Descobriments: Sunset Riders

Ja vaig dir, en inaugurar la secció, que no hi portaria necessàriament jocs desconeguts, de vegades tot el contrari, sinó que es tractava de parlar de videojocs que jo descobria ara, a l'actualitat, perquè al capdavall m'encanta el retro i per a mi és un món del qual es pot gaudir de debò en qualsevol època.

Avui el protagonista és un joc que evidentment coneixia de nom, des que era petit, tot i que confesso que mentalment el barrejava amb el Lethal Enforcers, amb el qual comparteix companyia. Tenia ports per a Mega Drive (1992) i SNES (1993), sí, però malgrat que tenia la 16 bits de Sega no em vaig interessar pel joc. El 2020, la mítica recreativa de Konami de 1991 va arribar emulada a la línia Arcade Archives de Hamster per a PS4 i Switch i em vaig comprar el joc poc després, però no ha estat fins ara, motivat per un torneig amistós de Twitter, que hi he jugat. La seva presència en aquesta secció us pot permetre endevinar que m'ha encantat.

Sunset Riders és el nom d'aquest run and gun en què la companyia japonesa donava el seu punt de vista sobre els tòpics del western, i el resultat va ser un videojoc molt estimat i emblemàtic, que com he dit no he descobert ara estrictament en el sentit que existeix, sinó que hi he jugat per primer cop i m'ha captivat.

La premissa del joc és ben senzilla: hem d'eliminar un seguit de delinqüents pels quals s'ofereix una recompensa i ho farem triant un dels quatre caçadors de recompenses que ens presenten, dos d'ells amb revòlvers i els altres dos, els que m'han agradat més, amb escopetes.

Segons la pantalla on ens trobem, ens enfrontarem a un escenari de plataformes i trets amb els edificis típics d'aquesta ambientació americana -en alguns dels quals podrem entrar per obtenir ítems de millora- o muntanyes plenes d'enemics, o bé cavalcarem al costat d'un tren o en uns boscos farcits de pistolers en pantalles de desplaçament lateral automàtic, cosa que dona varietat a la partida.

Parlava dels ítems de millora, i aquests són una estrella de xèrif daurada, que millora la potència de les nostres bales, i una de platejada, que duplica l'arma, cosa que ens proporciona més abast a l'hora de disparar i ens permet no ser tan precisos. Pocs, però útils, i el joc és generós a l'hora de donar-nos-els.

El que no és el Sunset Riders és fàcil, almenys per a mi, perquè hi ha moments en què ens aclapara el nombre d'enemics, o tenen un patró d'atac difícil d'esquivar segons el lloc on som, i les bales més aviat lentes que disparen acaben sent més aviat un problema a l'hora de calcular els nostres moviments -que inclouen ajupir-nos, també a cavall-, a més que a les pantalles hi sol haver paranys que per una banda ens ajuden a eliminar enemics, com ara roques lligades amb cordes, però per l'altra ens poden matar si ens cauen a nosaltres al damunt.

També n'hi ha d'humorístics, com la típica forca que trepitgem i ens colpeja els pebrots, i el cert és que el joc té animacions i fins i tot algunes maneres de morir que fan ús de l'humor, i ens manté amb un somriure a la cara fins i tot en aquestes situacions, així com amb les veus digitalitzades que reciten tòpics del western amb un accent força acurat.

Tampoc és un joc llarg, en absolut. El desenvolupament de les fases és trepidant, i fins i tot n'hi ha un parell de bonificació en forma de galeria de tir, però és que són pantalles curtes i també hi ha un enemic de final de pantalla que ve just després de derrotar-ne un altre. Curiós.

Parlant d'enemics de final de pantalla, encara que hi perdia vides i crèdits em va resultar fàcil veure què era el millor per guanyar-los i al final no eren tan complicats, cosa que no treu que l'enemic final del joc sigui el clàssic paio força més difícil que els anteriors i fins i tot una mica trampós.

En qualsevol cas, el Sunset Riders m'ha semblat digne de la fama que el precedeix, molt divertit -amb opció de fins a 4 jugadors si es vol-, i convida a jugar-hi una vegada rere l'altra per gaudir de tots els detalls que ofereix.