Crònica de RetroBarcelona 2023: 8a Fira del Videojoc Clàssic

Semblava que el dia no havia d'arribar mai, però després que certs esdeveniments d'abast mundial posessin en pausa algunes de les coses que donàvem per segures, n'hi ha que van tornar de seguida i a d'altres els va costar més, però han tornat, i aquest ha estat el cas de la vuitena Fira del Videojoc Clàssic, subtítol descriptiu amb el qual, de fet, em sembla que ja no s'anomena l'esperadíssim esdeveniment del qual vull parlar en aquesta entrada. 

RetroBarcelona 2023 va ser una realitat des que se'n va saber la data fins que es va fer efectiva, a la Farga de L'Hospitalet, els dies 13 i 14 de maig, i als nostres cors i el nostre cervell encara és una realitat en marxa. Suposo que és un efecte que anirà passant amb el temps, tant de bo se'n facin moltes més i aquesta passi a ser només una de les edicions, però segurament la recordarem sempre com la primera després de la pandèmia, la que es va fer esperar, i l'hem agafat amb tantes ganes tots plegats, expositors i visitants, i aficionats al retro en general, que la marca que ens ha deixat trigarà a diluir-se. 

No, us prometo que no m'he fumat res. És l'emoció, que encara dura. Tenia ganes d'esdeveniment retro, i que fos el gran, perquè havent estat pare per segon cop fa un any he hagut de dosificar les meves escapades, i hi ha hagut trobades com les Reunions d'Usuaris de l'MSX, a les quals no he assistit, perquè em reservava per a aquesta. La que em permetia retrobar-me amb els companys de Retroscroll, amb els quals ha fet, des que vam coincidir a l'edició de 2019, diversos podcasts i milers de missatges de WhatsApp i centenars d'àudios de la mateixa plataforma, però tenia ganes de fer-los una abraçada, i xerrar-hi de videojocs i de qualsevol cosa compartint amb ells l'estand que altre cop hi posàvem, ple de sistemes més o menys antics i televisors o monitors, tot plegat a disposició (temporal, és clar) del públic assistent. 

Pot semblar mentida, si no s'ha experimentat, que la idea de deixar que potencialment desenes i desenes de persones toquin les teves consoles -al capdavall, tot el que nosaltres portem als esdeveniments pertany a les nostres col·leccions particulars- sigui agradable, però és la veritat: ens agrada veure que la gent s'acosta a jugar a una màquina que recorden, que tenien fa anys o que directament no coneixien. Que el joc que hem triat perquè es distreguin una estona està triomfant i no el deixen sol ni un minut. Que pares i fills juguin junts a algun joc, que nens petits s'enamorin de màquines que ni tan sols els seus pares van arribar a veure, perquè els clàssics ho són per això, perquè la seva qualitat perdura en el temps. Envelleixen bé, com se sol dir.

Quan hi ha una mica menys de gent, és clar, aprofitem nosaltres mateixos per jugar a algunes coses, generalment competint entre nosaltres en algun videojoc de lluita o esportiu, però també cooperant en algun beat'em up o un run and gun, i també és una ocasió de veure de prop i tocar consoles que tenen els companys però que nosaltres, a casa, no tenim pas, especialment les curioses Vectrex i Famitoaster (una Famicom dins d'una torradora feta pel company Scroll), que van triomfar entre els assistents, com va reflectir Twitter posteriorment.

Personalment, em vaig estrenar amb el Duck Hunt, amb la Zapper de la NES, vaig poder jugar per primer i potser últim cop al Paprium en versió Mega Drive gràcies al company Molsupo, amb qui vam fer un cooperatiu del Wild Guns a la SNES, vaig fer uns combats de dues versions diferents de l'Street Fighter II amb l'Scroll -en consola i en recreativa-, amb el qual també vam atacar el Pocky & Rocky, vaig jugar al meu estimat Windjammers i al Super Dodge Ball de Neo Geo -i el de NES!-, i al Puzzle Bobble de Super Famicom, contra en Javi, amb qui ens vèiem en persona per primer cop després de múltiples podcasts, vaig xerrar de shmups amb la meva experta de referència, la Rokuso, mentre jugàvem al Darius Gaiden o m'ensenyava el Black Bird i el Judgement Silversword de PC, i amb en Salore no hi vaig arribar a jugar, però evidentment va ser un plaer tornar-lo a veure i escoltar-lo parlar.   

Pel meu compte, sobretot en els darrers moments de diumenge, a banda de coses de consola breument -incloent-hi partides al Sega Rally de la Saturn, un joc que tinc i que dominava d'adolescent, però en què ara no faig gaire bon paper-, vaig poder provar algunes recreatives, amb especial menció a la de l'Out Run original en versió deluxe, una experiència genial malgrat el meu ridícul en no estar gens acostumat al control amb volant, els esmentats combats del Super Street Fighter II X amb l'Scroll, un parell de partits al Windjammers contra un desconegut, i partides a l'Smash TV, el Cotton Rock 'n' Roll, el Dead or Alive 6, el Battle Garegga i el Batsugun.

A banda de retrobar-me amb els companys, amb els quals vaig constatar un cop més que el bon rotllo que hi ha dins de Retroscroll és genial -i observava que tots ens enteníem bé amb tots, cosa que és una meravella-, també vaig aprofitar per saludar els companys Sikus, Murshus i Renner de Game Museum, l'Ivan de Tentáculo Púrpura, l'Ori-Ludic, en JamQue, i per descomptat -tot i que molt breument- en Carles "Clark" Garcia, l'artífex de tot plegat, l'home que ha liderat l'equip que ha fet possible RetroBarcelona en d'altres ocasions i també ara.

A més, vaig desvirtualitzar, com se sol dir, en Nau dels Frikis, en Hiulit, creador de l'indie Murtop, i en Parufito, que conec a través de les xarxes des de fa molts anys però fins ara no havíem coincidit en persona. I bé, vaig veure alguna cara coneguda més que no em vaig atrevir, per vergonya, a saludar, com el cas de l'Evil Ryu o en Retro Cabeza, i vaig tenir la mala sort de no topar-me amb algunes persones que sé que hi van anar i amb qui ens va quedar pendent posar-nos cara.

Dos dies intensos, d'acabar rebentat sense fer gaire res -excepte el muntatge i el desmuntatge i algun tomb per mirar què hi ha o anar a saludar algú-, perquè són moltes hores, però és aquell cansament feliç, el de quan tornàvem de les colònies/convivències, encara que la meva inusual cara en aquesta foto sembli indicar el contrari. 

L'última crònica de RetroBarcelona acabava amb un desig de tornar a veure aviat els meus companys, però el 2020 ens tenia preparada una sorpresa. Aquesta vegada espero que es faci realitat. Fins aviat!