Anàlisi: Shantae - Half-Genie Hero

Des que em vaig enamorar del primer Shantae, del qual vaig parlar a Retroscroll, sabia que continuaria amb la saga. I, a un ritme lent, però segur, ho he anat fent. Després d'aquell títol vaig parlar de la segona entrega i de la tercera, i avui és el torn de la quarta i, de moment, penúltima.

És un joc que tinc des de fa uns anys, va tenir un llançament estrany perquè venia d'un Kickstarter, però va tenir edició física -i amb continguts extra- de distribució en botigues normals, en una franquícia que ha estat irregular en aquest sentit. I bé, ara ja hi he jugat, l'he espremut i en vull parlar.

Llançat al desembre de 2016 per a Xbox One, PlayStation 4, Wii U i Windows, jo em vaig comprar i he jugat a la versió de Switch, de 2017, del Shantae: Half-Genie Hero, novament desenvolupat i distribuït per WayForward Technologies, però amb algunes diferències destacables respecte al que s'havia vist fins llavors.

Per començar, per primer cop s'abandonava el pixel art clàssic de la sèrie, que s'havia arribat a perfeccionar fins a obtenir el del Pirate's Curse, tercera entrega de la saga i per a molts encara el seu punt àlgid, i en part gràcies al seu apartat artístic.

La quarta part trenca amb això i presenta uns gràfics en alta definició, com ja anava tocant, i ens ofereix uns dissenys nets, colorits i unes animacions exquisides que, especialment quan les veiem en acció, fan oblidar qualsevol pensament fosc del tipus "animació en Flash" que ens pugui haver passat pel cap. Sigui com sigui, aviat ens hi acostumem.

Però a banda d'això, què en podem dir, de la història i la jugabilitat? Totes dues coses estan relacionades, perquè en aquesta ocasió la Shantae ha recuperat els poders de transformació que a la tercera part havia perdut -cosa que feia aquell joc força diferent en aquest sentit, però d'una manera refrescant per als seguidors de la saga- i ha aconseguit algunes transformacions noves, que anem aconseguint gràcies a l'estructura metroidvania del joc, una mecànica ja coneguda a la sèrie.

S'implementa tot prement un botó i seleccionant la transformació d'un menú que es desplega a la pantalla de manera clara i entenedora, si és que tenim aquella forma desbloquejada, i cadascun dels éssers en què es pot transformar la protagonista permetrà, al seu torn, accedir a zones noves de les pantalles gràcies a les seves capacitats específiques, com ara la possibilitat de trencar el terra amb la forma d'elefant, trepar per on sigui quan som micos o algunes de noves i ben interessants com la de ratolí. A més, també aconseguirem millorar els poders d'aquestes formes amb l'ítem corresponent.

Tot això, és clar, a banda del poder inherent de la Shantae en la seva forma original, que és sobretot el de les fuetades amb la cua o les també clàssiques armes que giren al voltant de la noia temporalment i consumint energia màgica, i que s'aconsegueixen a la botiga del poble amb la divisa que representen les pedres precioses que ens anem trobant per les pantalles.

Pel que fa la trama, resulta que la protagonista ha estat novament acomiadada de la seva feina de protectora de Scuttle Town, perquè no ha pogut capturar la seva nèmesi Risky Boots (amb qui va col·laborar al Pirate's Curse) després que aquesta ataqués el poble per enèsima vegada, ara per endur-se els plànols d'un aparell que l'oncle de la Shantae estava construint per generar energia per al municipi.

A més de la tasca principal de derrotar-la i recuperar els plànols, haurà de dur a terme missions més breus i específiques per als diversos personatges que s'anirà trobant, i que el joc deixarà ben clares, tal com també deixa ben clar què ens queda per trobar a cadascun dels llocs que podem visitar, aquest cop muntades damunt de l'ocell gegant que té la Sky, la millor amiga de la Shantae, però amb un sistema de navegació pel mapa similar al vaixell de l'anterior entrega i més amable i àgil que els de les dues primeres parts de la saga.

Que sapiguem què ens falta -o que ens falta alguna cosa- en una zona no vol dir que sigui especialment fàcil d'aconseguir, sigui perquè ens manca alguna habilitat necessària o perquè hi entrem un cop rere l'altre sense treure l'entrellat de com entrar en determinada zona, o fins i tot que hi  ha alguna habitació amagada. Per sort, però, un cop hem superat una pantalla progressant a la història, encara que no hàgim aconseguit tot el que hi ha, hi podrem tornar sempre que vulguem, obtenir l'ítem en qüestió i sortir-ne immediatament sense perdre'l.

El joc combina plataformes i acció d'una manera excel·lent i ens ajuda tant amb les habilitats i poders de la Shantae com amb l'enfortiment de la protagonista en anar aconseguint contenidors de cors, ítems de recuperació de salut i de màgia, pedres precioses per bescanviar per articles, etc., però hi ha moments que demanaran que repetim i repetim fins que les coses ens surtin com volem.

El joc destil·la l'humor habitual de la saga, tant en les converses entre els personatges com en les situacions que ens anem trobant, però destaca també per uns combats contra els enemics de final de pantalla que poden ser espectaculars en la seva presentació, com en el cas d'aquesta sirena gegant, una de les imatges més conegudes del Half-Genie Hero.

Parlant de l'humor, hi ha una cosa que ha afectat la saga en entregues anteriors i és la traducció: no sé en altres idiomes, però en castellà és terrible, i en aquesta quarta part més que mai. Sembla talment feta amb un traductor automàtic, i podria haver canviat l'idioma a l'original anglès -malauradament,  no es pot fer amb el menú del joc, sinó que s'ha de canviar el de la consola-, però vaig decidir no fer-ho perquè em feia gràcia i tot, de tan dolent que era aquest apartat.

Hauria calgut una profunda revisió, especialment si està fet amb traductor automàtic com sospito -tot i que als crèdits hi veiem una empresa com a responsable de la localització-, perquè no només se li veu l'anglès pertot arreu, sinó que ni tan sols es van adonar que la protagonista parlava amb adjectius en masculí, problema que no existeix en anglès perquè no hi ha gènere per als adjectius i que una traducció automàtica no pot detectar, com tampoc detecta les traduccions literals que poblen el text del joc. 

