Com a usuari de samarretes frikis, estic molt orgullós de dur-les, però m'agrada especialment quan tenen una aparença menys explícita i sé que per reconèixer-les cal un coneixement més profund de l'univers que representen.
No tinc cap tatuatge, i si en dugués segurament seria força recognoscible, però he pensat que podia estar bé veure'n uns quants d'aquests més discrets, que no posin al capdavant cap personatge ni paraula, i que siguin d'aquells que només els entenedors reconeixeran. Logos, símbols, etc. Comencem!
Per exemple aquest, amb el logo de la saga Assassin's Creed, que algú que no la conegui i el vegi pot pensar que és el d'una secta, però com a mínim no mirarà despectivament el seu portador per ser jugador de videojocs.
El mateix podríem dir de l'emblema hylià de The Legend of Zelda que aquesta persona llueix a la part alta de l'esquena, un tatuatge espectacular que, tot sigui dit, per la seva col·locació no és gaire probable que la gent vegi pel carrer, de fet.
Amb aquest també passa una mica, tot i que una samarreta de tirants, segons com tingui l'esquena, ho pot solucionar. Però vaja, de tota manera és prou discret, també per la seva naturalesa senzilla, i qualsevol fan de Quakeel pot dur a la pell sense aixecar celles.
I què me'n dieu, del de l'Skyrim? És que, a sobre, és bonic. Potser té una connotació més fosca i, tot i no associar-lo a un videojoc, la gent que el vegi pot pensar que té a veure amb alguna cosa maligna, això sí.
I si no passava amb l'anterior, segurament sí que passaria amb aquest de Gears of War. O això, o es pensaria en algun logo de banda de rock, ha de ser una cosa o l'altra.
Aquest em sembla genial, una lletra ce en forma de mig rellotge que fins i tot podria passar per un tatuatge per a tots els públics, però si es coneixen mínimament els RPG més famosos es reconeix de seguida com una mostra d'amor pel Chrono Trigger, de manera que té qualsevol perfil d'observador content.
Els RPG continuen representats amb l'emblema de l'Edrick/Roto, una de les imatges més emblemàtiques, si em perdoneu la redundància, de la saga Dragon Quest.
I, perquè no se m'enfadi ningú, un altre tatuatge que he trobat, i a més de manera recurrent, és aquest que sembla que té a veure amb el Final Fantasy X, però que reconec que no he acabat de treure l'entrellat del seu significat exacte.
La senzillesa, de vegades, té més força evocadora que una cosa més elaborada, i sens dubte aquests símbols dels comandaments de les PlayStation entrarien en aquest categoria. Tant és així, que se'n poden veure força exemples, algunes vegades als dits de les mans i tot.
I amb aquest acabem, però m'agradaria saber quin us agraden més, si teniu algun altre exemple i, per què no, si en dueu algun a la pell.
Trenco una tradició del blog, que era repassar, a l'última entrada de l'any, com m'havia anat en l'àmbit dels videojocs. Aquest cop me n'he oblidat completament he pensat que per dir més o menys el mateix no calia una nova entrada, i el mateix puc dir de la també tradicional primera de l'any, amb els reptes o propòsits, així que les fusiono i deixo lloc al blog per a entrades només lleugerament més interessants.
Comencem, doncs, amb el repàs, i aquí he de repassar no només l'any en si, sinó també quins dels meus propòsits vaig fer realitat i quins no. I pel que fa al que m'havia proposat per a 2024, puc dir que vaig decidir acabar al 100% el Super Mario Bros. Wonder, i ho vaig fer, però tot i que no em vaig posar amb el Super Mario Bros. 2 occidental, sí que vaig començar l'autèntic, el que aquí es diu The Lost Levels.
On sí que vaig fracassar va ser en la voluntat de gaudir del The Legend of Zelda: Tears of the Kingdom, perquè no el vaig tocar en tot l'any. Increïble. El motiu és que l'havia deixat de banda per no quedar totalment absorbit i jugar durant un temps a altres coses, i entre l'una i l'altra se'm va acabar l'any. No vaig jugar a cap Sonic, i acabar-me el Streets of Rage 2 jo sol i continuar amb la saga tampoc ho vaig complir, però sí que vaig intentar superar el segon joc en modalitat individual.
