Exclusius de recreativa: Devastators

Ja sabeu que m'agrada fer arqueologia dels videojocs, i per tant m'encanta descobrir títols que no coneixia ni tan sols pel nom. Quan es tracta d'un joc que no va tenir versions domèstiques ni rellançaments de cap mena, la probabilitat que sigui un potencial descobriment per a mi és més alta, i és el cas que ens trobem avui.

A més, es tracta d'un títol d'una companyia més que coneguda, de manera que partim del prejudici que és, com a mínim, interessant. Perquè de brossa també n'hi ha molta, per descobrir.

Devastators, llançat per a les recreatives japoneses com a Garuka, és un joc de trets en tercera persona desenvolupat per Konami que es va poder jugar per primer cop el 1988, i que ja des del flyer transmet una quantitat de testosterona considerable, tant amb les imatges de músculs i guerra com amb el text.

No us el perdeu: "For the glory, for the money... and to feet the beast inside their body". A sobre, amb rodolí i tot. A la pantalla de títol, a més, trobem els dos guerrers, un dels quals pràcticament calcat a aquell actor. Sí, home, el que feia de Rambo. Sense cap mena de contenció. Tal qual:

L'argument ens diu que el duet protagonista -és un altre joc que és més divertit jugar a dobles, com se sol dir- està format per uns mercenaris que han estat contractats per un país en vies de desenvolupament per defensar-lo de les ambicions d'un dictador de l'Orient Mitjà, que el vol afegir a la col·lecció.

El joc destaca per la vista des de l'esquena dels personatges, com les pantalles "tridimensionals" del Contra, que és la que mostra en tot moment, però l'escenari no avança de manera automàtica, sinó que hi haurem de caminar prement la palanca, o la creueta si ho fem emulant-lo en un sistema modern, cap amunt. A més, trobarem objectes i construccions que ens permetran parapetar-nos per protegir-nos dels atacs enemics.

Devastators, que és el que hauria cridat una Rocío Jurado angloparlant a la mítica topada amb els paparazzi, ens convida a lluitar per deserts, selves, asfalt, dins l'aigua i, finalment, les portes del palau de l'esmentat dictador, pel que sembla. Després de cada pantalla tindrem l'esperat enfrontament amb un enemic final d'aquell sector.

Evidentment, podrem fer ús de diverses armes, però no gaires, i amb munició escassa, i tot plegat és un espectacle visual i bèl·lic que, sense que es perdi la qualitat d'exclusiu de recreativa, no m'estranyaria que acabéssim veient als Arcade Archives, on han sortit moltes coses de Konami, no necessàriament conegudes. El temps ho dirà.

 

Descobriments: Sunset Riders

Ja vaig dir, en inaugurar la secció, que no hi portaria necessàriament jocs desconeguts, de vegades tot el contrari, sinó que es tractava de parlar de videojocs que jo descobria ara, a l'actualitat, perquè al capdavall m'encanta el retro i per a mi és un món del qual es pot gaudir de debò en qualsevol època.

Avui el protagonista és un joc que evidentment coneixia de nom, des que era petit, tot i que confesso que mentalment el barrejava amb el Lethal Enforcers, amb el qual comparteix companyia. Tenia ports per a Mega Drive (1992) i SNES (1993), sí, però malgrat que tenia la 16 bits de Sega no em vaig interessar pel joc. El 2020, la mítica recreativa de Konami de 1991 va arribar emulada a la línia Arcade Archives de Hamster per a PS4 i Switch i em vaig comprar el joc poc després, però no ha estat fins ara, motivat per un torneig amistós de Twitter, que hi he jugat. La seva presència en aquesta secció us pot permetre endevinar que m'ha encantat.

Sunset Riders és el nom d'aquest run and gun en què la companyia japonesa donava el seu punt de vista sobre els tòpics del western, i el resultat va ser un videojoc molt estimat i emblemàtic, que com he dit no he descobert ara estrictament en el sentit que existeix, sinó que hi he jugat per primer cop i m'ha captivat.

La premissa del joc és ben senzilla: hem d'eliminar un seguit de delinqüents pels quals s'ofereix una recompensa i ho farem triant un dels quatre caçadors de recompenses que ens presenten, dos d'ells amb revòlvers i els altres dos, els que m'han agradat més, amb escopetes.

Segons la pantalla on ens trobem, ens enfrontarem a un escenari de plataformes i trets amb els edificis típics d'aquesta ambientació americana -en alguns dels quals podrem entrar per obtenir ítems de millora- o muntanyes plenes d'enemics, o bé cavalcarem al costat d'un tren o en uns boscos farcits de pistolers en pantalles de desplaçament lateral automàtic, cosa que dona varietat a la partida.

Parlava dels ítems de millora, i aquests són una estrella de xèrif daurada, que millora la potència de les nostres bales, i una de platejada, que duplica l'arma, cosa que ens proporciona més abast a l'hora de disparar i ens permet no ser tan precisos. Pocs, però útils, i el joc és generós a l'hora de donar-nos-els.

El que no és el Sunset Riders és fàcil, almenys per a mi, perquè hi ha moments en què ens aclapara el nombre d'enemics, o tenen un patró d'atac difícil d'esquivar segons el lloc on som, i les bales lentes que disparen acaben sent més aviat un problema a l'hora de calcular els nostres moviments -que inclouen ajupir-nos, també a cavall-, a més que a les pantalles hi sol haver paranys que per una banda ens ajuden a eliminar enemics, com ara roques lligades amb cordes, però per l'altra ens poden matar si ens cauen a nosaltres al damunt.

També n'hi ha d'humorístics, com la típica forca que trepitgem i ens colpeja els pebrots, i el cert és que el joc té animacions i fins i tot algunes maneres de morir que fan ús de l'humor, i ens manté amb un somriure a la cara també en aquestes situacions, així com amb les veus digitalitzades que reciten tòpics del western amb un accent força acurat.

Tampoc és un joc llarg, en absolut. El desenvolupament de les fases és trepidant, i fins i tot n'hi ha un parell de bonificació en forma de galeria de tir, però és que són pantalles curtes i també hi ha un enemic de final de pantalla que ve just després de derrotar-ne un altre. Curiós.

Parlant d'enemics de final de pantalla, encara que hi perdia vides i crèdits em va resultar fàcil veure què era el millor per guanyar-los i al final no eren tan complicats, cosa que no treu que l'enemic final del joc sigui el clàssic paio força més difícil que els anteriors i fins i tot una mica trampós.

En qualsevol cas, el Sunset Riders m'ha semblat digne de la fama que el precedeix, molt divertit -amb opció de fins a 4 jugadors si es vol-, i convida a jugar-hi una vegada rere l'altra per gaudir de tots els detalls que ofereix. 

Anàlisi: Journey to Silius

Cada estiu, els membres de Retroscroll gravem un podcast en què parlem d'un joc al que hem jugat després d'haver-lo triat d'una llista formada amb propostes de tots els participants, exceptuant la nostra.

Enguany, a la llista n'hi havia un que coneixia d'haver-lo vist a les llistes de "joies ocultes" de la NES, i vaig pensar en jugar-hi aprofitant, també, que és a l'aplicació d'aquesta consola al Nintendo Switch Online. Al podcast corresponent, que teniu enllaçat al blog de Retroscroll, ja en vaig parlar, però també volia dedicar-li una anàlisi escrita i més detallada aquí, al meu blog particular. 

Journey to Silius és un videojoc de 1990 desenvolupat per Sunsoft, companyia que havia signat grans títols per a la consola com el Batman, el Batman: Return of the Joker i el Blaster Master.

Si els coneixeu i sabeu la qualitat que tenen, el joc de què parlo avui va en la mateixa línia, amb uns gràfics detallats i una música tremenda i enganxadissa que acostuma a aparèixer a les llistes de bandes sonores de videojocs de la consola i dels 8 bits en general, obra de Naoki Kodaka, com la dels altres títols esmentats.

El joc comença amb una introducció en què se'ns explica que el pare del protagonista ha mort i ell decideix venjar-lo.

A les instruccions -suposo que aquesta informació surt d'allà, perquè hi he jugat en una versió que no les inclou- el rerefons és més exhaustiu i ens diu que ell es diu Jay McCray i que el seu pare era el líder d'un projecte científic de colonització d'un planeta en un context futurista en què la humanitat ja fa temps que pobla altres astres. El cas és que en Jay descobreix que el seu pare va ser assassinat per uns terroristes.

Entrant en matèria, Journey to Silius és un run and gun que pot recordar, per la seva estructura, una mica els Mega Man i també, en aquest cas pel parentiu existent, el ja esmentat Blaster Master.

El nostre personatge -que, per cert, té un sprite diferent a la versió estatunidenca- duu una pistola i va aconseguint armes més potents que pot seleccionar en un menú i que tenen efectes diferents que haurem d'anar provant en quins moments són més necessaris, atès que tenen munició limitada, i en quins casos val més que siguem conservadors i solucionem les situacions amb l'arma inicial, de munició infinita.

Una de les coses que més m'han agradat del joc és la diversitat tant en el disseny i l'estructura de les pantalles com en els enemics que ens hi trobem, éssers mecànics i d'altres d'orgànics que tenen comportaments ben diferents entre ells i respecte als de les pantalles anteriors. Enemics que en alguns casos ens poden recordar films com Alien o Terminator, aquest últim amb raó, perquè havia de ser un videojoc basat en la cinta de James Cameron abans que la llicència corresponent es perdés.

Quan els eliminem pot ser que deixin anar ítems de recuperació de munició d'arma especial o de vida, en el primer cas amb molta més freqüència que en el segon. Aquí haurem de jugar amb un pèl d'estratègia i arriscar-nos a gastar munició si creiem que la recuperarem més tard, cosa que pot sortir malament però que també té la seva gràcia.

El joc té només 5 pantalles, i un cop dominat -cosa que no requereix gaire dedicació- es pot superar en menys de mitja hora, però la diversitat torna a aparèixer com a factor al seu favor amb uns enemics de final de pantalla molt diferents entre ells i que, normalment, demanen precisió a l'hora d'esquivar i disparar, però que es poden derrotar perfectament amb l'arma estàndard, sospitosament semblant a la Zapper de la NES, si ens hem quedat sense munició de les altres armes.

Com ja he insinuat, no és un videojoc difícil, i ens facilita encara més les coses amb un grapadet de continues, però recomano passar-se'l sense continuar perquè no és cap tasca titànica. Ni tan sols els enemics de final de pantalla són gaire complicats, un cop aprenem el que hem de fer, i us ho diu algú que no és gaire bo. Només n'hi ha un que trobo difícil, i és el de la segona pantalla.

La part de plataformes que tenen les pantalles, per cert, és molt lleugera i no té, ni de bon tros, els paranys d'un Mega Man, però l'última fase sí que es basa completament en l'escenari i els obstacles i requereix una certa pràctica.

En tot cas, Journey to Silius és un títol que val la pena i que s'hauria d'esmentar més sovint a l'hora de parlar de l'extens i impressionant catàleg de la consola.

 

Jocs que no van sortir del Japó: Metalgun Slinger

La Game Boy Advance va ser, a la seva època, un somni fet realitat, pràcticament una Super Nintendo portàtil quan la consola de 16 bits no feia tant que havia estat discontinuada. El seu catàleg és encara ara estimat i reverenciat, i per als més joves fins i tot és sinònim de "Game Boy" fins a un punt que dona lloc a confusions habituals.