En fi, em va bé comentar això ara per enllaçar-ho amb un altre tema: resulta que a les modalitats extra que originalment eren DLC i que depenien de determinades fites del Kickstarter la traducció està molt, però molt millor. I és curiós, perquè aprofita les escenes de la història principal i simplement en canvia el text pel que correspongui a cada intencionadament poca-solta trama. Potser amb algunes hores més de feina i un pedaç d'actualització s'hauria arreglat el producte final. Què hi farem...

Doncs bé, això dels DLC, que es van incloure a l'edició física de 2018 i depenia dels diners que recaptés el micromecenatge, són modalitats extra que ens permeten abordar l'aventura d'una altra manera, amb altres personatges, que tenen característiques pròpies, o la mateixa Shantae, però amb condicions  diferents. Els escenaris, però, són els mateixos, amb les necessàries modificacions per adaptar-se als personatges (o les condicions), amb alguna petita excepció, i aquestes noves aventures se superen en força menys temps perquè els col·leccionables també són menys.

La més sucosa és la que ens permet controlar la Risky Boots, la nèmesi de la protagonista, que dura més i té una història pròpia, també, però potser al mateix nivell que la que posa els amics de la Shantae (Sky, Bolo i Rottytops) a càrrec de rescatar-la i els hem d'anar alternant segons l'habilitat o poder que requereixi cada moment, i es fa d'una manera divertida.

En menor mesura i més com a curiositat, però sense deixar de ser interessants, tenim modalitats en què duem la Shantae altre cop, però amb hàndicaps com ara que es crema amb els raigs del sol perquè va en bikini i cal que vagi agafant ítems de crema solar, que els cops li afecten massa perquè va en pijama, una altra modalitat en què tenim la Shantae al màxim des del primer moment o la contrària, que ens demana que afrontem l'aventura sense cap millora, així com una en què la veiem convertida en ninja (tècnicament kunoichi) i va més per feina. Dins de les modalitats en què portem la Shantae cal destacar, perquè és més diferent i modifica notablement la manera de jugar-hi, la que barreja la protagonista amb els Mighty Switch, de la mateixa companyia.  

Tot plegat són maneres, com els premis en forma d'imatges per a la galeria que depenen de la velocitat amb què acabem el joc -i els DLC- i de si hem aconseguit el 100% dels objectius o no, d'allargar el gaudi d'aquesta proposta, encara que al final, entre el backtracking de la modalitat principal i el de les addicionals, ens fem un tip de veure els mateixos escenaris i pot arribar a cansar. Però n'he gaudit força, en general, i crec que amb la mena de reboot que representa la recuperació dels poders de la protagonista és un joc perfectament adequat per a algú que no hagi tocat la saga. Si ja l'estimem i ens hem estat impregnant del seu lore, però, ens hauria d'agradar també aquesta entrega.

Repàs videojoquístic de 2022

Seguint la tradició dels darrers anys, arriba l'última entrada de desembre i la dedicaré a fer una ullada al que ha representat per a mi, en matèria de videojocs, l'any que acaba.

 

Ha estat un any que m'he pres d'una altra manera, en què no m'he volgut pressionar a mi mateix per anar guixant de la llista els videojocs pendents que fa uns anys que col·loco als llocs visibles de la cua. És una cua que encara existeix, sí, però que em prenc com a referència per si en algun moment es produeix la poc probable situació que no tinc jocs en marxa i vull decidir a què jugaré a continuació. Per tant, és purament orientativa. 

 

Una cosa que puc explicar, per exemple, és que si l'any passat em vaig endinsar seriosament en els beat'em ups -i continuen sent un gènere que exploro amb delit-, el 2022 ha estat el meu any de fascinació amb els shoot'em ups, i me n'he acabat dos. Tota una fita.

Un dels propòsits que em feia habitualment era passar-me algun shmup, si podia ser l'R-Type, que és conegut per la seva llegendària dificultat, però no em fa res que hagin estat dos títols com el GG Aleste i el Magic Girl, a l'altre extrem per la seva notable amabilitat. M'ha agradat molt jugar-hi i he provat més títols, però a partir d'ara ho faré assumint que s'ha de ser d'una determinada manera per entrenar-s'hi metòdicament, si es volen acabar els que no tenen la dificultat tan baixa, i que el meu enfoc consistirà en passar-m'ho bé i arribar fins on pugui.

Un altre fet destacat, i molt, és que he entrat a la "nova generació", 2 anys després, i hi he posat cometes perquè ha resultat que ni el salt és tan gran ni els exclusius generacionals tan nombrosos, segurament pels problemes per satisfer la demanda a causa de la crisi dels xips i perquè l'anterior generació té un parc considerable de consoles i encara són molt populars.

Dit això, aquesta vegada he saltat a Sony, a la PlayStation 5, per una raó ben senzilla i relacionada amb el que he dit abans: si els jocs de Microsoft surten encara a la meva estimada i utilitzada Xbox One, el que em faltava era el catàleg PlayStation, i com que no tinc la PS4, comprant la seva successora tinc accés al catàleg de dues consoles. 

Va costar força aconseguir-la, més encara que no pas reunir els diners, però per fi me la vaig poder comprar. Ara falta el petit detall de trobar temps per jugar-hi, i és que el meu escàs temps lliure ara s'ha de repartir entre més màquines.

No ha estat l'única maquineta nova que m'he comprat, ni de bon tros. També han caigut l'Egret II Mini de Taito, amb 40 jocs en memòria, l'Evercade VS, la versió de sobretaula de la fantàstica proposta retro amb cartutxos de Blaze, i la Mega Drive Mini 2, la segona rèplica miniaturitzada de Sega dedicada a la Mega Drive.