Sí que vaig jugar a un videojoc de la saga Mega Man, encara que no el vaig acabar, que va ser el setè, per a la Super Nintendo, però no el vaig acabar. Tampoc va ser un bon any pel que fa a reparacions de consoles, com vaig dir de 2023, ni vaig aconseguir comprar menys i jugar més, o dit d'una altra manera, concentrar-me en gaudir del que ja tinc.
Ara bé, tot i que el balanç general és una mica negatiu, sí que és cert que m'havia proposat jugar més i sense pressions de llistes obligatòries i puc dir que ho vaig aconseguir. No gaire més que el 2023, i només en vaig acabar 12, però sí que tinc la sensació que vaig jugar més que l'any anterior. Aprofito per llistar els videojocs als que vaig dedicar almenys 2 sessions de joc l'any passat, en negreta els que vaig acabar:
Downtown Special: Kunio-kun no jidaigeki da yo zen'in shûgô!
Tinhead
Galaxian
GG Aleste
Yie-Ar Kung Fu
Ninja Jajamaru-kun
Attack of the Karens
G-Darius HD
Mario Kart 7
Tetris 99
Ninja Jajamaru's Big Adventure
Super Smash Bros. Ultimate
Puzzle Bobble
Goliath Depot
Ninja Jajamaru: The Great World Adventure (també en versió DX)
Pac-Land
Super Mario Bros.: The Lost Levels
Ys I
Valiant Hearts: Coming Home
Bikkuri Nekketsu shin kiroku! Harukanaru kin medal
Ufouria: The Saga
Streets of Rage 2
Dragon Ball Advanced Adventure
The Last of Us Part I
Super Mario RPG
Galaga (NES)
Armed Police Batrider
Super Dragon Ball Z
Nintendo Switch Sports
Super Spy Raccoon
Chrono Trigger
Daze Before Christmas
Mirant enrere, que per a això serveixen aquestes llistes, no em puc queixar en excés de quantitat de jocs als que vaig jugar. A més, no m'havia fet una llista d'imprescindibles com en anys anteriors, i vaig anar jugant al que em venia de gust en cada moment, sense planificar-ho gaire, sense tanta pressió autoimposada, cosa que celebro. Em faltaria no portar tants jocs alhora, però ja hi treballarem.
De tots aquests títols destaco el meravellós Super Mario Bros. Wonder i el seu duríssim 100%, el magnífic Marvel's Spider-Man, el primer joc de Playstation 5 llarg que m'he passat (començat el 2023, això sí), el GG Alestesense continuacions, primer shmup del que puc dir això, les hores que vaig dedicar al meu estimat Ninja Jajamaru-kun(i les que li vaig dedicar al Ninja Jajamaru's Big Adventure, en aquest cas sense aconseguir acabar-lo (encara), les partides al Super Smash Bros. Ultimate i el Nintendo Switch Sportsamb la meva filla, l'inici de l'espectacular The Last of Us Part I, la preparació del pòdcast de Bola de Drac amb els companys de Retroscroll, tot i que no va ser l'únic, perquè per exemple també destaca el que vam gravar en directe des de la RetroBarcelona 2024, on ens vam retrobar després d'un any, o el fet que em van donar, un any més, l'oportunitat de provar jocs indies de naturalesa arcade per analitzar-los abans del seu llançament, tot un honor.
2024 també va ser l'any de la compra d'una nova recreativa mini, l'Astro City Mini Vde Sega, amb jocs en format vertical, sobretot de naus, gràcies a una boníssima i inesperada oferta (i aquí teniu el meu vídeo d'unboxing i prova a TikTok), i em temo que els trastos i els videojocs continuaran arribant, perquè no paren de llançar màquines i títols que em criden molt l'atenció.
No goso proposar-me comprar menys i gaudir més el 2025, perquè tinc coses pendents de comprar de 2024 i en venen algunes de molt interessants, però estaria bé poder-ho fer, perquè encara que sigui per espai seria d'allò més recomanable.
A banda d'això, en l'àmbit del consum en si, vull continuar jugant al que em vingui de gust a cada moment, sense obligar-me a res, però sense prohibir-me, tampoc, tenir una idea aproximada de videojocs que m'agradaria tocar en el futur immediat.
Però, per parlar més concretament d'algun joc o alguna saga, m'agradaria iniciar Final Fantasy -si, per fi, trobo un bon preu del recopilatori Pixel Remaster- i un deute pendent amb mi mateix de fa molts anys, Shenmue, així com recuperar la saga Dragon Quest, posar-me amb el Yakuza 0i jugar, almenys, al GTA III, i si pot ser començar el Vice City. En termes de màquines, donar una mica més d'amor a les meves Evercade -i comprar-me l'Alpha, la versió recreativa bartop-, cosa que ja vaig començar a fer tímidament el 2024, però encara les tinc molt desaprofitades.
