Repàs videojoquístic de 2025 i reptes per a 2026

Com faig cada any, l'última entrada està dedicada al repàs de com m'han anat aquests 12 mesos en l'àmbit dels videojocs, i recupero el nou format iniciat el 2024, que consisteix en atabalar-vos amb les meves coses un sol cop, en comptes de fer el repàs a l'última entrada de l'any i els reptes o propòsits per al nou any a la primera del següent.

Així doncs, pel que fa al que m'havia proposat, i que perquè tingui més gràcia no havia tornat a mirar fins ara, hi havia uns objectius que, com de costum, només he aconseguit parcialment.

Em vaig proposar no proposar-me comprar menys, així no m'havia d'enfadar amb mi mateix, i l'objectiu s'ha aconseguit: he continuat comprant videojocs per a les meves consoles actuals, també molts per a les antigues gràcies o per culpa de Vinted, i sistemes: el més destacat, la Switch 2, des de la seva sortida al juny, però per problemes logístics la vaig tenir un mes després.

També vaig caure en noves màquines dedicades al retro, com el The Spectrum en una rebaixa i el model Alpha de l'Evercade, que sí que era un objectiu de compra declarat l'any passat, en un al·lucinant preu erroni en què la flauta va sonar. Com si m'hagués tocat en un sorteig, pràcticament. Per explicar als nets.

Preus a banda, i la veritat és que en general he aconseguit bons preus i finançar-me les compres venent-me coses que no volia o que pensava canviar per versions millors, he comprat massa, això és cert, i m'agradaria que això canviés, però sospito que forma part de la satisfacció immediata per compensar el fet que la vida no em permet jugar gaire.

Dit això, és l'hora de repassar els jocs als que he jugat aquest 2025, amb un mínim de dues sessions i amb els acabats en negreta:

• The Last of Us Part I
• Chrono Trigger 
• Freddy Farmer
• Psycho Pinball 
• Burnin’ Rubber
• P-47: The Phantom Fighter 
• Tetris 99
• The Legend of Zelda: Link’s Awakening
• Demon’s World
• Earthworm Jim 
• 10-Yard Fight
• Earth Defence Force
• Super Mario Party Jamboree
• Kirby's Dream Land 2 
• Super Mario Odyssey 
• The Last of Us Part II 
• Mario vs. Donkey Kong 
• Flora & Fang
• Mario Kart World 
• Windjammers 
• Super Metroid
• Vapor Trail
• Crude Busters 
• Blaster Master
• Popeye 2
• Metal Slug
• The Legend of Zelda: Echoes of Wisdom
• Magician Lord 
• Silver Bullet 
• The Secret of Monkey Island 
• Double Dragon (NES)
• Teenage Mutant Ninja Turtles: Fall of the Foot Clan
• Teenage Mutant Ninja Turtles II: Back From the Sewers
• Scrapyard Dog
• Teenage Mutant Ninja Turtles III: Radical Rescue
• Block Out
• Double Dragon II (NES)
• Moon Patrol 
• Super Dodge Ball 

M'havia proposat, i crec que ho he aconseguit, jugar lliurement, sense obligar-me a seguir una llista ni un full de ruta, però sense oblidar alguns títols als que volia jugar quan fos possible. He fracassat en el propòsit de començar la saga Final Fantasy i tornar als Dragon Quest, però ha estat perquè no hi ha hagut manera de trobar d'oferta el recopilatori dels sis títols pixelats de la primera, i els remakes dels tres primers jocs de la segona han trigat tant en estar rebaixats que me'ls portaran els Reis, així que en parlarem l'any que ve. 

També volia jugar al Shenmue, però no he trobar el moment, les forces, les ganes o el temps, sempre ha estat una cosa o l'altra -o més d'una- el problema, al GTA III i al Yakuza 0, però en aquest últim cas, quan començava a veure el moment de jugar-hi es va saber que les primeres entregues de la saga rebrien unes noves versions per a PlayStation 5, cosa que m'ha fet posar en pausa els meus plans, a l'espera de veure si voldré aquests remasters/remakes o si els podré aconseguir en el format que m'agradaria.

Ha estat un any més en què no he jugat gaire a la principal consola de sobretaula de casa, la PS5, però quan ho he fet ha estat dedicant el poc temps de què disposo a una única saga: m'he acabat el The Last of Us Part I, que tenia començat de feia molt, i poc després em vaig posar amb el seu final, el The Last of Us Part II Remastered, que és més llarg i he completat no fa gaire. Una experiència boníssima, inoblidable, que ha valgut molt la pena. Però em proposo, de cara a 2025, jugar més a aquesta consola i els seus jocs (i els de la PS4), veurem en quin ordre. D'on trauré el temps, no ho sé.

He tingut abandonada la Xbox One, ni tan sols he acabat el Mega Man 7, tot i que hi vaig fer una sessió més, un altre problema que voldria esmenar, ja que encara hi tinc molts jocs per jugar, però la principal màquina a la que he pogut dedicar temps, com sempre gràcies a la seva portabilitat i al fet que tres dies a la setmana agafo el bus de línia per anar a treballar, ha estat la Switch, i després la seva successora, la Switch 2. 

Gràcies a elles he pogut completar el Super Mario Odyssey al 100%, el remake del The Legend of Zelda: Link's Awakening, el nou The Legend of Zelda: Echoes of Wisdom, el Super Metroid al servei de jocs clàssics del Nintendo Switch Online -en preparació per a un pòdcast de Retroscroll dedicat a aquest clàssic-, l'espectacular indie Silver Bullet que he tingut l'oportunitat d'analitzar i que és tremendament addictiu, i els dos primers videojocs de les Tortugues Ninja per a la Game Boy dins del recopilatori Cowabunga Collection, que m'agraden molt aquestes compilacions de jocs retro, però després no hi jugo gaire, i hi volia posar remei.

Abans d'agafar la Switch per distreure'm de camí a la feina i de tornada a casa, però, vaig voler jugar a un RPG clàssic i molt estimat, el Chrono Trigger, en versió Nintendo DS, un port al qual no havia jugat mai tot i tenir-la des de feia molts anys... i l'espera ha valgut la pena. M'ha encantat, és absolutament increïble. I no havent-hi jugat mai, trobo que he jugat a la millor versió possible.