Malauradament he tingut menys temps per jugar que l'any passat, i és que he sigut pare per segon cop i tenir cura de dues criatures és més que la suma de les parts, així que les meves estones de joc han estat esgarrapades i això m'ha obligat a adaptar-me al que hi hagués, i a jugar sobretot en sistemes portàtils o, com la Switch, amb opció de ser-ho. Aquests han estat els únics títols que m'he acabat aquest any:

• The Legend of Zelda: Ocarina of Time 3D
• Life is Strange: Before the Storm
• Magic Girl 
• Shantae and the Pirate's Curse
• Mega Man 6
• Journey to Silius
• GG Aleste 
• Journey
• Paper Mario
• Phoenix Wright: Ace Attorney

Només 10, com podeu veure. Força menys que els 17 de l'any passat, que ja representaven una baixada respecte a l'anterior.

D'acord, la quantitat no importa, sinó la qualitat del temps invertit, i no tinc la sensació que hagi perdut el temps amb jocs que se m'hagin fet pesats, i tot i que les circumstàncies personals hi han influït indiscutiblement i no tots els videojocs són igual de llargs i difícils -podria haver jugat a 20 títols curts i fàcils, per exemple-, no puc evitar tenir la sensació que ha estat molt poc.

És clar que això reflecteix que he jugat menys, de la mateixa manera que he llegit menys, he vist menys sèries i menys pel·lícules. És el que hi ha. De tota manera, aquests han estat els títols als que he dedicat almenys dues sessions durant el 2022:

 

 

Un any diferent, obligat per les circumstàncies, però en el qual també he estrenat compte de Twitter dedicat al blog i he continuat nodrint de continguts el d'Instagram i, com ja m'agrada que passi, he continuat aprenent moltes coses relacionades amb els videojocs. 

 

 

 

 

Anàlisi: Shantae and the Pirate's Curse

Fa més d'un any analitzava la segona part d'una saga que es va iniciar a la Game Boy Color, i de la qual vaig parlar a Retroscroll fa temps. És una sèrie que em va enganxar des del principi, però tot i així no acostumo a encadenar títols d'una mateixa franquícia. Ara bé, quan vaig dir que, després del Risky's Revenge, no trigaria a jugar a la tercera part, crec que vaig ser excessivament optimista.

Tanmateix, ja està, ja ho he fet, m'ha encantat i, com no podia ser d'una altra manera, procedeixo a parlar-ne aquí al blog, tot esperant fer-li la justícia que es mereix i, posats a desitjar, convèncer algun indecís a provar les aventures de la Shantae, ara que estan disponibles a les consoles actuals. 

Jo hi he jugat a la Nintendo 3DS, que és on va sortir en primer lloc l'octubre de 2014, seguida al desembre per la de la Wii U, tot plegat a Europa el 2015, i des de 2016 es pot adquirir en Xbox One i PlayStation 4, amb la versió de Switch llançada el 2018.

Shantae and the Pirate's Curse, altre cop desenvolupat per WayForward, és una millora en tots els sentits del que ja s'havia vist a l'entrega anterior. Pixel art de qualitat que en aquest cas es veu de meravella a la petita pantalla de la portàtil de Nintendo, i amb un efecte 3D que no aporta res jugablement, però que és un filtre estètic i aprofita l'ocasió per ressaltar, si se'm vol entendre, el caràcter fanservice del disseny dels personatges femenins.

Reprèn la trama tal com va quedar a la segona part, Shantae: Risky's Revenge, i això significa que la Shantae ja no té els poders màgics que la caracteritzaven als dos videojocs anteriors, i que permetien que es transformés en diversos animals per tal d'arribar a llocs o fer coses que d'una altra manera haurien quedat fora del seu abast.

Caiguda en desgràcia, però sempre sense abandonar el to humorístic de la saga -per cert, la traducció al castellà és tremendament dolenta, fa pudor d'automàtica i és evident que no ha estat revisada per ningú, amb calcs constants de l'anglès i adjectius masculins per a personatges femenins que la delaten-, rep un encàrrec de la seva gran enemiga, la Risky Boots: els seus esbirros i els objectes han desaparegut, i segurament els té el seu antic capità, el Pirate Master, que els vol fer servir per ressuscitar.

Per tal de recuperar-los, la Shantae ha de recórrer el món amb l'ajuda del vaixell de la Risky, en una aliança impossible de caràcter temporal, i a mesura que els va trobant en pot fer servir els avantatges, que esdevenen els power ups d'aquesta entrega en substitució de les transformacions en animal.

Val a dir que era una aposta arriscada, perquè la principal característica dels videojocs anteriors desapareix, però va ser tot un encert, una idea refrescant que està tan ben implementada que aviat deixem de trobar a faltar aquestes transformacions -no els balls que les provocaven, però-. 

Sóc coses com esprintar, fer dobles salts gràcies a un canó, disparar una pistola, surar a l'aire o atacar cap avall amb la simitarra, i a mesura que anem aconseguint aquestes habilitats tornarem a visitar llocs per tal de poder entrar en racons que abans teníem vistos, però que eren inaccessibles per a nosaltres.

Sí, haurem de fer backtracking, però almenys a mi en aquest cas no se m'ha fet gens feixuc, i el sistema de mapa del món ha millorat d'una manera considerable, perquè a l'hora de sortir de Scuttle Town tenim una visió en primera persona de la Risky i el seu vaixell, i passem d'una illa a una altra -aquest cop el món s'ha representat en illes- amb molta facilitat, abandonant el "mapa circular" de les anteriors entregues i, per tant, també la necessitat de trobar una manera de teletransportar-nos. 

A la versió de la Nintendo 3DS, i suposo que a la de la Wii U es va poder traslladar de la mateixa manera, la pantalla inferior ens permet navegar per l'inventari, on trobem tant els ítems de recuperació de vida com els d'augment temporal de la força, les boles punxegudes que giren al voltant nostre i altres ajudes, a més d'un recordatori de quines millores hem comprat a la botiga de Scuttle Town, un mapa i quants Cacklebats -els Tinklebats de la Risky corromputs per en Pirate Master- i calamars -en aquesta entrega tornen a variar la seva funció i ens permeten augmentar contenidors de cor- hem aconseguit fins ara.

Aquests dos últims elements ens porten també a assolir el 100% del joc, i com és habitual a la franquícia hi ha diversos finals segons si hem arribat o no a aquesta fita i com de ràpid hem acabat el joc. Personalment, busco el 100%, però no tinc intenció de fer un speedrun per veure els altres finals, que al capdavall són imatges per a una galeria, mentre que la història sempre acaba de la mateixa manera.

Una entrega divertidíssima, amb un pixel art preciós, una banda sonora excel·lent signada de nou per en Jake Kaufman, dificultat adequada i mecàniques ben treballades fan que no m'estranyi que se la consideri la millor entrega d'una saga que ja compta amb 5 títols. La recomano sense cap mena de dubte i tinc ganes de jugar a la seva continuació, ja en Switch i amb un estil gràfic que abandona els píxels i que ja veurem si m'agrada o no.

De debò: si us agraden els jocs de plataformes i l'exploració, us recomano la saga Shantae, i encara que no és imprescindible haver jugar als jocs anteriors per gaudir d'aquest, sempre va bé començar l'aventura coneixent els personatges i les seves circumstàncies per una qüestió d'implicació.

Anàlisi: Shantae - Risky's Revenge (Director's Cut)

Fa temps vaig publicar l'anàlisi d'un joc que en el seu dia va passar força desapercebut, per les circumstàncies del moment, i que era l'iniciador d'una saga que ha anat tenint entregues al llarg dels prop de 20 anys que fa que existeix. Una joia indie de la qual em vaig enamorar, com va quedar reflectit en aquella entrada.

Avui, però, parlo de la seva segona entrega aquí, al meu blog particular, perquè hi vaig jugar fa uns quants mesos, però per l'acumulació d'idees d'entrades, una disponibilitat irregular de temps lliure i l'alternança autoimposada de seccions no ha estat fins ara que m'ha vingut de gust analitzar-la. Però bé, si voleu saber d'on ve tot plegat, podeu llegir l'anàlisi del primer Shantae a Retroscroll. 

Shantae: Risky's Revenge és la primera seqüela d'aquella "joia oculta" de la Game Boy Color desenvolupada per WayForward Technologies, i va sortir per a la Nintendo DSi, és a dir via DSiWare, l'any 2010 als Estats Units i el 2011 a Europa. Posteriorment va aparèixer rellançat com a Director's Cut per a PC el 2014, PlayStation 4 el 2015, Wii U el 2016 -versió que tinc i a la qual he jugat- i, ja el 2020, per a Switch i Xbox One.

Doncs bé, aquesta vegada el poble de Scuttle Town torna a ser atacat per la pirata Risky Boots, que com a venjança per la derrota a la primera part altre cop roba un objecte, en aquest cas una llàntia màgica, i la nostra protagonista, la mig geni Shantae, és acomiadada del seu càrrec de protectora del poble per haver estat incapaç d'evitar-ho.

Tot i així, decideix reparar el mal que ha fet la seva presumpta incompetència recuperant la llàntia robada, i per tal de fer-ho haurà de recórrer el món del joc i aplegar uns segells ocults màgics, que són els que activen la màgia de la llàntia, abans que no ho faci la Risky.

El primer que crida l'atenció del joc és el salt gràfic respecte a la primera part, com és natural. Els dibuixos són més bonics, amb més detalls i amb més colors que al primer Shantae, un salt lògic si la primera entrega era per a la Game Boy Color i la segona per a la Nintendo DSi. Però el que ens trobem aquí, a la Director's Cut, és una versió reescalada per a pantalles amb alta definició, amb píxels més que notables, i poca cosa pel que fa a la jugabilitat, sens dubte no com per anomenar aquesta versió "Director's Cut".

Representa que el canvi més destacat respecte a la versió original és un sistema de teletransport ràpid, o un warp system en anglès, millorat, però sense haver provat el joc a la Nintendo DSi, que no tinc -la meva DS és la Lite-, trobo que si bé és útil per no haver de recórrer tot el mapa amunt i avall cada cop que necessitem un objecte que és a l'altra punta, tampoc no ens estalvia tants viatges i, al capdavall, el mapa del joc és una mica confús. Però bé, almenys existeix, no com al primer títol de la saga, on havíem de suposar que era un món circular. 

Pel que fa a les coses bones del Shantae: Risky's Revenge en general, es manté una banda sonora molt animada i encomanadissa, obra altre cop de Jake Kaufman (Contra 4, Mighty Switch Force!, Retro City Rampage, Double Dragon Neon o Shovel Knight, poca broma, ja parlarem d'aquest compositor), i els escenaris són, com deia, colorits, i també variats, així com els enemics. En definitiva, és un joc agradable visualment, encara que no sembli que se li hagin polit gaire els píxels i es notin tant, fins i tot si ja ens agrada el pixel art tenint en compte l'època a què vam començar a jugar a videojocs.

L'humor és una característica de la saga, amb uns diàlegs divertits -cosa de la qual, per desgràcia, ens distreu una traducció al castellà dolenta- i també situacions còmiques, a més de trencar de tant en tant la quarta paret. Ara bé, l'element més representatiu d'aquesta sèrie són les habilitats de la protagonista, que lluita fent cops de cua, emprant ítems especials i fent ús de les habilitats que li proporcionen les seves transformacions. 

Aquí tornen l'elefant i el mico de la primera part, cauen altres formes i n'apareix una de nova, la de la sirena, que ens permet desplaçar-nos sota l'aigua. Són transformacions bufones, útils i que ens permetran, una o altra, superar obstacles que altrament ens farien encallar. Ara bé, primer les hem d'aconseguir tot complint unes condicions. 

Malauradament, al contrari que al primer Shantae, aquí no hem d'introduir uns inputs per fer que la Shantae es transformi, sinó que amb un botó n'hi haurà prou perquè executi el ball corresponent a cada forma. Suposo que els responsables del joc volien simplificar el procés, però no eren combinacions complicades, i també ens donaven l'oportunitat de "perdre el temps" mirant com la noia feia la dansa del ventre, si no premíem el botó adequat al moment correcte. Ara ja no es pot fer pas, això.  

Explorar els escenaris a la recerca de personatges amb qui parlar, tasques per dur a terme i objectes que necessitem, a més d'aconseguir diners per comprar ítems (pocions de recuperació de vida i de màgia, productes per als cabells perquè facin més mal als enemics...) i armes (boles de punxes, boles de foc, núvols de llamps...) és un plaer audiovisual, però hi ha enemics molt torracollons que lamentarem haver de trobar cada cop que passem per aquella zona tot fent el backtracking necessari per avançar en l'aventura, una cosa que ens alleujarà només parcialment el sistema warp de què parlava abans.

Es mereixen una menció especial les coves, laberíntiques i punyeteres moltes vegades, però sempre amb alguna recompensa molt interessant i necessària, com ara dues de les tres transformacions. Hi ha, també, uns recipients màgics que s'han d'entregar a les botigues com a complement dels diners per adquirir determinats articles especials, i això és opcional, però les transformacions sí que les necessitarem sí o sí.

Ajudar l'Squid Baron, que al principi és un dels enemics del joc, a trobar els seus fillets, dona també una important recompensa en el que és una reformulació de la funció que tenien unes bestioles similars al primer títol de la saga. 

Les transformacions i les armes màgiques seran necessàries en molts moments del joc, però si no podem maximitzar les segones, tampoc no passa res. En aquest sentit és un títol que dona una certa llibertat. 

També ofereix rejugabilitat i reptes per a diversos nivells del jugador: després dels crèdits veurem una il·lustració o una altra segons el temps que hàgim trigat a acabar-nos el joc i la quantitat d'ítems que hàgim aconseguit -ja he dit que alguns eren opcionals-, però si volem veure totes les imatges per curiositat podem provar de jugar al joc quatre vegades complint les diferents condicions. Acabem com acabem, però, se'ns desbloqueja una modalitat màgica, amb vestit diferent per a la Shantae, que permet consumir menys màgia quan fem ús de les armes, a canvi de gastar més vida quan ens fan mal.

Shantae: Risky's Revenge Director's Cut és un videojoc divertit, la primera seqüela d'un gran de la Game Boy Color, que avança en alguns aspectes, com el gràfic, però retrocedeix en d'altres: no entenc, per exemple, per què es van eliminar els minijocs que hi havia al primer, que permetien guanyar diners i alhora descansar una mica de l'exploració del món. 

Tampoc que s'hagi tingut tan poca cura amb algun detall que revela que originalment el joc era per a un sistema diferent. Concretament, un espai anomenat import room en què es podien obtenir diners, només començar el joc, si a la DSi de l'usuari hi havia dades d'haver aconseguit certes coses als jocs Mighty Flip Champs! i Mighty Milky Way, també de WayForward. Doncs bé, aquesta habitació encara hi és, a la Director's Cut, però no serveix de res. 

La simplificació de la qüestió dels balls, aquest detall de deixadesa i -això ja no és culpa del joc- l'absència de l'efecte sorpresa en conèixer la primera part, respecte a la qual aquesta és força continuista, fan que en general m'hagi agradat, sí, però no tant com el Shantae. Tanmateix, la tercera part, que argumentalment també és continuació directa d'aquesta, i que s'anomena Shantae and the Pirate's Curse, està considerada la millor de la saga, i hi jugaré properament a la Nintendo 3DS. Ja en parlaré quan l'hagi acabat.

11è aniversari de 3 Botons i START

Ja em va passar l'última vegada, i aquest cop he hagut de deixar altre cop el blog sense actualitzar més enllà dels 6 o 7 dies habituals perquè aquesta entrada es publiqués el 15 de febrer, que és l'aniversari del blog.

Enguany 3 Botons i START celebra els 11 anys d'existència, amb 1.245 entrades publicades comptant aquesta, i novament veig que continuo amb energia, ganes i disponibilitat per publicar entrades amb la freqüència de sempre, cosa que per a mi ja és motiu de celebració, i suposo que també per als 10 o 12 lectors que entrin aquí habitualment i que surten de descartar, a ull, les visites que són de bots.

11 anys es diuen aviat, però són una pila d'anys, i estic content que el blog continuï ben viu. Però quan faig les entrades de celebració sempre faig alguna cosa diferent, com ara llistes de jocs que m'enduria a una illa deserta, les portades que més m'agraden, anècdotes-confessions personals o fins i tot vaig intentar fer una sessió maratoniana. Aquest cop he pensat fer una llista, aviso que no ordenada, d'11 personatges que m'agraden del món dels videojocs.

Pel seu disseny, pel que representen, pels jocs on surten, perquè em resulten entranyables, perquè els tenia vistos a les revistes de petit i he jugat als seus jocs després... pel que sigui. Cada cas és diferent, però hi pot haver motius molt diversos. El que veureu, però, és que el retro és el que em dona més vida en això dels videojocs. Dit això, comencem:

Què dir d'en Koopa Troopa que no s'hagi dit, o que jo mateix no hagi dit, ja? Aquest enemic clàssic d'en Mario, nascut al Super Mario Bros. el 1985 amb uns clars antecedents a la tortuga Shellcreeper del Mario Bros. (1983), molt bufó i especialment recurrent a les aventures del lampista italoamericà, tant les principals com els spin-offs, també ha estat personatge controlable en títols més esportius o la saga Mario Kart, la meva preferida del món dels videojocs, on l'agafo sempre que està disponible, perquè no sempre hi és.

Em sap greu no haver-ne trobat cap imatge més gran -tampoc volia posar la portada del joc-, però aquí tenim el protagonista d'un joc de la Master System pel qual sento un afecte especial, el Psycho Fox. Encara que la gràcia d'aquest títol és que el personatge, una guineu antropomòrfica, es pugui -i s'hagi de- transformar en altres animals, a mi la que més m'agrada és la seva forma original, que em recorda la guineu que en Goku va conèixer a la sèrie animada de Bola de Drac -no pas al còmic-, que es deia Konkichi i el va conèixer just abans que comencés el 22è Gran Torneig de les Arts Marcials. 

I si en Psycho Fox -suposant que es digui així, és clar- em recorda un personatge molt petit de Bola de Drac, en PC-Genjin o Bonk me'n recorda un altre, que m'estalviaré esmentar perquè estic segur que ja sabreu qui és.

El protagonista de la saga PC-Genjin associada principalment a la Turbografx o PC Engine em sembla d'allò més entranyable i tinc ganes de posar-me amb la saga algun dia. Sempre m'havia fascinat quan en veia fotos a les revistes de videojocs dels anys 90 i a l'última RetroBarcelona vaig tenir l'ocasió de jugar al seu primer títol, Bonk's Adventure en versió occidental. A més, la imminent PC Engine Mini durà les dues primeres entregues de les seves aventures.

