Jocs que no van veure la llum: Fido Dido

De vegades, la inspiració per a les entrades d'aquest blog m'arriba de maneres molt curioses, i això és el que m'ha passat també aquest cop. Resulta que he estat uns dies amb la família en un aparthotel amb bufet lliure, i en aquest format de restaurant acostumo a menjar i beure molt més i molt pitjor del que caldria i del que faig habitualment. I com que hi havia disponible 7up -beguda que no acostumo a consumir-, en vaig beure una mica i em va venir al cap la mascota tan norantera que havia tingut.

No, no es tracta del Cool Spot, que va tenir un parell de videojocs prou coneguts i un parell més no tant, sinó l'altra, en Fido Dido, la història del qual repassarem breument, però que hauria jurat que també tenia videojoc i resulta que... sí i no.

Nascut el 1985 gràcies a Sue Rose, creadora de Pepper Ann, mítics dibuixos animats el disseny dels quals ens recorda el nostre protagonista d'avui, i Joanna Ferrone, que li va donar el nom. Van decidir fer-se'n unes samarretes que van esdevenir molt populars, i el 1988 PepsiCo en va obtenir la llicència per promoure els seus productes... però no va tenir èxit del tot fins a principis dels 90, quan la seva fama va esclatar associat a la beguda esmentada al principi d'aquesta entrada.

De fet, va coincidir temporalment amb una altra mascota específicament per a 7up, que va ser la versió antropomòrfica del punt vermell del logo de la beguda, l'esmentat Cool Spot. En Fido Dido pertanyia a PepsiCo, que el 1988 va vendre 7up a Dr. Pepper, que suposo que es va estimar més quedar-se amb el cercle vermell amb ulleres de sol, perquè Pepsi es va quedar amb en Fido Dido per promoure la beguda als mercats internacionals per als quals la distribuïa, fins al 1995, i als Estats Units es va haver de conformar amb la beguda Slice. En qualsevol cas, va ser mundialment famós a principis dels 90 i a la meva memòria va arribar a tenir un videojoc, però ja sabem les males passades que ens juga tot sovint. 

La imatge no té gaire resolució, però tenint en compte les circumstàncies, encara gràcies que en tenim una. Perquè sí que se n'estava fent un videojoc, desenvolupat per Teeny Weeny Games (Predator 2, Caesars Palace, The Incredible Crash Dummies...) i s'esperava que distribuït per Kaneko el 1993, però com correspon a les entrades que escric en aquesta secció, no va veure la llum.

Almenys oficialment, perquè la branca estatunidenca de Kaneko va fer fallida i es va arxivar malgrat que estava complet, ja havia passat per l'organisme de classificació per edats, se n'havia mostrat la portada que vèiem més amunt i es va ensenyar al CES de 1993. Probablement el llicenciatari del personatge, United Features Syndicate, també hi va tenir alguna cosa a veure.

Com podem veure, es tractava d'un plataformes molt propi de la seva època, en què s'hauria trobat amb moltíssima competència, també dins del subgènere de les mascotes dins del gènere de les plataformes. Però com és que s'hi pot jugar? 

Doncs perquè, com acostuma a passar quan, afortunadament, els fitxers no es perden com llàgrimes en la pluja, es va acabar "dumpejant" i, efectivament, està sencer. La meva memòria m'enganyava, doncs? Sí i no. No és que el veiés mai gràcies a això, però és probable que alguna revista d'aquí n'arribés a parlar, perquè diverses revistes el van arribar a analitzar i tot, encara que a última hora no va ser publicat. Llavors, va veure la llum? Sí, però no oficialment. 

La reaparició del personatge a principis dels 2000 i fins al 2011 per promoure 7up amb estil CGI, i una breu tornada d'en Fido Dido a l'estil clàssic al Regne Unit i Irlanda el 2015 a la versió sense sucre de la beguda, així com altres campanyes que es nodrien de la nostàlgia norantera, no van ser prou reeixides com per justificar nous intents de donar-li un videojoc oficialment llançat.  

Fonts: Sega Retro, Wikipedia, Ad Mascots Wiki 

Exclusius de recreativa: B. Rap Boys

És curiós com, sovint, coneixem l'existència de determinats videojocs. Al que avui porto a la secció dedicada als videojocs que no van tenir conversions domèstiques, sinó que van ser exclusius de les recreatives, hi he arribat d'una manera poc habitual: gràcies a la portada del joc del qual és seqüela, que sí que va tenir versió per a consola.

Aquell títol era el DJ Boy i el vaig conèixer mentre buscava informació sobre un dissenyador de portades que m'agrada especialment, l'Osamu Mutô, al qual vaig dedicar una entrada fa un temps, però resulta que va tenir una continuació que, tot i que ja no va comptar amb una portada signada per ell, va ser només arcade i em proporciona material per a una nova entrega d'aquesta secció.

El títol del joc és B. Rap Boys, el va fer Kaneko el 1992 i torna a ser un beat'em up particular per l'ús habitual de rodes per desplaçar el personatge, però mentre que a la primera entrega només podíem fer servir patins, aquí també hi ha una bicicleta -i, quan la perdem, anem en patins-, un monopatí o directament patins, segons el personatge que triem d'un total de tres, que també són els que poden jugar simultàniament controlats per sengles humans. 

Al primer joc, per cert, només hi havia un personatge, i si es jugava a dobles el segon jugador era un canvi de color, però de tota manera els protagonistes d'aquest no hi tenen res a veure, a més que milloren els gràfics, el combat i la velocitat general, i desapareixen els estereotips negatius racistes envers els afroamericans.

Com podem veure, els sprites dels personatges són grans, però una mica caricaturescs i allunyats del realisme que es buscava ja en aquella època, i l'ambientació urbana hip-hopera torna, aquesta vegada amb música llicenciada, concretament de 3 Stories High, que val la pena sentir (i escoltar) mentre juguem, si ens agrada aquest rotllo.

Una altra novetat són les armes que es poden fer servir -també els enemics contra nosaltres-, incloent-hi un mecha, cosa ben curiosa però ja vista en altres videojocs del gènere de l'època. A banda d'això, s'hi troben molts dels tòpics dels beat'em ups, com els ascensors o elevadors, la facilitat amb què rebem cops o la injusta superioritat dels enemics de final de pantalla. 

Encara que el joc té una ambientació marcadament estatunidenca i norantera, almenys des d'un punt de vista japonès, sembla que la versió original nipona conté alguns elements més propis culturalment parlant, i també algunes diferències jugables.

No se sap per què aquest joc no es va dur a sistemes domèstics, tant pot ser perquè el DJ Boy no tingués gaire èxit com per les llicències musicals, o totes dues coses, però malgrat els defectes que en llegeixo i que és evident que no és un Final Fight ni un Captain Commando, a mi em sembla que fa bona pinta i, com ja sabem, actualment hi ha maneres de provar-lo amb els recursos tecnològics que tots plegats tenim a l'abast.