L'últim joc que he acabat aquest any ha estat el Super Dodge Ball, emblemàtic de la NES i un dels primers de la saga Kunio-kun, al que ja havia jugat a la Switch, però aquest cop ha estat amb el final real, desbloquejant l'equip rival extra, i al cartutx Technos Collection 1 de l'Evercade, una de es màquines que més he tocat aquest any, tant en format portàtil com amb la bartop esmentada més amunt per als jocs arcade, en part gràcies a les competicions mensuals del canal de Telegram del pòdcast Everpodcast SP, que m'han permès descobrir coses molt interessants, en el sentit de jugar-hi per primer cop tot i conèixer-les de nom, com 10-Yard Fight, el Psycho Pinball, el Magician Lord o el Moon Patrol, a més d'altres als que he jugat per iniciativa pròpia, com els dos primers Double Dragon de la NES. Continuo enamorat d'aquest ecosistema de consoles i la seva proposta de cartutxos amb una selecció de roms, i aquest any han arribat meravelles com el meu estimat Windjammers, a més de tres cartutxos de Neo Geo, amb un 2026 que prometen que serà encara més espectacular. 

Els videojocs són, per a mi, una experiència solitària, però d'una manera o d'una altra la comparteixo amb altres persones, com l'esmentat canal de Telegram o els meus companys i amics de Retroscroll, amb els quals enguany hem tornat a tenir estand a la RetroBarcelona, i hi tornarem el 2026, a més de gravar alguns pòdcasts. Sense ells, tot això tindria menys sentit.

Ja de manera presencial, amb la meva filla hem jugat a algunes coses junts, però sobretot el Super Mario Party Jamboree, que va ser un encert dels Reis de fa gairebé un any, i a més per l'aniversari li vam regalar una BatleXP G350, una consola portàtil emuladora on està descobrint moltíssims jocs clàssics i li estan agradant, cosa que em fa content perquè no li generen rebuig vinguin de la consola que vinguin, amb favorits com els esmentats Super Dodge Ball o Windjammers.   

Ha estat un any, doncs, en què no és que no hagi jugat, però sé que he deixat escapar oportunitats perquè els plans que fas i el que després et permet el dia a dia no tenen per què coincidir. També em vaig fent gran, necessito dormir una mica més, i què coi, també m'agrada llegir. De cara a 2026, però, vull continuar jugant al que em vingui de gust en cada moment, sense oblidar alguns grans títols als que vull clavar les urpes en algun moment i coses que tinc criminalment abandonades (sí, Tears of the Kingdom, tornarem a veure'ns), però m'esforçaré per no comprar tant ni obsessionar-me tant amb el meu propi bagatge videojoquístic per culpa de les xarxes socials i el maleït FOMO que em provoquen. Apa, bon any nou a tothom!

 

 

Anàlisi: The Legend of Zelda - Echoes of Wisdom

Fa molt poc vaig publicar una entrada d'anàlisi, i tot i que ja sabeu que m'agrada alternar i posar espai tant d'espai com puc entre seccions, ja que m'acabo pocs jocs a l'any, per una vegada que en completo dos de seguits, deixeu que em salti una mica aquesta norma autoimposada. 

Se m'havien acumulat els dos Zelda de "Pin y Pon" i he acabat jugant a tots dos aquest any. Després de parlar fa uns mesos del remake del The Legend of Zelda: Link's Awakening, tocava jugar a aquesta altra proposta d'idèntica estètica, però que, ara sí, era una entrega totalment nova i amb una novetat important que ens va fer xalar quan ens el van presentar en un Nintendo Direct. 

The Legend of Zelda: Echoes of Wisdom és un joc que va sortir per a la Switch el 2024 i que esperàvem amb candeletes, com dic, des que el van anunciar per sorpresa. Aquest cop no era un refregit de cap màquina anterior, ni en forma de remake ni de remaster, sinó un títol completament nou, i amb una premissa original dins de la saga: aquest cop, la protagonista, ara sí, és la Zelda.

La princesa de Hyrule emprèn una aventura en què ha de restaurar la normalitat al seu regne després que uns enormes forats hagin aparegut al llarg de les diferents zones del territori i hagin absorbit tot el que hi havia a l'espai en què han aparegut. 

A l'escena introductòria del joc veiem con en Link rescata la Zelda d'en Ganon, res de nou a la saga, però a continuació s'obre una escletxa a sota seu i se l'empassa. A partir d'aquí, la Zelda es troba en la situació de ser enemiga pública número u, perquè al castell de Hyrule s'hi han instal·lat uns impostors que l'han acusat de ser la causant de l'aparició d'aquests esvorancs.

La nostra nova protagonista recorre, doncs, el mapa, tot descobrint zones, pobles i ètnies, i ajudant la gent del regne a tancar aquests forats i rescatar els qui han estat absorbits. Ho fa entrant-hi ella mateixa i anant al Món del Buit gràcies als poders que li confereix en Tri, un ésser volador i molt bufó que l'acompanya durant l'aventura i li permet, a més, dur a terme la mecànica principal i innovadora del joc. 

Es tracta de la recreació de còpies d'objectes i éssers que l'ajudaran a superar obstacles, combatre enemics -ella, com a tal, només pot lluitar activant el mode lluitadora, i de manera limitada temporalment, amb un mesurador de l'anomenat energium que mostra el seu consum i que es pot emplenar en determinades circumstàncies- i també completar missions que requereixen l'aparició d'objectes concrets.

És una mecànica molt divertida que consisteix en copiar aquests elements i després, quan els necessitem, recrear-los tot traient-los d'un inventari que va creixent a mesura que avança el joc. Hi ha una percepció popular que l'Echoes of Wisdom va de crear llits per pujar a llocs, i tot i que és veritat que es fan servir moltíssim com a mitjà còmode per enfilar-se allà on la Zelda no arriba amb el seu salt -ni amb l'ampliat que aconsegueix més endavant gràcies a un dels molts accessoris que li potencien diferents aspectes-, i que hi ha molts objectes i enemics que no recrearem gaires vegades perquè farem les coses a la nostra manera, en realitat fem molt més que amuntegar llits, en aquesta entrega de la saga.

En algunes coves, deixant de banda la càmera zenital clàssica de la saga, podrem gaudir de segments amb càmera lateral, recuperades del Link's Awakening, però també les haurem de resoldre fent ús de l'enginy que ens obligarà a pensar en quins són els elements que hem de recrear, o quina combinació d'aquests, i és tremendament satisfactori trobar la manera de superar un problema amb aquest mètode, més encara quan, tot sovint, ni ha més d'una possibilitat.

L'aventura ens permet passejar i completar missions en zones d'allò més diverses, conegudes pels fans de la saga en situar-se al mateix univers, però com sempre, es pot jugar de manera independent i no passaria res si fos el primer Zelda al que ens enfrontem.

