Portades: Magical Quest 3

En aquesta secció comparo portades d'un mateix joc per a diferents mercats, i sovint -i és més divertit així- podem riure d'algunes males decisions, segons com lamentar-les, però de tant en tant hi ha exemples que no presenten cap problema, i tots estan bé.

Tanmateix, trobo interessant veure què es va decidir en cada cas i apreciar l'art d'aquestes il·lustracions amb què ens venen els videojocs, i que especialment fa unes dècades canviaven gairebé sempre segons el territori on es distribuïssin. 

Avui parlarem del Disney's Magical Quest 3: Starring Mickey & Donald, un joc de 1995 desenvolupat per Capcom per a la Super Famicom, i que no va sortir del Japó malgrat que les dues entregues anteriors sí que ho havien fet, si bé amb títols que pretenien "desmembrar" la saga, així que el 2 tampoc el coneixíem com a 2.

Per què apareix en aquesta secció, doncs? La raó és que sí que va tenir versions per als tres mercats principals, però en una altra consola: va ser la Game Boy Advance la que va rebre els tres jocs de la trilogia per primera vegada sencera i ben identificada i numerada.

La tercera entrega, el joc que avui ens ocupa, va sortir al Japó el 2003 i es va dir Disney's Mickey to Donald no magical adventure 3, i presentava l'habitual format apaïsat de les caixes dels jocs de la portàtil de Nintendo allà, amb en Mickey brandant un dels artefactes del joc i en Donald picant a terra amb una maça, però a la part de la dreta veiem una franja vertical força gruixuda que és una massa de color que sobta una mica, trobo.

Curiosament, sembla un homenatge a la portada de la versió de sobretaula, però captant un moment diferent de l'escena.

Als Estats Units va sortir l'any següent, el 2004, i hi veiem semblances, però també diferències, amb l'original: en Mickey duu la mateixa indumentària -recordem que en aquesta saga van canviant de roba i habilitats-, però en Donald s'ha canviat la roba per una d'inspiració aràbiga, acompanyada per una llàntia d'Aladí. Al fons, l'amenaça d'en Pete, que té segrestats els nebots de l'ànec blanc més famós de la història dels dibuixos animats. 

La disposició quadrada fa que no hi hagi espais desaprofitats, també, però en Mickey fa una cara una mica estranya, que sembla lleugerament fora de l'estàndard de Disney i remet a aquells productes de dubtosa oficialitat que podem trobar en qualsevol mercat o basar.

Finalment, la versió europea va sortir el 2005 i conserva la forma quadrada de la caixa i la il·lustració, però recicla el disseny japonès i es limita a carregar-se els laterals, que són la part de la dreta, que deia més amunt que trobava desaprofitada, però també l'esquerra, cosa que implica el sacrifici d'enemics que queden fora de la imatge o, pitjor, insinuats com el corb de la part superior esquerra.

No sé vosaltres, però a mi m'agrada més l'americana, aquest cop, amb la japonesa en segon lloc, i l'europea, sense estar gens malament, aquesta vegada perd perquè, per a mi, és un pèl barroera per culpa de les retallades que esmentava.

Quina és la vostra preferida?

 

 

Cinema i videojocs: El viatge de l'emperador

El documental no és un gènere al que dediqui gaire temps, pràcticament gens, però sí que m'interessa. De fet, n'he vist alguns al cinema. Un d'ells va tenir molt de ressò l'any 2005 i es va endur un Oscar al Millor Documental a la cerimònia de l'any següent, i resulta que l'havia vist.

El recordo amb afecte, sé que em va agradar molt, però reconec que no n'he fet cap revisionat. Tanmateix, en tinc ben present l'existència, i m'ha fet gràcia assabentar-me que fins i tot se'n va fer un videojoc.  

El viatge de l'emperador és el títol d'aquella pel·lícula sobre el camí que fan els pingüins cada any a l'Antàrtida, a l'època de cria. I tot i que la història dels videojocs és plena de productes basats en la tirada que té el cinema, cal reconèixer que sorprèn una mica que es fes un joc justament d'aquesta.

Amb el títol de March of the Penguins (com es va vendre aquí) o de La Marche de l'Empereur, nom original del documental francès, el joc va sortir per a la Game Boy Advance i la Nintendo DS entre novembre de 2006 i abril de 2007 segons la consola i el mercat (en aquest cas tres: el nord-americà, l'europeu i l'australià), però sigui com sigui temps després de l'estrena de la pel·lícula i de l'obtenció dels guardons, cosa que fa una mica estranya la decisió de publicar-lo.

 

 

Espero que no us endugueu una decepció en saber que el joc, desenvolupat per Skyworks Technologies, no ens proposa destrossar pingüins amb un bat punxegut a les mans d'un ieti, sinó que es tracta d'una aventura de l'estil dels mítics Lemmings. 

La nostra tasca és guiar els pingüins en el seu viatge tot ajudant-los a superar obstacles, que són els trencaclosques amb els que jugarem, i de pas aprendrem coses, perquè el joc està etiquetat com a "edutainment", és a dir una barreja d'educació i entreteniment.

Sent un joc tan desconegut, no ens ha d'estranyar que se'n trobin poques opinions, però malauradament sembla que les crítiques no van ser gaire bones. Se l'acusa de tenir uns gràfics i un so massa senzills, i de tenir desequilibris en la dificultat, amb alguns segments massa fàcils però trencaclosques massa difícils per al públic més jove, a més d'una durada massa curta.

Ara bé, com a curiositat, sobretot si es té l'oportunitat de provar-lo de la manera que cadascú consideri oportuna -en el seu dia es va arribar a liquidar per menys de 5 euros-, estem davant d'una inesperada adaptació de cinema a videojoc i espero que per a algú dels que em llegiu la seva simple existència suposi una novetat.

Anàlisi: Kuru Kuru Kururin

Si seguiu el podcast de Retroscroll, anomenat Retroscroll Channel, potser heu escoltat l'episodi 50, l'especial d'estiu d'aquest 2023. Si no és així, us recomano que ho feu, però en qualsevol cas a mi em tocava parlar del títol que havia triat dins del joc que ens plantegem anualment d'escollir-ne un d'una llista formada per totes les propostes, i vaig decidir jugar a un joc inesperat.

L'etiqueto així perquè el coneixia de nom, però mai m'havia aturat a mirar com era, cosa que vaig veure quan va aparèixer al tràiler de l'arribada de la Game Boy Advance al servei de jocs clàssics del Nintendo Switch Online. No em va acabar de fer el pes, vaig pensar que no tenia prou paciència per enfrontar-me a un joc així, però quan va aparèixer a la llista de propostes per a l'especial d'estiu del podcast vaig dir "què collons!", i el vaig provar. Ja en vaig parlar, però ara vull fer-ho per escrit. 

El Kuru Kuru Kururin va ser un dels videojocs de llançament de la Game Boy Advance, al Japó al març de 2001 i a Occident al juny del mateix any. Signat per la desenvolupadora Eighting, va tenir dues seqüeles exclusivament japoneses amb els noms de Kururin Paradise (GBA, 2002) i Kururin Squash! (GameCube, 2004), i ja us avanço que ha estat una sorpresa d'allò més agradable.

Comencem amb el concepte del joc: hi controlem una mena de càpsula voladora amb forma de pal que a la versió original es diu Helirin i que a la traduïda està considerada un helicòpter, però que ens podem imaginar com la nau de l'Alleyway, per exemple. La nostra missió és arribar al final del recorregut de cada pantalla vius, però això és tan senzill de dir com complicat de fer realitat. 

Al vídeo ens podem fer una idea ben aproximada de com funciona el joc, però el cas és que la modalitat principal, la de l'aventura, ens encomana rescatar els nostres germanets ànecs a través de 35 pantalles dividides en diversos mons temàtics i amb uns colors que recorden molt la celebrada paleta de la Super Nintendo. 

En aquestes pantalles hem de calcular molt bé el moment de desplaçar-nos tenint en compte el gir de l'aparell i la seva velocitat, que es pot augmentar prement els botons A i B, sobretot en els punts més estrets, perquè si toquem algun obstacle o alguna paret perdrem un cor. Si perdem els tres que tenim, tururut viola. 

Val a dir que a les pantalles hi ha unes zones de recuperació amb un cor dibuixat que ens permeten recuperar l'energia. Així rai, pensareu, però no: la gràcia del joc és intentar fer-ho el millor possible, i això passa per completar les pantalles sense haver rebut cap cop -i això significa també sense haver recuperat energia gràcies als cors-, de manera que al mapa el punt superat es converteixi en una estrella. 

Si ho aconseguim a les 35 pantalles se'ns desbloquejaran uns escenaris extra -jo no ho vaig aconseguir, em van quedar 9 pantalles que no vaig saber superar sense esgarrinxades-, i a banda d'això també tenim un repte independent, que és el de superar els temps que el joc té per defecte.

Dic que és independent, però m'imagino que aconseguir quedar primer va força associat a fer-ho perfecte, ja que cada cop, a més de prendre'ns un cor, ens penalitzarà amb 3 segons al recompte total. Sembla que, un cop aconseguit el liderat de temps a totes les pantalles, es desbloquegen uns nous temps a batre encara més difícils. En resum, per a autèntics cracs.

A mesura que avancem a la història ens anirem trobant pantalles més complexes, tant en perills -no hi ha enemics per se, ni tampoc de final de món, però sí perills com ara pistons que ens aixafen, boles punxegudes o canons que ens disparen- com en mecàniques, concretament les molles que ens canvien la direcció del gir i que haurem de fer servir al nostre favor, però que també ens poden perjudicar si no les gestionem bé.

A més, de superar les pantalles, en algunes tindrem la possibilitat de trobar-hi un ítem que permet modificar l'aspecte de la nau, cosa que podem fer en qualsevol moment des del menú de pausa, i també hi podrem rescatar, al final de cada món, un germà o una germana del pilot protagonista. 

Però tot això és opcional. Si no ho fem també podem acabar el joc, així com també podem fer les pantalles amb una modalitat fàcil que s'activa prement el botó Select i fent que l'aparell sigui més curt. Tot plegat fa que el Kuru Kuru Kururin sigui un joc accessible i apte per a tota mena de jugadors, des dels que volen una experiència tranquil·la fins als que estan preparats per perdre els estreps més d'una vegada per fer-ho perfecte i quedar primers en els temps de totes les pantalles, que no serà pas fàcil. 

A més, hi ha una modalitat Desafiament ("Challenge"), deslligada de l'aventura, en què s'han de superar 50 pantalles molt breus, i encara que no n'he pogut gaudir el cartutx original ofereix una modalitat Versus per a un màxim de 4 jugadors amb un sol cartutx, cosa que està molt bé.

Una agradable sorpresa, de proposta senzilla però amb diverses dificultats disponibles segons el que ens autoimposem, que pot enganyar amb els seus gràfics i fer-nos pensar que és un videojoc infantil, però seria un error deixar-se confondre per les aparences.

El Kuru Kuru Kuririn és un joc molt divertit, desafiant si es vol, i amb un component de "un intent més i prou" innegable, ideal per a partides curtes si no es té gaire temps i per posar a provar els nostres reflexos i la nostra capacitat de càlcul del timing que l'emparenta, encara que de manera llunyana, amb el llegendari Frogger. 

Portades: Dragon Ball Advanced Adventure

Avui, a la secció de portades, parlaré d'un joc del qual ja vaig parlar a bastament en una entrada de Retroscroll i que ja fa temps que tots tenim clar que és un dels millors videojocs de la consola que el té en exclusiva i també de la franquícia a la qual pertany.

Les diferències regionals són, aquest cop, poques, però trobo que val la pena comentar-les. 

El Dragon Ball Advanced Adventure va sortir el 18 de novembre de 2004 per a les Game Boy Advance japoneses amb el tradicional format apaïsat de la capsa i, per tant, de la il·lustració, de la portàtil de Nintendo en aquell territori.

