Aquesta secció del blog és una de les més joves que té, tot i que ja fa temps que va fer els dos anys. I per les seves característiques té el futur a curt i mitjà termini més o menys assegurat, perquè vaig descobrint noms de persones que han fet importants aportacions a la història dels videojocs des de diverses especialitzacions.
El nom d'avui torna una mica als orígens de la secció, perquè abandonem la música -protagonista habitual d'aquestes entrades- i tornem a la il·lustració, i per acabar-ho d'adobar, de la vida de la persona homenatjada tampoc n'he trobat res més, com em va passar amb l'entrada inaugural sobre l'Akira Watanabe, il·lustrador de portades de Sega i creador de la imatge icònica d'en Sonic a la portada del seu primer videojoc.
Si amb el senyor Watanabe vaig tenir el problema que només en vaig trobar una foto, amb l'Osamu Muto he de donar gràcies a que l'home sigui força actiu a Twitter, d'on he tret aquesta imatge que és evident que és recent. Ens falta la meitat inferior de la cara, o alguna foto de la seva joventut, però.
És un d'aquells casos que més m'agraden, perquè no és un nom gens conegut, així que aprofito l'avinentesa per dedicar-li aquesta entrada, on vull recopilar l'escassa informació que n'he trobat, però és evident que hi haurà exemples de la seva obra.
Tot va començar precisament a Twitter, on vaig comentar que aquest, el Psycho Fox, era (i de moment és) el meu joc preferit de la Master System (he jugat a molt pocs, però aquest m'encanta i me l'he acabat, com vaig explicar aquí), i en jalabop va comentar que la seva portada li recordava l'estil d'una altra del catàleg de la consola.
I aquí vaig dir "ah! alerta!", em vaig preguntar qui devia ser la persona responsable d'aquests dissenys i em vaig adonar que el seu estil, en realitat, el tenia vist d'altres portades mítiques de Sega, però que fins llavors no m'havia aturat a pensar en això, i evidentment vaig voler saber-ne més, així que des d'aquí agraeixo aquella resposta a en jalabop i li dedico aquesta humil entrada.
Aquesta és la portada del Basketball Nightmare, un joc de 1989 que només va sortir a Europa i el Brasil i que està protagonitzat per un noi que, abans de participar en un campionat de bàsquet, somia que juga partits contra criatures del folklore japonès en pistes d'allò més estranyes.
No el coneixia pas, raó per la qual també estic agraït a aquella conversa casual a la xarxa social de l'ocellet blau, i és que em van venir ganes de jugar-hi.
El 1990 les Mega Drive japoneses (les estrangeres més endavant) rebrien el port del Wonder Boy: Monster Lair de recreativa, que en aquest cas coneixia i desitjava (ja no la versió arcade, que tinc gràcies a l'Astro City Mini) i que tinc, emulada, això sí, al Sega Mega Drive Classics de la Xbox One.
Sigui com sigui, s'hauria de tenir un greu problema per negar que les tres il·lustracions que hem vist fins ara les signa la mateixa persona. S'hi detecta un estil comú caracteritzat per personatges baixets, amb una anatomia gairebé infantil, uns ulls grans i sortints, dissenys en general bufons i l'evident ús de l'aerografia com a tècnica.
Un altre títol arcade de 1989 portat a la Mega Drive en aquest cas el 1990 (1992 a les europees), és el DJ Boy, beat'em up amb personatges que es desplacen patinant i que també he conegut gràcies a aquesta recerca. Doncs bé, és innegable que l'encàrrec li va ser assignat al senyor Osamu Muto.
El 1991, força tard respecte a la seva aparició en recreatives l'any 1989, el Laser Ghost va arribar a les Master System novament només europees, i a banda de destacar perquè feia ús de la pistola Light Phaser, es veu que és un joc força diferent de l'original i només cal fer una ullada a la seva portada per veure que és obra del senyor que protagonitza aquesta entrada.