Ja ho veurem, són coses que ara em passen pel cap i que potser després no em venen de gust, però pensar-hi em motiva a fer-ho realitat, i per això també l'existència d'aquesta mena d'entrades anuals, a més que l'any que ve podrem veure si vaig ser ferm.
Que tingueu totes i tots molt bon any i que jugueu moltíssim i, sobretot, que us agradi allò a què jugueu!
Benvingudes i benvinguts a una nova entrega de les meves converses amb mi mateix "en veu alta" i en públic per posar en ordre les idees. Aquesta vegada he decidit parlar d'un tema tan típic, també, com el dels remakes i remasters.
Els uns són recreacions de videojocs ja existents aprofitant l'evolució de la tecnologia i la major potència de les màquines actuals i els altres són els rentats de cara, més o menys meritoris, respectant l'apartat gràfic del producte original en comptes de fer-ne una nova versió radicalment diferent. Dit amb les meves paraules, espero no haver-me equivocat en les definicions, però ni soc capaç de posar-me tècnic ni ho pretenc.
El tema està novament d'actualitat pel recent llançament del Metroid Prime Remastered, que després de néixer a la GameCube i reeditar-se en Wii ha fet el salt a la Switch, on brilla per primera vegada en alta definició, però Retro Studios, que és qui se n'ha encarregat, no s'ha limitat a això, sinó que ha millorat els gràfics, les textures, la il·luminació i fins i tot el control. De fet, en casos així hi ha debat sobre si es tracta d'un remaster o un remake.
No és la manera habitual de procedir amb els jocs de Nintendo, que normalment tornen polits i prou, com és el cas, per exemple, del Super Mario 64 al recopilatori Super Mario 3D All-Stars de la Switch.
Que no és, tampoc, una mala cosa. Per exemple, pots voler tornar a jugar a un joc en un sistema modern i veure'l tal com era, o gairebé. Potser t'agradava aquell estil gràfic. Cobrar-ne el preu complet, encara més en casos com els ports de Wii U a Switch, HD a HD, amb petits afegits, ja són figues d'un altre paner.
Després tenim els remakes, que refan des de zero un joc amb un aspecte molt canviat, també en qüestió de càmeres, controls i fins i tot de vegades contingut argumental nou, com per exemple el Final Fantasy VII Remake o el Mafia Definitive Edition.
Són maneres diferents de reviure videojocs estimats o, de vegades, que van tenir poc abast per les circumstàncies que siguin i que s'ha decidit que han de tenir una nova oportunitat, no pas per altruisme, és clar, sinó per aprofitar l'avinentesa per guanyar-hi diners, que és normal i comprensible. I quan directament no havien arribat a tots els territoris, que aquest cop sí que ho facin, sigui d'una manera o d'una altra, sempre serà una bona notícia, com ha passat amb el Live A Live.
Hi ha maneres i maneres de fer-ho, l'esmentada Nintendo és especialista en explotar el seu catàleg històric a cada generació, i aquí és on vull llançar la pregunta: us agraden, els remakes/remasters? En preferiu cap per damunt de l'altre?
Us ho pregunto perquè jo tinc un problema amb aquestes coses. Bé, tinc molts problemes amb moltes coses. Manies. Maneres de pensar que sé que no són les dels meus iguals.
I com a videojugador angoixat per no poder jugar no ja a tot el que hi ha -que tampoc ho voldria-, sinó a tot el que m'interessa, exploro les generacions anteriors i quan, amb paciència i esforç, aconsegueixo videojocs retro a un bon preu, em fot que se n'anunciï el rellançament. És com si, de cop, aquell preu raonable que em vaig enorgullir de pagar fos el més car del món.
Em passa relativament sovint, i el cas més recent és el del Kirby's Return to Dream Land Deluxe, que és el remaster d'un joc de la Wii que vaig perseguir durant força temps. I aquest és dels que surten a preu de joc nou, que fa encara més ràbia.
