Repàs videojoquístic de 2023

Un cop més, segueixo la tradició de dedicar l'última entrada de desembre del blog a fer un balanç personal de l'any pel que fa a tot allò relacionat amb aquesta afició nostra tan estimada. 

Abans de fer-ho, m'he mirat l'entrada equivalent de l'any passat i m'adono que més o menys he de dir les mateixes coses, tot i que s'han de matisar i tampoc es pot dir que no hi hagi absolutament cap novetat per explicar. 

L'any passat ja m'havia lamentat de la disminució, causada pel naixement d'un segon fill, del meu ja reduït temps lliure, amb l'agreujant que el poc que tinc el vull dedicar a diverses aficions, encara que els videojocs en siguin la principal.

Aquest 2023, però, el nen ja no és un nadó que es passa el dia dormint, de fet és força mal dormidor a les nits, cosa que dificulta que em quedi llevat fins tard o em llevi molt aviat per poder tenir una mica de temps per a les meves coses, i hi ha hagut canvis en les dinàmiques familiars que han fet que encara hagi retallat més temps d'oci a la segona meitat de l'any. 

Per tot plegat, en el que esperava que seria l'any de la substitució de la Xbox One per la PlayStation 5 com a consola principal de sobretaula... ha resultat que he jugat poquíssim a totes dues, com exemplifica la imatge, que és la de l'estat habitual del DualSense. Sí que el toco, si he de dir la veritat, però sobretot per fer anar l'aplicació d'Apple TV amb la qual mirem sèries.

Enguany  només he completat 10 videojocs, com l'any passat. En podrien haver estat un parell més, perquè també hi ha molts jocs que no tenen final, o els he tastat i prou, o són arcade i no els he volgut comptar perquè a còpia de crèdits qualsevol se'ls passa -hi ha gent que els compta igualment, i ho respecto-, o són molt llargs i encara no n'he vist el final, cas del The Legend of Zelda: Tears of the Kingdom. Ara bé, si mirem la llista d'aquests 10, n'hi ha algun que ja estava començat de l'any passat, i alguns que són força curts, de manera que en el fons he jugat força menys que l'any passat, cosa que també noto sense necessitat d'analitzar la situació.
 

• Streets of Rage 2 (Mega Drive) - via Nintendo Switch Online, cooperatiu amb el company Javi de Retroscroll
• Live a Live (Switch)
• Teenage Mutant Ninja Turtles: Shredder's Revenge (Xbox One)
• Florence (Switch)
• The Red Strings Club (Switch)
• Shantae: Half-Genie Hero (Switch)
• Astro's Playroom (Playstation 5)
• Kuru Kuru Kururin (Game Boy Advance) - via Nintendo Switch Online
• Mickey's Dangerous Chase (Game Boy)
• Colored Effects (Switch)

La Switch és la que m'ha salvat força, com és habitual, però perquè la seva portabilitat m'ofereix ocasions en els trajectes a i des de la feina, els dies que treballo de manera presencial. Val més això que res, suposo.

Per cert, aquest cop he decidit no fer el clàssic vídeo amb un muntatge dels videojocs que he tocat durant l'any. Em sap greu, però em robava molt de temps que ja no tinc, i perquè acabin tenint menys de 30 visites a YouTube no em val gens la pena la relació entre la inversió de temps i l'interès de la gent. I ho entenc, perquè per molt que intenti resumir són vídeos llarguets i tothom té coses més importants i entretingudes per fer, mirar, escoltar o planificar.

Aquesta disminució del temps lliure no és un descobriment d'ara, n'he estat conscient tot l'any, però m'he fet jo solet més gran l'angoixa de no poder dedicar temps als videojocs en trobar força oportunitats de títols retro que tenia a la llista -i d'altres que no, però això de seguir gent a Twitter (ara X) i escoltar podcasts genera noves necessitats-, alguns dels quals a la imatge.

Se sumen, és clar, als videojocs nous, als no tan nous però que desitjava de PS4 i PS5, i a una mini que s'ha afegit enguany a la col·lecció, l'A500 Mini, que només he tocat per provar-la i fer-ne un vídeo. No hi he jugat cap vegada, malauradament.

Potser recuperaré aquest tema a la primera entrada de 2024, la dels reptes per a aquell període, però no vull acabar el repàs de 2023 amb una nota negativa, sinó que ara parlaré de les coses bones.

La millor: que després de tres anys i mig des de la darrera edició s'ha celebrat, per fi, una nova edició de RetroBarcelona, i a més de la il·lusió que em fa l'esdeveniment en si, sobretot he pogut tornar a coincidir en persona amb bona part de l'equip de Retroscroll, en compartir-hi estand, i això era una cosa que crec que a tots ens venia molt de gust. Esperem que hi hagi, ara sí, edicions anuals una altra vegada.

També he de dir que, tot i que he jugat menys, no he tingut la sensació d'haver perdut el temps amb res, m'ho he passat bé i tinc ganes de jugar, aquestes mai s'acaben, encara que de vegades l'estat anímic pot fer que ni tan sols les rares ocasions que tenim de jugar les aprofitem. Les circumstàncies vitals de cadascú ja les tenen, aquestes coses. Però no, les ganes de moment no m'han marxat.

Tampoc les de tirar endavant aquest blog, que ha continuat creixent a X, on ara mateix roça els 500 seguidors -és poc, però en aquest àmbit i en català no està gens malament-, i on mantinc certa regularitat a Instagram, amb vídeos ocasionals a TikTok. A més de les entrades escrites setmanals aquí, és clar.

Així doncs, un any no desastrós en absolut, però sí més fluix. Ara bé, que consti que no és per voluntat pròpia. Intentaré encarar 2024 amb optimisme i pensar que l'última entrada de l'any vinent podré explicar coses més alegres.

Anàlisi: Mega Man 6

Llegint el títol de l'entrada potser us preguntareu: on són, les anàlisis dels anteriors jocs de la saga? Doncs bé, només n'havia fet una, un pack doble amb les entregues 3 i 4, que vaig publicar a Retroscroll. El temps dirà si, tornant-hi a jugar, perquè m'agradaria fer-ho, acabo parlant dels números que m'he saltat, però que avui a 3 Botons i START s'estreni aquesta mítica saga directament amb la sisena part tampoc ho veig un gran problema. M'agrada sorprendre parlant de títols inesperats. 