És una delícia visual i musical amb què la gent de Grezzo, que ja ens havia portat el remake del Link's Awakening i, abans d'això, les versions 3D de l'Ocarina of Time i el Majora's Mask per a la Nintendo 3DS, presenta una excel·lent aventura protagonitzada, per fi, per la princesa que dona nom a una de les sagues més emblemàtiques de la història dels videojocs.

A mi m'ha encantat tant per la proposta argumental com per les mecàniques, i també hi ha contribuït el fet que no he hagut de consultar a internet pràcticament res, i quan ho he fet ha estat bàsicament per trobar missions secundàries, col·leccionables o accessoris que em faltaven, per tossuderia de fer-ho tot, però per avançar en l'aventura estrictament parlant, només va ser un cop i, a sobre, per confirmar el que ja sospitava. I això és nou per a mi, que acostumo a necessitar ajuda quan no sé què he de fer, i dono gràcies a aquest joc per no fer-me sentir, per un cop, inútil del tot. Un dels millors jocs als que he jugat aquest 2025, sens dubte.

 

 

 

Anàlisi: The Legend of Zelda - Link's Awakening

Em resultaria molt sorprenent que algú em digués "ei, ja vas parlar d'aquest joc!", més que res perquè en fa més de 10 anys. Però li podria dir que no, que no és el mateix. Jo vaig parlar del de la Game Boy, l'original de 1993, que tot i que dècades després de la seva sortida original, va ser el meu primer The Legend of Zelda. 

Ara, havent jugat a uns quants títols de la saga, i després de més de 5 anys de retard respecte a la compra, he jugat al remake per a la Switch i és aquest, que té el mateix nom, el que protagonitza aquesta entrada. 

The Legend of Zelda: Link's Awakening va sortir el 2019 per a la Switch com una nova versió del clàssic de la primera portàtil que va dur el nom de Game Boy, i ens va enamorar amb la seva estètica de Pinypon, obra de Grezzo, que es va encarregar de desenvolupar aquesta versió després d'haver fet les versions 3D de l'Ocarina of Time i el Majora's Mask per a la Nintendo 3DS.

La veritat és que no recordava gaire de l'argument ni el desenvolupament del joc original, així com de la solució als trencaclosques, cosa que ja em va bé. Al capdavall, tinc la memòria que tinc i feia 12 anys de la meva partida a la versió de la Game Boy. 

Del Link's Awakening DX de la Game Boy Color, de 1998, no en puc dir res perquè no l'he provat mai, però aquest remake agafa una masmorra extra d'aquella versió i, en aquest sentit, podríem dir que indirectament n'he experimentat una part.

Tot i que la nova versió és un remake, és a dir que en canvia el motor gràfic i hi ha afegits i va molt més enllà que un rentat de cara, és fàcil veure-hi l'original. Tot és al mateix lloc i la perspectiva gairebé zenital és la mateixa. Tant és així que una amiga meva que no coneixia el de Game Boy, en veure una imatge del de la Switch em va dir que li recordava els Pokémon originals, que estèticament s'assemblen força al Zelda de la portàtil, o sigui que podem dir que l'essència gràfica d'aquell joc ha perdurat tot i el canvi d'estil.

A banda del canvi més evident, em consta -ho he hagut de llegir, perquè els meus records no arriben a tant- que hi ha hagut petits ajustos a la jugabilitat aquí i allà. Ara bé, sí que soc capaç de veure que el menú del joc és molt més còmode, amb la possibilitat d'afegir marcadors com podíem fer al Breath of the Wild (d'on s'extreuen alguns efectes de so del menú, per cert), molt útil en un joc que requereix tants viatges amunt i avall per aconseguir poders i objectes que permeten entrar o arribar a zones noves. També hi ha una novetat en forma de masmorres personalitzables per a una modalitat de joc fora de la principal, però és quelcom que no he fet servir perquè no em crida l'atenció.

Argumentalment és el mateix que l'original, i destaca dins la longeva, prolífica i llegendària saga perquè aquesta aventura, segurament per la naturalesa portàtil amb què va néixer, no té relació amb les altres més enllà del seu protagonista, que aquest cop es troba a l'illa Koholint, lluny de Hyrule, i no hi apareixen ni en Ganondorf (o Ganon) ni la princesa Zelda. Segons la història oficial de la saga, però, aniria després de l'A Link to the Past de la Super Nintendo, però aquesta cronologia oficial és complexa i discutible.

En qualsevol cas, en Link es desperta a la platja d'aquesta illa després d'un naufragi, i el recull la Marin, una noia de la vila de Mabe que li ofereix un llit on reposar. Després, un mussol li diu que ha de despertar el Peix del Vent, si vol tornar a casa, i ho haurà de fer després de trobar 8 instruments musicals màgics.

Per aconseguir-ho ha d'explorar l'illa, amb tots els seus racons i un parell de pobles, interactuar amb els seus habitants, siguin persones o animals, derrotar els molts enemics que es va trobant pel camí i agafar objectes amagats en matolls i altres llocs, com ara cors per recuperar vida, rúpies per poder comprar coses o uns cargols de mar que, acumulats i portats al lloc adequats, li proporcionen premis força interessants.

Explorar el paisatge ens obliga a pensar més d'un cop, perquè hi ha llocs als quals no es pot accedir fins que no tenim un objecte o un poder determinats, però on haurem d'esprémer-nos el cervell serà a les masmorres o coves, segons el cas, que és on es troben els instruments que busquem. 

S'hi ha de lluitar contra enemics de tota mena, i els combats contra els enemics finals d'aquestes masmorres no són gaire difícils, però el camí requereix posar bombes en parets esquerdades, empènyer blocs, saltar, fer servir un ganxo per superar forats massa grans i altres accions que no tindrem des del principi.

Com ja passava a la versió original, el joc té uns quants cameos de personatges de jocs de Nintendo, tant en forma d'enemics dins de les masmorres -especialment a les seccions de desplaçament lateral- com entre les figures col·leccionables del joc del ganxo que trobem a Mabe. Fins i tot hi ha una missió secundària on apareix el príncep Richard, del joc Kaeru no tame ni kane wa naru, un RPG de la Game Boy el motor del qual es va aprofitar per fer el primer Zelda portàtil, amb permís de la Game & Watch original.

The Legend of Zelda: Link's Awakening és un videojoc més aviat fàcil, he de dir que no he hagut de consultar res en guies d'internet com sí que, malauradament, em passa amb altres jocs. També és veritat que me l'he pres amb calma, he gaudit de cada sessió que li he dedicat, sense una data concreta de finalització al cap, i això hi deu haver tingut pes, però de debò que tot es pot treure sense ajuda. Fins i tot la famosa "cadena de favors" que se sol citar com un petit maldecap de l'original. 