Quan dic que aquell bon preu em sembla el més car del món no ho dic perquè pretengués especular amb aquella compra ni vendre el joc més endavant, un cop espremut, al preu que en aquell moment tingués al mercat (que són coses diferents), sinó perquè em trobo que aquell producte ha quedat obsolet i, malgrat la meva natural inclinació per jugar als videojocs a la seva màquina original, la vida m'ha fet veure que aquesta opció, quan n'hi ha d'altres (que no sempre passa), normalment és la menys pràctica.
I sabent-ho he obert la meva ment en els darrers anys i he abraçat noves versions de videojocs que ja tenia si les he pogut aconseguir barates, però en alguns casos dubto, i el temps va en contra meva: és el que passa amb els dos Zelda que Nintendo va portar a la Wii U en alta definició, el Twilight Princess i el Wind Waker: tinc els originals, quan es van anunciar les versions HD feia massa poc que era així i tampoc van baixar pas de preu, les noves. En cap moment. És una característica de la saga. Doncs bé, ara que veig que jugar-hi amb una resolució digna em vindria de gust, estic convençut que si me'ls compro apareixeran també a la Switch, amb alguna coseta extra i el factor portàtil.
Seré sincer: penso això i ho aplico segons el cas i com m'afecta. Per exemple, voldré el Metroid Prime Remastered, perquè tot i que em resta motius per jugar a la GameCube (i això és una cosa que em sol molestar dels remasters), reconec que el salt a HD és determinant i en Switch podré jugar-hi més, i parteix d'un preu excepcionalment raonable venint de qui ve.
També em va molt bé quan es tracta de videojocs que encara no tenia, com el recopilatori Klonoa Phantasy Reverie Series. Posats a triar versió, sobretot quan l'original estigui massa disparada de preu, em compraré la moderna. Millor definició, sistemes de desat més generosos, possiblement assoliments o trofeus... I els remakes, en allunyar-se més dels originals, també em cauen més simpàtics.
En canvi, ja he dit que m'empipen els ports mandrosos de Wii U a Switch a 60 euros, tot i entendre que Nintendo els necessita per rendibilitzar títols que ja eren meravellosos, però que pertanyien a una consola que va fracassar comercialment. I en part és per això que deia de restar motius per emprar una màquina: m'agrada que les consoles tinguin jocs pels quals val la pena engegar-les. Si arriben a consoles posteriors, de la mateixa companyia o no, les converteixen a poc a poc en objectes que fan nosa.
Però sobretot és perquè hi ha un argument per part dels que se'ls compren que no puc compartir, i sé que és un problema meu: "reviure experiències". Com que no jugo als jocs per l'ordre que entren a casa, quan s'anuncia un rellançament així... jo encara no he tocat l'original que em vaig comprar tot content!
Fa aproximadament un any vaig publicar una entrada en què repassava els inicis de grans sagues que s'havien produït l'any 1986, un any especialment prolífic pel que fa a títols que després esdevindrien llegendes.
Va ser una entrada pensada com una cosa que no tindria continuïtat, al capdavall no tots els anys han estat igual d'importants al món dels videojocs, però m'adono que 1987 va ser un altre gran any i, per tant, sense tancar la porta a fer una entrada d'aquest tipus cada any, o potser depèn dels videojocs afectats, al final la idea té, almenys, una segona part.
Comencem amb el Final Fantasy, primera entrega de la llegendària i encara viva saga, que va sortir per a la Famicom i no seria fins al 1990 que arribaria la versió per a les NES estatunidenques. A Europa l'hauríem de veure en successius ports per a consoles posteriors.
La saga, caracteritzada per la barreja de ciència-ficció i fantasia, ha tingut múltiples seqüeles, la més recent de les quals el Final Fantasy XV (2016), a més d'spin-offs de tota mena, fins i tot d'altres gèneres que no són de rol ni de bon tros.
Encara que actualment pertanyen a la mateixa companyia, Square Enix, Final Fantasy era d'Square i Dragon Quest, d'Enix, en aquella època. Dic això perquè el creador de FF, en Hironobu Sakaguchi, volia fer un RPG i Square l'hi havia negat, al·legant que no es vendria gaire, però l'èxit del primer Dragon Quest, la competència, el 1986, va fer que Square ho reconsiderés.
Capcom presentava el 1987, per a la Famicom també, el Rockman, que, de la mateixa manera que la saga que generaria, a Occident coneixem com a Mega Man. Un clàssic de la NES que tindria conversions per a Game Boy i fins i tot Mega Drive, i que començava així:
La saga és una de les més populars de la història dels videojocs, però també és coneguda per la seva dificultat, almenys fins que no ens acostumem a les seves físiques, perquè bàsicament el problema que presenten els seus jocs -alguns més que altres- és la precisió requerida per als salts entre plataformes i a l'hora de lluitar contra els enemics, a més de saber gestionar bé els objectes (sobretot armes) especials que anem aconseguint.
Amb una sèrie principal de 10 jocs numerats -l'any que ve arribarà l'11è, que abandona l'aspecte dels 8 bits després que el 9 i el 10, creats en època moderna, el respectessin- i nombroses sagues alternatives o spin-offs, és una saga ben viva que hem pogut tornar a jugar recentment amb els recopilatoris Mega Man Legacy Collection.
Deixem les consoles de Nintendo, però tornem a l'RPG, perquè toca parlar del Phantasy Star, un altre dels considerats pioners del gènere, amb èmfasi en la història, i per primera vegada protagonitzat per una noia.
La seva ambientació a l'espai i els seus gràfics van fer que triomfés entre la crítica i el públic, i entre 1989 i 1993 en van sortir tres seqüeles, totes per a la Mega Drive.
Més endavant el joc va rebre remakes, va aparèixer en recopilatoris i va fer el salt al subgènere dels MMORPG, o videojocs de rol en línia multijugadors massius, una marca dels quals és Phantasy Star Online, que en la seva segona entrega numerada tindrà una versió el 2018 per a la Switch, després de passar per ordinadors, PS Vita i PlayStation 4.
1987 també va ser l'any del mític Metal Gear, joc que abans de passar a la Famicom va sortir per a l'MSX2, ja signat pel llegendari Hideo Kojima.
De ben segur un dels millors jocs del seu catàleg, potser fins i tot el millor, almenys des del punt de vista tècnic i artístic en general, aquest videojoc d'acció i infiltració en què controlàvem el també mític Solid Snake és un dels més desitjats del microordinador, i per tant caríssim si el volem comprar actualment, però si trobem la manera de jugar-hi es tracta, sens dubte, d'un dels preferits de molta gent.
Després de la seqüela, també per a MSX2, anomenada Metal Gear 2: Solid Snake, la saga va revifar amb l'arribada del Metal Gear Solidde la PlayStation (1998), que al seu torn va tenir seqüeles que duren fins als nostres dies (l'última numerada, Metal Gear Solid V (2016)), a més d'altres propostes i spin-offs que se separen més o menys de la saga principal.
El gènere dels beat'em up va tenir el seu moment de glòria entre finals dels anys 80 i mitjan anys 90, i tot i que venia d'abans, el que el va fer realment popular va ser el Double Dragon, un títol de recreativa creat per Technôs Japan que introduïa un element molt important a partir de llavors:
Si els beat'em up en general es defineixen com videojocs en què un personatge s'ha d'enfrontar a hordes d'enemics en solitari, jugar-hi acompanyat d'una altra persona, estigui asseguda al nostre costat o a casa seva i connectada amb nosaltres gràcies al joc en línia possibilitat per rellançaments més moderns, és una experiència molt més divertida, i el cooperatiu, tan apreciat al gènere, va començar amb el Double Dragon.
Va tenir múltiples conversions a sistemes domèstics de tota mena, no totes igual de bones ni amb el multijugador cooperatiu, i després van arribar seqüeles en recreativa -al seu torn convertides a consoles i ordinadors-, seqüeles exclusives de consola, projectes fora de Technôs i tota mena de títols relacionats amb una saga estimada i que encara cueja, encara que sigui amb fracassos com el Double Dragon IV de 2017.
No marxem gaire lluny del gènere, perquè Capcom el 1987 va llançar el primer Street Fighter, el gran ignorat de la franquícia malgrat que, tot i que l'èxit li va arribar amb la seva continuació, se li acostumen a comptar els anys a partir del primer títol, com és normal. Per això n'ha fet 30 i en parlo en aquesta entrada.
Els 4 anys entre aquest llançament i el de l'Street Fighter II es noten, és un dels exemples més clars de seqüela que millora l'original, contra la dita popular, i és que aquell primer Street Fighter era molt limitat, amb només un jugador controlable, en Ryû -llevat que el segon jugador agafés en Ken-, gràfics més rudimentaris i jugabilitat primitiva.