A continuació tenim un personatge sense nom, i he investigat si hi era: parlem del típic atleta de Konami, l'home del bigoti -segurament pel mateix motiu que el té en Mario, per definir millor la seva cara originalment, quan el pixel art estava més limitat- que, amb diversitat de colors tant d'indumentària com de cabells i pell, podem veure en títols com el Track & Field o el Konami's Soccer, ambdós mítics de la meva infantesa amb l'MSX.

No hi podia faltar en Ken, el personatge que acostumo a portar als Street Fighter, tot i que m'agrada tocar-los tots. I encara que m'agrada en totes les seves versions al llarg de la mítica saga, la imatge que em va marcar, com ja he explicat moltes vegades, va ser la que vaig veure a la pantalla de la recreativa d'un bar on es veia una mena de Goku amb els cabells diferents llançant el que clarament és un Kame Hame Ha.

La Shantae és un personatge que vaig descobrir fa temps perquè vaig tenir l'oportunitat de comprar a preu ridícul un bundle digital per a la Nintendo 3DS on s'incloïa la tercera entrega de les seves aventures. Ara ja les tinc totes, i fa un any i escaig vaig jugar a la primera, de la Game Boy Color, una meravella de la qual vaig parlar a Retroscroll, i que va fer que m'enamorés del personatge, tremendament simpàtic.

Al Bubble Bobble no hi he jugat tant, tot i que m'agrada i en tinc l'oportunitat, però a la saga Puzzle Bobble l'he tocat força més, i allà hi apareixen també aquests germans, en Bub (el de color verd, que duem si juguem en solitari) i en Bob (el de color blau, el del segon jugador), els dragonets bufons tan coneguts i que em permetreu que situï aquí ocupant només un lloc a la llista, tot i ser dos.

En Kunio, de la saga o més aviat franquícia popularment coneguda com a Kunio-kun, té un disseny molt recognoscible que sempre m'ha despertat afecte, des que jugava al Nintendo World Cup sense saber que era una localització d'una saga fins ara, que m'estic endinsant en el particular univers d'aquest brètol d'institut i els seus amics i enemics, amb títols com el mític Downtown Nekketsu Monogatari / River City Ransom.

Killer Instinct segur que no és la saga de lluita més popular de la història, i tampoc la trobarem al Top 5, però quan el 1995 en va sortir una adaptació per a Game Boy trobo que prou entretinguda i me la vaig comprar, em vaig enamorar d'aquest esquelet furiós, l'Spinal, potser perquè la imatge d'esquelets guerrers la tenia gravada a la ment d'haver-ne vist a la sèrie animada Les aventures de Fly, com ja deveu saber originalment Dragon Quest: Dai no daibôken, una història totalment original però on sortien monstres que podem trobar al llarg de la saga, un dels quals un esquelet armat amb una espasa.

Aquest ja és molt més típic, però des de ben petit en Mega Man m'ha semblat fascinant. Llavors el veia a les revistes de videojocs, però des de fa un temps en puc gaudir, en versions digitals per a consoles modernes, això sí.

He acabat només 3 jocs de la franquícia, espero poder dir aviat que ja tinc el quart al sarró, però m'agrada molt i el personatge sempre em desperta calidesa.

Acabo amb un altre de l'època de l'MSX, al capdavall és quan vaig començar a jugar a videojocs i d'on ve bona part dels meus records més entranyables. I un dels títols que vaig descobrir de manera més tardana, que em va arribar en una tongada posterior en un disquet dels que em duia el meu pare, era el Ninja Jajamaru-kun, amb un protagonista, en Jajamaru, que era el germà petit del personatge principal del Ninja-Kid i el Ninja-Kid II i que va tenir una rica saga pròpia.

En deixo fora, inicialment no sabia si en trobaria 11 i al final n'he hagut de descartar alguns que vull esmentar de manera especial també com el nen indi del Magical Tree, en Tako de la saga Parodius o el bufó Kirby. Potser si em coneixeu els gustos us ha estranyat no veure-hi personatges de Dragon Quest, la meva saga d'RPG preferida, però és que me n'agraden tants, de personatges d'aquesta franquícia, i també entre els secundaris, que no sabria triar-ne només un.

Tampoc he esmentat en Mario ni en Sonic, ni en Luigi, ni en Tails, però és evident que m'agraden. El que volia era destacar personatges no pas desconeguts, però sí que m'evoquessin més records i sentiments agradables.

Quins són els vostres personatges preferits dels videojocs, per la raó que sigui?

Jocs revolucionaris: Metroid

Un dia, espero que aquest estiu, l'acabaré, i no en faré cap anàlisi perquè en vull parlar ara, i amb l'excusa recuperar una secció que, pel que veig, feia 6 anys que no tocava. 

És la secció dedicada a repassar els jocs més influents, els més revolucionaris, els que van fer aportacions importants als videojocs i van introduir elements o maneres de dissenyar que es van fer servir en molts títols posteriors. I un dels termes cada cop més de moda, "metroidvania", té l'origen precisament en aquest clàssic de Nintendo de 1986.

Evidentment parlo del Metroid, de 1986, llançat al Japó per al Famicom Disk System, i a diferència del The Legend of Zelda, en aquest cas no va tenir rellançament posterior en format cartutx, suport en què el vam rebre americans (1987) i europeus (1988), atès que aquell perifèric de la Famicom no va arribar mai a Occident.

No cal dir gran cosa més d'aquest joc. Un clàssic no només de la 8 bits de sobretaula de Nintendo, sinó de Nintendo i els videojocs en general. I revolucionari, per això en parlo en aquesta secció. Per començar, perquè era un dels primers títols que tenien una protagonista femenina -de fet, el segon després de l'Alien Sector de Namco-, cosa que es revelava al final del Metroid i que constitueix un dels spoilers més estesos del món dels videojocs.