Hi podem veure el Goku nen ensenyant el bastó en mode repòs, si em permeteu dir-ne així tot esperant que tingueu la ment neta -malgrat que a la sèrie es fa un tip d'ensenyar el que potser esteu pensant-, però en tota la seva llargada original, que fa un bon ús de l'horitzontalitat del disseny. 

Per cert, una curiositat lingüística: al nom del joc, en japonès hi diu "Advance Adventure", però a Occident és "Advanced Adventure", amb una de final que no és pas al nom de la consola malgrat la insistència de molta gent a rebatejar-la com a "Game Boy Advanced", que certament té la seva lògica i potser hauria estat millor que el nom oficial final, però que, al capdavall, no és així.

Al territori PAL, amb una portada similar a la japonesa però en el nostre format quadrat en el qual el que surt perdent és el bastó màgic, el joc va arribar localitzat el 17 de juny de 2005, s'ho van prendre amb calma, però almenys va ser el segon mercat que el va rebre, a diferència del que acostuma a passar.

I té sentit, perquè l'èxit de l'obra d'Akira Toriyama va ser molt gran i anterior a Europa que als Estats Units.

Allà el joc va arribar gairebé un any després que a Europa, el 6 de juny de 2006, amb la Nintendo DS ben establerta.

Del disseny de la portada, que és totalment diferent, en puc fer una lectura amb una reflexió que no cal ser cap geni per fer-la: es diu que, com que als Estats Units Bola de Drac va arribar més tard, gràcies a això van començar a arribar a Occident en general els videojocs de la sèrie, i van fer-ho en el millor moment, quan ja no eren de gèneres poc populars com aquelles coses estranyes de cartes que sortien per a la Game Boy i la NES. 

Però també cal tenir en compte que quan l'obra va desembarcar allà ja hi havia molt més material disponible, podem suposar que el públic estatunidenc va consumir la sèrie a un ritme superior al nostre i el cas és que Bola de Drac Z va ser més popular, probablement perquè -i això és una teoria que em trec del barret- no van tenir tantes reposicions de la part d'en Goku petit com nosaltres i no li devien tenir tanta estima com els europeus, que sovint afirmem que ens agradava més aquella part (no és el meu cas, per cert).

Això no va impedir que el joc que ens ocupa, que se centra precisament en aquella etapa, hi arribés, però es va promocionar, no fos cas que la gent no s'hi interessés prou, amb la frase "Every legend has a beginning" i una imatge que contenia en Goku adult, i que és la que es va fer servir a la portada americana del joc, tot i que el Dragon Ball Advanced Adventure és estrictament l'etapa d'en Goku baixet, i ni tan sols inclou (m'hauria encantat) el 23è Gran Torneig de les Arts Marcials, que pertany a Bola de Drac anterior a Z. 

Quina portada us agrada més, a vosaltres?

Còmics i videojocs: Doraemon (segona part)

Ja torno a ser aquí per donar la tabarra sobre els videojocs d'un dels personatges més emblemàtics del còmic japonès, una entrada en dues parts que va tenir la primera fa una setmana, amb els títols apareguts entre 1983 i 2000, però ara toca parlar dels llançaments que han tingut lloc des de 2001 fins als nostres dies.

Efectivament, parlem d'en Doraemon i els seus amics, que van protagonitzar un fotimer de videojocs durant les dècades dels 80 i els 90, però dels 2000 cap aquí la cosa no ha afluixat pas. Fins i tot diria que al contrari.

Tal com vaig fer a la primera part, no posaré vídeos de tot, perquè saturaria fins i tot els ordinadors més potents, i després també cal tenir en compte que amb els anys alguns vídeos de YouTube són eliminats per la raó que sigui i, repassant entrades velles en aquest blog que té 13 anys, veig entrades plenes de vídeos eliminats i fa lleig. I mandra reemplaçar-los.

A la majoria d'exemples hi posaré imatges, com en el cas del Doraemon no Study Boy: Gakushû kanji game, per a la Game Boy Color i de gener de 2001, que és un títol educatiu centrat en els ideogrames japonesos i dividit per cursos escolars de primària.

Al març, i per a la mateixa consola, teníem el Doraemon: Kimi to pet no monogatari ("La teva història amb una mascota", per traduir-ho sense context), que no tinc clar si és un RPG, però almenys pel que fa a disseny ho sembla, amb la vista zenital, cap escena de plataformes i molta xerrera per a la qual caldrà saber japonès.

Sí que volia posar vídeo del debut d'en Doraemon a la Game Boy Advance, que es produïa aquell mateix any, però a l'abril, amb el Doraemon: Midori no wakusei dokidoki daikyûshutsu! ("L'emocionant gran rescat al planeta verd!"), també d'exploració amb vista zenital, però al vídeo es pot veure que també amb algun segment de shoot'em up i, no cal dir-ho, un salt gràfic espaterrant.

Al maig arribaria el Pocket no naka Doraemon ("En Doraemon de dins de la butxaca"), l'únic joc de la saga per a la més o menys desconeguda portàtil WonderSwan Color, exclusiva del Japó, que presenta una proposta de jugabilitat estranyota i en què, altre cop, toca llegir en japonès.

A la PlayStation encara havia de sortir un altre joc d'en Doraemon. Era el Kids Station: Doraemon - Himitsu no yojigen pocket ("La butxaca secreta de la quarta dimensió"), de novembre de 2001, una aventura amb converses constants i força minijocs que seria l'últim joc, de fet, per a una consola de Sony en moltíssims anys, perquè la franquícia no va visitar la PS2, ni la 3, ni la PSP, ni la Vita.

La Sega Pico, consola educativa en què la saga es trobava tan còmoda, va veure sortir per al seu catàleg el Doraemon: Kazoete kantan kazu tokei ("Aprenem les hores comptant fàcilment"), aquell mateix any però sense que n'hagi pogut trobar la data exacta.

El mateix passa amb aquest Boku no Doraemon ("El meu Doraemon"), l'únic joc del personatge per a la Dreamcast. En aquest cas es tracta d'una aventura d'exploració amb molt de text i algun minijoc, pel que he pogut veure. 