És clar que no és just comparar-lo amb el II, però la popularitat d'aquest últim ho fa inevitable. Tampoc és just que se l'acostumi a excloure dels recopilatoris, encara que el 2018 arriba a l'Street Fighter 30th Anniversary Collection, on sens dubte serà el més fluix dels jocs recopilats, però almenys se'ns promet que serà la versió de recreativa, millor que les conversions per a microordinadors dels 80 o el Fighting Street amb què es va rebatejar per al CD de PC Engine.
Acabo amb el Contra, un altre mític, que llavors a Europa es va dir Gryzor, i que arribava també a recreatives amb la seva acció també opcionalment cooperativa, que és evident que va contribuir a la seva popularitat.
Va arribar l'any següent a plataformes domèstiques, la versió més coneguda de les quals la de la NES, on a diferència del que havia passat amb el Double Dragon sí que va conservar el multijugador cooperatiu. A Europa es va rebatejar com a Probotector, nom pel qual reconec que el coneixia en la seva versió de Game Boy -que resulta que era un títol específic, no pas un port- quan no en coneixia cap més.
La saga va continuar amb una seqüela per a recreativa convertida a la NES, Amiga i MS-DOS, i després ja van passar a aparèixer títols directament per a consoles, amb més o menys fidelitat als primers jocs des del punt de vista gràfic i jugable, però malgrat la importància de la sèrie no se n'ha tornat a fer cap joc des del Hard Corps: Uprising, de 2011, per a Xbox 360 i PlayStation 3.
Aquestes són les sagues mítiques que enguany han fet 30 anys, amb sort desigual però encara molt recordades, tant si encara són vives -la majoria- com si estan en estat latent, i com podem veure valia la pena repassar-les perquè molts dels seus jocs han marcat la història dels videojocs.
És pràcticament impossible que algú sàpiga què és un videojoc i no hagi com a mínim sentit el nom de la saga Final Fantasy, sense la qual el gènere dels role playing games o RPG no s'entendria, i que és tan important com Dragon Quest, encara que a Occident aquesta última saga no tingui tanta popularitat com FF.
Naturalment, una franquícia tan popular com aquesta havia de tenir productes més enllà de les fronteres del sector que la va vaure néixer, els videojocs, i com ja us deveu haver imaginat avui veurem els dibuixos animats de Final Fantasy.
Com també passa amb Dragon Quest, cada entrega de Final Fantasy (les numerades, perquè també hi ha spin-offs) té uns protagonistes i uns escenaris diferents, i el primer producte animat que es va fer basant-se en els FF va ser Final Fantasy: Legend of the Crystals, situat al mateix univers que el Final Fantasy V però 200 anys més tard.
En realitat es deia Final Fantasy i prou, i era una OVA (episodis llançats directament en format domèstic) de 4 parts publicada al Japó el 1994, produïda pel famós estudi Madhouse i dirigida pel prestigiós Rintarô. Als Estats Units va arribar el 1997 en versió doblada, i pel que fa a la rebuda que va tenir s'ha de dir que la crítica no es va posar d'acord, si bé en general no va agradar massa.
El 2001 arribava Final Fantasy: Unlimited, una sèrie de 25 episodis amb animació en 2D i 3D que es basava en la franquícia sencera però que n'era, de fet, un spin-off amb personatges originals. En arribar als Estats Units va agradar més que Legend of the Crystals, però resulta que la història quedava inacabada i continuava només al Japó en novel·les, CD Drama, un ràdiodrama i un llibre que contenia un manga.
El 2005 sortia Final Fantasy VII: Advent Children, una pel·lícula d'animació generada per ordinador que va arribar a Europa i que és molt més coneguda i popular, al cap i a la fi se situa dos anys després dels fets del Final Fantasy VII, segurament l'entrega més famosa i estimada de la saga.
Situat cronològicament dos anys abans del joc, però llançat també el 2005, encara que no va arribar a Europa, tenim Last Order: Final Fantasy VII, un episodi llançat directament al mercat domèstic, per tant una OVA. Als Estats Units es va poder veure subtitulat en una edició limitada de la pel·lícula Advent Children, però no s'ha llançat mai en DVD de manera individual.
Per a acabar-ho de complicar, va sortir una sèrie de relats curts anomenats On the way to a smile on s'explicaven històries situades entre el videojoc i Advent Children, però només una es va traduir a l'anglès i va formar part de l'esmentada edició limitada de la pel·lícula. La resta es podia comprar, en japonès, al pack Advent Children Complete el 2009 i també compilades sense haver d'adquirir la nova edició del film, ideal per a qui ja tingués la primera.