No tot el que es va programar per a aquesta encara ara magnífica consola va veure la llum fora del Japó, però, i un exemple d'aquesta malaurada situació és el títol de què parlaré avui.

El Metalgun Slinger, amb aquesta portada que destaca l'arma i que pel seu format apaïsat és evident que es tracta de la japonesa (i única), va ser desenvolupat per la companyia Atmark i publicat per Open Sesame el 2002, i es tracta d'un plataformes d'acció d'allò més interessant.

Amb una estètica anime reforçada per la cançó d'entrada que podeu escoltar al principi del vídeo que veurem a continuació, el joc és una mena de western modernitzat o futurista estil Trigun, però alhora fidel als tòpics del gènere, incloses les reminiscències de la banda sonora.

Hi controlem en Billy, propietari o almenys portador d'una pistola que dispara una energia anomenada Gunforce, que pot acumular i disparar als seus enemics, dels quals al seu torn n'obté més per a futurs encontres. També hi ha bales especials que proporcionen efectes diversos.

El protagonista pot córrer, saltar, disparar des de l'aire mentre sura tot desafiant la gravetat o llançar-se relliscant per esquivar les bales que s'adrecin al seu cap, i a més és capaç de dur a terme diverses acrobàcies, tot plegat amb unes animacions exquisides. 

Mentre que els enemics que anem trobant per les pantalles són força genèrics i es repeteixen en excés, els finals són figues d'un altre paner, amb dissenys molt variats i treballats que, com a bons enemics finals de pantalla, ens faran suar la cansalada per deixar-se derrotar.

A més d'això, a cada pantalla podrem explorar zones més amagades on trobarem criminals en cerca i captura, un element opcional que sens dubte suma interès al joc i que podem completar si ens el saltem, perquè les pantalles es poden visitar individualment. Si derrotem aquests fugitius, a més, ens donaran uns cubs que al final ens permetran augmentar la nostra barra de vida.

Entre una pantalla i una altra veurem les anomenades cutscenes, amb diàlegs entre els personatges en japonès, però no és quelcom que influeixi en la jugabilitat, de manera que només afecta al lore. 

És una llàstima que no sortís a Occident, aquest Metalgun Slinger, perquè té molt bona pinta. Ara m'han vingut ganes de jugar-hi, però com que no tinc resolta la qüestió del catàleg de la Game Boy Advance més enllà del que forma part de la meva modestíssima col·lecció -i aquest títol ens farà preparar sumes de tres xifres sense que la primera d'elles sigui un 1 ni un 2-, em temo que ho hauré de deixar córrer o fer-ho amb mitjans que no són els meus preferits.

Exclusius de recreativa: Biomechanical Toy

El run and gun és un gènere molt popular que ens convida a controlar personatges en un entorn amb un cert nombre de plataformes però caracteritzat, sobretot, perquè cal disparar als enemics. 

És un tipus de joc molt dinàmic, amb molta acció, i normalment difícil. Com a exponents més coneguts tenim, és clar, les sagues Contra o Metal Slug, que van començar el seu camí d'èxits a les recreatives, abans de passar als sistemes domèstics tant en conversions del material arcade com en noves entregues totalment originals. No van ser els únics títols que van triomfar amb aquesta fórmula de trets i salts, però n'hi ha que cal reivindicar, com el protagonista d'avui, que es va quedar a les recreatives.

Es tracta del Biomechanical Toy, un joc distribuït per l'espanyola Gaelco, amb un cert currículum al món arcade tant com a distribuïdora com pel que fa a desenvolupament -curiosament, si mirem la Wikipedia sempre va fer una cosa o l'altra-, i que es va dissoldre el 2007, quan ja només feia màquines de dards. 

El desenvolupament, en aquest cas, va ser obra de Zeus Software, també espanyola (i coresponsable del Risky Woods) i amb Ricardo Puerto i Raúl López com a responsables, i es va llançar el 1995. Feia així:

Com podem veure, és un títol gràficament molt atractiu, de moviments i scroll fluids, amb dissenys variats, colorits i detallats i amb una música canyera. Podria passar per un joc de Neo Geo, sense exagerar.