Així doncs, avui parlaré del Mega Man que m'ha semblat més fàcil, i tot i que és fins a cert punt divertit veure les discussions en fòrums sobre quins són els jocs més fàcils i difícils de la sèrie, atès que no hi ha consens al respecte, d'aquest se sol dir que és el més fàcil i, almenys de moment, hi estic d'acord. Cosa que no és dolenta. 

El Mega Man 6 va sortir el 1993, amb la Super Nintendo ja força establerta al mercat i amb la NES als últims anys de la seva vida comercial, i de fet uns mesos després sortia per a la 16 bits de Nintendo el Mega Man X, de manera que, pel que diuen -jo en aquella època no seguia aquestes coses-, la sisena part de la saga a la consola que la va veure néixer va passar una mica desapercebuda. 

Argumentalment parlant, aquest cop la cosa fa un gir una mica més original i representa que té lloc un torneig de lluita entre robots d'arreu del món, però el misteriós Mr. X, que no ens podem imaginar de cap manera qui és en realitat, els ha acabat controlant per tal de conquerir el planeta.

Evidentment, aquests robots són els Robot Masters del Mega Man 6, i ja sabem que un cop els vencem tocarà anar a les pantalles de l'enemic final i, en algun moment, ens haurem d'enfrontar a una cosa que sempre em fa mandra, que no m'agrada gens, que és el boss rush. 

Però no avancem esdeveniments: en Mega Man haurà de salvar el món un cop més enfrontant-se a aquests enemics de final de pantalla i, és clar, a les seves respectives pantalles. Podem veure-hi robots relacionats amb el vent, la neu, el foc, les plantes... res que no haguéssim vist en entregues anteriors, però se n'introdueixen alguns de més originals.  

Per exemple, la pantalla del Tomahawk Man està inspirada en elements típics i tòpics dels westerns, amb el simpàtic robot Colton com a enemic recurrent, i uns paisatges que evoquen el Grand Canyon i les extensions àrides dels Estats Units. 

N'hi ha una, la del Knight Man, que ens porta a un castell medieval, i la d'en Yamato Man té una inspiració japonesa clàssica. 

Val a dir que el 1993 els desenvolupadors de videojocs per a la NES ja sabien el que es feien, i a can Capcom ja havien fet filigranes en jocs anteriors, però els detalls del Mega Man 6 són deliciosos, com aquest sol ponent. 

Musicalment, però, si bé no tots els títols de la saga tenen la mateixa proporció de melodies memorables i enganxadisses i d'altres de més oblidables, el sisè joc empra un estil més calmat, més fosc, i no ens trobarem taral·lejant-ne cap peça, encara que repetim i repetim les pantalles per mort.
 

Cosa que tampoc no passarà tant -almenys en el meu cas- com en altres Mega Man. M'encanta la saga, però no he jugat mai dos cops a mateix joc i soc dolent. Amb això vull dir que no em sé de memòria quins Robot Masters ni quines pantalles hi ha a cada títol, però el que sí que pogut percebre des dels meus modestos coneixements és que cap de les pantalles té una dificultat plataformera a l'altura de la reputació d'aquesta franquícia. Moments puntuals, pot ser. Que facin venir ganes de llençar el comandament per la finestra -o la Switch sencera si es juga en aquesta consola-, de cap manera.

Pel que fa als enemics de final de pantalla, i ja que hi som, al tram final amb el castell del dolent i el boss rush, tampoc no tenen una dificultat desesperant. Com sempre, tenim a la nostra disposició les armes especials obtingudes en derrotar altres enemics finals, i cal veure quin és l'ordre òptim per començar i continuar, però en general no són tan difícils i, a més, el Mega Man 6 és extremament generós a l'hora proporcionar-nos tancs d'energia que ens ompliran la barra de vida en cas que ho necessitem, i se'ns arribaran a acumular fàcilment. Això és el que, en realitat, m'ha permès acabar-me el joc en poques sessions. Però hi haurà qui ni tan sols els necessiti, n'estic convençut.

Des del punt de vista jugable, en entregues anteriors la fórmula havia començat a mostrar símptomes de cansament, que no vol dir que els jocs no fossin bons. El Mega Man 5, en especial, no aportava novetats, però quan una cosa està ben feta, que sigui "més del mateix" tampoc no és un gran problema. Aquesta entrega, en canvi, presenta una novetat ben curiosa, tot i que si som amants dels animals ens deixa una mica tristos: en Rush no hi apareix com a tal, sinó que els seus poders els aprofitem fusionant-lo amb el protagonista, que l'incorpora a l'armadura i pot volar o destrossar blocs del camí. 

Es tracta d'un joc prou complet, digníssim de la saga que representava i un bon comiat de la NES, perquè després el veuríem a la SNES breument, si més no la sèrie original -la del Mega Man X s'hi va estar més temps-, i a partir d'aquí passaria per sistemes més moderns, amb altres spin-offs i les entregues modernes de la línia original que s'han fet anava a dir "fa poc" però, amb la conya, del Mega Man 9 ja en fa 14 anys. 

He dit que soc dolent, però també que m'encanta la saga, oi? Doncs hi continuaré jugant gràcies als Mega Man Legacy Collection i, si tot va bé, en tornaré a parlar quan m'encarregui del Mega Man 7. Us hi espero.

 

M'he acabat el Yakuza Kiwami!

Si seguiu 3 Botons i START des de fa temps i sou observadors i observadores deveu haver vist que alterno entrades de les múltiples seccions del blog de manera que no es repeteixin gaire seguides, però des que vaig començar a fer anàlisis, i malgrat que malauradament no puc jugar tan sovint com voldria, de vegades se m'acumula aquesta mena d'entrada. 

És per això que distingeixo entre les simples anàlisis i les d'aquells videojocs que m'ha costat més acabar-me, i a aquest apartat, en realitat més veterà, pertany l'entrada d'avui, que fa referència a un títol que ja fa unes setmanes que vaig acabar, però que confesso que havia oblidat que en volia parlar. 

Abans de continuar, la meva relació personal amb Yakuza és la compra de segona mà, més o menys l'any 2006, de la primera entrega de 2005 per a la PlayStation 2, que és l'entrada estàndard a la saga i segurament la més habitual, però aquella consola la vaig fer servir sobretot per jugar al Pro Evolution Soccer 5 i al Grand Theft Auto San Andreas, i del primer joc del que podem considerar la franquícia més potent de la Sega posterior a la fabricació de consoles només vaig fer una prova de funcionament (al capdavall, parlem d'un DVD de segona mà) i vaig arribar a considerar la compra del Yakuza 2 quan el van rebaixar, però allò no es va arribar a materialitzar.