Avui vull fer una mena de confessió però alhora autodefensa: m'agraden molt, els videojocs. Els dedico tant temps com puc, però també m'agrada passar les meves hores lliures amb altres activitats com ara llegir o escriure entrades per als meus blocs.
Durant un període de la meva vida una mica llarg pràcticament no vaig jugar a videojocs, i quan després vaig voler-me posar al dia ja era massa tard i m'havia saltat una generació sencera. Assumeixo que encara que em compri títols considerats imprescindibles de l'època en què vaig estar desconnectat d'aquest món, i encara que hi jugui una mica, no es podrà dir que els conec bé, i tot i així sempre me'n faltaran d'importants que, per la raó que sigui, ni tan sols he provat. Avui en posaré alguns exemples.
Els Guitar Hero, per exemple. He de reconèixer que la idea m'atrau, però no hi he jugat mai, a cap d'ells. I comprar-me'n és una cosa que descarto, perquè m'emprenya que posin d'oferta segons quines entregues amb guitarra inclosa si després en surt una de nova. M'hi nego. I el preu d'un Guitar Hero recent + guitarra més superior a la meva curiositat. Els DJ Hero, de la mateixa família, ni tan sols m'interessen.
Els Singstar, sigui l'edició que sigui, i també els jocs que s'inspiren en aquest gènere, directament no m'interessen. És a dir, he estat en menjadors on la gent hi jugava, però jo cantar en públic? No. És el mateix concepte que el karaoke i no m'hi veureu pas.
I si cantar en públic és una cosa que no tinc intenció de fer, ballar encara menys. Per tant, la saga Dance Dance Revolution és una altra que no he provat, i en aquest cas no em sap gens de greu.
Respecto les dues últimes franquícies que he esmentat perquè donen als videojocs més diversitat de gèneres, però no m'interessen, i per molt que algú se'n pugui sorprendre no les he provat mai. Després n'hi ha d'altres que no he provat, però que algun dia m'agradaria provar, per tant ha estat un problema exclusivament de temps, de no poder (i no voler) dedicar les 24 hores del dia des que vaig néixer a jugar a tots els jocs que es desenvolupen. Què hi farem?
Els Final Fantasy (el vídeo és de l'aclamadíssima setena entrega numerada) són una saga immensament popular, però només n'he tastat uns minuts del Final Fantasy XII: Revenant Wings de la Nintendo DS. M'agradaria posar-m'hi algun dia, però són jocs molt cars actualment (i ja sabeu que passo d'emuladors i pirateria) i pertanyen a un gènere, l'RPG, que requereix moltíssimes hores de dedicació i una continuïtat respectable pel bé dels treballats arguments que tenen.
Ja en tinc prou amb els que tinc, i amb els Dragon Quest que m'agraden especialment, com per jugar ara als Final Fantasy. Un d'un altre gènere que m'agradaria provar algun dia:
Els de Phoenix Wright: Ace Attorney, de Capcom, em semblen molt curiosos perquè no es pot dir que hi hagi gaires videojocs de judicis, i suposo que algun dia provaré algun títol de la saga.
Wii Fit, que igual que els DDR s'allunya molt del control tradicional dels videojocs i obliga a moure tot el cos, em sembla curiós i m'agradaria provar-lo, però no gastar-me 80 euros en la Wii Balance Board. Hi ha molts altres jocs no només de la Wii, sinó també de totes les meves altres consoles, que m'agradaria esprémer.
Disculpeu que l'àudio estigui ocupat pel comentarista, però he pensat que seria millor això que no pas sentir les bandes sonores que havien triat tots els altres autors de vídeo. El cas és que World of Warcraft és un altre videojoc mític, però pertany a un gènere, el rol multijugador massiu en línia (MMORPG per als entesos), que requereix ara sí una continuïtat sense la qual em sembla, des de la meva ignorància admesa, que no té gaire sentit. Gràcies, però no.
Aquest sí que em faria gràcia, i no he desistit. És l'Star Fox, però em refereixo a la saga sencera. Una de tantes que no he provat pel que deia abans: perquè no tinc temps per a tots els jocs de totes les consoles que tinc o vull tenir (i si sabéssiu quins jocs mítics de debò no m'he acabat... us en faríeu creus). Tampoc no puc viatjar enrere en el temps i provar les recreatives més famoses, de les quals no vaig gaudir perquè no tenia costum d'anar als centres on n'hi havia. Ni em posaré a jugar ara a l'ordinador, perquè m'agraden més les consoles i no vull estar ampliant el meu PC constantment per tal de no perdre el tren.
