torneig de perdedors, vaig perdre a la primera i de pallissa. 

La foto va quedar borrosa, però aquí em teniu provant la Turbografx, consola que sempre he desitjat i que pertany a la generació dels 16 bits però va ser eclipsada per la Mega Drive i la Super Nintendo. En aquest cas anava per Everdrive, una Flash Card, per tant era emulació i no videojocs originals com a mi m'agrada, però per fi vaig poder provar la màquina, cosa que agraeixo a en Molsupo, el seu propietari. Tanmateix, ja que hi duia centenars de jocs, en vaig demanar un d'en Doraemon que sabia que existia per una imatge que vaig veure fa anys a no sé quina revista.

Això va ser una de les coses que més em van agradar de Retrobarcelona: poder conèixer en persona —i posar cares als nicks que coneixia de posts i comentaris allà i aquí— els responsables del bloc amic Retroscroll (que a través d'un concurs em va regalar, fa temps, la Super Nintendo que tinc), alguns dels quals segueixen 3 Botons i START. A continuació, una foto del seu estand que han pujat ells mateixos a Twitter.

Sembla que també tenien ganes de veure'm la cara, em van dir que el bloc els agradava molt, cosa que em va fer molt feliç, i vam estar parlant de videojocs, màquines i filosofies. Trobo que representen l'essència d'aquesta fira: hi eren per tal de donar-se a conèixer, sí, però també per a compartir consoles clàssiques de col·lecció pròpia amb els assistents. Fins i tot hi havia un concurs del Crazy Taxi de la Dreamcast, on vaig fer un paper més aviat modest per manca d'experiència. Hi eren, en fi, per ajudar la gent a passar-s'ho bé. I a mi em van fer sentir valorat per la meva tasca a 3 Botons i START, segurament més del que em mereixo, però això compensa una mica el fet que, en d'altres àmbits, no se'm tingui en compte.

També vaig aprofitar per saludar en Jordi de Makers and Bits (impressió 3D) i en Clark de Vicioplanet, un dels organitzadors de l'esdeveniment. M'ha agradat molt, Retrobarcelona. En vaig sortir no humiliat pels meus pobres coneixements i aptituds, que també, sinó sobretot conscient que som moltíssims, els que gaudim dels videojocs retro, i que no tots ens dediquem a especular-hi. També vaig ser més conscient que mai que aquesta afició demana temps i molts calés, i que val la pena no deixar-la perquè, en realitat, per molt que l'aparquem durant temporades llargues, sempre acaba tornant.