Doncs bé, molts anys després va sortir Yakuza Kiwami, un remake -perquè això no són gràfics polits, sinó una reconstrucció amb molts afegits, un sistema de combat nou (en realitat provinent del Yakuza 0, la preqüela que en va sortir posteriorment) i naturalment gràfics de la generació següent. Passa que va sortir per a la PlayStation 3, i jo després de la PS2 no he comprat cap més consola de Sony, així que m'he hagut d'esperar fins que el 2020 va arribar, per fi, a la Xbox One -malauradament només digital- i al servei Game Pass per gaudir-ne. 

I què és, el Yakuza? Doncs amb la meva primera impressió de fa 15 anys hauria dit que un beat'em up tridimensional amb escenes cinemàtiques que narren una història. I és això, sí, però també molt més. 

És un videojoc d'aventura amb elements de beat'em up, acció en tercera persona, RPG -li faltaria el component estadístic, però sí que hi ha missions interconnectades, experiència que millora el personatge i li desbloqueja habilitats...-, i fins i tot sandbox, sí, perquè tot i l'escenari força reduït en què té lloc la trama, el protagonista té molta llibertat de moviments i pot entrar en diversos establiments, a més de dedicar-se a un munt d'activitats d'oci, de vegades obligades per la història (o les missions secundàries), però en molts casos també per pur interès del jugador. 

Pel que fa a la història, el punt més fort d'aquest videojoc i dedueixo -i espero- que de la saga, és un relat d'intrigues del crim organitzat japonès que, tot i la seva complexitat nascuda també de la complexitat del funcionament de la mateixa yakuza, s'acaba seguint força bé, atrapa i no sap gens greu quan, a través d'escenes cinemàtiques, "interromp" l'acció. A més, en aquesta nova versió sí que ens ha arribat amb l'àudio japonès, i és una meravella, mentre que a l'original, a Occident, teníem les veus en anglès. 

Yakuza Kiwami (bé, Yakuza) és la història d'en Kazuma Kiryû, un yakuza ben plantat, una llegenda coneguda com "el drac de Dôjima", que s'ha passat una dècada a la garjola per un crim que no va cometre, però pel qual va decidir acceptar la culpa per protegir el seu millor amic. 

En sortir, per continuar protegint-lo tot i que la seva relació ja no és, per dir-ho finament, la que era, ell continua callant, però s'embranca en una aventura per trobar una amiga de la infantesa, que ha desaparegut, esdeveniment relacionat amb la també desaparició de 10.000 milions de iens que totes les famílies que pertanyen al clan Tôjô busquen en una guerra que agafa en Kiryû al mig de tot plegat. 

Per tal d'avançar a la història, el protagonista ha de parlar amb altres personatges, dur a terme missions i, sobretot, lluitar amb esbirros (i també durs bosses) moltíssimes vegades, tot fent servir els recursos que té per al combat, que giren al voltant d'un sistema basat en quatre estils (brawler, beast, rush i dragon) i prou complex perquè els jugadors més hàbils en treguin el màxim profit i els més patates, com jo, hagin de fer ús dels múltiples ítems de recuperació d'energia que existeixen al joc, sobretot menjar i ampolles d'una mena de complements vitamínics. 

Tot i així, he gaudit molt de les múltiples opcions que ofereixen els combats, amb la possibilitat d'emprar objectes (caixes, bicicletes, cons de trànsit, armes...) i moviments finals especials que depenen d'una barra de calor (heat). 

 

Tot i que els combats, i la seva freqüència, es fan força repetitius, i més encara els que tenen a veure amb un entranyablement pesat secundari anomenat Majima, el joc afortunadament inclou missions secundàries -les que he volgut completar a banda de la història principal, i encara he quedat lluny del 100% donada la riquesa del títol- que no són necessàriament de lluita i que, quan ho són, almenys tenen un rerefons interessant que no infueix (o no gaire) en la trama principal, però que va bé per desengreixar. 

 

En aquest sentit tenim, per exemple, l'assistència a hostess clubs, on conversem amb una hostess amb qui fem amistat ràpidament i que, un cop assolit el màxim progrés, ens té reservat un "premi". De fet, hi ha dos clubs amb sengles hostesses on podem fer això. 

També podem participar en competicions de curses de cotxes en miniatura de tracció elèctrica (per no dir "Scalextric"), una mena d'arcade de lluita amb cartes de dones (poc) vestides d'insectes que lluiten -la "bizarrada" més gran del Yakuza, ja us ho dic- o ficar-nos en una gimcana per aconseguir uns rars bitllets de 2.000 iens, entre altres coses. 

També n'hi ha de molt rellevants, com seguir un entrenament d'arts marcials per potenciar l'estil del drac, que a mesura que el joc avança esdevé el més potent a l'hora de combatre, ben lluny del que semblava el principi.

Però vaja, a banda de les missions principals i secundàries, una altra cosa que dona varietat a aquest videojoc i ens permet descansar de tasques més "profundes" són els minijocs i les activitats totalment opcionals, com ara jugar a bitlles, fer apostes clandestines de jocs tradicionals japonesos o dels més coneguts casinos, tastar tots els plats i totes les begudes dels locals de Kamuro-chô (la versió Yakuza de la zona toquiota de Kabuki-chô) o jugar a les màquines d'atrapar peluixos als diversos locals Club Sega (de les poques coses, juntament amb els magatzems Don Quijote, que apareixen amb el seu nom real), entre moltes altres possibilitats. 

Yakuza Kiwami és un videojoc molt complet, prou llarg si s'aprofiten (i, de manera més amena, si s'alternen) les seves tasques obligatòries i les opcionals, i té una història d'allò més ben escrita, que atrapa i fa venir ganes de saber com continua, i que té moments més dramàtics i solemnes i també d'humorístics i absurds, a més d'un protagonista ben construït que, malgrat la seva temible força -que va recuperant després d'haver-se "rovellat" a la presó-, té un cor amable i un codi d'honor que fan que, tot i el que podríem pensar pel títol i l'ambientació del joc, no estiguem controlant un malparit amb un excés de poder.