I si a això hi afegim que no m'he acabat, ni moltíssim menys, els videojocs que ja tinc, no compto amb posar-me mai totalment al dia. Però també em podria fer aquestes preguntes per tal de no patir més ni envejar aquells que sembla que ho coneguin tot: qui decideix a quins jocs s'ha de jugar i a quins no? El més important no és que jo m'ho passi bé? A mi em sembla que les respostes a aquestes preguntes, almenys les que em dono jo mateix, em satisfan.
El joc estrany de què vull parlar avui no és ben bé un joc, sinó una saga, i és estrany no perquè sigui absurd o boig com els que hem vist normalment en aquesta secció, sinó perquè és força curiós i parteix d'una idea que en principi no és gaire pròpia d'un videojoc: un joc de taula estil Monopoly, i amb personatges, almenys a les entregues més modernes, dels universos Mario, Dragon Quest i Final Fantasy.
L'Itadaki Street: Watashi no o-mise ni yottete va sortir per a la NES japonesa el 1990 i, com es veu al vídeo, és un joc de taula en forma de videojoc, però no té res a veure amb els de minijocs com ara els Mario Party, que serien la primera referència que ens ve al cap en pensar en aquest gènere. Els Itadaki Street s'assemblen més al Monopoly: es tracta d'anar comprant i venent propietats i s'hi juga per torns. També heu pogut veure al vídeo que, llavors, encara no hi sortien personatges coneguts.
En aquesta segona part, Itadaki Street 2: Neon sign wa bara iro ni, per a la Super Nintendo japonesa, de 1994, hi podem veure un dels monstres dels Dragon Quest, saga que comparteix creador amb els Itadaki Street. En canvi, a l'entrega de 1998 no hi apareix cap personatge conegut:
Era l'Itadaki Street: Gorgeous King, de la Playstation, que seria l'últim fins que el 2002 va aparèixer l'Itadaki Street 3 per a la Playstation 2:
Sembla mentida que una proposta així triomfés i produís tantes entregues. Hom diria que per a ordinadors encara haurien tingut una mica de sentit, però no tant en consoles. Sigui com sigui, la cosa no va acabar aquí i el 2004 sortia el Dragon Quest & Final Fantasy in Itadaki Street Special:
La unió d'aquests gegants de l'RPG japonès, autèntiques llegendes per si mateixes, per tal d'aportar personatges a aquesta curiosa saga va augmentar, sens dubte, l'interès pel joc, tant per als que ja gaudien dels Itadaki Street com per als que pensaven, com jo, que no seria el gènere dels videojocs més atractiu del món. El publicava Square Enix, que sortia de la fusió, el 2003, de Square (Final Fantasy) i Enix (Dragon Quest). Que un any deprés fessin aquest joc no devia ser pas casualitat.
I el que va començar com un especial devia funcionar força bé, perquè el 2006 va sortir aquest Dragon Quest & Final Fantasy in Itadaki Street Portable, per a la PSP. El 2007 la saga va fer el salt a la Nintendo DS i es va reorientar en un sentit que hauria estat impossible en una consola de Sony:
Barrejar Dragon Quest i Mario era possible a Itadaki Street DS, cosa que no impedia que s'hi poguessin afegir personatges de Final Fantasy, però bé, en tot cas era un interessant gir que, malauradament, no va arribar a Occident tot i la renovada popularitat dels Dragon Quest i la innegable de la mascota de Nintendo. El 2010 sortia el Dragon Quest & Final Fantasy in Itadaki Street Mobile, del que no he trobat cap vídeo, i finalment aquest 2011...
L'Itadaki Street Wii va sortir el dia 1 de desembre, abans-d'ahir dia 5 als Estats Units com a Fortune Street i el proper dia 23 sortirà a Europa com a Boom Street. Serà la primera entrega per a la Wii i la primera que arribarà a Occident i veurem com hi reacciona el públic, perquè sí, hi surten personatges de l'univers Mario i de diversos Dragon Quest, però no deixa de ser un joc estrany i, com deia abans, en principi poc atractiu. En tot cas podem dir que és una fita que per fi n'hagi arribat un, de manera que potser li hauríem de donar una oportunitat.
.jpg)
.jpg)
.jpg)
