Què estàs buscant?

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Spinal. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Spinal. Mostrar tots els missatges

dissabte, 15 de febrer del 2020

11è aniversari de 3 Botons i START

Ja em va passar l'última vegada, i aquest cop he hagut de deixar altre cop el blog sense actualitzar més enllà dels 6 o 7 dies habituals perquè aquesta entrada es publiqués el 15 de febrer, que és l'aniversari del blog.

Enguany 3 Botons i START celebra els 11 anys d'existència, amb 1.245 entrades publicades comptant aquesta, i novament veig que continuo amb energia, ganes i disponibilitat per publicar entrades amb la freqüència de sempre, cosa que per a mi ja és motiu de celebració, i suposo que també per als 10 o 12 lectors que entrin aquí habitualment i que surten de descartar, a ull, les visites que són de bots.


11 anys es diuen aviat, però són una pila d'anys, i estic content que el blog continuï ben viu. Però quan faig les entrades de celebració sempre faig alguna cosa diferent, com ara llistes de jocs que m'enduria a una illa deserta, les portades que més m'agraden, anècdotes-confessions personals o fins i tot vaig intentar fer una sessió maratoniana. Aquest cop he pensat fer una llista, aviso que no ordenada, d'11 personatges que m'agraden del món dels videojocs.

Pel seu disseny, pel que representen, pels jocs on surten, perquè em resulten entranyables, perquè els tenia vistos a les revistes de petit i he jugat als seus jocs després... pel que sigui. Cada cas és diferent, però hi pot haver motius molt diversos. El que veureu, però, és que el retro és el que em dona més vida en això dels videojocs. Dit això, comencem:


Què dir d'en Koopa Troopa que no s'hagi dit, o que jo mateix no hagi dit, ja? Aquest enemic clàssic d'en Mario, nascut al Super Mario Bros. el 1985 amb uns clars antecedents a la tortuga Shellcreeper del Mario Bros. (1983), molt bufó i especialment recurrent a les aventures del lampista italoamericà, tant les principals com els spin-offs, també ha estat personatge controlable en títols més esportius o la saga Mario Kart, la meva preferida del món dels videojocs, on l'agafo sempre que està disponible, perquè no sempre hi és.


Em sap greu no haver-ne trobat cap imatge més gran -tampoc volia posar la portada del joc-, però aquí tenim el protagonista d'un joc de la Master System pel qual sento un afecte especial, el Psycho Fox. Encara que la gràcia d'aquest títol és que el personatge, una guineu antropomòrfica, es pugui -i s'hagi de- transformar en altres animals, a mi la que més m'agrada és la seva forma original, que em recorda la guineu que en Goku va conèixer a la sèrie animada de Bola de Drac -no pas al còmic-, que es deia Konkichi i el va conèixer just abans que comencés el 22è Gran Torneig de les Arts Marcials. 


I si en Psycho Fox -suposant que es digui així, és clar- em recorda un personatge molt petit de Bola de Drac, en PC-Genjin o Bonk me'n recorda un altre, que m'estalviaré esmentar perquè estic segur que ja sabreu qui és.

El protagonista de la saga PC-Genjin associada principalment a la Turbografx o PC Engine em sembla d'allò més entranyable i tinc ganes de posar-me amb la saga algun dia. Sempre m'havia fascinat quan en veia fotos a les revistes de videojocs dels anys 90 i a l'última RetroBarcelona vaig tenir l'ocasió de jugar al seu primer títol, Bonk's Adventure en versió occidental. A més, la imminent PC Engine Mini durà les dues primeres entregues de les seves aventures.


A continuació tenim un personatge sense nom, i he investigat si hi era: parlem del típic atleta de Konami, l'home del bigoti -segurament pel mateix motiu que el té en Mario, per definir millor la seva cara originalment, quan el pixel art estava més limitat- que, amb diversitat de colors tant d'indumentària com de cabells i pell, podem veure en títols com el Track & Field o el Konami's Soccer, ambdós mítics de la meva infantesa amb l'MSX.


No hi podia faltar en Ken, el personatge que acostumo a portar als Street Fighter, tot i que m'agrada tocar-los tots. I encara que m'agrada en totes les seves versions al llarg de la mítica saga, la imatge que em va marcar, com ja he explicat moltes vegades, va ser la que vaig veure a la pantalla de la recreativa d'un bar on es veia una mena de Goku amb els cabells diferents llançant el que clarament és un Kame Hame Ha.


