No tots els videojocs que tenia quan era petit em van marcar com per parlar-ne en aquesta secció, i és per això que va arribar un moment que la vaig esgotar força, però molt de tant en tant en recordo algun que em permet ressuscitar-la, com passa avui per a la meva alegria.
El protagonista d'avui és la primera entrega (versió portàtil) d'una saga de lluita que no ha tingut ni la quantitat d'episodis ni la transcendència que sí que han tingut altres, tot i que més enllà dels Street Fighter hi ha hagut marge per al triomf d'un grapat d'altres franquícies. Per tant, no ha estat de les més importants, però que parli ara de la seva primera entrega no significa que l'hagi recordat ara, sinó que no havia caigut en què no li havia dedicat cap entrada.
No he trobat cap imatge de la portada de la versió PAL, però només canvia el logo de l'edat del públic objectiu. Fa una pila d'anys que no toco el Killer Instinct de la Gameboy, que va sortir gràcies a Rare i Midway el 1995 com a conversió del títol de la Super Nintendo, al seu torn convertit de la recreativa de 1994, però recordo que em va fer molta il·lusió que sortís no només per a la SNES, sinó també per a la meva petita i estimada portàtil en un moment en què m'adonava, amb 12 anys, que la teca se l'estava enduent la 16 bits de la companyia en comptes de la Gameboy o la meva llavors flamant Mega Drive.
Una conversió així demostrava que, si haguessin volgut, haurien pogut fer un Mario Kart per a la Gameboy, projecte que vaig somiar durant molts anys i pel qual ara pagaria ben bé 60 euros sense pensar-m'ho, sempre que fos oficial. Tornant al tema, el Killer Instinct de la Gameboy incloïa una medalla d'estil militar, un obsequi amb el qual avui hauria constituït una edició de col·leccionista que després hauria esdevingut objecte d'especulació, però que llavors era l'única edició disponible.
Una conversió així demostrava que, si haguessin volgut, haurien pogut fer un Mario Kart per a la Gameboy, projecte que vaig somiar durant molts anys i pel qual ara pagaria ben bé 60 euros sense pensar-m'ho, sempre que fos oficial. Tornant al tema, el Killer Instinct de la Gameboy incloïa una medalla d'estil militar, un obsequi amb el qual avui hauria constituït una edició de col·leccionista que després hauria esdevingut objecte d'especulació, però que llavors era l'única edició disponible.
Si tireu endavant els més de 4 minuts que han deixat la presentació dels personatges (o potser no cal, perquè la música és embriagadora i recorda l'estil techno-pop noranter d'OBK) podreu veure el funcionament del joc.
No us deixeu enganyar pel seu aspecte: val a dir que els gràfics pre-renderitzats del Killer Instinct no quedaven tan bé a la Gameboy, i en aquestes imatges d'emulador encara menys, però no estan malament. Pel que fa al sistema de joc, és un títol de lluita 1 contra 1 caracteritzat per diversos nivells de combos, la necessitat d'acabar amb les dues barres d'energia de l'adversari en comptes de derrotar-lo en múltiples rounds i una flaire a Mortal Kombat que no s'aguanta, tant pels gràfics com per la presentació vertical dels rivals en segons quina modalitat de joc i, sobretot, els fatalities, que aquí es diuen Finishing Moves i que es divideixen en cops devastadors i humiliacions, però que no tenen el nivell de violència dels Mortal Kombat. Vegem-los:
De fet aquí hem vist 3 tipus, el primer dels quals molt similar als fatalities, el segon senzillament un combo brutal i el tercer, el de la humiliació, que obliga el rival, vençut, a posar-se a ballar. Si m'ho fessin a mi aquest últim seria el pitjor.
L'adaptació de la Super Nintendo ja perdia respecte la recreativa, però la de la Gameboy patia, al seu torn, retallades tècniques per culpa de les possibilitats de la consola. La més important va ser la pèrdua de dos personatges, en Cinder i en Riptor, però en quedaven 8, més l'Eyedol, l'enemic final que es podia desbloquejar amb un senzill truc: a la modalitat versus, triem qualsevol personatge i, mentre mantenim premuda la dreta de la creu, premem Select, START, B, A.
Com qualsevol videojoc de lluita, el Killer Instinct té personatges molt diversos en aspecte, història i estil. Al de la Gameboy hi havia el monjo tibetà Jago, l'espia Black Orchid, el licàntrop Saberwulf, l'home de gel Glacius, el cíborg Fulgore (a la portada), el boxador T.J. Combo, el nadiu americà Chief Thunder, l'esmentat i desbloquejable monstre Eyedol i el meu preferit, l'esquelet Spinal.
El 1996 va sortir la seqüela per a recreatives, el Killer Instinct 2, convertit a la Nintendo 64 com a Killer Instinct Gold, però fins el 2013 la saga no tindria una nova entrega, anomenada senzillament Killer Instinct i joc de sortida de la Xbox One.
Parlant d'aquest títol m'han vingut moltes ganes de tornar a tocar-lo, però a més tinc la sort de posseir-ne la versió de Nintendo 64 i, gràcies al sorteig que vaig guanyar pel 1r aniversari de Retroscroll, també el tinc en Super Nintendo, consola que vaig aconseguir al mateix sorteig.