Amb la primera entrega n'he tingut prou per adonar-me que la saga sencera m'agradarà sense cap mena de dubte. I tinc molta feina per endavant -i continua-, però com que aquest títol m'ha xuclat una seixantena d'hores -i si volgués podria allargar-ho encara més per buscar el 100%- i això, amb la meva disponibilitat horària i les condicions en què jugo, es tradueix en mesos de dedicació, de moment la deixaré aparcada. Si mentre espero tenir més temps i una nova subscripció promocional al Game Pass s'anuncien edicions fisiques dels primers sis jocs (i la preqüela) per a Xbox, me les compraré. El Yakuza Kiwami té molts números d'acabar sent el meu videojoc de l'any. 

 

Recomanació personal: Yoku's Island Express

L'any passat, a l'últim podcast de 2019 de Retroscroll, anomenat oficialment Retroscroll Channel, i com és tradició, vam parlar del Top 5 de cadascú entre els videojocs als que havíem jugat durant tot el període, i el meu número u va ser l'Ori and the Blind Forest, però vaig dir que n'hi havia un que en certa manera me'l recordava i que no havia volgut posar a la llista en cap posició precisament per això, perquè eren "semblants". 

Doncs bé, per diverses raons el vaig deixar abandonat uns quants mesos, i fa un temps el vaig reprendre i ara l'he acabat, i no sé si acabarà formant part del Top 5 de 2020, però en té possibilitats. En tot cas, m'ha agradat moltíssim i per això en parlaré en una nova entrega d'aquesta secció dedicada a analitzar els títols que més m'han fet gaudir. 

Yoku's Island Express (2018, Xbox One, PlayStation 4, Switch i Windows) és un títol que té aspecte d'indie, i que sovint es veu digital a molt bon preu, cosa que contribueix a la sensació, i el publica Team 17 (que també en fa, de jocs independents). I el van desenvolupar els suecs de Villa Gorilla. És un indie, vaja. I potser per la portada i veient-ne quatre imatges podria passar desapercebut, però com he dit més amunt, a mi m'ha agradat molt.

De què va, doncs, aquest joc? Doncs hi controlem un escarabat piloter, de nom Yoku, que un dia arriba a l'illa de Mokumana per començar a treballar de repartidor de correu, després que qui se n'encarregava decideixi retirar-se.  

Per tant, haurem de voltar pel món del joc, una illa enorme, amb la missió d'omplir les bústies de cartes, però aquesta serà només una de les tasques que haurem de dur a terme, perquè anirem coneixent personatges que ens encarregaran que duguem paquets especials, d'altres ens demanaran algun favor i, com a missió principal, haurem d'alliberar l'illa d'una terrible amenaça que ha fet que fins i tot l'ésser diví que tots els seus habitants adoren estigui ferit i en hores baixes.

L'aspecte 2D, com pintat a mà, que dona un resultat molt atractiu, i la idea de salvar un territori, a més d'un protagonista petit i simpàtic, juntament amb la necessitat de tornar a zones prèviament no visitables si no hem fet abans alguna cosa, l'anomenat backtracking, és el que recorda vagament l'esmentada obra mestra de Moon Studios, però les semblances s'acaben aquí: Yoku's Island Express no és, ni de bon tros, una còpia de les aventures de l'Ori, i a més té una personalitat molt marcada i una jugabilitat original, que no hi té res a veure.

Hi ha qui l'ha etiquetat com a pinballvania, és encertat i dubto que hi torni a haver cap més joc que la pugui dur, llevat que en facin una seqüela o algun altre videojoc el vulgui copiar descaradament. I és que, senyores i senyors, nosaltres controlem en Yoku, com he dit abans un escarabat piloter, que va fent rodar la seva pilota, de la qual no es desenganxa mai, i en molts segments del mapa el que haurem de fer és llançar la pilota amb uns flippers, com en una màquina del milió, que es deia abans i que em sembla tan passat de moda com anomenar "Comecocos" el Pac-man, però representa que en català es diu així.

El control és exquisit, i sovint haurem de ser precisos i jugar amb les físiques, com al pinball de debò, per dur la pilota, i en Yoku, allà on volem i, com a les màquines de debò, haurem de repetir accions amb aquesta precisió per desbloquejar camins o, en els casos més espectaculars, vèncer enemics. Potser que ho vegem en moviment:

Els flippers tradicionals els podem veure en moltes "taules", que tenen la forma de petites zones delimitades, però per l'illa n'hi ha molts, també, que són simples plataformes enganxades al terra i les parets que segons el color (blau o taronja) determinaran amb quin dels gallets del comandament les hem d'activar, i en alguns casos pot ser amb qualsevol dels dos.

Mokumana és prou gran com perquè hi hagi tota mena de territoris, i encara que l'aventura es pot assolir anant una mica per feina, els amants dels assoliments i els col·leccionables gaudim de la sempre opcional possibilitat d'activar tot allò activable i trobar tot allò trobable, a més d'algunes missions secundàries. Amb l'excusa podrem revisitar zones d'aigua, neu, boscoses o més desèrtiques, que conformen el bell món d'aquest joc.

En fi, jo de petit no jugava a videojocs de recreativa, una experiència que lamento que em falti però que es deu a que en aquella època m'interessaven altres coses, però a les màquines de pinball que enganxava al típic bar o càmping sí que hi jugava. No era bo, però m'agradaven molt, i tot i així en format videojoc he de reconèixer que hi he jugat poc. 

Yoku's Island Express, amb les seves mecàniques, un aspecte gràfic atractiu i una música relaxant i encomanadissa, és una meravella en aquest sentit, la barreja ideal de pinball i plataformes, amb història, col·leccionables i unes quantes hores per invertir-hi si es vol fer tot. D'original, n'és, i força. I de divertit, moltíssim.

Recomanació personal: Valiant Hearts - The Great War

Ja deveu haver vist en entrades anteriors d'aquesta secció que no recomano precisament coses desconegudes o "joies ocultes", sinó que es tracta de títols que ja tenien bona reputació abans que jo els donés la meva aprovació, però si aquesta mena d'entrades ajuden algú a acabar-se de decidir a comprar i provar un joc, encara que no necessàriament ho sabré mai, em donaré per satisfet.

El joc de què parlo avui és un que havia vist d'oferta moltíssimes vegades, però que per alguna raó no m'acabava de fer el pes, i és possible que a algú li passi el mateix. Doncs bé, precisament perquè acostuma a valer pocs diners (jo me'l vaig comprar en Xbox One, però també es veu barat sovint a la Switch), val la pena arriscar-s'hi, i en el meu cas va ser tot un encert.