Argumentalment la premissa és que el malvat Scrubby ha fugit de la presó i ha robat un pèndol màgic que li permet insuflar vida a les joguines, que esdevenen les enemigues del personatge que controlem, el rocker Inguz, que s'hi enfronta armat amb una pistola mentre vigila que no se li buidi la barra de vida, sempre recuperable si menja fruita, cosa ben sana.

El joc està format per 6 fases, molt diverses i esbojarrades, sempre amb el tema de les joguines però amb presència de dinosaures, insectes gegants, dracs, orcs..., en què també apareixeran personatges que ens ajudaran temporalment si els ajudem, i enemics finals ben sorprenents. 

Com a punts negatius, es poden esmentar la poca diversitat pel que fa a l'armament, així com l'absència d'una modalitat cooperativa, que sol donar molta vida als videojocs d'aquest gènere. 

Fora del que és atribuïble al joc en si, que es recorda amb afecte, el fet que fos un joc espanyol va fer, en aquella època en què aquests detalls pesaven molt, que tingués poca repercussió internacional, i això, sens dubte, va influir en la manca de conversions domèstiques, raó per la qual apareix en aquesta secció del blog. El cert és que m'han agafat moltes ganes de jugar-hi, i el provaré.

Ahir i avui: Alien Syndrome

No sé si hi ha res previst enguany per a aquest clàssic de les recreatives de Sega, que fa 30 anys. Potser no, perquè tampoc no és que sigui un dels títols que han marcat la història dels videojocs. Però sí que l'any 2007, quan feia els 20 anys, hi va haver una seqüela. 

Alien Syndrome és un videojoc que va sortir en versió arcade el 1987, desenvolupat i distribuït per Sega, i que pertany al gènere dels anomenats run and gun, és a dir els de córrer i disparar, o literalment "córrer i arma". 

En aquest títol de tall futurista, i clarament inspirat en certa saga cinematogràfica, podem controlar els soldats Ricky o Mary, i si som dos jugadors podem agafar-ne un cadascun i cooperar, amb el senzill objectiu de rescatar els nostres companys de les urpes d'uns alienígenes que els tenen segrestats mitjançant les nostres armes, que a més de poder-se millorar poden disparar en 8 direccions.

Com podem veure, els gràfics són senzills, no era cap desplegament tecnològic, però fa l'efecte que deu ser força addictiu. En total hi ha 8 nivells, on hem de rescatar un nombre determinat de companys i vèncer un enemic de final de pantalla. 

No va trigar gaire a ser convertit a diverses plataformes domèstiques, com la Master System (al vídeo), l'MSX (tot i que sospito amb una certesa del 100% que és un port de la versió Spectrum), l'Amiga, l'Atari ST, l'Amstrad CPC, el Commodore 64, l'esmentat ZX Spectrum i la NES:

Més endavant, el 1992, arribaria també a la Game Gear i al Sharp X68000, aquesta versió considerada l'única del tot fidel a la recreativa. Fins a l'arribada del Sega Mega Drive Ultimate Collection (Xbox 360 i PlayStation 3, 2009), on es pot desbloquejar, i el tercer recopilatori Sega 3D Classics Collection de la Nintendo 3DS, de 2016 i de moment exclusiu del Japó. Preguem perquè això canviï.

Naturalment cada versió va ser una adaptació a les possibilitats de la màquina en qüestió, amb més o menys fortuna i millor o pitjor acollida. 

Curiosament, les versions per a Master System i NES, les úniques que no eren microordinadors ni portàtils, sembla que tenen unes mitjanes inferiors, especialment la de la Master System, que entre altres coses per les quals es considera una mala conversió no permet un scroll suau, sinó que quan sortim de la pantalla es carrega el nou segment, com passa al The Legend of Zelda original.

