Què estàs buscant?

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Nintendo Switch Online. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Nintendo Switch Online. Mostrar tots els missatges

dijous, 28 de setembre del 2023

Anàlisi: Kuru Kuru Kururin

Si seguiu el podcast de Retroscroll, anomenat Retroscroll Channel, potser heu escoltat l'episodi 50, l'especial d'estiu d'aquest 2023. Si no és així, us recomano que ho feu, però en qualsevol cas a mi em tocava parlar del títol que havia triat dins del joc que ens plantegem anualment d'escollir-ne un d'una llista formada per totes les propostes, i vaig decidir jugar a un joc inesperat.

L'etiqueto així perquè el coneixia de nom, però mai m'havia aturat a mirar com era, cosa que vaig veure quan va aparèixer al tràiler de l'arribada de la Game Boy Advance al servei de jocs clàssics del Nintendo Switch Online. No em va acabar de fer el pes, vaig pensar que no tenia prou paciència per enfrontar-me a un joc així, però quan va aparèixer a la llista de propostes per a l'especial d'estiu del podcast vaig dir "què collons!", i el vaig provar. Ja en vaig parlar, però ara vull fer-ho per escrit. 

El Kuru Kuru Kururin va ser un dels videojocs de llançament de la Game Boy Advance, al Japó al març de 2001 i a Occident al juny del mateix any. Signat per la desenvolupadora Eighting, va tenir dues seqüeles exclusivament japoneses amb els noms de Kururin Paradise (GBA, 2002) i Kururin Squash! (GameCube, 2004), i ja us avanço que ha estat una sorpresa d'allò més agradable.

Comencem amb el concepte del joc: hi controlem una mena de càpsula voladora amb forma de pal que a la versió original es diu Helirin i que a la traduïda està considerada un helicòpter, però que ens podem imaginar com la nau de l'Alleyway, per exemple. La nostra missió és arribar al final del recorregut de cada pantalla vius, però això és tan senzill de dir com complicat de fer realitat. 

Al vídeo ens podem fer una idea ben aproximada de com funciona el joc, però el cas és que la modalitat principal, la de l'aventura, ens encomana rescatar els nostres germanets ànecs a través de 35 pantalles dividides en diversos mons temàtics i amb uns colors que recorden molt la celebrada paleta de la Super Nintendo. 

En aquestes pantalles hem de calcular molt bé el moment de desplaçar-nos tenint en compte el gir de l'aparell i la seva velocitat, que es pot augmentar prement els botons A i B, sobretot en els punts més estrets, perquè si toquem algun obstacle o alguna paret perdrem un cor. Si perdem els tres que tenim, tururut viola. 

Val a dir que a les pantalles hi ha unes zones de recuperació amb un cor dibuixat que ens permeten recuperar l'energia. Així rai, pensareu, però no: la gràcia del joc és intentar fer-ho el millor possible, i això passa per completar les pantalles sense haver rebut cap cop -i això significa també sense haver recuperat energia gràcies als cors-, de manera que al mapa el punt superat es converteixi en una estrella. 

Si ho aconseguim a les 35 pantalles se'ns desbloquejaran uns escenaris extra -jo no ho vaig aconseguir, em van quedar 9 pantalles que no vaig saber superar sense esgarrinxades-, i a banda d'això també tenim un repte independent, que és el de superar els temps que el joc té per defecte.

Dic que és independent, però m'imagino que aconseguir quedar primer va força associat a fer-ho perfecte, ja que cada cop, a més de prendre'ns un cor, ens penalitzarà amb 3 segons al recompte total. Sembla que, un cop aconseguit el liderat de temps a totes les pantalles, es desbloquegen uns nous temps a batre encara més difícils. En resum, per a autèntics cracs.

A mesura que avancem a la història ens anirem trobant pantalles més complexes, tant en perills -no hi ha enemics per se, ni tampoc de final de món, però sí perills com ara pistons que ens aixafen, boles punxegudes o canons que ens disparen- com en mecàniques, concretament les molles que ens canvien la direcció del gir i que haurem de fer servir al nostre favor, però que també ens poden perjudicar si no les gestionem bé.

A més, de superar les pantalles, en algunes tindrem la possibilitat de trobar-hi un ítem que permet modificar l'aspecte de la nau, cosa que podem fer en qualsevol moment des del menú de pausa, i també hi podrem rescatar, al final de cada món, un germà o una germana del pilot protagonista. 

Però tot això és opcional. Si no ho fem també podem acabar el joc, així com també podem fer les pantalles amb una modalitat fàcil que s'activa prement el botó Select i fent que l'aparell sigui més curt. Tot plegat fa que el Kuru Kuru Kururin sigui un joc accessible i apte per a tota mena de jugadors, des dels que volen una experiència tranquil·la fins als que estan preparats per perdre els estreps més d'una vegada per fer-ho perfecte i quedar primers en els temps de totes les pantalles, que no serà pas fàcil. 

A més, hi ha una modalitat Desafiament ("Challenge"), deslligada de l'aventura, en què s'han de superar 50 pantalles molt breus, i encara que no n'he pogut gaudir el cartutx original ofereix una modalitat Versus per a un màxim de 4 jugadors amb un sol cartutx, cosa que està molt bé.

Una agradable sorpresa, de proposta senzilla però amb diverses dificultats disponibles segons el que ens autoimposem, que pot enganyar amb els seus gràfics i fer-nos pensar que és un videojoc infantil, però seria un error deixar-se confondre per les aparences.

El Kuru Kuru Kuririn és un joc molt divertit, desafiant si es vol, i amb un component de "un intent més i prou" innegable, ideal per a partides curtes si no es té gaire temps i per posar a provar els nostres reflexos i la nostra capacitat de càlcul del timing que l'emparenta, encara que de manera llunyana, amb el llegendari Frogger







dimecres, 11 de març del 2020

M'he acabat el The Legend of Zelda: A Link to the Past!

La saga Zelda sempre m'ha atret, però no en soc en absolut especialista. De fet, no he jugat ni a la meitat dels títols que formen la saga, encara que en tinc uns quants. Però poc a poc vaig solucionant aquesta mancança, i ara li ha tocat el torn a un dels videojocs més emblemàtics de la saga, que és l'entrega per a la 16 bits de Nintendo.

La Super Nintendo és una consola que no vaig tenir en el seu moment, i quan la vaig tenir, fa alguns anys, ja era massa tard per aconseguir a un preu raonable la majoria de grans títols del seu catàleg, entre els quals el que avui protagonitza aquesta entrada. A la Consola Virtual de la Wii U, i després amb l'arribada de la SNES Mini, que l'incloïa, per fi el tenia de manera oficial (però digital), i tot i així hi he acabat jugant al servei Nintendo Switch Online, el "Netflix" dels clàssics de Nintendo, per una simple qüestió de disponibilitat, atès que les hores que puc dedicar als videojocs a casa són molt poques i de moment van en retrocés.


Es tracta, evidentment, del The Legend of Zelda: A Link to the Past, llançat a la Super Famicom el 1991 amb el nom de Zelda no densetsu: kamigami no Triforce amb aquesta portada bastant més bonica que l'occidental, que es va poder veure durant el 1992.

Tot recuperant la perspectiva semizenital de la primera entrega de la saga, al contrari que la trencadora perspectiva del Zelda II: The Adventure of Link (1987) de la NES, aquest títol havia de sortir per a la 8 bits de sobretaula de Nintendo, també, però el seu desenvolupament va passar a la SNES, amb el salt tècnic, tant gràfic com musical, que representava això.


Una aventura molt més acolorida, amb melodies clàssiques que ja eren clàssiques llavors, però beneficiant-se del sistema sonor de la Super Nintendo, l'anomenat S-SMP. Suposava una evolució més que notable respecte a l'acabat del The Legend of Zelda, molt estimat i entranyable, però un festival de píxels i dels 8 bits en general quan la NES encara s'havia d'esprémer molt.

Dic això perquè jugar-hi ara, l'any 2020, ha estat una delícia visual i sonora. Evidentment, també és pixel art, però és tan suau que, a diferència d'altres videojocs retro jugats en consoles modernes, no fa la sensació que els dissenys estiguin basats en aquests petits quadradets. La paleta de colors molt superior, és clar, també hi ajuda.


Pel que fa a la història, que suposo que és el que més interessa, en aquest cas trobem la princesa Zelda pràcticament al principi del joc, després de rescatar-la d'un calabós, però evidentment l'aventura no s'acaba aquí i hi haurà complicacions.

Resulta que un mag anomenat Agahnim ha usurpat el tron del rei de Hyrule i pretén alliberar el malvat Ganon del segell amb què el van tancar fa segles els anomenats Set Savis, i ara el monstre es troba en un món paral·lel anomenat Món Fosc (Dark World), que va ser conquerit per en Ganon malgrat que originalment era el Reialme Sagrat, gràcies a la Triforça. Si l'enemic és alliberat del seu segell, arribarà el Món de la Llum (Light World) i també el sotmetrà.

Per diverses circumstàncies que tampoc cal rebentar, en Link va a parar també al Món Fosc i allà haurà d'alliberar del seu captiveri els descendents dels Set Savis i, amb la seva ajuda, derrotar en Ganon.


Per tal de dur a terme aquesta missió tan complicada, el nostre protagonista volta pel món aconseguint armes i accessoris que li facilitaran la feina -i que sovint són imprescindibles per poder superar obstacles i vèncer segons quins enemics-, i sobretot visita masmorres farcides de sales i trencaclosques que amb una mica d'experiència en els Zelda -especialment els 2D- solventarem sense grans problemes, però que altres vegades ens faran encallar.

L'esforç val la pena, i la diversitat de situacions i enemics és prou satisfactòria, però com em sol passar en els títols clàssics de la saga, m'encallo més sovint del que voldria i he hagut de consultar petites coses en segons quins moments, no tant per saber com es feien les coses -això només passava quan ho havia provat tot, o creia que ho havia provat tot, sense èxit-, sinó on punyetes havia d'anar o amb qui havia de parlar. Ja me'n queixava amb el Link's Awakening de la Game Boy, el meu primer Zelda, i m'ha tornat a passar.


En tot cas no em sembla un joc difícil, tot i que s'encarrega de donar-nos peixet durant els primers compassos, a la primera part de la història, i després ens deixa anar al Món Fosc, on tot és més complicat i ens elimina la sensació que ens hem tornat massa bons jugant a la saga o que estem davant d'un Zelda fàcil. Res d'això.

A Link to the Past -encara no sé a quin passat es refereix, però deu ser cosa de l'adaptació del títol, res a veure amb el que diu el japonès, que seria "La Triforça dels Déus"- és un joc preciós, divertit i amb un nivell de dificultat just i superable, on el principal problema és, com deia, que hi ha coses que no se'ns acudiria mai fer. Aplaudiments als que en el seu moment provaven cada objecte en cada píxel de l'escenari per descobrir totes aquestes coses que jo he necessitat consultar.


Cal esmentar també que l'any 2013 la Nintendo 3DS va rebre una nova entrega de la saga, A Link Between Worlds, que en japonès era Kamigami no Triforce 2, és a dir que es va concebre com a seqüela directa d'aquest títol. No queda clar, però, ja que sembla més aviat una història nova basada en el mateix món, però l'alternança entre els dos mons sí que hi és i jugant al de la SNES he tingut alguna reminiscència d'aquell títol que vaig acabar ja fa temps i que continuo trobant que és meravellós i que aprofita l'efecte 3D de la consola d'allò més bé.

Tornant al de la SNES, tenim també la curiositat del BS The Legend of Zelda: The Ancient Stone Tablets, una mena de continuació del A Link to the Past que es va poder jugar gràcies al Satellaview de la Super Nintendo i del qual es parla amb més coneixement de causa en aquesta entrada de Retroscroll. I el tenim també rellançat -amb petits canvis- a la Game Boy Advance, des de 2002, com a The Legend of Zelda: A Link to the Past and Four Swords, que inclou aquesta última part que és un joc multijugador que desbloqueja un palau extra a l'ALTTP.

A banda d'això, n'existeixen adaptacions en forma de manga, tres per ser exactes, una de les quals en realitat còmic encarregat per la revista americana Nintendo Power, per tant còmic americà, però dibuixat pel gran Shôtarô Ishinomori, una de les grans llegendes del manga. Al capdavall és un dels Zelda més estimats, i havent-hi jugat entenc per què.



Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...