Com a curiositat, es veu que tenia un bug gravíssim i després es va rellançar amb el problema solucionat, però era massa tard en la vida de la consola i, en general, el joc es va vendre molt poc i, per tant, és una raresa.

Si l'any 2001 es van llançar un munt de videojocs d'en Doraemon, el 2002 la cosa va ser molt més fluixa, perquè només en trobem tres: el primer és aquest Doraemon: Dokodemo Walker ("Caminant a tot arreu", podríem dir), que és un party game o un joc de taula en versió videojoc, per a la Game Boy Advance, consola que no tornaria a veure'n cap títol.

La flamant nova portàtil de Nintendo conviuria un temps amb la seva predecessora, la Game Boy Color, que encara no havia dit tot el que havia de dir pel que fa a en Doraemon, i és que el 2002 es va llançar per a aquest sistema el Doraemon no Quiz Boy 2, un altre joc de preguntes i respostes.

També en la línia educativa es va veure, per a la Sega Pico, el Doraemon: eigo de asobô ABC ("Juguem en anglès ABC"). I amb aquest podem passar pàgina pel que fa a l'any 2002. L'any següent, però, sortiria el mateix número de videojocs d'en Doraemon: exactament tres.

Per a la Game Boy Color, i ara sí l'últim títol del personatge per al seu catàleg, un altre joc d'aprenentatge de kanji o ideogrames, aquest cop de més nivell, anomenat Doraemon no Study Boy: Kanji yomikaki master ("Mestre de la lectura i escriptura d'ideogrames").

Com a curiositat, aquest joc és l'últim que es va llançar per a la consola, el 18 de juliol de 2003, només per al Japó però, de fet, en termes mundials també és l'únic títol que va rebre, perquè a Occident havia deixat rebre jocs abans.

Al vídeo veiem el que és el debut i el comiat d'en Doraemon a la GameCube, perquè el mateix dia que sortia l'últim joc de la Game Boy Color també es llançava, i altre cop només al Japó, el Doraemon: Minna de asobô! Minidorando ("Juguem tots junts! Minidorando"), una aventura tridimensional amb uns gràfics molt atractius.

Finalment, 2003 també seria l'any en què en Doraemon s'acomiadaria de la Pico de Sega, almenys en la seva forma fins llavors coneguda. Ho feia amb el Doraemon: Chiiku asobi Doraland ("Educació intel·lectual jugant: Doraland").

El 2004 no va sortir cap videojoc de la saga, i el 2005 la cosa no va ser gaire millor: només dos títols per a la successora de la Pico, l'Advanced Pico Beena, dels quals no he estat capaç de trobar ni vídeos ni captures dels jocs en si. Són el Doraemon: Tanoshiku o-keiko hiragana katakana ("Pràctica divertida del hiragana i el katakana") i el Doraemon: Tanoshii enseikatsu yôchien hoikuen ("Activitats divertides a la llart d'infants i preescolar"), del qual mostro la imatge de la portada:

El mateix sistema tindria un nou títol l'any 2006, anomenat Doraemon: Chinô daikaihatsu waku waku Game Land ("Gran desenvolupament de la intel·ligència: L'excitant país dels jocs"), un altre videojoc educatiu, però el més interessant que va passar aquell any per a la saga va ser el seu debut a la Nintendo DS.

Doraemon: Nobita no kyôryû 2006 DS és el nom d'aquest títol d'exploració i combats amb cartes que aprofitava l'estrena, aquell mateix any, de la pel·lícula que sí que ens arribaria amb el títol de Doraemon i el petit dinosaure.

Del mateix estil era el segon joc d'en Doraemon per a la portàtil de doble pantalla de Nintendo, que va sortir el març de 2007 amb el nom de Doraemon: Nobita no shin makai daibôken DS ("La nova i gran aventura al món demoníac d'en Nobita"), basada en el film que es va estrenar aquell any.

I el 6 de desembre d'aquell mateix any apareixia el primer i únic joc d'en Doraemon per a la Wii, el Doraemon Wii: Himitsu dôguô ketteisen ("Doraemon Wii: el torneig del rei de l'invent secret"), que com es pot veure a les imatges és un party game, un joc de taula en forma de videojoc format per minijocs, com un Mario Party.

Uns dies després, el 20 de desembre de 2007, sortia un altre joc per a la Nintendo DS, en aquest cas un de beisbol anomenat Dorabase: Dramatic Stadium i basat en el manga spin-off de beisbol Dorabase.

El 2008 només sortirien dos jocs, i tots dos per a la Nintendo DS. El primer, novament basat en el film de l'any, era el Doraemon: Nobita to midori no kyojin den DS ("Nobita i la llegenda del gegant verd"), que per fi deixava les cartes de banda i era un títol de plataformes amb bon ús de la pantalla inferior de la consola.

Al novembre es va publicar el primer joc educatiu per a la portàtil, el Doragana, pensat per a l'aprenentatge del sil·labari japonès. I ja saltem al 2009, en què va sortir el Dorabase 2: Nettô Ultra Stadium ("Lluita aferrissada a l'Ultra Estadi"), de beisbol i per tant no en poso cap imatge perquè amb la del primer ens en podem fer una idea. I això és tot pel que fa a 2009.

L'any 2010 només apareixeria un videojoc d'en Doraemon, que va ser l'últim per a la Beena, i que proposava al públic més jove aprendre banderes i límits de països del món amb el títol de Doraemon: Waku waku sekai isshu game - asonde oboeru chizu - kokki ("L'excitant joc de la diversitat del món: aprenem mapes i banderes tot jugant").

El 2011 la saga va descansar dels videojocs, probablement per la influència del Gran Terratrèmol i Tsunami de Tôhoku, però el 2012 va tornar amb timidesa amb dos títols per a una consola que, de fet, havia sortit l'any anterior.

Doraemon: Nobita to kiseki no shima - Animal Adventure ("Nobita i l'illa dels miracles - Aventura animal"), de març de 2012, era el primer joc d'en Doraemon per a la Nintendo 3DS, consola on tindria unes quantes aventures, i es basava en la pel·lícula que es va estrenar als cinemes aquell any. 