La popularitat de la Samus Aran és prou coneguda, i és un dels personatges emblemàtics de la Gran N, que va tenir entrada també en aquest blog, però no és per aquest motiu que en parlo avui, sinó perquè va crear, sense saber-ho, un subgènere dels videojocs de plataformes i aventura que en els darrers anys s'ha posat molt de moda.

Es tracta dels Metroidvania, paraula que no agrada a tothom, però que resumeix el concepte, més o menys, de videojoc format per un únic mapa amb zones que es desbloquegen després d'aconseguir algun objecte o arma, i que per la seva naturalesa obliguen a recórrer espais ja coneguts per tal d'accedir a aquestes zones un cop reunits els requisits.

Amb el Metroid passa com amb les persones veteranes, que les respectem i venerem pel que van aportar, però que no necessàriament ens agrada el que feien o el que fan. No és un videojoc que hagi envellit gaire bé, es fa difícil de jugar i personalment ja he decidit que el que em queda ho faré consultant un mapa, perquè té una dificultat força alta i és fàcil perdre's i no saber on s'ha estat i on no, i l'esmentada dificultat no convida a explorar gaire, almenys amb la paciència que tenim actualment.

Però va ser el videojoc que va popularitzar els títols dissenyats d'aquesta manera, tot i que és evident, pel sobrenom que té el subgènere, que l'altra franquícia que hi va influir amb força va ser Castlevania. En aquest cas no des del primer títol, sinó amb tímids intents al Castlevania II i el Vampire Killer, i de manera clara al Castlevania: Symphony of the Night (1997).

Les múltiples seqüeles del Metroid, considerades millors, van continuar amb el concepte, fins i tot la trilogia (aviat tetralogia) Metroid Prime, que l'aplicava al first person shooter, i actualment hi ha una pila de jocs considerats Metroidvania, curiosament molts a l'escena indie (Guacamelee, Hollow Knight, Shantae, Ori and the Blind Forest...), però també en trobem entre els mainstream, ja des dels anys 80 i encara ara, amb franquícies com Batman: Arkham, que no respon a l'habitual aspecte 2D ni és de plataformes, però que pel seu desenvolupament cal admetre que és Metroidvania.

En qualsevol cas, i malgrat que com a videojoc ara es fa una mica feixuc de jugar i ens l'estimem sobretot pel respecte que li tenim, el que va introduir aquesta revolució, potser no espectacular però sí influent fins als nostres dies, va ser el Metroid.

Compres: Maig de 2019

Ha passat un altre mes, i de fet quan es publica aquesta entrada ja és juny, i toca fer repàs de les adquisicions videojoquístiques d'aquests dies, en aquest cas de l'1 al 31 de maig de 2019, i a l'entrada del mes passat vaig avançar que hi havia un parell de coses que arribarien... i al final no ha estat així.

Això és bo per a la meva intenció de reduir les compres, però n'hi ha hagut de digitals, encara que en un nombre no gaire elevat. Comencem.

No acostumen a posar en oferta els títols de Neo Geo de la línia ACA Neo Geo, i les poques vegades que ho fan acostumen a ser jocs que no són els més recomanats i populars, però jo me'ls miro cada cop, per si tenen res que em cridi l'atenció, i com que sempre hi ha jocs que no poso a la meva llista de desitjos, però que si són molt barats em poden fer gràcia, aquestes ocasions són el moment perfecte per descarregar-los, i aquest cop n'han caigut 4 per a la Xbox One, començant per aquest Baseball Stars Professional

A la Switch ja hi tinc el Baseball Stars 2, considerat molt superior en tots els sentits, però ja que tenia el preu reduït, volia també l'entrega anterior. Li he pogut dedicar un parell de partides, i m'està costant molt aconseguir coses, però ja veurem qui guanya.

Un altre ha estat el The King of Fighters 96, el tercer seguit d'aquesta saga que compro de la mateixa manera: quan estan d'oferta. Segur que ja fa temps que tinc massa videojocs en general i de lluita en particular, però si mai tinc temps per dedicar-los potser en prodré apreciar els matisos, jo que només volia el 98, que tinc a la Switch, i poca cosa més.

Sovint em diuen que els beat'em ups de la Neo Geo no són res de l'altre món, però com que ja fa un temps que el gènere m'interessa molt i hi havia aquesta oferta, em vaig comprar el Robo Army, un títol d'aquest estil protagonitzat per robots en comptes de brètols de roba cenyida i punk. 

El Metal Slug 2 és un joc que no pensava que em compraria mai, perquè tinc entès que el Metal Slug X n'és la versió millorada, però el mateix: estava d'oferta. I després de llegir que hi havia diferències entre les dues versions, a més que hi havia en marxa una competició amistosa al fòrum de Nintendo Life, al final el vaig comprar, i he de dir que de moment m'està agradant molt, amb un humor molt característic que ja havia vist al primer Metal Slug, però que aquí, per a mi, millora.

Passem a consoles de Nintendo, i concretament a l'oblidada Wii U, perquè finalment he completat la -de moment- tetralogia Shantae, amb l'adquisició del Shantae: Risky's Revenge - Director's Cut, la versió definitiva d'un títol originalment per a Nintendo DSi i segon joc de la saga.

Feia gairebé un any i mig que, setmana rere setmana, vigilava si el posaven d'oferta, atès que això havia passat al desembre de 2017 i se m'havia escapat, però no ha estat així i al final l'he comprat al preu complet. La veritat és que el primer títol em va deixar una impressió tan bona (en vaig parlar a Retroscroll) que volia continuar jugant a la sèrie i, és clar, estrenar després d'això les entregues 3 i 4, que tinc des de fa temps.

Ara un altre joc de la Neo Geo, però no de la línia ACA de Hamster, perquè els drets d'aquest clàssic de la consola d'SNK els tenia una altra companyia, DotEmu, i és així com l'he adquirit a la Switch.

El Windjammers és un videojoc que sempre m'ha fascinat per l'agilitat dels seus partits i la senzillesa del seu concepte però alhora l'habilitat que requereix del jugador per tal d'aprofitar-lo al màxim. Doncs bé, jo d'això no en tinc, però ara que posseeixo la versió digital d'aquest clàssic de frisbees que en realitat és una modernització del Pong, vull practicar tant com pugui.