Valiant Hearts: The Great War és un títol d'Ubisoft (desenvolupat per Ubisoft Montpellier) que es va llançar el 2014 per a ordinadors, Xbox 360, Xbox One, PlayStation 3, PlayStation 4, iOS, Android i, ja al 2018, per a la Switch, i va obtenir diversos premis i nominacions del sector, cosa que es comprèn perfectament quan s'hi juga.

Amb un estil gràfic basat en el famós UbiArt Framework, una mica abandonat i vist principalment al Rayman Origins, al Rayman Legends i al Child of Light, que permet presentar uns gràfics com si fossin dibuixats a mà, en aquest cas l'estil de còmic es combina amb una animació tipus flash que a primer cop d'ull no em va agradar gaire, però que després vaig digerir més ràpid del que em pensava i fins i tot em va acabar agradant. 

Però quan parlo de còmic no em refereixo a que hi hagi humor, encara que ja fa anys que tenim assimilat que l'origen de la paraula no reflecteix necessàriament el tipus d'història que trobem després. En tot cas ho volia especificar. No, Valiant Hearts és un videojoc que es podria haver explicat en una novel·la gràfica, i és el que entenc que vol aquest producte, només que de manera interactiva. 

La història ens situa a la Primera Guerra Mundial, i comença un poble francès en què l'esclat de la guerra separa en Karl, un alemany casat amb una francesa, de la seva dona, el seu fill, i el seu sogre Émile, tots dos homes cridats a files per als seus respectius exèrcits nacionals, enfrontats. 

Així, el joc ens permet avançar en segments episòdics protagonitzats per cadascun dels personatges, que són els dos esmentats més el nord-americà voluntari Freddie i la veterinària belga reconvertida en infermera de guerra Anna, tots plegats disposats a sobreviure al conflicte bèl·lic i amb missions personals que els fan col·laborar i convergir en determinats moments. Ah, i amb la inestimable ajuda del gos Walt, essencial. 

L'Émile vol fer tornar el seu gendre, que al seu torn lluita a contracor sota les ordres de l'exèrcit alemany, mentre que en Freddie vol acabar amb les Potències Centrals per motius personals i l'Anna vol rescatar el seu pare, un científic segrestat per l'exèrcit alemany per obligar-lo a treballar per a ells. 

La història (les històries, en realitat) es desenvolupa mitjançant la consecució d'objectius que ens fan explorar, pensar en com resoldre trencaclosques, córrer per la nostra vida sota un bombardeig o un tiroteig, excavar túnels o, en el cas de la infermera, guarir gent amb els anomenats quick time events. 

És una barreja, doncs, de títol de puzzles, aventura gràfica, infiltració i un polsim de plataformes i acció, a més de tenir col·leccionables en forma d'objectes que van acompanyats -si ho volem i ho activem prement un botó que ens porta a un inventari- d'explicacions relacionades amb aquell objecte i que poc a poc ens van donant informació sobre com era la vida dels soldats de tots dos bàndols al camp de batalla, i sobre armament, vehicles i tota mena de coses sobre les que potser teníem una idea molt vaga, però que el joc contribueix a explicar d'una manera senzilla, amena i sense que en cap moment sentim que ens estan obligant a assistir a una lliçó d'Història. És, repeteixo, voluntari, però recomano que s'aprofiti l'ocasió. 

No hi ha gaires videojocs (ni pel·lícules) sobre la Primera Guerra Mundial, almenys en comparació amb tot el que hi ha sobre la Segona, ni de bon tros, i aquest títol dirigit per Yoan Fanise i Paul Tumelaire omple una mica aquest forat aprofitant l'avinentesa del centenari de l'inici de la guerra, que tenia lloc precisament l'any que es va llançar el joc. 

Ho fa, a més, d'una manera entretinguda, commovedora i didàctica. L'ambientació, el guió que situa quatre relats ficticis interconnectats dins d'un context històric real, un estil gràfic que com més va més veiem que li escau d'allò més i una banda sonora notable i emotiva acaben de fer el Valiant Hearts rodó. És per això que trobo que és un títol tan recomanable. I, amb el que acostuma a valer, encara més.

Anàlisi: Brothers - A Tale of Two Sons

Sovint m'arriben bones opinions de videojocs amb tanta freqüència que passen a formar part de la meva llista de propers títols als que vull jugar, però això no significa que ho faci de seguida. És el cas del videojoc de què parlaré avui, una aventura que em constava que havia tingut molt bona acollida i que contenia una història molt emotiva.

No sé quant fa que me'n vaig comprar la versió per a Xbox One, digital, però ha estat fa poc que hi he jugat, i he de dir que m'ha agradat molt, així que és hora d'analitzar-lo.

Brothers: A Tale of Two Sons va ser desenvolupat per Starbreeze Studios, companyia responsable, entre altres coses, dels jocs d'en Riddick per a la Xbox original, i es va llançar el 2013 per a Xbox 360, PlayStation 3 i Windows.

El 2015 se'n van fer versions per a PlayStation 4 i Xbox One, que com he dit és la que tinc jo, el 2016 va arribar a Android i Windows Phone i el 2019 va aterrar a la Switch. La versió "moderna" del joc conté, com a extres, la banda sonora inclosa al menú (el que antigament hauria estat l'apartat de selecció musical, vaja) i un audiocomentari per si es volen conèixer els detalls del desenvolupament del joc, i el narrador és el seu mateix director, en Josef Fares, un cineasta suec d'origen libanès que és germà de l'actor Fares Fares.

Entrant en matèria, Brothers: A Tale of Two Sons és la història de dos germans, el petit Naiee i el més gran Naia, que van veure morir la mare ofegada al mar i ara pateixen perquè el seu pare s'ha posat malalt i emprenen un viatge per trobar l'única medicina que el pot salvar, l'aigua de l'arbre de la vida.

Ens ho expliquen amb gestos i algunes paraules que no entenem, i que segons el director són d'un idioma inventat, però basat en el seu àrab nadiu, i aviat veiem que la particularitat que té el joc és que controlem tots dos germans alhora, cadascun amb un dels sticks analògics, i amb els gallets destinats a fer que interactuïn amb elements de l'entorn, com ara obrint portes, estirant palanques o passant per entre barrots, entre moltes altres coses.

El germà petit és més àgil i es pot esquitllar en llocs petits, mentre que el gran és el que té més força i pot portar el petit a coll quan toca nedar, ja que ell no pot, per culpa del trauma de veure morir la mare a l'aigua. Es necessiten l'un a l'altre, es complementen, i és per això que la idea del joc està tan ben trobada.