En aquest cas, com podem veure al vídeo del tràiler, es tracta d'explorar segurament amb un bon ús de les 3D estereoscòpiques de la consola i anar fent fotos als animals ja extingits que anem trobant. A més, hi ha minijocs.

Per a un públic més jove sortia, al juliol, el Dorakazu: Nobita to sûji daibôken ("Nobita i la gran aventura dels números"), el primer de diversos títols educatius per a l'última portàtil pura de Nintendo, seguint la tradició de les seves predecessores.

L'any 2013 s'estrenava Doraemon i Nobita Holmes al misteriós museu del futur, tot i que el joc que se'n va fer no va sortir del Japó, com cap altre en aquell moment. El Doraemon: Nobita to himitsu dôgu hakubutsukan ("Nobita i el museu dels invents secrets", de fet) era un altre joc d'exploració tridimensional però amb quick time events, minijocs i resolució de trencaclosques.

Aquell sortia al març, però al novembre de 2013 n'arribava un altre, aquest cop educatiu, anomenat Dora-chie: Mini-dora ongakutai to 7-tsu no chie ("La banda dels Mini-dora i les 7 savieses"). 

Al març de 2014 es llançava el videojoc de la pel·lícula Doraemon al regne dels gossos, que vam rebre doblada al català però no pas el joc de la Nintendo 3DS, exclusivament japonès i amb el nom de Doraemon: Shin Nobita no daimakyô - Peko to 5-nin no tankentai ("Nou lloc tenebrós d'en Nobita: l'equip d'exploració dels 5 i en Peko"). Es tracta d'un altre joc d'exploració tridimensional amb minijocs inclosos.

Al novembre, concretament el dia 20, arribaven no un, sinó dos jocs d'en Doraemon a la Nintendo 3DS: el primer era el Doraeigo: Nobita to yôsei no fushigi collection ("Doranglès: Nobita i la misteriosa col·lecció de fades"), un títol d'aprenentatge de l'idioma anglès. 

I l'altre el poso en versió Wii U, perquè va sortir simultàniament per a les dues consoles i, malauradament, és l'únic títol d'en Doraemon per a la dissortada consola de Nintendo. 

Es diu Fujiko F. Fujio Characters daishûgô! SF Dotabata Party!! ("La gran trobada dels personatges de Fujiko F. Fujio! Sorollosa festa de ciència-ficció!!") i és, com es pot veure a les imatges, un party game amb minijocs que aplega personatges d'un dels membres del duet d'autors Fujiko Fujio, com ara uns que coneixem perquè també en vam veure l'anime en català, els de Kiteretsu.

Passem a 2015, any de l'estrena japonesa del film aquí publicat com a Doraemon The Hero: Pioners de l'espai, que al Japó va tenir adaptació a videojoc de la 3DS amb el nom de Doraemon: Nobita no uchû eiyûki ("Nobita, l'heroi de l'espai"), i presentava una altra proposta d'exploració en 3D. 

Havia sortit al març, més habitual per als llançaments dels videojocs d'en Doraemon, però al febrer n'hi havia hagut un altre, Doramoji: Nobita no kanji daisakusen ("Doralletres: la gran missió dels kanji d'en Nobita"), i al novembre arribava el Kaite oboeru Doragana ("Aprenem escrivint: Doragana"), tots dos de caire educatiu i per al mateix sistema.

L'any següent s'estrenava als cinemes japonesos el remake d'una pel·lícula de 1989, Doraemon: Nobita no Nippon tanjô ("Nobita i el naixement del Japó"), amb el títol de Doraemon: Shin Nobita no Nippon tanjô, el mateix títol que tindria el seu joc per a la 3DS, en la línia dels que hem vist fins ara.

Al novembre, l'altre mes habitual per als llançaments dels videojocs de la saga, arribava el Hyakumasu Dora-san: Nobita no time battle ("Dora-san de cent en cent: La batalla del temps d'en Nobita"), com podem endevinar de caràcter educatiu i específicament centrat en les matemàtiques.

El 2017 tindria un únic videojoc d'en Doraemon, que repetia l'esquema de bona part dels darrers: es basava en la pel·lícula d'aquell any i tenia un joc per a la Nintendo 3DS amb exploració i minijocs, en aquest cas amb el nom de Doraemon: Nobita no nankyoku kachi kochi daibôken ("La gran aventura congelada d'en Nobita al Pol Sud"). 

La fórmula es repetia, així com el mes de llançament -el març, com de costum- l'any 2018, amb el títol per a 3DS basat en la pel·lícula Doraemon: Nobita no takarajima ("L'illa del tresor d'en Nobita"), suposo que perquè devia tenir èxit, perquè al final el que trobem a la portàtil de Nintendo són tots jocs d'aquest estil basats en films i, per l'altra banda, els educatius.

Aquesta manera de procedir la va heretar la Switch, consola on el gat robot debutaria el febrer de 2019 amb el Doraemon: Nobita no getsumen tansaki ("Nobita i la crònica de l'exploració de la superfície de la Lluna"), com sempre un conjunt de minijocs aprofitant la tirada del nou film, però que en realitat no tenen gaire relació amb la trama de la pel·lícula.

No he posat vídeo del primer joc de la franquícia per a la Switch perquè me'l volia reservar per al segon, d'octubre de 2019, que és el Doraemon: Story of Seasons, el primer videojoc d'en Doraemon que ha sortit a Occident. 

Té nassos que, amb la popularitat del gat "còsmic" arreu del món, hagi trigat tant a arribar alguna cosa seva. En fi, no sé per què no es van considerar prou atractius almenys els de plataformes, però el cas és que es va decidir, ara sí, localitzar -no al català, malauradament- aquest joc de gestió d'una granja que sovint es compara amb el Harvest Moon.

I la cosa s'acaba, almenys de moment, amb un títol de 2020 que torna a ser l'adaptació a videojoc, suposo que, com sempre, força lliure per tenir l'excusa dels minijocs, del film de l'any, en aquest cas Doraemon: Nobita no shin kyôryû ("El nou dinosaure d'en Nobita"), també per a la Switch.