Acabo amb un de digital per a la Xbox One, el Yoku's Island Express, que era un nom que tenia molt vist des que va sortir per a la Switch, i no li havia fet gaire cas, però quan va estar d'oferta per a la consola de Microsoft m'hi vaig interessar més i em va agradar el que vaig veure. 

I això ha estat tot, senyores i senyors. No ha estat un mes en blanc, però m'hi he gastat pocs diners i, en ser format digital, l'espai que ocupen aquests videojocs no és perceptible per a l'ull humà.

Repàs videojoquístic de 2018

Bon any a tothom! Ho vaig dir l'any passat i de moment ho compleixo: volia crear la tradició de fer, per a la primera entrada de l'any, un repàs de l'anterior des del punt de vista dels videojocs i jo, i aquest és el segon cop que ho faig.

Amb l'article en què repassava 2017 com a model començo, doncs, esmentant aquells títols que vaig acabar l'any passat, encara que, com de costum, això d'"acabar" és relatiu, perquè molts videojocs tenen coses extra per fer abans o després del final de la història.

El primer joc que em vaig acabar el 2018, i en aquest cas sí que va ser acabar del tot, va ser el Ninja Spirit, o Saigo no nindô, de la Turbografx o PC Engine, que diversos membres de Retroscroll vam jugar per tal de dedicar-li un podcast.

Un títol d'acció que em va agradar molt i un clàssic d'aquesta consola que m'agradaria tenir, perquè va ser eclipsada per la competència, però era (i és) molt interessant.

Els jocs moderns és més difícil acabar-se'ls del tot, sempre hi ha coses per fer, i és el cas del Super Mario Odyssey, de la Switch, del qual sí, em vaig passar la història, però em queden les llunes opcionals per poder dir que me l'he acabat al 100%.

No dic res nou ni desconegut si afirmo que és una meravella de joc, tant per les mecàniques en si com pel fet de mantenir el llistó alt amb la mascota de Nintendo i fer-se un munt d'autohomenatges que són una delícia per als fans.

I ara un indie, aquest Unravel que vaig descobrir per casualitat i que em va agradar moltíssim. Una petita obra mestra amb una banda sonora preciosa, com la història del ninotet de llana que va col·leccionant records d'una família, i un apartat visual senzill però fotorrealista.

De fet, em va agradar tant que li vaig dedicar una entrada sencera a la secció de Recomanacions, i que podeu llegir aquí.

I ara tres de cop, que no em vaig acabar seguits, però gairebé. Els tres primers títols de la meva saga d'RPG preferida, Dragon Quest, no van arribar mai a Europa... fins que ho van fer per a mòbils, cosa que vaig descobrir molt tard, però que m'ha permès veure com van ser els inicis d'aquesta popularíssima saga.

Ja vaig parlar del Dragon Quest i el Dragon Quest II, però del Dragon Quest III encara no ho he fet perquè encara no he acabat el post-joc, element habitual a la saga que ja va començar en aquella època i que allarga la vida dels títols unes quantes hores.

També vaig dedicar una entrada al Life is Strange, en aquest cas per a la Xbox One, i va ser un dels meus videojocs preferits de l'any, com vaig explicar al podcast dels Retroscroll Awards 2018.

Sincerament, no esperava que m'agradaria tant, aquesta aventura gràfica moderna que permet retrocedir en el temps per esmenar errors, i que a més té una història tan interessant i ben interpretada.

Un altre que em va encantar -sembla que tots els que m'acabo m'agraden molt, però mira, ja va bé- va ser el Shantae, de la Game Boy Color, al qual vaig jugar a la Consola Virtual de la Nintendo 3DS, principalment perquè l'original val centenars d'euros en haver tingut una tirada molt limitada.

Sobre aquest joc de plataformes i acció d'estil metroidvania també en vaig parlar, però en una entrada del blog de Retroscroll que podeu llegir aquí.

Un clàssic com l'Out Run aquí, a la llista dels acabats de l'any, em fa una il·lusió especial, i aquest també està relacionat amb Retroscroll, perquè hi vam jugar per dedicar-li un altre podcast.

Jo em vaig passar la versió de la Mega Drive, en el sentit que vaig arribar als cinc finals, però també hi vaig jugar, sense el mateix èxit, ni de bon tros, al de Nintendo 3DS, el de PC Engine, el de Master System o el de recreativa al MAME.

Sempre m'havia cridat l'atenció d'una manera morbosa l'Street Fighter, el primer de tots, el de 1987, sovint oblidat o ignorat, i el recopilatori Street Fighter 30th Anniversary Collection m'ha permès jugar-hi, per fi, a la Switch.

Tal com vaig explicar a (sí) Retroscroll, és un títol molt primitiu o molt inferior a la seva hiperpopular seqüela, però té coses bones i m'agrada. Me'l vaig passar perquè només s'hi pot controlar un personatge, en Ryu, i vaig derrotar en Sagat, l'enemic final.

A continuació, al mateix recopilatori, li va tocar a la versió recreativa de l'Street Fighter II: The World Warrior, la primera versió de l'Street Fighter II, i en aquest cas passar-me'l significa que me'l vaig acabar amb els vuit personatges seleccionables.

I tornem a un joc al qual vaig jugar motivat per la preparació d'un podcast, el Mega Man X, de la Super Nintendo, que en el meu cas vaig jugar a la SNES Mini.

Un clàssic al qual no m'havia acostat perquè preferia concentrar-me primer en la saga clàssica, però me'n penedeixo, perquè em va encantar, té coses molt bones i, de fet, també va ser un dels meus preferits de l'any.

Aquests són els jocs que em vaig passar el 2018, però no són els únics als que vaig jugar, ni de bon tros. Com l'any passat, he fet un muntatge de vídeo on els repasso tots:



En van ser molts, alguns es repetien respecte l'any anterior, però el cas és que em fa la sensació que vaig jugar força a videojocs, sacrificant altres aficions, tot s'ha de dir.

No parlaré aquí de propòsits concrets, per a això faré una altra entrada, però en general aquest 2019 em proposo comprar molt menys i dedicar temps a les coses que ja tinc. I al gener de 2020 veurem quines han estat les escollides.