Què estàs buscant?

dijous, 28 de novembre de 2013

M'he acabat el The Legend of Zelda: Link's Awakening!

Ja he dit alguna vegada que, quan m'ho puc permetre econòmicament, sóc de comprar molts videojocs però de jugar-hi més aviat poc, en el sentit que no me n'acostumo a acabar gaires. No hi ha temps per a tot. De tant en tant, però, en completo algun, i en aquest cas ha estat un dels mítics títols de la saga The Legend of Zelda, concretament el The Legend of Zelda: Link's Awakening de la Gameboy, al qual ja vaig dedicar una entrada quan el vaig poder comprar, atès que era un dels meus jocs espina.


Malauradament acabar-me un joc és una notícia, si el que ho aconsegueix sóc jo, però no sempre que passi en faré una entrada. Avui la volia fer per un altre motiu: és un RPG, o un joc de rol, i això implica una dificultat afegida.



Era l'any 1993 quan el The Legend of Zelda: Link's Awakening, al Japó Zelda no Densetsu: yume o miru shima, sortia per a la Gameboy inaugurant d'aquesta manera la saga en el format portàtil de Nintendo i després que n'haguessin aparegut tres de sobretaula, que eren el The Legend of Zelda (NES, 1986), el The Legend of Zelda II: The Adventure of Link (NES, 1987) i el The Legend of Zelda: A Link to the Past (Super Nintendo, 1991).

I era precisament en el de la Super Nintendo que es basava el disseny d'aquest de la Gameboy, lògicament sense color (encara que el 1998 en sortiria una versió acolorida per a la Gameboy Color amb el nom de The Legend of Zelda: Link's Awakening DX). De fet, abans d'esdevenir una història independent era un projecte de port del de la SNES per a la portàtil de la Gran N.



A diferència de la majoria de títols d'aquesta cronològicament complicada i desordenada franquícia, on hi ha fins i tot diversos Link, el Link's Awakening no té lloc a Hyrule, escenari habitual de les aventures de la saga, ni hi apareix la princesa Zelda.

El protagonista el trobem a l'illa de Koholint, on es desperta després de naufragar i on es dedicarà a buscar 8 instruments musicals amb què pretén despertar el Peix del Vent (Wind Fish), acció que li ha de permetre sortir de l'illa.



Això ho aconseguirà tot explorant el mapa de l'illa a la recerca de personatges amb qui ha de parlar i objectes que ha de trobar, i cadascun dels instruments és en una masmorra que també haurà d'explorar, plena de paranys i obstacles i amb el seu corresponent enemic final, que no és, però, l'únic amb qui ens enfrontarem.

A mesura que el joc avança anem adquirint ítems que ens proporcionen habilitats amb què podrem accedir a parts del mapa que abans ens resultaven impossibles d'atènyer, així com també ens tornarem més poderosos i resistents. Podrem portar a sobre diversos objectes, però en podrem assignar només dos de simultanis als botons B i A, cosa que ens obligarà a fer pauses i redistribuir-los contínuament a mesura que els anem necessitant.

El problema, però, és que com sol passar amb els RPG d'acció com aquest o els Dragon Quest, moltes vegades hem de fer coses que ni tan sols ens haurien passat pel cap, o no tenim ni idea d'on hem d'anar o amb qui hem de parlar per tal de posar en marxa el següent episodi. Com se'ns podria acudir visitar un lloc on ja havíem estat i tornar a parlar amb un personatge que ja coneixíem, d'entre els moltíssims que arribem a trobar? O com podríem pensar que obriríem una cova secreta tot arrossegant una estàtua que fins ara pensàvem que només era decorativa?



Hi ha gent molt crack que escriu guies sobre què s'ha de fer i en quin ordre, amb aquest i amb molts altres videojocs, però jo no sóc tan bo. Quan m'encallo —i no perquè no pugui vèncer un enemic, sinó perquè no sé què he de fer— acabo consultant guies i miro d'avançar tant com puc allargant al màxim l'estona de joc sense ajuda, però el cas és que he de fer consultes més sovint del que m'agradaria.

Malgrat tot he pogut acabar aquest títol, primer avançant poc a poc, agafant-lo de tant en tant, i cap al final dedicant-li les hores que requeria amb la freqüència que es mereixia. Ara que he pogut gaudir d'aquest videojoc considerat com un dels millors no només de la Gameboy, sinó de la història —i que va aportar tantes novetats a la franquícia (el primer dels de càmera zenital on es podia saltar i el primer on podíem assignar ítems als botons, pescar i tocar cançons diferents amb l'ocarina)— ja puc jugar a d'altres Zelda que tinc per casa, naturalment igual que en aquest cas a la consola original, sense emuladors.




2 comentaris:

  1. Tot just ara estic capficat amb aquest joc, que em sembla molt curiós, encara que he de confessar que no m'està sorprenent com pensava, en part p'el hype de tant escoltar parlar maravelles d'ell, al cap i a la fi es un joc que comprenc que hagi marcat a tot aquell que l'hagi jugat a l'época, pero aixó de jugar-lo passat tantíssim de temps fa que no m'impacti. Tot i així no vull que s'em malinterpreti, el joc m'està agradant força, léstic gaudint bastant i hi han idees i mecániques (com saltar) que realment m'han encantat.

    A veure si passat un temps acoseguieixo pasar-me'l i torno a passar per aquí a comentar-ho.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi em va fer molta il·lusió aconseguir-lo, i complet, en un moment que potser no tant com ara, però costava molt de trobar a preu raonable.

      Té l'encant de l'època clàssica dels Zelda, amb l'aspecte propi de llavors, en super deformed, no pas estil cartoon (Wind Waker, els de DS...) ni realista (Twilight Princess, Skyward Sword...). De fet, llevat del color es pot dir que és com el de la SNES.

      Ara bé, el que a mi em desesperava era la quantitat de vegades que no tenia ni idea de què calia fer. M'obligava a mirar guies!

      A veure si t'acaba agradant!

      Elimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...