És clar que també hi contribueixen la possibilitat de demanar pistes per telèfon a les casetes dedicades a aquesta funció, i la pròpia experiència jugant a altres videojocs de la saga, que fan que ens puguem imaginar com s'haurà de superar una dificultat determinada i treballem per aconseguir-ho. 

He gaudit molt d'aquest remake, m'ha agradat molt, i el nou estil gràfic m'ha semblat preciós, com a tothom que hi ha jugat. Cal esmentar també la banda sonora, que modernitza amb una versió instrumental la de l'original. 

M'alegro que el joc més recent de la saga, el The Legend of Zelda: Echoes of Wisdom, hagi recuperat aquesta estètica, però d'aquest títol en parlarem en una propera ocasió, espero que d'aquí a no gaires mesos.

 

 

El personatge: Lakitu

A l'univers Mario, ara més mainstream que mai gràcies a la pel·lícula animada que se n'ha estrenat als cinemes, les tortugues antropomòrfiques -i inicialment unes que no ho eren- són un element tan conegut com entranyable, tot i que en Bowser també se suposa que pertany a l'espècie. 

Tanmateix, el màxim representant d'aquesta és el meu estimadíssim Koopa Troopa, en realitat un tipus de tortuga i no un personatge individual, com passa amb els Toad, però avui volia reivindicar un altre personatge que és clarament una tortuga, però prou diferent tant en aspecte com en rol com per tenir una entrada dedicada a ell.

Parlem d'en Lakitu, l'entranyable enemic d'en Mario i companyia que destaca per haver dut a terme diferents tasques al llarg de la saga, en alguns casos no pas d'enemic, sinó d'observador neutral i, fins i tot, d'aliat.

El vam veure debutar al Super Mario Bros., el 1985, volant damunt del seu núvol, des del qual ens enviava ous punxeguts que, quan tocaven el terra, esdevenien spinies, aquells enemics amb closca vermella punxeguda. Si el matàvem, però, ens deixava en pau, tot i que després reapareixia, o venien congèneres seus, segons com ho interpretem. 

Es podria dir que és el primer enemic francament molest del llegendari i revolucionari joc, perquè trobo que després els Germans Martell són molt més pesats i complicats.

En Lakitu repetiria la tasca al Super Mario Bros. 2 japonès -no apareixeria a l'occidental, atès que, com ja sabeu, és un reskin d'un altre joc i l'ambientació canvia del tot-, i el veuríem altre cop al Super Mario Bros. 3 i al Super Mario World, fent més o menys el mateix però amb alguns canvis en els seus patrons.

Al Super Mario Bros. 3, per exemple, pot llançar closques punxegudes verdes, que no eclosionen, sinó que roden per terra i si ens toquen ens fan mal. I al Super Mario World ens va seguint en comptes d'anar endavant i endarrere. També ens pot proporcionar ítems interessants, com veiem a la imatge, i un cop derrotat ens podem enfilar el seu núvol per accedir a zones inabastables d'una altra manera, cosa que es mantindria a la saga New Super Mario Bros. Per cert, al Super Mario World 2: Yoshi's Island hi apareixen amb més freqüència que mai.

Però a banda de tot això, en Lakitu també és conegut per altres tasques que ha dut a terme al llarg de la història d'en Mario, i una de les més recordades és la que veiem a continuació:

Aquesta entranyable tortuga és l'àrbitre de les curses de tota la saga Mario Kart, començant per la primera entrega, Super Mario Kart, de 1992 i per a la Super Nintendo. És el personatge que, amb el seu semàfor, ens indica quan podem arrencar, ens rescata quan caiem a l'aigua o al buit -i ens cobra unes monedes per fer-ho- i ens avisa quan anem contra direcció.

A partir del Mario Kart 7, de la Nintendo 3DS, també esdevé un personatge jugable, de manera que podem arribar a veure dos Lakitu en pantalla, s'entén que en aquest cas com a companys d'espècie, no és que sigui una duplicació del personatge. Suposo.

Un moment... l'any 1996 sortia al mercat el també revolucionari Super Mario 64, on es recuperava en Lakitu en una altra tasca, sempre damunt del seu núvol: era el càmera de la primera aventura tridimensional de la mascota de Nintendo. 

Però si llegim aquest text veurem una cosa que no s'havia vist fins llavors: es parla dels germans Lakitu, de manera que no és únic. Se suposa que hi ha el que veiem a la imatge, que ens explica com funciona la càmera, i el que és darrere d'en Mario, que no es veu excepte quan ens posem davant d'un mirall, mentre que qui parla en aquesta captura marxa just després de fer l'explicació. El cas és que, de tota manera, també apareixen Lakitus com a enemics, confirmant d'aquesta manera que són molts.

El nostre amic pescador tornaria a aparèixer al Super Mario Galaxy 2 (es va saltar el primer), els esmentats New Super Mario Bros. (tots quatre), el Super Mario Run de mòbils i l'entrega més recent, tot i que ja té uns anys, de les aventures plataformeres tridimensionals d'en Mario, a l'excel·lent Super Mario Odyssey, aparició que val la pena remarcar perquè no hi fa d'enemic, sinó que podem posseir-lo amb la gorra per pescar Cheep Cheeps! 

Ja hem vist que a banda dels jocs de plataformes d'en Mario és un personatge important a la saga Mario Kart, però també apareix en altres spin-offs de l'univers del lampista italoamericà, com per exemple fent de miniboss al Yoshi's Safari.

Al Tetris Attack, que també és un reskin però del Panel de pon japonès, en Lakitu fa les funcions de la fada Windy, i per tant és un aliat del protagonista. En qualsevol cas, és un habitual de les aventures del nostre estimat dinosaure, que té un bon grapat de videojocs en què el controlem a ell.

El veiem fent tasques d'assistència a la saga Mario Tennis, i altre cop fa d'enemic al Super Mario RPG: Legend of the Seven Stars. 

En Lakitu té força presència també a la saga Mario Party, on habitualment explica a quin minijoc es jugarà, com funciona, rescatant els jugadors que han caigut d'alguna plataforma o fent, ell mateix, d'enemic.

Per altra banda, a la saga Smash Bros. se l'ha pogut veure movent-se per algun escenari, en forma de trofeu, enemic a la modalitat Smash Run de l'entrega de la Nintendo 3DS i, de manera més recent, en forma d'esperit al Super Smash Bros. Ultimate. 

No oblidem, tampoc, que surt en les diverses entregues de la saga d'RPG Paper Mario, atès que se situa a l'univers d'en Mario i, per tant, hi apareixen amics i enemics dels seus videojocs, a banda de personatges originals.

Això de ser àrbitre o assistent en esdeveniments esportius li encanta, a en Lakitu, i li va molt bé poder ser dalt d'un núvol. El veiem, per exemple, deixant anar el disc a l'hoquei o la pilota al bàsquet en jocs com el Mario Sports Mix o el Mario Slam Basketball, donar indicacions als golfistes de la saga Mario Golf, on també rescata pilotes de l'aigua, fer d'àrbitre a la saga Mario Baseball i també a la de Mario & Sonic, que és la dels Jocs Olímpics.

Tampoc no faré un llistat de tots els jocs on apareix, crec que ja n'hem tingut una bona mostra, però val la pena comentar que els cameos no li són estranys.

Un bon exemple el tenim al The Legend of Zelda: The Minish Cap, de la Game Boy Advance, on apareix com a enemic a la zona dels núvols del joc. També el trobem com a rival al Tetris DS, en un dels minijocs del WarioWare: Touched!, entre altres petites aparicions en diversos productes de Nintendo.

Segurament us esteu preguntant si en Lakitu té cames, i la resposta és que sí, com es pot comprovar als Mario Kart en què es pot controlar, i les té perfectament funcionals. Però també ho vam poder veure per primer cop quan, al Super Mario World, el matàvem i perdia el núvol, mentre que al Super Mario Bros. i al Super Mario Bros. 3 moria sense desenganxar-se del núvol.

Ja hem establert que en Lakitu és un personatge emblemàtic dels videojocs d'en Super Mario, i no ens hauria de sorprendre que també sortís als dibuixos animats que s'han fet de la franquícia, com per exemple el llargmetratge japonès de 1986 Super Mario Bros.: Peach-hime kyûshutsu daisakusen!, o als dibuixos estatunidencs de la mítica DIC Cartoons, però és d'aquests últims que vull mostrar una imatge perquè déu n'hi do, com el retrataven:

A mi em recorda més en Hans Moleman d'Els Simpson que una altra cosa, però bé. La imatge correspon a The Super Mario Bros. Super Show!, i de cara a The Adventures of Super Mario Bros. 3 l'aspecte era més proper al dels videojocs, però ja se sap que en aquelles produccions els dissenys dels personatges de la franquícia eren, almenys mirats amb el prisma d'avui, força ridículs.

Hem repassat una mica la història d'en Lakitu, i val a dir que també el podem trobar en marxandatge com ara ninots de plàstic, de peluix o fins i tot rellotges amb alarma (amb el seu inseparable núvol i la canya de pescar, evidentment). Què li espera, a aquesta emblemàtica tortuga, en futurs videojocs?

M'he acabat el The Legend of Zelda: Ocarina of Time!

Mig per tenir l'excusa d'analitzar un joc quan no fa gaire que vaig publicar una anàlisi, mig perquè ha requerit dedicació, mig -quantes meitats hi pot haver? És que soc de lletres- perquè és un clàssic que se suposa que hauria d'haver tocat abans, ha arribat l'hora de parlar d'un llegendari videojoc que forma part d'una saga que cada cop m'agrada més, i que amb aquesta entrega s'ha fet un lloc encara més gran al meu cor. 

El cas és que fa molts anys que el tinc, no des de l'època, perquè no en tenia la consola per a la qual es va desenvolupar, però sí que va ser dels primers que vaig comprar quan vaig aconseguir la màquina. Tot i així, el temps va anar passant i al que he acabat jugant ha estat al remake aparegut per a la Nintendo 3DS l'any 2011, uns mesos després que sortís la pròpia consola al mercat, però comprat per part meva fa pocs anys. Entre unes coses i les altres, doncs, he trigat a posar-m'hi seriosament, però ja ho he fet, l'he acabat i no em puc estar de parlar-ne. 

The Legend of Zelda: Ocarina of Time (1998) és considerat per molts el millor títol de la saga, que és fàcil de dir. Potser ara, des de l'aparició del Breath of the Wild, té una forta competència en aquest sentit. És una qüestió de gustos, però el que és evident és que va ser un joc revolucionari, almenys per a la pròpia franquícia, perquè va ser el primer Zelda tridimensional i va suposar, d'aquesta manera, un canvi molt gran, un gran salt, respecte a l'últim joc que n'havia sortit per a una consola de sobretaula, l'A Link to the Past, 7 anys abans, i també, és clar, respecte al portàtil Link's Awakening, de 1993.

El salt a les 3D d'una saga estimada sempre era un risc, i no totes se'n van sortir igual de bé, però Nintendo va aconseguir un gran èxit amb aquesta proposta, que ens traslladava a una nova interpretació del món de Hyrule, el seu folclore i la seva mitologia, segurament sense saber, en la seva primera versió, que aquesta entrega seria un punt d'inflexió en la complexa cronologia de la sèrie.

En tot cas, des del punt de vista argumental tenim en Link, que es desperta a la seva caseta del bosc de Kokiri, després d'un malson del qual el desperta la fada Navi, una mena de bola de llum voladora que ajuda el protagonista cridant-li l'atenció sobre enemics, llocs o objectes, i que sembla que als jugadors els resulta pesada, però he de dir que a mi no m'ha fet aquesta impressió.

En Link aviat s'assabenta que el regne de Hyrule està amenaçat per en Ganondorf, el rei bruixot dels Gerudo, que vol conquerir el país mitjançant el poder de la Triforça, la gran protagonista inanimada de la saga, i que la princesa Zelda també està en perill. A partir d'aquí, haurà d'anar amunt i avall per aplegar unes pedres espirituals per tal d'aconseguir la Triforça abans que l'enemic, però ja ens podem imaginar que la cosa es complica, altrament el joc no tindria gràcia.

La característica argumental més destacada de l'Ocarina of Time és que a partir de cert moment podrem accedir al Temple del Temps, on arrencant l'Espasa Mestra del seu pedestal o tornant-l'hi a posar ens podrem moure en el temps, tot controlant en Link nen i l'adult, de 7 anys després, per dur a terme tasques o accedir a llocs que són exclusius del protagonista en cadascuna de les dues edats en què el veiem representat en aquest títol.

He de dir, i espero que no se'm consideri blasfem en afirmar això, que trobo que no se li treu tot el suc que se'n pot esperar quan comença a ser possible fer aquests "viatges en el temps", més enllà de l'ocasional acció d'en Link nen que provoca un canvi necessari en el futur, res d'espectacular, o l'ús d'unes armes i uns objectes per part de l'un que l'altre no pot fer servir.  

Més interessant que el Time em sembla l'Ocarina, perquè aquesta mecànica jugable sí que l'he trobat interessant i original: tenim una ocarina, un bonic instrument de vent amb reminiscències prehistòriques que serveix perquè, en determinats llocs i moments, passin coses: resolució de trencaclosques en aparèixer o moure's algun element de l'escenari, aparició d'ítems o fades que ens fan recuperar l'energia o, encara millor, la possibilitat de teletransportar-nos a punts concrets ja visitats i no haver de recórrer a peu (o sobre l'Epona en el millor dels casos) grans extensions de l'escenari.

Perquè aquesta és una de les coses que no m'agradaven gaire del joc quan el vaig començar, i va fer que em fes mandra tornar-hi: el sistema de desat de partida permet conservar la progressió argumental, l'equip, la quantitat de contenidors de cor, etc., però normalment en carregar la partida apareixem a casa d'en Link, i si hem de continuar la trama a l'altra punta del mapa del joc -que no és un GTA, però anant a peu es fa pesat-, ens toca caminar molt cada cop. Llevat que haguéssim desat la partida dins d'una masmorra o que tinguem la possibilitat d'aparèixer al lloc on hem d'anar tot tocant-ne la melodia corresponent amb l'ocarina, que a partir de cert moment és possible.

Com deia, el món del The Legend of Zelda: Ocarina of Time no és immens, però Déu n'hi do, i això dona lloc a zones de disseny prou diferent, com ens té acostumats la saga, que enriqueixen l'experiència i proporcionen innovacions pel que fa a mècaniques, objectes i trencaclosques.

A cada zona on haguem d'aconseguir un medalló de poder, a cada masmorra on haguem de derrotar un enemic final, ens hi estarem algunes hores, part de les quals mirant d'esbrinar com resoldre alguna complicació -he de dir que, com sempre, vaig acabar consultant alguna cosa, però a mesura que avançava el joc li anava agafant el truc i al final ja m'espavilava sol-, però com que són ambients tan diferents els uns dels altres no s'arriba a fer pesat.

Ni tan sols l'infame Temple de l'Aigua, odiat per molta gent perquè implica anar amunt i avall canviant els nivells de l'aigua per poder desbloquejar sales, em va fer abandonar. Li tenia por, era una mena de hype invertit, però potser va ser perquè va coincidir amb el moment en què em començava a espavilar sol i a gaudir de debò del joc, que al final el vaig resoldre amb relativa facilitat, que no vol dir que no hi dediqués unes hores. Perquè no, no anava a fer cap speedrun i a mi les coses em costen, o sigui que per molt que es consideri un títol de 25 horetes, jo m'hi he estat gairebé el doble.

Ara bé, és possible que en part n'hagi gaudit tant perquè la versió a la qual he jugat jo, com he dit al principi, és la de la Nintendo 3DS, en què la gent de Grezzo va fer una magnífica feina en recrear l'original, afegint-hi les 3D estereoscòpiques, polint textures i modificant alguna coseta per fer la jugabilitat una mica més amable, perquè el de la Nintendo 64, encara que fos (i sigui) considerat una obra mestra, també tenia les seves punyetetes. 

Com es podia esperar d'aquesta versió, la pantalla inferior de la Nintendo 3DS, que és tàctil, és la que es fa servir per al mapa i la gestió de l'inventari, d'una manera prou entenedora i còmoda, cosa que també és una millor respecte a la versió original.

A més, a l'hora de disparar fletxes amb l'arc, la vista passa a ser en primera persona i la tecnologia de la consola ens permet apuntar movent les mans gràcies al giroscopi, que funciona prou bé. 

The Legend of Zelda: Ocarina of Time potser ja no és el millor videojoc de la història, fins i tot és possible que no sigui el millor Zelda, però després de jugar-hi entenc perquè hi ha tanta gent que considera que sí, i per què hi ha consens com a mínim en el fet que és una entrega cabdal de la franquícia.

M'ho he passat molt bé -no des del primer moment, com he dit- explorant aquesta versió de Hyrule, descabdellant la trama -una mica complexa quan entra en mitologies i altres dimensions, i si hi afegim viatges en el temps soc particularment obtús-, coneixent personatges i ètnies que hauria d'haver conegut abans de jugar al Breath of the Wild, perquè així la interpretació moderna m'hauria fet més gràcia, aprenent a dominar les mecàniques, trobant diferents maneres de resoldre situacions, lluitant contra enemics finals que encara que al principi em frustressin he de reconèixer que són batalles molt divertides, i gaudint de la proposta audiovisual general que és aquest Ocarina of Time, especialment amb aquest rentat de cara per a l'última portàtil pura de Nintendo.

Assumeixo que ja hi deveu haver jugat, fins i tot diverses vegades i aconseguint totes les skulltules d'or -jo no-, però m'agradaria que em diguéssiu què us va semblar, què representa per a vosaltres o quines parts us agraden més (o menys) del joc.

Repàs videojoquístic de 2020

Una vegada més, començo un nou any del blog amb un repàs sobre com va anar, videojoquísticament parlant i per a mi, l'any que acaba de marxar, el 2020, tot veient quins jocs vaig acabar i, en general, a quins vaig jugar.

Les circumstàncies que tots coneixem han suposat, per a molts i sense entrar en repercussions econòmiques, més temps a casa per gaudir de les aficions, però a d'altres no ens ha influït tant. Tot depèn de les circumstàncies personals. Jo no he tingut més temps lliure, tenint una filla petita, però sí que he jugat força més, i m'he acabat molts més jocs que de costum. Com s'entén, aquesta contradicció? Doncs perquè m'he centrat més, m'he fet una llista d'objectius i, sí, he sacrificat coses, tot rebaixant la proporció de còmics i sèries de televisió en favor dels videojocs. 

En aquestes entrades el que acostumo a fer, bàsicament, és parlar breument de cadascun dels jocs que em vaig acabar. Aquest cop, com que m'he centrat i he dedicat, com dic més amunt, més temps als videojocs, me n'he acabat uns quants més que altres anys, així que no faré el mateix, però sí que destacaré els més importants.

Com el The Legend of Zelda: A Link to the Past, que vaig començar a l'aplicació de la Super Nintendo del servei online de la Switch i m'hi vaig engrescar fins que el vaig acabar. En comentar-ho amb els companys de Retroscroll alguns també s'hi van animar i en vam acabar fent un podcast. A banda d'això, jo m'ho vaig passar molt bé i vaig jugar, per fi, a aquest gran clàssic. 

En tornaré a parlar a l'entrada sobre els objectius per al nou any, però vull destacar aquí també que he acabat un altre gran clàssic, el Castlevania, del qual vaig gaudir en aquest cas a l'aplicació de la NES de l'online de la Switch, però a diferència del que va passar amb l'ALTTP, el vaig començar al gener i em vaig encallar en un punt que va fer que fins al setembre no me l'acabés. 