La Shantae és un personatge que vaig descobrir fa temps perquè vaig tenir l'oportunitat de comprar a preu ridícul un bundle digital per a la Nintendo 3DS on s'incloïa la tercera entrega de les seves aventures. Ara ja les tinc totes, i fa un any i escaig vaig jugar a la primera, de la Game Boy Color, una meravella de la qual vaig parlar a Retroscroll, i que va fer que m'enamorés del personatge, tremendament simpàtic.



Al Bubble Bobble no hi he jugat tant, tot i que m'agrada i en tinc l'oportunitat, però a la saga Puzzle Bobble l'he tocat força més, i allà hi apareixen també aquests germans, en Bub (el de color verd, que duem si juguem en solitari) i en Bob (el de color blau, el del segon jugador), els dragonets bufons tan coneguts i que em permetreu que situï aquí ocupant només un lloc a la llista, tot i ser dos.


En Kunio, de la saga o més aviat franquícia popularment coneguda com a Kunio-kun, té un disseny molt recognoscible que sempre m'ha despertat afecte, des que jugava al Nintendo World Cup sense saber que era una localització d'una saga fins ara, que m'estic endinsant en el particular univers d'aquest brètol d'institut i els seus amics i enemics, amb títols com el mític Downtown Nekketsu Monogatari / River City Ransom.


Killer Instinct segur que no és la saga de lluita més popular de la història, i tampoc la trobarem al Top 5, però quan el 1995 en va sortir una adaptació per a Game Boy trobo que prou entretinguda i me la vaig comprar, em vaig enamorar d'aquest esquelet furiós, l'Spinal, potser perquè la imatge d'esquelets guerrers la tenia gravada a la ment d'haver-ne vist a la sèrie animada Les aventures de Fly, com ja deveu saber originalment Dragon Quest: Dai no daibôken, una història totalment original però on sortien monstres que podem trobar al llarg de la saga, un dels quals un esquelet armat amb una espasa.


Aquest ja és molt més típic, però des de ben petit en Mega Man m'ha semblat fascinant. Llavors el veia a les revistes de videojocs, però des de fa un temps en puc gaudir, en versions digitals per a consoles modernes, això sí.

He acabat només 3 jocs de la franquícia, espero poder dir aviat que ja tinc el quart al sarró, però m'agrada molt i el personatge sempre em desperta calidesa.


Acabo amb un altre de l'època de l'MSX, al capdavall és quan vaig començar a jugar a videojocs i d'on ve bona part dels meus records més entranyables. I un dels títols que vaig descobrir de manera més tardana, que em va arribar en una tongada posterior en un disquet dels que em duia el meu pare, era el Ninja Jajamaru-kun, amb un protagonista, en Jajamaru, que era el germà petit del personatge principal del Ninja-Kid i el Ninja-Kid II i que va tenir una rica saga pròpia.

En deixo fora, inicialment no sabia si en trobaria 11 i al final n'he hagut de descartar alguns que vull esmentar de manera especial també com el nen indi del Magical Tree, en Tako de la saga Parodius o el bufó Kirby. Potser si em coneixeu els gustos us ha estranyat no veure-hi personatges de Dragon Quest, la meva saga d'RPG preferida, però és que me n'agraden tants, de personatges d'aquesta franquícia, i també entre els secundaris, que no sabria triar-ne només un.

Tampoc he esmentat en Mario ni en Sonic, ni en Luigi, ni en Tails, però és evident que m'agraden. El que volia era destacar personatges no pas desconeguts, però sí que m'evoquessin més records i sentiments agradables.

Quins són els vostres personatges preferits dels videojocs, per la raó que sigui?



dimecres, 1 d’abril del 2015

Jocs de la meva infantesa: Killer Instinct (Gameboy)

No tots els videojocs que tenia quan era petit em van marcar com per parlar-ne en aquesta secció, i és per això que va arribar un moment que la vaig esgotar força, però molt de tant en tant en recordo algun que em permet ressuscitar-la, com passa avui per a la meva alegria. 

El protagonista d'avui és la primera entrega (versió portàtil) d'una saga de lluita que no ha tingut ni la quantitat d'episodis ni la transcendència que sí que han tingut altres, tot i que més enllà dels Street Fighter hi ha hagut marge per al triomf d'un grapat d'altres franquícies. Per tant, no ha estat de les més importants, però que parli ara de la seva primera entrega no significa que l'hagi recordat ara, sinó que no havia caigut en què no li havia dedicat cap entrada.


No he trobat cap imatge de la portada de la versió PAL, però només canvia el logo de l'edat del públic objectiu. Fa una pila d'anys que no toco el Killer Instinct de la Gameboy, que va sortir gràcies a Rare i Midway el 1995 com a conversió del títol de la Super Nintendo, al seu torn convertit de la recreativa de 1994, però recordo que em va fer molta il·lusió que sortís no només per a la SNES, sinó també per a la meva petita i estimada portàtil en un moment en què m'adonava, amb 12 anys, que la teca se l'estava enduent la 16 bits de la companyia en comptes de la Gameboy o la meva llavors flamant Mega Drive.

Una conversió així demostrava que, si haguessin volgut, haurien pogut fer un Mario Kart per a la Gameboy, projecte que vaig somiar durant molts anys i pel qual ara pagaria ben bé 60 euros sense pensar-m'ho, sempre que fos oficial. Tornant al tema, el Killer Instinct de la Gameboy incloïa una medalla d'estil militar, un obsequi amb el qual avui hauria constituït una edició de col·leccionista que després hauria esdevingut objecte d'especulació, però que llavors era l'única edició disponible. 



Si tireu endavant els més de 4 minuts que han deixat la presentació dels personatges (o potser no cal, perquè la música és embriagadora i recorda l'estil techno-pop noranter d'OBK) podreu veure el funcionament del joc.

No us deixeu enganyar pel seu aspecte: val a dir que els gràfics pre-renderitzats del Killer Instinct no quedaven tan bé a la Gameboy, i en aquestes imatges d'emulador encara menys, però no estan malament. Pel que fa al sistema de joc, és un títol de lluita 1 contra 1 caracteritzat per diversos nivells de combos, la necessitat d'acabar amb les dues barres d'energia de l'adversari en comptes de derrotar-lo en múltiples rounds i una flaire a Mortal Kombat que no s'aguanta, tant pels gràfics com per la presentació vertical dels rivals en segons quina modalitat de joc i, sobretot, els fatalities, que aquí es diuen Finishing Moves i que es divideixen en cops devastadors i humiliacions, però que no tenen el nivell de violència dels Mortal Kombat. Vegem-los:



De fet aquí hem vist 3 tipus, el primer dels quals molt similar als fatalities, el segon senzillament un combo brutal i el tercer, el de la humiliació, que obliga el rival, vençut, a posar-se a ballar. Si m'ho fessin a mi aquest últim seria el pitjor.

L'adaptació de la Super Nintendo ja perdia respecte la recreativa, però la de la Gameboy patia, al seu torn, retallades tècniques per culpa de les possibilitats de la consola. La més important va ser la pèrdua de dos personatges, en Cinder i en Riptor, però en quedaven 8, més l'Eyedol, l'enemic final que es podia desbloquejar amb un senzill truc: a la modalitat versus, triem qualsevol personatge i, mentre mantenim premuda la dreta de la creu, premem Select, START, B, A.


Com qualsevol videojoc de lluita, el Killer Instinct té personatges molt diversos en aspecte, història i estil. Al de la Gameboy hi havia el monjo tibetà Jago, l'espia Black Orchid, el licàntrop Saberwulf, l'home de gel Glacius, el cíborg Fulgore (a la portada), el boxador T.J. Combo, el nadiu americà Chief Thunder, l'esmentat i desbloquejable monstre Eyedol i el meu preferit, l'esquelet Spinal.

El 1996 va sortir la seqüela per a recreatives, el Killer Instinct 2, convertit a la Nintendo 64 com a Killer Instinct Gold, però fins el 2013 la saga no tindria una nova entrega, anomenada senzillament Killer Instinct i joc de sortida de la Xbox One.

Parlant d'aquest títol m'han vingut moltes ganes de tornar a tocar-lo, però a més tinc la sort de posseir-ne la versió de Nintendo 64 i, gràcies al sorteig que vaig guanyar pel 1r aniversari de Retroscroll, també el tinc en Super Nintendo, consola que vaig aconseguir al mateix sorteig.






Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...