Al llarg de dues entrades hem vist un munt de videojocs d'en Doraemon per a tota mena de sistemes, i vull aprofitar l'avinentesa per demanar algunes disculpes: primer, per la tabarra que us he fotut; segon, perquè tot i voler ser exhaustiu he decidit deixar fora els jocs per a Android i iOS que se n'han fet, que no són pocs, i tercer, perquè no he donat gaire informació dels títols -seria una tasca titànica i es faria encara més pesat de llegir tot això- i és probable que hagi donat alguna dada errònia per les poques fonts que existeixen -també he detectat algunes patinades a la wiki en qüestió, com la suposada localització de força títols per al mercat espanyol que no es va arribar a produir-, així com és possible que hagi identificat malament algun gènere. 

Espero que em sapigueu perdonar per tot plegat i, en el millor dels casos, que aquest parell d'entrades us hagin resultat interessants.

Jocs que no van sortir del Japó: Metalgun Slinger

La Game Boy Advance va ser, a la seva època, un somni fet realitat, pràcticament una Super Nintendo portàtil quan la consola de 16 bits no feia tant que havia estat discontinuada. El seu catàleg és encara ara estimat i reverenciat, i per als més joves fins i tot és sinònim de "Game Boy" fins a un punt que dona lloc a confusions habituals.

No tot el que es va programar per a aquesta encara ara magnífica consola va veure la llum fora del Japó, però, i un exemple d'aquesta malaurada situació és el títol de què parlaré avui.

El Metalgun Slinger, amb aquesta portada que destaca l'arma i que pel seu format apaïsat és evident que es tracta de la japonesa (i única), va ser desenvolupat per la companyia Atmark i publicat per Open Sesame el 2002, i es tracta d'un plataformes d'acció d'allò més interessant.

Amb una estètica anime reforçada per la cançó d'entrada que podeu escoltar al principi del vídeo que veurem a continuació, el joc és una mena de western modernitzat o futurista estil Trigun, però alhora fidel als tòpics del gènere, incloses les reminiscències de la banda sonora.

Hi controlem en Billy, propietari o almenys portador d'una pistola que dispara una energia anomenada Gunforce, que pot acumular i disparar als seus enemics, dels quals al seu torn n'obté més per a futurs encontres. També hi ha bales especials que proporcionen efectes diversos.

El protagonista pot córrer, saltar, disparar des de l'aire mentre sura tot desafiant la gravetat o llançar-se relliscant per esquivar les bales que s'adrecin al seu cap, i a més és capaç de dur a terme diverses acrobàcies, tot plegat amb unes animacions exquisides. 

Mentre que els enemics que anem trobant per les pantalles són força genèrics i es repeteixen en excés, els finals són figues d'un altre paner, amb dissenys molt variats i treballats que, com a bons enemics finals de pantalla, ens faran suar la cansalada per deixar-se derrotar.

A més d'això, a cada pantalla podrem explorar zones més amagades on trobarem criminals en cerca i captura, un element opcional que sens dubte suma interès al joc i que podem completar si ens el saltem, perquè les pantalles es poden visitar individualment. Si derrotem aquests fugitius, a més, ens donaran uns cubs que al final ens permetran augmentar la nostra barra de vida.

Entre una pantalla i una altra veurem les anomenades cutscenes, amb diàlegs entre els personatges en japonès, però no és quelcom que influeixi en la jugabilitat, de manera que només afecta al lore. 

És una llàstima que no sortís a Occident, aquest Metalgun Slinger, perquè té molt bona pinta. Ara m'han vingut ganes de jugar-hi, però com que no tinc resolta la qüestió del catàleg de la Game Boy Advance més enllà del que forma part de la meva modestíssima col·lecció -i aquest títol ens farà preparar sumes de tres xifres sense que la primera d'elles sigui un 1 ni un 2-, em temo que ho hauré de deixar córrer o fer-ho amb mitjans que no són els meus preferits.

Jocs maquillats: Crazy Castle

Fa uns mesos parlava d'un títol de Kemco que havia patit un canvi de look més que notable per una qüestió de drets. En aquella entrada, en la qual parlava del joc de l'Snoopy que en realitat hauria d'haver estat de l'ànec Donald (i que, de fet, al Japó ho era), vaig acabar avançant que veuríem un cas més exagerat de llicències en una futura entrada, i que hi estaria involucrada la mateixa companyia.

Doncs bé, ha arribat el moment. I ha trigat, però és que era una entrada que volia escriure tenint temps, perquè és un cas embolicat i val més explicar les coses de manera entenedora. Som-hi:

Era l'any 1989 i Kemco llançava per al Famicom Disk System, el lector de discs magnètics per al qual sortien alguns dels jocs de la NES japonesa, el Roger Rabbit, un títol naturalment basat en la mítica pel·lícula de 1988, encara que el personatge, en realitat, havia nascut en una novel·la de 1981.

Curiosament, l'any anterior Kemco havia llançat el Donald Duck per a la Famicom, però perquè en aquell moment no tenia, temporalment, els drets de la llebre més famosa de la història del cinema, però el 1989 sí que va poder llançar aquest joc. 

A l'hora d'exportar-lo, però, la companyia es va trobar que en aquell moment als Estats Units els drets per als videojocs del personatge els tenia una altra companyia, LJN, que va publicar el Who Framed Roger Rabbit?, desenvolupat per Rare, a la NES, i en exclusiva per al mercat estatunidenc. La solució que va trobar va ser, com havia passat amb el joc d'en Donald, canviar-li els sprites dels personatges per treure profit de l'atractiu d'una altra franquícia, i en aquest cas el resultat va ser...

Sí, el Bugs Bunny Crazy Castle, del mateix 1989 i només per a les NES estatunidenques. No el vam arribar a veure a Europa, vaja. I al Japó ja tenien el Roger Rabbit. Fins aquí trobo que s'entén força bé, però ara comença a venir el més interessant i enrevessat. 

Quan va acabar el període de promoció de Roger Rabbit al Japó, Kemco va perdre els drets del personatge, que eren de Touchstone Pictures. Aquesta companyia en realitat pertanyia a The Walt Disney Company, que va permetre a Kemco continuar amb la saga, però basant-se en personatges directament de Disney. Així, el 1989 sortia aquest joc al Japó:

Era el Mickey Mouse, així, a seques, un títol gens confús que tot i així seguia l'esquema dels Crazy Castle, és a dir pantalles de plataformes laberíntiques en què s'han d'aplegar ítems mentre s'eviten els enemics i en què el personatge no pot saltar per si mateix. 

Doncs bé, aquell joc va sortir a Occident -aquest cop també a Europa- com a The Bugs Bunny Crazy Castle, però per a la Game Boy. De fet, a partir d'aquest títol, inclòs, la saga va continuar sobretot en portàtils de Nintendo, amb una petita excepció que veurem una mica més avall. 

No posaré vídeo de la versió amb el conill de la Warner, tampoc cal omplir l'entrada de vídeos incrustats (ja n'hi haurà prou), però sí que vull comentar que sembla que aquesta decisió va ser de la pròpia Kemco, que volia mantenir en Bugs Bunny com a personatge fora de les fronteres japoneses, encara que podria haver fet la mateixa versió del joc per a tot el món.

Em permetreu, però, que torni a fer aparèixer la mascota de Disney per mostrar el Mickey Mouse II, que polia una mica més la fórmula i al qual tinc una estima especial perquè era un dels videojocs que tenia la meva germana per a la seva Game Boy. Jo també hi vaig jugar força, i fa un temps per fi me'n vaig comprar una còpia per a mi. 

Aquí és on la cosa es complica encara més: llançat el 1991, aquell joc es va conèixer als Estats Units com a The Bugs Bunny Crazy Castle 2 però, en arribar a Europa, va tenir dues versions: una protagonitzada pel mateix Mickey Mouse, amb el títol de Mickey Mouse (recordeu que més amunt he dit que el Mickey Mouse era un títol senzill, gens confús? Doncs per culpa del fet que el II a Europa té nom de primera part sense ser-ho, ara s'ha d'especificar quan es parla del "Mickey Mouse de la Game Boy" -que, a més, també protagonitza el Mickey's Dangerous Chase, que no té res a veure amb aquesta saga-. Per tant, aquesta entrega a Europa es va veure igual que al Japó, llevat de la petita diferència del títol. A tota Europa? No.

Aquest és l'Hugo, el popular personatge d'aquell joc telefònic del Telecupón de Telecinco, que va tenir diversos videojocs, com vaig explicar en aquesta entrada. Doncs bé, el que vèiem fa un moment era una versió també Europea que es va fer del Mickey Mouse II. Sembla que va ser la versió del joc que es va distribuir el 1996 als països del nord del continent, atès que el personatge protagonitzava una franquícia danesa.

Bé, ja hem superat el punt més complex de la curiosa història d'aquesta saga, i ara arriba la breu tornada a la sobretaula amb el Mickey Mouse III: Yûme Fusen, de 1992 i per a la Famicom, que a les NES estatunidenques es va canviar per aquesta versió: 

Era el 1993 i el Kid Klown in Night Mayor World va ser la presentació del personatge, creat per la mateixa Kemco, en un joc que tenia una mecànica plataformera més clàssica, amb un protagonista que saltava sense cap problema, també a l'original japonès protagonitzat per en Mickey. Com que el ratolí tornaria a la saga més endavant, no crec que fos un problema de drets. En tot cas, el nou personatge quedava presentat al públic i continuaria vivint aventures a la seva pròpia saga posteriorment.

L'habilitat del salt es mantindria a la tornada de la saga a les portàtils, d'on ja no es mouria més, i ho podem veure al següent vídeo, que és de la versió estatunidenca del Mickey Mouse IV: Mahô no Labyrinth:

Es deia The Real Ghostbusters, com el joc de Data East per a recreatives de 1987 i com la sèrie de dibuixos animats emesa de 1986 a 1991 i que segur que vosaltres també vèieu en català. Però era un altre reskin, que a Europa es va dir Garfield Labyrinth i que tenia com a protagonista el gat més mandrós de la història del còmic.

Aquell mateix any sortia al Japó el Mickey Mouse V: Mahô no stick, també per a la Game Boy, que trigaria cinc anys a arribar a Occident, on apareixeria el 1998. Malgrat que Kemco tenia tantes llicències que no sabia què fer amb elles, aquest cop va optar per una cosa que no havia fet fins llavors, que va ser mantenir en Mickey Mouse a tots tres territoris:

Mickey Mouse: Magic Wands! és com es va dir als Estats Units, i al Vell Continent es va traduir segons cada idioma local (dels principals, és clar). Era el primer cop que sortia el mateix joc a tot arreu, però és clar, fora del Japó es va eliminar la referència numèrica... bé, no a Europa, on curiosament es va respectar el V, encara que en teoria no s'estava seguint cap numeració.

Com hem pogut observar, això de "Crazy Castle" com a nom de la saga ve del fet que als Estats Units els dos primers jocs ho van incloure al títol, però al Japó no era un concepte arrelat. Tot i així, a la següent entrega de la saga es va acabar adoptant amb el Bugs Bunny: Crazy Castle 3, per a la Game Boy Color el 1999. 

Com podem veure, la jugabilitat recuperava força els orígens de la saga, i per fi arribava la tranquil·litat i l'harmonia, amb el mateix títol i el mateix videojoc a tot arreu... O no? En realitat no, perquè aquest joc era un remake d'un de 1997 per a la Game Boy clàssica que es va quedar al Japó i que es va anomenar Soreyuke!! Kid: Go! Go! Kid, i que era la quarta entrega de la saga que abans he dit que s'havia iniciat amb el Kid Klown in Night Mayor World. Hem cantat victòria massa aviat.

Però ja ha passat, ja podeu respirar, perquè l'any 2000 les Game Boy Color de tot el planeta rebien el Bugs Bunny: Crazy Castle 4 (bé, fora del Japó "in Crazy Castle 4"...), de mecànica molt similar, i com que no hi ha res a comparar, en aquest cas no afegiré vídeo. Sí que ho faré per a la següent entrega, però perquè hi ha un canvi de personatge:

És el Woody Woodpecker: Crazy Castle 5, per a la Game Boy Advance, de 2002, que durant aquell any i el següent va anar sortint a Occident, als Estats Units també amb el petit canvi "in Crazy Castle 5" però aquest cop, a Europa, respectant al 100% la proposta japonesa.

Aquella entrega estava protagonitzada per la mascota de Port Aventura, en realitat dels Universal Studios, llicència que Kemco havia adquirit perquè, què coi, mai no en sobren. De la saga només se'n tornaria a veure un joc, simplement anomenat Crazy Castle i per a mòbils, de 2004. Tanmateix, queda prou clar que va ser tot un embolic de llicències, comparada amb el qual la saga Monster World / Wonder Boy fa riure. I si explicat així no ha quedat gaire entenedor, o es vol veure d'una manera més esquemàtica i resumida, enllaço l'article de la Wikipedia, que inclou un quadre ben maco.

Com hem vist, al principi sí que hi havia un ball de drets aconseguits i perduts, i segons el territori, per part de Kemco, però després sembla que van ser decisions de la pròpia companyia, que va demostrar que tenia sempre un o dos asos a la màniga pel que fa a aquesta franquícia. Teniu cap d'aquests jocs i/o hi heu jugat? 

Però d'això també hi ha videojocs?: Care Bears

Suposo que si teniu una certa edat recordeu que a principis dels anys 90 feien uns dibuixos animats a TVE, actualment "La 1", que tenien com a protagonistes uns ossets bufons de colors amb dibuixos diferents a la panxa que en marcaven la personalitat.

Eren els Care Bears, en castellà "Osos amorosos", i aquella sèrie, basada en uns peluixos que al seu torn sorgien d'unes postals llançades el 1981, s'havia emès originalment als Estats Units entre 1985 i 1988. En aquell període se'n van fer, també, llargmetratges i especials, i des dels anys 2000 han viscut diversos rellançaments com a franquícia, tant pel que fa a joguines i marxandatge com en forma de pel·lícules d'animació generada per ordinador, noves sèries (2007-08, 2012, 2015-16 i des de 2019 una altra) i, com no podia ser d'una altra manera si en parlo en aquest blog, també videojocs.

El primer va sortir l'any 2003, coincidint amb la primera onada de recuperació de la franquícia a les botigues i a les pantalles, i es va dir Care Bears: Care-a-lot Jamboree.

Com es pot veure, aquest títol per a ordinadors era de caràcter marcadament infantil, o més aviat adreçat al públic més jove, i presentava una sèrie de reptes senzills amb intencions educatives.

Després d'aquell primer videojoc oficial dels ossos amorosos n'arribaria un altre, el 2004, fet per la mateixa gent d'ImagEngine, que abans no ho he dit, i similar al primer, però aquest cop amb proves més atractives per a un públic una mica més ampli.

He dit "una mica". Però és cert, perquè al Care Bears: Let's Have a Ball! almenys trobem un repte de pinball i un altre de bitlles. Tots dos eren, sigui com sigui, videojocs educatius i sembla que orientats a reforçar els reflexos i la punteria dels infants.

El mateix any 2004 va sortir una altra proposta, diferent, perquè no va sortir per a ordinadors ni per a consoles:

El Care Bears: A Lesson in Caring era també un títol educatiu, però d'una manera més didàctica, més estricta, en orientar-se a l'ensenyament de lletres, nombres, colors i figures geomètriques. 

La particularitat d'aquest joc, però, era que es va llançar en forma de cartutx per a la plataforma V.Smile, de VTech, un ordinador de joguina d'aquells que es fabriquen exclusivament per a educar entretenint i pensat per a un públic, en aquest cas, dels 3 als 8 anys d'edat.

Segurament el videojoc més interessant que trobem, i sempre per pura comparació, en aquesta llista que aviat acaba és el Care Bears: Care Quest, un llançament de The Game Factory per a la GameBoy Advance que va aparèixer el 2005 als Estats Units i el 2006 a Europa.

Resta com l'únic joc de la saga per a una consola, l'únic que va sortir a Europa i també l'únic de plataformes, encara que no ens podem esperar el típic cartutx bo del gènere amb llicència potent, com podria ser un títol de l'Astèrix o dels Looney Tunes. El material original és el que és, i el seu públic també.

L'últim, també de 2005, és el retorn a ImagEngine i als títols educatius que havíem vist per a PC i Mac. Es tracta del Care Bears: Catch a Star! i només n'he trobat aquest vídeo amb comentaris.

El 2008 tornaríem a la V.Smile amb aquest Care Bears: Play Day, que seria el final dels ossos amorosos al món dels videojocs com a tals.

Perquè després d'allò, igual que la franquícia es va tornar a rellançar (no és una redundància com "tornar a repetir", sinó que va viure una nova resurrecció) el 2012, se'n van fer diverses apps per a mòbils entre 2013 i 2017, tot adaptant-se als nous temps, i com hem pogut veure pel tipus de jocs que se n'havien fet i pel públic al qual anaven dirigits, probablement va ser un encert.

La primera etapa d'aquesta ensucradíssima saga va estar a punt de passar pels videojocs, també, però havia de ser l'any 1983, any del famós crash dels videojocs als Estats Units, i per a l'Atari 2600, publicat per Parker Brothers. Tot i així, el motiu de la cancel·lació, quan el joc estava en estat beta, no va ser aquell, sinó, d'acord amb el que es pot llegir aquí, una barreja de malentesos entre l'equip de programació i la gent de màrqueting, que volia un videojoc pensat per a nens i nenes més grans que el públic objectiu d'aquells simpàtics ossets.

No sé si se'n pot dir una llàstima, però per a mi sempre ho és, quan una feina a la qual s'han dedicat hores i hores i esforç humà en general queda inacabada i no veu la llum. En tot cas, els Care Bears sí que van acabar passant, com hem vist, pel món dels videojocs.