Així anem resolent trencaclosques, sempre amb la col·laboració fraternal que caracteritza la història, i anem veient com el que al principi semblava una missió tranquil·la i bucòlica porta els germans a una aventura amb cada cop més elements fantàstics, amb l'aparició de trols, enemics invisibles, personatges no jugables que no són el que semblen, gegants i altres éssers que, juntament amb els paisatges -tremendament ben il·luminats i bellíssims- i els esdeveniments dels quals serem testimonis, ens faran canviar l'opinió sobre aquesta tranquil·litat que ens oferien els primers compassos de la història.

Els trencaclosques que esmento no són complicats, ni de dur a terme ni de deduir, però en algun punt ens podem encallar una mica. Tot i així, en general és un videojoc més aviat fàcil, i no especialment llarg, així que si el podem aconseguir baratet, millor.

No és en absolut repetitiu, ja que en alguns moments haurem de fer coses que no ens esperàvem, sortir de la zona de confort, però sí que es pot dir que dura poc. La seva rejugabilitat rau en la voluntat de tornar a viure l'emotiva història, perquè la veritat és que arriba a commoure, i també en la possibilitat de jugar-hi amb els audiocomentaris activats, però més enllà d'això, i d'alguns assoliments que se'ns puguin haver escapat, no hi hauria cap al·licient, ja que l'aventura serà la mateixa, sense cap mena de variant argumental ni res que provoqui canvis en el seu desenvolupament.

Mentre dura, però, ens atrapa i ens fa implicar en la travessia d'aquests germans que van ben lluny per no perdre el progenitor que els queda, veurem amb quin resultat, i emociona, tant pels esdeveniments que ens explica i el missatge d'amor entre germans com per la seva posada en escena, amb una banda sonora, de Gustaf Grefberg (col·laborador habitual de Starbreeze Studios), per treure's el barret.

En qualsevol cas val molt la pena, i el sistema de joc, que com deia més amunt ens obliga a controlar tots dos germans alhora (i no, no permet fer-ho amb una altra persona... llevat de la versió de Switch), no és complicat, més enllà d'algun moment en què ens puguem equivocar breument si no tenim cervell de pianista i no podem, com em passa a mi, fer dues coses totalment diferents alhora. Hi insisteixo: no és complicat, en realitat.

Gràficament ja he dit que té uns paisatges bellíssims, i que la il·luminació és excel·lent, però els dissenys dels personatges em recorden una mica els de diversos jocs de Rare, de manera que em transporten a èpoques anteriors, potser a la Xbox original i tot (per tant, dues generacions enrere) i les físiques no estan tan treballades com les que veiem en títols dissenyats expressament per a la generació que, durant uns mesos, encara podem anomenar "actual". Suposo que és normal, ja que el material original és precisament de la generació Xbox 360 - PS3, però un cop superada aquesta petita mancança, la veritat és que és un joc bonic, ben fet i recomanable.

Recomanació personal: Rise of the Tomb Raider

Fa uns anys vaig comprar i acabar el que segurament és l'únic reboot pel qual m'he interessat i que trobo més encertat de tots els que s'han fet, com a mínim als videojocs.

El Tomb Raider arribava el 2013, desenvolupat per Crystal Dynamics i publicat per Square Enix, a la Xbox 360, la PlayStation 3 i ordinadors (l'any següent arribaria remasteritzat per a Xbox One i PlayStation 4) per refrescar una saga que ja el 2008 havia vist un rellançament amb el Tomb Raider Legend (que tinc i que encara he d'estrenar), però que malgrat uns inicis prometedors havia tingut entregues menys aplaudides i estava notant un desgast també pels anys que havien passat des d'aquell revolucionari llançament del Tomb Raider de 1996.

La Lara Croft poligonal i tan popular com comentada per motius que no l'haurien d'haver fet mai protagonista tornava el 2013 amb un aspecte més realista i la veu de l'actriu Camilla Luddington (Grey's Anatomy), i una aventura espectacular en tots els sentits, també en el del control, infinitament millor que el que ens trobàvem als anys 90.

Després d'aquell reeixit retorn, el 2015 sortia la seva seqüela, el Rise of the Tomb Raider, exclusiva temporal de les consoles de Microsoft -cosa que no va agradar, però quan ho fa la competència no genera tantes respostes de ràbia, i aquesta sol fer-ho amb exclusives no temporals-, i el 2016 va arribar a la PS4.

Disponible per a la Xbox 360 i, pel que sembla, duent la veterana consola als seus límits tècnics, jo no me'l vaig comprar de seguida i a finals de 2016 vaig adquirir la Xbox One, per a la qual posteriorment em van regalar el joc, i és allà que n'he pogut gaudir.

En aquesta entrega, que va ser un dels videojocs que em van motivar a fer el cop de cap i passar a la "nova generació" quan aquesta ja duia 3 anys al mercat, la Lara s'embarca en una aventura pel món amb l'objectiu de satisfer la seva curiositat d'exploradora, sí, però també de descobrir si les teories del seu difunt pare eren correctes, malgrat que va patir el rebuig de la comunitat científica en considerar-les esbojarrades.

I és que l'objecte de la recerca és la Font Divina, que se suposa que proporciona la immortalitat i s'amaga a la ciutat perduda de Kitezh.

L'aventura, que és d'acció en tercera persona, barreja exploració, resolució de trencaclosques, combats i obtenció d'objectes col·leccionables que enriqueixen l'experiència i ens expliquen la història amb força detall, ens permet passejar per escenaris d'una bellesa increïble, i és que el Rise of the Tomb Raider és un videojoc excel·lent en tots els sentits, entre els quals l'audiovisual.

Argumentalment estem davant del que podria passar per una pel·lícula, amb un guió treballat i trepidant i algunes sorpreses, que no té res a envejar a algunes de les que s'estrenen als cinemes. Són els estàndards actuals de la indústria dels videojocs, els que aspiren a la categoria coneguda com a AAA, i aquest és un títol que hi entra sense cap mena de dubte.

La protagonista compta amb un arsenal d'arcs i fletxes, pistoles, escopetes i fusells que es va ampliant a mesura que en descobrim nous models i perfeccionant amb les millores que desbloquegem en adquirir experiència i ingredients diversos, i també amb estris que no són armes, com el piolet, que li permeten escalar per parets de gel i fer unes passejades que gairebé provoquen vertigen. No oblidem, tampoc, les habilitats de supervivent, lluitadora i tiradora que anem aconseguint.

A més, a banda de la història principal, que no té pèrdua perquè al mateix mapa se'ns indica on hem d'anar en cada moment, podem acceptar missions secundàries dels NPC que, a més d'allargar el joc d'una manera gens artificial, computen de cara al 100%, si és que és un dels nostres objectius.

Ho era en el meu cas, perquè tot i que no em dedico a intentar obtenir tots els assoliments d'aquesta mena de jocs -en són massa, i la fita requereix una habilitat que jo no tinc-, sí que vaig voler fer tot el que es pot fer a l'aventura, i col·leccionar-ho tot encara que no fos obligatori i requerís revisitar zones tant durant la història com quan ja l'havia acabat, i sí, després d'una seixantena d'hores (en bona part dedicades a aquesta cerca) no em va fer vergonya buscar els col·leccionables més punyeters en guies per internet, amb un criteri cada cop més generós a l'hora de catalogar-los com a tals.

El joc m'agradava tant que no em feia res quedar-m'hi, i obtenir assoliments específics dels que no surten de manera natural amb l'aventura, i també em va venir de gust jugar al DLC Baba Yaga: The Temple of the Witch, molt ben integrat a la trama i alhora opcional, així com també a Blood Ties, que ens convida a explorar la decadent i abandonada Mansió Croft per conèixer la història dels pares de la Lara i també d'ella mateixa quan era petita. Una delícia.

N'hi ha més, de continguts descarregables, però m'interessen menys i ho deixaré aquí, perquè tenen a veure amb l'obtenció de puntuació, directament relacionada amb la punteria i la capacitat d'evitar les ferides en tornar a jugar a episodis del joc. És força contingut i celebro que hi sigui, però com he dit més amunt no soc gaire hàbil, i si he pogut acabar l'aventura amb la segona dificultat més elevada ha estat gràcies a les medicines que permeten a la protagonista recuperar-se de les ferides en qüestió de segons i al generós sistema de desat automàtic.

Considero el Rise of the Tomb Raider prou espremut per part meva, m'ha encantat i només lamento haver-lo tingut molt de temps abandonat per culpa de la meva llegendària dispersió, amb represes esporàdiques als estius, fins que recentment em vaig proposar concentrar-m'hi i acabar-lo. Tot un encert.

Quan la tercera part de la que ja és trilogia, Shadow of the Tomb Raider, baixi de preu en la seva edició completa amb tots els DLC, no trigarà gaire a venir a casa.

Anàlisi: What Remains of Edith Finch

Últimament estic gaudint de videojocs independents, de curta durada, que tot i així queden a la memòria gràcies a la impressió que ens hi deixen, i a la llarga llista de títols que s'acostumen a recomanar hi havia, entre altres, el joc de què parlaré avui.

Es tracta d'una aventura -ni gràfica, ni de text, simplement "aventura"- que va rebre un munt de premis i nominacions i que des de 2017 es pot aconseguir per a la Xbox One (on jo hi vaig jugar), la PlayStation 4, PC i, a partir de 2019, també a la Switch.

What Remains of Edith Finch, desenvolupat per Giant Sparrow (que prèviament només havia fet The Unfinished Swan, per a PS3, PS4 i PS Vita), ens posa a la pell de l'Edith Finch del títol, amb vista en primera persona, que arriba a l'illa d'Orca (Washington), als Estats Units, després de rebre de la seva mare, que ha mort, una clau que dona accés a la casa que la família té des de fa generacions.

Resulta que la família Finch arrossega, ja abans de la seva arribada al país des de Noruega als anys 30 del segle XX, una maledicció que fa que tots els membres de cada generació morin d'una manera sobtada, inesperada i en molts casos a la mateixa infantesa, llevat d'un, que com a mínim té temps de dur descendència al món abans d'abandonar-lo i, així, assegura el llinatge.

El cas és que en records de l'Edith ens apareixen discussions de la seva mare amb l'àvia d'aquesta -la besàvia de l'Edith-, que va arribar als Estats Units quan era un nadó, i que defensa que es mantingui la memòria dels difunts, mentre que la mare de la protagonista s'estima més allunyar-se de tot això i fa tancar les habitacions dels respectius desapareguts, que esdevenen, en allò tan típic de les pel·lícules americanes, santuaris dels morts amb totes les seves possessions intactes.

Amb aquesta premissa, i en explorar en primera persona una casa abandonada i tan llòbrega, podríem pensar que som davant d'un joc de terror, o almenys d'ensurts, però no és pas així.

Amb un to més aviat malencònic, a mesura que entrem a les habitacions -sigui amb la clau o buscant algun passatge secret- anem descobrint sense un ordre específic de generacions -s'hi inclouen els germans de la mateixa protagonista- les històries de cadascun d'aquests familiars de l'Edith, que va anotant al seu diari fins que els hem completat tots i el joc s'encamina al seu final i a l'última revelació.

La gràcia de tot plegat és que no ho fem com a simples espectadors. Sempre hi ha algun element de les habitacions que toquem i ens permet viure, també en primera persona, els últims moments d'aquell personatge.

I dic que no en som simples espectadors perquè vivim aquests moments a través de minijocs. Depèn del cas haurem de gronxar-nos cada cop més fort, ens convertirem en gats i saltarem pels arbres, jugarem a la banyera o viurem -en aquest cas sí- una història terrorífica en forma de còmic, entre altres situacions.

Això proporciona diversitat a una història que en realitat és una antologia de petites històries i que podria haver estat un simple walking simulator, però malgrat que no requereix de nosaltres gaire més esforç que trobar la manera d'entrar en un lloc o entendre el minijoc que ens proposen és una delícia d'aquelles que sembla que fusionin videojoc i pel·lícula, un relat interactiu i narrat de manera excel·lent, com passava amb el Firewatch, del qual parlava fa poc.

A mesura que avança el joc anem coneixent les històries d'aquestes malaurades persones i de la família Finch en general, tot i que no hi ha elements sobrenaturals en la qüestió de la maledicció: és una explicació que la família sempre ha donat al que tècnicament serien casos de mala fortuna.

Un relat tràgic en el qual podem participar és el que dona forma a un joc que s'acaba en poques hores i que probablement no té gaires al·licients per tornar-hi a jugar, si més no al cap de poc de temps d'haver-ho fet per primer cop, però que sens dubte recomano si es té l'oportunitat d'accedir-hi per pocs calés.

Anàlisi: Untitled Goose Game

Ara que, des de fa un temps, estic més interessat en els jocs indies, que abans rebutjava per prejudicis, els faig més cas, tot i que n'hi ha tantíssims que és fàcil que es tapin els uns als altres.

Però de tant en tant en sorgeix algun que atrau l'atenció dels mitjans especialitzats -caldria veure fins a quin punt a cop de talonari-, i llavors m'hi fixo més, sobretot si tenen unes crítiques tan bones com el del joc que ens ocupa avui.

Untitled Goose Game, o el joc de l'oca sense títol, del petit estudi australià House House, sortia per a ordinadors i la Switch al mes de setembre del passat 2019, i arribava a PlayStation 4 i Xbox One al desembre.

N'havia llegit coses molt bones, però també que era molt curtet, de manera que el tenia a la llista de desitjos per quan alguna oferta digital el fes realment barat. Per circumstàncies de la vida, però, vaig agafar una oferta de subscripció del GamePass de la Xbox One, el servei de jocs a la carta amb un catàleg respectable, i aquest joc hi estava inclòs.

Etiquetat com un videojoc de trencaclosques i infiltració (i diria que té més de la segona que de la primera), ens posa a la pell, o a les plomes, d'una oca que es dedica bàsicament a fer bretolades en un poblet anglès.

A través de diversos escenaris, de fet no gaires, un total de 5, i tot seguint una llista de tasques que ens apareix si premem un botó, i que es van ratllant a mesura que les completem, el que fem és conduir l'oca per dur a termes aquestes tasques evitant que els humans ens ho impedeixin.

Sovint, però, haurem de provar-ho diverses vegades, perquè ens els primers intents ens enganxaran, i això ens obligarà a pensar diverses vies possibles tenint en compte el comportament del altres personatges. Fer-ho a la babalà, arriscant-nos de manera suïcida, no acostuma a ser la millor opció, atès que els humans corren més que nosaltres.

Són trapelleries, sí, però no hi ha violència. Parlem d'accions com enfonsar a l'aigua del petit estany d'un senyor la roba que la seva veïna tenia estesa, posar en un cistell diversos articles d'una botiga o llançar un vaixell de joguina a un canal.

No hi ha un argument que justifiqui tot això, ni parlat ni escrit. Senzillament comencem movent l'oca i, quan arribem a la primera zona, ens surten les tasques, cosa que també passa quan anem a les zones que es van desbloquejant.



Aquí em teniu lluitant per marcar un gol amb la física que es pot esperar d'una oca, una de les coses més ben aconseguides del joc.

Gràficament ja es pot veure que és senzill, amb una paleta de colors reduïda i dissenys no minimalistes, però sense gaires detalls ni textures. Ara bé, no trobem a faltar res en aquesta simplicitat, i tampoc en la musical, que es basa en notes de piano que acceleren o disminueixen la velocitat segons les accions del (o la) protagonista.

Untitled Goose Game es va fer viral quan va sortir, i sembla que ha aconseguit vendre més d'un milió de còpies (digitals, és clar), i m'ha agradat, és una cosa diferent, relaxant, però he de dir que potser les expectatives eren massa altes i això ha afectat la meva percepció. No sé si algun dia me'l compraré, però no tinc pressa per tornar-hi a jugar aviat i, en tot cas, hauria de ser a un preu molt reduït pel contingut que té. En tot cas, molt recomanable.

Compres: octubre de 2019

El mes d'octubre no ha estat tan tranquil com esperava, però en realitat aquesta imatge està distorsionada pel fet que algunes de les coses que veurem han arribat aquest mes, però havien estat comprades abans.

Per tant, en realitat hi ha força calma des del punt de vista econòmic, encara que algunes de les coses que he d'ensenyar siguin potents. 

Anem per ordre d'adquisició, com sempre, i comencem pel Battle Princess Madelyn, joc digital per a la Xbox One que he comprat ara que ha estat d'oferta, però que feia temps que em cridava l'atenció. 

Un títol de plataformes i acció indie que té com a protagonista una nena anomenada com la filla del seu responsable principal, que li va demanar aparèixer en un videojoc. Com a pare d'una nena jo mateix, el volia perquè... s'inspira en el Ghouls n' Ghosts, un dels meus títols preferits. 

Precisament aquell joc és un dels que inclou el magnífic llistat de 42 títols (en realitat, 44, perquè el Mega Man: The Wily Wars, són els tres primers jocs de la trilogia recopilats) de la Mega Drive Mini, l'aposta de Sega per la moda de les rèpliques en miniatura de consoles clàssiques.

Es va anunciar amb moltíssima antelació, se'n van donar molts detalls i ens va meravellar a tots quan la vam poder tenir a les mans. Si voleu conèixer-ne més coses, en vaig parlar a Retroscroll.cat. 

WayForward és un petit estudi responsable de la saga Shantae, un dels seus productes més coneguts, i es va posar en contacte amb Arc System Works, que té els drets de la franquícia Kunio-kun actualment, per oferir-li una mena de spin-off d'homenatge a la saga, protagonitzat per les xicotes dels dos personatges més importants.

El resultat és aquest River City Girls -clara referència al títol River City Ransom-, un beat'em up que en principi era només digital, però que al mercat asiàtic ha rebut una versió física, amb doble CD de la banda sonora per a les reserves, i l'havia de tenir. 

Aquest no me l'esperava pas, però en veure'l d'oferta digital per a la Switch amb un descompte bestial, vaig buscar una mica d'informació i me'l vaig comprar.

És el Bastion, un RPG d'acció desenvolupat per una companyia indie i que havia passat per força plataformes fins que ha arribat a l'actual consola de Nintendo. Té força bona pinta, però a veure quan li puc dedicar temps.

Tornem a la Xbox One, perquè aprofitant una rebaixa -gairebé no ho hauria ni de dir, això, ja, perquè gairebé sempre que compro jocs digitals espero una oferta- he adquirit el Little Nightmares en la seva edició completa, amb els DLC, en versió digital. Existeix en físic, però era una rebaixa molt difícil d'ignorar. 

I el mateix dia 31 d'octubre, perquè ho han volgut fer coincidir amb Halloween, arribava el Luigi's Mansion 3, la tercera part d'aquesta petita saga de Nintendo que posava per primer cop com a protagonista en Luigi amb el joc amb què es va llançar la GameCube el 2001, provocant la decepció del públic, que esperava un nou Super Mario, i que després va resultar que era una petita joia i un dels títols més estimats del catàleg de la consola, amb una seqüela el 2013 per a la Nintendo 3DS i un remake per a la mateixa màquina el 2018.