L'any 2004 l'Alien Syndrome va rebre un remake poligonal, un "rentat de cara", per a la PlayStation 2, en el volum 14 de la línia Sega Ages 2500, que incloïa tant conversions fidels de jocs clàssics com reinterpretacions com aquesta. Per cert, a la versió PAL d'aquest recopilatori es va eliminar precisament l'Alien Syndrome, perquè volien aconseguir una qualificació per edats més favorable.

Ara bé, com deia al principi va ser el 2007, al 20è aniversari del joc, que va arribar la seqüela, per ara l'única, d'aquest petit clàssic. 

Situat un segle després del primer títol, el també anomenat Alien Syndrome va sortir per a la Wii (vídeo) i la PSP afegint elements d'RPG a la trama, però mantenint l'essència del producte original. 

Aquest cop controlem l'Aileen Harding, que ha d'anar a investigar què ha passat en una estació al planeta Kronos amb què s'ha perdut la comunicació, i ho fa al llarg de 40 pantalles acompanyada pel robot SCARAB, que li fa d'ajudant i magatzem portàtil. 

Malauradament, tant la versió de la Wii com la de la PSP van tenir males crítiques, a causa d'un frame rate baix, gràfics poc polits -especialment a la Wii, en què ens trobem amb gràfics pràcticament de PSP- i monotonia en general, però se'n va aplaudir el multijugador, que permet la cooperació de 4 jugadors en pantalla a la Wii i, a la PSP, per wifi. 

Els més difícils: Contra

L'any 1987 va arribar a les recreatives un videojoc del subgènere run and gun dins el gènere dels shoot'em up, és a dir un títol de "córrer i disparar", que presentava Konami amb el nom de Contra. Tot un clàssic, però quan va arribar als territoris PAL es va rebatejar com a Gryzor i així es va conèixer també en versions domèstiques com les de l'Amstrad CPC, el Commodore 64, el ZX Spectrum o el PC. L'excepció, la versió de la NES, coneguda com a Probotector, que aquí va arribar el 1990.

El Contra, es digués com es digués, va ser molt popular tant en recreatives com a les cases dels videojugadors, sobretot en la versió de la 8 bits de sobretaula de Nintendo, i va donar lloc a un reguitzell de seqüeles i rellançaments de gran èxit, però avui en parlem perquè també és conegut com un dels videojocs més difícils.

Acabem de veure'n la versió de recreativa, encara que als comentaris dels vídeos de Youtube queda clar que l'opinió generalitzada afavoreix la versió de la Nintendo. Sigui com sigui, dèiem, es tracta d'un dels videojocs més difícils de superar de la història, o això és el que diuen, i les seves seqüeles el segueixen de prop.

Moltes llistes dels videojocs més difícils l'esmenten, i sovint el posen en el primer lloc, però tothom es posa d'acord en què el principal problema és que, a diferència del que passa en molts altres videojocs, els nostres personatges pateixen la mort instantània en rebre un sol tret o cop. Només un. I pot venir de qualsevol dels múltiples enemics que ens ataquen alhora, tant si els percebem com si no. Vegem la versió de la NES:

És veritat que anem equipats amb munició infinita i podem col·laborar amb un company —que per cert podia ser controlat per un amic que jugués amb nosaltres, característica poc habitual a l'època—, però en un joc d'aquesta mena és criminal que els nostres personatges morin tan fàcilment, i a sobre només tenim 3 vides i pocs continues.

Val a dir, però, que aquest sistema és el que trobem als shoot'em up de naus, els "matamarcians", si bé és cert que en aquests jocs acostumem a tenir més vides. Tot i així diuen que l'única manera d'acabar-se el Contra és fent ús del Codi Konami, que com ja vaig explicar els nord-americans es pensen que va néixer precisament en aquest joc (en realitat va ser al Gradius) i que proporciona, en aquest cas, 30 vides.