Exclusius de recreativa: B. Rap Boys

És curiós com, sovint, coneixem l'existència de determinats videojocs. Al que avui porto a la secció dedicada als videojocs que no van tenir conversions domèstiques, sinó que van ser exclusius de les recreatives, hi he arribat d'una manera poc habitual: gràcies a la portada del joc del qual és seqüela, que sí que va tenir versió per a consola.

Aquell títol era el DJ Boy i el vaig conèixer mentre buscava informació sobre un dissenyador de portades que m'agrada especialment, l'Osamu Mutô, al qual vaig dedicar una entrada fa un temps, però resulta que va tenir una continuació que, tot i que ja no va comptar amb una portada signada per ell, va ser només arcade i em proporciona material per a una nova entrega d'aquesta secció.

El títol del joc és B. Rap Boys, el va fer Kaneko el 1992 i torna a ser un beat'em up particular per l'ús habitual de rodes per desplaçar el personatge, però mentre que a la primera entrega només podíem fer servir patins, aquí també hi ha una bicicleta -i, quan la perdem, anem en patins-, un monopatí o directament patins, segons el personatge que triem d'un total de tres, que també són els que poden jugar simultàniament controlats per sengles humans. 

Al primer joc, per cert, només hi havia un personatge, i si es jugava a dobles el segon jugador era un canvi de color, però de tota manera els protagonistes d'aquest no hi tenen res a veure, a més que milloren els gràfics, el combat i la velocitat general, i desapareixen els estereotips negatius racistes envers els afroamericans.

Com podem veure, els sprites dels personatges són grans, però una mica caricaturescs i allunyats del realisme que es buscava ja en aquella època, i l'ambientació urbana hip-hopera torna, aquesta vegada amb música llicenciada, concretament de 3 Stories High, que val la pena sentir (i escoltar) mentre juguem, si ens agrada aquest rotllo.

Una altra novetat són les armes que es poden fer servir -també els enemics contra nosaltres-, incloent-hi un mecha, cosa ben curiosa però ja vista en altres videojocs del gènere de l'època. A banda d'això, s'hi troben molts dels tòpics dels beat'em ups, com els ascensors o elevadors, la facilitat amb què rebem cops o la injusta superioritat dels enemics de final de pantalla. 

Encara que el joc té una ambientació marcadament estatunidenca i norantera, almenys des d'un punt de vista japonès, sembla que la versió original nipona conté alguns elements més propis culturalment parlant, i també algunes diferències jugables.

No se sap per què aquest joc no es va dur a sistemes domèstics, tant pot ser perquè el DJ Boy no tingués gaire èxit com per les llicències musicals, o totes dues coses, però malgrat els defectes que en llegeixo i que és evident que no és un Final Fight ni un Captain Commando, a mi em sembla que fa bona pinta i, com ja sabem, actualment hi ha maneres de provar-lo amb els recursos tecnològics que tots plegats tenim a l'abast.