Els personatges bufons no són l'únic registre del mestre Muto, però: aquí tenim per exemple, la portada de la versió per a Master System del Forgotten Worlds, de 1989.
Ho veiem també a la del port del mític Space Harrier per a la 32X (1994) en la seva versió japonesa, en aquest cas més perquè ho explica ell mateix que no pas perquè el seu estil hi sigui clarament recognoscible.
Hem fet un salt d'alguns anys, però és que sembla que el 1994 Osamu Muto va tenir força feina d'aquesta mena, o això és el que ha ensenyat.
Se'ns podria perdonar per no saber que aquesta portada de l'Ecco: The Tides of Time, al Japó Ecco The Dolphin II, és seva a la versió japonesa. Sembla que en aquest cas va treballar amb ordinador, digitalitzant una il·lustració que havia fet manualment i acolorint-la amb Photoshop.
La portada i la contraportada del Dynamite Headdy de la Mega Drive al Japó també són obra seva, i allà començava a fer servir l'ordinador per a les il·lustracions 3D a les quals es dedica encara ara, com podem veure tant al seu Twitter com a la seva pàgina web oficial, tot i que ja no tenen res a veure amb els videojocs.
Això no vol dir, però, que no trobem al seu currículum més il·lustracions fetes amb aerògraf, com aquesta també de 1994:
Pertany a la versió Mega Drive del títol de minijocs de recreativa Tant-R, i és evident que no està feta amb ordinador, però curiosament també recorda les obres modernes que podem trobar a la seva web.
Deixarem el 1994, i ja anem acabant en general, amb la portada japonesa del Soleil, que allà es va dir Shin Sôseiki Ragnacenty, una aventura clàssica de la 16 bits de Sega.
Aquí tenim la il·lustració, lliure de logos, del Tatakae! Pro yakyû Twin League, un joc de beisbol de 1995 per a la Game Gear que és més evident que mostra l'estil clàssic de Muto, després d'uns quants exemples en què ens havíem de creure que eren obres seves però no hi sortien cares humanes que ho demostressin sense discussió possible.
El Pepenga Pengo, seqüela exclusiva per a les Mega Drive japoneses del clàssic de recreativa de 1982, va sortir al desembre de 1995 i va ser l'últim joc que Sega va llançar per a la consola al mercat japonès. No és tan fàcil reconèixer-hi l'estil d'Osamu Muto, però se l'acredita com a autor i s'explica també que hi va voler incloure un Sonic, com si fos en Wally, camuflat entre els pingüins blaus.
Ho va voler fer perquè també estava familiaritzat amb el personatge, i és que ja n'havia fet il·lustracions en uns calendaris, com a mínim el de SegaSonic the Hedgehog de 1994, en col·laboració amb Naoto Ôshima, el dissenyador original de la mascota de Sega. I dic "com a mínim" perquè ell mateix se sorprèn quan la gent li pregunta si és l'autor d'algunes il·lustracions de les quals ni se'n recordava, però que admet que va fer.
És possible que aquest estil d'il·lustració d'en Sonic us resulti familiar, i és que si bé aquí no en vam tenir calendaris pròpiament dits, sí que va aparèixer en alguns materials promocionals, com ara enganxines que s'incloïen a les revistes de l'època. Jo mateix tinc, deteriorada però enganxada en una carpeta de la meva adolescència, aquesta:
Com a màxim, repassant les seves intervencions a Twitter, d'incalculable valor per poder redactar aquesta entrada, amb l'ajuda del fil que li va dedicar VGDensetsu, podem deduir que li agraden els videojocs, els gats i el bon menjar, però poca cosa més. I ja em perdonareu si no m'he dedicat a traduir tots els seus tuits, que són en japonès, per extreure'n més informació. En tot cas, si mai em trobo amb alguna portada seva que no hagi esmentat aquí, espero poder-hi reconèixer el seu estil.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada