No és que m'hagi resultat especialment difícil, com sí que va ser el cas del The Legend of Zelda: Link's Awakening de la Gameboy, però ja que llavors vaig fer una entrada per parlar-ne, ara també trobo que val la pena repassar i analitzar aquest magnífic títol de la Nintendo 3DS, i és que no és gaire habitual que dediqui prou temps a un videojoc com per acabar-me'l, per desgràcia.
En parlaré sense intenció de fer-ne una ressenya de les professionals, que han de sortir més o menys quan els jocs es posen a la venda (i aquest és de novembre de l'any passat), sinó com a opinió personal després d'haver-m'hi dedicat amb calma.
El The Legend of Zelda: A Link Between Worlds, com passa amb tots els títols de la franquícia, es pot jugar sense haver tocat mai cap altre títol dels que protagonitza en Link, perquè cada videojoc té la seva història i perquè, de fet, el Link que hi controlem no sempre és el mateix, gràcies a la —o per culpa de la— complicada cronologia que fa que la desena i mitja llarga de Zeldas que han aparegut fins ara es reparteixi en 3 línies temporals diferents a causa dels esdeveniments de l'Ocarina of Time (Nintendo 64, 1998).
A més, dins cada línia temporal hi ha un ordre que no coincideix amb el de producció i llançament dels diversos jocs al llarg d'aquests 28 anys. Per tant, aquest títol —que es veu que se situa entre el Link's Awakening (Gameboy) i el The Legend of Zelda (NES)—, com tots els altres, es pot jugar en qualsevol moment. Dit això, sí que té més relació amb el The Legend of Zelda: A Link to the Past (Super Nintendo, 1992), que per cert em falta perquè se'n demanen preus desorbitats, perquè representa que tornem al mateix escenari d'aquella aventura, tot i que 6 generacions després.
Si no heu volgut fer clic al play en aquest tràiler de llançament us prego que ho feu igualment, perquè us fareu una idea bastant àmplia del que ens ofereix aquest joc, el primer de la franquícia que m'he pogut comprar al cap de poc de sortir i a bon preu gràcies a una intel·ligent combinació de cupons de descompte, targetes de regal i una promoció d'una cadena de botigues d'oci d'origen francès ben coneguda.
En fi, a The Legend of Zelda: A Link Between Worlds portem un Link que és aprenent de ferrer i que, en una entrega al castell de Hyrule, es troba amb un enemic, de nom Yuga, que transforma els savis del regne en pintures, destí que també reserva a la Princesa Zelda. Però resulta que en un altre enfrontament ell també es transforma en quadre i, gràcies a un braçalet, adquireix l'habilitat d'alternar a voluntat entre les 3D i les 2D, que li permeten moure's per les parets (ho podeu veure al vídeo) i accedir a racons inaccessibles d'una altra manera.
Aquesta habilitat és la que ens permet, avançat el joc, i quan ja pensàvem que ens l'havíem acabat i que era massa curt, accedir mitjançant esquerdes repartides per tot el mapa al regne de Lorule, una mena de Hyrule fosc i decadent (de fet és un Hyrule emmirallat, amb la seva pròpia princesa, la Hilda) on haurem de rescatar 7 savis convertits en quadres, que es troben naturalment en sengles temples.
La missió serà més llarga a partir d'aquest moment, en part perquè l'accés entre les 7 zones està tallat per barreres naturals i cal anar passant de Lorule a Hyrule i viceversa a la recerca de noves esquerdes que ens permetin anar a parar a territoris inexplorats, però també perquè els petits enemics que ens trobem són més torracollons (especialment els ciclops que llancen bombes).
Una altra de les innovacions interessants és que en aquests cas les armes amb què ens equiparem —algunes de conegudes i d'altres que debuten en aquest joc— no les trobarem en coves (que també n'hi ha, de coves, i moltes, però no per a això), sinó que les tindrem a la botiga que l'entranyable Ravio ha establert a casa nostra.
Les podrem comprar o llogar, la segona opció és més barata, però també és cert que quan ens adonem que és incòmode perdre-les en morir i haver-les de tornar a llogar, i a mesura que anem guanyant diners, les acabarem comprant. A diferència d'altres títols, aquest cop no tenim munició limitada, no, sinó un comptador màgic (la barra lila de l'esquerra de la imatge) que es buida amb l'ús i es recarrega amb el descans.
A banda de la missió principal en tenim de secundàries, com ara la resolució de trencaclosques que ens proporcionarà diners, minijocs d'atrapar gallines, córrer o jugar a beisbol, però la més important és la dels maimai (en anglès "maiamai"), que són 100 criatures que trobarem repartides per Hyrule i Lorule i que haurem de rescatar, en molts casos amb habilitats no disponibles des del principi, i dur-les amb la seva mare, que a canvi ens millorarà una arma per cada 10 fills que li portem.
Per sort, a la pantalla inferior de la Nintendo 3DS, que aquí mostra el mapa sense que haguem de fer pausa, veurem quants maimai queden a cada zona i així no haurem de perdre el temps en territoris on ja no en queda cap. Parlant de la pantalla inferior, també ens pot mostrar l'inventari, de manera que organitzem les armes especials com ens convingui.
Com tots els videojocs de la Nintendo 3DS, el The Legend of Zelda: A Link Between Worlds ens permet jugar amb les 3D estereoscòpiques activades o desactivades, però és recomanable aprofitar la innovació tecnològica de la portàtil actual de Nintendo perquè aquest títol està pensat, en més d'un escenari, de manera vertical, amb diversos nivells d'altitud, i a més és una delícia visual.
També té funcions d'StreetPass, concretament si ens creuem amb algú que té el joc després ens podem trobar una ombra de Link i lluitar-hi, però personalment no he fet ús d'aquesta funció i no puc entrar a valorar si val gaire la pena. Pel que sembla, el premi per guanyar els combats són rúpies, res que no puguem obtenir d'altres maneres.
Una de les coses de què em vaig queixar en parlar del Link's Awakening (l'única, potser) és que en molts casos no tenia ni idea de què havia de fer i em veia obligat a consultar guies constantment. Com que no m'he posat a jugar profundament a cap altre títol de la saga no puc dir res dels altres videojocs, però al que avui ens ocupa les coses no són tan complicades.
He trobat que els trencaclosques, els desafiaments, són assequibles esprement una mica el cervell, tot provant les diferents armes i fent servir l'habilitat d'entrar a les parets sempre que puguem. En les poques ocasions que després de pensar-hi molt em trobava desesperat i sense ganes de continuar sí que reconec que he consultat alguna guia, però em deu haver passat 4 o 5 vegades com a màxim, mentre que al de la Gameboy era quelcom massa freqüent. Parlo de coses com ara posar una bomba en un lloc molt concret perquè s'obri un forat a la paret o la situació d'un objecte imprescindible (dels que no es venen a la botiga perquè no són estrictament armes) que no hi havia manera de trobar.
Aquí, a més, han afegit un objecte, el de les ulleres, que ens mostra uns fantasmes que donen pistes sobre com podem resoldre una situació on estem encallats. Potser no calia arribar a aquest punt, però és una mostra de la voluntat de fer el joc per a tots els públics, i al capdavall no estem obligats a parlar amb aquests fantasmes. L'opció hi és i podem triar entre fer-ne ús i no fer-ho.
Pel que fa als enemics, tant els petits, com els mitjans, els dels temples i fins i tot el final, la dificultat és la de sempre: cal estudiar-ne la mecànica i anar provant quines són les armes que els fan més mal. Tanmateix, la també clàssica adquisició de nous espais per a cors, que ens fa cada cop més resistents, és clau per a afrontar aquests combats amb garanties, i arriba un moment que s'ha de fer molt malament per no guanyar al primer intent.
Per cert, una altra ajuda (tot i que mai no havia estat difícil desar la partida, a la franquícia) són els penells que es reparteixen per ambdós regnes i que ens permeten, per una banda, desar la partida, sí, però per l'altra traslladar-nos volant d'una a l'altra gràcies a l'escombra d'una jove bruixa.
The Legend of Zelda: A Link Between Worlds és un excel·lent videojoc, amb un aspecte visual magnífic, melodies reconeixibles i encomanadisses actualitzades, una història interessant amb la Triforça implicada (no podia ser d'una altra manera), novetats molt ben trobades i els elements clàssics de la saga (personatges secundaris que ens demanen favors i ens els corresponen, cofres del tresor, herbes amb sorpresa i en definitiva un univers ja conegut), un joc que gairebé no té cap defecte. He trobat algunes opinions que en critiquen la dificultat, presumptament massa baixa. Bé, els diria dues coses: la dificultat està ben ajustada, premia l'aprenentatge, ja està bé que per una vegada no calgui consultar guies cada dos per tres, i a més en acabar l'aventura ens conviden a tornar-la a jugar amb la desbloquejada modalitat Heroi, que és més difícil. Jo, amb la normal, he passat unes molt bones 25 hores i escaig.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada