Sembla, pel títol, que faci poc de la fita, però és que no fa gaire l'actualitat es va imposar i vaig parlar, a la secció d'anàlisi, d'un altre joc. Ja sabeu que m'agrada alternar les diferents seccions del blog i que intento espaiar dues entregues de la mateixa, però també puc fer aquesta petita trampa de repescar la secció M'he acabat, que al capdavall dedico als jocs que m'ha costat completar per un motiu o un altre.
En aquest cas no es tracta d'un videojoc excessivament llarg, però m'ha costat dedicar-li prou moments llargs, com es mereixia un títol de tanta importància dins del sector, i ara que per fi he arribat al seu final -bé, en realitat en fa unes quantes setmanes- en parlaré una mica aquí.
The Last of Us Part I, un títol que no és el que tenia quan va néixer a la PlayStation 3, va sortir per a aquella consola l'any 2013 i el va desenvolupar Naughty Dog, un dels estudis adquirits per Sony per a la producció de jocs first-party.
L'any següent va sortir el The Last of Us Remastered per a la PlayStation 4 i l'any 2022 arribaria, per a la cinquena consola de sobretaula de Sony, aquest remake que és el que he pogut gaudir jo. L'avantatge d'haver entrat tard a l'univers PlayStation és que alguns dels seus jocs més populars són rellançats amb més o menys canvis generació rere generació, i he arribat (o almenys tornat) a la marca en el millor moment per jugar a aquest joc en la seva versió més tècnicament polida.
De fet, vaig aconseguir començar a jugar-hi sense ni tan sols saber de què anava, el joc. Ho considero digne d'un trofeu i tot.
Però ara, per parlar d'ell, i si és que encara queda algú a qui li interessi i no hi hagi jugat mai, he d'avisar que en faré algun, d'spoiler, perquè he d'establir una premissa argumental i no puc fer-ho sense dir -última oportunitat per parar de llegir- que el The Last of Us ens situa en el context d'una catàstrofe causada per la difusió d'uns fongs que transformen els humans en una mena de zombis, tragèdia que té lloc als Estats Units l'any 2013, que serveix com a pròleg, però l'acció se situa 20 anys després, l'any 2033. No queda pas tant. Així, ho sentim relativament proper i els dissenyadors del joc no han d'especular amb la tecnologia d'aquest futur immediat, encara menys quan els esdeveniments han aturat l'evolució de la nostra civilització.
En aquest context, nosaltres controlem en Joel, un home madur i supervivent d'aquest apocalipsi que va per lliure i és el típic paio dur amb un passat tràgic, acostumat a fer de llop solitari. La trama, però, el duu a haver-se de fer càrrec d'una missió cabdal per al futur de la humanitat: ha de dur l'Ellie, una noia de 14 anys, a un punt en què una milícia anomenada Fireflies l'espera, i és que resulta que la noia és l'únic cas conegut d'immunitat a la infecció i, per tant, conté la clau per a una possible cura.
A partir d'aquí, la història del joc és la de la supervivència d'aquest parell de personatges que formen un inevitable lligam, cadascun amb els seus traumes, i tot plegat se'ns explica, juntament amb el propi viatge, a través de les escenes pràcticament cinematogràfiques que de tant en tant ens mostra aquest joc d'altíssims estàndards audiovisuals.
En termes de jugabilitat, The Last of Us és un videojoc d'acció en tercera persona en què ens podem moure per bellíssims i superrealistes escenaris amb una certa llibertat (tot i que no és, en absolut, un món obert), que personalment, i des de la meva limitada experiència videojoquística, compararia amb un Tomb Raider o un Resident Evil moderns.
Tenim unes armes i una munició limitades, la possibilitat de millorar l'equip en determinats llocs, un sistema d'apuntat similar al de les sagues esmentades i una exploració i interacció amb l'entorn que s'hi assemblen.
El sigil juga un paper important en aquest títol, com d'altra banda era d'esperar per la mena de joc que és, i ens trobarem amb moments de força tensió, però tard o d'hora haurem de passar a l'acció i protagonitzarem un munt de tirotejos i fins i tot enfrontaments físics, i també ens farem un tip de morir de maneres d'allò més desagradables.
Tot i així, potser és perquè el nivell de dificultat estàndard que vaig triar ho va provocar, en alguns moments he trobat a faltar algun ensurt més, perquè la tensió ambiental hi convidava i després ha resultat que no m'estava esperant cap dels infectats, alguns dels quals tan transformats que fan força por, si ens posem a la pell dels personatges.
.jpeg)
Tot plegat fa que The Last of Us sigui un joc excel·lent en tots els sentits, si bé en alguns moments m'hauria agradat una mica més d'interacció, o potser alguna decisió que provoqués algun final diferent. De tota manera, insisteixo en els alts estàndards de producció que té, i és que també el guió està prou ben escrit com perquè es pugui gaudir del joc com un llargmetratge en què nosaltres agafem les regnes la major part del temps.
És un relat que, pel que fa al gènere, és probable que estigui suat, però com a història ha aconseguit atrapar-me, a mi, que no soc gaire fan dels relats de zombis, i m'ha fet gaudir i també venir ganes de jugar a la segona part i veure'n la sèrie que deia al principi.
Un dels videojocs més populars de la darrera dècada al que, per fi, he pogut jugar, i per tant una espina que m'he pogut treure venint de molts anys d'Xbox.
.jpg)