Vaig jugar a altres coses pel mig, és clar, però hi vaig anar tornant de tant en tant durant l'any, i entre una cosa i l'altra no vaig poder-me treure aquesta altra espina clàssica fins al cap d'uns quants mesos.

Una altra de les coses que formaven part d'aquest propòsit de centrar-me era anar acabant títols que tenia començats, i un d'ells va ser el meu estimadíssim Donkey Kong de la Game Boy, probablement el millor remake de la història, com explicava a l'entrada que li vaig dedicar a Retroscroll. 

No ha estat l'únic títol de Game Boy al que vaig jugar, perquè també vaig voler repassar el Kirby's Dream Land i, aquest cop, amb la segona ronda, més difícil, després d'acabar la primera. Tinc la intenció de jugar a força més títols de la saga, i havia de començar amb el primer, que a més és un clàssic de la meva infantesa. 

També tenia començat, però molt abandonat tot i que m'agradava moltíssim, el Rise of the Tomb Raider, i m'alegro d'haver-me obligat a mi mateix a continuar-lo i acabar-lo, perquè és un tipus de joc amb el qual gaudeixo molt, i amb uns estàndards de producció molt elevats. 

Ara estic pendent de la seva continuació, la tercera part de l'anomenada "trilogia reboot", el Shadow of the Tomb Raider, i quan el trobi a un preu que em sembli bo, l'adquiriré i no trigaré gaire a posar-m'hi.

Vaig aconseguir pagar també un deute que tenia amb la història dels videojocs, acabar-me el Super Mario Bros., que no és un títol en què es pugui desar la partida -bé, no en hardware real, que és on volia jugar-hi tot i tenir-lo en diversos llocs-, sinó que requeria tenir unes hores per davant i posar-m'hi seriosament.

Per fi vaig poder superar l'escull de la penúltima pantalla, la 8-3, de la qual no havia passat mai, i amb insistència -i un truc per continuar en comptes de repetir tot el joc- també va caure l'última, així que ja puc dir que m'he acabat aquest llegendari i revolucionari videojoc. No el conec al mil·límetre, com molts experts autèntics, però és una ratlla important que he pogut fer a la meva llista de pendents.

Un altre tros de clàssic, si bé no al mateix nivell, també estava ben amunt a la meva llista de videojocs pendents per acabar, i el 2020 m'hi vaig posar seriosament, en part esperonat per l'arribada de l'esperadíssima quarta entrega. 

Per fi em vaig acabar l'Streets of Rage, després d'insistir-hi i anar arribant cada cop una mica més lluny, allò que diuen d'anar dominant un videojoc a còpia d'assaig i error, i aconseguir-ho va ser de les experiències més satisfactòries de l'any, fins al punt que puc dir, almenys per ara, que és el meu videojoc preferit de la Mega Drive, i també va ser el que més em va agradar dels que vaig jugar l'any passat, com explicava als Retroscroll Awards.

No deixem els clàssics, perquè també em vaig acabar, tots dos seguits -no el mateix dia, sinó sense altres videojocs pel mig- els Mega Man 3 i 4, els del mig de la NES. És una saga que m'agrada des que la vaig provar per primer cop, però sempre anava deixant per a més endavant reprendre-la, i l'any passat ho vaig fer, i me'n vaig tornar a enamorar fins al punt d'acabar-me'n aquests dos títols en poc temps, i ja he començat a tastar-ne la cinquena entrega. 

2020 va ser també l'any en què em vaig endinsar més en el món dels videojocs indie, aquells títols creats per companyies petites, que lluiten per fer visibles els seus jocs i de vegades tenen èxit i la crítica i els premis els acompanyen, però no sempre.

Fa temps no els tenia en gaire bona consideració, ho reconec. No poden ser grans produccions com les que presenten les companyies fabricants de consoles gràcies als seus estudis interns amb pressupostos espectaculars, ni com els de les third-parties de més renom, però cada cop hi ha més propostes interessantíssimes, i en aquest sentit l'any passat vaig gaudir molt amb títols com el What Remains of Edith Finch, el Firewatch (que tenia començat d'abans), el Brothers: A Tale of Two Sons, l'Old Man's Journey, el Yoku's Island Express, el Gone Home o el Gris. Continuaré provant coses en aquest sentit, ja ho avanço.

A continuació la llista sencera dels videojocs que vaig acabar el 2020, entre els quals n'hi ha alguns que vaig jugar sencers durant l'any i d'altres que ja havia començat temps enrere:

• Untitled Goose Game - Xbox One
• The Legend of Zelda: A Link to the Past - Super Nintendo (via Switch)
• Old Man's Journey - Xbox One
• Nekketsu Kôkô Dodgeball Bu: Soccer Hen - Famicom (via Switch)
• Firewatch - Xbox One
• Nekketsu Kôkô Dodgeball Bu - Famicom (via Switch)
• Rime - Xbox One
• What Remains of Edith Finch - Xbox One
• Donkey Kong - Game Boy
• Super Mario Bros. - NES
• Rise of the Tomb Raider - Xbox One
• Gone Home - Switch
• Kirby's Dream Land - Game Boy
• Brothers: A Tale of Two Sons - Xbox One
• Quackshot - Mega Drive
• Valiant Hearts: The Great War - Xbox One
• Owlboy - Switch
• Castlevania / Akumajô Dracula - Famicom (via Switch)
• Shantae: Risky's Revenge - Director's Cut (Wii U)
• Yoku's Island Express - Xbox One
• Limbo - Xbox One
• Gris - Switch
• Streets of Rage - Mega Drive (via Xbox 360)
• Banjo-Kazooie - Xbox 360 (via Xbox One)
• Mega Man 3 - NES (via Xbox One)
• Mega Man 4 - NES (via Xbox One)

26 jocs acabats, que no està gens malament en comparació amb la desena habitual, però que sempre sembla poc si ens fixem en tots els videojocs no ja que existeixen, sinó que tinc jo pendents. I també cal tenir en compte que alguns són curtets.

Per acabar, i com també és tradició des de fa alguns anys, aquí teniu el meu muntatge en vídeo del resum de videojocs als quals vaig jugar l'any passat. No me'ls vaig acabar tots, sinó que hi vaig jugar, i si apareixen al muntatge és perquè ho vaig fer tocant-los almenys dos dies. Espero que us agradi:

A banda de tot això, queden els objectius que tenia per a 2020 i posar-me'n de nous per a 2021, però això, com sempre, tindrà una entrada pròpia, que serà la propera.

Bon any 2021 a tothom!

M'he acabat el The Legend of Zelda: A Link to the Past!

La saga Zelda sempre m'ha atret, però no en soc en absolut especialista. De fet, no he jugat ni a la meitat dels títols que formen la saga, encara que en tinc uns quants. Però poc a poc vaig solucionant aquesta mancança, i ara li ha tocat el torn a un dels videojocs més emblemàtics de la saga, que és l'entrega per a la 16 bits de Nintendo.

La Super Nintendo és una consola que no vaig tenir en el seu moment, i quan la vaig tenir, fa alguns anys, ja era massa tard per aconseguir a un preu raonable la majoria de grans títols del seu catàleg, entre els quals el que avui protagonitza aquesta entrada. A la Consola Virtual de la Wii U, i després amb l'arribada de la SNES Mini, que l'incloïa, per fi el tenia de manera oficial (però digital), i tot i així hi he acabat jugant al servei Nintendo Switch Online, el "Netflix" dels clàssics de Nintendo, per una simple qüestió de disponibilitat, atès que les hores que puc dedicar als videojocs a casa són molt poques i de moment van en retrocés.

Es tracta, evidentment, del The Legend of Zelda: A Link to the Past, llançat a la Super Famicom el 1991 amb el nom de Zelda no densetsu: kamigami no Triforce amb aquesta portada bastant més bonica que l'occidental, que es va poder veure durant el 1992.

Tot recuperant la perspectiva semizenital de la primera entrega de la saga, al contrari que la trencadora perspectiva del Zelda II: The Adventure of Link (1987) de la NES, aquest títol havia de sortir per a la 8 bits de sobretaula de Nintendo, també, però el seu desenvolupament va passar a la SNES, amb el salt tècnic, tant gràfic com musical, que representava això.

Una aventura molt més acolorida, amb melodies clàssiques que ja eren clàssiques llavors, però beneficiant-se del sistema sonor de la Super Nintendo, l'anomenat S-SMP. Suposava una evolució més que notable respecte a l'acabat del The Legend of Zelda, molt estimat i entranyable, però un festival de píxels i dels 8 bits en general quan la NES encara s'havia d'esprémer molt.

Dic això perquè jugar-hi ara, l'any 2020, ha estat una delícia visual i sonora. Evidentment, també és pixel art, però és tan suau que, a diferència d'altres videojocs retro jugats en consoles modernes, no fa la sensació que els dissenys estiguin basats en aquests petits quadradets. La paleta de colors molt superior, és clar, també hi ajuda.

Pel que fa a la història, que suposo que és el que més interessa, en aquest cas trobem la princesa Zelda pràcticament al principi del joc, després de rescatar-la d'un calabós, però evidentment l'aventura no s'acaba aquí i hi haurà complicacions.

Resulta que un mag anomenat Agahnim ha usurpat el tron del rei de Hyrule i pretén alliberar el malvat Ganon del segell amb què el van tancar fa segles els anomenats Set Savis, i ara el monstre es troba en un món paral·lel anomenat Món Fosc (Dark World), que va ser conquerit per en Ganon malgrat que originalment era el Reialme Sagrat, gràcies a la Triforça. Si l'enemic és alliberat del seu segell, arribarà el Món de la Llum (Light World) i també el sotmetrà.

Per diverses circumstàncies que tampoc cal rebentar, en Link va a parar també al Món Fosc i allà haurà d'alliberar del seu captiveri els descendents dels Set Savis i, amb la seva ajuda, derrotar en Ganon.

Per tal de dur a terme aquesta missió tan complicada, el nostre protagonista volta pel món aconseguint armes i accessoris que li facilitaran la feina -i que sovint són imprescindibles per poder superar obstacles i vèncer segons quins enemics-, i sobretot visita masmorres farcides de sales i trencaclosques que amb una mica d'experiència en els Zelda -especialment els 2D- solventarem sense grans problemes, però que altres vegades ens faran encallar.

L'esforç val la pena, i la diversitat de situacions i enemics és prou satisfactòria, però com em sol passar en els títols clàssics de la saga, m'encallo més sovint del que voldria i he hagut de consultar petites coses en segons quins moments, no tant per saber com es feien les coses -això només passava quan ho havia provat tot, o creia que ho havia provat tot, sense èxit-, sinó on punyetes havia d'anar o amb qui havia de parlar. Ja me'n queixava amb el Link's Awakening de la Game Boy, el meu primer Zelda, i m'ha tornat a passar.

En tot cas no em sembla un joc difícil, tot i que s'encarrega de donar-nos peixet durant els primers compassos, a la primera part de la història, i després ens deixa anar al Món Fosc, on tot és més complicat i ens elimina la sensació que ens hem tornat massa bons jugant a la saga o que estem davant d'un Zelda fàcil. Res d'això.

A Link to the Past -encara no sé a quin passat es refereix, però deu ser cosa de l'adaptació del títol, res a veure amb el que diu el japonès, que seria "La Triforça dels Déus"- és un joc preciós, divertit i amb un nivell de dificultat just i superable, on el principal problema és, com deia, que hi ha coses que no se'ns acudiria mai fer. Aplaudiments als que en el seu moment provaven cada objecte en cada píxel de l'escenari per descobrir totes aquestes coses que jo he necessitat consultar.

Cal esmentar també que l'any 2013 la Nintendo 3DS va rebre una nova entrega de la saga, A Link Between Worlds, que en japonès era Kamigami no Triforce 2, és a dir que es va concebre com a seqüela directa d'aquest títol. No queda clar, però, ja que sembla més aviat una història nova basada en el mateix món, però l'alternança entre els dos mons sí que hi és i jugant al de la SNES he tingut alguna reminiscència d'aquell títol que vaig acabar ja fa temps i que continuo trobant que és meravellós i que aprofita l'efecte 3D de la consola d'allò més bé.

Tornant al de la SNES, tenim també la curiositat del BS The Legend of Zelda: The Ancient Stone Tablets, una mena de continuació del A Link to the Past que es va poder jugar gràcies al Satellaview de la Super Nintendo i del qual es parla amb més coneixement de causa en aquesta entrada de Retroscroll. I el tenim també rellançat -amb petits canvis- a la Game Boy Advance, des de 2002, com a The Legend of Zelda: A Link to the Past and Four Swords, que inclou aquesta última part que és un joc multijugador que desbloqueja un palau extra a l'ALTTP.

A banda d'això, n'existeixen adaptacions en forma de manga, tres per ser exactes, una de les quals en realitat còmic encarregat per la revista americana Nintendo Power, per tant còmic americà, però dibuixat pel gran Shôtarô Ishinomori, una de les grans llegendes del manga. Al capdavall és un dels Zelda més estimats, i havent-hi jugat entenc per què.